acicastello
Castelló de la Ribera
“Un
camí ple d’aventures, ple de descobertes” musicals – en podríem dir,
amb Kavafis –, el de Rafael Estrada. Un cantant que va emergir fa un
temps des de Castelló, un poble destacat en la lluita per viure en
valencià.
Casualitat?
No estic segur, però jo diria que no. Tot creador precisa d’un context
favorable. Un caliu que li done envits. En realitat, el
moviment és circular. Aixina, Rafael Estrada, bé inconscientment o bé
conscientment, mos els torna i posa la seua perquè el nostre context
siga més vivible i afavoridor per a la gent de la cultura.
Estrada ix al món de la música a cavall dels moviments estudiantils
contra la dictadura, entre les seues acaballes i la transició. ¿La
gent que l’influix? Raimon, Maria del Mar Bonet, Paco Ibáñez, George
Moustaki, Bob Dylan el rock…Però, sobretot, són L.Llach, Jacques
Brel, Peter Hamill i Neil Young, els que més endins del pinyol dur de
la seua cançó estan.
el seu cant no es limita, en absolut, ni a la imitació, ni a la
barreja. No. Allò seu: la síntesi creadora. La seua voluntat: fer un
cant propi. Fòrmula? No n’hi ha. El seu, és un treball d’artesà. La fusió de poesia i melodia, amanides d’una bona interpretació.
Les
seues cançons brollen de les emocions que més l’han fet vibrar en el
seu viatge amb els sentits oberts de bat a bat al món exterior i
interior. La seua aspiració: incidir en la nostra percepció del món a
través de la seua mediació artística.
El seu públic? No sols els amants de la la
poesia i la música, sinó també qualsevol persona amb un mínim de
sensibilitat. Un públic ampli, no debades el seu cant és tant apropiat
per a sentir i escoltar en directe, com per a crear un ambient sensible i confortable en la intimitat i en les vesprades i/o nits als pubs.
Com
diria Lluís Aracil, l’aposta de Rafael Estrada és la de ser un cantant
“normal”, encara que els valencians siguem “anormals”. Molt dificil,
però no impossible, deu pensar Rafael Estrada, cosa que no és cap
quimera seua perquè, de fet, amb les seues cançons ho està aconseguint.
Els
obstacles? Tot un seguit. Principalment, dos. El primer, el
castellanisme valencianero i anticatalanista que, tot estigmatitzant la
música i la cançó en valencià, l’ha clavada en un cercle de foc amb la
intenció d’ aillar-la de la població valenciana.
I
el segon, el ninguneig i la marginació que patixen per part dels
mitjans de comunicació de masses audiovisuals tant privats com
institucionals. Més injusta la d’estos darrers perquè amb això traixen
la seua missió de servici públic. En comptes de promocionar la música i
la cançó feta per valencians ( el tiró que necessita la producció,
distribució i venda ) les deixa a la mà de Déu, al voluntarisme dels
nostres creadors – que encara com són incansables.
Un
d’estos, Rafael Estrada que, lluny de desmoralitzar-se, continua amb
fortalesa i entusiasme en la bretxa, fidel a la seua vocació artística
i al seu compromís amb la nostra dignificació com a gent, una tasca a la qual contribuix amb les seues cançons. Per això, a ”Amagats racons” i “Entre amics”, segur que els seguiran nous lliuraments.
Eugeni Gregori Climent
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!