acicastello

Castelló de la Ribera

23 de juliol de 2007
0 comentaris

Emiliet i el cirerer.

Emiliet era un xiquet rosset i d?ulls blavets. De talla, baixet i de força,
fluixet. No tenia mare. Va morir quan ell tenia huit anyets. Son pare, el sinyo
Emili era llaurador, però dels que van a jornal. Només tenia un hortet de tres
fanecadetes. Ah!, però quin hortet! Era tan preciós que el sinyo Emili se?l
mirava i no se?l veia. A Emiliet, li pareixia el paradís terrenal. Hi havia
tota mena d?arbres fruiters: tarongers, llimeres, pomeres, pereres,
bresquillers,…

El sinyo Emili tenia el costum d?emportar-se a Emiliet a
l?hortet per a ensenyar-lo a dur-lo. Volia que Emiliet, quan fóra major, el
mantinguera tan preciós com ell. Ni que dir que Emiliet compartia el seu desig.
¡Quin goig feia vore el comboi d?Emiliet quan se n?anava amb son pare a
l?hortet.

Un dia el sinyo Emili va rebre un cirereret especialment
bonic que li havia enviat un familiar des de França. El va plantar en una punta
de l?hortet. I, en acabant, va pregar als seus veïns d?horta que, en la seua
absència, li pegaren, de tant en tant,
una ulladeta. Tal era el seu amor per aquell cirereret. A Emiliet, li va fer un
encàrrec especial: la custòdia del cirereret.

El cirereret va créixer molt bé. I en una primavera es va
omplir de flors blanques. El sinyo Joan, només de pensar en les cirereretes que
li donaria aquell arbret ja se li feia
la boca aigua.

Just aleshores, va ser quan
a Emiliet li van regalar una estraleta nova i lluenta.

Un dia, com que tenia tanta gana de provar-la, no va
esperar l?arribada de son pare casa i se?n va anar a soles a l?hortet. Va començar a tallar braquetes, a pegar-li
colps als troncs dels arbres, etc..fins que va arribar on estava el cirereret.
I, sense voler, li va pegar tal estraletada
que quasi el va tallar en redó.

Quan Emiliet es va donar compte de la seua acció es va
posar les mans al cap. Havia matat la joia de l?hortet. No tenia perdó. Se?n va
anar a sa casa i es va tancar en el quarto. Mai s?havia sentit tant malament
amb si mateix. ?Què em dirà mon pare quan s?entere!?- era el seu únic
pensament.

Després de collir taronges, com que ja era tard, el sinyo
Emili, en comptes d?anar a per Emiliet, se se?n va anar a soles a pegar una
ulladeta al cirerer. En veure?l tallat, es va quedar sense paraula. ?Qui
s?haurà atrevit a fer una cosa aixina?? ? va ser l?única cosa que se li va
acudir. Va preguntar a tots els veïns d?horta, però ningú sabia res.

Aleshores, se?n va anar a casa, Era ja l?hora de dinar i
la taula estava ja parada.Va seure i quan es va acostar Emiliet li va preguntar
inocentment:

– Fill meu, saps, per casualitat, ¿ qui pot haver tallat el meu cirerer?

Una pregunta difícil de contestar. Emiliet, emporuguit,
va pensar per moment, en mentir. Només
per un moment, perquè de seguida va recobrar el seu valor.

– No vull dir-te cap mentida, pare ? li va contestar -. Ho
he fet jo. Ho he fet jo amb la meua estraleta.

El sinyo Emili va mirar Emiliet. El xiquet, encara que
pàlid, li tornava la mirada sense pestanyejar.

– Vés-te?n al corral ? va dir el sinyo Emili, molt
cabrejat.

Emiliet se?n va anar al corral i va esperar allí a son
pare. Se sentia molt avergonyit, molt
culpable i molt desgraciat. Sabia que havia sigut un insconcient. Havia actuat
a la lleugera. I, ara, per culpa seua son pare estava molt disgustat.

Al cap de poc ( per a Emiliet, una eternitat ), el sinyo
Emili va entrar seriós en el corral.

– Vine ací, Emiliet ? li va dir, sever.

Emiliet es va acostar a son pare. El sinyo Emili el va
mirar de fit a fit durant una estoneta.

– Dis-me, fill meu, per què has tallat el cirereret?

– Estava tan enjogassat amb l?estraleta que ho vaig fer
sense donar-me compte ? va balbucejar Emiliet.

– I ara el cirereret està mort. Mai mos donarà
cirereretes. I pitjor encara, no has tingut compte d?ell com em vas prometre.

Emiliet tenia el cap ajupit i les galtes cremant-se-li de
vergonya.

– Ho senc, pare ? li va dir.

El sinyo Emili va posar la mà en el muscle del xiquet.

– Mira?m ? li va dir, en to solemne. Encara que senc molt
haver perdut el meu cirereret, estic content. Has tingut el valor de dir-me la
veritat. I jo preferisc un fill sincer i
valent que que un hortet ple dels millors cirerers del món.

Emiliet mai no ha oblidat aquella lliçó de son pare i
encara és tant valent i honest com ho era de xicotet.

I estic segur que vosatros, lectores i lectors, també
l?heu apresa i que seguireu l?exemple d?Emiliet.

Eugeni Gregori Climent
(Versió lliure de ? George Washington i el cirerer?. El libro de las virtudes para niños. Ediciones B).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!