Carta d’una víctima del metro


Programa
d’actes per a commemorar el tercer aniversari de l’accident

 

(piqueu damunt de la imatge per a fer-la més gran)

 


 
 

 

 

Carta d’una víctima del metro

A mi des de menuda sempre m’havia agradat inventar i fer màquines i aparells inèdits.
Recorde, quan tenia uns nou anys, com vaig construir un robot amb les
peces d’alguns electrodomèstics vells que els meus pares havien
abandonat en la cambra dels trastos. Volia ser enginyera. Els estudis
en la Politècnica
de València m’han exigit un gran esforç. Han estat uns anys en què,
pràcticament, només he viscut per a l’estudi. Però ha valgut la pena,
he aprés molt i he aconseguit un dels meus somnis.

Aquell dia vaig anar a València amb el meu pare. Vàrem quedar si ell
acabava prompte, tornaríem junts amb el cotxe. Mon pare és un polític
molt conegut a la comarca. Aquest dia havia anat a fer unes gestions en
la conselleria d’Infrastructures i Transports. Segurament volia que
tornàrem junts per poder parlar, ja que per les seues obligacions
aquests moments eren cada vegada més escassos. La veritat és que per
parlar sempre he tingut a ma mare, que ha estat la persona que més m’ha
ajudat perquè poguera acabar una carrera tan dura a la Politècnica. Ma
mare ha estat pendent, cada dia, de la nostra educació. No només del
tema de l’escola i dels estudis posteriors, sinó de tot allò que
implica l’educació dels fills en una societat tan complexa com
l’actual. El meu pare ha dedicat la major part del seu temps a la
política, a l’ideal de millorar la societat. No tot el seu temps, però
quasi. Primer, sempre ha estat la política, després la família.


Aquell matí de dilluns 3 de juliol, vaig anar a la universitat, per
saber, si finalment, era ja enginyera. Em vaig alçar molt matí perquè
havia quedat amb el meu millor amic per esmorzar a València i parlar
sobre les vacances. Pensàvem anar uns dies a Formentera i recórrer tota
l’illa amb bicicleta. Banyar-nos en les platges d’aigües cristal•lines,
prendre el sol i passar uns dies amb uns amics italians que havíem
conegut en el viatge de final de carrera. Quan vaig saber les notes
finals estava tant contenta que només volia arribar a casa. Li vaig
telefonar a mon pare. Ja tens una filla enginyera! Després de parlar
amb ell, vaig començar a marcar per donar-li la notícia a ma mare, però
no!. Li vaig enviar un missatge a mon pare i li vaig dir que no
m’esperara, que acabara tranquil•lament la seua feina perquè jo
agafaria el primer trenet que passara per plaça d’Espanya i me’n
tornaria al poble. Volia compartir l’alegria de la notícia, en directe,
amb ma mare i els meus germans. El meu amic Robert volia que ho
celebrara amb ell, que dinàrem junts a la platja de la Malvarosa. Vaig
dir-li que no, que ja tindríem totes les vacances per celebrar-ho.
Només volia arribar prompte a casa i abraçar ma mare i els meus
germans. Em va acompanyar fins la plaça d’Espanya, vàrem baixar les
escales, ens vàrem donar un bes i ens vàrem acomiadar fins dijous.


No sé encara on estic. és un indret diferent a tot el que he conegut
fins ara, això si, és un lloc tranquil, plàcid, pareix que l’espai i el
temps ací no existeixen. Nosaltres les víctimes ja no podem fer res, ja
no existim en el món dels vius, ja no podem compartir res amb els
éssers que més ens estimem. Els qui sí podeu fer alguna cosa, per
nosaltres, per les nostres famílies, però també per vosaltres, sou
vosaltres mateixos.
Com
a mínim podeu fer que se’ns recorde, que no s’oblide que vàrem ser
víctimes per alguna raó. Nosaltres mai no havíem volgut ser víctimes,
no havíem volgut mai aturar les nostres il•lusions i projectes de la
forma com ens vàrem obligar a fer-ho.
Nosaltres
no ho volíem així. Va ser la incompetència i la irresponsabilitat de
tots aquells que tenen el deure de vetlar per la seguretat en els
transport públic. Ells que sabien com era la seguretat de la línia 1
del metro de València, van deixar que això passara. Irresponsabilitat
política, entre altres coses, per malgastar els diners públics en
històries i actes innecessàris i per desviar partides dels pressupostos
destinades exclusivament per millorar les infrastructures d’aquell
mitjà de transport en el qual deixàrem d’existir. Ara ja s’han
instal•lat les balises de frenada automàtica. Ara, sí. Si hagueren
estat instal•lades no hauria passat la desgràcia. Després de la
desgràcia, els polítics han negociat i debatut, en una espècie de
comissió, o potser, un teatre de l’absurd o de la burla, amb l’únic
objectiu de perdre els menys vots possibles i procurar traure’n la
major rendibilitat amb el mínim cost polític. Nosaltres, les víctimes,
ja no existim per a ells, només existim en les memòries dels nostres
familiars i dels amics.


 

 


 
Ara
quan veig com han muntat aquesta broma esperpèntica per aclarir què ha
passat, comprenc que nosaltres i vosaltres no existim mai per a ells.
Ells a la seua. Si tu me’n traus una, jo te’n retraure tres. Tu que vas
fer en tots els anys que manareu!, i tu que dius, ara tu ho has fet
molt pitjor! Patètic. Crearen la comissió-teatre, només, per
tranquil•litzar les seues consciències i, així poder anar-se’n de
vacances amb la satisfacció de què havien complit amb el deure que
tenien amb la societat. Totes i tots hauran gaudit d’un estiu feliç,
hauran viatjat convidats amb els vaixells dels amics constructors i
empresaris immobiliaris, hauran menjat àpats exòtics als millors i més
cars restaurants de qualsevol illa, hauran rigut, tot i mostrant les
seues dentadures límpides, però i les seues ànimes! Segur que estan
igual de límpides?
 
 

L’ànima
en
la qual tant diuen que creuen, no els reclamarà justícia? La mateixa
justícia que reclamen les nostres famílies i nosaltres mateixos des del
no-res. No podran enganyar mai ni les seues ànimes, ni les nostres
famílies, ni nosaltres les víctimes. Però ells saben que esteu tots
vosaltres. Vosaltres podeu i heu d’exigir que la justícia actue de
forma diligent i, que la Generalitat i els partits polítics col•laboren
amb la justícia perquè se sàpiguen les responsabilitats de cadascú.
Nosaltres
des del dia fatídic, només viurem en el record dels qui ens estimen: ma
mare, mon pare, els meus germans, Robert, la família, els
amics…Existirem cada vegada que ells i vosaltres ens recordeu. Ma
mare quan parlàvem les dues assossegadament, en adormir-se els meus
germans, sempre hem deia, filla, les persones sempre hem de tindre
il•lusions per viure intensament, però estigues preparada perquè la
vida t’ensenyarà que no tots els somnis són possibles.
 

 

Publicació Cívica Participació acicastello 

 


Aquesta carta la llegiren al programa radiofònic de Radio 3 “La banyera d’ulises”. Per a escoltar la gravació del programa piqueu damunt de la qualitat:

Alta qualitat.

Baixa qualitat. 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *