Entre l?esforç i l?alegria

22 d'abril de 2008

0 comentaris

Entre l?esforç i l?alegria

Toshiro
Kanamori és un mestre japonés que entén l’escola con un espai
privilegiat per a establir lligams. Els vincles generats en aquest
temps de formació responen a la necessitat d’entendre la vida com una
oportunitat per a ser feliços. Però la felicitat no té res a veure amb
assolir èxits o arribar a un estat d’eufòria permanent, com ens venen
els cants de sirenes mediàtics. La felicitat és més aïna sentir la
necessitat d’obrir el cor als altres i ser capaços de viure també en el
seu cor. Tan senzill i tan complicat com això. L’empatia és la porta
del coneixement de l’altre, un pont on es troben els sentiments, es
comparteixen les necessitats i es preparen en comú els projectes de
futur. Pensar i sentir en els altres no és només la via del
reconeixement de la diferència com a requisit per al propi creixement
sinó també la clau per a ser feliços perquè és la manera de mantindre
els lligams que ens donen la força per a viure. La por o el dolor
formen part de la vida però la intensitat amb què s’hi manifesten, si
som capaços d’establir vincles entre nosaltres, no poden desplaçar mai
l’alegria de sentir-nos vius.

En
un moment com l’actual, quan les escoles diversifiquen l’alumnat
gràcies als nouvinguts, és encara més palesa la necessitat d’abordar la
diferència des de l’empatia. Les diferències culturals, religioses o
ètniques també amplien els reptes del treball educatiu pel que fa al
tractament d’altres diferències com les de gènere, ideològiques,
socials o econòmiques. Perquè la diversitat —les diversitats— exigeix
reconeixement i això suposa deixar entrar els altres en la nostra vida
i també ser capaços d’entrar en la manera com els altres tenen
d’entendre, de veure i d’expressar el món.

Poques
manifestacions expressives com la música són capaces de bastir ponts on
puguen trobar-se els sentiments per a mirar junts en la mateixa
direcció. Pocs llenguatges com la música són capaços de traslladar la
força de la vida amb tota la intensitat i la complexitat que mereix.
Pocs espais de relació com el que ací ens convoca ens permeten obrir el
cor des de l’escolta.

No direm que Com sona l’ESO és
molt més que una experiència educativa perquè si l’educació s’assembla
a la manera de viure del mestre Kanamori, el treball d’aquesta gent,
construït entre l’esforç i l’alegria, comparteix sens dubte el nucli
central del seu ideari. Per sort, Com sona l’ESO—o
el que és el mateix, la música prenyada de sensacions i de trobades,
l’aposta compartida per un futur que sona en plural, el compromís per
ensenyar i aprendre a conviure dins i fora de l’aula— és una
manifestació insòlita, però pròxima i real, que almenys aquesta felicitat és possible.