acicastello
Castelló de la Ribera
com el d?Eugeni, són necessaris perquè fan anàlisis de la nostra
realitat immediata. Aquest en concret abordava la situació sociolingüística del
valencià. Es clar que som molts els valencians que voldríem que la situació de
la nostra llengua fóra millor, però la realitat és la que és,
ens agrade o no. Ara bé, què podem fer al respecte? Si adoptem una
postura cívica optimista i de compromís, sí dic de compromís, sempre podrem fer
coses a millor.
tot des d?un pessimisme paralitzador, actuem, conscientment o inconscient, de
forma destructiva. La nostra societat està necessitada de projectes
comuns, aglutinadors, que ens il?lusionen i ens vertebren com a poble.
Necessitem iniciatives constructives que mobilitzen la gent a fer coses per
millorar la realitat. Parlar i parlar, no és difícil, però donar passos
endavant i passar a l?acció compromesa, això ja són figues d?un altre paner.
Així ho tenim, no sols en el tema de la llengua, sinó en qualsevol dels
problemes que ens afecten, com ara, la situació del Xúquer,
l?urbanisme especulador, la destrucció del paisatge natural, la poca
rendibilitat de l?agricultura, la crisi de la indústria tradicional valenciana, etc.
Si
aproximem l?objectiu, observarem com ens estan arrasant el país. La febre
especuladora, construir a tort i a dret. Què deixarem a les futures
generacions? En un món globalitzat, per què no mantenir allò que ens diferencia
de la resta dels pobles, allò que defineix la nostra pròpia idiosincràsia? Per
què hem d?oferir el mateix que tothom?, perquè hem de ser i hem d?ensenyar el
mateix que seran i ensenyaran tots els pobles de la Mediterrània? Què
mostrarem de singular, què oferirem de diferent al món? Sempre podríem mostrar la Gran
Muralla
Valenciana, tota de formigó des de La Sénia al Segura. No passara
res, tots serem rics i feliços. Ensenyarem amb imatges com de verd era el País
Valencià, com eren els nostres camps-jardins de tarongers, descriurem les
sensacions produïdes per la tarongina en les nits de primavera, explicarem
que hi havia rius i séquies on ens banyàvem a l?estiu, que els boscos
poblaven les muntanyes de nord a sud i arribaven fins al mar…S?ho creuran?
Què pensaran quan observen el que hem deixat? Potser se n?aniran a buscar tot
això als països que hagen sabut conservar-ho?
Arribats
en aquest punt, no ens hem de sufocar, perquè els que ?pensen? per tots
nosaltres, aquells que tant ens estimen, ja tenen les solucions.
Faran, entre altres coses, el gran Museu
Virtual Valencià, el millor del món, faltaria més, per ensenyar
com vàrem ser en el passat. Naturalment, aquest museu atraurà milers de
turistes que ens deixaran milions i milions d?euros. Tornarem a ser per
sempre ?El Levante Feliz Plus?.
Però
si retornem a l?argumentació inicial, també podem adoptar una opció diferent,
per què no mirem, les accions concretes de molts valencians compromesos, com
per exemple, el treball excel?lent que fa la Federació d?Escola
Valenciana amb les Trobades d?Ensenyament en Valencià, en les quals famílies,
professorat, alumnat i diversos ajuntaments, des de fa molts anys i, a pesar de
la realitat, o, potser animats, precisament, per la realitat de la llengua i de
la societat valenciana, cada any, ens recorden com d?important és el compromís
i les actuacions concretes pel valencià i per la societat. També hi ha cada
vegada més plataformes i col?lectius compromesos en la defensa i preservació
del territori. Aquestes opcions són més difícils de posar en marxa, però són
les que valen la pena.
Eugeni
ens ofereix un treball magnífic de reflexionar la realitat, però el més
important, és que fa una proposta per millorar la situació i s?hi
adscriu. Clar que filosofa, s?arromanga intel?lectualment i pensa a fons la
nostra realitat. Això és la filosofia, pensar, fer funcionar la ment i ajudar
els altres a pensar. Només per això ja és interessant el seu text, perquè amb
el ritme de vida que portem, cada vegada som més autòmats i automàtics, cada
dia ens és més difícil, la pràctica de l?únic esport que ens distingeix
com éssers racionals, l?exercici de pensar. Eugeni i molts altres, han de
continuar oferint-nos les seues reflexions. Les societats sempre necessiten
gent que reflexione i ajude els altres a reflexionar.
Vicent Sala Bou
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!