acicastello
Castelló de la Ribera
Creure que la realitat social ens ve donada, o
siga, pensar que la nostra percepció de les coses es correspon a l?existent, és
una concepció que, com altres del sentit comú establert, no sols és errònia,
sinó també perniciosa.
Vegem-ho en concret. Posem que un valencianoparlant
de poble suposa, guiat pels seus/els prejudicis al respecte, que la ciutat de
Valencia està castellanitzada i que no s?hi pot parlar en valencià. La
conseqüència serà, evidentment, que s?hi comunicarà en castellà, amb la qual
cosa la seua profecia s?autocomplirà. La situació presa com a real ho haurà
estat en els seus efectes, com diria Thomas.
I, com que les experiències d?aquest tipus són la
norma, creurà que la normalització social ( lingüística ) dels
valencianoparlants no és més que una fantasia, una cosa inviable, pròpia d?uns
utopistes que no xafen la realitat.
Més. Aquesta concepció de la realitat social, en
ser la comuna entre la majoria dels valencianoparlants, serà un dels principals
obstacles per a llur normalització social. No debades, amb l?ús
restrictiu de la seua llengua ( implícit, com hem vist, en l?esmentada
concepció ), són ells mateixos els qui faciliten, sense necessitat de l?ajuda
de ningú, que el seu procés de minorització com a gent seguesca inexorable el
seu curs.
No és aquest, però, l?únic mapa del real, ni
l?única praxi possibles per al nostre protagonista. Ambdues coses podrien
canviar radicalment si abandonara la concepció estàtica del real i abraçara la
que podríem nomenar constructivista. A saber, que hi ha una realitat social (
estem parlant esquemàticament, per suposat ) i que allò que percep tan sols és
una construcció seua, la precisió de la qual dependrà de com de científic siga
el seu procedir.
Si adopta aquest nou enfocament, en haver de
prendre com a construccions a verificar els seus/ els prejudicis, llur
inconsistència se li farà ara evident ( les dades sobren). I, per tant,
no li serà difícil ni desmuntar-los, ni arribar a un hipòtesi que done millor
compte del real. Per exemple, que, a la ciutat de València, el valencià és una
cosa així com una llengua que es pot fer emergir amb l?ús intencional (
l?ús del valencià en contextos en els que la llengua convencional és el
castellà, o siga, en els contextos en els quals la norma, explícita o
implícita, és l?ús d´aquest últim idioma ).
Un efecte possible d?aquest nou mapa del real serà
que s?anime i es decidesca a parlar en valencià en la ciutat de València.
Posem que trie uns grans magatzems. Sens cap dubte, el resultat serà que es
veurà en moltes interaccions lingüístiques amb alternança de codi ( cada
parlant en la seua llengua ) i en no poques exclusivament en valencià. De
nou, es complirà el teorema de Thomas, encara que aquesta vegada amb un
resultat oposat.
I en la mesura que convertesca aquest tipus
d?experiències en costum, en viure com a un fet la transformació d?una realitat
social que creia invariable, no sols és possible que deixe de veure la
normalització socio-lingüística com a una quimera, sinó que també adquiresca un
poc de consciència sobre la seua necessitat. I, fins i tot, que comence a
prendre els capdavanters d?aquest moviment com a referents.
Atés que un dels efectes d?aquest canvi de
concepció i de praxi és una presa de consciència respecte a la necessitat
i a les possibilitats existents d?ús del valencià, en l?hipotètic cas que els
sectors més compromesos amb la normalització social dels valencianoparlants
assumesquen la concepció constructivista i facen un ús intencional no seria
gens estrany trobar-nos amb un emergent en la seua política lingüística:
l?organització d?accions concertades per a transformar les normes d?ús
lingüístic existents.
El resultat podria ser que un ampli nombre de
valencianoparlants passaren de ser subjectes pacients d?un procés que minoritza
a la seua població a ser subjectes agents d?una normalització social que
necessiten. Un bot qualitatiu que, si s?estabilitza una organització per a l?ús
del valencià, podria ser el preludi d?una transformació sociolingüística, per
efecte papallona ( ?el vol d?una papallona a les selves del Brasil pot
provocar un tornado en Texas?), que podria suposar canvis significatius en les
normes d?ús lingüístic existents i guanys d?àmbits d?ús per al valencià, amb
tot el que això implica.
Entre ambdues concepcions, doncs, no hi ha color.
Res de bo ens espera, doncs, amb l?estàtica. Més aviat, el contrari. Amb
visió immutable de la realitat social que ens encoloma, ens priva, per una
banda, d?imaginar-nos altres possibles, tot abocant-nos al dogmatisme i
l?esterilitat. I, per una altra, ens impedeix transformar-la i ens porta a
reforçar l?ordre establert, tot emmenant-nos a la paràlisi i la impotència.
Per contra, la concepció constructivista, en
permetre?ns jugar amb la imaginació, lluny de tancar-nos possibilitats, fomenta
la nostra creativitat. I, en invitar-nos a veure la realitat social en forma de
procés ( o siga, concebre allò que ara és real com a una etapa d?allò que pot
arribar a ser ), ens espenta a l?acció transformadora. Una excel·lent síntesi
dels seus efectes: L?evident va ser un dia imaginari ? aquell bell
proverbi de l?infern de W. Blake.
Eugeni
Gregori Climent
Respon a Anònim Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I sorpresa ell parlant en castellà i tot hom contentan-li en valencià.
Posem per cas que l’enlluernament en general, què provoquen els mitjans del espai public comunicatiu com la radiotelivisió, fent creure a la ciutadania i a tothom que el normal és parlar en castellà fora d’un cercle conegut.
Per tant hom no pot anar contra corrent generalitzada per l’espai public comunicatiu i tot hom és veurà abocat a parlar preferenment el castellà llevat de certs ambit determinats.