acicastello
Castelló de la Ribera
fotos ofereixen unes imatges, però la nostra càmera mental les pot
completar, interpretar i posar-ne d’altres. Torne a mirar la foto i
pense, què és més important un cap de llista o el poble?, les
pretensions personals i polítiques, o les necessitats del poble?. El
poble entés des de les persones, clar. No observe cap imatge de
Castelló, del poble, que hauria de ser l’objectiu essencial de l’acord.
Cap referència. Aproxime la vista i me n’adone del mural que hi ha de
fons. Conscientment o inconscient, apareix la representació d’una única
opció política. Sumar diuen, en política, és millor que restar.
Si no
recorde malament, eleccions rere eleccions,
locals i autonòmiques, i ja en van tres, aquesta opció no aconsegueix
la confiança de la majoria dels castelloners ni dels valencians.
Malgrat això, sembla que les jerarquies que la dominen passen de les
derrotes, no fan autocrítica, no renoven ni persones, ni discurs
polític. Estaran molt bé. Tot igual. Democràticament els mateixos culs
a les mateixes poltrones. La distància amb la societat cada vegada més
gran. La tria d’aquesta opció de fons podia
presagiar un futur incert per al pacte local, pacte que molta gent
esperava, per les dues parts, com un compromís seriós pel nostre poble.
Tampoc
hi ha imatges d’aquells que, des de l’ombra, havien fet possible aquest
moment. Els qui posaven el seny i la confiança recíproca per sobre dels
egos personals, les medalles i l’afany per la política del jo-jo. El
compromís amb el poble, és de les dues agrupacions o només dels
dos que es donen la mà dreta? Aquesta és la clau de l’enigma. No
apareixen ni els qui volien de veritat l’acord i estaven disposats a
fer cessions importants, ni els qui des del
principi dubtaven, ni els qui han autoritzat la ruptura. Crec que la
fotopacte necessitava, per apuntalar la participació de tots en el
compromís, les imatges d’aquells que volien crear,
sobretot, entre els dos protagonistes, una relació que augmentara les
possibilitats personals i polítiques, però també les de les dues
agrupacions locals, perquè s’arribara a un nivell elevat
d’intel·ligència compartida, el qual permetera treballar millor al
servei de Castelló.
Ara,
passats uns mesos. Torne a mirar la foto i em comunica la confirmació
de la ruptura amb els consegüents perjudicis, sobretot, per al poble.
La foto i el resultat del desacord, m’informen, també, malgrat l’esforç
i les bones intencions, de la realitat de l’aptitud política de tots
els implicats. Ara les imatges, em produeixen incertesa. La
incertesa natural consegüent al fracàs. La incertesa de no sentir el
progrés. Sentir que haurem de continuar esperant el compromís, entre
els partits polítics i, també, de la societat castellonera en general,
per resoldre els problemes de sempre i per millorar el benestar de tots.
Albaida Castelló
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!