acicastello

Tant l?educació repressiva com la permissiva ( el laissez faire ) fracassen en el seu intent d?aconseguir que el xiquet (-a) assumisca els preceptes dels formadors (-es). En els dos casos, la seua intervenció ha de ser constant per a controlar el comportament del xiquet (-a).

Més:
les dos li creen problemes pareguts, segons la psiquiatra infantil
Wilma Penzo (1). La repressiva; inseguretat, pors, ansietat,
dependència, La permissiva: inseguretat, ansietat, dependència, falta
de resistència a la fustració,

Una
autèntica paradoxa, donat que estos dos tipus d?educació són
antagònics. La repressiva es basa en que el xiquet (-a) és roïn per
naturalesa. I, per tant, s?han de domar els seus instints enèrgicament,
sense contemplacions. S?ha de comportar bé per deure i se l?ha
d?ensenyar a fer-ho amb la técnica de ?el pal i la safanòria?.(1)

La
permisiva es basa, per contra, en la bondat intrínseca del xiquet (-a
). D?ahí, que ha de poder expressar-se lliurement. Ha de fer allò que
se li demana per convenciment personal. I se li ha de respectar el seu
jo profun i el seu dret inalienable a decidir allò més convenient per a
ell.(1)

De pol a pol. Com a reacció a l?educació repressiva, una boga de la permissiva. Abundem en esta última un poc.

Res
beneficiem al xiquet (-a), tallant la nostra conversació telefónica amb
algú perquè ell (-a) vullga en eixe precís moment comunicar-mos
qualsevol trellat; permitint-li que no es llave les dents, que es quede
en la saleta més tard d?una hora prudent o que es deixe els joguets
sense replegar; deixant-lo que interrumpisca la classe per a dir als
seus companys(-es) allò que porta a l?entrepà;…

Més aviat, tot allò contrari. Amb este tipus de dinámica la gravetat dels problemes anirà in crescendo . A cap educador permissiu, li estranye que el seu pupil (-la) li acabe demanant la Lluna. En definitiva, aniran covant-se els problemes citats per Wilma Penzo.

Amb
tot, l?educador permissiu no és pur ? com tampoc, el repressiu ?,
aleshores, quan la desobediència del xiquet (-a) el desarbore, per
reacció emocional, passarà de permissiu a repressiu per a tonar, en
acabant, a permissiu. Aixina, en cercle viciós. Una contradicció que,
òbviament serà un seriós obstacle per a què el xiquet (-a )
interioritze la llei. (2).

Entenguem-mos,
la meua crítica a l?educació permissiva no suposa en cap moment la
defensa de la repressiva. En absolut. La meua única pretensió és
plantejar una tercera opció: mantindre els aspectes positius de
l?educació permissiva ( per exemple, el dret del xiquet a la seua
lliure expressió i i el seu lliure pensament i a ser escoltat pels
majors,etc…),però posant-li fermament els límits (2). Per dir-ho en
paraules de Wilma Penzo(1):

?…arribar
a un equilibri molt beneficiós per a tots. Per una banda, l?ordre, la
regularitat i, per damunt de tot, la previsibilitat de les postures
normatives. I, per un altre, el tracte igualitari de les postures
liberals?

(1) Veure ?¿Educación represiva o permisiva?? Wilma Penzo. Revista: ?El món?.

(2) Veure ?Unió i desunió en educació? en el meu bloc.

Eugeni Gregori Climent
www.acicastello.org

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!