Tots ens alegràrem de la teua milloria i de l’estat d’ànim. Ens havies donat les gràcies i ens havies dit: …«Sé que aquesta guerra no la tinc guanyada encara, però, amb l’ajuda de les metgesses, la medicina i, sobretot l’altra medicina, la de la solidaritat, l’afecte i l’ànim que m’arriben cada dia de totes i tots, li he presentat a la malaltia unes credencials per poder-li fer front». A la fi no ha pogut ser, amic. Aprofitarem els versos del poeta i cantarem amb tu:
…
Diguem només el que és essencial:
els mots de créixer i estimar i el nom
més útil i senzill de cada cosa
…
Has estat amic en la conversa, a pesar……
…. del dolor i la malaltia, no has renunciat al teu compromís de col·laborar i ens has regalat, sempre, la teua presència intel·ligent i rigorosa. Escoltaves molt, sabies escoltar i donar confiança. Miraves i assenties, fins i tot amb els silencis, i quan ho consideraves, abocaves la teua aportació a la intel·ligència compartida. Amic del diàleg, feies fàcil l’intercanvi fructífer de reflexions diverses. Sabies molt bé, que hi ha una ètica del diàleg construïda entre tots aquells que compartim un projecte en igualtat de condicions. Intuïes que la raó i la veritat absolutes, no sabem si existeixen, però que les podem anar construint, cada dia, amb les aportacions i el compromís de tots. Altruista i amic de projectes compartits de futur, de treballar en equips i associacions amb objectius col·lectius, de compromís en la construcció d’espais de convivència. Mai no has renunciat a la defensa dels valors de llibertat, compromís, justícia, solidaritat, generositat…,i sempre, des de honestedat i la racionalitat. Com deia el poeta “la veritable mort és desertar”, i tu mai no has volgut desertar.
…
Les paraules són
forques d’on a trossos
pengem la raó
…
Molts moments ens has obert a la felicitat. Primer des dels anys d’adolescent responsable a Cazuma, i després, ja jove compromés en l’educació dels més menuts a Vizalapeña, Bronchales, Mosqueruela, Benasque, Canillo…. La teua exuberant humanitat sempre ha encoratjat els col·lectius en què has participat, sobretot davant dels problemes o en els moments més baixos de moral. Recordes a qui cridaven M. José i Amparo quan necessitaven ajuda? Pepe l’Home i Ximo. Quina parella més singular. Dos amics, dos homenots, tots dos exemple de senzillesa, humilitat i bondat. Els dos heu marxat, però els moments compartits i el vostre exemple, sempre seran amb nosaltres…”Tots els camins són bons per fer camí”…
El teu posat humil i sempre discretament content. Amic de tants, sempre a la vora, tan discret i, de vegades, no n’érem conscients. Quina ceguesa!
Ara els teus amics de la plataforma i de pàgina, en la conversa ja enyorem la teua presència pacient i serena, però tu ens ofereixes, generós com eres, les paraules del poeta:
“No vaig ni vinc. Si algú us demana on sóc,
podeu respondre que m’heu vist, sorrut
tendre alhora, a qualsevol indret
des d’on es senta la remor del mar,
al cor del vent, al cim més alt del crit
i al clar recer dels ulls de tots aquells
que encara són capaços d’estimar
febrosament, sense recel ni por.”
Des del compromís, no et direm adéu, t’esperarem i seràs sempre amb nosaltres.
(Versos del poeta Miquel Martí i Pol)
VicentSala
Castelló de la Ribera
Article relacionat: Solidaritat per Véncer la malaltia
www.acicastello.org
