El paper de les CUP. Aportació al debat estratègic.

L’independentisme de finals del segle XX, el què ara anomenem Esquerra independentista (EI),  va apostar per raons ideològiques i estartègiques per unir indestriablement dos conceptes que de fet, conceptualment, no van inevitablement units.  Em refereixo a la independència i el socialisme, l’alliberament nacional i social, si ho preferiu. Era allò que hem anomenat l’Independentisme revolucionari.
Des del meu punt de vista, a l’any 2008, pretendre que els dos conceptes no tenen sentit per ells mateixos i que només són acceptables s’hi formen part indestriable d’un mateix procés  és, per dir-ho fi, un error estratègic.

Una transformació socialista en profunditat de la societat catalana és impensable sense una modificació, també profunda, de l’ordre econòmic i polític mundial. En l’actual conjuntura nacional i internacional, en canvi, la creació d’una entitat polítca més o menys sobirana per a la nació catalana, al marge dels estats espanyol i/o francès, és relativament possible a curt o mijà termini.
És per això que em sembla que la gent de les CUP hauríem d’implicar-nos sense complexos i des dels diferents àmbits, local i nacional,  en plataformes i entitats que de manera clara defensin el dret a l’autodeterminació. Des de les patums de Sobirania i Porgrés, fins al Cercle d’estudis sobiranistes, passant per la PDD (tant de bo superi l’actual  embolic) o Decidim! (alcaldes i regidors pel dret a decidir).
Això significa que la CUP ha de perdre el seus referents ideològics per convertir-se en una simple plataforma de suporters d’en Joel Joan -dit sigui amb tota la simpatia-? En absolut. Si bé la ceració d’alguna mena d’estat català en l’actual marc polític internacional difícilment comportaria canvis molt profunds en les estructures econòmiques i socials, també és cert que mai un procés d’aquest tipus s’ha limitat a un simple canvi de fronteres, a una qüestió purament administrativa, sinó que comporta inevitablement transformacions socials rellevants. I és aquí on les CUP i l’esquerra independentista hem d’incidir-hi activament, participant en el moviment autodeterminista ampli però treballant amb uns objectius molt concrets que podríem resumir en els quatre següents:

1. Insistir en l’abast territorial al que dirigim la proposta: els Països Catalans.

2. Fer veure a qui encara no ho veu així, que quan el dret a decidir xoqui amb la legalitat dels estats actuals, caldrà arremangar-se i prendre partit pels drets, no per la legalitat.
3. Acostar els moviments socials i el teixit associatiu propi de les classes populars al procés autodeterminista,  fent veure l’oportunitat que això suposaria pèr a l’avenç de les diferents lluites i reivindicacions.
4. La més important, segurament, introduïr en l’agenda autodeterminista, un programa social de mínims que garanteixi que al final del procés, amb la independència, s’hauran aconseguit avenços significatius en temes claus com la gestió del territori i els recursos naturals, l’eixamplament dels drets socials i ciutadans per a tots els que vivim en aquest territori i un paper crític i actiu en la defensa d’un  ordre econòmic mundial molt més just que l’actual.

Es tractaria, al capdavall, de participar activament en un procés, l’autodeterminació, que potser no podrem liderar però en el qual, de ben segur, si ens ho proposem, podrem incidir eficaçment. I evitar de totes totes que mentre ens barallem per concretar l’estratègia revolucionària més brillant, ens assabentem de la independència per la premsa.
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *