acicastello
Castelló de la Ribera
pobles necessiten sentir per mantenir-se vius. Tots els pobles volen
sentir que progressen. Mire la foto i les imatges no em transmeten
sensació de progrés. No observe cap indici d’il·lusió,
generositat, paciència, perseverança en el compromís, projectes
compartits, però sí que s’intueix una certa atmosfera de desconfiança i
de poca disposició a les renúncies recíproques en profit del poble.
Hi
ha dos hòmens que es donen la mà dreta i puc pensar que volen ajudar-se
mútuament, perquè sols no poden aconseguir el que voldrien. Es donen la
mà, però alhora, sembla com que fan força per mantenir la distància. Sí,
pareix que ja han arribat a un acord, però això d’acostar-se, no s’hi
veu clar, a pesar dels consells i les intencions de tots els qui no hi
figuren. La mà esquerra, si la tenen, no sabem on és. Mira que si només
s’encaixaven de mans per provar-se la força!
Pose
atenció a les cares dels dos. Em desperten tendresa, perquè en la
política local són els més fràgils i vulnerables. Caps de llista. Un,
líder consolidat, i l’altre, aprenent d’aspirant. Presenten un acord
per governar l’ajuntament entre dos partits. Un, mira la càmera entre
incrèdul i espantat pel que està passant, mentre escolta la consciència
que li diu: no m’ho puc creure, després de tot el que dit i escrit
d’aquest home, on m’he clavat?, que estic fent?… L’altre no vol ni
mirar la càmera. Amb
més experiència, intenta ocultar darrere les ulleres una mirada
escèptica mentre baixa lleugerament el cap. O, potser baixe el cap en
senyal de respecte i agraïment. L’experiència en la dura vida política
local, permet ocultar el que li diu la consciència, però els ulls també
parlen: a la fi pareix que ho he aconseguit, segurament continuaré, no
serà gens fàcil, però ara ja no puc tirar-me arrere, ja veurem com
acaba tot! (Continuarà)
Albaida Castelló
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!