acicastello

Castelló de la Ribera

21 de desembre de 2007
0 comentaris

Jo era molts.

“Jo era molts. De dia. A la nit, ja era jo, però perquè totes les meues subpersonalitats estaven dormint.”

Això del canvi de color del camaleó i les mutacions de la granota li semblaven a Pere un joc de xiquets. A eixos animals, no els tenia cap de respecte. Allò seu sí que era una metamorfosi de veritat. D’un ser, eixir-ne molts, sense deixar de ser un.

“Vivía sin vivir en mí – com diria Santa Teresa de Jesús”.

Com bé vos podreu imaginar, l’existència quotidiana per a Pere no era cap jardí de roses. Però allò cert és que les apanyava, no sé com, per a anar tirant, a pesar de ser una espècie d’assamblea de jos sense coordinador.

“Només despertar ja estava immers en eixa gàbia de grills que constituïa la meua personalitat – és un dir. I no em pregunteu com podia funcionar aixina. A vore si em passa com al centpeus que quan l’abella li va preguntar com podia caminar amb tantes potes al mateix temps, estes se li van enrotllar i va caure de morros a terra.”

Encara que siga un tòpic, diré que el seu problema li venia de quan era xicotet. Resumint al màxim per raons d’espai. Pere vivia amb una familia extensa per part de mare: els dos avis, els pares, un tio i una tia. Tots estaven barallant-se sempre amb els típics intervals de silencis i morros. Com més intensa la batalla, més espaiosos estos.

“ A mi, em prenien com a una espècie de jutge, però com tots volien que em posarà de la seua part, la tasca que m’encomanaven era impossible de complir – havia d’haver sigut un xiquet prodigi de la teràpia familiar sense conéixer-la – perquè, encara que els apreciava a tots per igual, sense voler, se m‘escapava algun juí que altre. Resultat: l’afavorit en volia més i el perjudicat m’agarrava mania.”

Però prompte les aigües tornaven al seu llit, tots feien les paus i tots a jugar amb Pere. El volien tant! Encara com perquè si no haguera sigut aixina Pere haguera acabat totalment boig.

El nostre protagonista, com podreu comprendre, estava fart que el prengueren com una queradilla a llançar-se els uns als altres.

“Un dia, sense voler-ho, me’n vaig eixir d’aquell joc endimoniat. Estaven, com sempre, demanant-me de fer de jutge, quan, com a mecanisme de defensa, vaig començar a transformar-me ràpidament en cada un d’ells per a evitar que em posaren en un dilema.”

Però esta solució, com podeu vore, va engendrar un problema major encara: la seua metamorfosi. I Pere s’enfuria quan pensava en qui maleït dia havia reaccionat d’eixa manera. Si haguera pogut s’haguera agenciat una màquina del temps per a tornar a la seua infancia i arreglar-ho. Però, en conéixer a Sandra, una psicòlega molt especial, se li’n va anar del cap eixa obsessió.

A Sara, tant li va costar entendre a Pere que va estar a punt de tirar la tovallola. Cap mètode terapèutic dels existents ( psicoanàlisi, cognitivo-conductual, gestalt,..) va resultar eficaç. A pacient especial, tractament heterodox : ser ella mateixa en la teràpia de Pere.

“Sandra, amb la seua dolçor, rebutjava cada una de les meues subpersonalitats, com esperant que eixira jo a la superficie. Però jo, malgrat estar segur de la seua acceptació seguia amagat dins de mi.

Però, en vore que ja cap quedava per eliminar, vaig començar-me a plantejar la possibilitat d’eixir de la meua closca i mostrar-li a Sandra la meua vertadera personalitat – un altre dir.¡Tan segur estava que ella la tractaria amb afecte i delicadesa!”

A mesura que Pere consolidava el seu jo amb Sandra, este es fortalia també en la seua vida quotidiana i viceversa. Però encara que va recuperar la seua salut mental, sempre va necessitar de Sandra com a supervisora a qui contar-li els seus problemes i les seues angoixes.

“ Amb Sandra, com a crossa, he passat de ser molts sense cap de control a ser una unitat plural com el color blanc que es descomposa en altres colors com es veu en l’arc de Sant Martí.”

De final amorós, per tant, res. En esta història no passa com en “Zelig”de Woody Allen. Ni Pere s’enamora de Sandra, ni Sandra de Pere. Prou hem fet ja amb traure a Pere del pou en què estava clavat.

Eugeni Gregori Climen

www.acicastello.org

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!