acicastello
Castelló de la Ribera
interposició (1). Una breu definició. La interposició és aquella
situació sociolingüística en la qual hi ha una inclusió dels parlants
d’una comunitat lingüística A en una B de tal manera que els parlants
de la primera es relacionen –llevat dels políglotes – amb els parlants
d’altres comunitats lingüístiques amb la llengua dels parlants de B.
Els seus efectes:
Una relació de submissió-domini entre els parlants d’ A i els de B,
acceptada tan implícitament com explícita per la majoria dels parlants
de la primera.
2.-
Un bilingüísme unilateral (1), conseqüència de la relació de subconjunt
entre els parlants d’A i els de B que implica que els parlants d’A ja
són, de fet, parlants de B.
3.-
L’ús restrictiu de la seua llengua. Els parlants d’A –llevat d’una
minoria no significativa – s’adrecen als de B amb la llengua d’aquests
últims al mínim factor en contra, com ara la presència d’un parlant de
B.
3.-
La minorització (1). Gran part dels parlants de A – sobretot, a la
ciutat de València i Alacant – ja han engegat, de fa temps, un procés
de passar de el bilingüísme unilateral a abandonar la seua
llengua, entre altres coses, per considerar-la supèrflua. Una
conseqüència d’haver acceptat el discurs de la necessitat (1) de
l’idioma dels parlants de B.
De
tot això, podem deduir clarament que els parlants d’A no tenen un món
propi. El seu, és el dels parlants de B. Una conseqüència d’aquest
estat de reclusió serà una precària existencia la qual farà que hi
arrele l’obsessió per la seua identitat i el discurs consegüent. El,
per exemple, som una nació, una mena d’autoengany col·lectiu que l’antropòlega Mary Douglas va desmuntar, irònicament, a Barcelona, en dir-ne que això no s’ho creuen ni ells.
Perniciós,
doncs, el discurs de la identitat, per capciós. El ser, de cap manera,
implica l’existir. Per això, aquest discurs té molt poques
probabilitats de canviar les condicions vitals dels parlants de A. Més
aviat, reforçarà l’ordre establert del qual és fruit, O siga, que la
seua pretensió d’alliberar els parlants d’A del jou dels parlants de B
no serà més que una fantasia que, com totes, toparà amb l’evidència. Un
joc, aquest, ben difícil de copsar per estar ja aquest discurs
incrustat en el seu sentit comú, cosa que els portarà a un cercle
viciós de defícil eixida. La confusió mental i la inacció – per a
transformar la seua realitat social – seran unes de les conseqüències.
Hi
ha, però, una alternativa. L’alternativa més difícil: el discurs de la
dignitat que , a diferència de del de la identitat, un discurs a la
defensiva, és un discurs l’ofensiva. O siga, que, amb els parlants d’A
poden prendre la iniciativa per a desmuntar el sentit comú establert i
construir un nou sentit comú.
Entre
altres coses, l’assumpció d’aquest nou discurs pels parlants d’A li
confereix una utilitat a la seua llengua fins ara inexistent en la seua
societat. La seua condició de parlants de A no es pot dissociar de la
seua condició de persones. Per això, l’ús ple de la seua llengua
suposarà l’augment de la seua assertivitat – la capacitat d’ exercir
els seus drets com a persones – i viceversa. En una hipòtesi més forta,
la impugnació del domini dels parlants de B comportarà l’abast de la
seua dignitat – ambdues coses en relació dialèctica -, en prendre els
parlants d’A consciència del seu valor com a persones.
Un
discurs revolucionari, el de la dignitat, respecte a de la identitat
que no apareixerà ací per no tenir cap sentit. Els parlants d’A
deixaran de ser a seques sinó que existiran – l´única forma de ser de
veritat. Un fet, aquest, indispensable per a construir-se un futur
digne. Només allò real té possibilitats- com va dir Henri Bergson.
Els conceptes (1) corresponen a l’obra sociolingüística de Lluís Aracil.
Respon a Vicent Terol Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Em sembla molt interessant el text. Però en què es tradueix eixa
assertivitat, eixe discurs de la dignitat, eixe prendre la iniciativa?
Crec que et refereixes al simple -simple?- ús de la llengua. Fer-la
servir davant els castellanoparlants, al dirigir-nos a ells. És això?
Si és així, tinc bastant experiència en aquesta actitud, aquesta
militància del dia a dia. I sí que em dóna dignitat, alhora que té un
impacte positiu sobre la realitat.
Trobe que si molts catalanoparlants férem el mateix, les conseqüències
serien més que interessants; seria una acció (col·lectiva)
transformadora.