Adam Majó

L’anagrama de les CUP, la CUP si ho preferiu, hauria de ser prou explícit. Una estelada, una C, una U i una P.

L’estelada ens situa políticament en la tradició independentista moderna (la que ve de la creació del PSAN l’any 1969), que si bé admet matisos diversos, també delimita uns certs referents clars: el marc geogràfic dels Països catalans com a punt de partida, la consideració de la nació catalana com a subjecte polític de ple dret i, per tant, legitimat per autodeterminar-se, i l’assumpció dels valors socialistes –per això l’estel roig-  de subordinació de l’economia als interessos i necessitats de la majoria de la població, tant a nivell nacional com mundial.

La C és de candidatures, perquè des del seu naixement les CUP han entès que la presentació de llistes a les eleccions municipals, allà on s’ha pogut fer prèviament una  adequada feina d’anàlisi, diàleg i  elaboració de propostes, és un instrument de lluita útil per acumular forces i guanyar credibilitat social. La U, perquè sota el paraigües CUP s’hi poden aplegar persones que, tot i compartir uns principis generals comuns i prenent la feina municipal com a referent, puguin tenir visions i trajectòries prou distants. I la P de popular, paraula prou desprestigiada darrerament, però que manté intacta el seu sentit profund, lligat al concepte de poble, a aquells qui encara no detenten el poder polític o econòmic i que, precisament per això, els cal organitzar-se per fer-se escoltar.

Amb aquestes premisses, començarem a treballar les CUP a principis dels anys 90. Una feina inicialment difícil, que havia d’enfrontar-se al rebuig dels partits polítics dominants, i a no pocs perjudicis i limitacions internes i externes, però que permeté a una colla de militants independentistes, molt joves en alguns casos, començar a fer treball de base, en contacte estret amb els veïns i veïnes dels seus pròpis municipis, incorporant reivindicacions, demandes i col·laboracions d’entitats, moviments i gent diversa, i que progressivament ha donat els seus fruits.

Així, a les eleccions municipals de maig del 2007 la CUP presenta una setantena de candidatures a pobles, viles i ciutats i obté una quarantena de regidors. Alguns d’ells a municipis prou significatius com Mataró, Manresa, Vic, Vilanova, Vilafranca o Berga. El creixement experimentat i les perspectives de futur posaren en evidència que les estructures organitzatives s’ens havien fet petites. És per això que després d’un any de debat participatiu, en l’assemblea d’aquest més de Juny passat s’aprovaven uns nous estatuts, que concretaven els drets i deures dels militants, mantenint el carácter assembleari (sense secretari general, ni president ni tota l’estructura geràrquica dels partits clàssics) i on es definia un nou  òrgan de debat entre assemblees, el consell polític.

Però no n’hi ha prou amb esmolar l’eina, cal decidir, també, de quina manera seguerem cadenes. És per això que les CUP hem endegat un nou procés de debat que ens ha de permetre definir quines són les tasques concretes a tirar endavant, la relació que cal establir amb les altres forces de l’esquerra independentista i els moviments socials coïncidents i a quin ritme s’haurà de fer tot plegat.

Tenim 6 mesos, l’assemblea és al gener, per  respondre entre tots algunes d’aquestes preguntes que ens fem, i ens fan: La CUP és, i ha de seguir sent, una organització bàsicament municipalista, centrada en el treball local? O cal que assumeixi el seu paper de referent nacional amb totes les conseqüències? I, en cas d’optar per aquesta segona opció, quines serien els seves prioritats immediates? I amb quins aliats?

En definitiva, constatant que la realitat en la que vivim no ens satisfà, la gent de la CUP ens fem nostre la pregunta del clàssic Què fer?, i mirarem de contestar-la satisfactòriament per proposar-la a les classes populars d’aquest país-països. Tan de bo l’encertem.