Adam Majó

Xuts a pals

16 d'agost de 2008
2 comentaris

De vista

Quan de petit anava amb la mare pel carrer i ella saludava a algú, jo sempre volia saber de quí es tractava. En la majoria de vegades la mare em contestava que no es coneixien de res en concret, que es coneixien de vista. Aquesta explicació, aleshores, no em semblava gens satisfactòria. En el meu món infantil la humanitat es dividia en dos grans grups, els coneguts, format per familiars, amics, companys de classe i algun veí i els demés, tota la resta. No hi havia lloc per a categories intermitges com els coneguts de vista.
Després, de més gran, vaig anar aprenent a saludar. El que em va costar més, i de fet encara no ho acabo de fer bé, és trobar el moment adequat d’intercanviar l’adeu, el gest o el somriure, sobretot quan l’altra persona ve de cara i la veig a venir des d’un tros enllà. Cal saludar de seguida que ens veiem o esperar just al creuar-nos? Si saludes massa d’hora pot ser que l’altre interpreti que vols aturar-te i comentar alguna cosa, i si esperes massa pot ser que pensi que defuigs la salutació, que ets un tibat. Cal timing, comunicació no verbal i capacitat d’improvització. No és senzill.

En un poble petit tot-hom es coneix i les relacions són, suposo, més properes i franques. En una ciutat gran, l’anonimat t’estalvia aquesta mena de relacions socials lleus però quotidianes. Però en una ciutat petita com Manresa la proporció de gent que coneixem molt superficial-ment, que potser ni tant sols sabem de què i que ni molt menys en sabem el nom, és molt més alta que en poblacions de dimensions molt més superiors o inferiors. Per no parlar de tota aquesta gent que ni tan sols saludem però que malgrat això, ens sonen. Aquesta mena de xarxa difusa de relacions, en que a vegades sembla que tots ens coneixem però ens coneixem poc, o molt poc, crea una certa pressió social en que les aparences, allò que semblem més que allò que fem o som, tenen una especial rellevànça. Potser és per això que el nostre punt de trobada més important és un aparador: el passeig.
Aquesta pressió, aquesta visibilitat, a vegades resulta enutjosa i pot crear una certa sensació d’ofec. Hi ha gent que, de fet, no la suporta i ha arribat a marxar de Manresa o a cultivar-ne un cert odi. D’altres, sobretot gent provinent de grans metròpolis, queden meravellats de veure com de fàcil és passejar per la ciutat i topar-se amb amics, coneguts i saludats.
No és estrany que la intensa sensació d’arribar a casa que tenim els manresans quan contemplem la clàssica estampa del Pont vell i la Seu després d’unes setmanes d’absència, sigui directament proporcional a l’agradable sensació d’alliberament que obtenim en arribar a un lloc on no som ningú i on a ningú li sabrà greu si ens oblidem de saludar-lo.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Hi estic d’acord amb el que dius en part.

    El meu fill petit, a una certa edat, també em feia la matèixa pregunta.

    També en que moltes de les salutacions desconec el nom de la persona o si hi he parlat mai, però mai deixo de saludar, si no més, per educació.

    No costa res ser amable i per mi no representa cap pressió. Si a més, es pot afegir un somriure, fantàstic!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.