29 de juny de 2009
Sense categoria
3 comentaris
Punt de partida, la marxa cap al Parlament. Punt d’arribada, la independència
Aquest dissabte passat vàrem anar al Parlament per saber si algun dels nostres representants electes estan disposats a fer un Acte de Sobirania que permeti al Parlament de Catalunya proclamar la necessitat i la voluntat d’arribar a la independència. Ahir només ens van rebre 10 diputats, 8 d’ERC i 2 de CiU. Els primers van signar el seu compromís individual, i els dos últims no van signar i van contestar que ho havien de consultar amb la resta del grup parlamentari.
Som conscients que, tant el nombre de manifestants que ens vàrem comprometre a treballar per a la independència de Catalunya, com el nombre de parlamentaris que també ho van fer, és encara reduït, però, en tot cas, aquest dissabte es va obrir una primera escletxa independentista en el nostre Parlament. Ens queda encara molta feina per fer i molt camí per caminar. La travessa serà llarga i no gens fàcil. En som conscients, però això no ens farà defallir.
Tant l’acte del dia 11 com el del 27 han suposat un punt d’inflexió important. Han permès fer visible i públic, per part de la societat civil, allò que el fracàs de tot el procés estatutari ha anat fent evident: que la via estatutària és morta.
Ara ja ho hem dit alt i clar. Ja som uns quants milers de catalans compromesos públicament a avançar per la via de la independència.
Des d’Acte de Sobirania ens comprometem a continuar treballant perquè, dia rere dia, el nombre de compromesos vagi augmentant fins a fer possible que dins del Parlament hi tinguem el nombre de diputats suficients per declarar unilateralment la independència de Catalunya.
L’acció del 27 ha estat un punt de partida, però l’objectiu és clar i assolible. per això caldrà que, des de la societat civil, continuem treballant per la llibertat de la nació catalana.
UN PAÍS LLIURE, UN PAÍS MILLOR
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ara cal anar a València, a Mallorca i a Perpinyà. Davant les respectives institucions regionals, com la catalunyesa, per veure qui és qui. Difícilment alliberarem la nació si fem accions i plantejaments regionals. I és que la via estatutària, per a una nació, sempre és morta, o millor dit, és la seva mort. Catalunya, amb el catalunyisme, no va enlloc, com no sigui a fer pessigolles, més o menys suportables, per als espanyols. I ja n’hi ha prou de creure’ns els pares de la pàtria, perquè de la nació no ens recordem mai ni mai. I com volem alliberar-nos d’Espanya i França si els respectem les seves divisions administratives imposades, en guerra o en pau?
I la veritat, creure que anem gaire endavant de la resta del país amb 10 diputats que apareixen per no perdre el poc que els queda, és ser molt creguts -o molt orbs!
Salut i endavant fins a la independència dels Països Catalans