Cómprenem perfectament l’engany. El frau que fem a l’altre és en benefici propi. Però, ¿ com entendre l’autoengany quan, desdoblant-mos a en enganyador i enganyat, mos induïm a error a mosatros mateixa
amb els pertinents perjudicis? El fenòmen , per tant, és tan intrigant
i complex que la meua intervenció només pretén ser-hi una aproximacio.

En
concret, l’autoengany vindria a ser: “negar allò que hi ha i afirmar
allò que no hi ha”; “ho veig i no m’ho crec”; “ho crec encara que no ho
veja”; “és veritat allò que m’agradaria que fóra veritat”; etc. Unes
estupendes mostres d’allò que, irònicament, va dir el filòsof Hegel: “
Si els fets desmentixen a la teoria – en este cas, als pressupostos –
pitjor per als fets”.

Afegim-hi
que l’auntoengany, llunt de ser una cosa estàtica, és més aviat un
procés. Simplificant, el subjecte passaria de dir “ com m’ho invente
pareix que no em diga mentires” a creure’s les seues pròpies falsetats
amb la qual cosa podria arribar a l’autoengany total, una bona
definició de la bogeria. ( 1 )

Serà
Clément Rosset qui mos aporte en el seu llibre “ La ilusión y su doble”
un concepte clau per a entendre el fenòmen que mos ocupa: la percepció inútil, una mena de percepció que no processem per anar en contra dels nostres anhels i que
és un dels trets més notables de la il.lusió. Vejam, abans de posar-lo
en joc, un dels exemples que mos exposa este filòsof: el capteniment de
Bourbouroche, el personatge principal de la peça teatral del mateix nom
de Courteline.

Breument. Bourbouroche, avisat per un veí, sorprén a la seua querida,
Adèle, amb un jove en un jove amant al qui descobrix amagat en un
armari. A la seua ràbia, Adèle li contestarà en un silenci ple de
cabreig i resignació en el qual ve a dir-li: Eres tan vulgar que no el mereixes ni la més mínima explicació que li donaria a qualsevol que fora més poc groller que tu. La millor cosa que podem fer és separar-mos. A Bourbouroche, no si li li acudíx res millor que admetre el seu error
i com d’infundades eren les seues sospites. I, en acabant de fer-se
perdonar per Adèle, carregarà contra el veí, ara odiós calumniador.

Com
podem vore, en principi, Bourbouroche capta correctament les coses,
però, en acabant, en vore la reacció d’Adèle, cau en la percepció
inútil, en reestructurar els fets de forma contrària a com han passat.

Correlatiu
a la percepció inútil, és el coneiximent inútil, un coneiximent que
bandegem per a obstruir l’accés a la consciència de veritats perilloses
– per a Bourbourche, el fet que Adèle tinga un amant – amb el fi de
preservar les nostres fantàstiques creences.

Aixina,
Bourbourouche, a causa de la por que té a perdre a Adèle, a la qual vol
conservar com siga –el benefici secundari- i a la desolació que això li
pot causar, desconfirma la seua percepció i el seu coneiximent
correctes de la seua experiencia, tot substituint una realitat odiosa
per una il.lusió confortable de forma tan hermética que ni la mateixa
evidencia la podrà posar en qüestió.

Sumit,
per tant, en el camí de difícil retorn de l’autoengay – a saber que
Adèle està enamorada d’ell -, a Bourbouroche li serà molt difícil,
potser imposible, arribar a un coneiximent ple de la seua experiencia
perquè això el portaria, como diria el psicòleg A. Maslow, actuar en
conseqüència. A saber, separar-se de la seua querida, una cosa que vol evitar coste allò que coste.

Este mateix anàlisi mos pot servir per a un exemple anàleg de percepció i coneiximent inútils que, tret de Un amor de Swan del novel.lista M.Proust, mos brinda C. Roset en el seu llibre abans anomenat. En el moment que Swan es disposa a enviar la mensualitat
a Odette – la qual li l’han presentada com una mantinguda, una cosa que
ell ha oblidat quan es va enamorar d’ella – es pregunta si el fet que
Odette reba diners seus no vol dir que ella és ara la seua mantinguda.
Deixem que siga M. Proust qui continue esta anécdota:

“
No va poder aprofundir en eixa idea perquè un accés de gossera mental
que, en ell era congénita, intermitent i providencial, va fer que
s’apagara tota la llum en la seua inte.ligència,
i d’una manera tan brusca que, més tard, quan es va instal.lar pertot
la llum eléctrica, haguera pogut tallar la llum en una casa. Ell seu
pensament va vacil.lar per un instant en la foscor, es va llevar les
uleres, es va fregar els ulls i no va recuperar la llum fins que es va
saber en presencia d’una idea totalment diferent, a saber que devia de
procurar a Odette al mes següent, sis o set mil francs en comptes de
cinc per la sorpresa i l’alegria que això li causaria a ella.”

Res
hem dit encara del funcionament del nostre cervell com si el poguerem
deslligar del de la nostra ment. L’enfocament de D. Bohm, físic quàntic
i filòsof, amic i col.laborador d’Einstein i Premi Nobel com ell també,
és sumament pertinent per a establir tal relació.

Molt sucintament. El còrtex produix pensament i imatge que mos donen representacions de l’experiència – abstraccions, un mapa per exemple- i el centre emocional, percepcions reals que mos proporcionen presentacions – una cosa concreta, un territori. Les representacións una vegada en el cervell es fonen amb les presentacions, tot donant lloc a una nova representació o una nova presentació.
O siga, que es produix una síntesi entre la informació que prové del
pensament i de les imatges i la que prové dels sentits. Per dir-ho més concret, un mapa corporitzat per allò real o un territori configurat pel pensament i les imatges.

Com que la relació entre la representació i la presentació és
dialèctica, o siga, que s’influixen mútuament, la manera amb la qual
experimentem una cosa dependrà de la forma amb la qual mos la
representem – o malrepresentem – i viceversa. Conseqüència: no és
posible actuar en base a una abstracció ni
tampoc en base a una percepció real. A afegir, que el procés del qual
palem és tan inconscient, implícit i tàcit que no mos donem compte
exactament de la seua dinámica, una cosa de crucial importancia donat
que la falta de consciència sobre això mos pot portar a l’autoengany.
Vejam, sino, l’exemple siguient:

Posem que, guiats pels nostres prejuís, creguem que una classe de marroquíes d’una ONG en la qual ensenyem és una classe de gent roïna. Si ho admitim, la representació d’este pensament influirà en la presentació i,
una vegada que ho hajam acceptat, es convertirà en un pensament tàcit (
2 )i implícit que se mos presentarà com si es tractara d’una percepció
real quan vejam a una persona d’esta classe i la maldat aleshores la percibirem com una cosa inherent a ella. No mos direm que som conscients que, a conseqüència dels nostres prejuís,vegem a este tipus de persones com a roïnes i, com que poden ser-ho o no, allò millor serà comprovar-ho detingudamnt per a vore si és cert o no, sinó que, en comptes d’això, prendrem la seua maldat com
una cosa real, aliena al nostre pensament i imatges, sense caure en el
compte que estos, tot confirmant-se a si mateixos, estan creant fets
que no són tals.

El
capteniment de Bourbouroche s’ajusta com anell al dit a l’enfocament
teòric de D.Bohm . Els pensaments i les imatges dels dos, distorsionats
per les percepcions i coneiximents inútils i confirmant –se a
simateixos, produiran false representacions ( a saber, que Adèle i Odette estan enamorats d’ells ), les quals influiran sobre les seues presentacions
( allò real: la traició d’Adèle i el fet que Odette siga la seua
mantinguda , tot convertint-se en pensaments tàcits, els quals els
presentaran como a percepcions reals autèntics desvaris. O siga, a una
infidel amant i a una mantinguda com a monges ursulines.

Dit
d’una altra manera, Bourbouroche i Swan, en comptes d’acceptar les
coses com són, es donaran la raó a si mateixos i s’aferrran als seus
pressupostos – allò que prenguem com a cert -, encara que totes les
dades els desmentisquen. és a dir, descartaran allò real, per frustrar
això els seus malaltissos desitjos, encara que siga a costa de la seus
salut menta. No debades, cauran, més que en una il.lusió, en un absolut
deliri. La teoria determina allò que observem – con diria Einstein – portat a les seues últime conseqüències.

Les
piruetes suicides portades a cap per Bourbouroche i Swan per voler
fugir d’allò real, els portarà a instal.lar-se en una diabólica espiral
viciosa de la qual només podran escapar si, per arribar a tocar fons,
opten per l’autocrítica – l’antídot de l’auntoengany – i tinguen la
valentia d’enfrontar-se a la desil.lusió – de magnitud anàlega a la
seua il.lusió – i acceptar la veritat. Un procés per al qual no
solament precisaran d’una profunda psicoterapia sinó també del concurs
de les seues amistats.

Res més. Ací acaba la meua exposició que espere que aja servit per a aclarir un poc el fenòmen de l’autoengany.

( 1) Dec al sociòleg Ll. Aracil alguna sugerència per al desenvolupament de la introducció.

(2)
El coneiximent tàcit és un coneiximent que tinguem sense poder fer res
al respecte. Es tracta d’una perllongació d’una cosa que aprenguerem en
el passat –en el cas que mos ocupa, passa com a coneiximent tàcit una
cosa que no hem aprés. Un exemple de coneiximent tàcit: quan algú sap
muntar en una bicicleta i està a punt de caure’s no calcula amb
formules com endreçar-se. Ho fa espontàniament sense saber explicar
com.

NOTA: Este escrit està registrat en el Registre de la propietat intel.lectual de la Comunitat Valenciana.

Eugeni Gregori Climent
Castelló de la Ribera – acicastello

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!