acicastello

Castelló de la Ribera

29 de maig de 2008
0 comentaris

Cada any el dia 1 de maig

Cada any el dia 1 de maig, festa del treball, La Llosa de Ranes fa la romeria a Santa Anna. Segons ens han contat a La Llosa, aquesta romeria que té un origen molt antic va deixar de celebrar-se el 1931. Posteriorment va ser recuperada el 1986  i fins l’actualitat cada any compta amb un major nombre de participants, no sols de La Llosa, sinó també dels pobles veïns que s’estimen aquest cim emblemàtic coronat per l’ermita  des de la qual s’observen les comarques de La Ribera i de La Costera.

Enguany
dos reporters d’acicastelló van assistir a la romeria per tal de deixar
constància de la participació en aquesta festa popular de moltes
castelloneres i castelloners.


També
us oferim un article singular sobre la romeria a Santa Anna escrit per
Soleriestruch, un castelloner il·lustre que s’estimava molt el seu
poble tal podem comprovar en la seua obra escrita.


Si cliqueu podeu veure més fotos de la romeria del 2008


Una ermita a la Ribera Alta

Santa Anna és el nom que bateja un cim ben destacat de les terres aquestes de la Ribera
del Xúquer. Fidels a una vella tradició i, potser aprofitant
l’avinentesa d’ésser un magnífic dia de la primavera, van cada primer
divendres del mes de març cap a Santa Anna, els de Castelló de la Ribera i pobles dels voltants. 

No és cap cosa de l’altre dijous aquest cim de Santa Anna. Ara bé, com els seus 344 metres d’altitud s’hi compten quasi des d’on comença la planura riberenca, sembla qui-sap-lo el cim aquest.

Es tracta d’un cim ben conegut a tot arreu de la Ribera. Fins encapçala un adagi meteorològic:

Quan Santa Anna es fica el mant

 i la Murta fa capell,

sol dir-li l’amo al criat:

          Pica espart i fes cordell.

Des del cim de Santa Anna fins la població de Castelló de la Ribera no hi ha més de 1.200 metres. Mil dos-cents metres, s’entén, mesurats en línia recta i sense fer-ne massa cas dels desnivells, que tampoc no són minsos.

Al peu del cim, i a uns 500 metres,
hi ha un balneari d’aigües sulfuroses establert a la vora d’una
barrancada. Una barrancada que avança com pot, cara a la planura, de la
mà d’un camí, que la deixa ben aviat per ajustar-se amb la carretera de
la Pobla Llarga a la Vall de Càrcer.

Tota
aquesta serralada on és l’ermita de Santa Anna ha estat un altre temps
ben abundosa en aigües de singulars propietats. Avui encara resten «La Font Pudenta» a l’esmentat balneari, i «La Font Amarga»  al peu del turó de la Teixoneria. Totes
dues ben recomanables per a guarir malalties de la pell; ara que el qui
vullga que taste llur aigua. Ja ens dirà, llavors, si és nom ben ficat
o no, això de «La Font Pudenta».

Per als qui, gràcies a Déu, no pateixen cap alifac epidèrmic, jo els recomane «La Font de Poveda» perquè és una font com Déu mana i, al que diuen, l’aigua que en raja, li torna la ganeta de menjar a un pernoliat.

Al mateix cim de Santa Anna hi havia abans una ermita dedicada a aquesta Santa.

Que
l’ermita aquesta, tot i el seu isolament, va ésser ben visitada en
altres temps, sembla voler-ho indicar allò que encara hem arribat a
vore dels fonaments sobre els quals foren bastits aljubs i dependències
utilitzats pels possibles penitents refugiats allà dalt. I de la
importància assolida per l’ermita aquesta, potser n’és bona prova
aquest solatge afectiu que ha restat a la capa freàtica del sentiment
de totes les generacions que han anat succeint-se. Perquè voreu : quan
les collites de la seda ens oferien un folgat benestar, allà cap a
l’ermita de Santa Anna que se n’anaven els de la Pobla Llarga i Castelló, els de Senyera i Sant Joanet, els de La Llosa i fins els de la Vall
de Càrcer, en arribar el primer divendres del mes de març, perquè els
beneïssen com cal la llavor de la collita. Potser va ésser un costum
naixcut a l’ensems de l’ermita, i ens afermem a la possibilitat, en
pensar que es tracta d’una ermita del segle xv; el nostre segle d’or
que donà amb el nivell més alt de la indústria de la seda, l’or de
l’espiritualitat assolit pels valencians de més alta cota intel·lectual.

I
allà cap a l’ermita se n’anaven cada any, en ésser arribat el primer
divendres del mes de març. Beneïda la llavor, la gent s’escamparia als
voltants de l’ermita, disposats a passar la diada de la millor manera
possible…

Ara
sol fer-se un «porrat» a l’explanada que ocupa l’actual balneari. Ja no
hi ha llavor de cucs que beneir. Tots els anys, però, arribat el primer
divendres de març i fidels a una simpàtica tradició, tornen a anar cap
a Santa Anna els de Castelló de la Ribera i pobles dels voltants.

Quin
goig poder anar ben matinet a Santa Anna, el cor a tota pressió,
lleugeres les cames, orejat el cos i l’esperit per l’aire finíssim del
dia a penes estrenat! Quin goig, amics meus, tornar a creuar el pont
del riu d’Albaida per enfilar-se-la cap al caminet de Santa Anna, un
camí que, gràcies a Déu, encara no arriba a carretera… I anar i anar
per aquest camí que creua camps d’arrossar i salta després la Séquia
d’Escalona per endinsar-se a la fi pels horts de tarongers que ja no us
deixaran fins arribar al mateix balneari, passat que siga «El
Castellet», tot pelat el pobre, amb tan sols aquell garrofer que hi és
al més alt guaitant, només per vore-vos passar.

SOLERIESTRUC
«Sicània», n.º 11,
València, 1959, pàg. 20.

Article publicat al llibre:
 “Els paisatges i pobles valencians descrits pels nostres escriptors”.
Autor: E. BEüT i BELENGUER
Editorial: L’Estel, València, 1966

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!