acicastello

Els
pobles conserven, i fan bé, el seu patrimoni més valuós; en este cas,
parlem d’un patrimoni sonor, exclusiu, és més, identificatiu del batec
que defineix un poble: “eixa és la veu del meu poble”, diria
aquell que després d’una prolongada absència escolta el document sonor
i sent que el seu cor descansa, s’expandeix com una esponja, i té
consciència que este és el seu humus, la seua terra i el seu
llatir, el mateix que el va veure nàixer i com no, el reconeix. No era
idèntica la veu que escoltava lluny del seu poble, potser amb vigor i
lleugeresa; no era la veu escoltada diàriament en la seua infantesa. I hui, més que mai, les campanes sonen a glòria; de segur que ho fan per tu.

En
el nostre poble [i als seus voltants] hi ha uns bells campanars, que
llueixen unes campanes, en alguns casos enormes, en altres no tant, que
emeten un so harmònic i alhora bell. Per a cada tipus d’activitat hi ha
un toc o volteig distint. A un determinat so de campanes identifiquem
ràpidament el seu significat. Una dita molt famosa a Castelló diu “ets
més llest que les mules de la Venta”,
ja que els animals de tir, en sentir les campanes, tenien experiència
que els sobrevenia un breu descans, perquè els llauradors es detenien a
resar l’àngelus.

Toc de missa setmanal

Es
volteja amb la mateixa campana unes vint campanades seguides, però
espaiades entre si uns segons. és el so més identificat per tots; crida
el poble a l’oració. D’alguna manera, entre els avatars diaris, hom
entra en reflexió i marca el moment, el canvi d’un o un altre quefer.
En un cert sentit, eixe volteig de campanes eleva l’esperit humà que
d’una o d’una altra manera ens qüestiona el sentit de la existència.

Toc de glòria

No
hi ha major expressió d’alegria que el moment en què el poble es
vesteix de festa, el cor es guarneix i el llaurador, encorbat amb la
seua aixada i en la rudesa de la seua tasca, comparteix la gatzara del
moment, encara que no hi siga, però hi ha festa, alegria i, doncs,
vida. La vida s’obri pas, els jóvens s’enamoren i es prometen, es
commemoren els patrons que cuiden per les collites i se celebra
l’esdeveniment més impactant: la victòria de Crist sobre la mort. Així
mateix, el dia del Corpus Cristi, les campanes ens anuncien l’estiu, la bellesa, la llum i la innocència d’uns xiquets guarnits com mai al voltant de la Custòdia. Perquè no hi ha major ofrena a Déu que la innocència d’un xiquet.

Jo,
campana voltejada, ressone amb soroll ensordidor en les oïdes o
altisonant pels aires: que la muntanya i la vall tremolen amb les meues
veus; que l’obra mortal, les pregàries del dia i el treball us siguen
agradables sempre que tombegen els bronzes buits. El dia que mor un ser
volgut les campanes anuncien la pèrdua, ens acompanyen en el dol; és el
moment en què el seu so, a manera de lament, indica que també saben
plorar, de la mateixa manera que altres vegades van saber gaudir. Si és
un xiquet: un toc, si és una dona: dos tocs, i si és un home: tres. Si bé és cert que les campanes es
fonen en el dolor, o més cert encara que acompanyen el plor, no és
menys cert que al temps eleven una pregària i un crit a l’esperança
d’una eternitat potser somiada per uns, potser amb grans dubtes per
altres, però amb certesa per molts.

“Cap
de nosaltres és una illa, complet en si mateix; cada home és un tros de
continent, una part de la terra; si el mar se n’endu una porció, tot
Europa queda disminuïda, com si fóra un promontori, o la casa d’un dels
teus amics, o la teua pròpia. La mort de qualsevol home em minva perquè
estic lligat a la humanitat; per consegüent mai no faces preguntar per
qui voltegen les campanes: voltegen per tu” (John Donne)

Francesc Xavier Aznar i Sala
Llicenciat en Teologia
Llicenciat en Antropologia

Castelló de la Ribera

acicastello

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!