acicastello

Castelló de la Ribera

8 de gener de 2007
5 comentaris

Carta d’una víctima del metro

A mi des de menuda sempre m?havia agradat inventar i fer màquines i
aparells inèdits.

Recorde, quan tenia uns nou anys, com vaig
construir un robot amb les peces d?alguns electrodomèstics vells que els meus
pares havien abandonat en la cambra dels trastos. Volia ser enginyera.


Els
estudis en la Politècnica
de València m?han exigit un gran esforç. Han estat uns anys en què,
pràcticament, només he viscut per a l?estudi. Però ha valgut la pena, he aprés
molt i he aconseguit un dels meus somnis. Aquell dia vaig anar a València amb
el meu pare. Vàrem quedar si ell acabava prompte, tornaríem junts amb el cotxe.
Mon pare és un polític molt conegut a la comarca. Aquest dia havia anat a fer
unes gestions en la conselleria d?Infrastructures i Transports. Segurament
volia que tornàrem junts per poder parlar, ja que per les seues obligacions
aquests moments eren cada vegada més escassos. La veritat és que per parlar
sempre he tingut a ma mare, que ha estat la persona que més m?ha ajudat perquè
poguera acabar una carrera tan dura a la Politècnica. Ma
mare ha estat pendent, cada dia, de la nostra educació. No només del tema de
l?escola i dels estudis posteriors, sinó de tot allò que implica l?educació
dels fills en una societat tan complexa com l?actual. El meu pare ha dedicat la
major part del seu temps a la política, a l?ideal de millorar la societat. No
tot el seu temps, però quasi. Primer, sempre ha estat la política, després la
família.

Aquell matí de dilluns 3 de juliol, vaig anar a la universitat, per
saber, si finalment, era ja enginyera. Em vaig alçar molt matí perquè havia
quedat amb el meu millor amic per esmorzar a València i parlar sobre les
vacances. Pensàvem anar uns dies a Formentera i recórrer tota l?illa amb
bicicleta. Banyar-nos en les platges d?aigües cristal?lines, prendre el sol i
passar uns dies amb uns amics italians que havíem conegut en el viatge de final
de carrera. Quan vaig saber les notes finals estava tant contenta que només
volia arribar a casa. Li vaig telefonar a mon pare. Ja tens una filla
enginyera! Després de parlar amb ell, vaig començar a marcar per donar-li la
notícia a ma mare, però no!. Li vaig enviar un missatge a mon pare i li vaig
dir que no m?esperara, que acabara tranquil?lament la seua feina perquè jo
agafaria el primer trenet que passara per plaça d?Espanya i me?n tornaria al
poble. Volia compartir l?alegria de la notícia, en directe, amb ma mare i els
meus germans. El meu amic Robert volia que ho celebrara amb ell, que dinàrem
junts a la platja de la
Malvarosa. Vaig dir-li que no, que ja tindríem totes les
vacances per celebrar-ho. Només volia arribar prompte a casa i abraçar ma mare
i els meus germans. Em va acompanyar fins la plaça d?Espanya, vàrem baixar les
escales, ens vàrem donar un bes i ens vàrem acomiadar fins dijous.

Ara ja no
podré exercir d?enginyera . No sé encara on estic. És un indret diferent a tot
el que he conegut fins ara, això si, és un lloc tranquil, plàcid, pareix que
l?espai i el temps ací no existeixen. Nosaltres les víctimes ja no podem fer
res, ja no existim en el món dels vius, ja no podem compartir res amb els
éssers que més ens estimem. Els qui sí podeu fer alguna cosa, per nosaltres,
per les nostres famílies, però també per vosaltres, sou vosaltres mateixos. Com
a mínim podeu fer que se?ns recorde, que no s?oblide que vàrem ser víctimes per
alguna raó. Nosaltres mai no havíem volgut ser víctimes, no havíem volgut mai
aturar les nostres il?lusions i projectes de la forma com ens vàrem obligar a
fer-ho.

Nosaltres no ho volíem així. Va ser la incompetència i la
irresponsabilitat de tots aquells que tenen el deure de vetlar per la seguretat
en els transport públic. Ells que sabien com era la seguretat de la línia 1 del
metro de València, van deixar que això passara. Irresponsabilitat política,
entre altres coses, per malgastar els diners públics en històries i actes
innecessàris i per desviar partides dels pressupostos destinades exclusivament
per millorar les infrastructures d?aquell mitjà de transport en el qual
deixàrem d?existir.

Ara ja s?han instal?lat les balises de frenada automàtica.
Ara, sí. Si hagueren estat instal?lades no hauria passat la desgràcia. Després
de la desgràcia, els polítics han negociat i debatut, en una espècie de
comissió, o potser, un teatre de l?absurd o de la burla, amb l?únic objectiu de
perdre els menys vots possibles i procurar traure?n la major rendibilitat amb
el mínim cost polític. Nosaltres, les víctimes, ja no existim per a ells, només
existim en les memòries dels nostres familiars i dels amics. Ara quan veig com
han muntat aquesta broma esperpèntica per aclarir què ha passat, comprenc que
nosaltres i vosaltres no existim mai per a ells. Ells a la seua. Si tu me?n
traus una, jo te?n retraure tres. Tu que vas fer en tots els anys que manareu!,
i tu que dius, ara tu ho has fet molt pitjor! Patètic. Crearen la
comissió-teatre, només, per tranquil?litzar les seues consciències i, així
poder anar-se?n de vacances amb la satisfacció de què havien complit amb el
deure que tenien amb la societat.

Totes i tots hauran gaudit d?un estiu feliç,
hauran viatjat convidats amb els vaixells dels amics constructors i empresaris
immobiliaris, hauran menjat àpats exòtics als millors i més cars restaurants de
qualsevol illa, hauran rigut, tot i mostrant les seues dentadures límpides,
però i les seues ànimes! Segur que estan igual de límpides? L?ànima en la qual
tant diuen que creuen, no els reclamarà justícia? La mateixa justícia que
reclamen les nostres famílies i nosaltres mateixos des del no-res. No podran
enganyar mai ni les seues ànimes, ni les nostres famílies, ni nosaltres les
víctimes. Però ells saben que esteu tots vosaltres. Vosaltres podeu i heu
d?exigir que la justícia actue de forma diligent i, que la Generalitat i els
partits polítics col?laboren amb la justícia perquè se sàpiguen les
responsabilitats de cadascú.

Nosaltres des del dia fatídic, només viurem en el
record dels qui ens estimen: ma mare, mon pare, els meus germans, Robert, la
família, els amics…Existirem cada vegada que ells i vosaltres ens recordeu.
Ma mare quan parlàvem les dues assossegadament, en adormir-se els meus germans,
sempre hem deia, filla, les persones sempre hem de tindre il?lusions per viure
intensament, però estigues preparada perquè la vida t?ensenyarà que no tots els
somnis són possibles.

www.acicastello.org

  1. Em senc altament agraïda a persones que amb sensibilitat i tendresa saben expresar empatia i bon afer. Respectar i recordar a les victimes i també denunciar la ineficàcia d.una politica d.escaparate, sense aprofundir als problemes i les necessitats del ciutadans.M.he emocionat.

  2. Les grans despeses econòmiques de la Generalitat Valenciana, Ajuntament de València i Diputació de València, en obres faraòniques, en events internacionals de ressò mediàtic i en visites injustificables que presenten València cap a fora com una ciutat a l’avantguarda i moderna, però que amaga una altra realitat. Una realitat de mancances en polítiques socials, d’abandonaments dels interessos reals de les classes populars o de manca d’inversions en infrastructures bàsiques com és la línia 1 de Metro Valencia

  3. Sincerament, m’he quedat impressionat per aquesta carta des del no-res. La veritat és que els valencians/es estem massa acostumats a oblidar tantes i tantes coses de la nostra història recent o llunyana. El despatx d’Advocats nostre a València el tenim prop de la parada de Jesús. A data de hui encara no he tingut la valentia de fer el trajecte de Jesús a Pl. Espanya en metro.

    En fi, una injustícia tan gran i en ple 2006 !! Quina vergonya col·lectiva

  4. Primer m’han surtit unes llagrimes a traïció , deprés a la meva boca m’ha surgit una maledicció contra els que no perden res quan moren altres per culpa seva.

  5. És veritat que u es queda indignat de vore el comportament farisseu de l’administració valenciana, de vore com els polítics que tenim al front de la generalitat han fet malabarismes tant barats a fi de llevar-se les puses de damunt respecte a l’accident del metro, ahí, en aquests casos es veuen les persones de valua, i les que no ho són, en aquests casos veiem la petulància d’una colla que sol mira omplir-se la bossa a benefici dels demés, i que quan té un error, ni tan sol ho reconeix. Com es poden creure ser tant perfectes, tant imbecilment perfectes, quina malaltia tenen, de quina mala llet provenen, espere per be del poble, que el seu mal escampe, no siga que ens agafen a tots per igual. Espere que l’ocurrit en en aquest luctuós succés sigui un precedent per a que estes dolenteries no tornen a passar, en la carta es conten totes les veritats reals, el meu suport a la mateixa i a tots els damnificats.

Respon a Mois Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!