Adam Majó

Manresa, finals de juilol. Molt poca gent, només els rics, va de vancances, pels demés l’únic remei contra la calor enganxifosa és aprofitar la mica de fresca del vespre per treure la cadira al carrer o passejar amb els amics. Per beure? aigua del canti, sifó –la gran novetat de l’època- , vi i, sobretot,  anisats, sols o aigualits. Hi ha mala maror. El govern del Rei Alfons XIII ha endegat una campanya militar al nord d’Àfrica amb l’objectiu d’esclafar la revolta del Rif i defensar les colònies i les seves les mines de ferro. La guerra s’allarga i els morts es multiplíquen. Criden a lleves als reservistes, molts dels quals tenen dona i fills que depenen d’un únic sou. Els discursos patriòtics espanyols no convencen a ningú ni aconsegueixen eliminar la por a la guerra ni la ràbia contra els que els obliguen a anar-hi. Mentre les famílies treballadores han de veure com els seus homes marxen al Marroc i, massa sovint, no en tornen, aquells que poden pagar els 6000 Reals requerits, s’estalvien de fer-ho. Els mateixos que defensen el colonialisme i tenen interessos econòmics per protegir-hi, paguen per que els seus fills s’estalviin el sacrifici.  Al costat de l’estat, la burgesia i la gent d’ordre, sempre hi ha l’església, predicant la resignació i l’obediència i advertint als pobres contra qualsevol intent de modificar la jerarquia social.

Amb aquestes que arriben notícies de Barcelona: els joves es neguen a embarcar-se cap  a l’Àfrica, les dones dels cridats a files protesten contra la miséria a la que es veuen abocades. L’odi acumulat explota i el primer lloc on es dirigeixen els revoltats són les esglésies i convents, menys protegits que les casernes i edificis governamentals. Es profanen tombes i es produeixen violacions i assassinats.

A Manresa també són molts els que n’estan farts d’aguantar humiliacions i injustícies. Es formen grups, cada cop més grans, i es dirigeixen al convent de les Caputxines, al carrer Talamanca, que és saquejat i incendiat.

Posteriorment, la repressió, tant a Barcelona com a Manresa, és implacable. Són centenars els morts, ferits i detinguts.

Així és com devia anar la setmana tràgica a Manresa, aquell estiu de l’any 1909. Ara farà cent anys. L’antimilitarisme, la desconfiança envers l’estat, l’antagonisme de classe i l’anticlericalisme han jugat un paper fonamental en la nostra història i sobreviuen encara, amb formes i intensitats diferents, en la societat actual.Estaria bé que s’aprofités l’efemèride per divulgar aquesta part del nostre passat i per reflexionar sobre els avenços i les renúncies del segle XX.