acicastello
Castelló de la Ribera
Francesc Xavier Martí Juan
passat 22 de març Antoni Peris em va facilitar les estadístiques sobre
els noms i cognoms dels residents a Castelló. Les dades s?han extret
del Padró municipal d?habitants tal i com es trobava en aquella data.
En la nostra cultura els noms i els cognoms formen part de la nostra
identitat personal, ens acompanyen des de la nostra inscripció en el
Registre Civil fins el dia de la nostra mort i rarament sofreixen
canvis. Entre nosaltres fins i tot la dona conserva els seus cognoms de
soltera, cosa que no ocorre en altres països.
tots els habitants de Castelló ens facilita informació d?interés
demogràfic, social, cultural i històric. Per exemple, hi ha 476
persones que no duen segon cognom. Això vol dir que hi ha unes 500
persones que viuen a Castelló procedents de l?estranger, és a dir, que
hi ha un 7 % d?immigrants entre nosaltres, una dada que ni la
corporació municipal ni cadascú de nosaltres hauria de menystindre.
D?altre banda, en els últims anys hi ha un cert interés general per
l?origen i significat dels noms i cognoms i la genealogia. Per
desgràcia gran part del que es troba a les llibreries o a Internet és
molt poc fiable i sol respondre a interessos purament comercials. Al
final d?aquest article oferim una bibliografia fiable i seriosa sobre
aquests temes. Ací comentarem les dades estadístiques sobre l?actual
antroponímia[1]
castellonenca i aportarem informació històrica extreta del nostres
arxius municipal, parroquial i del registre civil. Part d?aquesta
informació ha estat elaborada pels més importants historiadors locals
com Amadeo Romà, José Martí Soro i Vicent Ribes, així com per l?actual
arxiver municipal Vicent Ferrer. Una altra part de la informació prové
de les mateixes famílies o d?algun membre seu que, amb molta cura, han
anant arreplegant documentació escrita i gràfica sobre els seus
llinatges[2]. I, per últim, hi ha la informació que jo mateix he elaborat en els darrers anys i que ara presente.
L?antroponímia estudia els noms propis de les persones, és a dir, els
noms, els cognoms i els renoms o malnoms. També es diu antroponímia al
conjunt de noms, cognoms i malnoms d?una població. [2]
Per a aquest article he d?agrair la informació i la documentació
gràfica de Carmen del Amo Grande, Matilde Borja Talens, José Garcia
Lamata, Amparo Climent Prats, Salvador López Pérez, José Martí
Garrigues, Ovaldo Martínez Alegre, Filomena Martínez Such, Àngela
Puertos Martorell, Dolores Sala Ferri, Leonor Vento Talens i Vicente
Vidal Talens.
Els noms
En
la següent taula podem veure l?evolució del nom dels hòmens des de 1728
fins els nostres dies. La població de 1849 era de 2.083 persones: 1.030
hòmens i 1.053 dones. El 22 de març de 2006 Castelló tenia 7.525
habitants: 3.764 hòmens i 3761 dones.
podrem observar, els barons castellonencs preferim encara els noms
tradicionals. José i Vicente són els més nombrosos ara, igual que en el
segle XVIII i en el segle XIX. Antonio, Francisco, Juan y Miguel es
mantenen amb abundància des de 1728. Cal destacar la progressió dels
noms Salvador, Eduardo, Rafael i Javier i la regressió de Pedro, Jaime,
Domingo, Jacinto y Roque.
Ara compararem el nom de les dones en 1849 i en 2006.
els noms femenins hi ha hagut unes lleugeres variacions des de 1849.
Ara hi ha 128 Dolores i 96 María Dolores. La causa és que la nostra
patrona és la Mare de Déu dels Dolors i que la seua devoció s?ha
incrementat sobretot durant el segle XX. L?any 1849 ja hi havia 69
Dolores i 12 María Dolores, però en aquell temps les castellonenques
preferien els noms de Josefa/María José i de Vicenta/Vicenta María. Cal
destacar la progressió del nom simple María (de 30 a 126) i sobretot el
de Carmen o María del Carmen, que en 1849 només n?eren 4 i ara en són
un total de 163. Igualment han irromput els noms de Matilde i Amparo,
quasi desconeguts ací abans del segle XX .
És rar el nom de Leonor?
L?any 1849 quatre dones s?anomenaven com la infanta Leonor; ara hi ha
45 Leonor a Castelló. Per tant, no és un nom rar, almenys a Castelló.
Tot
i que els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, són patrons de Castelló
molt abans que la Mare de Déu dels Dolors, als castellonencs els reca
de posar aquests noms als seus fills. L?any 1851 només hi havia quatre
Abdó:
Els Abdons de 1851
-
Abdón Congost Torres, fadrí de 26 anys
- Abdón Torres, fadrí de 24 anys
- Abdón Martorell Estrada, de dos anys. Abdón Solves Vicent, d?un any
Va
ser veí de Castelló Abdó Puig Lorente (* Carcaixent v. 1828), barber i
rebesavi de l?actual alcalde. Va heretar el nom el fill Abdó Puig
Andrés (* Castelló 1863). També recordem Abdó Puig Garrido, que l?any
1943 va instal·lar un quiosc a la porta de l?Obrera. També ens consta
Abdó Ribes Peris, del segle XX. En canvi el nom de Senenta sí que
apareix el segle XIX. Cap a l?any 1850 hi havia sis dones amb aquest
nom:
Les Senentes de 1850
- Senenta Ferrús, casada amb José Climent
- Senenta Grau (* v. 1809), casada amb José Poveda
- Mª Senenta Martorell (* v. 1809), casada amb Luis Perales
- Senenta Chinchilla Chornet (* v. 1825)
- Senenta Romero Granero (* 1850)
-
Senenta Garrido Guardiola, casada amb José Vicente Puertos Maiques
Actualment no hi ha cap Abdó, ni Senent ni Senenta.
l?atenció la varietat de noms que tenim. L?any 1849 es repartien 272
noms entre 2.083 persones: 1 nom per a 7,65 persones. Ara hi ha uns
1.600 noms per a 7.525 habitants: 1 nom per a 4,7 persones. Sens dubte
l?allau immigratòria ha contribuït a la varietat.
La valencianització dels noms
valencianització dels noms de persona és un índex del nivell de
normalització lingüística. La intuïció ens diu que sí, que a Castelló
en aquest com en altres indicadors que fan referència a l?ús de la
llengua assolim un nivell superior a la resta del país. Les dades, en
canvi, no ens permeten assegurar-ho totalment. Hem de prendre en
consideració algunes coses. En primer lloc, hi ha noms que s?escriuen
igual en castellà i en valencià, com, per exemple, Rafael, Salvador,
Vicenta, Matilde i Teresa. Leonor i Isabel també són valencians i Maria
o Júlia només es diferencien del castellà per un accent de més o de
menys. La base de dades del Padró no posa accents, per tant, hi ha
casos en què no sabem si es tracta d?un nom en valencià o en castellà.
noms femenins exclusivament valencians de l?any 2006 són: Neus (17),
Mireia (12), Anna (10), Gemma (9), Aitana (8), Laia (6), Arantxa (5),
Joana (4), Roser i Susanna (3), Desemparats/Empar i Meritxell (2),
Assumpció, Beatriu, Caterina Fidela, Elionor, Lluïsa, Lluna, Maria
Alexandra, Maria Àngels, Maria Neus, Maria Josep, Melissa, Mercè Anna,
Miracle, Rosanna i Trinitat (1). Podem pensar que la valencianització
dels noms de dona a Castelló és minsa, perquè només sumem 96 persones.
Això vol dir que no arriba al 3% el nombre de dones amb nom en
valencià. Però, potser hi podríem afegir els noms no exclusivament
valencians com Vicenta (84), Isabel (84) i Mª Isabel (41), Matilde
(67), Maria Teresa (49) i Teresa (25), Leonor (45), Andrea (31),
Cristina (31), Rosa (31) i Rosa Maria (24), Marta (30), Elisa (25),
Pilar (23) i Mª Pilar (21), Laura (21), Alba (20), Ester/Esther (20),
Paula (20), Sara (20), Carla (19), Verònica (17), Raquel (16), Adela
(15), Clara (15), Regina (15), Filomena (13), Aida (12),Carolina (12),
Nerea (12), Elvira (11), Eva (11) i Adelina (10). Afegim també aquells
noms que només es diferencien del castellà per un accent de més o de
menys, com Maria (126), Emília (46), Júlia (32) i Mª Júlia (16), Àngela
(25), Míriam (18), Hortènsia (16), Núria (15), Antònia (13), Estefania
(13), Mònica (13), Mª Jesús (11), Sílvia (10) i Sònia (10)[1]. D?aquesta manera podem dir que més d?una tercera part de les castellonenques duen el nom en valencià.
noms masculins exclusivament valencians a hores d?ara són: Josep…
(57), Joan… (39), Vicent (34), Jordi (23), Marc… (21), Pau (20),
Carles (19), Andreu (16), Antoni (15), Ferran (10), Alexandre i Guillem
(9), Eduard, Francesc… i Frederic (8), Sergi i Xavier (6), Lluís (5),
Jonatan, Miquel i Ricard (4), Adrià, Arnau, Eliseu, Emili …, Enric
…, i Robert (3), Albert, Aleixandre, Àlvar, Donis, Esteve…, Eugeni,
Gerard, Jaume…, Martí, Nicolau, Roger i Ximo (2), Agustí, Aleix,
Alfred, Amadeu, Artur, Ausiàs, Cristià Josep, Dídac, Doménec, Gustau,
Heliodor, Juli, Lambert, Maurici, Octavi, Ponç, Sever, Tobies i Valeri
(1). En principi sembla que la normalització dels noms masculins és
major que la dels femenins. Hi ha 386 castellonencs amb el nom en
valencià (diferent del castellà). Més del 10 % dels castellonencs duen
un nom exclusivament valencià. Però hem d?afegir els noms de Salvador
(120), Rafael (106), David (46), Ramon (42), Manuel (34), Jesús (27),
Raül (20), Daniel (18), Ivan (18), Rubén (15), Hèctor (13), Òscar (12)
i Tomàs (12) que més o menys són iguals en castellà[2].
D?aquesta manera el percentatge arriba fins el 25 %. De tota manera, el
que hauríem de veure és la tendència. Caldria vore si en els últims
anys els nounats s?inscriuen amb noms en valencià o no.
[1] No apuntem els noms que tenen menys de 10 recurrències.[2] No incloem els noms amb menys de 10 recurrències.
Llinatges castellonencs
Cognoms més nombrosos (2006)
(Piqueu damunt de la imatge per a fer-la mes gran)
primer lloc, no ens hauria de sorprendre que entre els 31 primers
cognoms trobem els Garcia, Martínez, López, González i Pérez, que són
alguns dels més recurrents a Espanya. Açò té dues explicacions. La
primera: Castelló és Espanya. La segona: hom creu que aquests cognoms
són exclusivament castellans, però la cosa no és així. Alguns cognoms
patronímics acabats en ?ez que apareixen en terres valencianes no són
sinó la castellanització de la forma catalana/valenciana en ?es o ?is.
Més endavant veurem com els Martinis castellonencs del segle XVI es
converteixen en Martínez a partir del segle XVIII. En el registre de
baptismes de la nostra parròquia apareix Salvador Hernandis Mateu,
nascut el 21 de novembre de 1863. El 29 de febrer de l?any següent és
batejat el seu cosí germà José Vicente amb el cognom Hernández. El 23
de gener de 1867 és batejada Amèlia Hernandis Mateu, germana. El 3 de
novembre de 1869 és batejat un altre germà, Emilio, ara amb el cognom
Hernández[1].
I, per últim, el 9 de novembre de 1871 és batejat José Vicente
Hernández Mateu, avi patern dels meus mestres Federico i Vicente
Hernández Cuenca. Heus ací una prova prou recent de la castellanització
dels llinatges valencians.
Podem classificar els 31 cognoms segons les fonts i segons l?origen idiomàtic:
Font i origen idiomàtic dels 31 primers cognoms
(Piqueu damunt de la imatge per a fer-la mes gran)
quina és l?evolució d?aquests 31 llinatges des de la llista del
morabatí de 1421 fins el padró d?habitants de 1851. Ens basem en
diverses llistes de veïns que hi ha en el nostre arxiu municipal:
[1] Va contraure primeres noces amb Elisa Estrada i segones amb Teresa Hidalgo Castillo el 2 de maig de 1908.
Evolució del 31 primers cognoms (1421-1851)
(Piqueu damunt de la imatge per a fer-la mes gran)
que els Caldés i els Garcia són els llinatges més antics que es
mantenen durant tots els segles. A partir del segle XVI apareixen els
Franco, els Martí, els Martínez i els Pérez per sempre. És curiós que,
tot i que en el cens d?habitants de 1851 no apareix cap González,
aquest llinatge s?ha multiplicat extraordinàriament en poc més d?una
centúria[1].
varietat de cognoms a Castelló també és considerable: 1.048 primers
cognoms diferents i 968 segons cognoms diferents per a 7.525 habitants.
A les allaus immigratòries dels segles XVIII i XIX cal afegir la dels
últims anys: per això la diversitat de llinatges que podem trobar ara
en la nostra vila.
històric, genealògic i biogràfic dels 10 llinatges més comuns de
Castelló. No podem fer un comentari exhaustiu de cadascun. Ens limitem
a apuntar algunes notes genealògiques sobre algunes famílies ?
impossible fer-ne referència de totes – , esmentar alguns dels seus
membres destacats i algunes curiositats històriques que s?hi relacionen.
GARCIA
un cognom ibèric i, per tant, tan valencià com el que més. Garcia era
un nom de persona prou comú durant l’època medieval i significa ?ós?.
És un dels llinatges més comuns de l’estat: al voltant d?un 5 %
d?espanyols el porten com a primer o segon cognom[2].
i Bertomeu Garcia. El 27 d?agost de 1467 Vicent Garcia funda una
administració en el Sant Hospital de Sant Jaume de Castelló. Entre el
24 de setembre de 1533 i el 18 de febrer de 1536 Vicent Garcia gaudeix
del benefici de Sant Pere instituït en la nostra església parroquial.
En la segona meitat del segle XVI hi ha diversos castellonencs
propietaris de terres regades per la séquia del Terç amb el cognom
Garcia: Pere, Gaspar, Francesc, Joan, Pere Joan, Onofre i Cosme[4]. Aquest últim va contraure matrimoni amb Isabel Bolufer i Navarro, neboda del batle i síndic Pere Calp.
els segles XVII, XVIII i XIX diversos Garcia formen part de
l?oligarquia local i exerceixen càrrecs públics. Josef GARCIA, per
exemple, fou justícia l’any 1687 i Josep Garcia, alcalde l?any 1816.
Josep Garcia i Vicenta Tahuenga van tenir un fill jesuïta: Josep Garcia
Tahuenga, que va fer el quart vot el 15 d?agost de 1713. Carlos Garcia
era el segon veí amb més propietats de Castelló, segons consta en el
Padró de 1738; posseïa 323 fanecades. El 25 de juny de 1783 va morir
mossén Antoni Garcia, que fou beneficiat en la nostra església.
[1]
Per a més informació es pot buscar i llegir un article de Soleriestruch
publicat en la revista de festes de 1960: ?Llinatges al Castelló del
segle XVII?.[2] És el cognom més abundant a Catalunya (3,11 %). No hi ha dades sobre la Comunitat Valenciana.[3] Tallava el pèl dels draps (cast.: tundidor).[4] Ceda de les terres que reguen de la séquia del Terç de l’Ènova i d’Alzira (1588), Arxiu Municipal de Castelló.
(Piqueu damunt de la imatge per a fer-la mes gran)
[5] És el cognom més abundant a Catalunya (3,11 %). No hi ha dades sobre la Comunitat Valenciana.
[6] Tallava el pèl dels draps (cast.: tundidor).
[7] Ceda de les terres que reguen de la séquia del Terç de l’Ènova i d’Alzira (1588), Arxiu Municipal de Castelló.
Maria Garcia, l?any 1845, posseeix 69 fanecades en diverses partides de
Castelló; un cas excepcional però no únic de dona terratinent.
En un
nínxol recentment enderrocat del nostre cementeri estava soterrada
Vicenta Maria Garcia Sentandreu (1843, juny 12 – 1905, març 4), esposa
de José Beltran Gimeno. L?epitafi deia: ?Fue esposa cariñosa, madre
modelo, muy amable con sus parientas y amigas?.
Com que el llinatge
és tan comú, és molt difícil saber el parentesc que hi ha entre els
Garcia actuals. Durant el primer quart del segle XIX vingueren Garcia
de Benigànim, de Jarafuel, de l?Ènova, l?Olleria, Penàguila,
Rafelbunyol, Sumacàrcer, Xàtiva i Castelló de la Plana. Després, de
Mutxamel, Bolbait, Benipeixcar, Ontinyent, València, Vallés, l?Alcúdia
de Crespins, etc. I durant el segle XX n?han vingut molts més.
Emilio
Garcia Sala va ser regidor durant la Segona República. Eduardo Garcia
Pausà i Emilio Garcia Uberos tocaven el clarinet i la percussió
respectivament en l?època gloriosa de la nostra banda. L?any 1957 José
Garcia Lamata va ser un dels guanyadors del Campionat Nacional de sega
d?arròs celebrat a Camarles. L?any següent torna a guanyar el primer
premi en el campionat que es va celebrar ací a Castelló. Últimament
José Garcia Uberos ha sigut regidor en diverses ocasions. Dèlia Garcia
Pasamar va ser regidora de Festes i Joventut entre 1995 i 1999 i és
Presidenta de la Junta Local Fallera des de 2001.
MARTÍNIS / MARTÍNEZ
Cognom patronímic derivat de Martí. El sufix ?ez significa ?fill de?. El cinqué cognom més abundant a Espanya[1].
Els
Martínez apareixen a Castelló a partir del segle XVI. Entre els
terratinents de 1588 trobem: Pere Martinis, la herència de Julià
Martinis, Maria Martinis i Juan Martinis. A partir del segle XVIII els
trobem en quantitat nombrosa i en tots els nivells de riquesa, des de
Francisco Martínez, que tenia dos cavalls el 1761, fins Juan o Tecla
Martínez, que eren pobres de solemnitat. Aquest segle arranca una de
les branques més destacades dels Martínez de Castelló, encapçalada per
Antonio Benito Martínez i Anna Maria Bleda. Enllacen amb els Grau, els
Franco, els Soro, els Uberos i els Varó. Entre ells cal destacar don
José Maria Martínez Bleda (Castelló v. 1789 – 1871), un dels majors
contribuents locals, regidor i alcalde en diverses ocasions. Els seus
fills i néts també es dedicaren a la política local. Rogelio Martínez
Soro (Castelló 1870-1966), el seu nét, va ser alcalde de Castelló en
tres ocasions i president de la Reial Séquia cinc vegades. Vivia en la
casa del rellotge de sol de la plaça de l?Om. El besnét Vicente
Martínez Uberos va ser un destacat advocat valencià, especialista en
legislació sobre aigües i regadius històrics.
Durant el primer quart
del segle XIX vénen Martínez d?Albaida, Alfarrasí, Carlet, Castellonet,
Cerdà, la Pobla Llarga, l?Ènova, Manuel, Massamagrell i Xàtiva.
Domingo
Martínez (* v. 1800), casat amb Rosa Martorell, és l?avi cinqué de
l?actual alcalde i deu ser el Domingo Martínez que va ser alcalde l?any
1842.
A mitjan segle XIX viu a Castelló Pedro Martínez, casat amb
Marianna Arenàs. El seu nét Emilio Martínez Corisa (o Alcoriza), de la
lleva de 1895, va servir en un regiment d?artilleria a Manila ? tot i
que tenia tres germans menors d?edat i era fill de pare pobre. El seu
besnét Joaquín Martínez Such (Castelló 1920 – Cotes 1985) va ser
alcalde de Cotes de 1953 fins 1970 i després des de 1979 fins la seua
mort; un cas excepcional de dedicació generosa a la tasca política.
També és besnét seu el gran clarinetista José González Martínez
(Castelló 1906 ? Barcelona 1987).
Ismael Martínez Torró (* Castelló
1894 – 1960), fill de Vicente Domingo i de Joaquina Torró Selva, va
establir un forn en la placeta de Martines. Va casar-se amb Adela
Alegre Amorós. Va imposar als seus fills alguns noms mai no sentits a
Castelló: Ovaldo, Argel, Ismael, Adela i Amapola.
Vicente Martínez Gimeno era percussionista en l?època gloriosa del mestre Fayos, i José Martínez Garrido tocava el fiscorn.
Jaime
Martínez Alandes, de la lleva de 1895, va servir en el Batalló
Expedicionari de Caçadors a Santa Cruz de la Laguna, Filipines. Nieves
Martínez Caldés (Castelló 1897- Rubielos de Mora 1955) va ser Germaneta
dels Ancians Desemparats. Actualment cal destacar els germans Magdalena
i Damián Martínez Marco, tots dos professors de l?Orquestra Nacional de
Catalunya.
LÓPEZ
Cognom patronímic derivat del nom Lope. Quart cognom més abundant a Espanya[2].
Els López apareixen abundantment a Castelló a partir del segle XVIII.
En el Padró de 1738 apareixen Bernardo, Pedro i José López. Aquest
últim posseïa 39 fanecades de terra. L?any 1761 hi ha els jornalers
Domingo, Vicente i Joseph López, el fuster Joseph López, el moliner
Joseph López, Ignacio López i Vicente López.
A mitjan segle XIX
vivia a Castelló el sastre Joaquín López Pérez, natural de València,
casat amb Àngela Calatayud, natural d?Atzeneta. N?hi ha de diverses
procedències: Xàtiva, Llanera, Aiacor, Alberic, Almansa, Canals,
Énguera, Senyera, Sumacàrcer… D?entre tants López podem parlar de
Joaquín López Benito, natural de Llanera, casat amb Micaela Juan
Calafat, natural de l?Orxa. Tots dos residiren a Castelló, però van
emigrar a Montevideo a finals del segle XIX. Van tindre 6 fills:
Vicenta Maria, Matilde, Joaquín, Antònia, José i Juan Bautista López
Juan. Enllacen amb els Oltra, Almiñana, Llopis, Perucho, etc. Una digna
família de jornalers i arriers.
Després de la guerra arriben per a
treballar en la fàbrica de paper els germans Abel, José, Julio i
Mariano López Fernández. Salvador López Benavent, casat amb Pureta
Llinares Serrano, va ser enterrador; vivien en una casa al costat
mateix del cementeri; allí van criar sis fills: Purificación, Salvador,
Rosa, Lola, Vicente i Pepe. Aquest últim va succeir son pare en
l?ofici. Un nét de Salvador i Pureta, Salvador López Pérez, fou elegit
regidor l?any 1991 i després tornà a exercir el càrrec des de 1995.
TALENS
Llinatge
eminentment valencià, més concretament de Carcaixent, des d?on s?ha
escampat primer per la Ribera i després per tot el País[3].
L?any 1588 trobem a Castelló Andreu Talens. Un altre Andreu Talens ? o
potser era el mateix- va exercir el càrrec de justícia l?any 1614.
Entre les dècades de 1740 i 1750 s?establiren nous Talens a Castelló.
Durant el segle XVIII José Talens és beneficiat a l?església de
Castelló i Jacinto Talens (* v. 1792), dominicà, és sotsprior del
convent l?any 1826.
Durant el segle XIX vénen Talens procedents de
Carcaixent, Alcàntera, Rotglà, Torrent de Fenollet, etc. Un de tants va
ser Salvador Talens Sanz (* 1853), casat l?any 1876 amb Emília Gómez
Martínez (* 1853); procedien de Navarrés i quan van vindre a Castelló
es van instal·lar en la caseta de Poveda; allí van viure fins alcançar
una edat avançada i allí van tenir i criar 11 fills: Salvador, Emília,
Hortènsia, Ramon, Pepet, Matilde, Vicent, Eduardo, Consuelo, Vicenta i
Aurèlia; alguns van viure a Xàtiva o a l?Ènova; Salvador, Hortènsia,
Ramon i Aurèlia van tindre descendència a Castelló.
De Torrent de
Fenollet procedia José Talens Franco (* 1841), casat amb Rosa Sanchis
Estrela, el qual va tindre 9 fills. Un d?ells, José Ramón Talens
Sanchis (* Castelló 1865), va contraure matrimoni amb Elvira Mateu
Ferrando (Castelló 1868-1969), amb qui va tindre 11 fills: Elvira,
Pepe, Emilio, Salvador, Eusebio, Batiste, Genaro, Isabel, Leonor,
Fernando i Vicente[4].
L?any 1969, quan Elvira Mateu va morir als cent un anys, ja comptava 24
néts i 38 besnéts. Així s?explica la recurrència del llinatge Talens en
el nostre poble.
Juan Bautista Talens Luna, de la lleva de 1895, va
ser destinat a les Filipines. De la família dels Barquers cal destacar
l?insigne clarinetista José Talens Sebastià (Castelló 1908 ? 1988) i el
seu germà Luis, que tocava el requinto. Francisco Talens Pla tocava el
saxofon i va ser alcalde de Beneixida.
MARTÍ
Martí
era un nom de baró molt comú en l?edat mitjana, de tal manera que dir
Martí era dir simplement ?home? (com Maria és dir ?dona?)[5].
L?any
1588 trobem Gaspar Martí, ferrer; Juan Martí, menescal; un altre
Gaspar; Nadal Martí i Benet Martí. Aquest últim va ser jurat, justícia
i mostassà de Castelló. És probable que ara hi haja descendents
d?aquests Martí, perquè des del segle XVI mai no han faltat en les
llistes de veïns.
Ens informa Vicent Ribes que l?any 1789 hi havia a
Castelló tres Vicent Martí, els quals s?hi repartien quatre malnoms:
Monchero, Pronòstic, Palabras i el Roig. Joan Martí va ser sagristà de
la nostra església entre 1759 i 1798. El primer quart del segle XIX
s?incorporen Martí procedents d?Alfarrasí, Carcaixent, Gandia,
Vilallonga, Vallés i Novetlè.
Actualment coexisteixen a Castelló
Martí de diversos llinatges. Una branca és la que encapçala don
Alejandro Martí Ximeno (1771-1855), l?11é major contribuent de Castelló
l?any 1836. Es va casar en dues ocasions i va tindre, si més no, 7
fills. Una família de notable influència en l?àmbit del poder
municipal, el religiós i el de la séquia d?Escalona. Es vinculen per
matrimoni amb altres famílies de nivell social semblant, com els Soro,
els Caldés, els Franco, etc. El besnét d?Alejandro Martí Ximeno,
Ricardo Martí Caldés, va ser alcalde entre 1918 i 1920, i després entre
1928 i 1929. Un rebesnét és José Martí Soro, fiscal i autor de la
Historia de Villanueva de Castellón.
Vicente Martí Adrián (Castelló
1861-1936), regidor el 1923; Emilio Martí Bas (Castelló 1897-1964),
alcalde entre 1940 i 1943; Ascensión Martí Bas (Castelló 1906 –
València 1996), agostina descalça; Asunción Martí Alcaraz , religiosa
dominica de l?Anunciata; Joaquín Martí Martí (Castelló 1903-1988) i
Vicente Martí Alcaraz, regidors fins 1944; Alberto Martí Solano,
regidor des de 1979 fins 1983; els Burgueres, els Hermanos, jo
mateix… Tots descendim de la mateixa persona: Josep Tomàs Antoni
Martí Armengol, nascut a Xàtiva el 20 de setembre de 1743 i batejat a
la Seu tres dies després. Visqué a Castelló amb la seua dona, Blasa
Tarrazona, i ací va escampar la seua llavor[6].
[1] El segon cognom més abundant a Catalunya; un 2,13 % dels catalans el duen.[2] Tercer cognom més abundant a Catalunya (2,11 %).[3]
Durant el segle XVI els de Carcaixent pertanyen a l?oligarquia local i
entronquen a parir de 1780-1785 amb els Garrigues. L?any 1797 se li
concedeix el marquesat de la Calçada a Josep Vicent Talens i Garrigues,
regidor perpetu de Carcaixent.[4] En la revista de festes de l?any passat apareix una foto de la família Talens Mateu (p. 82).[5] A Catalunya és el 27é cognom més habitual (0,26 %).[6] Al seu nét Salvador Martí Soler (1818-1903) i a la seua descendència vaig dedicar un article en la revista de festes de 1996.
(Piqueu damunt de la imatge per a fer-la mes gran)
Martí Torregrosa (Castelló 1908 ? Gusen 1942) va ser cronista esportiu
del periòdic castellonenc Cultura i va morir en un camp de concentració
nazi. Lino Martí Bo tocava l?oboè, i José Martí Torregrosa el saxofon,
en la primera banda del mestre Fayos. Alejandro Martí Bo regentava la
farmàcia d?enfront de l?església i va ser regidor entre 1949 i 1955.
VIDAL
El 22 de maig de 1443 Guillem Vidal, llaurador i veí de Castelló,
s?aveïna a València per 10 anys ?en un carrer prop la ecclesia de Sent
Jordi, per lo qual carrer devalla hom al carrer de les Barques?.
a Castelló durant tot el segle XVIII. L?any 1738 Antonio Vidal tenia 13
fanecades d?arrossar en la partida del Pla. En el primer quart del
segle XIX vénen Vidal de Castellonet, Lloc Nou, la Llosa de Ranes,
Navarrés, Potries i Terrateig. Després s?establiran Vidal del Palomar,
Montaverner, Llanera, l’Alcúdia i Alfarrasí. Unes 5 famílies d?aquest
darrer poble de la Vall d?Albaida s?aveïnaren a Castelló durant el
segle XIX. D?entre tants Vidal podem parlar, per exemple, de Juan
Bautista Vidal Pons, casat amb Dolores Climent Moscardó, el qual
posseïa 8 fanecades d?arrossar en la partida de les Foies. El seu fill
Ricardo Vidal Climent (Castelló 1878-1949), va ser alcalde de Castelló
entre 1920 i 1922, i president de la Séquia en dues ocasions; un altre
fill va ser el capellà Juan Bautista Vidal Climent (Castelló 1872 ?
València 1925); i una filla, Milagros (Castelló 1885-1957), va ser
dominica de l?Anunciata.
d?alcalde durant la Segona República. José Vidal Navarro tocava la
trompa. Pedro Vidal González és sacerdot incardinat en una diòcesi
francesa.
PUERTOS
la variant pluralitzada de Puerto, el qual té un origen toponímic.
Entre les dècades de 1760 i 1770 s?establiren uns Puerto, en singular,
a Castelló, que deuen ser els ascendents de la major part dels Puertos
actuals. Tot i arribar no fa molt a Castelló, els Puertos s?han
escampat amb abundància a Castelló, famílies modestes que mai no trobem
en les llistes de propietaris de terres dels segles XVIII, XIX i primer
quart del XX.
començaren a principis del segle XIX Toribio Puertos i Lucía Talens,
naturals i veïns de Castelló. Toribio Puertos Talens (* v. 1822), fill
seu, va casar-se amb Francisca Maïques Benavent, natural de Quatretonda
(v. 1820). Els seus descendents enllacen primer amb els Granero,
Escuriet, Garrido, Mascarós, Aviñó i Fons; després amb els Moscardó,
Pausà, Beltran, Gilabert, Garrido i Perales. D?aquesta branca és
Antonio Puertos Aviñó, nomenat regidor l?any 1924. Vicent Puertos
Martínez, trompa solista de l?Orquestra de la RTVE, és nét seu i cosí
de Sílvia Puertos Pausà, la primera jutgessa de pau de Castelló entre
1989 i 1990.
Toribio, va casar-se dues vegades; la primera amb Paula Lamata Pla (*
v. 1830), amb qui va tindre 6 fills; la segona, amb Senenta Chinchilla
Chornet, que li va donar 1 filla. Aquests fills es vinculen amb els
Chulià, Candel, Amorós, Ferrando, Mascarós i Estrela. Els néts, amb els
Peris, Martorell[2], Martí, Poveda, Maïques, Borja, Tormo, Fons, Mascarós, Gilabert, Francés, etc.
Puertos Mascarós va ser regidor durant la Segona República. Alberto
Puertos Sastre ho era entre 1973 i 1979. Vicente Puertos Bo va ser
elegit regidor l?any 1995. L?any 1951 Eduardo Puertos Galbis va ser un
dels guanyadors del Campionat de sega d?arròs celebrat a Sueca. L?any
següent repeteix guardó a Amposta.
MARTORELL
un antrotopònim, és a dir, un cognom que deriva d?un nom de lloc.
Martorell és una vila al Pla de Barcelona. És un llinatge recurrent a
les Illes Balears i a les províncies de Barcelona, València i Tarragona.
1728 i 1739 s?establiren a Castelló. L?any 1761 trobem ja ben establits
Jacinto, Antonio i Joseph Martorell; tots tres eren llauradors
arrendataris i sembla que van aconseguir una discreta posició econòmica
i social. Joseph Martorell va ser regidor l?any 1774. Antoni Martorell
va ser síndic l?any 1812. Salvador Martorell va ser alcalde de Castelló
l?any 1841.
Néts de Vicente Martorell i de Vicenta Navarro són els
altíssims germans Vicente i José Martorell Oliver. El primer, de la
quinta de 1875, mesurava 1,90 m. d?alçada. El segon, de la quinta de
1881, mesurava 1,99 m. i pot considerar-se el castellonenc més alt del
segle XIX.
L?any 1952 Emilio Martorell Grimaltos va ser un dels guanyadors del
Campionat Nacional de collida de Taronges celebrat a Benifairó de
Valldigna; torna a guanyar l?any 55 a Corbera; l?any 57 el de sega
d?arròs a Camarles, i l?any 58 ací a Castelló. Luis Martorell Garcia va
ser nomenat regidor l?any 1924. Bautista Martorell Llagària és cessat
com a regidor l?any 1944. Pascual Martorell Serra fou regidor i tinent
d?alcalde en diverses ocasions.
SALA
del germànic salla, ?edifici?, d?on pren el sentit de ?sala,
habitació?. En l’edat mitjana apareix ben documentat Sala com a nom
personal. També existeix el topònim Sala (Osca).
castellonenc que trobe és José Sala, que l?any 1738 posseeix 12
fanecades de moreres en la partida de la Torre. L?any 1764 i procedent
d?Alzira, s?estableix a Castelló José Sala, terrissaire. L?any 1845
José Sala Garrido (* v. 1811) té unes 63 fanecades de terra a Castelló.
Sala han sigut regidors de l’ajuntament de Castelló durant el segle XX:
Fernando Sala Francés, José Sala Martínez i Emilio Sala Ferri. Ramon
Sala Reig tocava el bombardino. Rafael i Severino Sala Gallego ? entre
altres castellonencs ? emigraren a Mèxic seguint les petjades de son
tio Vicente Gallego Benetó i van fer fortuna. Ramon Sala Garrido és
professor de Ciències Econòmiques en la Universitat de València i en
fou vicerector. Salvador Sala Pla és doctor en Ciències Físiques i
actualment és professor de la Universitat Miguel Hernández.
CLIMENT
Castelló trobem un Macià Climent l’any 1421. Des del segle XVIII hi ha
diversos llinatges Climent que perduren actualment. Segons el Padró de
1738, Andrés Climent, veí de Castelló, tenia 7 fanecades de morera en
la partida dels Horts de Llevant. L?any 1822 ve el llaurador Agustín
Climent procedent de La Granja. José Climent va ser regidor els anys
1836 i 1837. L?any 1845 Bautista Climent té 53 fanecades de terra a
Castelló i és elegit regidor quart l?any 1836. Potser es tracte de
Bautista Climent Lluc ( La Granja v. 1808 ? Castelló 1880), casat amb
Rosa Martorell. Són besnétes seues Amàlia (Castelló 1895 – València
1972) i Isabel Climent Simarro (Castelló 1899 – ? 1989), Terciàries
Franciscanes de la Immaculada.
v. 1895) va ser dominica de l?Anunciata. Molts Climent han sigut
regidors en diverses corporacions durant el segle XX: Federico Climent
Martí, Bautista Climent Martí, José Climent Martí, Filiberto Climent
Climent, Rafael Climent Martí, Frederic Climent Constant, i José
Climent Carrascosa. Salvador Climent Reig (Castelló 1915 – 1997) fou
alcalde de Castelló entre 1951 i 1964.
tuba. L?any 1955 Vicente Climent Sancho va ser un dels guanyadors del
Campionat de collida de taronges celebrat a Corbera.
[1] Entre els trenta primers llinatges de Catalunya.[2] Vegeu la foto dels germans Puertos Martorell.[3] En la revista de festes de l?any passat eixia la foto de la família Martorell Sanjuán (p. 84).
(Piqueu damunt de la imatge per a fer-la mes gran)
Article publicat en el llibre de festes de Castelló de 2006
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Els noms poden ser d’orige anglés, germanic, francés o el que siga. Però això no vol dir que les persones de reben el nom siguen del mateix orige.
Ep, compte, de castelló a castellá només és diferència una lletra.
I per això no vòl dir que sigen d’orige anglés, eslau o grec.
El què vòl dir que amb les dominacions de poder, domina abans el l’home.
Si tenim en compter que a partir del 1704 a través del decrete de nova planta, l’esglèsia escrivia el noms en castellà. TantPer imperatiu legal e inquisitorial fins a les darreries del segle passat.
Podem concloure que l’increment de noms en valencià ha estat impressionant.