He
publicat diversos treballs d?història local i alguns articles d?opinió,
però sempre m?he reservat alguns escrits que a dures penes podríem
considerar ?literatura?. Si no són literatura, almenys estan escrits
amb lletres. Ja tenen alguns anys i amb la distància jo mateix em llig
amb indulgència. He esmenat o afegit alguna cosa, clar, però sense
trair el seu sentit original. Si va bé la cosa, potser m?animaria a
escriure?n de nous.
Aquest primer el dedique al meu amic Eugeni, perquè sí.
Els
matins són frescos, aleshores és quan es pot dormir el que no s?ha
dormit durant la nit xafogosa, suorosa i humida, o bé es poden
aprofitar aquestes hores per estar despert, senzillament, a la fresca.
Els migdies i les vesprades són d?un sol que enlluerna i ofega.
Les
ames de casa, segons va girant el sol, van alçant i baixant persianes,
obrint i tancant portes i finestres, per defugir la solana i tractar
d?apropiar-se una ombra o un airet joganer que ara va i ara no, però
que dóna molt de si per fer-li comentaris.
A la nit pot estar-se bé al carrer, sobretot als carrers on no hi ha
molt de trànsit. Abans, quan no hi havia televisió, les famílies treien
les cadires baixetes al carrer i allí s?estaven fins que guanyava la
son. Al meu carrer, al carrer on jo vaig nàixer, els hòmens i les dones
encara ho fan: les dones fan rogle, els hòmens no. També es podia, fins
i tot, sopar al carrer, sense pudor i sense témer les mirades de ningú.
I, si aquell dia havia passat el gelater venent ?aiguallimó, quallà i
dolça?, aquell sopar ja esdevenia un banquet de prínceps. Si el meló
d?Alger eixia blanc, es feia un fanalet i els xiquets anàvem cantant
allò d??El sereno i la serena se n?anaren a pescar…? I per últim, i
per dir tot el que ara em ve al cap sobre les nits estiuenques dels 60
i part dels 70 al meu carrer, els que tenien televisor obrien les
portes de bat a bat i l?encaraven al carrer. Els de casa s?asseien
primer i després anaven arrenglerant-se els que encara no tenien
televisor. I així véiem Historias para no dormir, Galas del sábado, etc., com si d?un cinema d?estiu es tractara.
Ara
els qui no han fugit s?amaguen i, a certes hores, el poble esdevé un
fantasma de si mateix: carrers i places desertes, cases tancades a pany
i clau i un oreig càlid que presagia mort i temença. Els minuts
s?allarguen, els segons pesen i les hores es retarden. Veus el teu
poble i veus una mortalla de poble, una recialla de poble. I et veus a
tu tan desert com el poble, ?desert d?amics, de béns e de senyor, en
estrany lloc e en estranya contrada?, com el poeta.
Les
poques ganes de fer res, el desinterés general per tot, el desencís
respecte a les persones o la falta d?esperança en un futur més o menys
digne i respectable no pot trobar una companyia més adient que una
calor de ple agost a la Ribera, a Castelló.
Francesc Xavier Martí i Juan
Castelló de la Ribera, 3 d?agost de 1992
acicastello