Adam Majó
Xuts a pals
10 de desembre de 2008
5 comentaris
40 anys
La gràcia de fer 40 anys és que ja no et preguntes que seràs quan siguis gran, ja ho saps.
L’any 1968, un grup de joves deixaven el Front Nacional de Catalunya i fundaven el Partit Socialista d’Alliberament Nacional, el san o pesan. La idea era crear un moviment polític amb vocació de masses que ajuntés dos conceptes fins aleshores força deslligats: el trencament amb els estats espanyol i francès i la transformació social. Un estat propi per a la nació catalana, socialista i d’àmbit gran, de Països catalans. Tenint en compte que es trobaven en ple franquisme, cal admetre que la manca d’ambició no era el seu principal defecte.
L’altra dia, a Berga, més de 500 persones van aplegar-se per cel·lebrar aquesta efemèrida. Per commemorar que malgrat el ball de sigles (PSAN, IPC, MDT, CSPC, Catalunya Lliure, la PUA, Endavant, maulets, les assemblees de Joves, CUP..), les escissions, els morts, la presó i la guerra bruta (recordem l’atemptat contra el local de l’MDT a Manresa l’any 1989), 40 anys després segueixen havent-hi molts nois i noies que s’identifiquen amb aquells mateixos referents ideològics. Aquest factor, la joventut de la militància independentista, és la cara, però també la creu, d’aquest moviment polític.
Sense la feina de l’independentisme organitzat, difícilment la defensa d’un possible estat propi per a la nació catalana hauria passat de ser patrimoni exclusiu de conspiradors benintencionats a ser compartit, per exemple, per futbolistes o actors famosos. Tampoc és menyspreable, tot i no assolir els mateixos resultats, la feina que s’ha fet per estendre en aquest país de països les idees de justícia social i de rebelió contra opressions de tota mena. Al llarg d’aquestes 4 dècades és moltíssima la gent que, de jove, ha participat en les activitats i organitzacions de l’Esquerra independentista. No pocs d’ells són avui en llocs destacats del món de la política, l’associacionisme o la cultura.
Hem esdevingut una excel·lent escola de quadres, però no hem aconseguit, i seria absurd no admetre-ho, convertir-nos en el referent polític ampli, inter-generacional i cerïble que hauríem volgut. No som encara, tot i que des de les CUP fem esforços per aconseguir-ho, una alternativa política engrescadora per a majories socials o, si més no, per a minories àmplies. Si ho fóssim, en lloc de cel·lebarar-ho ajuntant 500 persones en un teatre de Berga, n’hauríem aplegat milers en algun espai adient de Barcelona.
Amb 40 anys, hom té el dret encara de plantejar-se objectius difícils, valents. El què ja no es pot permetre, de cap de les maneres, és repetir errors del passat. Amb 40 anys, qualsevol cosa menys fer el ridícul.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Amb dues coses no hi estic d’acord amb tu:
1.- tens molt de temps per en davant de ser gran, per tant, no saps en un moment donat en què et convertiràs o seràs. La vida, per bé o per malament, ens dona moltes sorpreses!
2. fer el ridícul no és tant greu, ens dona la oportunitat de rectificar i, perquè no? per en riure’ns de nosaltres mateixos. Fa encara no tres setmanes que jo vaig el ridícul estrepitosament i aquí hi soc, sense complexes! dol però ho superes i sobretot aprens.
Quins són els errors del passat que, en cas de repetir-els, portarien a fer el ridícul?
Que de la preciosa noia que surt a la foto, si no m’equivoco és de la revolucionària actriu Jane Fonda, filla del també conegut actor, Henri Fonda, i actualment esposa del magnat Tedd Turner… ara ja no és tan revolucionària….