No fou Berlin, fou Praga.

L’aparició d’això que coneixem com a neoliberalisme, un corrent polític que té com a objectiu minimitzar l’intervenció pública en les relacions econòmiques i laborals, tant locals com internacionals, s’associa sovint a la caiguda del mur de Berlin i a la fi del socialisme soviètic. Al desaparèixer l’única alternativa realment existent al sistema de producció capitalista, els sectors més durs del capital , els falcons, s’imposarien sobre els més conciliadors, els coloms, i endegarien una ofensiva, que encara dura, per maximitzar els marges de benefici a base de disminuïr impostos, des-regularitzar mercats i desmuntar moltes de les conquestes socials que la classe treballadora havia anat esgarrapant, en determinats llocs del món, des dels anys trenta del segle XX i, més decididament, després de la guerra.

És evident que l’amenaça socialista, concretada en el referent soviètic, pesava de manera decisiva a favor dels treballadors en les negociacions polítiques i socials entre empresaris i sindicats, entre l’estat i el capital i, en definitiva, entre el què hem convingut a anomenar la dreta i l’esquerra.
El cert, però, és que el neoliberalisme es presenta en societat l’any 1979 i 1980, amb els triomfs de Margaret Thatcher i Ronald Reagan a les eleccions britàniques i Nord-americanes ( que em perdonin mexicans i canadencs però estatsuniuenques sona fatal). Això és 10 anys abans del famós 9 de novembre de 1989, quan el mur de Berlin va deixar de servir per allò que havia estat construït.
Com és que al Regne Unit, el bressol del moviment obrer, i als Estats Units, la patria de Roosvelt i el New Deal, s’atrevien a atacar obertament l’anomenat estat del benestar i tots els ben-entesos sobre el paper de l’estat en l’economia i la protecció social? Doncs perquè ja feia uns quants anys, que els ideòlegs de la dreta estaven convençuts d’una cosa: havien guanyat la batalla ideològica al socialisme. La societat socialista realment existent no era atractiva ni per als treballadors d’aquells mateixos països ni molt menys per als d’occident. A més, i això és important, no semblava capaç d’evolucionar cap a un nou model de socialisme amb més llibertats individuals i amb accés a la societat de consum . Això, l’incapacitat de demostrar que un altre model de socialisme era possible, és el què es va concretar el 21 d’Agost de 1968, ara fa 40 anys, quan els tancs del Pacte de Varsòvia van entrar a Praga.
Fins aleshores, l’economia panificada havia pogut industrialitzar i electrificar un país enorme, alimentar-lo, organitzar exèrcits poderosíssims, guanyar medalles olímpiques i formar científics de primer ordre. Però quan va ser l’hora de donar alguna cosa més als ciutadans, vacances a l’estranger, botigues plenes, premsa variada, electrodomèstics i Rock and Roll, per exemple, occident li va passar la ma per la cara. Des d’aleshores l’esquerra europea actua a la defensiva, justificada per les enormes i cruels injustícies d’un capitalisme cada cop més global, però sense model alternatiu (el maoïsme fou un miratge i l’ecologisme necessari però, segurament, insuficient).
Fou a Praga on es tancà el cicle iniciat amb la revolució d’octubre de 1917. Berlin 21 després d’aquell 1968, només en fou l’epíleg.
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *