La lingüística catalana presenta a Fabra com a un gran gramàtic. No obstant, en esta secció trobarem dades gramaticals significatives que no van en eixa direcció (§3.3.1, 4g; §3.3.2, 8a, 8c-d). En les dos gramàtiques que hem estudiat (§3.1 i §3.2), hem vist molt poques propietats teòriques positives, de manera que els lectors tenen una informació escassa sobre ben. En la darrera gramàtica que tractarem (§3.3), trobarem una novetat important: la presència de teoria. També canvia l’estructura de la gramàtica. Mirarem si eixes dos variacions teòriques tenen efectes positius en la caracterització de la paraula bé / ben. (Els lectors que no disposen de temps per a llegir l’anàlisi de la gramàtica de 1956 tenen, en §3.3.2, 8, un resum de les aportacions i de les limitacions; i, en §3.3, les conclusions sobre les tres gramàtiques estudiades de Fabra.)

3.3    La paraula ben en Fabra (1956)

3.3.1   De «adjectius determinatius» (1912, 1918) a «adjectius pronominals» i «numerals cardinals»

L’estructura de la gramàtica de 1956 és diferent de les dos anteriors. Ara, no hi ha ni «morfologia + sintaxi» (1912), i tampoc una llista de les categories sintàctiques (1918). En un treball sobre la gramàtica de 1956 (Saragossà 2007), intentí demostrar que l’estructura respon a la formació de l’oració (ho he reflectit en l’índex amb informació entre claudàtors, 1b, 1d i 1e).

L’estructura de la gramàtica (que és molt positiva) va unida a una altra variació: ara, hi ha teoria; el nostre autor definix una part dels conceptes que usa. Eixa novetat deriva de destinar la gramàtica als mestres (com informa Joan Coromines en el Prefaci). Cal dir que l’actitud que tenim davant és molt noble: com que els docents no poden fer classes de llengua sense teoria, Fabra es preocupa per caracteritzar conceptes.

En l’índex (1), he reproduït el contingut dels dos capítols a on trobarem les dos descripcions dels quantitatius indefinits: en (1b.v: «adjectius pronominals») i en (1d.viii: «els adverbis»):

1. Fabra (1956): ni «morfologia + sintaxi» (1912) ni llista de categories sintàctiques (1918). Ara, estructuració de l’oració
   1. Ortografia
   2. Grup nominal [subjecte]
      1. Formes masculines i formes femenines de l’adjectiu
      2. Noms masculins i noms femenins
      3. Les formes del plural
      4. Article indefinit
      5. Adjectius pronominals
      6. Numerals cardinals
      7. ronoms
      8. L’anomenat article neutre
   3. Verb
   4. Complements del verb [objecte + circumstancials]
      1. Els pronoms febles
      2. El complement-acusatiu
      3. El complement-datiu
      4. Altres complements d’objecte
      5. Complements circumstancials
      6. Preposicions
      7. El terme predicatiu
      8. Els adverbis
   5. Grups verbals [oració composta]
   6. Derivació
   7. Composició

Sabem que, en les obres anteriors, Fabra usa l’expressió «pronom i adjectiu determinatiu» (1912: §3.1, 2b; 1918: §3.2, 6e), en la qual inclou un conjunt prou ample de constituents (§3.2, 7a: pronoms personals, possessius, demostratius, relatius, numerals i quantitatius, altres adjectius, altres pronoms). Si llevem els pronoms (personals i relatius) i els adjectius possessius, el panorama es simplifica i s’entén més bé: els «adjectius determinatius» inclourien els adjectius quantitatius (els numerals i els indefinits), els adjectius demostratius i l’article.

En 1956, el nostre autor afirma que «adjectius determinatius» és una «denominació certament inadequada» (§38). Els adjectius demostratius i l’article expressen, en el seu valor bàsic, que el receptor coneix les entitats de què parla l’emissor, i no hi ha una determinació més gran que eixa (conéixer les entitats). Però Fabra no fonamenta la seua afirmació. Substituïx «adjectius determinatius» per «adjectius pronominals», expressió que aplica als adjectius possessius, als demostratius i als «indefinits». Fora dels «adjectius pronominals» estarien els adjectius numerals, que anomena d’una forma innecessàriament complicada («noms de nombre numerals cardinals»). En la citació 3, trobarem tota la informació dita. Però he volgut descriure-la primer per a facilitar la lectura.

Des del punt de vista terminolòc, adjectiu pronominal potser tindria sentit si volguera dir ‘adjectius que van davant del nom’. Però Fabra no fa eixa definició (com comprovarem en 3b), la qual també seria aplicable als adjectius numerals.

Des de la perspectiva conceptual, sorprén als lectors que els adjectius quantitatius indefinits estarien separats dels adjectius numerals (a pesar que tots expressen quantitats); i estarien units (sense els numerals) als adjectius demostratius (i també als possessius). Ací tenim una síntesi de la informació exposada (2a-b) i de l’anàlisi (2c):

2. De «pronoms i adjectius determinatius» a «adjectius pronominals» i «noms de nombre numerals cardinals»
   1. 1912 i 1918: «pronom i adjectiu determinatiu» (§3.1, 2b; §3.2, 6e).
      1. Contingut: pronoms personals, possessius, demostratius, relatius, numerals i quantitatius, altres adjectius, altres pronoms (§3.2, 7a).
      2. Llevant els pronoms (personals i relatius) i els adjectius possessius, queda:
      3. «adjectius determinatius»: adjectius quantitatius (els numerals i els indefinits), adjectius demostratius i l’article.
      4. Els demostratius i l’article són les paraules més «determinatives» perquè comporten, en l’ús bàsic, que el receptor coneix les entitats de què parla l’emissor.
   2. 1956: «adjectius determinatius» seria una «denominació certament inadequada» (§38). Però no explica el motiu.
      1. La substituïx per «adjectius pronominals» i «noms de nombre numerals cardinals».
      2. «Adjectius pronominals»: serien els possessius, els demostratius i els «indefinits».
      3. «Noms de nombre numerals cardinals»: els adjectius numerals.
   3. Anàlisi:
      1. L’expressió adjectiu pronominal podria ser vàlida si significara ‘adjectius que van davant del nom’; però és aplicable també als numerals. A més, Fabra no fa eixa definició (3).
      2. Conceptualment, es estrany agrupar els adjectius quantitatius indefinits amb els adjectius demostratius (i també amb els possessius). També ho és que, en eixa agrupació, deixe fora els adjectius numerals (que anomena d’una manera innecessàriament complicada, «noms de nombre»).

Hem dit que Fabra (1956) definix una part dels conceptes que usa, entre els quals estan els «adjectius pronominals» (3b) i els «noms de nombre numerals cardinals» (3c). Diria que convé començar la lectura per (3d), ja que dividix els adjectius en qualificatius i no qualificatius (els «pronominals» i els numerals):

3. Definició dels «adjectius pronominals» (b) i dels «noms de nombre numerals cardinals» (c)
   1. «Adjectius pronominals. Dins d’un grup nominal, els articles definits i indefinit serveixen, com hem vist (§§26 i 37), per a introduir en la frase el nom al qual s’adjunten marcant que aquest nom és un nom determinat o un nom indeterminat.
   2. »La funció essencial dels adjectius dits pronominals és d’introduir en la frase el nom al qual s’anteposen tot expressant una idea de nombre, de quantitat, d’identitat, etc.
   3. »Són així mateix introductors del nom els noms de nombre numerals cardinals (§39) quan se’ls empra adjectivament (tres cavalls, vint roures).
   4. »De les dues categories en què tradicionalment es divideixen els adjectius, s’inclouen en l’una els adjectius pronominals i els noms de nombres usats adjectivament i en l’altra, la resta dels adjectius, els quals són designats amb la denominació d’adjectius qualificatius.» (Fabra 1956: §38)
   5. Formarien part dels «adjectius pronominals»:
      1. «Adjectius dits possessius (que també podríem anomenar personals)».
      2. «Adjectius dits demostratius».
      3. Mateix, altre, tal, l’adjectiu interrogatiu quin, l’adjectiu relatiu qual.
      4. Els «adjectius dits indefinits» (§38).
   6. Estudi dels «noms de nombre numerals cardinals» o «numerals cardinals» en §39.

Tenim que els adjectius podrien ser qualificatius i no qualificatius. Els no qualificatius es dividirien en «pronominals i noms de nombres usats adjectivament» (3d). Els adjectius qualificatius haurien d’expressar qualitats (com insinua el seu nom). ¿Quina propietat en comú tenen els adjectius no qualificatius? Fabra no ho diu, de manera que tenim davant una noció no caracteritzada. Eixa absència impedix exposar quina propietat permet dividir els adjectius no qualificatius en«pronominals i noms de nombres usats adjectivament». És la segona absència teòrica.

Els «adjectius pronominals» tindrien una propietat: «introduir en la frase el nom al qual s’anteposen» (3b). ¿Què és «introduir un nom», en què consistix eixa operació, quines propietats té? Sense contestar a eixes preguntes, la definició que comentem no és realment una definició.

Dins de la introducció de noms, hi haurien diverses nocions: «nombre, de quantitat, d’identitat» i un etcètera (que Fabra no explica). Com que el nostre autor no ha definit realment els «adjectius pronominals» no pot dir a quines propietats recorre per a dividir-los en «nombre, de quantitat, d’identitat, etc.»

En la dualitat «nombre, de quantitat», els nombres ¿no són una quantitat? Si consultem la definició que el DGLC fa de quantitat (que he reproduït en 4b.ii), comprovarem que es concreta en nombres, de manera que els nombres estarien dins de les quantitats: de fet, són les quantitats definides.

Per una altra banda, ¿què tenen en comú les quantitats i «la identitat»? Convindrem que, sense fer eixa operació,  en les paraules que analitzem hi ha poc més que terminologia.

La citació que analitzem diu que els adjectius numerals («noms de nombre numerals cardinals») «són així mateix introductors del nom». El nostre autor explicita («així mateix») que els numerals tenen la mateixa propietat que els «adjectius pronominals», de manera que és incoherent posar-los fora.

Com a detall, notarem que convé practicar el camí que Fabra seguia en 1912 (§3.1, 2b): els adjectius numerals s’estudien abans que els indefinits, ja que les quantitats precises (els numerals) van davant de les imprecises (els indefinits). En canvi, en 1956 els quantitatius indefinits van davant dels numerals:

4. Anàlisi de la caracterització dels «adjectius pronominals» i els «noms de nombre numerals cardinals» (3)
   1. Adjectius: qualificatius i no qualificatius.
      1. No qualificatius: «pronominals i noms de nombres usats adjectivament» (3d).
      2. Propietat en comú dels no qualificatius: no apareix.
      3. Propietat per a obtindre la divisió «pronominals i noms de nombres usats adjectivament»: és absent.
   2. Funció dels «adjectius pronominals»: «introduir» noms (3b).
      1. Propietats de la «introducció»: cap.
   3. Dins de la «introducció» de noms: «nombre, de quantitat, d’identitat, etc.».
      1. Propietats que permeten dividir el concepte general (no definit): no apareixen.
      2. «Etcètera»: no explicat.
   4. Dualitat «nombre, de quantitat» (c): els nombres formen part de la quantitat (com mostra el DGLC, i); de fet, els nombres són les quantitats definides.
      1. «quantitat f. Tot allò que, com la llargària, el pes, la durada, etc., és susceptible d’augment o de disminució i pot mesurar-se i, així, ésser expressat per un nombre.»
   5. Les quantitats i «la identitat» (c): ¿què tenen en comú?
      1. Sense explicar-ho, no podem agrupar eixos dos conceptes.
   6. Els adjectius numerals «són així mateix introductors del nom» (3c). Dos incoherències:
      1. Primera: si els adjectius numerals (quantitats precises) i els adjectius indefinits (quantitats no precises) serien «introductors del nom» (3c) ¿per què posa els indefinits en «els adjectius pronominals» però deixa fora els numerals (que anomena «els noms de nombres usats adjectivament», 3d)?
      2. Els adjectius numerals van davant dels indefinits perquè són més simples (resultat de la unitat i l’operació de sumar). Fabra (1912: §103) seguix eixe orde. En canvi, Fabra (1956), posa el contrari.
   7. Resultat: en les paraules que analitzem hi ha terminologia, però no propietats positives i aplicables a les dades empíriques.
      1. Són moltes les absències teòriques (a.ii, a.iii, b.i, c.i, c.ii, e.i).
      2. En les poques propietats, hem trobat incoherències (d, f).

En el punt en què ens trobem, podem explicar una paradoxa. La lingüística catalana ha mitificat la figura de Fabra: no solament seria el creador de la normativa lingüística catalana; també seria un gran lingüiste, que estaria entre els avantguardistes europeus. Però, paradoxalment, no conec gramàtics que hagen seguit les seues gramàtiques. Per contra, la gramàtica de Marvà (que estudiarem més avant, §4.1.1) ha tingut no pocs seguidors (entre els quals un valencià que assegurava que admirava a Fabra, Salvador 1951).

Diria que el camí que hem fet fins ara ajuda a entendre la paradoxa. Han aparegut tres factors. El primer és el fet que les tres gramàtiques fonamentals de Fabra tenen cada una una estructura diferent. ¿Quina estructura convé seguir? El grau de formació en la teoria lingüística dificultava que els gramàtics posteriors contestaren a eixa pregunta.

El segon factor advers estava en la teoria. En la majoria de gramàtiques que Fabra va escriure, no hi ha pràcticament teoria (ho hem vist en les de 1912 i 1918). Ara: u no pot escriure gramàtiques divulgatives sense teoria.

Certament, quan Fabra pensa en els docents inclou teoria. Però ¿com és la seua teoria? Òbviament, este estudi no és un lloc adequat per a contestar objectivament a eixa pregunta. Em limitaré a opinar que les característiques que hem vist ací (§3) no són una anècdota ni una excepció.

Fabra era un gramàtic prou superior a la mitjana (els gramàtics fluixos desconfien de la teoria i parlen sense dir: fan definicions curtes –i aïllades– que no solen dir res). A més, en la gramàtica de 1956 hi han característiques ben positives (com ara l’estructura de la sintaxi, o l’estructura de la formació de paraules per derivació i per composició). Però la majoria dels lectors no tenen prou preparació en la teoria lingüística per a vore les actuacions positives. I les característiques negatives (exemplificades en este apartat) els fan creure que Fabra (1956) seria una gramàtica molt complicada. Per tant, seria preferible anar a gramàtiques aparentment simples, com la de Marvà (1932).

3.3.2   Els «adjectius indefinits» i els «adverbis de quantitat»

Una volta que hem estudiat el marc teòric dels adjectius quantitatius indefinits (§3.3.1, 2-4), podem focalitzar eixa noció, que Fabra caracteritza (5a-c). Per a analitzar més bé la definició, també he reproduït la dels adjectius numerals (5d):

5. Caracterització dels «indefinits» (a-c). Per a contrastar-la, també he reproduït la dels «numerals cardinals» (d)
   1. «La major part dels adjectius dits indefinits serveixen per a fer indicacions sobre el nombre dels individus designats per un nom o sobre la quantitat d’una cosa no comptable designada per un nom, sense, però, precisar-los: quants quantes, tants tantes, molts moltes, pocs poques, alguns algunes, gaires, bastants, diferents, diversos diverses, cap (numerals); quant quanta, tant tanta, molt molta, poc poca, gaire, bastant (quantitatius).
   2. »El mateix ofici que aquests adjectius fan els mots prou, massa, força, més, menys, que (numerals o quantitatius), i un bon nombre de conjunts com un munt de [seguixen 14 construccions, la darrera gens de. I exemples].
   3. »Es compten també entre els adjectius dits indefinits: algun, cert, qualsevol, cada, cadascun, tot [apareixen les variants flexives de cada adjectiu, si en té. Exemples].» (§38.f)
   4. «Numerals cardinals. La indicació precisa del nombre d’individus designats per un nom es fa anteposant a aquest una classe de mots anomenats numerals cardinals.» (§39)

Començarem per una aportació positiva. Fora dels adjectius numerals (5d), només hi haurien «adjectius indefinits» (5a-c), de manera que no existiria la divisió tripartita «numerals, quantitatius, indefinits». De fet, sabem que la distinció entre els quantitatius numerals i els quantitatius indefinits és molt simple: expressar quantitats precises (u, dos, tres…) o no precises (molt, poc, prou, algun). Així és com actua el nostre autor quan definix els adjectius numerals (5d). Les quantitats precises només van amb noms comptables (tres taules); en canvi, les quantitats no precises poden anar amb noms comptables (en plural: moltes taules) i amb noms no comptables (en singular: molta farina). Fabra descriu les propietats dels indefinits (quantitats no precises; amb noms comptables i amb no comptables: 10 paraules) d’una manera innecessàriament complicada (amb 30 paraules): «serveixen per a fer indicacions sobre el nombre dels individus designats per un nom o sobre la quantitat d’una cosa no comptable designada per un nom, sense, però, precisar-los» (5a).

En la caracterització que estudiem, una propietat dels noms (ser comptables o no ser comptables) és atribuïda als adjectius quantitatius indefinits, de manera que n’hi haurien «numerals i quantitatius» (5a). El fet que eixa operació siga inadequada comporta dos efectes poc positius. El primer és crear una nomenclatura curiosa: hi haurien adjectius numerals (u, dos, tres…) i adjectius indefinits numerals (quants, tants, molts, pocs…). A més, un mateix adjectiu podria ser «indefinit numeral» (quants, quantes) i «indefinit quantitatiu» (quant, quanta, 5a). En realitat, és com si Fabra, alhora que prescindia de la divisió tripartita «numerals, quantitatius, indefinits», l’haguera mantinguda. La diferència seria l’orde i la divisió: els «indefinits» anirien davant dels «quantitatius», i podrien ser «indefinits numerals» i «indefinits quantitatius».

Per una altra banda, la definició dels «indefinits» no té generalitat: la proposta de (5a) comença per «la major part dels adjectius dits indefinits serveixen per a…». Els «adjectius indefinits» que no expressen quantitats no precises ¿què indiquen? A més, el grup de (5b: prou, massa, força, més, menys, que) contindria «numerals o quantitatius»: ¿quins serien «indefinits numerals» i quins «indefinits quantitatius»? Finalment, en el tercer grup (5c: algun, cert, qualsevol, cada, cadascun, tot) no hi hauria distinció entre «numerals o quantitatius».

Si ara mirem quines propietats caracteritzarien el camp semàntic dels adjectius quantitatius indefinits, no en trobarem cap. No hi ha tampoc l’explicació de què aporta a la comunicació cada membre:

6. Anàlisi de la caracterització dels adjectius quantitatius indefinits (5)
   1. Factor positiu: divisió binària dels adjectius quantitatius (numerals i indefinits):
      1. Són «indefinits» molt, poc (5a), prou (5b) i algun (5c).
   2. Descripció de les propietats dels indefinits (quantitats no precises; amb noms comptables i amb no comptables: 10 paraules) amb 30 paraules):
      1. «Serveixen per a fer indicacions sobre el nombre dels individus designats per un nom o sobre la quantitat d’una cosa no comptable designada per un nom, sense, però, precisar-los» (5a).
   3. Una propietat dels noms (ser comptables o no comptables) passa als quantitatius indefinits. Serien «numerals i quantitatius» (5a).
      1. Per tant, hi haurien adjectius numerals (u, dos, tres…) , «adjectius indefinits numerals» i «adjectius indefinits quantitatius».
      2. Un mateix adjectiu podria ser «indefinit numeral» (quants, quantes) i «indefinit quantitatiu» (quant, quanta, 5a).
      3. Fabra prescindix de la divisió tripartita «numerals, quantitatius, indefinits», però posa els «indefinits» davant dels «quantitatius», i els dividix en «indefinits numerals» i «indefinits quantitatius».
   4. Definició dels «indefinits» (5a): no té generalitat («la major part dels adjectius dits indefinits serveixen per a…»).
      1. Els «adjectius indefinits» que no expressen quantitats no precises ¿què indiquen?
      2. El grup de (5b: prou, massa, força, més, menys, que) serien «numerals o quantitatius»: ¿quins serien «indefinits numerals» i quins «indefinits quantitatius»?
      3. En el grup de (5c: algun, cert, qualsevol, cada, cadascun, tot) no hi ha distinció entre «numerals o quantitatius».
   5. Propietats del camp semàntic dels adjectius quantitatius indefinits i valor comunicatiu de cada membre: cap.

Quan el nostre autor arriba als adverbis, comença per «els adverbis pròpiament dits (adverbis de manera)» (§88) i seguix pels de quantitat. L’actuació teòrica és la mateixa que en els adjectius quantitatius indefinits (sense teoria). La llista inclou ben:

7. Fabra (1956: §89): 22 «adverbis de quantitat» (ben inclòs). No hi ha teoria
   1. «Els anomenats adverbis de quantitat o de grau són [22]: quant, tant, molt, poc, gaire, bastant, prou, massa, força, més, menys, que, ben, gairebé, quasi, gens, amb les locucions tant més, tant menys, pel cap alt, ben bé, ultra mesura, bona cosa de».
   2. Exemples de ben:
      1. És ben lleig.
      2. Eren ben bé un centenar.

Resumim. Fabra (1956) canvia la terminologia habitual («adjectius determinatius») per «adjectius pronominals» i «noms de nombre numerals cardinals» (§3.3.1, 2). La variació en la nomenclatura va unida a classificacions heterogènies, absència de teoria i incoherències (§3.3.1, 3-4).

Si ens centrem en el tractament dels adjectius quantitatius (els que expressen quantitat), Fabra té una característica positiva: no proposar la divisió tripartita habitual («numerals / quantitatius / indefinits»), sinó la divisió dual simple quantitatius definits o numerals (5d) i quantitatius indefinits (6a).

L’aportació va unida a atribuir una propietat dels noms (ser comptables o no ser comptables) als quantitatius indefinits (6b). Eixa inadequació crea una divisió negativa («adjectius indefinits numerals»: quants, quantes; i «adjectius indefinits quantitatius»: quant, quanta, 6c). També hem trobat pèrdua de la generalitat (6d) i més anomalies (6d.i-iii). Finalment, no caracteritza cap dels components (5, 7):

8. Síntesi de Fabra (1956)
   1. Canvia «adjectius determinatius» per «adjectius pronominals» i «noms de nombre numerals cardinals» (§3.3.1, 2).
      1. Hem trobat classificacions heterogènies, absència de teoria i incoherències (§3.3.1, 3-4).
   2. En els adjectius quantitatius, Fabra s’aparta de la divisió tripartita («numerals / quantitatius / indefinits»), visiblement incoherent.
      1. Recorre a una divisió dual molt simple (numerals i indefinits, 6a).
   3. Aplica als indefinits una propietat dels noms (ser comptable o no ser comptable, 6b). Efectes:
      1. «adjectius indefinits numerals»: quants, quantes; i «adjectius indefinits quantitatius»: quant, quanta (6c).
      2. Pèrdua de la generalitat (6d) i més anomalies (6d.i-iii).
   4. No caracteritza cap dels components dels indefinits (5, 7).

3.4    Conclusions sobre les gramàtiques de Fabra

Al costat de les absències teòriques i les anomalies metodològiques (9a.i), hem trobat que, per als seguidors de Fabra, no era gens fàcil saber què havia dit sobre els adjectius quantitatius indefinits, ni quins eren els seus components. Ho dificultaven els cinc factors descrits en (9b):

9. Conclusions sobre Fabra (1912, 1918, 1956)
   1. Absències teòriques i anomalies metodològiques.
      1. Descrites en §3.1 (4d), §3.2 (11), §3.3.1 (4g), §3.3.2 (8a, 8c-d).
   2. Factors que dificulten saber què ha dit Fabra sobre els adjectius quantitatius indefinits.
      1. El fet que cada manual comentat tinga una estructura diferent dels altres (§3.1, 1; §3.2, 6; §3.3.1, 1).
      2. En 1912, Fabra col·loca els adverbis de quantitat dins de l’estudi dels adjectius qualificatius (§3.1, 3).
      3. En 1918, mescla els adverbis de quantitat amb els adverbis de manera (§3.2, 9).
      4. La teoria (que només apareix en la gramàtica de 1956) és poc coherent (§3.3.2, 8).
      5. No caracteritzar en cap gramàtica ni el camp semàntic dels adjectius quantitatius indefinits ni la funció de bé i ben.

Després d’haver estudiat els diccionaris (§2), passarem a les gramàtiques. En el tractament de bé / ben, les gramàtiques haurien d’exposar una visió més redona que els diccionaris, ja que les obres lexicogràfiques tenen una limitació que deriva de l’orde que practiquen. L’orde alfabètic obliga a limitar la intervenció teòrica a la definició de les accepcions d’una paraula. Certament, un bon autor procurarà fer definicions estructurals sempre que la paraula siga un membre d’un camp semàntic. Però el diccionari no permet vincular explícitament els conceptes ni fer deduccions. A més, també és difícil fer deduccions d’una definició dins de la mateixa definició. Eixes tres operacions són privatives de les gramàtiques.

Això no obstant, quan consultem gramàtiques concretes no trobem un panorama massa ric, ja que una bona part dels autors no definixen molts dels conceptes que usen. La conseqüència de l’escassetat de teoria és que les vinculacions i les deduccions són poques (o nul·les). De fet, trobarem un panorama pobre en les gramàtiques de Fabra que analitzarem (les de 1912, 1918 i 1956):

1. Contrast entre gramàtiques i diccionaris (a-b). Realitat (c)
   1. Gramàtiques: permeten vincular els conceptes i fer deduccions. També poden fer deduccions d’una definició.
      1. Resultat: poden exposar una visió redona, sencera.
   2. Diccionaris: l’orde alfabètic obliga a reduir-se a la definició de cada paraula.
      1. No és possible vincular els conceptes ni fer deduccions.
   3. Gramàtiques concretes: panorama poc ric.
      1. Bona part: no definixen molts dels conceptes que usen.

3    La paraula ben en gramàtiques de Fabra

3.1    La paraula ben en Fabra (1912)

Estudiaré les gramàtiques de Fabra procurant descriure-les d’una manera precisa, ja que diria que els autors posteriors no l’han seguit a causa de les  dificultats que hi han per a deduir què digué el gramàtic de Barcelona sobre els adjectius quantitatius indefinits.

El manual de 1912 té una «morfologia» i una «sintaxi», i molts conceptes estan tractats en els dos llocs. El capítol xiii (morfologia) es titula «pronombres, adjetivos determinativos y artículo definido». No definix cap d’eixes tres nocions, ni amb quines propietats dividix els «adjectius determinatius», dels quals formarien part «els numerals i els indefinits». En el capítol xiii, Fabra tracta els numerals (§103); però, quan arriba als «indefinits», remet a la sintaxi («V. Sintaxis, §§ 119, 120 y 121»).

Els tres epígrafs que cita de la sintaxi pertanyen al capítol xv, titulat «Observaciones sobre el empleo de los adjetivos y pronombres». El capítol té dos parts: «Adjetivo calificativo» i «Adjetivos determinativos, artículo definido y pronombres» (el mateix títol que el capítol de morfologia, però canviant l’orde dels tres conceptes).

Quan arriba a l’estudi de les paraules quantitatives, en compte de la divisió dual de la part de morfologia («numerals i indefinits»), ara és tripartita: «numerals» (§118), «los adjetivos-pronombres cuantitativos» (§119) i «los adjetivos-pronombres indefinidos» (§120 i §121). Com que l’autor no definix els conceptes que usa, els lectors no poden deduir de les definicions quina actuació de les dos és la coherent. Però podem lligar caps.

Els adjectius poden expressar qualitats o quantitats; si indiquen quantitats, poden ser definides (o numeals) i indefinides. Per tant, la divisió coherent és la primera. De fet, la divisió tripartita incorre en la incoherència d’anomenar els adjectius quantitatius indefinits com a «quantitatius», terminologia que implica que els numerals no indicarien quantitats.

A fi que els lectors tinguen més clar el camí descrit, l’he esquematitzat el quadre següent:

2. Fabra (1912): terminologia sense definicions; tampoc exposa la propietat que permet fer cada classificació
   1. Estructura de la gramàtica.
      1. Morfologia (cap. 7-13).
      2. Sintaxi (cap. 14-20).
      3. Molts conceptes estan tractats en les dos parts.
   2. Cap. 13: «pronombres, adjetivos determinativos y artículo definido».
      1. Dins de les paraules «determinatives», apareixen dos conceptes quantitatius: «numerals i indefinits».
      2. Tracta els numerals (§103); però, quan arriba als «indefinits», remet a la sintaxi («V. Sintaxis, §§ 119, 120 y 121»).
   3. Cap. 15: «Observaciones sobre el empleo de los adjetivos y pronombres» (canvia l’orde dels tres conceptes del títol).
      1. El capítol té dos parts:
      2. «Adjetivo calificativo».
      3. «Adjetivos determinativos, artículo definido y pronombres».
   4. En les paraules «determinatives» (iii), la divisió de les paraules quantitatives no és ara en dos parts («numerals i indefinits», b.i), sinó en tres:
      1. Numerals (§118), «los adjetivos-pronombres cuantitativos» (§119) i «los adjetivos-pronombres indefinidos» (§120 i §121).
   5. Com que l’autor no definix els conceptes, no és possible deduir de les definicions quina actuació és la coherent. Però podem lligar caps.
      1. Adjectius: expressen qualitats o quantitats.
      2. Quantitats: poden ser definides (o numeals) i indefinides.
      3. Per tant, la divisió dual (la primera, b.i) és la coherent és.
      4. Divisió tripartita: els «quantitatius» (quantitatius indefinits) comporten els numerals no indicarien quantitats.

Els adverbis de quantitat haurien d’aparéixer després d’haver tractat els adjectius «quantitatius» (en 2c.iii). Però van davant d’eixes paraules (en la part dedicada a «l’adjectiu qualificatiu», 2c.i). Eixa anomalia va unida a una altra: la part dels adjectius qualificatius (2c.i) no tracta eixe concepte, sinó com s’intensifiquen (ho he reproduït en 3a).

Hi ha una llista dels adverbis de quantitat, cada u traduït al castellà i amb un exemple. En la llista dels adverbis de quantitat, no apareix ben. Quan Fabra ha traduït i exemplificat cada adverbi de quantitat (3a), fa un comentari en què «destaca» ben i tot (3b), però no explica per què no ha posat ben en la llista.

Posteriorment, el nostre autor passa a «los adjetivos-pronombres cuantitativos» (2c.iii), i torna a tractar les mateixes paraules que havia traduït i exemplificat en «l’adjectiu qualificatiu» (2c.ii), està en (3c):

3. Actuació de Fabra (1912): tracta els adverbis de quantitat abans que els «adjectius quantitatius» (2c.iii). Els estudia dins de «l’adjectiu qualificatiu» (2c.ii), i torna a tractar les mateixes paraules en els «quantitatius» (2c.iii)
   1. Paraules inicials de «l’adjectiu qualificatiu» (§112): 13 «adverbios de cantidad»:
      1. «Los diferentes grados de intensidad de los adjetivos calificativos suelen expresarse en catalán, como en castellano, anteponiendo al adjetivo diferentes adverbios de cantidad: molt, muy més, más, menys, menos, tant, tan, bastant, bastante (en cantidad regular), prou, bastante (en cantidad suficiente), massa, demasiado, força, muy, no poco, poc, poco, un poc, un poco, algo, que!, ¡qué!, ¡cuán!, no… gaire, no… muy, no… gens, no nada.» (§112)
   2. Fora de la llista, fa un comentari en què destaca ben i tot, però no justifica per què no ha posat ben en la llista de (i).
      1. «Entre los demás adverbios que pueden añadir-se al adjetivo, merecen especial atención bé (bien, muy) y tot […]; el primero toma la forma ben […]. Ej.: –És bona aquesta taronja? –Aquesta taronja és ben bona.» (§112)
   3. Dins de «los adjetivos-pronombres cuantitativos» (§119), torna a tractar les mateixes paraules:
      1. quant, molt, poc, tant, bastant, gaire, més, gens, prou, massa, força i que («¡Qué de mujeres! = Que dones!»).

La informació dita és la que he trobat. Hem trobat anomalies (que he resumit en (4a-b), una llista d’adverbis de quantitat sense ben (3a), un comentari que destaca ben i tot sense justificar la separació (3b), i cap definició: ni de la terminologia teòrica, ni de les paraules quantitatives indefinides, ni del camp semàntic que formen eixes paraules. L’absència de teoria és total:

4. Característiques descrites de Fabra (1912)
   1. Té una estructura peculiar.
      1. Molts conceptes els tracta en la morfologia i en la sintaxi (2a-c).
      2. Estudi dels «adverbis de quantitat» (3a): abans que els «adjectius quantitatius» (3c).
   2. L’autor no seguix el mateix camí en la morfologia i en la de sintaxi.
      1. Morfologia: «numerals / indefinits» (2b.i).
      2. Sintaxi: «numerals / quantitatius / indefinits» (2d.i)
   3. La paraula ben no apareix en la llista dels adverbis de quantitat (3a).
      1. Està en un comentari que destaca ben (3b), però no justifica per què el posa fora.
   4. L’absència de teoria és total.
      1. La terminologia teòrica no està definida.
      2. Les paraules quantitatives indefinides no estan definides.
      3. El camp estructural dels adjectius quantitatius indefinits no està caracteritzat.

3.2    La paraula ben en Fabra (1918)

Abans de descriure la gramàtica de Fabra de 1918, justificarem per quin motiu les gramàtiques necessiten tractar els adjectius quantitatius indefinits i els adverbis de quantitat. Hi han quatre classes de constituents no nominals: els qualificatius, els quantitatius (més les paraules determinatives: els adjectius demostratius i l’article), el verb en un temps i els circumstancials. Per a quantificar els constituents no nominals, usem els adjectius quantitatius indefinits, anomenats ara «adverbis de quantitat». Per a evitar repeticions inútils, les gramàtiques haurien de fer dos operacions. La primera és definir (i estructurar) els adjectius quantitatius indefinits en l’ús bàsic que tenen: quan quantifiquen un nom.

La segona operació és constatar (i justificar) que hem habilitat adjectius quantitatius indefinits per a modificar els constituents no nominals. Però, ara, no cal tornar a definir unes paraules ja definides. N’hi ha prou explicant per què la quantificació indefinida d’un nom (molta farina) es torna intensificació (molt groc / molt pocs / suar molt / molt prop de la finestra). La causa està en la dualitat d’Aristòtil substància i accidents. La referència dels noms o substància existix per ella mateixa i, en conseqüència, està en una quantitat (definida o indefinida, gran o xicoteta). En canvi, els altres constituents sintàctics donen propietats de les entitats, de manera que no tenen existència pròpia i, com a conseqüència, no admeten la quantitat: només la intensitat.

Quan arribem a la intensificació o «adverbis de quantitat», també cal explicar si hi ha alguna paraula quantitativa que no incidix sobre noms: només sobre constituents no nominals (tots o una part, com ben en valencià-català, o very en anglés):

5. ¿Per què les gramàtiques necessiten tractar els adjectius quantitatius indefinits i els «adverbis de quantitat»?
   1. Quantificació dels constituents nominals:
      1. Quantitats definides (o numerals) i quantitats indefinides.
      2. Cal definir (i estructurar) els adjectius quantitatius definits i els indefinits.
   2. Classes de constituents no nominals: quatre.
      1. Qualificatius / quantitatius (més els adjectius demostratius i l’article) / el verb en un temps / els circumstancials.
   3. Quantificació dels constituents no nominals: hem habilitat adjectius quantitatius indefinits, anomenats ara «adverbis de quantitat».
      1. Com que ja estan definits (a.ii), no cal tornar a fer-ho.
      2. Només cal explicar per què la quantificació indefinida d’un nom (molta farina) es torna intensificació (molt groc / molt pocs / suar molt / molt prop de la finestra).
   4. Causa: la dualitat d’Aristòtil substància i accidents.
      1. Referència dels noms o substància: té existència pròpia. Existix en una quantitat.
      2. Els altres constituents sintàctics donen propietats de les entitats. Com que no tenen existència pròpia, no admeten la quantitat: només la intensitat.
   5. En la intensificació o «adverbis de quantitat», cal explicar si hi ha alguna paraula quantitativa no nominal (com ben o o very).

Fabra (1918) té una estructura gramatical diferent del manual anterior. Ara, no hi ha «morfologia i sintaxi»: només sintaxi, en concret una part per a cada categoria sintàctica:

6. Fabra (1918): no «morfologia + sintaxi». Només sintaxi. Una part per a cada categoria sintàctica
   1. Introducció p. 9-32
   2. Article definit, p. 33-36
   3. Substantiu, p. 37-46
   4. Adjectiu qualificatiu, 47-56
   5. Pronom i adjectiu determinatiu, p. 57-96
   6. Verb, p. 97-138
   7. Adverbi, p. 139-156
   8. Preposició, p. 157-176
   9. Conjunció, p. 177-191

La part 5 («Pronom i adjectiu determinatiu», 6e) conté els conceptes que he reproduït en (7a). Els conceptes anomenat «numerals i quantitatius» tracta primer els adjectius numerals («cardinals, ordianls i partitius»), i a continuació els «quantitatius»:

7. Tractament de Fabra (1918) de la quantificació del nom (c-d)
   1. Pronom i adjectiu determinatiu (6e). Contingut: pronoms personals, possessius, demostratius, relatius, numerals i quantitatius, altres adjectius, altres pronoms.
   2. «Numerals i quantitatius».
   3. »Els numerals cardinals […] Els numerals ordinals […]. Els numerals partitius […].» (§67)
   4. Els numerals i quantitatius indefinits són [11]: quant, que, molt, poc, més, menys, tant, gaire, força, massa, prou, bastant. [hi ha la flexió de cada paraula, i exemples]» (§68)
      1. «Altres adjectius: algun, cap, cada, tot, mateix, altre, tal, cert, qualsevol.» (§69)

Hi ha la mateixa absència de teoria que en 1912. No definix la terminologia teòrica. Quan arriba als quantitatius indefinits, apareix la flexió de cada paraula i exemples. En canvi, no definix cada component ni el camp lèxic Fabra no diu a què respon l’orde dels adjectius (7d). No és l’alfabètic, però no és tampoc el teòric (criteri que, segons la proposta que farem més avant, §5.2, fa començar per molt i poc, i seguir per prou i massa).

Com en 1912, també hi ha alguna anomalia. El començament de (7c: «els numerals i quantitatius indefinits») seria molt positiu si no hi estiguera la paraula numerals, ja que els adjectius que tracta no són numerals. En canvi, són tots «quantitatius indefinits». Certament, hi ha un error. Però també hi ha un altre factor inquietant: al costat dels «quantitatius indefinits» (molt, poc, prou, massa), també hi han «altres adjectius (algu, cap, cada…). Fabra no diu si eixos «altres adjectius» també són «quantitatius indefinits» o si pertanyen a un altre grup. Com podem comprovar, seguint en la mateixa vacil·lació que en 1912 (§3.1, 4b): dividir binàriament els adjectius quantitatius (definits i indefinits segons que expressen una quantitat precisa o imprecisa), o recórrer a una divisió tripartitat incoherent («numerals / quantitatius / indefinits»):

8. Anàlisi del tractament dels adjectius quantitatius indefinits (7)
   1. L’absència de teoria seguix sent completa.
      1. L’autor no definix la terminologia teòrica que usa.
      2. Tampoc el valor o contingut semàntic de cada quantitatiu indefinit.
      3. No hi ha cap propietat del seu camp semàntic dels adjectius quantitatius indefinits.
   2. Orde dels adjectius (7d): l’autor no diu a què respon.
      1. No és l’alfabètic, però no és tampoc el teòric (per a la proposta de §5.2, seria molt i poc, i prou i massa).
   3. En la classificació, apareixen dos anomalies.
      1. L’expressió incoherent «numerals i quantitatius indefinits» (7d).
      2. L’absència de teoria i d’una terminologia unívoca impedix que els lectors sàpien si la divisió «quantitatius indefinits / altres adjectius» respon a la divisió binària quantitatius definits / indefinits, o a la ternària (incoherent) «numerals / quantitatius / indefinits».

Mirem ara els «adverbis de quantitat». La part 9 (6g) és per als adverbis, que podrien ser de lloc (§99), de temps (§100), de manera (§101-§110). Com els lectors poden comprovar, no apareixen els adverbis de quantitat. Eixa absència va unida a una anomalia: posar els adverbis de quantitat dins dels adverbis de manera (9b). Tingam en compte que els adverbis de manera són qualitatius, mentres que els adverbis de quantitat són quantitatius (com ja diu el seu nom). He posat en negreta els adverbis de quantitat per a facilitar la faena dels lectors:

9. Part dels adverbis (6g): classificació
   1. De lloc (§99), de temps (§100) i de manera (§101-§110).
   2. «Els principals adverbis de manera són: [una llista amb exemples de cada paraula]:
      1. » àdhuc, així, alhora, bastant, bé, ben, com, corrents, debades o endebades, ensems, força, gaire, gairebé, gens, massa, menys, més, millor, molt, només, pitjor, poc, potser, prou, quasi, que, sols, també, tampoc, tant, tot.»

L’absència de teoria seguix igual (definició de circumstancial de manera, definició de cada paraula, i caracterització dels dos camps semàntics, el de manera i el de quantitat). Contràriament a adés (7), l’orde és ara alfabètic (9b). Però, en la ciència, l’orde important és el que deriva de la teoria.

En la llista, apareix bé (usat com a circumstancial de manera) i ben (intensificació d’un atributiu, d’un circumstancial i la construcció T’ha ben enganyat, §2.1, 6):

10. Anàlisi dels adverbis de quantitat (9)
    1. Anomalia: estan posats dins dels adverbis de manera (9b).
       1. Adverbis de manera: són qualitatius.
       2. Adverbis de quantitat: com diu el nom, són quantitatius.
    2. Teoria: gens (ni adverbi de manera, ni definició de cada paraula, ni camps semàntics: de manera i de quantitat).
       1. Les paraules estan ordenades alfabèticament, no teòricament (cosa que porta a començar per molt i poc en els adverbis de quantitat, §5.2).
    3. Exemples de bé (de manera) i ben (de quantitat)
       1. No ho has fet tan bé com ell. / Marxa bé.
       2. Eran ben blanca. / T’ha ben enganyat. / Vés-hi ben aviat.

Resumim. La gramàtica de Fabra de 1918 és semblant a la de 1912 pel fa al tractament dels adverbis de quantitat (absència de teoria). La diferència que convé destacar és que ben apareix dins de la llista (9b). En les anomalies metodològiques, en desapareixen unes (com ara tractar els adverbis de quantitat abans que els adjectius quantitatius indefinits, 4a.ii) i n’apareixen unes altres (com ara posar els adverbis de quantitat dins del adverbis de manera).

11. Característiques descrites de Fabra (1918)
    1. El tractament dels adverbis de quantitat és semblant al de 1912 (absència total de teoria).
       1. Ara, ben apareix dins de la llista (9b).
    2. Anomalies metodològiques: en desapareixen unes (4a.ii) i n’apareixen altres (adverbis de quantitat dins del adverbis de manera).

El tractament de bé / ben en el DGLC, el DCVB i el DECLC (§2.1-§2.3) és positiu. En canvi, ara trobarem que els diccionaris posteriors és com si hagueren tingut poc en compte l’actuació dels predecessors. En concret, a més de limitar-se al DGLC han perdut una part de les seues qualitats. Per una altra banda, l’apartat següent (§2.4.2) s’acostarà a més llengües, fet que mostrarà que el valencià-català coincidix amb el francés i divergix del castellà. Les dades que trobarem també ens permetran contrastar al final del treball el tractament ample de la gramàtica francesa de Grevisse (1936) i la visió de gramàtiques nostres actuals (la gramàtica de l’Acadèmia, GNV 2006, i la de la Secció Filològica, GIEC 2016), que oscil·len entre la pobresa i la desaparició (§6).

2.4   Més diccionaris i més llengües

2.4.1   Més diccionaris del valencià-català

En molts aspectes, el GDLC, el DIEC i el DNV seguixen el camí del diccionari de Fabra. Però hi ha alguna actuació que convé constatar. El GDLC reproduïx literalment la definició del ben quantitatiu («3 [ben davant adjectius, adverbis i formes verbals ] adv En alt grau, en un grau considerable (ponderant)»). En canvi, el DIEC suprimix la paraula que permet diferenciar molt i ben («ponderant»). El DNV introduïx «ponderant», però no com a matisació de «en un grau considerable», sinó com si fora un valor diferent: «En alt grau, en un grau considerable, ponderant». Ara: ben no és «ponderant». En definitiva, l’aportació de Fabra ha tendir a perdre’s (DIEC) o a deformar-se (DNV).

S’ha produït una altra reculada davant de les aportacions de Fabra. Coromines informa que, a partir de l’adverbi de manera bé, s’ha creat el nom bé en les llengües romàniques (DECLC, I, p. 740-a-56). Això comporta que, en un diccionari, primer ha de figurar l’adverbi i, en acabant, el nom derivat. El DGLC actua així, i mantenen eixe orde els diccionaris posteriors, excepte el DIEC, que posa primer el nom (bé 1) i, posteriorment, l’adverbi (bé 2).

1. El GDLC, el DIEC i el DNV seguixen el DGLC
   1. Però l’aportació de Fabra (ben significa ‘molt amb expressivitat’) es perd en el DIEC i es deforma en el DNV.
      1. DNV: posa ponderant com si fora un valor nou («En alt grau, en un grau considerable, ponderant»).
   2. El DCVB, el GDLC i el DNV mantenen l’orde «definició de l’adverbi bé + definició del nom bé (els béns d’una persona)», ja que el nom deriva de l’adverbi.
      1. En canvi, el DIEC posa el nom davant de l’adverbi.

No sé si els diccionaris posteriors al DCVB l’han consultat. Però és constatable que el seus encerts no apareixen en les obres posteriors. Així, no n’hi ha cap que done una definició general del bé qualitatiu (fonamentant-se en adequat) i valors qualitatius particulars (§2.2, 9a).

Semblantment, mentres que el DCVB unix la intensifició d’atributius (És molt tranquil) i de la predicació (Ell bé que ho sap, §2.2, 9c) el GDLC i el DIEC posen la intensificació de predicacions fora de ben (com a «bé2» i «bé³» respectivament). El DNV ho posa tot dins de bé, però l’orde mostra que seguix el camí del GDLC i el DIEC: adverbi, nom i «conjunció» (accepció 14).

Sabem que el DCVB inclou qualificatius en l’ús qualitatiu de ben (un treball ben fet) i en el quantitatiu (un quadre ben emotiu, §2.2, 9d). En canvi, el GDLC, el DIEC i el DNV no incorporen eixa aplicació sintàctica. Finalment, contra l’absència de T’han ben enganyat en el DCVB (§2.2, 9e) els diccionaris posteriors l’incorporen tots (sense cap comentari sobre la irregularitat d’eixa construcció, ni sobretot que el seu valor correspon a la intensificació de la predicació, amb bé que):[1]

2. No ha conservat cap diccionari les aportacions del DCVB en bé
   1. GDLC, DIEC i DNV: no posen una definició general del bé qualitatiu (fonamentant-se en adequat) i valors particulars (§2.2, 9a).
   2. El DCVB unix la intensificació d’un atributiu (És molt tranquil) i la intensificació de la predicació (Ell bé que ho sap, §2.2, 9c).
      1. El GDLC i el DIEC posen la intensificació de la predicació fora de ben (com a «bé2» i «bé³» respectivament).
      2. El DNV seguix el camí del GDLC i el DIEC: adverbi, nom i «conjunció» (accepció 14).
   3. DCVB: conté qualificatius en l’ús qualitatiu de ben (un treball ben fet) i en l’ús quantitatiu de ben (un quadre ben emotiu, §2.2, 9d).
      1. GDLC, DIEC i DNV: no incorporen eixa aplicació sintàctica.
   4. DCVB: no conté T’han ben enganyat (§2.2, 9e).
      1. GDLC, DIEC i DNV: l’incorporen (sense comentar la irregular de la construcció, i que el seu valor és la intensificació de la predicació, amb bé que).

Si passem al tractament de bo, trobem el mateix panorama. Sabem que, en l’ús bàsic de bo (‘adequat per a una finalitat’), el DCVB no separa entre l’orde «nom + bo» i «bon + nom», ja que el valor objectiu és el mateix. Certament, l’ideal és exposar primer l’ús sense expressivitat (nom + bo) i, posteriorment, l’ús expressiu (bon + nom). Però és una limitació més forta presentar com a accepcions objectivament diferents la posposició i l’anteposició (§2.3.2, 4-5).

El GDLC, el DIEC i el DNV repetixen tots les dos definicions del DGLC (3a), i pareix que cap diccionari haja tingut en compte l’aportació del DCVB (3b). El DNV aporta alguna especificitat. En cada accepció, posa la dualitat bo i bon (com mostra l’exemple de 3c.i). Això podria fer pensar que el DNV va pel camí del DCVB. Però la reproducció de les dos definicions de Fabra en fa dubtar:

3. Tractament de bo: el GDLC, el DIEC i el DNV seguixen el DGLC (a); cap diccionari ha perfeccionat la proposta del DCVB (b). DNV: alguna particularitat (c)
   1. GDLC, el DIEC i el DNV: repetixen les dos definicions del DGLC.
      1. Per a «nom + bo»: «Que reporta utilitat, satisfacció (avantatjós, útil, convenient, favorable)» (o alguna variant)
      2. Per a «bon + nom»: «Que excel·leix en el seu gènere, que posseeix en alt grau les qualitats desitjables».
   2. Cap diccionari:
      1. Camí del DCVB, però separant l’ús objectiu i l’expressiu.
      2. Bo: adequat per a una finalitat.
      3. Anteposat al nom: igual, però amb expressivitat.
   3. DNV: en cada accepció, posa la dualitat bo / bon, esporàdicament amb alguna anteposició (i). Però dona les dos definicions del DGLC (a).
      1. «1 adj. [bonquan precedix un substantiu masculí o un infinitiu] Que reporta utilitat, satisfacció. Un vi molt bo. No esperàvem un resultat tan bo. Hui fa bon oratge.»

Si ara sumem les característiques descrites, no pareix que ens trobem davant d’un avanç científic. Més aïna, hem vist reproducció del DGLC, poca consideració del DCVB i algun retrocés.

2.4.2   Més llengües: francés, castellà i italià

Si mirem les llengües de l’entorn, trobarem que en francés hi ha hagut un procés semblant al nostre: ús potent del bé / ben quantitatiu. En canvi, el castellà i l’italià han creat eixe valor, però l’ús podria ser marginal. O com a mínim això fa pensar la bibliografia consultada.

El diccionari Robert (1972) mostra que el francés té un ús qualitatiu potent de bien:

4. Ús potent de bien en francés (diccionari Robert 1972)
   1. «bien […] 3 (Indiquant le degré, l’intensité, la quantité). Avec un adjectif ou un perticipe passé positif; avec l’adverbe. V. Tout (à fait), très. Du linge bien blanc. Servir bien chaud. Nous sommes bien contents. Bien sûr. Bien vôtre. Il y en a bien assez. Bien souvent. – (Avec le sens de plus devant un comparatif) Bien mieux, bien pire. – Spécialt. Il est bien jeune pour cet emploi. Trop. –Absolt. Je le trouve bien jeune. Vous êtes bien sûr de vous! Avec un verbe. V. Beaucoup. Nous avons bien ri. J’espère bien vous voir. Bien de, des, beaucoup de. Il nous donne bien du souci. Vous avez bien de la chance. Je l’ai pris bien de fes fois. V. Nombreux. Depuis bien des années. Il en a vu bien d’autres.
   2. »4. Par ext. (Avec un numéral, une quantité). Au moins. V. Largement Il y a bien une heure qu’il est sortie. J’ai bien appelé vingt fois. Cela vaut bien le double.
   3. »5. (Renforçant l’affirmation). V. Réellement, véritablement, vraiment, tout (à fait). Il part bien demain? […]» (Robert 1972)

La descripció anterior comporta que bien té un ús més ample que el nostre:

5. Ús més potent de bien que de bé / ben
   1.  Aplicacions de (19a). Destaca l’aplicació a un verb (iv) i a noms (v):
      1. bien assez (contra *N’hi ha ben prou).
      2. bien mieux (contra *ben millor; la nostra construcció expressiva és Este és molt més millor que el teu).
      3. bien jeune = massa jove.
      4. Intensificació d’un verb (Nous avons bien ri = Ens hem rist bona cosa; o Hem rist).
      5. Quantificació d’un nom: depuis bien des années = des de fa bona cosa d’anys.
   2. Més usos intensificadors de bien que nosaltres no hem desplegat: 19b-c.

La consulta de la gramàtica de Grevisse (1936) corrobora la potència del bien quantitatiu en francés. L’índex de conceptes conté 23 remissions a bien (p. 1.172-1.173). Limitant-nos a la informació central, primer tracta bien com a circumstancial de manera (§833.3). Més avant, en els adverbis de quantitat trobem bien (§841), al qual dedica tres pàgines (§844, p. 828-831). No seria adequat fer ací un estudi sobre l’ús del bien quantitatiu en francés. Sí que observaré que, amb noms, són aplicables beaucoup (‘molt’; literalment, ‘bon colp’) i bien, i Grevisse és conscient que bien comporta expressivitat (21b.i). Amb adjectius qualificatius i atributius, i amb circumstancials, el francés ha d’usar bien, i no pot aplicar beaucoup: Il est bien savant / Il est bien loin. Això significa que la llengua del nord ha perdut la dualitat ‘valor objectiu (És molt savi / Està molt lluny)’ i ‘valor expressiu (És ben savi / Està ben lluny), de manera que s’ha empobrit:

6. La paraula bien en Grevisse (1936): ús ample de l’expressivitat (a-b), amb algun empobriment (c-d)
   1. Índex de conceptes: 23 remissions a bien (p. 1.172-1.173).
      1. Bien com a adverbi de quantitat: tres pàgines (§844, p. 828-831).
   2. Amb noms, són aplicables beaucoup i bien. Particularitat de bien:
      1. «Beaucoup marque simplement la grande quantité, le grand nombre, sans aucune idée accessoire: El a beuaucoup d’argent. Bien ajoute à l’idée de quantité ou de nombre l’idée de surprise, d’intérêt, de satisfaction: el est plus subjectif: El a bien de l’argent.» (Grevisse 1936: §844.b).
   3. Amb adjectius qualificatius i atributius, i amb circumstancials, cal usar bien, i no es pot usar beaucoup (‘molt’, §844.a).
      1. Il est bien savant / Il est bien loin.
      2. El francés ha perdut la dualitat ‘valor objectiu (És molt savi / Està molt lluny)’ i ‘valor expressiu (És ben savi / Està ben lluny)’.
   4. El procés de c comporta un empobriment (pèrdua de la distinció ‘valor objectiu / valor expressiu, com en b).

Si ara passem al castellà i a l’italià, trobarem una realitat diferent. En l’entrada de bien, la RAE constata, en l’accepció 7, el valor quantitatiu de bien amb «un adjetivo o un adverbio»: bien tarde, bien rico (6a). No hi ha més informació, contra la riquesa de Robert (1972; ací, 3). Per cert, qualifica el ben quantitatiu com a «adv. pond.»: ¿significa això que la RAE haurà consultat el DGLC?

Consultant gramàtiques, sospitarem que el bien quantitatiu deu ser marginal en el castellà espanyol considerat prestigiós. En RAE (1973), l’índex de conceptes remet a §3.911 per a bien, i la informació no fa pensar en un ús habitual: en bien desdichado, hi hauria «un adverbios de modo usado con significación cuantitativa», com en extraordinariament rico (22b). En Alarcos Llorach (1994: §178), apareix «el adverbio de modo bien», però no he vist cap aplicació quantitativa (tampoc en l’índex de conceptes).

Cal dir que, per darrere de les gramàtiques i els diccionaris, el bien quantitatiu deu tindre vida, tant en el castellà espanyol (6d) com en el castellà americà (6e). Però és percebuda com a una paraula dubtosa (6f). La desconsideració de bien podria estar fent recular l’ús d’eixa paraula. De fet, el llatiniste Marco Antonio Coronel m’ha informat (2018-10-22) que això passa en la seua població (Jerez de la Frontera, Andalusia):

7. La paraula bien amb valor quantitatiu en castellà: marginal en el castellà espanyol considerat prestigiós (b-c)
   1. «bien […] 7. adv. pond. Antepuesto a un adjetivo o adverbio, Bien tarde. Bien rico. Bien malo.» (RAE)
      1. «adv. pond.»: ¿la RAE ha consultat el DGLC?
   2. «Intensificadores de la cualidad. […] Los adverbios de cantidad antepuestos al adjetivo; muy alto, bastante lejano, algo tímido; algunos adverbios de modo usados con significación cuantitativa; bien desdichado, extraordinariament rico, ligerament indispuesto, medianamente estudioso, etc.» (RAE 1973: §2.9.11)
   3. Alarcos Llorach (1994: §178) conté «el adverbio de modo bien», però no l’aplicació quantitativa (tampoc en l’índex de conceptes).
   4. En el castellà espanyol:
      1. «Tú pon el liston bien alto y toda la chica que pase por debajo te vale» (http://www.ivoox.com)
   5. En el castellà americà:
      1. «Bien alto», cançó d’un grup de rock d’Argentina, La Renga
   6. Però es veu com a una paraula dubtosa. En llistes de debat:
      1. Thread: eres bien grande/borracho/agresivo/etc. http://forum.wordreference.com/showthread.php?t=2239268

Podríem mirar si, en el castellà que parlem els valencians, el valor qualitatiu de bien apareix, com mostren els exemples de (7a-b). Però tenim poca consciència d’eixa realitat. De fet, quan he preguntat als alumnes si bien alto o bien larga és propi del castellà (Se la sap ben llarga) dubten, i la majoria tendix a creure que no ho és:

8. Usos quantitatius de bien en el castellà dels valencians: apareix (a-b), però en som poc conscients, i molts creuen que bien alto o bien larga no seria propi del castellà
   1. «Este reconocimiento va a solventar bien poco.» (Manuel Camarasa, Levante, «El encorsetamiento del Cant d´Estil», 2013-12-21)
   2. «Vinos mediterráneos que abren fronteras para instalarse en los gustos de parajes bien dispares.»
      1. «En la Comunidad Valenciana hay cavas y algunos están bien buenos.» (Carmen Martínez de Artola, Valencia Plaza, 2017-02-03, «De vinos valencianos»).
   3. Als alumnes: bien alto o bien larga ¿és propi del castellà?
      1. Dubten, i molts creuen que no ho és.

¿Quina és la realitat de l’italià? El Dizionario Italiano Olivetti (2003) fa una descripció molt ampla, de manera que bene tindria un ús ample com a quantitatiu (8a): s’aplicaria a qualificatius, atributius i circumstancials (8b) i a predicacions (8c):

9. Ús de bene com a intesificador en italià: segons la font citada, tindria un ús ample
   1. «10 Come rafforzativo, intensivo o enfatico e talvolta pleonastico. sono ben stanco | ne sei ben persuaso? | la cosa è ben diversa da come sembra | spero bene che non nevichi | sei ben cieco se non lo vedi | sai bene che non ce l’ho | credo bene che verrà | ero bene stufo | ne sei ben certo? | vorrei ben vedere! | spero bene che tu non ti sia offeso | è ben grande! | ben presto andrò in pensione | sai bene che non posso lasciare l’ufficio | spero bene che accetti! | c’è ben poco da fare | gliel’ho ben detto | è ben difficile che tu ci riesca! | la cosa è ben più seria | ben a ragione | dovrà ben capire prima o poi! | vedete bene che non scherzo | ben presto | ero ben lontano dal pensarlo | è ben altro, amico mio! | si tratta di ben altro | sono ben contento di vederti | bisogna bene che tu ti decida | si tratta di ben altro | spero bene che si ravveda | lo credo bene | c’è bene a questo mondo de’ birboni, de’ prepotenti, degli uomini senza timor di Dio [Manzoni].» (Dizionario Italiano Olivetti (2003))
   2. A qualificatius, atributius i circumstancials:
      1. sono ben stanco | la cosa è ben diversa da come sembra | sei ben cieco se non lo vedi | è ben grande! | ben presto andrò in pensione | c’è ben poco da fare
   3. A predicacions:
      1. sai bene che non ce l’ho | credo bene che verrà | gliel’ho ben detto

Això no obstant, la Grande grammatica italiana de consultazione induïx a pensar que la realitat podria ser diferent. L’índex de conceptes conté l’entrada «ben + aggetivo», però les tres remissions («II, 267, 270, 294») només contenen l’exemple È ben contento del risultato ottenuto, sense cap comentari sobre l’abast de bene com a quantitatiu. Eixa absència d’informació es completa amb el contingut dels «avverbi de quantità», que no inclouen bene: molto, troppo, più, meno, tanto, poco, un po’ (volum II, capítol VII, §2.2.2). Eixa actuació concorda amb la informació d’un bon alumne de Gènova del 2017 (Davide Villone), el qual em deia que ell trobava estrany l’ús de bene com a intensificador en italià. En canvi, el professor d’italià Cesáreo Calvo m’ha comunicat (2018-10-17) que trobava normal l’ús quantitatiu de bene:

10. ¿És potent l’ús quantitatiu de bene?
    1. Grande grammatica italiana de consultazione:
       1. Índex de conceptes: «ben + aggetivo» («II, 267, 270, 294»): només È ben contento del risultato ottenuto; cap comentari sobre l’abast.
       2. «Avverbi de quantità»: «molto, troppo, più, meno, tanto, poco, un po’» (no hi ha bene; volum II, capítol VII, §2.2.2).
    2. Davide Villone (alumne de Gènova, 2017): trobava estrany l’ús de bene com a intensificador en italià.
       1. Cesáreo Calvo (professor d’italià): l’ús quantitatiu de bene seria habitual; existix ben bene (comunicació personal, 2018-10-17).
       2. «Voglio spremerlo ben bene perché dica la verità» (tret d’internet, http://context.reverso.net/traduccion/italiano-espanol/Bene+dica)

Resumim. El francés té una aplicació quantitativa de bien més potent que la que fa el valencià-català de bé / ben (3-5). En castellà i en italià existix, però pareix que les minories dirigents del castellà espanyol no la consideren bé (6-7). En italià, les dades trobades no són homogènies (8-9).

2.5    Conclusions sobre el tractament dels diccionaris

Les dades més importants les hem trobades en el DGLC i en el DCVB. Realment, si unim les aportacions d’eixos dos diccionaris arribem a un tractament global i complet:

11. Resultat d’unir les aportacions del DGLC i del DCVB: un tractament global i complet
    1. Cal tractar en la mateixa entrada els usos qualitatius i els quantitatius de la paraula bé / ben.
       1. Primer, van els qualitatius, ja que han permés crear els quantitatius.
    2. Definició del bé / ben qualitatiu: d’una manera adequada per a una finalitat. Aplicació sintàctica:
       1. A circumstancials de manera (treballar bé).
       2. A atributius (El treball l’ha portat ben redactat).
       3. A qualificatius (Ha fet un treball molt ben fet).
    3. efinició del bé / ben quantitatiu: molt amb expressivitat (inherent; forma part del contingut semàntic). Aplicació:
       1. A qualificatius (una finestra ben alta)
       2. Al quantitatiu poc (Ben poques voltes canta tan bé).
       3. A atributius (Ha vingut ben contenta).
       4. A circumstancials (Ell, ben sovint parla sense dir).
       5. A la predicació (Bé que t’ajudaré).

L’aportació de Coromines és molt positiva, ja que a banda de remarcar la importància en el temps permet unir bo i bé, característica molt aclaridora:

12. Implicació de l’aportació de Coromines: el fet que bo i bé siguen la mateixa paraula (la distinció és qualificatiu / circumstancial de manera) explica els usos expressius de bo
    1. De treballar bé (objectivitat) i ben alt (expressivitat) a ús objectiu de bo (‘adequat a una finalitat’, Ha fet un treball bo) i ús expressiu (‘adequat amb expressivitat’, Ha fet un bon treball).
       1. L’ús expressiu de bon adopta l’orde del ben quantitatiu (ben + nucli sintàctic = bon + nucli nominal).
    2. De ben alt (molt amb expressivitat) a un bon grapat de (gran amb expressivitat: un bon grapat d’arròs).
       1. Mòbil: la proximitat entre la quantitat i la qualitat de la grandària (a més grandària, més quantitat); noms no comptables i comptables en singular.
       2. Aplicació: sobretot a noms que indiquen mesures (grapat, mos, cabàs, entrepà…).
    3. Creació de bona cosa per als noms i per als verbs (bona cosa de joguets / plorar bona cosa).
       1. L’aplicació quantitativa expressiva arriba a tots els constituents sintàctics.
       2. Bona cosa: noms i verbs.
       3. Ben: qualificatius, quantitatiu poc, atributius, circumstancials de manera i predicació.

Per una altra banda, l’estudi de les llengües de l’entorn ens ha mostrat coincidències amb el francés, i divergència amb el castellà considerat preferible.

2.3    DECLC: aportacions i implicacions

2.3.1   Vinculació entre bé i bo: marc general

L’estudi del diccionari de Coromines (DECLC, 1980-1991) mostra que antic que és l’ús de ben alt i, sobretot, vincula bé / ben i bo / bon. Eixa unió permet fer deduccions importants. En concret, trobarem que l’ús expressiu de Ha fet un bon treball (en compte de Ha fet un treball bo) no és un fet aïllat, sinó una dada estructural. Així mateix, podrem entendre per quins motius un bon grapat d’arròs significa un grapat gran d’arròs. Finalment, també comprendrem per quines raons la construcció bona cosa quantifica noms (bona cosa de joguets) i verbs (plorar bona cosa). El resultat serà anar passant, de fets aïllats aparentment estranys, a fets vinculats soprenentment clars.

Coromines dona dos informacions útils. La primera és sobre l’antiguitat de ben alt: «com a intensiu equivalent a ‘molt’ ben és corrent en els textos medievals» (DECLC, I, p. 740-b-35). En efecte, el CIVAL de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua dona centenars d’exemples, sobretot a partir de sant Vicent Ferrer. Per una altra banda, els exemples del DCVB mostren que l’ús de ben alt és propi de tota la llengua (1b):

1. Antiguitat i extensió del ben quantitatiu: medieval i de tota la llengua
   1. «Com a intensiu equivalent a ‘molt’ ben és corrent en els textos medievals» (DECLC, I, p. 740-b-35).
      1. CIVAL: centenars d’exemples, sobretot a partir de 1400.
   2. «bé || 9. Molt. Un rey molt noble e de bones custumes bé abundós, Llull Cavall. 5. Un sobre lit blanch ab listes vermelles ben squinçat, doc. a. 1410 (Alós Inv. 19). […] Es un home qu’es ben ric, Saisset Hist. i Coum. 13. Quan eren ben a prop de l’arribada, Alcover Poem. Bíbl. 41.» (DCVB)

La segona informació de Coromines és molt valuosa: el llatí bene és «la forma adverbial corresponent a bonus» (DECLC, I, p. 740-a-43). Això significa que bé i bo són la mateixa paraula, com ho són perfecte (qualificatiu) i perfectament (circumstancial de manera). La vinculació entre bo i bé permet fer tres deduccions aclaridores. La primera és molt simple: el valor bàsic de bo serà com el de ben, però sense la terminació –ment: ‘adequat (per a una finalitat)’.

En la definició que el DGLC fa de bo (reproduïda en 2c), hi ha la mateixa actuació que en bé: una pluralitat de valors particulars (§2.1, 1), dos coincidents amb la definició de bé (satisfactori, avantatjós). Al costat d’eixa limitació, trobarem adequat en la tercera accepció (2c.iii): «adequat a un fi assenyalat o proposat». Fabra limita la definició a construccions que expliciten la finalitat (aigua bona per a beure). Però, quan no diem la finalitat, deu estar implícita. Així Caminar és bo comporta la finalitat o «objecte» bo per a les persones:

2. DECLC: vincula bé (circumstancial de manera) a bo (adjectiu qualificatiu)
   1. El llatí bene és «la forma adverbial corresponent a bonus» (DECLC, I, p. 740-a-43).
      1. Això significa que són la mateixa paraula, com ho són perfecte (qualificatiu) i perfectament (circumstancial de manera).
      2. Eixa característica permet fer tres deduccions aclaridores.
   2. Primera: definició del valor bàsic de bo:
      1. Com el de bé, però sense -ment: ‘adequat (per a una finalitat)’.
   3. Definició de bo en el DGLC: hi ha la mateixa variació que en bé (pluralitat de valors particulars, §2.1, 1).
      1. «bo adj. Que reporta utilitat, satisfacció, benefici (avantatjós, útil, convenient; favorable). [exemples i algun matís].
      2. » / Que encara serveix, no deteriorat. [exemples]
      3. » // Adequat a un fi assenyalat o proposat, que satisfà el seu objecte. Aigua bona per a beure. [més exemples].»
   4. Però, com a tercera accepció del DGLC, apareix el valor que hem donat com a bàsic: «adequat a un fi assenyalat o proposat, que satisfà el seu objecte, aigua bona per a beure».
      1. Quan la finalitat no és explícita, deu estar implícita:
      2. Caminar és bo (per a les persones).

2.3.2   Dos valors expressius: un bon treball i un bon grapat

La segona deducció de la vinculació entre bo i bé (2a) és poder entendre dos usos expressius de l’adjectiu bo (un bon estudi / un bon grapat, 3-5). El primer és prou simple, ja que deu respondre a un paral·lelisme. Al costat de treballar bé (valor que implica objectivitat) i ben alt (valor que conté expressivitat), tenim la mateixa parella en bo i bon: un treball bo (adequat; expressió objectiva) i un bon treball (adequat, amb expressivitat).

El fonament és que bo i bé són la mateixa paraula. Per tant, a la parella parlar bé / ben alt (objectivitat / expressivitat) li hem aplicat un treball bo / un bon treball (amb la mateixa distinció). Els valors van units a l’orde. Quan bé i bo van al final de la construcció, hi ha objectivitat (parlar bé = un treball bo); quan ben i bon van davant del nucli, tenim expressivitat (ben alt = un bon treball).

Quant al valor, és l’objectiu més expressivitat. Per tant, el valor general serà ‘adequat amb expressivitat’. Dos exemples més: {Ací, només venem carn bona / Ací tens una bona carn}, {Dret és una carrera bona / Dret és una bona carrera}

3. Segona deducció de la vinculació entre bo i bé (2a): ús expressiu de un bon treball
   1. Creació: seguint un paral·lelisme
   2. Fonament: treballar bé (objectivitat) i ben alt (expressivitat).
      1. Efecte: un treball bo (objectivitat) i un bon treball (expressivitat).
   3. Aplicació del mateix orde:
      1. Bé i bo al final de la construcció: objectivitat (parlar bé = un treball bo).
      2. Davant del nucli: expressivitat (ben alt = un bon treball).
   4. Valor: adequat amb expressivitat.

El DGLC i el DCVB tracten la nostra construcció sense vincular-la amb l’expressivitat de ben, però tenen una actuació molt diferent. Fabra definix primer el valor objectiu de bo (4a.i) i, després d’un punt i a part, caracteritza l’ús expressiu (4a.ii). La proposta descrita tracta com a accepcions molt diferents l’objectiva i l’expressiva. Tenint en compte que només varia l’expressivitat, podem sospitar que la segona definició serà poc adequada. En efecte, el DGLC tracta l’adjectiu qualificatiu bo com si fora un quantitatiu: «que excel·leix […], que posseeix en alt grau […]»:

4. Diccionaris: no vinculen un bon treball a ben alt. Actuació del DGLC
   1. Separa el valor objectiu i el valor expressiu amb un punt i a part, i dona propietats semàntiques noves,
      2. «[valor objectiu] Que reporta utilitat, satisfacció [Fabra dona una pluralitat de valors particulars, mireu §2.1, 1]. […]
      3. [Primer punt i a part] Que excel·leix en el seu gènere, que posseeix en alt grau les qualitats desitjables. Un bon treballador. Un bon poeta. Un bon marit. Un bon exèrcit. Un bon cavall. Un bon dibuix. Una bona escopeta. Un bon govern. Ésser de bona família, distingida, de bona reputació. [hi han més valors i més exemples].»
   2. Efecte: tractar com a accepcions molt diferents l’objectiva i l’expressiva, que només varien en l’expressivitat.
      1. Resultat: el DGLC tracta l’adjectiu qualificatiu bo com si fora un quantitatiu («que excel·leix […], que posseeix en alt grau […]»).

En el DCVB, Moll i Sanchis Guarner degueren focalitzar el valor objectiu de l’adjectiu qualificatiu, al qual donen un valor general (5a) i l’apliquen a nou grups, sense diferenciar entre l’orde «nom + bo» ni «bon + nom». Eixe camí deixa sense explicar l’expressivitat, però no introduïx valors objectius diferents a  on no n’hi han:

5. Actuació del DCVB: com que el valor objectiu és el mateix, definix eixe valor (a), l’aplica a nou grups i ignora la posició de l’adjectiu qualificatiu
   1. «adj. Que posseeix perfecció dins el seu gènere.»
      1. || 1. En l’orde moral. Deus és ço que ressucitarà los homens bons e mals, Llull Felix, pt. i, c. 2. De fer bones obres e de esquiuar mal, Llull Gentil 124. […]
      2. a) Home bo: amigable componedor. Han a si acompanyar dos bons homens… a les parts no sospitosos, Consolat, c. 39.
      3. || 2. En l’orde professional. […] Feyts ço que fa lo bo adminestrador, Muntaner Cròn., c. 36. No es tot hom bon aritmetich, Metge Somni iii.
      4. || 3. Aplicat a coses inanimades. Ares es molt bo logar e molt fort, Jaume Cròn. 132. Que gasta bona levita, Penya Poes. 23. Es parlava bon català, Ruyra Parada 141. Tu, ten compte que porto la roba bona, Vilanova Obres, xi, 40.
      5. [seguix fins a l’accepció 9]»
   2. Negatiu: no explica l’expressivitat de l’anteposició.
      1. Però no intenta crear valors objectius que, en realitat, no existixen (cf. 4b i 4b.i).

El segon ús expressiu (el de un bon grapat) és més complicat. Per a definir quin és el contingut semàntic que té, és útil la consulta del DGLC i del DCVB:

6. Ús expressiu de un bon grapat: actuació dels diccionaris
   1. Valor de un bon grapat: «en excés, no petit» (DGLC); «molt, notable per la magnitud o intensitat» (DCVB).
   2. «bo [cap al final de l’entrada] «En excés més aviat que en defecte, no petit, considerable, complet. Fer bona mesura, bon pes. Hi ha tres llegües bones. Pesar un quintar ben bo. Una bona estona. Una bona provisió de palla. Un bon nombre de llibres. Ha tingut una bona desgràcia. Bons maldecaps passarà! / Fer-la bona, fer-la grossa, un bon disbarat.
      1. // Bona cosa, molt.» (DGLC)
   3. «bo adj. Que posseeix perfecció dins el seu gènere. […]
      1. || 10. [darrera accepció de l’adjectiu] Molt; notable per la seva magnitud o intensitat. D’aplegadisses llances quan té un bon ram, Canigó viii. ¿Sabeu qui’n té bona culpa?, Penya Poes. 120. Comensa a pegarli bones roegades, Roq. 46. Somniaven un bon caliver de garbons, Víct. Cat., Ombr. 22.» (DCVB)
      2. a) Bona cosa: abundància, notable quantitat (or., occ., val.). «Si hi ha bona cosa llet, poden fer més formatge» (val.). Es menester acompanyarlos ab bona cosa de vi, Martínez Folkl. val. 35.»

Fabra diu «en excés més aviat que en defecte, no petit» (6b); i el DCVB recorre a «molt» i «notable per la magnitud o intensitat» (6c.i). En les dos definicions, hi ha exageració, és a dir expressivitat (com en ben alt). La segona definició de Fabra (que és negativa, «no petit») implica el valor contrari (gran), confirmat per la tercera definició («considerable»). Diria que eixa proposta és molt adequada. De fet, la definició a què arribarem és ‘gran amb expressivitat’. En canvi, no veig que la primera proposta («en excés») siga aplicable als exemples. Com ara fer un bon pes implicar un pes gran, però no un pes excessiu.

El DCVB comença a definir bo per molt, paraula que és adequada per a ben alt, però difícilment per a bo o bon, ja que és un adjectiu qualificatiu. Certament, en els exemples apareix Té bona culpa, que és interpretable com a ‘té molta culpa’. Però hauríem d’explicar eixe exemple sense proposar molt. Per contra, «considerable» i «notable per la seva magnitud» són semblants. Mirem si podem aclarir el tema: en concret, com han arribat els parlants a entendre bo com a gran, considerable, notable per la magnitud.

En la parella treballar bé / ben alt, no usem ben amb el valor bàsic (‘adequat’), sinó amb un altre (molt amb expressivitat). Paral·lelament, en un menjar bo i un bon grapat de no usem bon amb el valor bàsic (‘adequat’). ¿Quin és el valor que ara apliquem? L’adjectiu bo és qualificatiu i, per tant, ha d’expressar una qualitat (i no una quantitat). En canvi, ben és quantitatiu perquè incidix en constituents no nominals.

Gràcies al DGLC, sabem quina és la resposta: en un bon grapat, l’adjectiu bon significa ‘gran, considerable’. Però ens hauríem de preguntar de quina manera els parlants han arribat a eixe valor des del bàsic de la paraula (‘adequat per a una finalitat’). Podem aclarir eixa qüestió si tenim en compte dos factors. El primer és la vinculació que ha d’haver entre ben alt i un bon grapat: ha d’estar prop de ‘molt amb expressevitat’.

El segon factor és que hi ha una qualitat que està prop de la quantitat: la grandària (implicada per «no petit», i també per «notable per la magnitud», 6b). En efecte, molt de formatge ocupa més espai que poc de formatge; i podem presentar una culpa gran com a molta culpa.

Si ara sumem els dos factors, obtindrem el procés creatiu: com que havíem d’arribar a un valor pròxim a ‘molt amb expressivitat’, i hi ha una qualitat pròxima a la quantitat (la grandària), interpretem un bon grapat com a ‘un grapat adequat en la grandària per a la seua finalitat, més expressivitat’. En definitiva, ‘gran amb expressivitat’.

El valor dit justifica que l’adjectiu bo aparega amb noms que mesuren noms no comptables (arròs, tela, arena) o parts d’un nom comptable en singular (coca, cuixa): Falta un bon grapat d’arròs / Ha fet malbé un bon tros de tela / Dona’m un bon tros de coca. Si la mida és exacta i no permet ser gran o xicoteta, interpretem bo com a ‘ben ple’ (Necessitem un bon cabàs d’arena).

Quan el nom no admet el valor ‘adequat’, interpretem que significa ‘gran’ (o fort, o llarg): Li pegà un bon pessic al braç / El gos li pegà un bon mos en la cama / Per a arreglar el forn, estaré tres hores bones.

Per contra, si el nom admet la qualificació ‘de bona qualitat o de mala qualitat’ (és a dir, si admet l’adjectiu roín), la interpretació de ‘gran amb expressivitat’ no exclou la qualitat general. Així, un bon entrepà és un entrepà gran (amb expressivitat), però sense deixar de ser un entrepà atractiu, abellidor: adequat per a la gana de qui parla.

Com a regla general, bo amb el valor ‘gran amb expressivitat’ va anteposat al nucli (com en ben alt). La posposició deu ser escassa per dos raons: perquè la construcció no és tan expressiva (Necessitaré tres hores bones); i perquè la construcció «nom + bo» ha d’excloure l’aplicació objectiva de bo (‘adequat per a una finalitat’):

7. Segona deducció de la vinculació entre bo i bé (2a): ús expressiu de un bon grapat
   1. Arribem al valor «gran, considerable, notable per la magnitud» (6b) gràcies a dos factors.
      1. Primer: la vinculació que ha d’haver entre ben alt i un bon grapat; efecte: prop de ‘molt amb expressevitat’.
      2. Segon: la grandària està prop de la quantitat (molt de formatge: ocupa més espai que poc de formatge; una culpa gran és semblant a molta culpa).
   2. Resultat: ‘adequat en la grandària per a la seua finalitat, més expressivitat’.
      1. Més simples: ‘gran amb expressivitat’.
   3. Aplicació a noms que mesuren noms no comptables (i-iii) o que indiquen parts de comptables en singular (iv):
      1. Falta un bon grapat d’arròs
      2. Ha fet malbé un bon tros de tela
      3. Necessitem un bon cabàs d’arena
      4. Li feu un bon forat a la coca
   4. Noms que no admeten ‘adequat’: ‘gran’ (o ‘fort, llarg’):
      1. Li pegà un bon pessic al braç
      2. El gos li pegà un bon mos en la cama.
      3. Per a arreglar el forn, estaré tres hores bones.
   5. Si admet ‘adequat’, ‘gran, sense excloure l’adequació general’:
      1. Voldria menjar-me un bon entrepà
   6. Com a regla general, va anteposat al nucli (com en ben alt).
      1. Posposició: escassa (c.vi). La construcció no és tan expressiva, i ha d’excloure l’aplicació objectiva de bo (‘adequat per a una finalitat’).

2.3.3   La construcció bona cosa

La vinculació teòrica entre bo i bé no solament explica una anteposició expressiva (Ha fet un bon treball, 3b-d) i la creació d’un valor expressiu nou (gran amb expressivitat, un bon grapat, 7). La unió tan estreta que hi ha sobre bo (qualificatiu) i bé (circumstancial de manera) també fa claror sobre una evolució, que consistix en completar l’ús del bé i ben quantitatiu.

Sabem que bé i ben s’apliquen a qualificatius, a atributius, al quantitatiu poc, a circumstancials i a la predicació, però no al verb ni a noms. També és constatable que bo és un adjectiu qualificatiu, de manera que no expressa una quantitat. Però, quan té el valor ‘gran amb expressivitat’, està prop de la quantitat si ho apliquem a noms que poden funcionar com a no comptables i com a comptables: una bona culpa significa ‘una culpa grossa’, i això equival a molta culpa. Remarquem que la grandària és una qualitat dels noms comptables (un entrepà pot ser gran o xicotet). Els noms no comptables podem ocupar molt de volum o poc de volum segons la quantitat que hi haja (molt de formatge ocupa més volum que poc de formatge). Finalment, hi han noms que podem usar com a no comptables (tindre molta culpa / poca culpa) i com a comptables (Jesús portava en el seu cos les nostres culpes).

El fet que en els noms no comptables molt i el volum siguen nocions que es toquen deu haver impulsat a crear la construcció quantitativa bona cosa, que significa ‘molt amb expressivitat’. Potser al principi s’aplicaria a noms no comptables: S’han menjat bona cosa de xocolate. Però l’objectiu era completar el ben quantitatiu, de manera que també s’aplica a noms comptables (Han arreplegar bona cosa de diners) i a verbs (Hagué de treballar bona cosa per a poder pagar la casa).

8. Tercera deducció de la vinculació entre bo i bé (2a): creació de bona cosa (molt amb expressivitat; aplicació a noms i verbs)
   1.   Fonament:
      1. bé i ben quantitatiu: aplicació a qualificatius i a atributius, a quantitatius, a circumstancials i a la predicació; però no a noms ni al verb.
      2. Bo: adjectiu qualificatiu que ha adquirit el valor ‘gran amb expressivitat’.
   2. Els noms comptables tenen grandària (un entrepà {gran / xicotet}); els noms no comptables ocupen més volum a més quantitat (molt de formatge n’ocupa més que poc de formatge).
      1. Hi han noms no comptables que podem usar com a comptables: Tinc molta culpa / les culpes de tots nosaltres.
      2. Resultat: superposició entre la grandària i la quantitat:
      3. una bona culpa equival a molta culpa.
   3. Efecte: creació de bona cosa. Aplicable a noms no comptables (i), comptables (ii-iv) i verbs (v-vi).
      1. Has de posar bona cosa de farina
      2. El xiquet té bona cosa de joguets
      3. En sa casa, trobaràs poc de menjar, però bona cosa de llibres
      4. Ha arreplegat bona cosa de diners
      5. Quan ja havia plorat bona cosa, es va tranquil·litzar
      6. Ha de treballar bona cosa per a poder pagar la casa.

Quant a l’abast geogràfic, el DCVB atribuïx bona cosa al català (tant l’oriental com l’occidental) i al valencià (9a). Sobre l’ús, Reig (1997: 52; 205: 125) ha remarcat l’arrelament de bona cosa al valencià viu: «aquesta locuciò és molt emprada pels valencians». Per una altra banda, Enric Valor (1977: §122.4) indicava, ufanós, que el valencià i el francés actuaven en paral·lel: la construcció bona cosa «té el seu paral·lel en el francés bonne chose».

A més del DCVB, arrepleguen bona cosa el DGLC (9d.i), autor que també la incorpora a la seua gramàtica de 1956 (9d.ii). El DIEC reproduïx d’una manera pràcitcament literal les paraules del DGLC (compareu 9d.i i 9e.i), però suprimix bona cosa. El DNV ha recuperat la construcció (9d.iii):

9. Bona cosa: abast geogràfic, ús i valoració. Fonts
   1. Cronologia i àmbit geogràfic (DCVB; 6c).
      1. L’ús de bon com a intensificador podria ser recent (del segle xix).
      2. Àmbit: català oriental, català occidental i valencià.
   2. Ús segons Reig (1997: 152; 2015: 125):
      1. «Aquesta locució és molt emprada pels valencians.»
   3. Valoració d’Enric Valor (1977: §122.4): s’enorgullix de bona cosa.
      1. «Té el seu paral·lel en el francés bonne chose».
   4. Inclusió en obres significatives: DGLC, Fabra (1956), DNV.
      1. «bo [cap al final de l’entrada] «En excés més aviat que en defecte, no petit, considerable, complet. Fer bona mesura, bon pes. Hi ha tres llegües bones. Pesar un quintar ben bo. Una bona estona. Una bona provisió de palla. Un bon nombre de llibres. Ha tingut una bona desgràcia. Bons maldecaps passarà! / Fer-la bona, fer-la grossa, un bon disbarat. // Bona cosa, molt.» (DGLC)
      2. «Els anomenats adverbis de quantitat o de grau són [22]: quant, tant, molt, poc, gaire, bastant, prou, massa, força, més, menys, que, ben, gairebé, quasi, gens, amb les locucions tant més, tant menys, pel cap alt, ben bé, ultra mesura, bona cosa de». (Fabra 1956: §90)
      3. «cosa […] 9 bona cosa (de)loc. adv. i prep. Molt (de). Hem menjat bona cosa d’arròs. Estudia bona cosa.» (DNV)
   5. El DIEC seguix el DGLC quasi paraula a paraula, però suprimix bona cosa.
      1. «bo 7 1 adj.[LC] En excés més aviat que en defecte, no petit, considerable, complet. Fer bona mesura, bon pes. Hi ha tres llegües bones. Pesar un quintar ben bo. Una bona estona. Una bona provisió de palla. Un bon nombre de llibres. Ha tingut una bona desgràcia. Bons maldecaps passarà! 7 2  [LC] fer-la bona Fer un bon disbarat.»

Resumim. L’ús quantitatiu de bé i ben és medieval i de tota llengua (1). Una aportació de Coromines (bo i bé són en realitat la mateixa paraula, 2a) ens ha permés explicar l’ús expressiu de l’adjectiu bo (una bona empresa, 3b-d) i la creació d’un valor nou (gran amb expressivitat, un bon mos, 7).

També hem pogut explicar una evolució, en la qual hem assignat a bona cosa el valor quantitatiu (molt amb expressivitat) per a completar l’ús sintàctic de bé i ben (bona cosa de joguets, treballar bona cosa, 8).

En la bibliografia treballada, no hi ha cap proposta sobre la formació dels dos usos expressius i de la construcció bona cosa, de manera que ens podríem trobar davant d’una aportació:

10. Deduccions fetes a partir d’una informació de l’aportació de Coromines
    1. Bo i bé són en realitat la mateixa paraula (2a).
       1. És la base per a entendre tres processos
    2. Explicació de l’ús expressiu de l’adjectiu bo (3b-d).
       1. una bona empresa
    3. Justificació del valor ‘gran amb expressivitat’ (7).
       1. un bon mos
    4. Compleció de l’ús del bé i ben quantitatiu: bona cosa (8).
       1. bona cosa de joguets, treballar bona cosa
    5. Bibliografia treballada:
       1. No explica la formació de les tres creacions (b-d).

2      Actuació dels diccionaris

2.1    DGLC: aportacions i limitacions

Les dos primeres seccions (§2.1-§2.2) contenen una anàlisi de les característiques positives i de les limitacions del DGLC (del barceloní Pompeu Fabra, 1932) i del magne DCVB (1926-1968; informació arreplegada gràcies al mallorquí Antoni Maria Alcover, i estructurada i redactada pel menorquí Francesc de Borja Moll i pel valencià Manuel Sanchis Guarner).

De la proposta del DGLC sobre bé i ben, només analitzaré els aspectes fonamentals: la definició dels dos valors, l’aplicació sintàctica i l’estructuració de l’entrada. Ací la tenim:

1. Actuació del DGLC: circumstancial de manera (a-b) i intensificador (c-e)
   1. «bé, ben (bé; ben davant un participi en funció d’adjectiu). Segons podia desitjar-se, satisfactòriament, avantatjosament. Havem dinat bé. [molts exemples].
   2. // De bona manera, rectament, especialment d’una manera conforme al deure. Treballar bé.  [molts exemples i alguna accepció secundària].
      1. En l’exemplificació, apareixen bé i ben: L’han tractat bé / ha estat ben tractat.
   3. // En alt grau, en grau considerable (ponderant). És ben alta, aquella torre! És ben ase de no fer-ho! Era ben tard quan vas arribar. Hi havia ben poques persones, potser una trentena només. Ho vaig dir ben alt, que tots em podien sentir.
   4. // (A manera de prefix verbal). Del tot. T’han ben enganyat! Ja el varen ben atrapar. T’ho ben assegurem. Ho pots ben creure.
   5. [punt i a part] (bé inicial, conjuncional). Per a afirmar contradient una asseveració, un supòsit, qualsevol dubte possible. Bé ho veiem d’aquí estant, hom suposava que d’aquí estant no ho veuríem, i no és així. Bé ho han dit que hi era, replicant a un que afirma que no hi era o no hi és.
   6. [accepcions secundàries i altres usos].»

Trobe positiu que Fabra no separe treballar bé i ben alt, sinó que incloga els dos valors en la mateixa entrada. Encara que pareguen diferents, prové l’u de l’altre. També és coherent que primer vaja el valor qualitatiu, i  no solament perquè és el propi de totes les llengües romànique. El factor decisiu és que el valor quantitatiu (1c-e) prové del valor qualitatiu (el circumstancial de manera, 1a-b), com intentarem demostrar més avant (§5.3).

En les aplicacions sintàctiques, també hi han factors positius. El DGLC té en compte que el bé qualitatiu no solament funciona com a circumstancial de manera (1a-b): també pot anar amb un atributiu si és un participi d’un verb que admet bé ( Tractar bé / Estar ben tractat, 1b.i). En canvi, no considera que ben pot incidir en un qualificatiu que tinga les mateixes característiques (participi d’un verb que admet bé: {Pensar un projecte bé bé / Ha elaborat un projecte ben pensat}, {Pentinar bé a algú / Portar un cabell ben pentinat}):

2. Característiques positives
   1. És coherent ajuntar treballar bé i ben alt, i que primer vaja el valor qualitatiu (treballar bé).
      1. Causa: el valor quantitatiu (1c-e) prové del qualitatiu (1a-b; §5.3).
   2. També és coherent la descripció de l’aplicació sintàctica del valor qualitatiu: primer, als circumstancials de manera (i-ii); després, als atributius que són participis dels verbs que admeten el circumstancial de manaera bé (iii). El DGLC no considera els qualificatius (iv):
      1. Treballa bé.
      2. Hem dinat bé.
      3. Atributius: Tractar bé / Estar ben tractat.
      4. No considerat: els qualificatius ({Pentinar bé a algú / Portar un cabell ben pentinat}).

Al costat de l’absència dita, hi han dos limitacions més. Diria que no és positiu que el nostre autor no separe l’ús qualitatiu (1a-b) i l’ús quantitatiu (1c-e) per un punt i a part (que és la seua separació màxima; una barra és la mínima; dos barres són la separació mitjana). Entre les dos accepcions qualitatives (1a-b), apareixen dos barres; i eixe mateix símbom hi ha entre la segona accepció qualitativa (1b) i la primera qualitativa (1c). Per la direcció contrària, trobem la separació màxima (el punt i a part) entre les dos accepcions quantitatives (1c-d) i una que intentaré demostrar més avant (4) que també és quantitativa (Bé ho veiem, 1e).

La segona limitació afecta l’estructuració de les accepcions. Fabra recorre a sis valors per a definir l’ús qualitatiu («Segons podia desitjar-se, satisfactòriament, avantatjosament», 1a; «De bona manera, rectament, especialment d’una manera conforme al deure», 1a.i). Al meu entendre, darrere d’eixa pluralitat de valors hi ha un valor general, que apareix en el DCVB bé significa «adequadament» (en general, en relació a una finalitat). Així, quan u dina bé dina d’una manera adequada per al seu gust; si algú treballa bé, treballa d’una manera adequada en relació al treball que fa.

La proposta anterior és quasi una còpia de la que fa el DGLC com a tercera accepció de bo («adequat a un fi», §2.3, 12c). Avançaré que trobarem que, en realitat, bo és la mateixa que bé (la distinció és qualificatiu / adverbial, §2.3, 12a):

3. Millora de l’estructura de l’entrada
   1. Limitació estructural: hauria de tindre dos parts separades:
      1. Usos qualitatius (1a-b).
      2. Usos quantitatius (1c-e).
   2. Limitació semàntica: convé definir el valor qualitatiu general. Proposta:
      1. Adequadament en relació a una finalitat.
      2. Font: DCVB (bé) i DGLC (bo).

Passem al ben quantitatiu. Per a saber si l’autor d’un diccionari definix les paraules que integren un camp semàntic d’una manera estructural (és a dir, cada una amb una funció comunicativa privativa, i vinculada a les altres), cal mirar com tracta cada paraula. Ací, em limitaré a l’adjectiu quantitatiu que a primera vista té el mateix valor que ben, molt.

Si busquem eixe adjectiu en el DGLC, trobarem la proposta «en gran quantitat, en gran nombre»; per a l’adverbi, «en grau considerable». La definició del ben  intensificador és semblant, però amb l’afegit de ponderant: «En alt grau, en grau considerable (ponderant)», 1b). Eixe verb significa ‘sospesar’ i, secundàriament, ‘exagerar’. El valor ‘sospesar’ no té sentit quan l’apliquem a ben, de manera que deu ser el segon: ben té el valor de molt, però amb la matisació de ser emfàtic, de manera que comporta expressivitat. Corrobora eixa proposta el fet que els dos primers exemples de Fabra són oracions exclamatives («És ben alta, aquella torre! És ben ase de no fer-ho!»).

Com comprovarem més avant (§2.4 i §3), l’aportació de Fabra ha passat pràcticament desapercebuda, potser pel fet d’usar el verb ponderar amb el valor ‘exagerar’. La veritat és que sorprén que un verb puga significar «sospesar, considerar atentament els pros i els contres (d’un assumpte)» (primer valor del DNV) i «exagerar (les qualitats d’algú o d’alguna cosa)» (tercer valor). De fet, diria que «considerar atentament els pros i els contres (d’un assumpte)» és incompatible amb «exagerar (les qualitats d’algú o d’alguna cosa)». Eixa contrarietat podria impulsar a entendre ponderar només com a ‘sospesar, reflexionar’; i, com que l’aplicació d’eixe valor a la definició de ben («en grau considerable (ponderant)») no té sentit, és factible reduir la definició a «en grau considerable».

Al costat de la bona actuació semàntica, hi ha una aplicació sintàctica quasi general. El nostre autor aplica el ben quantitatiu a modificadors atributius (És ben alta, aquella torre!, a quantitatius (Hi havia ben poques persones) i a circumstancials (Era ben tard quan vas arribar). Com en l’ús qualitatiu, no posa cap exemple de qualificatius (M’ha entrevistat un alumne ben espabilat). L’abast sintàctic descrit comporta que bé / ben no és aplicable ni als verbs ni als noms:

4. El DGLC diferencia entre molt i ben (a-b). Aplicació sintàctica de ben (c-d)
   1. Definició de molt: «en gran quantitat, en gran nombre».
      1. Per a l’adverbi, «en grau considerable».
   2. Definició del ben intensificador: «En alt grau, en grau considerable (ponderant)» (1c).
      1. Ponderar significa ‘sospesar’ i, secundàriament, ‘exagerar’.
      2. Ben té el valor de molt, però és emfàtic, expressiu.
      3. Els dos primers exemples: són oracions exclamatives.
   3. Aplicació sintàctica del ben quantitatiu (1b): atributius (i), quantitatius (ii) i circumstancials (iii).
      1. És ben alta, aquella torre! 
      2. Hi havia ben poques persones.
      3. Era ben tard quan vas arribar
   4. Com en l’ús qualitatiu (2d.ii), falten els qualificatius:
      1. He comprat un quadre ben captivador.
      2. L’ús quantitatiu no s’aplica ni a verbs ni a noms.

La diferenciació entre molt i ben té al costat dos actuacions que no són tan positives. Deixarem per al final T’han ben enganyat (definit com a «del tot», 1b.i).

El valor intensificador de ben també és aplicable al conjunt de la predicació. En el segle xx, solem posar que entre bé i la predicació: Ella bé que ho sabia. També podem recórrer a prou que. Fabra descriu eixe ús com si fora un cas específic sense relació amb el valor expressiu de ben (1e). Per una altra banda, no posa que, que és l’actuació habitual del segle xix:

5. Un altre ús quantitatiu de bé / ben
   1. El DGLC tracta la intensificació d’una predicació (i) com si no fora un ús del valor quantitatiu (1e):
      1. Ella bé que ho sabia
   2. En segle xix, s’usava sense que, igual que l’actual Prou que ho sé:
      1. [a u que l’amenaçaven de no deixar-li entrar una gàbia de teuladins si no pagava un impost] «Prou entraran, respongué. Obrí la gàbia, y, des de llavors, ne quedà l’illa proveïda.» (Verdaguer, Excursions i viatges, III, p. 8, Barcelona, Barcino, 1992)
      2. ¡Bé se n’haurà anat! (Nebot 1894: 110)

He deixat per al final la construcció de T’ha ben enganyat, M’hi he mal acostumat perquè no l’he sentida en la llengua viva, i no deu estar molt estesa, ja que no la trobarem en el DCVB (§2.2, 8). El DGLC recorre a l’afirmació que ben actuaria «a manera de prefix verbal», però eixa noció ¿existix en la nostra sintaxi? Els «prefixos verbals» són els derivatius (clar > aclarir) i els compositius (fer > desfer). Ben mirat, ens podríem preguntar si tenim la construcció «haver + circumstancial de manera o adverbi de quantitat + participi». L’anglés (llengua en què el temps –will, would– i el verb deuen tindre una certa autonomia en la ment dels parlants) pot posar circumstancials de temps, de freqüència i de manera entre el temps i el participi (com mostren els exemples de 6b). Però diria que nosaltres no tenim eixa construcció.

Certament, a partir de les construccions atributives (Mal aconsellat, cada dia es trobava pitjor / Estava ben enganyat), és possible haver creat alguna oració excepcional (en els exemples, T’han mal aconsellat / T’ha ben enganyat). Però hauríem d’evitar l’error de presentar una construcció excepcional com a normal o productiva. Insistim que eixa construcció és excepcional perquè no respon a l’orde en què disposem els constituent de l’oració. Deu ser indicatiu que, dels nou exemples que he trobat en el «google» de T’ha ben enganyat, sis corresponen a llibres de llengua (i convindria saber si els altres tres provenen de l’ús espontani, o si són producte de repetir exemples de gramàtiques).

En realitat, T’ha ben enganyat ¿no té el valor de Bé que t’ha enganyat? Per tant, l’oració irregular també és una intensificació de la predicació (i és expressable amb una construcció que no viola sintaxi de la llengua):

6. Anomalies de la construcció T’ha ben enganyat (1b.i)
   1. ¿Existix la construcció «haver + circumstancial de manera o adverbi de quantitat + participi»?
   2. En anglés, és factible posar circumstancials de temps, de freqüència i de manera entre el temps i el participi.
      1. Although, I’ve never participated in this arena, I’ve frequently come here to get the latest and most comprehensive information about a variety of topics
      2. I’ve perfectly done it with a board of about 6x7cm
      3. I’ve just called her
   3. A partir de la construcció atributiva (i-ii), seria factible crear alguna oració excepcional (iii-iv):
      1. Mal aconsellat, cada dia es trobava pitjor
      2. Estava ben enganyat
      3. L’havien mal aconsellat
      4. T’ha ben enganyat
   4. A evitar: presentar una construcció excepcional com a normal o productiva.
      1. T’ha ben enganyat: nou voltes en «google», de les quals sis corresponen a manuals de llengua.
      2. Els altres tres ¿són espontanis, o són repetició d’exemples de gramàtica?
   5. T’ha ben enganyat ¿no té el valor de Bé que t’ha enganyat?
      1. També és una intensificació de la predicació.
      2. Bé que t´ha enganyat està més d’acord amb la sintaxi de la llengua.

Recapitulem. En el tractament del DGLC, hem trobat característiques positives importants. Fabra ajunta l’ús qualitatiu i l’ús quantitatiu en la mateixa entrada, i posa el qualitatiu en primer lloc. A més, definix bé el valor quantitatiu (molt amb expressivitat). No cal dir que podem pronunciar moltes paraules amb expressivitat, entre les quals molt: Jo en tinc moooolt. Però eixa expressivitat depén de l’entonació. En canvi, la de ben és inherent: forma part del seu contingut semàntic (‘molt amb expressivitat’).

En el DGLC, també hem trobat alguna limitació. El valor qualitatiu es pot definir amb una propietat general (adequadament per a una finalitat). Falten incloure els qualificatius tant en l’ús qualitatiu (Ha elaborat un treball ben fet) com en el quantitatiu (He comprat un quadre ben captivador).

En la part quantitativa, el primer valor (1: molt amb expressivitat; 2: «del tot»; 3: l’explicació llarga de 1e) és el general. A més de poder intensificar qualificatius, atributius, el quantitatiu poc i circumstancials, també és factible intensificar la predicació, cas en què la forma és bé (i va amb que en la major part del segle xx). Finalment, hi ha una construcció que podria ser marginal, ja que posa un constituent entre el temps i el participi (T’ha ben enganyat, 1d). En el cas que convinga posar eixa construcció en el diccionari, hauria d’anar al final, i amb l’observació que no és una construcció regular o productiva, que està limitada a pocs usos i que el seu valor és expressable d’una forma més pròpia (Bé que t’han enganyat):

7. Valoració del DGLC davant de l’adverbi bé / ben
   1. A favor:
      1. Ajunta l’ús qualitatiu i l’ús quantitatiu en la mateixa entrada (1).
      2. Posa el qualitatiu en primer lloc (1).
      3. Definix bé el valor quantitatiu (molt amb expressivitat, 3)
      4. Descriu quasi del tot l’aplicació sintàctica del ben quantitatiu (atributius, quantitatius i circumstancials, 3c).
   2. Limitacions:
      1. Convé donar la propietat bàsica de cada valor (qualitatiu: adequadament per a una finalitat; quantitatiu: molt amb expressivitat; 2a).
      2. Falten els qualificatius (ús qualitatiu: un treball ben fet, 2d.ii; ús quantitatiu: He pujat a una torre ben alta, 3d).
      3. Con en la qualitat, les formes bé i ben també apareixen en la quantitat. El bé de Ella bé que ho sabia també significa ‘molt amb expressivitat’ (4a).
      4. Si posar mal i bé entre el temps i el participi és una construcció irregular, convé dir-ho (5-6). També cal dir que té el mateix valor que la construcció anterior (iii).

2.2    DCVB: aportacions i limitacions

Com fa habitualment, el DCVB aporta una quantitat immensa de dades empíriques, i els redactors del diccionari les classifiquen d’una manera solvent. Com a detall, el DCVB incorpora a l’entrada de l’adverbi bé el nom bé (8g-h), ja que posa els derivats sense sufix derivatiu en la mateixa entrada que el primitiu (els noms dinar o esser van en l’entrada dels verbs dinar i esser).

La consulta regular del DCVB durant dècades m’ha mostrat que Moll i Sanchis Guarner devien partir sempre del DGLC per a definir les paraules. En una part significativa de les definicions, milloren les de Fabra, fet que he comprovat particularment en la definició de la terminologia de la teoria lingüística. Trobe que seria molt positiu que algun doctorand contrastara sistemàticament les definicions del DGLC dels térmens de la lingüística amb les que proposa el DCVB, ja que mostraria que el valor del DCVB no és solament empíric, sinó també teòric. A més, això contribuiria a posar a Moll i a Sanchis Guarner en el lloc que els pertoca com a lingüistes. Més encara: diria que contribuiria a fer-los justícia com a gramàtics, camp en què no passen de ser considerats personatges regionals de tercera fila. Ací tenim un esquema de l’entrada dedicaca a bé:

8. Esquema de l’actuació del DCVB: 7 accepcions qualitatives (c-e) i 5 intensificadores (f)
   1. BÉ (amb sa var. BEN, que avui només s’usa com a proclític)
   2. adv. De bona manera, adequada a la perfecció d’una cosa. Especialment:
   3. [circumstancial de manera]
      1. || 1. Encertadament. Estes dues coses [amor e temor] estan bé en lo cor de la muller
      2. || 2. Feliçment. Ab los cauallers que arribaren bé
      3. || 3. Agradablement. ¡Senyor! …¿Que li cau bé | pagarme la setmana?, Penya Poes. 57.
      4. || 4. Amicalment. Lo meu germà no está bé ab mi
      5. || 5. Favorablement. Oig la gent parlar bé de vós
   4. [aplicat a participis que funcionen com a atributius o qualificatius]
      1. || 6. Convenientment. […]Axí com ciri bé ardent. ¡Poch estarias aixís, prim com un misto, si’t vejesses més ben cuydat!, Pons Auca 27. Y de bon ayre y ben plantat com era, Atlàntida
   5. [transició al valor quantitatiu]
      1. || 7. Amb perfecció.Qi ben tanca sa casa o son castel, Hom. Org. 5 […] Era lo dit pont ben clos, Pere IV, Cròn. 124. […] ¡Si m’en recort! Y bé!, Penya Poes. 294. Cregui que jo’n so ben ignocent, Vilanova Obres, iv, 12. Va creure que estava ben bé en camí de adobarse, Genís Jul. 115. Porta les Quatre Barres ben vermelles, Llorente Versos, i, 31. Pagueu-los bé la soldada, Maragall Enllà 36.—
   6. [intensificador]
      1. || 8. Completament (aplicat a quantitats, significant que és complit el nombre). Quant uench a la nuyt dixeren-nos que bé hauia c. homens armats, Jaume I, Cròn. 22.
      2. || 9. Molt. […] ben squinçat […] ¡Ay! de aqueix cor que feres bocins, bé te’n pots dolre, Atlàntida vi. Es un home qu’es ben ric, Saisset Hist. i Coum. 13. […].
      3. || 10. Certament; (serveix per reforçar una afirmació). Bé appar que gran liga hic es feta, Pere IV Cròn. 268.
      4. || 11. Indica aprovació, assentiment Vos diheu que es menester perdonarlo, axò bé, si ell confessava la sua culpa, Lacavalleria Gazoph.
      5. || 12. Indica permissió. Bé pot = tant se val, no hi fa res (Tortosa).
   7. I adv. en transició a l’estat de substantiu
   8. II m. [nom derivat de bé, el bé i el mal]

Si analitzem l’esquema reproduït, trobarem actuacions positives. En l’aspecte central de la teoria (la definició), el DCVB fa una caracterització («De bona manera, adequada a la perfecció d’una cosa», 8b) i 12 concrecions. La definició general conté la paraula que he usat per a intentar definir l’ús qualitatiu de bé i ben («adequat»)

Primer van les accepcions qualitatives (1-7), i tot seguit les quantitatives (8-12). Però el darrer grup qualitatiu (el 7) conté exemples que pareixen alhora qualitatiu i quantitatiu. Eixa distribució (frontera entre l’ús qualitatiu i el quantitatiu) no deu ser una casualitat. A més, el matís definitori d’eixa accepció («amb perfecció», 8d) permet entendre de quina manera els parlants han creat el valor quantitatiu partint del qualitatiu (com intentaré mostrar més avant, §5.3).

En l’abast sintàctic, l’accepció 9 (definida com a «molt») posa juntes la intensificació d’un atributiu (És ben ric) i la d’una predicació (¡Ay! de aqueix cor que feres bocins, bé te’n pots dolre). Per una altra banda, apareixen qualificatius en l’ús qualitatiu (Axí com ciri bé ardent ‘ciri que crema adequadament’, accepció 6) i en l’ús quantitatiu (accepció 9: Un rey molt noble e de bones custumes bé abundós).

He de dir que, en el contingut de tota l’entrada, no he vist cap exemple amb ben entre el temps i el participi (T’ha ben enganyat). Certament, eixa absència podria ser un efecte de no incorporar fonts pertinents (o no haver-les buidades bé). Però també podria ser un indici de la marginalitat de la construcció, el valor de la qual s’expressaria habitualment amb bé que (§2.1, 6e):

9. Característiques positives en la proposta del DCVB
   1. Definició general (8b) i 12 concrecions.
      1. És la font de l’adjectiu que he usat per a definir el valor qualitatiu de bé i ben («adequat»).
   2. Entre les accepcions qualitatives (1-6) i les quantitatives (8-12):
      1. Matís qualitatiu («amb perfecció», accepció 7) que permet crear el valor quantitatiu (§5.3).
   3. En l’accepció 9 (8e.ii, «molt»), unix la intensificació d’atributius i la de predicacions.
      1. Ben squinçat, ben ric
      2. Bé te’n pots dolre
   4. Inclou els qualificatius en l’ús qualitatiu (i) i en el quantitatiu (ii).
      1. Axí com ciri bé ardent (accepció 6, ‘ciri que crema adequadament’)
      2. Un rey molt noble e de bones custumes bé abundós (accepció 9).
   5. No he trobat cap exemple de T’ha ben enganyat (7b.iv).
      1. ¿És un senyal de la marginalitat de la construcció, el valor de la qual s’expressaria habitualment amb bé que (§2.1, 6e):

Realment, la quantitat d’encerts que hem trobat és significativa. Però també hi ha una anomalia metodològica. El DCVB enumera seguits els usos qualitatius i els quantitatius (1-12), sense cap separació. Això no obstant, la propietat general (l’adequació, 8b) no és aplicable a les accepcions quantitatives (8-12). Així, quan algú està ben tranquil, no està tranquil d’una manera adequada, sinó d’una manera intensa. Certament, Moll i Sanchis prou que eren conscients dels dos valors, com mostra la classificació que fan i el fet que posen un grup que no solament és la frontera entre els dos valors, sinó el camí que permet entendre la creació del valor quantitatiu. Però això no lleva que calia actuar com el DGLC: separant el valor quantitatiu.

Per una altra banda, el DCVB dona ben com a sinònim de molt, contra la diferenciació del DGLC (molt amb expressivitat, §2.1, 3). En descàrrec del DCVB (i dels autors que no han vist l’encert de Fabra, que podrien ser tots, §2.4), convé recordar que el verb a què recorre el DGLC per a matisar el valor ‘molt’ (ponderant) s’usa en general com a ‘sospesar, reflexionar’. A més, eixe valor i ‘exagerar’ són poc compatibles, de manera que quan algú veu la definició de ben com a «molt (ponderant)» pot pensar que és errònia.

Al costat de l’anomalia metodològica i l’anomalia teòrica, hi han dos limitacions puntuals. Sabem que Fabra té en compte l’aplicació de ben als quantitatius (Hi havia ben poques persones). En canvi, l’accepció 9 del DCVB conté atributius (Es un home qu’es ben ric) i circumstancials (Quan eren ben a prop de l’arribada), però no quantitatius. És veritat que l’únic adjectiu quantitatiu que admet ben és poc, però el fet és que falta.

La immensitat de dades empíriques amb què treballa el DCVB fa ben difícil no incórrer en errors puntuals. En el grup que posa com a frontera entre l’ús qualitatiu i el quantitatiu (accepció 7, 8e), trobem valors i aplicacions sintàctiques diferents: el valor adequadament (Qi ben tanca sa casa o son castel / Pagueu-los bé la soldada); aplicació a la la intensificació de qualificatius i atributius (Cregui que jo’n so ben ignocent / Porta les Quatre Barres ben vermelles); a la intensificació d’una predicació (¡Si m’en recort! Y bé); i un exemple en què podem aplicar els dos valors: davant de Era lo dit pont ben clos, tant podem interpretar clos d’una manera adequada com molt clos (amb expressivitat):

10. Quatre limitacions del DCVB
    1. Anomalia metodològica: no separar els usos qualitatius (1-7) i els quantitatius (8-12).
       1. L’adequació (8b) no és aplicable a les accepcions quantitatives (8-12).
    2. Anomalia teòrica: donar ben com a sinònim de molt.
       1. DGLC: diferenciació (molt amb expressivitat, §2.1, 3).
       2. El verb que usa el DGLC (ponderar) permet pensar que la definició seria errònia.
    3. En l’aplicació de ben a quantitatius, no apareix cap exemple:
       1. Hi havien ben poques persones.
       2. L’adjectiu quantitatiu poc és l’únic que admet ben.
    4. Grup fronterer (accepció 7, 8e): poc homogeni.
       1. El valor ‘adequadament’ (Qui ben tanca sa casa o son castel / Pagueu-los bé la soldada).
       2. Intensificació de qualificatius i atributius (Cregui que jo’n so ben ignocent / Porta les Quatre Barres ben vermelles).
       3. Intensificació d’una predicació (¡Si m’en recort! Y bé).
       4. Era lo dit pont ben clos: adequadament / molt clos (amb expressivitat).

Com a valoració, diria que l’estudi de bé i ben permet intuir què obtindríem amb un estudi de les característiques teòriques i metodològiques del DCVB: un diccionari que ha fet no poques aportacions teòriques, però que només ha obtingut reconeiximent per les dades empíriques, com si fora possible tractar bé dades empíriques sense una bona preparació i predisposició cap a la teoria lingüística.

Una paraula ben popular (com bien en francés), però no ben tractada (actualment)

Resum. Índex. Introducció

Resum

El treball mostra que, amb les aportacions del DGLC (§2.1) i les del DCVB (§2.2), es pot fer un tractament global i complet dels usos qualitatius i dels quantitatius de bé / ben. El valor qualitatiu és ‘adequat (per a una finalitat)’. S’aplica a circumstancials de manera (dibuixar bé), a atributius (Portar ben redactat el treball) i a qualificatius (una obra ben feta). El valor quantitatiu és ‘molt amb expressivitat’. Intensifica: qualificatius (torre ben alta), el quantitatiu poc (Ben pocs el recorden), circumstancials (Ben sovint, sol posar-se ben prop de mi), i predicacions (amb que: Tu bé que ho saps). A més, la informació del DECLC i del DCVB permet justificar dos usos expressius diferents de bo, qualitatiu l’u (1: una bona novel·la) i augmentatiu l’altre (2: un bon entrepà, §2.3). Això no obstant, una part de les aportacions s’han perdut en els diccionaris posteriors (§2.4.1). En l’entorn, el francés també aplica molt l’ús quantitatiu (bien sûr); per contra, en castellà i en italià destaca poc (§2.4.2). Les gramàtiques haurien de posar l’ús quantitatiu de bé / ben en el seu camp semàntic, però les de Fabra tenen una actuació pobra (i no sempre coherent, §3). Això podria contribuïr a explicar que una part de les gramàtiques no tracten els usos quantitatius de bé / ben (§4.1.1, §4.2); sí que els consideren les de Sanchis Guarner (1950) i Valor (1973, 1977; §4.2.1). El treball caracteritza el camp semàntic dels quantitatius (§5.2) i explica de quina manera els parlants haurien creat el valor quantitatiu de ben a partir del qualitatiu (adequat completament, del tot → molt, §5.3.1-§5.3.2). Eixa part del treball també estudia les restriccions de ben (*ben tres, *ben per tu, *ben molt, §5.3.3), així com la creació i l’ús (escàs) de tres construccions que equivalen a bé que: ben bé (N’han vingut ben bé trenta), podria ben ser que, i T’han ben enganyat (§5.4). La darrera part (§6) mostra que les gramàtiques de les institucions normativitzadores (GNV 2006, GIEC 2016) contenen un grau elevat d’anomalies metodològiques, i no milloren l’actuació dels precedents (gramàtiques de Fabra, Sanchis Guarner 1950). De fet, la GNV no conté l’ús quantitatiu de ben (§6.1), i la GIEC el margina sense exposar la causa (§6.2). El treball també aporta dades significatives de Fabra com a gramàtic (§3.3).

1. Introducció
2. Actuació dels diccionaris
   • DGLC: aportacions i limitacions
   • DCVB: aportacions i limitacions
   • DECLC: aportacions i implicacions
     • Vinculació entre bé i bo: marc general
     • Dos valors expressius: un bon treball i un bon grapat
     • La construcció bona cosa
   • Més diccionaris del valencià-català
   • Més llengües: francés, castellà i italià
   • Conclusions sobre el tractament dels diccionaris
3. La paraula ben en gramàtiques de Fabra
   • La paraula ben en Fabra (1912)
   • La paraula ben en Fabra (1918
   • La paraula ben en Fabra (1956)
     • De «adjectius determinatius» (1912, 1918) a «adjectius pronominals» i «numerals cardinals»
     • Els «adjectius indefinits» i els «adverbis de quantitat»
   • Conclusions sobre les gramàtiques de Fabra
4. Gramàtiques posteriors a les de Fabra
   • Una separació de Fabra: Marvà (1932) i Badia (1962)
     • La paraula ben en el «curs superior» de Marvà (1932)
     • Badia (1962): seguix el camí de Marvà (1932)
   • Manuals valencians: de Sanchis (1950) a IIFV (2002)
     • El contrast entre Sanchis Guarner (1950) i Salvador (1951)
   • L’IIFV (2002): absència de Sanchis Guarner i de Valor
5. Creació del ben. El seu camp semàntic
   • Un tractament emotiu del ben quantitatiu (2003)
   • Emmarcament teòric del camp semàntic dels quantitatius indefinits
   • El cor del treball: del bé / ben qualitatiu al quantitatiu
     • ¿Quin és el motor de l’evolució?
     • De ‘del tot’ a ‘molt amb expressivitat’: una proposta
     • Constituents que rebutgen el ben Justificació de cada cas
   • Els qui aprenen ben bé (i podria ben ser que) ¿les usen bé?
     • Anàlisi semàntica i sintàctica de ben bé
     • Aprofundiment de ben bé: ¿com l’usen els qui l’han adoptada?
     • Una proposta sobre el camí expansiu deben bé
     • Ben bé en el GDLC, el DIEC i el DNV
     • La construcció pot ben ser que

6. Les gramàtiques de les institucions normativitzadores
   • La paraula ben en la GNV (2006)
   • La quantificació en la GIEC (2016): anomalies metodològiques
   • La paraula ben en la GIEC (2016)
7. Conclusions sobre l’estudi de la paraula ben
   • Aportacions i implicacions del DGLC, el DCVB i el DECLC
   • Tractament pobre de les gramàtiques
   • Un intent de fer avançar les aportacions dels predecessors
   • Esquema estructural per a un diccionari de bé i bo

Bibliografia

1      Introducció

Hi ha una pluralitat de raons que convida a estudiar la paraula  gramatical bé / ben. És constatable que Estic bé  i ben alt tenen continguts semàntics diferents. En Ho ha fet bé, hi ha un valor qualitatiu (un circumstancial de manera), mentres que en ben alt el valor és quantitatiu (concretat en una intensificació). No és normal que una paraula tinga una separació tan forta en les accepcions, de manera que hem de mirar si són dos paraules homònimes o si només n’hi ha una. Si és la mateixa paraula, caldrà mirar quin és l’ús bàsic (el qualitatiu o el quantitatiu), i explicar de quina manera els parlants han creat el valor secundari partint del bàsic.

La paraula qualitativa és pròpia de totes les llengües romàniques. En la quantitativa, el panorama és diferent. L’intensificador ben és molt popular entre nosaltres des de l’Edat Mitjana (§2.3), realitat que també té el francés (§2.5). En canvi, deu ser marginal en castellà o en italià (§2.5). Així, Se la sap ben llarga sona tan natural en valencià-català com estrany pareix que sone en castellà dir Se la sabe bien larga. Amb la forma bé, també intensifica predicacions (Tu bé que ho sabies).

A més, ben té una coincidència amb la paraula anglesa very: modifica qualificatius (taula ben bruta), atributius (Estic ben content), el quantitatiu poc (Ben poques coses comprendràs) i circumstancials (Es posà ben prop de mi). Per contra, no incidix en nuclis nominals ni en verbs. Eixa distribució sintàctica no és habitual. Fora de la teoria, convé notar que els professors d’anglés no solen informar sobre la coincidència sintàctica entre ben i very.

Per una altra banda, la dualitat bé i ben forma part d’una dualitat formal: bo i bon (dia bo i bon dia), algú i algun, qui i quin, u i un, ningúi ningun, mitjà i mitjan, la qual no existix en cap altra llengua romànica.

Però, a pesar de les singularitats descrites, les nostres gramàtiques dediquen molt poca atenció a ben (§3). De fet, n’hi han que ni tan sols la contenen (§4.1.1, §4.2). A més, tots els autors creuen implícitament que els usos qualitatius i els quantitatius pertanyen a la mateixa paraula, però no he vist que cap gramàtica explique quina vinculació causativa hi ha entre el circumstancial de manera (treballar bé) i l’intensificador (ben alt, §3-§4, §6). En realitat, hi han manuals que, parlant del circumstancial de manera, posen algun exemple de l’intensificador (§4.2.2), com si el valor qualitatiu i el quantitatiu no foren valors diferents:

1. Motius per a estudiar la paraula gramatical ben (ben alt)
   1. Ho ha fet bé: hi ha un valor qualitatiu (un circumstancial de manera); en ben alt, el valor és quantitatiu (en concret, una intensificació).
      1. ¿Una paraula o dos? Si és la mateixa, dal dir quin és l’ús bàsic, i explicar com hem creat el valor secundari partint del bàsic.
   2. Intensificador ben: popular en valencià-català i en francés.
      1. En canvi, deu ser marginal en castellà i en italià.
   3. Com l’anglés very, modifica qualificatius (taula ben bruta), atributius (Estic ben content), poc (Ben pocs t’ajudaran) i circumstancials (Es posà ben prop de mi).
      1. No incidix en nuclis nominals ni en verbs.
   4. La dualitat bé i ben forma part d’una particularitat formal privativa:
      1. {bo i bon}, {qui i quin}, {algú i algun}, etc.
   5. A pesar de les singularitats dites (a-d), la paraula ben rep poca atenció en les gramàtiques (§3)
      1. N’hi han que no la inclouen (§4.1.1, §4.2).
      2. No he vist cap gramàtica que explique la vinculació entre treballar bé i ben alt (§3-§4, §6).
      3. Alguna obra mescla els dos valors (§4.2.2).

¿Com hem d’estudiar la paraula bé / ben? Els diccionaris tenen com a missió arreplegar i definir les paraules d’una llengua, siguen populars o siguen cultismes, siguen pròpies de la llengua general o siguen específiques de camps particulars. El lèxic general només és definit en els diccionaris. En canvi, el lèxic gramatical també es tracta en les gramàtiques. Les paraules gramaticals són les que satisfan dos propietats concatenades: ser part d’un camp semàntic, el qual ha de ser un concepte bàsic de la lingüística. Així, una bona gramàtica estudia els adjectius numerals, els adjectius quantitatius indefinits, els adjectius demostratius, les preposicions febles (o bàsiques), les preposicions locatives, les paraules coordinants, els verbs modals. En canvi, no tracta les paraules dels forners, o de les verdures, o de les festes.

El terme ben és gramatical, de manera que correspon tractar-lo al diccionari (§2) i també a la gramàtica (§3-§6). El diccionari definix la paraula aïllada. Per contra, la gramàtica deu caracteritzar tant el camp semàntic de què forma part una paraula gramatical com la seua funció comunicativa en el camp. Això significa que l’estudi de ben ha de tindre en compte no solament els diccionaris, sinó també les gramàtiques (és a dir, la caracterització dels intensificadors, i què aporta ben a eixe camp semàntic):

2. L’estudi de ben correspon als diccionaris i a les gramàtiques
   1. Diccionaris: arrepleguen i definixen les paraules d’una llengua.
      1. El lèxic general només és definit en els diccionaris.
   2. El lèxic gramatical també es tracta en les gramàtiques.
      1. Paraules que són part d’un camp semàntic i pertanyen a un concepte bàsic de la lingüística.
      2. Exemples: adjectius numerals, quantitatius indefinits, demostratius; les preposicions febles i les locatives, les paraules coordinants, els verbs modals.
   3. La paraula bé / ben és gramatical. Efecte:
      1. Cal analitzar el tractament dels diccionaris (que fan una definició aïllada, §2) i de les gramàtiques (que haurien de caracteritzar el seu camp semàntic, §3-§6).

L’estat de la qüestió començarà pels diccionaris (§2), obres que és més difícil que deixen sense estudiar el valor intensificador. Seguiré per gramàtiques de Fabra (§3), les de Marvà i Badia (§4.1), les de Sanchis Guarner i altres autors valencians (§4.2), i les de les institucions normativitzadores (§6). He inclòs les gramàtiques de Sanchis Guarner i de Valor per a exemplificar que, encara que haurien de ser un autors tinguts en compte (com a mínim entre els valencians), no sempre consultem la seua actuació.

En relació al camp semàntic i la justificació de l’estructura semàntica d’una paraula gramatical, els manuals haurien d’actuar d’una forma més reflexiva i més profunda que els diccionaris. No obstant, trobarem que les gramàtiques tenen una actuació esquemàtica i de visió poc ampla.

Quant a l’alternativa, exposaré una proposta sobre la creació del ben quantitatiu i sobre el camp semàntic a què pertany (§5).

Per a ajudar als lectors a recordar el contingut bàsic dels tretze capítols primers, he elaborat un resum de cada capítol. Els he dividit en dos parts: primer, l’exposició de la perspectiva de Fabra (capítols segon-sisé, precedits del capítol 1); a continuació, l’anàlisi de l’actuació de la Gran Enciclopèdia Catalana, de la Secció Filològica i de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (capítols seté-tretzé).

15.1    Emmarcament del tema: perspectiva de Fabra sobre les paraules compostes (capitols 2-6, precedits del capítol 1)

1. Condicions per a rectificar normes prèvies: una proposta
   1. Si no actuem bé, en les modificacions de normes hi han beneficiats i perjudicats, vencedors i vençuts. En canvi, el potenciament de la racionalitat (ii-iii) i la substitució de la rigidesa (sovint unida al dogmatisme) per la flexibilitat (vinculada a l’humanisme) ens ha permés arribar a un camí sense perjudicats: períodes llargs en què la norma antiga va retrocedint i, correlativament, la norma nova va escampant-se.
      1. Potenciar la racionalitat amb dos mitjans:
      2. exposar en públic les causes que aconsellen modificar una norma;
      3. disposar d’àmbits públics en què una persona puga argumentar sobre una limitació en la normativa.
   2. En canvi, la proposta de la Secció Filològica (al cap de quatre anys, només arrítmic) comporta que els parlants alfabetitzats haurien de desaprendre arítmic i aprendre arrítmic.
      1. Actualment, ni exposició pública (a.ii) ni àmbits de propostes i debats (a.iii).
2. Primera separació negativa de Fabra (1956): l’estructura de la gramàtica
   1. Al llarg del segle xx, trobem en moltes gramàtiques d’autors de renom un orde simple i coherent: {fonètica + formació de l’oració + formació de paraules}.
      1. La morfologia va en la formació de l’oració perquè hi participa (Tres dones s’acosten / *s’acosta).
      2. Per contra, la derivació i la composició no tenen cap funció en la formació de l’oració.
   2. Això no obstant, la gramàtica de la Secció Filològica es separa dels predecessors basant-se en una afirmació que no és certa (la seua actuació seria l’habitual).
      1. Unix la morfologia i la formació de paraules en una part que titula «morfologia»;
      2. i la posa davant de la «sintaxi», col·locació que fa caure en l’anomalia metodològica d’haver d’usar conceptes en la «morfologia» (nom, adjectiu, verb) que el manual caracteritzarà posteriorment (en la «sintaxi»).
   3. El factor que importa no és la separació, sinó l’absència de constatar-la i justificar-la; i, sobretot, el fet que, en compte de millorar la teoria dels predecessors, la Filològica l’empitjora.
3. ¿Per què Fabra escrivia assaonar?
   1. Propietats bàsiques de la derivació.
      1. Part fonamental de la derivació: {fang / fangós}, {trist / tristor}, {roig / enrogir}; canvi de categoria sintàctica; el sufix no té valor semàntic.
      2. Part secundària: {ploma / plomall}, {fregar / fregall}; el sufix té valor semàntic; moltes particularitats.
   2. Propietats bàsiques de la composició.
      1. Composició: el valor de la construcció no és la combinació dels components; sempre: irregularitats.
      2. Tres classes de composició: {ull de poll (irregularitat semàntica només) / aiguamoll (semàntica i sintàctica, o flexiva) / desfer} (prefix compositiu).
      3. Prefix compositiu: té contingut semàntic (conegut dels parlants), però no pot ser un constituent d’una oració.
   3. Consciència: tant en la derivació com en la composició, els parlants poden perdre-la.
      1. Exemples: viatge, també. Per als parlants (i, per tant, per a la llengua), són paraules simples.
   4. Grafia de les paraules derivades: com la de les paraules simples.
      1. {arraconar = carro}, {enriquir = Enric}, {assaonar = passar}.
   5. Grafia de les paraules compostes: té regles específiques.

4. ¿Quines regles determinen la grafia de les paraules compostes?
   1. Regles fonamentals:
      1. Sintaxi regular: separem els components (ull de poll).
      2. Irregularitats sintàctiques (aiguamolls) o només morfològiques (maldecaps): tendim a aglutinar.
   2. Justificació de l’aglutinació: una part de les paraules compostes s’acosten cap a la fonètica i la morfologia de les simples.
      1. mals de cap (construcció sintàctica, ‘dolors en el cap’)
      2. maldecaps (paraula composta, ‘preocupacions’).
   3. Primer factor que anul·la les dos regles bàsiques (a).
      1. Quan els parlants perden la consciència dels components (tots o algun), apliquem l’ortografia de les simples (també, aiguardent).
      2. Efecte: seguim unint l’ortografia i el saber dels parlants.
   4. No hauríem d’aglutinar quan dificultaríem la lectura (antires) i afavorim la formació d’una interpretació errònia (interés).
      1. També: quan la composta coincidiria amb una simple o una derivada (exportar > exportador / ex + portador).
5. El guionet. ¿Per què Fabra escrivia antireumàtic i asimètric?
   1. Guionet: en la lectura, ¿té utilitat o és un destorb?
      1. En despús-ahir, comunica que hi han dos síl·labes tòniques i quina és la primera; també expressa quin és el segon component; i dóna a entendre que despús no és una paraula de la llengua.
      2. Deducció: en cada ús, cal explicar quin avantatge aporta.
   2. Italià, francés i anglés: aglutinen el prefix compositiu sense canviar la grafia (asimètric). Però incorren en quatre limitacions:
      1. No solen explicitar la norma.
      2. Actuacions heterogènies (ara arítmic, ara arrítmic).
      3. No poques excepcions (in + real = irreal).
      4. Ho apliquen a paraules que només són compostes en llatí o en grec (eradicar, en compte de erradicar).
   3. Castellà i galaico-portugués: grafia de les simples (arrítmico) o guionet.
      1. El guionet comporta conservar la grafia dels components.
      2. No hi ha delimitació entre els dos grups.
6. Un marc atractiu: Fabra (1956)
   1. En Fabra (1956), hem trobat limitacions i aportacions.
      1. Limitacions: previsibles; no existix la perfecció en la ciència (les teories són sempre provisionals).
      2. Factor decisiu: les aportacions. Si un autor repetix els encerts dels predecessors, serà un transmissor. Si perd aportacions (en un concepte), no serà un bon autor (en el tractament d’eixe concepte). Si fa aportacions, serà un bon autor.
      3. Set aportacions clares de Fabra (descrites en b); afecten la teoria i la normativa. Per tant, el nostre autor és positiu en la grafia de les paraules compostes.
   2. Aportacions:
      1. Visió global: quan cal separar (sintaxi regular, blat de moro) i quan convé aglutinar (irregularitat morfològica, maldecaps).
      2. Par la de la funció del guionet en cada una de les dos possibilitats («evitar falses interpretacions»).
      3. Davant del llatí, té en compte els interessos de la llengua (que posa dins dels parlants; inaudit no seria composta).
      4. Els parlants han de tindre capacitat de decisió per a solucionar problemes.

15.2    Les paraules compostes segons la Gran Enciclopèdia, la Secció Filològica i l’Acadèmia Valenciana (capítols 7-13)

7. Separació de Fabra (en 1972) i retorn (en 1992) sense mostrar les raons de Fabra
   1. Hem de mirar l’actuació de l’italià, del francés o de l’anglés.
      1. Però, si volem evitar supeditacions externes, també ens hem de mirar a nosaltres mateixos.
   2. El grau de formació en la teoria lingüística i el nivell de coneiximent de les gramàtiques de Fabra facilitaria la modificació errònia de la grafia de paraules compostes.
      1. 1972: de infraestructura a infrastructura.
   3. La Secció Filològica tornà en 1992 a la grafia de Fabra (infraestructura).
      1. Limitació: no va mostrar les seues raons ni l’error de la modificació de 1972.
      2. Eixes dos absències possibilitaren que hi hagueren reaccions socials poc positives.
   4. A més, en compte de regles simples i clares (aglutinació gràfica del prefix compositiu a la paraula simple, asimetria) la Filològica formulà regles llargues i vagues.
8. Emmarcament de l’Ortografia (2007) de la Secció Filològica
   1. La institució separa l’ortografia de la gramàtica; però, en compte d’explicar el motiu, vol justificar la vinculació entre l’ortografia i la gramàtica.
      1. La causa real de l’extracció podria ser un apèndix de cap a 10.000 exemples, que té una extensió semblant a la del tractament.
   2. Deixant de banda les ortografies extraordinàriament irregulars (l’anglesa i la francesa), l’estudi de l’ortografia té la missió d’explicar quines són les regles que determinen l’ús de cada lletra.
      1. Els exemples són necessaris, però com a exemplificació de les regles (que són el factor bàsic).
      2. Els exemples sense regla són com la pràctica sense teoria.
   3. Grafia de les paraules compostes: depén de propietats d’eixes paraules. Per tant, ha d’anar en la composició (Fabra 1956).
      1. La Filològica posa la grafia de les paraules compostes en el manual d’ortografia, sense constatar-ho ni justificar-ho.
9. Més separacions de Fabra (1956): teoria de la derivació i de la composició
   1. Separar l’ortografia de la gramàtica demana definir els conceptes de la gramàtica usats en l’ortografia a fi que els lectors puguen entendre-ho sense tindre la gramàtica al costat de l’ortografia.
      1. L’Ortografia de la Secció Filològica no definix paraula derivada, paraula composta, afix derivatiu i prefix compositiu (potser perquè la gramàtica no ho fa tampoc).
   2. La pobresa teòrica va unida a una separació forta de Fabra en la direcció de presentar com a difícils coses simples.
      1. De dos parts (derivació i composició), passem a sis, tres de les quals no pertanyen a la formació de paraules («truncament», «reduplicació» i «sigles»).
      2. La sisena part són les «locucions» (ull de poll), que Fabra anomenava paraules compostes.
   3. El resultat d’eixa actuació és transformar expressions simples (la grafia de les paraules compostes) en «la grafia dels mots prefixats, dels compostos i les locucions».
      1. «Els mots prefixats» no serien ni «compostos» ni derivats.
   4. No estem analitzant qualsevol ortografia ni qualsevol gramàtica, sinó les obres d’una institució pública.
10. Retrocés en la normativa. La grafia de les paraules compostes segons la SF
    1. La teoria tan escassa (§9.a) fa que la Secció Filològica no explique la llengua (i la pobresa teòrica contribuïx a incórrer en errors).
       1. En general, no justifica tampoc les normes.
    2. Per als lectors, la unió d’eixes característiques (a, i i) és haver de memoritzar la grafia de cada paraula composta.
       1. ¿Quina utilitat té el tractament de les paraules compostes?
    3. Les aportacions de Fabra desapareixen.
       1. La seua concepció justifica grafies de la Secció Filològica (erradicar, correferent, ornitorrinc).
    4. La institució diu que la seua proposta sistematitza i simplifica.
       1. La grafia de les paraules compostes no ho verifica.
    5. Podem repetir (9d) que tractem l’ortografia de la institució a qui les lleis catalanes (1991) donen l’autoritat en la normativa.
11. El guionet en les paraules compostes: increment i reducció sense regulació
    1. En relació a Fabra, la Secció Filològica ha reduït quantitativament l’ús del guionet en les paraules compostes.
       1. Però, en general, els lectors no veuen que la institució es fonamente en raons comunicatives.
       2. La Filològica ¿ha «contribuït a sistematitzar» el guionet?
       3. Una proposta plana ¿és millor que l’estructural de Fabra?
    2. El camí del gramàtic de Barcelona té una exigència important:
       1. Explicar quina «interpretació falsa» evita cada ús del guionet (o quin altre avantatge comunicatiu aporta).
    3. La reducció de l’ús del guionet que ha fet la Secció Filològica es podria explicar per la confluència de quatre factors:
       1. En general, no justifica les normes.
       2. Afirma que les paraules compostes s’escriurien aglutinades perquè considera que ull de poll seria una «locució».
       3. Actua com si l’aglutinació fóra un bé per ella mateixa, de manera que caldria reduir l’ús del guionet.
       4. Com que no usa criteris qualitatius, la reducció és cega, fet que difícilment podia no tindre efectes negatius.
    4. Les dos utilitats fonamentals del guionet: una proposta.
       1. En paraules locals, regionals o antigues, comunica que la paraula és composta i quins són els components (entre-nus).
       2. Quan la paraula composta té cinc síl·labes o més (cúmulus-nimbus), facilita la lectura i la interpretació.
12. Més canvis ortogràfics en les paraules compostes (OIC 2017)
    1. Tres grups:
       1. Modificacions adequades (un sensepapers, ex + portador).
       2. Complicacions negatives ({exdirectora però ex-directora general}; {la no-bel·ligerència però la no confessionalitat}; {hispanoamericài hispano–americà}).
       3. Errors (matadegolla: coordinació sense i).
    2. La Filològica voldria regular-ho tot, però dedica poca atenció als fonaments de la teoria i de la normativa (deducció feta també en §10.6: «Fabra: lloança i desconsideració»).

13. L’Acadèmia Valenciana incorpora les variacions de la Secció Filològica
    1. En la superfície, hem trobat l’actuació de la Filològica (atribució a les normes de característiques pedagògiques que no tenen).
       1. El fet de no parlar clarament fa usar una llengua difusa.
    2. En la fondària, hem deduït una actitud valenta i generosa, que convida la Filològica a actuar igual. Coordinació.
       1. Convergència: quan socialment siga factible.
          

          Bibliografia

          Acadèmia Valenciana de la Llengua → DNV, GAVL

          Amengual, Juan José (1835): Gramática de la Lengua Mallorquina. Palma. Use la segona edició (corregida i augmentada), Impremta de P.J. Gelabert, 1872.

          Badia i Margarit, Antoni M. (1962): Gramática catalana. Madrid, Gredos.

          DCVB = A.M. Alcover i F.B. Moll  (1926-68): Diccionari Català-Valencià-Balear. Palma de Mallorca. Ed. Moll. Deu volums.

          DECLC = J. Coromines (1980-91): Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana. Barcelona. Curial. Nou volums.

          DGLC = P. Fabra  (1932): Diccionari General de la Llengua Catalana. Barcelona. Edhasa. Use l’edició de 1968.

          DIEC (1995): Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona/Palma/València. Edicions 62. Segona edició, 2007.

          DNV = Diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la llengua (2014): Diccionari normatiu valencià. València, http://www.avl.gva.es/dnv.

          Fabra, Pompeu (1906): «Qüestions d’ortografia catalana», I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, Barcelona, 1906, 188-221. Reproduït en Fabra (1980: 23-78). [Seguint la convenció que s’ha estés, no citaré per l’any de la publicació de les actes del congrés, sinó per l’any en què es va fer.]

          Fabra, Pompeu  (1912): Gramática de la lengua catalana. Barcelona. L’Avenç.

          Fabra, Pompeu (1919-28): Converses filològiques. Volum 7 de les Obres completes. Barcelona, Editorial Proa, 2010. Amb les lletres «E.B.», també cite l’edició de Barcelona, Barcino (1954-55), dos volums.

          Fabra, Pompeu (1932): Diccionari General de la Llengua Catalana. Barcelona. Edhasa. Use l’edició de 1968.

          Fabra, Pompeu (1956): Gramàtica Catalana. Barcelona. Teide.

          Fabra, Pompeu (1980), La llengua catalana i la seva normalització. Barcelona, Ed. 62. A cura de Francesc Vallverdú.

          GAVL (2006) = Gramàtica normativa valenciana. València, Acadèmia Valenciana de la Llengua.

          GCC (2002): Gramàtica del català contemporani (dirigida per Joan Solà, Maria Rosa Llorent, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya). Barcelona, Empúries. Tres volums.

          Ginebra, Jordi (2017): La nova normativa de l’Institut d’Estudis Catalans. Guia pràctica. Tarragona, Universitat Rovira i Virgili.

          Grevisse, Maurice (1936): Le bon usage. Grammaire Française. Gembloux. Use l’edició de 1969, Ed. Duculot.

          GDLC (1982): Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona. Enciclopèdia Catalana. Use l’edició de 1983.

          GEC (1969-80): Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona. Gran Enciclòpedia Catalana.

          GIEC (2016): Gramàtica de la llengua catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans, Barcelona.

          Institut d’Estudis Catalans (1990): Documents de la Secció Filològica. I. Barcelona.

          Institut d’Estudis Catalans (1992): Documents de la Secció Filològica. II. Barcelona.

          Institut d’Estudis Catalans (1996): Documents de la Secció Filològica. III. Barcelona.

          Institut d’Estudis Catalans (1997): Documents normatius (1962-1996) (amb les novetats del diccionari). Barcelona.

          Institut d’Estudis Catalans (2003): Documents de la Secció Filològica. IV. Barcelona.

          Institut d’Estudis Catalans → GIEC, OIEC

          Marquet, Lluís (1972): «Novetat i llenguatge. La catalanització dels mots amb S líquida inicial. 1», Serra d’Or, p. 607.

          Marquet, Lluís (1972b): «Novetat i llenguatge. La catalanització dels mots amb S líquida inicial. 2»,  Serra d’Or, p. 664.

          Marvà, Jeroni (1932): Curs superior de gramàtica catalana. Nova edició, revisada i ampliada per Eduard Artells, 1968. Barcelona, Barcino.

          Mascaró, Joan (2002): «Morfologia: aspectes generals», dins Gramàtica del català contemporani (dirigida per Joan Solà, Maria Rosa Llorent, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya), I, p. 467-484. Barcelona, Empúries.

          Medina, Jaume (2000): L’art de la paraula. Tractat de retòrica i poètica. Barcelona, Proa.

          Moll, Francesc de B.           (1952): Gramática histórica catalana. Use la versió catalana de F. Fabregat, València, 1991.

          Moll, Francesc de B. (1968): Gramàtica Catalana referida especialment a les Illes Balears. Palma, Ed. Moll.

          OIEC (2017): Ortografia de la llengua catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans, Barcelona.

          Quirk, Randolph / Sidney Greenbaum / Greffrey Leech / Jan Svartvik (1985): A comprehensive grammar of the english language. London and New York, Longma.

          Saragossà, Abelard  (1997): Criteris de la normativa. L’ortografia contemporània. Uns quants problemes actuals. València. Ed. Saó i Diputació de Tarragona.

          Saragossà, Abelard (2000): «Una aportació de Fabra inadvertida: l’ortografia de les paraules compostes», La lingüística de Pompeu Fabra (edició a cura de Jordi Ginebra, Raül-David Martínez Gili i Miquel Àngel Pradilla), Alacant, IIFV i Universitat Rovira i Virgili, volum I, p.87-100.

          Saragossà, Abelard (2003): Gramàtica valenciana raonada i popular. Els fonaments. Gandia, CEIC Alfons el Vell. Cite per la segona edició (revisada i augmentada), València, Tabarca Llibres, 2005.

          Solà, Joan (1972-1973): Estudis de sintaxi catalana. Dos volums. Barcelona, Edicions 62.

          Solà, Joan (1973): «Ortografia i gramàtica catalanes», La linguistique catalane, A. M. Badia i G. Straka (eds.), 81-113. Cite per Solà (1990: 11-39).

          Solà, Joan (1989): «L’ortografia ahir, avui, demà», Les formalitats gràfiques i ortogràfiques de l’escrit, P. Battaner, J. Gutiérrez i E. Sanahuja (eds.), 23-45. Cite per Solà (1990: 41-61).

          Solà, Joan (1990): Lingüística i normativa. Barcelona. Empúries.

          Solà , Joan (1994), Sintaxi normativa: estat de la qüestió. Barcelona, Empúries.

Una manera simple i eficaç d’intuir el valor d’una investigació és llegir la introducció i les conclusions (que són dos parts obligatòries; l’absència d’eixos components fa pensar en un estudi de poca altura). La introducció ha de dir clarament què vol estudiar la indagació i per quines raons. Les conclusions han de mostrar què ha aportat el treball.

El primer paràgraf d’esta investigació ha indicat l’objecte d’estudi (analitzar la proposta de la Secció Filològica sobre la grafia de les paraules compostes) i la causa del treball (la Filològica no ha perfeccionat les normes de Fabra). Per a demostrar-ho, hem desplegat dos camins correlatius al llarg de tretze capítols. En primer lloc, hem demostrat que la concepció de Fabra té una quantitat significativa de factors positius (§2-§6; particularment §6.1: marc general; §11.5: les dos utilitats bàsiques del guionet). En segon lloc, hem vist que el fet de no seguir la proposta del gramàtic de Barcelona (per raons que hom no exposa quines són) ens ha produït una quantitat alta d’efectes negatius (§7-§13).

En el marc descrit, trobe que les conclusions més adequades són dos. D’una banda, cal exposar metòdicament les idees fonamentals que hem deduït sobre la grafia de les paraules derivades i les paraules compostes (§14.2). Complementàriament, convé descriure quines són les característiques bàsiques que hem trobat en el camí de la Secció Filològica (§14.3). Eixes dos parts van precedides per unes quantes reflexions sobre la ciència i la nostra normativa lingüística (§14.1).

14.1    Justificació

A través de cinc capítols (§2-§6), hem fet un viatge per les paraules compostes: què són, quina part de la gramàtica ocupen, quantes classes bàsiques de paraules compostes tenim, i quins principis generals guien la seua grafia. M’agradaria molt que els lectors hagueren aprés i que hagueren estat a gust. És una de les màximes clàssiques del docent: ajudar a aprendre adelitant.

Però, en la ciència, ¿no és tan important saber investigar com saber divulgar? Sóc de l’opinió que, per a ser un bon investigador, també cal tindre estes dos capacitats: saber reduir una teoria d’una ciència a les propietats fonamentals; i saber presentar-les de manera que les comprenguen els qui no treballen en eixa ciència (encara que la comprensió només siga intuïtiva). En conseqüència, hauré d’acabar el treball mirant de presentar les propietats fonamentals de la grafia de les paraules compostes. Això sí: ara, no serà intentant adelitar perquè la síntesi apareixerà en forma de punts concisos i numerats. He prescindit de la teoria per a obtindre un capítol de la llargària mitjana dels anteriors.

Però, abans de divulgar, voldria fer tres reflexions. Tres capítols més amunt, hem intuït que també el francés i l’anglés deuen tindre variacions i problemes en la grafia de les paraules compostes (§11.3). Això no obstant, no tinc notícia que alguna institució pública d’eixes llengües faça modificacions periòdicament sobre el tema (en contrast amb la Secció Filològica: 1992, 1995, 1996, 2017; font: IEC 1997: 14; 52-65; 2017: 16). En compte d’un aspecte perifèric de la nostra normativa ortogràfica, ¿no haurien d’haver sigut centrals en la Introducció de l’Ortografia aquelles qüestions en què els alumnes topen i tornen a topar (una de les quals, certament, és l’accent i la dièresi)?

Quan una llengua està supeditada socialment a una altra, és inevitable que hi hagen moltes interferències, de manera que els lingüistes (i les institucions públiques) hauríem d’estar centrats en totes aquelles qüestions estructurals que són fonamentals en la llengua i que, justament per eixes propietats (estructurals i fonamentals), hauríem d’ensenyar bé en les escoles i en els instituts (i en les Facultats de Filologia i de Magisteri, que és a on es formen els futurs docents de les escoles i dels instituts).

Contra eixa manera d’actuar, hi ha aquella altra en què tot són llistes interminables i detalls puntuals, sense res a comprendre: els alumnes només haurien de memoritzar i memoritzar. Per cert, també els exàmens haurien de focalitzar les estructures lingüístiques (i, correlativament, haurien de prescindir d’aquells detalls anecdòtics que permeten aprovar exàmens sense dominar les paraules bàsiques i les construccions de la llengua –i a voltes sense saber parlar-la–). Entre els exàmens, destacaria els de la Junta Qualificadora de Coneixements del Valencià.

La segona reflexió és sobre la Secció Filològica i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Hem comentat que els aspectes de la normativa que la gent veu més són els ortogràfics (§8.1). Si entre la gramàtica de la Secció Filològica i la de l’Acadèmia hi ha alguna diferència en les oracions relatives, poca gent ho percebrà. Però és molt cridanera l’ortografia (sobretot els famosos accents diacrítics). Tenint en compte això, la Secció Filològica ¿no hauria d’haver parlat amb l’Acadèmia per a proposar les mateixes variacions ortogràfiques? Ni la GNV (2006) ni el DNV (2016) havien tocat l’ortografia, fins i tot quan era notòria la inadequació (com ara en infrascrit, o en nordestejar). Des del 2017 fins a juny del 2018, cada mes escrivien diverses persones a la institució valenciana preguntant pels accents diacrítics i la grafia de les paraules compostes. Convé notar que el tema té transcendència social, ja que totes les institucions públiques valencianes tenen l’obligació legal de seguir les normes de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

La tercera reflexió està vinculada al periòdic VilaWeb, el director del qual (Vicent Partal) s’esforça per arribar a un model per a tota la llengua. Ho fa en els editorials, i també en els seus articles (encara que fa dècades que la seua residència és Barcelona, estic convençut que procura pensar en el conjunt dels parlants). És sorprenent que un objectiu que no s’han marcat les institucions normativitzadores ni les universitats se l’haja plantejat una persona, individualment (i una persona externa a la lingüística). Opinaré que, per a arribar a eixe model únic, cal apuntar a la recuperació de la morfologia verbal clàssica, camí que practica Vicent Partal.

14.2    Una visió global des de les aportacions de Fabra

1. Com el conjunt de la normativa lingüística, les regles de la formació de paraules per derivació i per composició deuen tindre el saber general dels parlants com a punt de partida i, també, com a destinació.
   1. Eixa orientació permet arribar a una normativa identificadora (com a balears, com a valencians o com a catalans), assimilable i practicable per als parlants de cultura mitjana.
   2. La perspectiva humanista topa amb problemes, que cal solucionar.
   3. Prescindir dels parlants comporta practicar l’essencialisme (i deixar la porta oberta a l’elitisme).
2. Les paraules compostes són tan nombroses (i amb tantes particularitats), que establir la grafia de totes és una faena immensa (probablement inassolible). Els comentaris següents tenen dos finalitats: en primer lloc, donar una visió global; en segon lloc, animar els parlants amb més dedicació a la llengua (escriptors, correctors, periodistes, locutors) a participar activament en la confecció i l’assentament d’una llengua comuna (objectiu en què els valencians hem participat fins ara ben poc –els Vicents Partals són molt escassos–).
   1. Les institucions normativitzadores haurien de tindre en compte els problemes de la grafia de les paraules compostes que els plantegen recurrentment els usuaris, i mirar si poden deduir normes específiques fonamentades (en la separació, en l’aglutinació i en l’ús del guionet).
   2. Fer llistes ortogràfiques de milers de paraules és poc positiu, així com elaborar normes i més normes sense aportar la justificació de cada una. Eixes actuacions no fomenten la seguretat i la confiança en la pròpia llengua, ans al contrari.
   3. En el cas que una persona debata sobre la grafia d’una paraula, deu buscar quin marc explica la grafia d’eixa paraula i la de totes les que tinguen les mateixes propietats. Sense vincular i deduir, les discussions solen ser subjectives (i, per tant, improductives socialment).
3. Les paraules derivades s’escriuen d’acord amb les regles ortogràfiques generals (és a dir, com les paraules simples).
   1. {sòl / assolar}, {saó / assaonar}, {racó / arraconar}, {ràbia / enrabiar}.
   2. Els parlants poden perdre la consciència de paraula derivada (com ara els que usen panera com a ‘cistella’, sense vinculació amb el pa).
4. Les paraules compostes que són una construcció sintàctica regular es grafien amb els components separats (ull de poll, argent viu).
   1. Si els parlants han perdut la consciència que són paraules compostes, s’aglutinen i apliquem les regles ortogràfiques generals (també).
   2. Efecte: vincular la consciència dels parlants i la grafia.
   3. També hi ha aglutinació i grafia de paraula simple quan pot existir una certa consciència d’algun component (salfumant, aiguardent, vinagre).
   4. Tenim quatre preposicions simples per als parlants en què separem: per a, com a, cap a i fins a.
5. Tendim a aglutinar les paraules compostes que són una construcció sintàctica irregular (aiguamoll, camacurt, primmirat).
   1. Causa: la morfologia respon a una paraula simple (aiguamolls) i poden perdre una síl·laba tònica (la primera en general, palplantat; potenciem les paraules agudes i marginem les esdrúixoles, contràriament a l’anglés).
   2. La majoria de les paraules compostes pertanyen a dos grups que contenen irregularitats sintàctiques: les paraules compostes per prefixació (desfer) i els noms formats per un verb i un nom (lligacama, bufanúvols).
   3. En els noms composts per dos noms (vagó restaurant), separem els components perquè el plural només apareix en el primer (dos vagons restaurant); el segon actua com si fóra un adjectiu invariable.
6. L’aglutinació no és un bé en ella mateixa. Ha d’estar supeditada a no dificultar la lectura (cf. cumulusnimbus, contra cúmulus-nimbus) i evitar que els lectors que no coneixen una paraula composta la prenguen com a simple (cf. cordur, entrenús, contra cor-dur, entre-nus).
   1. Els factors bàsics són tres: l’antiguitat, el grau d’ús i la llargària de la paraula.
   2. Quan es crea una paraula composta nova, podria ser més clara la separació (Jo no sóc anti res / Té una relació bona amb el seu ex marit). L’anglés pot separar paraules compostes gregues o llatines (un aminoàcid és an amino acid).
   3. En l’oració, solen haver factors que indiquen la naturalesa sintàctica del constituent. Així, si algú inventa l’hipotètic nom compost cuida floretes i escriu És un cuida floretes, la paraula un comporta que a continuació vindrà un nom, de manera que la forma verbal cuida no pot ser un verb; la paraula que seguix (floretes) corrobora als lectors que tenen davant un nom compost.
   4. En el seu ex marit, el receptor sap que ex no és cap paraula, de manera que ha d’haver un nom compost. Per contra, el començament ex- no diu res perquè tenim moltes paraules en què no és un prefix compositiu (exposició, exterminar, exprimir, expressar, etc.).
   5. En un mateix dia (2018-05-8), vaig llegir malament dos titulars de periòdic. En u, interpretí exaltat allà a on realment deia «exalts» («Un jutjat de Madrid investiga dos exalts càrrecs del Ministeri de Sanitat», La Veu). En l’altre titular, pensí en vodevil allà a on la grafia real era «exedil» («El exedil socialista Juan Ferrer», Levante-EMV). Al cap d’un mes (2018-06-11), davant d’una llista de paraules em preguntava què significaria sensellar, que vinculava a sella i manillar. No vaig caure que era una paraula composta formada per la preposició sense i el nom llar.
   6. Si augmenta la freqüència d’ús i els mateixos parlants aglutinen (antirés, exmarit, cuidafloretes), podem passar de la separació a l’aglutinació.
7. Les paraules compostes conegudes que tenen fins a tres síl·labes no solen crear problemes de lectura (aiguamoll, primmirat).
   1. La quantitat de tres síl·labes comporta que un component en té una, i l’altre dos. Amb una sola mirada, solen ser llegibles.
   2. Les paraules compostes patrimonials pertanyen sovint a eixe grup.
   3. Quan la paraula composta és una construcció sintàctica regular però la morfologia és la d’una paraula simple, aglutinem si hi han fins a tres síl·labes i la paraula és coneguda entre els parlants (molts maldecaps).
   4. Quan el nom compost està format per un verb i un nom, pot tindre més de tres síl·labes. El primer component en sol tindre dos (o més). El fet que una forma verbal aparega en un marc sintàctic que demana un nom (És un…) comunica als lectors que hi ha un nom compost, de manera que buscaran el segon component en la part que seguix. Eixes observacions comporten que busca-raons no és diferent de antireumàtic o contrarevolució (que tractarem en el punt següent), de manera que hauríem de mirar si convé actuar gràficament de la mateixa manera (un buscaraons si pensem que la paraula és coneguda en la llengua escrita; un busca raons si pensem que l’aglutinació farà dubtar).
8. En les paraules compostes per prefixació, les llengües del nord tendixen a aglutinar els components sense canviar la grafia: antirepressiu, antireumàtic, contrarevolució, asimètric. Per contra, el castellà i el galaico-portugués apliquen les regles de les paraules simples (antirreligioso, contrarrevolución) o usen el guionet.
   1. Podem mantindre la norma del nord si el primer component té una síl·laba o dos, i la paraula composta és coneguda dels parlants.
9. El guionet té la funció de facilitar la lectura (un cúmulus-nimbus) i evitar prendre com a simple una paraula composta poc coneguda (un cor-dur, un entre-nus). A la vista que les paraules compostes tenen dos possibilitats gràfiques (separació i aglutinació), resultarà que el guionet tindrà dos funcions diferents: aglutinar quan caldria separar (cotó-en-pèl); i separar quan caldria aglutinar (despús-demà).
   1. Cada norma sobre l’ús del guionet hauria d’exposar quin avantatge aporta a la comunicació.
   2. En despús-ahir, despús-demà, el guionet comunica que el primer component no és una paraula de la llengua, i expressa alhora que el primer component té una síl·laba tònica. L’aglutinació té quatre síl·labes i probablement torba a qui no la coneix (despusahir).
   3. Els usuaris de cotó-en-pèl som conscients que hi ha cotó i pèl, fet que aparta la grafia cotompel. Però hem debilitat la síl·laba tònica de cotó, propietat que no fa recomanable la grafia de ull de poll (cotó en pèl). La solució és unir el components amb guionets (grafia potser reduïble a coto-enpel).
   4. No he vist cap argumentació que mostre que la separació (argent viu) tinga efectes negatius. Per tant, l’aplicació del guionet a una construcció regular ha d’estar justificada (cf. contó-en-pèl).
10. En les paraules compostes per prefixació, el guionet és útil en dos casos.
    1. Quan el primer component té més de dos síl·labes, el guionet facilita la lectura (diu quin és el primer component, a on acaba i quina és la seua síl·laba tònica). És més fàcil llegir És una dona andaluso-valenciana (o un moviment històrico-artístic) que no És una dona andalusovalenciana (o un moviment historicoartístic); més fàcil àrabo-bizantí que arabobizantí.
    2. Enfront de la separació (una dona andaluso valenciana), el guionet té l’avantatge que evita formes estranyes per a l’idioma (andaluso, espàcio). També comunica que la paraula que el precedix no és independent, sinó el primer component d’un nom compost (espàcio-temporal).
    3. Convé tindre en compte que la llengua espontània tendix a dir construccions sintàctiques: en compte de els sons lingüístico-dorsals, un parlant diria els sons del dors de la llengua (sis síl·labes, igual que lingüístico-dorsals). Un altre exemple: És una dona andalusa i (alhora) valenciana.
11. Segon cas en què el guionet és útil en la prefixació: quan la paraula composta coincidix amb una no composta (simple o derivada).
    1. En eixe cas, podria ser factible tant el guionet (Ser un ex-portador de sida) com la separació (Ser un ex portador de sida). La separació gràfica coincidix amb l’entonació: si el parlant és conscient de l’error en què pot incórrer el receptor, separa ex i l’emfatitza (És un ex portador de sida).
    2. És probable que, per als parlants, siga més còmode el sistema general (la separació, el seu ex home). A més, eixa grafia té l’avantatge de poder aplicar-se a l’el·lipsi del nucli (la seua ex).
12. Intervenció dels parlants
    1. Com apunten les observacions segona i sisena, els parlants deuen intervindre activament en l’elaboració i la variació de la llengua pública.
    2. Quan el parlant creu que l’aglutinació podria ser mal interpretada perquè és una paraula composta nova o poc coneguda, deu tindre la facultat de recórrer al guionet (Jo no sóc anti-res) o a la separació (Jo no sóc anti res). Com adés (11), la separació potser és més còmoda.
    3. Quan un parlant crea un nom compost, és lícit recórrer al guionet per a comunicar als lectors com han d’interpretar la construcció. Un exemple real (elaborat per un parlant mitjà, no per un professional de la llengua; el subratllat és de l’original): «De les respostes al qüestionari, també intentarem extraure quines són les idees-força més importants. Això aprofitarà per a deduir idees fonamentals de Demòcrates Valencians».

14.3    Anomalies de la Secció Filològica

Crec que no exagere si dic que, en el camí que hem seguit, no hem trobat aportacions estructurals de la Secció Filològica. Des del principi (organització de la gramàtica, §2.2) fins al final (§8-§12: grafia de les paraules compostes) passant per la manera d’anul·lar les propostes de la Gran Enciclopèdia Catalana (§7.2), hem vist una quantitat elevada d’anomalies. La conseqüència d’eixe resultat és que, en les conclusions, només apareixeran característiques negatives.

He dividit l’exposició en dos parts, la normativa (1) i la teoria (2):

1. Anomalies en la normativa. La primera és no haver partit de les aportacions de Fabra a la grafia de les paraules compostes (resumides en §10.1, 1).
   1. La institució no constata l’absència ni la justifica. Parla bé de Fabra, però en la pràctica no el seguix (§10.6).
   2. A més, no millora l’actuació normativa de Fabra, ans al revés (§7.2 i §10-§12). D’una concepció estructural, passem a una visió plana (§10.4). Eixa variació està vinculada a les anomalies en la teoria (resumides en 2).
   3. La pèrdua que més cal destacar és prescindir d’una concepció humanista (que posa la llengua dins dels parlants: incopsable és una paraula composta; inaudit, no, §6.1, 7), i passar a una pràctica predominantment essencialista.
   4. L’essencialisme (ajudat per les anomalies de la teoria, 2) deu contribuir als vaivens en les normes (§8.1; orde + contraorde = desorde).
   5. Eixa actitud deixa la porta oberta a les regles que no afavorixen la comunicació (§10-§12).
   6. En compte de limitar-se a impulsar les novetats de la normativa en les institucions públiques, en l’escola i en els mitjans de comunicació, la Filològica exigix als parlants que, al cap de quatre anys, hagen desassimilat les regles que havien aprés i hagen assimilat les normes noves (§1.2).
   7. Els objectius que es marca la institució són positius, però les regles no hi responen (§10.3). Eixa dualitat podria estar lligada a l’aparença i la modernor (anomalies en la teoria, 2).

2. Anomalies en la teoria. La separació en la normativa en relació a Fabra té al costat l’allunyament en la teoria. És com si la Filològica practicara una certa modernor (terme diferent de modernitat; els parlants l’han creat seguint el nom valencià coentor: aparença i poca molla, volen i dolen).
   1. Estructura de la gramàtica: de «fonètica + formació de l’oració + formació de paraules» a «fonètica + “morfologia” (morfologia i formació de paraules) + formació de l’oració» (§2.2). Seguint la GCC, atribuïx l’estructura nova a les gramàtiques, afirmació que no és certa (§2.2, 5b).
   2. La Filològica vol justificar el fet de traure l’ortografia de la gramàtica descrivint les coincidències entre els dos llibres (§8.2).
   3. No tracta la grafia de les paraules compostes en l’estudi de les paraules compostes, sinó en l’ortografia (§8.3).
   4. Terminologia nova (una part, no definida, §9.2).
   5. Classificacions heterogènies (§9.3).
   6. Aplicació inadequada de la teoria (§10.4, 11).
   7. Com a conseqüència de les indefinicions, apareixen normes incomprensibles (§10.2, §11.2, §12.1).

El dia 1 de juny del 2018, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua aprovà una variació en la normativa, titulada «Acord normatiu sobre algunes convencions ortogràfiques» (consultable en la pàgina web de la institució, http://www.avl.gva.es/web/acords/). Darrere del títol poc precís (algunes i convencions), hi ha l’objectiu d’incorporar les variacions ortogràfiques que, unilateralment, la Secció Filològica havia fet en la seua gramàtica (2016) i la seua ortografia (2017).

A la vista que l’opinió pública percep molt les variacions ortogràfiques, hauria convingut que les modificacions hagueren sigut acordades conjuntament per la Secció Filològica i per l’Acadèmia. De fet, la institució valenciana havia evitat els canvis ortogràfics en la confecció de les seues obres (la gramàtica, GNV 2006; i el diccionari, DNV 2016).

«L’acord normatiu» del 2018 havia estat precedit, en el 2016, per l’establiment de relacions entre les dos institucions (absents durant els primers quinze anys de vida de l’Acadèmia). Les relacions s’han concretat en la voluntat de coordinar-se a través d’una comissió formada per membres de cada institució. L’assumpció ortogràfica de l’Acadèmia (2018) anirà seguida per una «revisió i consens» de les modificacions, segons diu el final de «l’acord normatiu».

Després de comentar per quins motius l’Acadèmia i la Secció Filològica deuen estar coordinades (§13.1), este capítol analitza el document de la institució valenciana (§13.2-§13.7). Els criteris que guien «l’acord normatiu» de l’Acadèmia són positius, però són poc aplicables als canvis ortogràfics introduïts (§13.2-§13.7). Les conclusions (§13.8) valoren el document de l’Acadèmia i, sobretot, reflexionen sobre com haurien d’actuar les dos institucions normativitzadores en la relació entre elles (§13.8, 1-2). També remarquen que els principis normatius i pedagògics que han formulat les dos institucions s’haurien d’aplicar al conjunt de la normativa (i, en general, a les seues gramàtiques, §13.8, 4).

1. Contingut del capítol
   1. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (2018-06-1) incorpora les variacions ortogràfiques que, unilateralment, la Secció Filològica havia fet en la seua gramàtica (2016) i la seua ortografia (2017).
      1. Les modificacions haurien d’haver sigut acordades conjuntament per la Secció Filològica i per l’Acadèmia.
      2. La institució valenciana havia evitat els canvis ortogràfics en la GNV (2006) i el DNV (2016).
      3. «L’acord normatiu» havia estat precedit, en el 2016, per l’establiment de relacions entre les dos institucions (absents prèviament).
      4. Finalitat: coordinar-se a través d’una comissió. Inclourà una «revisió i consens» de les modificacions aprovades.
   2. Per quins motius l’Acadèmia i la Secció Filològica deuen estar coordinades (§13.1).
   3. Anàlisi del document de la institució valenciana (§13.2-§13.7).
      1. Els criteris que guien «l’acord normatiu» de l’Acadèmia són positius, però són poc aplicables als canvis ortogràfics introduïts (§13.2-§13.7).
      2. Les conclusions (§13.8) valoren el document de l’Acadèmia i, sobretot, reflexionen sobre com haurien d’actuar les dos institucions en la relació entre elles (§13.8, 1-2).
      3. També remarquen que els principis normatius i pedagògics que han formulat les dos institucions s’haurien d’aplicar al conjunt de la normativa (i, en general, a les seues gramàtiques, §13.8, 4).

13.1    AVL i SF: una coordinació necessària

Respectant la fidelitat a les necessitats lingüístiques del territori a on cada institució té potestat legislativa, és indubtable que l’Acadèmia i la Secció Filològica deuen estar coordinades. La coordinació humana (que és sempre positiva) és aplicable a les institucions normativitzadores que compartixen la mateixa llengua. Certament, la institució valenciana s’hauria de marcar com al primer objectiu mostrar que la seua activitat és útil (i necessària) per a la societat valenciana. Sense incidir positivament en la pròpia societat, la coordinació externa serà poc útil.

No cal dir que, en eixe procés, la institució més jove deu actuar amb dignitat, com a representant que és del poble valencià i com a institució en qui les Corts Valencianes han dipositat la seua confiança per a regular la llengua pròpia dels valencians. A més, la coordinació lingüística deu estar ben feta. Des d’eixa òptica, mirarem com és «l’acord normatiu» de l’Acadèmia (§13.2-§13-4).

2. Condicions de la coordinació
   1. Respectar la fidelitat a les necessitats lingüístiques del territori a on cada institució té potestat legislativa.
   2. La coordinació humana (que és sempre positiva) és aplicable a les institucions normativitzadores que compartixen la mateixa llengua.
      1. La institució valenciana s’hauria de marcar com al primer objectiu mostrar que la seua activitat és útil (i necessària) per a la societat valenciana. Sense incidir positivament en la pròpia societat, la coordinació externa serà poc útil.
   3. La institució més jove deu actuar amb dignitat, com a representant que és del poble valencià i com a institució en qui les Corts Valencianes han dipositat la seua confiança per a regular la llengua pròpia dels valencians.
      1. A més, la coordinació lingüística deu estar ben feta.

13.2    Principis de «l’acord normatiu» de l’Acadèmia

L’Acord consta d’un preàmbul (reproduït en 1a-b), un conjunt de cinc punts numerats (que incidixen en els cinc temes ortogràfics indicats en 1c), i un final (1d):

1. Títol: «Acord normatiu sobre algunes convencions ortogràfiques». Justificació (a-b) i final de l’acord (c)
   1. «És un fet que durant dècades s’ha pogut constatar les dificultats que comporta l’aprenentatge i l’assimilació de determinades convencions gràfiques. Actualment hi ha consens entre els ensenyants i els usuaris en general que una reducció dels accents diacrítics, així com una simplificació de les convencions sobre l’ús de la dièresi i del guionet, i uns criteris flexibles sobre la representació gràfica del so vibrant [r] quan apareix entre vocals precedit d’un prefix o d’un radical, facilitaria l’escriptura i permetria evitar memoritzacions innecessàries. Així, el gramàtic valencià Josep Giner ja va fer una proposta de reducció substancial dels diacrítics, similar a la propugnada posteriorment per Joan Solà.
   2. »És per això que, atenent a una preocupació àmpliament expressada per molts lingüistes, escriptors, docents, tècnics i usuaris de la llengua, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua considera convenient adoptar unes determinades modificacions gràfiques amb l’objectiu de facilitar els usos escrits normatius de la llengua. I ho fa d’acord amb el principi de convergència amb les solucions ja adoptades normativament en la resta del nostre àmbit lingüístic, que és un dels principis bàsics de la Gramàtica normativa valenciana, inspirat en la idea del policentrisme convergent propugnada per Manuel Sanchis Guarner i en la doctrina gramatical dels mestres Josep Giner, Carles Salvador i Enric Valor.»
   3. Les cinc qüestions ortogràfiques tractades en el document són:
      1. Reducció de l’aplicació de l’accent diacrític (dóna > dona).
      2. Limitació en l’ús la dièresi (laïcal > laical).
      3. Supressió de l’ús del guionet en paraules compostes (a corre-cuita > a correcuita).
      4. Incorporació del guionet en paraules compostes (nordestejar > nord-estejar).
      5. Ús de rr en paraules compostes (arítmic > arrítmic).
   4. «L’Acadèmia Valenciana de la Llengua revisarà i consensuarà les decisions normatives amb la resta de les institucions de la nostra llengua que actuen com a referents normatius, amb la finalitat d’aconseguir unes regles comprensibles i aplicables».

El preàmbul (1a-b) i el final (1d) de «l’acord normatiu» indiquen la causa i els objectius, per bé que apareixen un poc dispersos. Si els ajuntem, obtenim la formulació següent:

2. Causa i objectius de «l’acord normatiu»
   1. Hi han «dificultats en l’aprenentatge i l’assimilació» de regles ortogràfiques («determinades convencions gràfiques», diu el document, 1a).
   2. Per tant, cal elaborar «unes regles comprensibles i aplicables» (1d).
   3. Finalitats: arribar a «una simplificació», la qual hauria «d’evitar memoritzacions innecessàries» i hauria de «facilitar l’escriptura» (1a).

És del tot positiu constatar deficiències (2a) i buscar «regles comprensibles i aplicables» (2b) per a «simplificar» la normativa, «evitar memoritzacions innecessàries» i «facilitar l’escriptura» (2c).

13.3    Anàlisi dels principis de «l’acord normatiu» de l’Acadèmia

Al costat de factors ben orientats (2), n’hi han que són difusos. El terme convenció apareix en el títol (1) i dos voltes en el preàmbul (1a). Això no obstant, la normativa lingüística i les seues parts (una, l’ortografia) estan formades per normes (o regles), que cal «justificar sòlidament» (Fuster 2000: 499; de 1970). Per contra, la justificació no és necessària en les «convencions», ja que són un «costum, opinió o regla que s’establix per acord exprés o tàcit» (DNV). Quan en una disciplina hi ha un nom adequat (norma o regla), no és positiu que el canviem per un terme estrany, extern i poc adequat (convenció).

El document diu que s’establiran «uns criteris flexibles sobre la representació gràfica del so vibrant [r] quan apareix entre vocals precedit d’un prefix o d’un radical». En la vida civil, ser flexible s’oposa a ser rígid o dogmàtic, de manera que és una qualitat positiva. En canvi, «flexibilitzar criteris» ¿té sentit en la normativa? Diria que l’objectiu pertinent és procurar que les regles que proposem siguen comprensibles, coherents i adequades per als parlants. Si recorrem a la «flexibilitat» per a justificar arrítmic però asimètric, ¿fem que la normativa siga dúctil, o que siga incoherent? Però una incoherència no és comprensible (2b) ni evita la memorització (2c), ans al contrari: hem de memoritzar que la grafia és asimètric i arrítmic.

Seguim avant en l’anàlisi. Quan un lector reflexiu veu que «l’acord normatiu» busca «una simplificació de les convencions sobre l’ús de la dièresi», pensa en dos casos: en primer lloc, en aquelles parelles semblants en què ara hi ha accent i ara dièresi ({conduíem / conduïes}); en segon lloc, u pensa en aquelles paraules que contenen la dièresi en una síl·laba àtona (continuïtat). L’efecte és sentir alegria. Però el document no es referix a eixos dos casos.

Crec que el plantejament objectiu és el següent: la dièresi que causa problemes en l’escriptura no és la de llengües, sinó la dièresi que és subsidiària de l’accent (veí / veïna) i la que indica hiat en síl·laba àtona (continuïtat). Eixa segona dièresi (veïna, continuïtat) respon a unes regles, que reproduïxen les gramàtiques. Per tant, la qüestió serà deduir si eixes regles complixen dos condicions: ser coherents i ser adequades per als parlants. Si les normes satisfan eixes dos condicions, caldrà deixar-les com estan. I, si no, convindrà que les rectifiquem. Com comprovarem més avant (§13.3, 7), el fet de recórrer al nom «simplificació» permet no formular una incoherència que hi ha en la dualitat hemorroide / hemorroïdal (si no hi ha hiat en la síl·laba tònica –homorroide–, ¿per què n’hauria d’haver en àtones –homorroïdal–?); i, alhora, l’escrit de l’Acord no indica quina és la simplificació que els lectors agrairien: limitar les regles de l’accentuació a la seua finalitat (indicar la síl·laba tònica de cada paraula), objectiu que comporta suprimir la dièresi de les síl·labes àtones.

Per una altra banda, el document apel·la a la «convergència»: l’Acadèmia actuaria «d’acord amb el principi de convergència amb les solucions ja adoptades normativament en la resta del nostre àmbit lingüístic». En la convergència, hi ha un acostament recíproc; però, si l’Acadèmia incorpora les variacions de la Secció Filològica, només es mou o s’acosta l’Acadèmia:

3. Factors poc precisos del preàmbul
   1. Convenció (en el títol, i ús repetit): el terme adequat és norma (o regla), cada una amb «justificació sòlida» (no necessària en la convenció).
   2. «Criteris flexibles». Aplicació: arrítmic però asimètric.
      1. La qüestió: regles coherents, comprensibles i adequades per als parlants.
      2. Els dos exemples posats són incoherents, de manera que comporten absència de comprensió (2b) i demanen memorització (2c).
   3. «Simplificació de les convencions sobre l’ús de la dièresi».
      1. Dièresi problemàtica: la subsidiària de l’accent, que indica la síl·laba tònica. També s’aplica per a indicat hiat en síl·laba àtona (continuïtat). Eixa dièresi respon a regles.
      2. ¿Són coherents, comprensibles i adequades per als parlants (b.i)?
      3. El fet d’usar el nom «simplificació» permet no presentar una incoherència (si no hi ha hiat homorroide, ¿per què n’hauria d’haver en homorroïdal?); i no indica la simplificació que agrairien els parlants (suprimir la dièresi que indica hiat en síl·laba àtona, continuïtat).
   4. El document apel·la a la «convergència» (acostament recíproc).
      1. Només es mou l’Acadèmia (no la Secció Filològica).

Els factors poc positius que hem trobat (2) no són estranys. Ben mirat, són la conseqüència de dos fets que ja coneixem. Si la Secció Filològica ha elaborat modificacions ortogràfiques unilateralment i l’Acadèmia les assumix, no pot haver «convergència» (2d). Per una altra banda, sabem que la Filològica ha diluït principis clars de Fabra (§7-§12); i, si no som conscients d’eixa realitat, podem qualificar propostes heterogènies (arrítmic però asimètric) com a «criteri flexible» (2b). El recurs a convenció (2a) podria estar unit a no presentar la realitat com és. Realment, si els canvis són «convencions» tindran poca importància:

4. Origen que podrien tindre els factors poc precisos
   1. «Convergència» (2d): modificacions ortogràfiques unilaterals.
   2. «Criteri flexible» (2b): l’heterogeneïtat arrítmic però asimètric.
   3. Si els canvis són «convencions», seran poc importants (2a).

Els qui han escrit el preàmbul de «l’acord normatiu» podrien haver seguit el camí de la Secció Filològica, descrit més amunt (§10.3, 4-5): apel·len a «una simplificació», la qual hauria «d’evitar memoritzacions innecessàries» i hauria de «facilitar l’escriptura». Però, quan passem de les qualificacions a les normes concretes, trobem en general complicacions i memoritzacions. Així, el punt número 5 conté els onze prefixos que hem reproduït més amunt (arradifi, correferent, cefalorraquidi…, §10.2, 3). Eixes onze regles ¿«eviten una memorització innecessària»? A més, ¿són «comprensibles»? No hi ha res a comprendre. Només hi ha memòria pura. En conseqüència, eixes onze memoritzacions ¿«simplifiquen i faciliten l’escriptura»? Recordem que la concepció de Pompeu Fabra torna innecessàries les onze regles: per a nosaltres són paraules simples, de manera que els correspon la grafia de les simples.

Posem dos exemples més del contrast entre els principis (1) i les normes. El punt número 4 conté quatre regles sobre el guionet. La segona és aquella que diu que hauríem d’escriure exdirectora però ex-directora general perquè hi hauria un «sintagma lexicalitzat». Hem estudiat eixa regla més amunt (§12.1, 4), i hem arribat al resultat que, a més de ser innecessària, els lectors no la poden aplicar perquè la gramàtica de la Filològica no explica què és la lexicalització.

La darrera norma sobre el guionet proposa que podríem usar-lo quan els components «no responen a un concepte unitari» (exemple posat: un tractat hispano-portugués). En la reflexió sobre eixa regla (§12.1, 9), hem sospitat que els conceptes no unitaris no existixen, de manera que ens trobem en els valors contraris als exposats en (1b-c).

Resumim. «L’acord normatiu» de l’Acadèmia és semblant a l’actuació de la Secció Filològica (§10.3): atribuïx a les normes proposades unes característiques pedagògiques que, quan les analitzem, no tenen d’una manera molt majoritària:

5. Atribució a les normes de característiques pedagògiques (1) que no tenen. Font possible: Secció Filològica (§10.3, 4-5)
   1. Punt número 5: onze prefixos (arradifi, correferent, cefalorraquidi…, §10.2, 3). Memòria pura; res a comprendre.
   2. Punt número 4: exdirectora però ex-directora general per «sintagma lexicalitzat» (§12.1, 4); noció no definida.
   3. Punt número 4: «concepte no unitari», un tractat hispano-portugués (§12.1, 9); noció inexistent?

Acabarem l’acostament a la justificació de «l’acord normatiu» de l’Acadèmia observant que hi ha una absència. L’Acadèmia vol millorar la seua normativa, però no exposa de quina manera tracta la GNV (2006) la grafia de les paraules compostes, l’accent diacrític i la dièresi subsidiària de l’accent; si hi han punts en què és poc coherent o poc adequada; i de quina manera podríem solucionar les deficiències. En tot l’escrit, la GNV (2006) no apareix. Davant d’eixa absència, un lector reflexiu es pregunta com pot l’Acadèmia millorar la seua normativa sense exposar i analitzar com actua la seua gramàtica.

Una actuació ordenada i coherent demanava que l’Acadèmia no es limitara a incorporar les modificacions de la Secció Filològica. Hauria d’haver mirat eixes variacions ortogràfiques des de la GNV (2006). I, si la seua gramàtica conté anomalies i deficiències, les hauria d’haver estudiades i resoltes. L’objectiu de l’Acadèmia hauria de ser millorar la normativa que exposa, la qual està continguda en la gramàtica i en el diccionari. En canvi, modificar la normativa ortogràfica sense analitzar la GNV (2006) ¿no equival a no tindre en compte les obres normatives valencianes? Esperem que eixa limitació tan important es solucione en el període de «revisió i consens», ja que no fer-ho comportaria el procés contrari a la coordinació:

6. Una absència de «l’acord normatiu»: no vincular les variacions ortogràfiques al contingut de la GNV (2006)
   1. No exposa com actua la gramàtica de l’Acadèmia en l’ús de l’accent i de la dièresi, i en la grafia de les paraules compostes.
      1. Què és poc adequat i, com a conseqüència, convé perfeccionar-ho.
   2. L’Acadèmia no pot millorar la seua normativa sense exposar i analitzar com actua la seua gramàtica.
      1. En el període de «revisió i consens», caldria solucionar eixa limitació.
      2. No fer-ho implicaria el contrari de la coordinació.

13.4    El canvi laïcal > laical

Els comentaris resumits en 5 mostren que, en capítols anteriors, hem estudiat una part de les variacions ortogràfiques introduïdes en «l’acord normatiu» de l’Acadèmia. No hem tractat les normes del número 1 (reducció de l’accent diacrític, §13.2, 1c.i), 2 (limitació de la dièresi, 1c.ii), 3 (supressió del guionet en paraules compostes, 1c.iii), i una part del número 4 (incorporació del guionet en paraules compostes, 1c.iv). No analitzaré ací la reducció de l’accent diacrític, ja que dedicaré a eixe tema un treball separat d’este. El contingut de l’apartat té la finalitat d’estudiar les tres qüestions exemplificades en el títol: {a corre-cuita > a correcuita} (1c.iii), {laïcal > laical} (1c.ii) i {nordestejar > nord-estejar} (1c.iv).

Pareix molt simple esta regla: no hem d’usar dièresi en «els derivats cultes acabats en –al, en casos com laical…» (norma número 2, §13.2, 1c.ii). Però, si reflexionem, trobarem que eixa impressió no és certa. La causa és que l’exigència de comprendre les normes (§13.2, 2b) no hi és aplicable, com comprovarem ara.

Els parlants de cultura mitjana (que són els primers destinataris d’una institució normativitzadora no elitista) ¿saben quan un derivat és cult i quan no ho és? Diria que no ho saben. I, la veritat, sovint jo tampoc. Com ara, l’adjectiu derivat servicial ¿és cult? La meua opinió és que la pregunta no és pertinent. Hi han paraules clarament patrimonials (ull); n’hi han que són llatinismes obvis (ocular); i n’hi han no poques que, en rigor, són tan antigues que no podem dir si són patrimonials o llatinismes (servici, servicial).

Per una altra banda, ¿per quin motiu només deixarien de portar dièresi les paraules acabades en -al? ¿Què té de particular eixa terminació? L’exigència de la comprensió demana saber la causa de les normes (ara, per què només la terminació -al). Convé notar que una persona que aprova una norma sense saber la causa de la norma actua d’una manera poc racional:

1. Punt número 2 de «l’acord normatiu» (13.2, 1c.ii): no hauríem d’usar dièresi en «els derivats cultes acabats en –al, en casos com laical…».
   1. Un derivat ¿quan és cult? La pregunta no és pertinent (ull / ocular / servici, servicial).
   2. ¿Per què només -al?
   3. Exigència de comprendre les normes (§13.2, 2b): no aplicable.

L’Acadèmia no ha reproduït una condició de l’OIEC (2017: 16): hem d’aplicar la regla comentada en 7 «sempre que el mot primitiu no presenti un hiat». Afegint eixa propietat, ¿arribem a una proposta coherent, comprensible i adequada? Podem aclarir eixa qüestió amb una pregunta retòrica: si hi ha diftong en la paraula primitiva (= absència de hiat, laic: una síl·laba) ¿per què no n’hauria d’haver en la derivada (laïcal: dos síl·labes; laïcal: tres)? Certament, en l’adaptació de cultismes tenim propostes heterogènies (com ara heroi / heroïna, contra l’anglés hero / heroin). Però, fora d’això, no recorde parelles en què la síl·laba tònica continga un diftong (aire) i l’àtona un hiat (de aire prové airejar, no *aïrejar; amb boira formem emboirar; etc.). La constatació anterior fa pensar que la proposta de Fabra (laic però laïcal, hemorroide però hemorroïdal) és poc coherent (com també podria ser-ho {homogeni / homogeneïtat}, per homogenitat, cf. oli / oliós; o com a màxim homogenietat, com {obvi / obvietat}).

La dièresi de laïcal és una manifestació puntual d’una qüestió important. Fabra va traure el nostre sistema d’accentuació del que té el castellà. La causa és pensar que hauríem d’assenyalar la síl·laba tònica de cada paraula per a diferenciar parelles que només divergixen en eixe factor (com ara pensàrem i pensarem). Això no obstant, l’italià (una llengua semblant) no indica en general la síl·laba tònica; i l’occità ha seguit usant un costum també practicat entre nosaltres (recórrer a l’accent per a comunicar que les lletres e i o representen el fonema obert, vòlta, fèrro, que és la diferència més perceptible amb la fonologia del castellà, i que als parlants nous els costa d’assimilar).

La qüestió és que l’objectiu d’assenyalar la síl·laba tònica (veïna) és molt diferent d’expressar si en síl·labes àtones hi ha diftong (airejar) o hiat (veïnat). ¿Què ens aporta eixa dualitat gràfica (airejar / veïnat)? Entre els llauradors valencians, vaivé és una paraula normal (Farem un altre vaivé i descansarem), i sempre l’he sentida amb té tres síl·labes; però, per sort, no posem dièresi en la i. Per la direcció contrària, en un Treball de Final de Grau (5-07-2018) vaig sentir com una graduada deia constantment Saidia (un barri de la ciutat de València) allà a on ella havia escrit sempre Saïdia (per contra, el romàntic Joaquim Garcia Girona va titular el seu gran poema èpic com a Seidia).

Resumim. Canviar laïcal per laical és més que una «simplificació»: és suprimir una dualitat heterogènia (hemorroide / hemorroïdal). Però, en la dièresi, la simplificació realment significativa no ha arribat. ¿No és cert que hem calmat una picor puntual (laïcal), però que el gra es manté pràcticament intacte (continuïtat)?:

1. Condició de l’OIEC (2017: 16) per a la norma comentada en 7: «sempre que el mot primitiu no presenti un hiat».
   1. Si hi ha diftong en la paraula primitiva (boira), també n’hi ha en la derivada (emboirar).
      1. La proposta laic però laïcal és poc coherent.
   2. Sistema d’accentuació: indica la síl·laba tònica.
      1. Diferent: assenyalar diftong (airejar) o hiat (continuïtat) en síl·labes àtones.
      2. ¿Què ens aporta eixa dualitat?
   3. Resultat: hem solucionat una incoherència puntual (laïcal); però no hem tocat el tema important (continuïtat, vel·leïtat).

Seguint en la dièresi, un docent que es fixa en com escriuen els nostres estudiants sap que molts dominen la de ungüent; però no la que és subsidiària de l’accent (veí, veïna, conduíem, conduïa; però conduir, conduint; i, encara, conduiré, conduiria). En eixe camp, també convindria «simplificar per a facilitar l’escriptura». En la meua gramàtica (2003: §7.4.6), proposí suprimir la dièresi de la síl·laba tònica (veí / veïna) i guiar-se per esta regla: quan hi ha una i o una u tònica després d’una vocal, automàticament li posem accent, sense pensar en les regles d’accentuació; per tant, veí, veína, conduíem, conduía (i també conduít, conduír). Certament, eixa norma beu del castellà (yo veía): com el conjunt de les nostres regles d’accentuació. I, sobretot, l’origen castellà no li lleva la simplificació extraordinària que comporta. En (3b-c), he reproduït unes paraules eloqüents de Fabra: les primeres saluden les influències beneficioses del castellà (3b); les segones supediten «les habituds ortogràfiques» a «una reforma racionalissima i d’una utilitat innegable» (3c):

1. Els estudiants no dominen la dièresi subsidiària de l’accent (veí, veïna, conduíem, conduïa; però conduir, conduint; i, encara, conduiré, conduiria)
   7. Una manera de suprimir-la: i o u tònica després d’una vocal, accent (sense pensar en res més, Saragossà 2003: §7.4.6).
      1. veí, veína, conduíem, conduía, conduít, conduír.
   8. Opinió de Fabra sobre les influències positives del castellà:
      1. «Que l català modern no emplea ls simbols ph, th, etc. degut a l’influencia de l’ortografia castellana i que si l castellà hagués conservat aquells signes, segurament els empleariem ara nosaltres? Tant se val: la supressió d’aquells simbols es una simplificació utilissima, que no hem pas de mirar d’on ens ve, sinó acceptar ben joiosos. Si la devem als castellans, alegrem-nos d’haver sofert en aquest punt l’influencia de la llur ortografia, i planyem-nos que no hi hagués prosperat la reforma proposada per En Nebrija, que proscrivia tota h muda inicial.» (Fabra 1906 189 [25])
   9. Opinió sobre les reformes ortogràfiques positives:
      1. «Les habituds ortografiques del català modern no son tant respectables que, en nom d’elles, haguem de sacrificar una reforma racionalissima i d’una utilitat innegable. Un respecte illimitat a les costums establertes ens hauria lligat fins al punt de no intentar cap reforma, es dir, d’acceptar integralment l’ortografia acastellanada dels primers temps de la nostra renaixensa literaria.
      2. »Més d’un cop els hem trencat el respecte; l’experiencia ns ha demostrat que no son pas invencibles. En nom d’una habitud, no condemnem una reforma; mirem unicament si aquesta es bona, util, benefactora; si ho es, adoptem-la resoludament. (Fabra 1906, 190-191 [27-28])

13.5    El canvi a corre-cuita > a correcuita

La norma del punt número 3 de l’Acadèmia (§13.2, 1c.iii) també ha canviat la formulació de la Secció Filològica. Hem vist més amunt que no hi hauria guionet en «compos­tos no reduplicatius» (com ara a cuitacorrents); com que eixa regla és negativa, obliga a preguntar-se com són (positivament) les paraules de què parlem (§12.1, 10a). L’Acadèmia ha evitat la formulació negativa: cal «suprimir l’ús del guionet en casos com a correcuita, cuitacorrents, a matadegolla, corimori, ratbuf, sucamulla». Això no obstant, els redactors de l’acord no han solucionat el problema, ja que no exposen quines propietats caracteritzen correcuita, etc., de manera que són els lectors els qui haurien de fer la faena de l’autor. Això comporta que, en la pràctica, hi ha una llista de paraules, que els lectors han d’aprendre de memòria.

Més amunt (§6.1, 3), hem observat que l’aglutinació (correcuita) es justifica perquè falta la i (corre i cuita), de manera que és una construcció irregular. Per cert, el document de l’Acadèmia conté paraules que un valencià no ha sentit mai (sobretot ratbuf, que és una paraula local del nord-est de Catalunya; i també corimori, que no figura en el DCVB):

1. A cuitacorrents: d’una formulació negativa (a) a una actuació equivalent (no exposar cap característica definitòria, b)
   1. Secció Filològica: formulació negativa (llevar el guionet en «compos­tos no reduplicatius», 12.1, 10a).
   2. Acadèmia: cal «suprimir-lo en casos com a correcuita, cuitacorrents, a matadegolla, corimori, ratbuf, sucamulla».
      1. No exposa cap propietat positiva.
      2. Efecte: aprendre’s de memòria cada paraula de la llista.
   3. Causa de l’aglutinació: és una construcció irregular (falta la i: corre i cuita).

13.6    ¿En què es fonamenten les grafies nord-est i Nord-amèrica?

El punt número 4 de «l’acord normatiu» (§13.2, 1c.iv) conté diversos usos sobre el guionet: el que afectaria els «sintagmes lexicalitzats» i els «conceptes no unitaris», i el que apareixeria en nord–estejar, sud-americanització. Ja hem comentat prèviament els dos primers casos («sintagma lexicalitzat» i «concepte no unitari», en §13.3, 5b-c estan les referències), de manera que ara estudiarem nord-estejar. Les paraules de la Secció Filològica són:

1. Grafia de nord-oest i de nord-estejar segons l’OIEC (2017: §4.3.2.2)
   1. «S’escriu un guionet en els casos que segueixen: […] b) En els compostos en què el primer element és un punt cardinal: est–europeu, nord–americà, nord–est, sud–coreà, Sud–àfrica.
      1. »També s’escriuen amb guionet els derivats d’aquests mots: nord–estejar, nord–oestejar, sud–americanització.»

Ens acostarem al tema observant que la nomenclatura dels punts cardinals en les llengües romàniques està vinculada als noms que tenim: llevant, ponent, tramuntana, migjorn, gregal, xaloc, mestral i garbí o llebeig. En canvi, nord, sud, est i oest són noms anglesos (de la família germànica). Les paraules noves són noms aïllats en la llengua: no tenen diminutius ni derivats. La forma fonètica que tenim en la ment és [nort, sut]; en est i oest, en valencià és fàcil sentir una e oberta, probablement per a augmentar el cos fonètic de est.

Quan es va introduir el sinònim de tramuntana, l’escrivíem com el pronunciàvem: nort (segle xvii, CIVAL; en 1840, Pere Labèrnia, seguix usant nort). Però, modernament, hem imitat el francés, el qual també escrivia inicialment nort (1190, Petit Robert). Posteriorment, deixarien de pronunciar la t (nort > nor) i canviarien la grafia (nord), a partir de la qual crearien derivats (nordique, 1873; nordir, 1868, Petit Robert). Convé tindre en compte que el francés pot pronunciar una d en final de paraula: froide, chaude és [frwad, chod]. En canvi, el valencià-català suprimí en l’Edat Mitjana la sonoritat en les consonants oclusives, fricatives o africades sonores en final de paraula (cf. {fugir / fuig}, {neboda / nebot}, {amiga / amic}, {lloba / llop}). Per a precisar la visió internacional, podem tindre en compte que, en anglés, no hi ha d ni t, sinó la consonant interdental fricativa sorda (north i south, inicialment suth).

2. Punts cardinals: noms romànics i noms anglesos. Les grafies nort i nord
   1. Nomenclatura romànica (a) i anglesa (b):
      1. llevant, ponent, tramuntana, migjorn, gregal, xaloc, mestral i garbí o llebeig.
      2. nord, sud, est i oest.
   2. Característiques de l’adaptació dels noms anglesos
      1. Noms aïllats (ni diminutius ni derivats). Forma fonètica: [nort, sut].
      2. Grafia inicial: nort (segle xvii, CIVAL).
      3. Modernament: imitació del francés (que té consonants oclusives, fricatives i africades sonores en final de paraula; froide, chaude és [frwad, chod].
      4. En anglés, no hi ha d ni t, sinó una consonant interdental fricativa sorda (north i south, inicialment suth).

L’origen dels noms nous dels punts cardinals explica que les paraules compostes que contenen els noms anglesos no són homogènies. Per a l’anglés, la construcció North America no té cap particularitat: és com the corner table, construcció que conviu amb the table on the corner. Però nosaltres només tenim la segona construcció (la taula del cantó; és inexistent *la cantó taula). Eixa observació sintàctica explica que la construcció regular de les llengües romàniques és Amèrica del Nord. Certament, si s’ha escampat Nord + Amèrica, pareix raonable acceptar el fet. Però hauríem de tindre en compte l’origen de la construcció, i també el fet que nord + est és una construcció del tot diferent: és la suma de dos adjectius (igual que en sordmut, grecollatí o agredolç).

En la grafia, ¿com hem actuat en eixos dos casos? En la suma d’adjectius, Labèrnia practica l’aglutinació (nordest). En canvi, posteriorment hem imitat la proposta de l’anglés (north-east) i del francés (nord-est). Certament, el castellà aglutina (noreste, suroeste), però l’actuació adequada és guiar-se pels interessos de la llengua. Si haguérem mirat els adjectius composts, hauríem proposat o bé l’aglutinació (nordest, nordoest, sudest i sudoest), o bé la separació que hi ha en (color) blau cel (nord est, nord oest, sud est i sud oest). Per cert, segons el «google» no són gens escassos els exemples d’aglutinació en la llengua escrita actual (nordest).

En el cas de les construccions irregulars, les hem importades, però ara no hem imitat la grafia de l’anglés, que no recorre al guionet (North America, South America). No sé si la causa és haver pensat que, si hi ha guionet en nord-est, ¿per què no també en Nord-Amèrica?

A més, supose que hauríem d’escriure Nord-amèrica, ja que hem vist en el segon paràgraf que la Filològica escriu el topònim Àfrica en minúscula en «Sud-àfrica» (no deu ser un error, ja que eixa grafia apareix tres voltes en OIEC 2017). Això significa que els parlants haurien de memoritzar dos característiques: posar el guionet en les construccions irregulars (quan un topònim té davant un punt cardinal) i recórrer a la minúscula en el segon component (que és el topònim general, Amèrica, Àfrica). El francés potencia Amérique du Nord, però usa la construcció irregular en adjectius, com ara nord-africain (o Nord-Africain, majúscula en els dos components). L’anglés no usa tampoc el guionet (North African).

¿És positiu el camí descrit? Pareix que imitem l’anglés quan és dubtós (nord-est); i ens en separem quan la seua actuació és simple (North America, North African / Nord-Amèrica, nord-africà). Finalment, posem el topònim general en minúscula (Nord-amèrica; en francés, Nord-Africain).

3. Dos classes diferents de noms composts amb nord, sud, est, oest (a-b). Grafia
   1. Anglés: the corner table i the table on the corner. Efecte: North America és una construcció normal.
      1. Llengües romàniques: només tenim la taula del cantó (*la cantó taula).
      2. Efecte: la construcció regular és Amèrica del Nord.
      3. Podem acceptar Nord + Amèrica, però amb consciència de l’origen.
   2. La combinació de punts cardinals és la suma de dos adjectius:
      1. Nord + est és com sordmut, grecollatí o agredolç.
   3. Grafia en la suma d’adjectius: hem seguit l’anglés (north-east) i el francés (nord-est).
      1. Perspectiva interna: o bé aglutinació (nordest, nordoest, sudest i sudoest), o bé separació (com en (color) blau cel: nord est, nord oest, sud est i sud oest).
      2. Es veu que l’aglutinació té actualment una certa presència (nordest).
   4. Grafia de la construcció irregular: no hem seguit l’anglés (North America, South America, North African).
      1. Possibilitat: de nord-est a Nord-Amèrica.
      2. A més, Nord-amèrica. En francés, Amérique du Nord, Nord-Africain.
      3. Dos memoritzacions: guionet, i minúscula en el segon component.
   5. Resultat:
      1. Imitem l’anglés quan és dubtós (nord-est).
      2. No el seguim quan separa (North America, North African).
      3. Posem el topònim general en minúscula (Nord-amèrica; en francés, Nord-Africain).

13.7    El canvi nordestejar > nord-estejar

Després d’haver emmarcat la grafia de les paraules compostes amb els térmens de l’anglés (nord-est, Nord-amèrica), analitzarem la grafia nord-estejar (§13.6, 1a.i). Cal dir que eixe verb deu tindre un ús ben escàs (no n’apareix cap exemple ni en el DCVB ni en el CIVAL). A més, podria ser una paraula poc més que anecdòtica. Els nostres diccionaris no contenen el verb nordir (creat pel francés en el segle xix), a pesar que anar cap a tramuntana pareix que indica una funció orientativa més important que anar cap a gregal. En realitat, el verb francés nordir no deu ser tampoc molt important, ja que eixa llengua no ha creat *sudir (‘anar cap al sud’), *estir ni *oestir. Convindria mirar si el verb norestear (o nordestear) és una creació del castellà i del portuguès, que diccionaris nostres haurien copiat, però que haurien transcendit molt poc (o gens) en la comunicació. Labèrnia (1839-1840) definix «gregalisar» com a «nordestejar», però no conté l’entrada nordestejar.

Sabem que l’ús del guionet en la grafia de les paraules compostes hauria de respondre a criteris generals, elaborats tenint en compte la comunicació. Les limitacions en eixe camp ens han portat a fer vaivens en la grafia de moltes paraules compostes (separar-nos de Fabra i tornar a l’opció inicial; arrítmic DGLC 1932  / arítmic DIEC 1995 / arrítmic OIEC 2017; poliesportiu (1932) / polisportiu (1972) / poliesportiu (1995; ací, §8.1, 3).

En eixe marc, estudiarem la grafia del verb nordestejar. Labèrnia (1840) escrivia nordest i nordestejar. Fabra imitaria el guionet del francés i de l’anglés (nord-est), i la dualitat nord-est i nordestejar és la que apareix en els diccionaris posteriors (DCVB, GDLC, DNV; el DIEC inclou el nom, però no el verb).

Davant d’eixa unanimitat, la Secció Filològica ha proposat canviar la grafia del verb, com hem vist més amunt (§13.6, 1a.i): el guionet s’escriuria en les paraules compostes amb els noms nord, sud, est, oest (nord–est), i també en les paraules derivades (nord–estejar, OIEC 2017: §4.3.2.1.b). En tot el manual d’ortografia, no  he vist més fonamentació que eixes paraules, de manera que convé que ens preguntem si el canvi ortogràfic nordestejar > nord-estejar és coherent, i si és positiu per a la llengua.

En 1970, Joan Fuster (2000: 499) demanava a la Secció Filològica que cada norma anara «amb una justificació sòlida». Si volem satisfer eixa exigència, la primera obligació serà preguntar-nos per quin motiu els nostres predecessors aplicaven la grafia aglutinada.

En el cas que retrocedírem i buscàrem informació, és probable que no en trobàrem. En eixe cas, convé evitar l’actitud de pensar en negatiu sobre els nostres predecessors: no haurien vist que seria una incoherència escriure nord-est però nordestejar. La generositat (i l’humanisme) recomanen pensar en positiu: els nostres antecessors escriurien nordestejar perquè pensarien que, llegint, eixa grafia no crea ni dubtes ni confusions. A més, si algú que usara el verb parlant l’haguera d’escriure aplicaria probablement la mateixa grafia que en les paraules derivades: l’aglutinació (nordestejar). Ara: si la grafia nordestejar no crea problemes llegint ni probablement escrivint, ¿quina finalitat té canviar l’ortografia i fer recordar als parlants que haurien d’escriure nord-estejar?

Si reflexionem, deduirem que, en el camí que ha seguit la Secció Filològica, hi han dos anomalies més. En l’argumentació que hem reproduït, no hi ha cap apel·lació als predecessors. Quan canviem una grafia (ara, nordestejar), hauria de ser perquè hi ha una deficiència en la norma heretada (limitació que hem de dir quina és). A més, també és obligatori mostrar que l’alternativa que proposem soluciona la deficiència. En canvi, l’OIEC (2017) actua com si prèviament no haguérem tingut una grafia sobre el verb nordestejar (que té quasi dos segles, Labèrnia 1840).

La segona limitació de la Filològica és que actua sense tindre en compte el marc de les paraules que tracta, de manera que elabora regles particulars. La norma que regula nord-estejar està en §4.3.2.1.b. El punt immediatament anterior (§4.3.2.1.a) regula el guionet en els numerals i els ordinals, posa com a darrers exemples «el Cinc–cents, el Nou–cents», i seguix amb estes paraules: «Cal subratllar, però, que no duen guionet els derivats d’aquests mots, com cinccentista, noucentisme». Si generalitzem, direm que, en les paraules compostes que contenen un guionet, eixe signe desapareix quan formem una paraula derivada. Eixe és el cas general. La parella {nou-cents / noucentisme} apareix en tots els diccionaris, així com {zig-zag / zigzaguejar}. En canvi, {ping-pong / pinponguiste} només està inclosa en el DNV.

¿Podem separar-nos de l’actuació general? Si hi ha un factor particular, sí. Però, en eixe cas, cal exposar-lo.

4. ¿Per què hauríem d’escriure nord-estejar?
   1. El verb norestear podria ser una creació del castellà i del portugués.
      1. Importat per diccionaris nostres, deu haver tingut poca transcendència en la comunicació.
   2.  Predecessors:
      1. Labèrnia (1840): nordest i nordestejar.
      2. A partir del DGLC: nord-est i nordestejar (DCVB, GDLC, DNV; el DIEC no conté el verb).
      3. L’OIEC (2017: §4.3.2.1.b) trenca la unanimitat.
   3. Si pensem que seria per a unificar nord-est i nord-estejar, som poc respectuosos amb els predecessors.
      1. Prou que devien ser conscients que nord-est i nordestejar són grafies diferents.
   4. Causa comunicativa probable (que els antecessors haurien d’haver explicitat):
      1. La grafia nordestejar és la que tendiria a fer un parlant que usara eixa paraula, la qual no crea dubtes ni confusions als lectors.
   5. A més, els guionets de les paraules compostes desapareixen en les derivades (fet que indica l’OIEC 2017: 4.3.2.1.a):
      1. nou-cents / noucentisme} (general), {zig-zag / zigzaguejar} (general), {ping-pong / pinponguiste} (DNV)
   6. És factible separar-se dels predecessors, però dient en quina limitació incorrien, i mostrant que l’alternativa soluciona la deficiència que hi havia.
      1. L’OIEC (2017: §4.3.2.1.b) no ho fa.

Per a defendre l’actuació de la Secció Filològica, he vist apel·lar a la proposta de la Guia d’usos: el guionet s’usaria «quan l’aglutinació pot alterar la lectura del so final dels components de l’esquerra (blanc-i-blau, nord-est, sud-africà)» (la negreta de c i d és de la font, IIFV 2002: §II.5). Les paraules anteriors són aplicables, encara que cal exposar quins són els factors particulars que permeten l’aplicació. Mirem el nom compost pit-roig. El plural no és dos pits rojos, sinó dos pit-rojos. La irregularitat recomana l’aglutinació (com en aiguamoll / aiguamolls, §4.2, 5a). Finalment, qui no conega el nom de l’ocell referit llegiria la grafia pitroig com a pi-troig. En canvi, qui el conega podria llegir la grafia pitroig adequadament (amb pit i roig), tal com passa en la capital del Quebec (Montréal, que probablement tots els quebequesos lligen com a mon-re-al).

¿Hi han factors particulars en els exemples de la Guia d’usos? Si n’hi han, els autors no els exposen. Mirem-ho per compte nostre. En el primer exemple («blanc-i-blau»), l’IIFV pressuposa que convé aglutinar els components, encara que no explica per què. Si convinguera l’aglutinació, podríem aplicar les regles ortogràfiques generals, que fan passar de c a qu davant de e i i (quan flexionem el verb sucar, escrivim jo suque, i no recorrem al guionet, jo suc-e). ¿Hi ha algun problema per a interpretar adequadament l’equip blanquiblau? Una bona normativa deu potenciar les regles generals tant com puga (l’equip blanquiblau); i, correlativament, deu evitar les excepcions (que són sempre complicacions; ara, «l’equip blanc-i-blau»).

En l’actuació de l’IIFV, hi ha una altra limitació. La Guia d’usos pressuposa que blanc i blau és un adjectiu compost. Això no obstant, el valor és el que correspon a la suma dels components, i sintàcticament la construcció és regular. La suma d’eixes dos propietats comporta que no hi ha un adjectiu compost, de manera que la grafia que li correspon és la separació de les paraules: l’equip blanc i blau, els blanc i blau (els jugadors de l’equip blanc i blau).

Resumim. En el cas que blanc i blau fora un adjectiu compost i haguem d’aglutinar els components, és factible l’ortografia regular (l’equip blanquiblau). A més, la construcció no és una paraula composta, de manera que cal separar les paraules (l’equip blanc i blau). Per cert, l’ús de la construcció que comentem amb el nucli nominal en el·lipsi és local de Barcelona (o regional de Catalunya; es referix als colors de l’equip de futbol barceloní anomenat l’Espanyol). Eixa particularitat fa preguntar-se si els docents valencians (destinataris de la Guia d’usos) sabran quin és el nucli nominal en el·lipsi de els blanc i blau.

Mirem ara si la proposta de l’IIFV (2002) justifica la grafia nord-estejar. Primer, farem una anàlisi interna. La grafia nord-estejar tindria la finalitat de conservar la pronunciació de la darrera consonant de nord (que és sorda: [nort]), de manera que la grafia nord-estejar no s’hauria de llegir [nordestejar], sinó [nort-estejar], com explicita el DNV (el DIEC no conté la pronunciació, i tampoc el verb nord-estejar). Ara: qui pense així hauria d’aplicar la mateixa actuació al derivat de zig-zag (que també té una consonant sorda al final: [zigzác]). Per  tant, no hauria de ser zigzaguejar (com té el DIEC), sinó zigzag-ejar (pronunciat [zigzaquejar]). A més, caldria modificar el nom pingponguiste (del DNV). Com que ping-pong té una k al final (com explicita el DNV, [pingponc]), caldria escriure pingpong-iste (pronunciat [pingponquiste]). Això no obstant, el DIEC i el DNV no apliquen el camí de nord-estejar a zigzaguejar ni a pingponguiste.

Els lectors ja hauran pensat que les grafies nord-estejar, zigzag-ejar i pingpong-iste (pronunciades nort-estejar, zigzac-ejar, pinponc-iste) no són positives per als parlants (ni, per tant, per a la llengua). Ara, arribarem al mateix resultat fent una anàlisi externa: mirant les grafies de les darreres dècades (nord-est i nordestejar) des del conjunt de la nostra ortografia.

En una llengua que té centenars de parelles com tard / tardar, i molts cultismes com actínid (un element químic), mirem si apel·lar a conservar la consonant final de nord (sorda: nort) té la implicació següent: si creem un verb derivat del nom actínid (que cal pronunciar [actínit]), s’hauria d’escriure actinid-ar (pronunciat [actinit-ar]) per a conservar el so t del final de actínid. No cal dir que això seria una complicació extraordinària.

En canvi, la parella nord / nordestejar (grafia que correspon a la pronunciació [nor-des-te-jar]) no té cap anomalia en la nostra llengua. Si n’hi ha alguna, d’anomalia, és la que hem indicat més amunt (el guionet de nord-est és una imitació de l’anglés north-east i del francés nord-est, §13.6, 3c). En eixe marc, si fem alguna variació, pareix que no hauria de ser passar d’una anomalia a dos (nord-est, nord-estejar), sinó suprimir l’anomalia que tenim (nord-est), siga separant l’adjectiu compost (nord est), o siga aglutinant-lo (nordest). També seria molt recomanable tindre en compte que el nom habitual no hauria de ser nord + est, sinó gregal: Ara, girarem a gregal (i no Ara, posarem el rumb al nord-est).

5. Causa que exposa l’IIFV (2002: §II.5) per a nord-est; aplicació a nord-estejar (c-e)
   1. El guionet s’usaria «quan l’aglutinació pot alterar la lectura del so final dels components de l’esquerra (blanc-i-blau, nord-est, sud-africà)».
      1. És aplicable quan hi han factors particulars, que cal exposar.
      2. Exemple: pit-roig. Plural: pit-rojos (no pits rojos). Efecte: aglutinació (cf. aiguamolls, §4.2, 5a).
      3. Qui no conega el nom, llegiria pitroig com a pi-troig.
      4. Però l’IIFV no exposa factors particulars per als seus exemples.
   2. «blanc-i-blau»: l’IIFV no explica que siga una paraula composta i per què convindria aglutinar.
      1. En l’aglutinació, són aplicables les regles ortogràfiques generals. ¿Hi ha algun problema per a interpretar adequadament l’equip blanquiblau?
      2. Una bona normativa potencia les regles generals i evita les excepcions (que són complicacions; ara, «l’equip blanc-i-blau»).
      3. A més, el valor és la suma dels components, i sintàcticament és regular.
      4. Efecte: no hi ha un adjectiu compost; per tant, cal separar: l’equip blanc i blau, els [jugadors de l’equip] blanc i blau.
   3. La proposta de l’IIFV (2002) ¿justifica nord-estejar? Anàlisi interna.
      1. Tindria la finalitat de conservar la t de nord / [nort]; nord-estejar / [nort-estejar].
      2. Caldria aplicar-ho a zig-zag / [zigzác]: zigzag-ejar / [zigzaquejar], i a ping-pong / [pingponc]: pingpong-iste / [pingponquiste]. Però no ho fan.
   4. Anàlisi externa.
      1. La parella nord / nordestejar (pronunciat [nor-des-te-jar]) no té cap anomalia: és com tard / tardar i moltes més parelles.
      2. Escriure nord-estejar per a conservar la t ¿no hauria d’implicar que els verbs derivats de cultismes (actínid) haurien d’actuar igual actinid-ar / [actinit-ar])?
   5. Resultat: si hi ha alguna anomalia, és el guionet de nord-est per haver imitat l’anglés i el francés, 13.6, 3c).
      1. Si fem alguna variació, hauria de ser suprimir l’anomalia que tenim (nord-est), no passar d’una a dos (nord-est, nord-estejar).

Tragam conclusions. La Secció Filològica ha establit una norma sense parlar de la comunicació: la grafia que teníem des de Labèrnia (1839-1840: nordestejar) ¿crea confusions quan algú escriu, o quan llegint ens trobem nordestejar? Si en crea, ho hauríem d’explicar. I, si no en crea, no tenim per què canviar la grafia. Ben mirat, fer modificacions quan no hi han problemes ¿no equival a crear problemes a on no n’hi han? A més, la falta del marc general comporta una heterogeneïtat (nord-estejar però zigzaguejar). Hi ha qui pensa que el motiu d’escriure nord-estejar estaria en conservar la t que hi ha en la pronunciació de la grafia nord (de manera que nord-estejar s’hauria de llegir [nort-estejar]). Però eixa proposta té efectes negatius (5c-e).

6. Conclusions sobre nordestejar / nord-estejar
   1. La grafia que teníem des de Labèrnia (1839-1840) ¿crea confusions quan algú escriu, o quan llegint ens trobem nordestejar?
      1. Si en crea, cal explicar-ho. Si no en crea, estem bé.
      2. Fer modificacions quan no hi han problemes ¿no equival a crear-ne?
   2. Pensar que el motiu de nord-estejar estaria en conservar la t (nord-estejar / [nort-estejar]) té efectes negatius (5c-e).

13.8    Valoració de «l’acord normatiu» de l’Acadèmia

N’hi hauran que trobaran pobre «l’acord normatiu» de l’Acadèmia, qualitat derivada de les modificacions ortogràfiques que prèviament havia fet la Secció Filològica, ja que l’Acadèmia seguix bàsicament la institució catalana. Però, en compte d’eixa visió negativa (l’acord seria pobre), també podem considerar que el document és valent i generós. Ho és per dos raons unides: per responsabilitat i per a evitar problemes socials. Per eixes dos raons, l’Acadèmia ha acceptat provisionalment les modificacions ortogràfiques de la Filològica. Ara, la institució catalana hauria de correspondre amb la mateixa generositat. La Secció Filològica i l’Acadèmia haurien d’estudiar d’una en una les modificacions ortogràfiques; i, si són positives per a la llengua, perfecte. En el cas contrari (si l’estudi demostra que no són positives), caldria rectificar, actitud pròpia de savis:

1. Valors a destacar i objectius a la curta
   1. Acadèmia: actitud valenta i generosa.
      1. Per responsabilitat i per a evitar problemes socials, ha acceptat provisionalment les modificacions d’altri.
   2. Secció Filològica: hauria de correspondre amb generositat.
      1. Estudi de les modificacions; si són negatives, convindrà practicar el camí dels savis (rectificar-les).

L’activitat descrita (12b.i) es troba dins de la coordinació entre l’Acadèmia i la Secció Filològica. De coordinació, n’hauríem de voler tanta com siga possible. Quant a la convergència (que implica un acostament recíproc), convé fer una matisació: l’hauríem de buscar sempre que les condicions socials ho permeten. Les normes no tenen sentit fora de la societat a què van destinades. Si els lingüistes «convergim» prescindint de la societat (és a dir, si no considerem els parlants en el seu entorn social), crearem confusió. Els professionals de la llengua devem buscar normes que animen els valencians a usar el valencià. L’ús ha d’estar per davant de tot. Les actituds contràries a la coordinació i la convergència (la subordinació i la supeditació) les hauríem d’excloure de soca-rel, ja que eixos comportaments van contra la dignitat que l’Acadèmia i la Secció Filològica es mereixen com a institucions públiques creades (o reconegudes), respectivament, per les Corts Valencianes (1998) i per la Generalitat de Catalunya (Institut d’Estudis Catalans, Llei 8/1991).

2. Objectius a la llarga de l’Acadèmia i la Secció Filològica
   1. Coordinació: tanta com siga possible.
   2. Convergència: quan les condicions socials ho permeten.
      1. Si prescindim de la societat, crearem confusió.
      2. Objectiu de l’Acadèmia: animar a usar el valencià.
   3. Subordinació i supeditació: gens ni miqueta.

Si només mirem el contingut de «l’acord normatiu», també són factibles dos lectures. Sabem que hi ha poca correspondència entre els principis d’eixe document i el seu contingut (§13.3-§13.5). Però és possible interpretar el fet en positiu. En ells mateixos, els principis són bons. Per tant, podem demanar que l’Acadèmia els aplique a la Gramàtica normativa valenciana (2006) a cada part (a la fonètica i a l’ortografia, a la sintaxi i a la flexió, a la semàntica i a la derivació) si hi han normes que creen «dificultats en l’aprenentatge i l’assimilació». L’objectiu és que, en la normativa, només hi hagen «unes regles comprensibles i aplicables» a fi d’arribar a «una simplificació» que «evite memoritzacions innecessàries» i que «facilite l’escriptura» (i que no dificulte els parlaments públics).

No cal dir que els objectius de l’Acadèmia (la comprensió i l’assimilació, §13.2, 2b) són del tot adequats amb les seues obligacions. La institució no solament té l’exigència legal de normativitzar el valencià. També té l’obligació ètica de mirar si els valencians comprenen, assimilen i usen les normes que la institució elabora i aprova.

Encara que disposem de molt pocs estudis sobre quines normes comprenen i assimilen els alumnes i quines no, tots els qui ens dediquem a la docència sabem que no són escasses les normes que no s’assimilen. En posaré dos exemples: unes paraules eloqüents de Joan Solà (14a), i quines serien les primeres deu normes «que costen més d’assimilar» segons Jordi Ginebra (14b):

3. Regles que els alumnes no comprenen ni assimilen. Un exemple
   1. «”Canvi i caiguda de preposicions”. Es tracta d’un dels punts més sorprenents de la sintaxi catalana actual. La sorpresa de l’estudiós és provocada pels següents fets. / En primer lloc, aquest és probablement un dels punts de la nostra sintaxi dels quals es pot afirmar més clarament que ningú no els ha integrat en la seva llengua espontània; incloent-hi els professionals de la llengua. […].» (Solà 1994: 71)
   2. Pregunta del periòdic Ara (12-01-2015): «Pot posar exemples de punts de la normativa que creu que ara mateix no funcionen?». Resposta de Ginebra: «En sintaxi els punts que costen més d’assimilar són, per aquest ordre: [el «lo neutre» apareix en iii i en vi]
      1. el canvi i caiguda de preposicions
      2. les perífrasis d’obligació
      3. l’expressió de l’abstracció
      4. la distribució de per i per a
      5. la distribució de ser i estar
      6. l’expressió de la intensitat
      7. el rebuig del nexe preposicional degut a
      8. el complement directe sense a
      9. el règim de certs verbs
      10. l’ús del futur simple sense valor de probabilitat.»

Si ara recordem les observacions pedagògiques de la Secció Filològica («regles clares i senzilles, sistematitzar, simplificar i aclarir al màxim», §10.3, 4-5), convindrem que també és factible aplicar-les a la seua gramàtica. En les anàlisis que hem fet sobre la teoria d’eixe manual (§2.2, §8-§9), hem trobat limitacions significatives. En la normativa, el panorama és semblant (§7.2, §10-§11). De fet, Ginebra (2017) ha elaborat un llibre per a saber quines normes conté la gramàtica («una guia per resoldre dubtes i per poder aplicar de manera segura els preceptes i orientacions de la GIEC i de l’OIEC», p. 8).

Estem davant d’un resultat “de categoria” (expressió popular per a indicar que una cosa és molt bona, potser perquè les categories o conceptes fonamentals són els que estan al capdamunt). Realment, podem dir que hem acabat l’estudi de la Secció Filològica i de l’Acadèmia amb un final ben digne:

4. Principis positius de l’Acadèmia (2006) i de la Secció Filològica (2016; vists en §13.2, 2; §10.3, 4-5): convé aplicar-los al conjunt de les gramàtiques
   1. Principis de «l’acord normatiu»
      1. Hi han «dificultats en l’aprenentatge i l’assimilació» de regles.
      2. Per tant, cal elaborar «unes regles comprensibles i aplicables».
      3. Finalitats: arribar a «una simplificació», la qual hauria «d’evitar memoritzacions innecessàries» i hauria de «facilitar l’escriptura».
   2. Els professionals de la llengua (14a-b) saben que, en cada part de la normativa (en la fonètica i en l’ortografia, en la sintaxi i en la flexió, en la semàntica i en la derivació), hi han normes que:
      1. creen «dificultats en l’aprenentatge i l’assimilació».
   3.  Alternativa:
      1. elaborar «unes regles comprensibles i aplicables»
      2. a fi d’arribar a «una simplificació»
      3. que «evite memoritzacions innecessàries»
      4. i que «facilite l’escriptura»
      5. (i, també, que no dificulte els parlaments públics).
   4. Una institució normativitzadora humanista també té l’obligació ètica de mirar si els parlants comprenen, assimilen i usen les normes que la institució elabora i aprova.

El darrer article dedicat a analitzar l’actuació de la Secció Filològica (OIEC 2017) tracta les variacions no estudiades fins ara. La finalitat, òbviament, és evitar que es quede sense tractar una part significativa dels canvis. Això no obstant, convé indicar que, des del punt de vista dels lectors, no apareixeran factors nous significatius. El contingut de l’escrit exemplifica tres anomalies metodològiques.

La primera pertany a la metodologia de la ciència: sense una teoria general, clara i estructurada, podem anar ben orientats; però formularem les idees que tenim d’una manera poc adequada (§12.1, 2-3; §12.2, 1). La segona anomalia incidix en la normativa: l’absènsia d’una teoria general permet proposar normes que, en compte d’afavorir la comunicació lingüística, fan el contrari (§12.1, 4-9). Finalment, toparem amb un contrast cridaner: treballar poc els fonaments, però intentar establir la grafia de tota paraula composta. Eixa inadequació facilita que hi hagen canvis periòdics (1992 / 1995 / 1996 / 2017) i fer afirmacions no certes (§12.2, 1).

12.1    Les set regles del segon paràgraf

En l’estudi de com actua la Filològica davant de la grafia de les paraules compostes, hi ha un tema que hem tractat parcialment: les modificacions que ha fet en l’Ortografia (2017). En concret, el manual descriu en tres paràgrafs els canvis ortogràfics que ha fet, dels quals hem analitzat el primer (§10.2, 2). He dit que estudiaríem els altres dos posteriorment perquè, des d’un punt de vista qualitatiu, aporten poc. Això significa que els lectors que en tinguen prou amb l’anàlisi feta (§10.2-§10.3, 3-7) poden prescindir d’este article i passar al següent (§13: com incorpora l’Acadèmia Valenciana les variacions de la Secció Filològica) o al §14, que fa una síntesi de les característiques positives que han eixit en l’estudi de les paraules compostes.

Ací tenim el primer dels dos paràgrafs al·ludits:

1. Segon paràgraf de les modificacions: conté set regles
   1. «Els canvis més significatius que introdueix l’ortografia catalana (OIEC) són els següents: [el primer paràgraf està en §10.2, 2]
   2. »b) En l’ús del guionet en mots prefixats i S’hi escriu un guionet quan el prefix precedeix un sintagma lexicalitzat, una locució o bé un mot que ja porta guionet (ex–directora general, manifestació pro–dretde vaga, actitud anti–nord-americana); quan el prefix precedeix cometes o mots en cursiva (un ex–«hippy»), de la mateixa manera que es feia davant majúscules, xifres i símbols; en els conjunts formats per un nom o un adjectiu precedits de l’adverbi no, s’escriu un guionet únicament en els casos lexicalitzats (per exemple, el no–alineament, la no–bel·ligerància, però la no confessionalitat de l’Estat; art no–figuratiu ‘abstracte’, però arma no reglamentària); s’escriuen aglutinades i sense guionet expressions lexicalitzades, principalment no­minals, com un sensepapers o una contrarellotge (però, amb guionet, cotó– en– pèl, déu–n’hi–do, més–enllà, amb accent gràfic en el primer component), i també compos­tos no reduplicatius com ara a cuitacorrents, a matadegolla, sucamulla o clocpiu; se n’admet l’ús en aquells compostos a la manera culta formats per dos o més adjectius amb la terminació -o llevat del darrer, sempre que no responguin a un concepte uni­tari i es vulgui remarcar la independència dels conceptes expressats per cada consti­ tuent (el tractat hispano–americà ‘d’Espanya amb Amèrica’; cf. els països hispanoamericans ‘d’Hispanoamèrica’). Finalment, es posa en relleu l’ús discrecional del guionet en casos d’homonímia (co– rector, ex– portador, per a diferenciar­los de corrector i exportador) o per a evitar formes gràfiques detonants (ex–exiliat, ex–xa, en comptes de *exexiliat o *exxà).» (OIEC 2017: 15)

Com en el primer paràgraf (§10.2, 2), hauria sigut més pedagògic separar les regles. Faré eixa operació a mesura que les comentarem. Hi han dos normes que trobe positives, per bé que canviaria la formulació de la primera (2a), i la fonamentació de la segona (2b):

2. Modificacions ortogràfiques que trobe positives
   1. Regla setena del segon paràgraf de les modificacions (1)
      1. «Finalment, es posa en relleu l’ús discrecional del guionet en casos d’homonímia (co– rector, ex– portador, per a diferenciar­los de corrector i exportador) o per a evitar formes gràfiques detonants (ex–exiliat, ex–xa, en comptesde *exexiliat o *exxà).»
   2. Quarta regla del segon paràgraf de les modificacions (1)
      1. «S’escriuen aglutinades i sense guionet expressions lexicalitzades, principalment no­minals, com un sensepapers o una contrarellotge (però, amb guionet, cotó–en–pèl, déu–n’hi–do, més–enllà, amb accent gràfic en el primer component).»

En el cas de co + rector = corrector (2a), més que recórrer a l’homonímia (cultisme que significa ‘el mateix nom’), trobe més clar i més precís dir que, quan l’aplicació d’un prefix compositiu a una paraula fa coincidir amb una paraula no composta preexistent, cal usar el guionet (o separar el prefix: el co-rector de la universitat o el co rector de la universitat, l’ex-portador d’una cosa o l’ex portador d’una cosa).

L’afirmació que la grafia exexiliat seria detonant té la limitació que es fonamenta en una paraula que indica una impressió subjectiva, i les normes deuen buscar raons objectives. Crec que seria preferible dir que, quan l’adjunció d’un prefix compositiu a una paraula produïx una combinació de lletres que pot produir errors en la lectura, és millor el guionet (o la separació: l’ex-exiliat o l’ex exiliat, l’ex-xa o l’ex xa).

Passem a la segona modificació positiva (2b). Parlant de persones, trobe adequat escriure T’esperen dos sensepapers / Sempre va a tot gas. És una contrarellotge. La causa no és la «lexicalització» (2b), sinó una raó que ha eixit parlant del nom compost entre-nus («entrenús» en el DIEC): evitar grafies que podern induir els lectors a creure que la paraula no seria una preposició sinó un nom (l’entre, §11.5). La formulació podria ser la següent: quan una paraula composta està formada per una preposició forta i un nom, és preferible evitar grafies que poden fer pensar en un nom (la contra, l’entre). Si els lectors veuen clarament la preposició, podem aglutinar (un sensepapers, una contrarellotge); altrament, és preferible el guionet (un entre-nus):

3. Dos propostes positives (2), però canviant la formulació i la fonamentació
   1. Quan l’aplicació d’un prefix compositiu fa coincidir amb una paraula no composta, cal usar el guionet (o separar el prefix).
      1. l’ex-portador d’una cosa (o l’ex portador d’una cosa).
      2. Actuem igual si es poden produir errors en la lectura (ex + exiliat).
      3. A evitar en les normes: térmens subjectius (detonant, 2a).
   2. Preposició forta + nom: aglutinació. Causa: evitar grafies que poden fer pensar
      1.  en un nom (la contra, l’entre).
      2. un sensepapers, una contrarellotge; un entre-nus.
      3. No hi ha cap «lexicalització» (2b).

Al costat de les dos modificacions positives, n’hi han tres que trobe negatives:

4. Primera regla del segon paràgraf de les modificacions (1)
   1. «En l’ús del guionet en mots prefixats i S’hi escriu un guionet quan el prefix precedeix un sintagma lexicalitzat, una locució o bé un mot que ja porta guionet (ex–directora general, manifestació pro–dretde vaga, actitud anti–nord-americana).»

Escriure exdirectora però ex-directora general comporta que, cada volta que hem d’escriure un prefix compositiu, hauríem de mirar si va amb una paraula simple o amb un «sintagma lexicalitzat o una locució». Els membres de la Secció Filològica ¿fan eixa operació? Repetim que no hauríem de demanar als altres coses que prèviament no hem exigit a nosaltres. Per una altra banda, convé recordar com actua la Filològica en la caracterització del concepte lexicalització (§11.2, 5c) i com aplica el concepte locució (§10.4, 11). En definitiva, un lector de la gramàtica de la Secció Filològica no sap què és un «sintagma lexicalitzat» i, per tant, no sabrà aplicar la regla.

Encara convé que fem una tercera observació. Davant de la proposta exdirectora però ex-directora general, pareix raonable fer esta pregunta: algú que veja escrit exdirectora general (amb ex i directora junts) ¿pot interpretar-ho malament? I, si no és factible equivocar-se, ¿quina utilitat té la regla? A més, eixa norma ¿simplifica i facilita l’escriptura?

No em sorprendria que, si algú volguera escriure el moviment anti dret d’avort, ho escriguera com probablement ho pronunciaria si és informació nova en el discurs: separant anti i dret d’avort. Però, com que la Filològica partix del principi que una paraula composta s’ha d’aglutinar, no pot escriure moviment anti dret d’avort.

Mirant-ho bé, sí que hi ha una particularitat en la dualitat ex + conseller  i ex + conseller de sanitat. Però podem formular la particularitat sense necessitat de la «lexicalització»: quan apliquem un prefix compositiu a una construcció sintàctica, és preferible que vaja separat (l’ex conseller de sanitat / el moviment pro dret d’avort):

5. Prefix compositiu + construcció sintàctica
   1. És preferible la separació: l’ex conseller de sanitat / el moviment pro dret d’avort).
   2. exdirectora però ex-directora general (4) comporta:
      1. cada paraula amb un prefix compositiu: ¿paraula simple o «sintagma lexicalitzat»? Filològica: ho fan?

La tercera modificació de (1) és de l’estil de exdirectora però ex-directora general: hauríem d’escriure la no-bel·ligerència però la no confessionalitat:

6. Tercera regla del segon paràgraf de les modificacions (1)
   1. «En els conjunts formats per un nom o un adjectiu precedits de l’adverbi no, s’escriu un guionet únicament en els casos lexicalitzats (per exemple, el no–alineament, la no–bel·ligerància, però la no confessionalitat de l’Estat; art no–figuratiu ‘abstracte’, però arma no reglamentària).»

La Secció Filològica posa la regla de (6a) com a primera excepció a l’aglutinació dels prefixos, i per això l’hem estudiada en l’article dedicat al guionet (§11.2, 4-5). No cal repetir l’anàlisi de l’article 11, però sí que convé notar que la caracterització de la Introducció de l’Ortografia (ací, 6a) no és la mateixa definició que la institució dóna dins del llibre. En efecte, ara parla de «lexicalització» (4a), mentres que en el tractament de les paraules compostes posa «expressions que han assolit un alt grau de lexicalització» (ací, §11.2, 4b). En (6a), hi hauria «lexicalització / no lexicalitació»; en la citació de (§11.2, 4b), sempre hi hauria «lexicalització», i la diferència seria «alt grau / no alt grau»:

7. Hauríem d’escriure la no-bel·ligerència però la no confessionalitat
   1. Dos caracteritzacions diferents: «lexicalització / no lexicalitació» (6a); «lexicalització alt grau / no alt grau» (§11.2, 4b).

La tercera modificació que trobe negativa és la coexistència de hispanoamericà i hispano–americà (amb un valor diferent):

8. Regla sisena del segon paràgraf de les modificacions (1)
   1. «Se n’admet l’ús [deu ser l’ús del guionet] en aquells compostos a la manera culta formats per dos o més adjectius amb la terminació -o llevat del darrer, sempre que no responguin a un concepte uni­tari i es vulgui remarcar la independència dels conceptes expressats per cada consti­tuent (el tractat hispano–americà ‘d’Espanya amb Amèrica’; els països hispanoamericans ‘d’Hispanoamèrica’).»

La proposta anterior comporta que, quan unim dos adjectius en què el primer acaba en -o, hauríem de preguntar-nos si expressem «un concepte unitari» o si volem «remarcar la independència dels conceptes» (8), i segons quin siga el resultat escriuríem hispanoamericà («concepte unitari») o hispano–americà («independència dels conceptes»). Convé que ens tornem a preguntar si les persones que han aprovat la norma fan eixa operació.

A més, no sé quan un concepte no és unitari i, per tant, jo no sabria aplicar eixa regla. Encara que, ben mirat, podríem reflexionar si hi ha algun concepte que no siga unitari. La meua opinió és que, si està mal definit, potser sí. En canvi, si està ben definit un concepte ¿no és inherentment unitari? Per una altra banda, convé repetir la pregunta d’adés: la regla que acabem d’estudiar ¿simplifica i facilita l’escriptura?

9. Hispanoamericài hispano–americà (amb un valor diferent)
   1. Adjectiu en -o + adjectiu: ¿«un concepte unitari» o «remarcar la independència dels conceptes» (8)?
   2. Les persones que han aprovat la norma ¿fan eixa operació?
   3. ¿Existixen conceptes no unitaris?

Les dos modificacions que ens queden per comentar trobe que tenen poc de cos:

10. Les dos modificacions que queden
    1. Regla cinquena del segon paràgraf de les modificacions (1)
       1. «I també [s’escriuen aglutinats] compos­tos no reduplicatius com ara a cuitacorrents, a matadegolla, sucamulla o clocpiu».
    2. Segona regla del segon paràgraf de les modificacions (1)
       1. «Quan el prefix precedeix cometes o mots en cursiva (un ex–«hippy»), de lamateixa manera que es feia davant majúscules, xifres i símbols.»

La primera regla (10a) no té sentit perquè és negativa (ser no reduplicatiu). Una caracterització sempre ha de ser positiva (si diem que un cercle no és un quadrat, no expliquem què és un cercle). Supose que un parlant que use el circumstancial de manera a cuitacorrents (o a matadegolla, o sucamulla) trobarà adequada l’aglutinació (10a), ja que tenim dos verbs coordinats sense la paraula i, de manera que hi ha una construcció irregular (contra un vaivé / dos vaivens). De fet, el DCVB escriu cloc-piu (que posa com a forma principal) i cloc i piu (com a forma secundària): per tant, separa quan hi ha una construcció sintàctica regular (en canvi, el DNV grafia clop-i-piu).  Per cert, els parlants que diuen «clocpiu» ¿pronuncien una o tancada i la síl·laba cloc és àtona? Als qui no coneixem la paraula, la grafia clocpiu ens impulsa a eixes característiques fonètiques.

Quant a les paraules que escrivim entre cometes o en cursiva (10b), haurien de reflectir una entonació especial. Parlant, quan algú vol indicar que la paraula que diu és estranya (o que la usa com a concepte) la separa de les anteriors i li dóna una entonació diferent (No conec el nom clocpiu). Ara: això ¿no implica separar gràficament el prefix compositiu i la paraula remarcada?: Aquell és un ex hippy.

11. Un error (10a) i una norma dubtosa (10b)
    1. a cuitacorrents, a matadegolla, sucamulla: construcció irregular (coordinacio de verbs sense i); per tant, aglutinació.
       1. La causa no és ser «reduplicatiu».
    2. Paraules entre cometes o en cursiva: entonació especial; separades de les anteriors. Efecte: Aquell és un ex

Resumim. Hem trobat modificacions adequades (un sensepapers, 2b), rectificacions necessàries (ex + portador, 2a) complicacions negatives (exdirectora però ex-directora general, 4; la no-bel·ligerència però la no confessionalitat, 6; hispanoamericà i hispano–americà, 8) i algun error (a cuitacorrents no s’aglutinaria perquè és una construcció irregular, sinó perquè seria «reduplicatiu», 10a).

1.2    El tercer paràgraf de les modificacions: autorectificacions

Ací tenim el tercer paràgraf que descriu modificacions ortogràfiques:

1. «Els canvis més significatius que introdueix l’ortografia catalana (OIEC) són els següents:
   1. »c) En els mots compostos i prefixats amb el segon formant començat per s segui­da de consonant. S’hi escriu una e epentètica quan aquest segon formant coincideix formalment i semànticament amb un mot català començat per e: angioespasme (es- pasme), arterioesclerosi (esclerosi), bioespeleologia (espeleologia), corticoesteroide (esteroide), cronoestratigrafia (estratigrafia), endoesquelet (esquelet), feldespat (espat), geoestacionari (estacionari), hidroestàtic (estàtic), termoestable (estable).
   2. »Aquest can­vi comporta una modificació de l’acord pres el 19 de febrer de 1996.
   3. »Amb l’addició d’aquesta e epentètica es facilita la coneixença de l’ortografia d’aquests compostos, perquè els assimila a la resta de compostos i prefixats (autoescola, infraestructura, poliesportiu, preescolar).» (OIEC 15-16)

L’escrit reproduït ha aparegut més amunt quan tractàvem els canvis ortogràfics i les autocorreccions que ha fet la Filològica (§8.1, 2b). El fragment de (1b) explicita l’autocorrecció, i el de (1c) la causa, que és formidable: «facilitar la coneixença de l’ortografia». Justament perquè eixa actitud és molt positiva, hauria de ser constant en l’activitat de la Filològica.

Comparant el contingut de (1a) i el document de 1996, he trobat tres variacions: arteriosclerosi, endosquet, termostable, que han passat a arterioesclerosi, endoesquelet, termoestable. ¿És positiu eixe canvi? Des dels principis que la llengua és per als parlants, i que la delimitació de les paraules compostes depén del saber dels parlants, és obvi que endoesquelet és preferible a endosquelet. Però caldria formular-ho com a principi orientador, aplicable als cultismes nous. Comprovem-ho.

L’afirmació «s’hi escriu una e epentètica quan aquest segon formant coincideix formalment i semànticament amb un mot català començat per e» (1a) té molts exemples que la neguen. Així, tenim esfera però atmosfera, estratosfera; el DIEC conté estel·lar però constel·lar (definit com a «sembrar d’estels, adornar d’estels»); tenim estar però constar; escriure però inscriure; etc.

La realitat és que tenim molts cultismes que són paraules generals, i adaptar-los comportaria augmentar una síl·laba (estar però constar; escriure però inscriure, etc.). Fins i tot el canvi pot vindre cara amunt quan no hi ha variació sil·làbica, com en esfera però atmosfera. En efecte, davant d’eixos exemples els parlants perceben una paraula simple (jo, que sóc lingüiste, no havia pensat mai que en atmosfera hi ha el nom esfera, ni sabia que atmo + esfera significa ‘esfera del vapor, esfera que inclou els núvols’).

Acabem. Si haguera de valorar l’actuació comentada (1), diria que ens tornem a trobar davant de l’actitud descrita més amunt (§10.6): cuidar poc els fonaments i voler arribar fins al darrer exemple. Les conseqüències d’eixa dualitat són canvis periòdics (1992 / 1995 / 1996 / 2017) i afirmacions no certes (1a):

Destaquem la part bàsica:

2. Principi orientador positiu
   1. Procurar que els cultismes (sobretot els nous) responguen tant com siga possible al saber dels parlants.
      1. Efecte: endoesquelet és preferible a endosquelet.
   2. Actuacio de (1): voler arribar fins al darrer exemple, però cuidant poc els fonaments (§10.6).

Les primeres reflexions que  hem desplegat sobre el guionet (§5.1, 2a) ens han fet sospitar que no deu ser gran la seua aportació comunicativa a la grafia de les paraules compostes. Posteriorment, estudiant l’actuació de Fabra (§6.2, 9) hem observat que, sobre el guionet, no aportava argumentacions aplicables a les dades empíriques.

Eixe panorama comporta que tenim davant un bon repte: hauríem d’aclarir quines utilitats específiques podria aportar el guionet a la grafia de les paraules compostes. No fer-ho possibilita que el guionet no responga a una racionalització ortogràfica (i, per tant, a una simplificació ortogràfica). Al contrari, mantindria usos immotivats i no regulats: complicacions ortogràfiques negatives.

En este article, lligant caps i reflexionant deduirem quines deuen ser les dos utilitats bàsiques que el guionet aporta a la grafia de les paraules compostes (§11.5-§11-6). Però, primer, exposarem una informació sobre l’ús del guionet que permet entendre l’actuació de la Secció Filològica en les últimes dècades. En la història europea, hi haurien hagut dos processos correlatius de signe contrari. En el primer, s’hauria produït un increment de l’ús del guionet en les paraules compostes (durant el segle xix); en acabant, hauria vingut el procés contrari, una reducció (al llarg del segle xx). Els dos processos tindrien en comú que s’haurien fet d’una manera poc regulada (§11.3). Eixe seria el marc en què treballaria la Secció Filològica (procés de reducció del guionet, però poc regulat, com corrobora l’anàlisi de les regles de la Filològica, §11.2). Cal dir que Fabra ja havia reduït l’ús del guionet (§11.3), i també havia indicat que teníem grafies heretades que no estaven regulades, de manera que la intervenció de la Filològica estava justificada (§11.1). La conjuminació dels factors descrits ens permetrà interpretar la proposta de la institució (§11.4).

Al final del viatge de dos segles que farem en este article, toparem amb una novetat agradable: les dos utilitats bàsiques que trobarem sobre el guionet en la grafia de les paraules compostes apareixen en Fabra (1956), una explícitament (§11.5) i l’altra implíticament (§11-6). L’article 11 és quasi tan llarg com l’anterior.

11.1    La intervenció de la Secció Filològica era necessària

L’escrit previ (§10) focalitza com actua la Secció Filològica en les normes ortogràfiques de les paraules compostes. Hem trobat que la institució no desplega la visió estructural que tenia Fabra sobre el tema. Si el resultat haguera sigut una millora de la gramàtica i de la normativa, no hi hauria res a dir. Però la deducció de l’article ha sigut més aïna la contrària (de la visió global i estructural, hem passat a una pràctica sense estructura, que presenta temes relativament fàcils –erradicar, correferent, ornitorrinc– com a difícils).

La característica negativa que destacaria en l’Ortografia de la Secció Filològica és considerar poc que el pal de paller d’una ortografia «per a tothom» no està en el llatí o el grec (factor influent en una part del noucentisme, §10.3, 6). L’estrela polar és el saber general dels parlants (si erradicar és una paraula simple per als parlants, li correspon una grafia de paraula simple; o, si no existix el verb aiguar per al DIEC, la grafia és sotaiguar). He fet eixa reflexió perquè, en l’ús del guionet en les paraules compostes, també trobarem que la Filològica considera poc l’interés dels parlants. Això no obstant, ¿podem millorar la llengua prescindint dels parlants?

L’article del guionet és quasi tan llarg com l’anterior, ja que el conjunt de l’escrit desplega tres vessants: com tracta la Filògica el guionet (§11.2 i §11.4), quin és el marc europeu (§11.3), com el considerava Fabra (diverses parts de l’article) i, al final, una alternativa que desplega la perspectiva de Fabra (§11.5).

Primer que res, recordarem per què el tractament general de les paraules compostes (§10) va davant del guionet (§11) apareix després. Des de la perspectiva de Fabra (exposada en §6.1 i esquematitzada en §10.1, 1), el guionet va al final com a conseqüència de la jerarquia de les normes: les dos fonamentals són la separació dels components (ull de poll) i l’aglutinació (aiguamoll). Això significa que convindrà usar el guionet quan l’aplicació de les dos regles bàsiques porte a resultats negatius: el guionet ajuntarà en casos en què hauríem de separar els components (exemple de Fabra: cap-gros, i no cap gros); i separarà en casos en què hauríem d’ajuntar (busca-raons, i no buscaraons).

En eixe camí estructurat, el gramàtic de Barcelona consignà quin és el resultat negatiu a què poden portar les regles bàsiques: «una falsa interpretació». Per tant, la finalitat del guionet seria evitar el resultat negatiu («evitar una falsa interpretació»).

La concepció anterior estructuralment és perfecta. La deficiència apareix en la fase final: en els casos en què Fabra proposa que usem el guionet, en general no demostra que siga factible «una interpretació falsa» (en §6.2, hem comentat que la grafia buscaraons és com contrarevolució; i que la grafia cap gros difícilment la interpretarà ningú malament en la comunicació; per a negar-ho, caldria aportar alguna dada empírica). En definitiva, la limitació de Fabra és no aportar oracions que demostren que hi hauria confusió sense el guionet. En síntesi:

1. Marc i utilitat de l’ús del guionet en les paraules compostes
   1. Marc estructural:
      1. Aglutinar quan toca separar (pit-negre), i separar quan caldria ajuntar (busca-raons).
   2. Finalitat del guionet en Fabra: «evitar una interpretació falsa».
      1. Limitació de Fabra: no aporta dades que demostren que és necessari.

En 1995, la Secció Filològica aprovà canviar significativament les normes de Fabra sobre el guionet (IEC 1996: 22-26; 1997: 20-21): «els prefixos catalans s’escriuran sempre sense guionet»: arxisatisfet, bestia, exdiputat, periodat, periòdic, preregnant, presantificat, etc. A l’entorn d’eixe fet, també es crearen tensions socials (com el document de 1992 sobre polisportiu i poliesportiu, §7.2).

Segons la institució, l’ús del guionet seria l’única qüestió en què hauria modificat la proposta de Fabra (2a; però mireu les dades de 2b):

2. Segons la Filològica, només hauria modificat la proposta ortogràfica de Fabra en l’ús del guionet
   1. «Fins ara la Secció Filològica no havia volgut introduir sinó rectificacions puntuals en la normativa ortogràfica […] (darrere, llarguerut […] en comptes de *darrera, *llargarut […]). Tan sols en un cas ho havia fet, empesa per la consciència de la complexitat del sistema fabrià: en la norma que regula l’ús del guionet en l’escriptura dels mots formats per composició o per prefixació. Les modificacions fetes han volgut contribuir a sistematitzar i reduir l’ús del guionet a fi de simplificar l’ortografia.» (OIEC 2017: 14, Introducció)
   2. En IEC (1997: 52-65), hi ha una quantitat apreciable de variacions gràfiques entre el DGLC i el DIEC, no sempre anecdòtiques: {anex / annex}, , {arrítmic / arítmic}, {arxiprest / arxipreste}, {biberon / biberó}, {corregnar / coregnar}, {neon / neó}, {ozon / ozó}, {pantalon / pantaló}, {rescalfar / reescalfar}, {sobrescrit / sobreescrit}, {sotascriure / sotaescriure}, {substràtum / substrat}, {trèmer / trémer}, {xènon / xenó}.

Cal dir que, des de l’òptica de Fabra (1956: §162), la intervenció de la Secció Filològica en el guionet estava justificada. En efecte, digué que hi havien no pocs usos del guionet que no estaven regulats (les seues paraules estan reproduïdes en 3a). Eixa afirmació comporta que la seua proposta sobre l’ús del guionet no era satisfactòria i, per tant, calia reflexionar i actuar.

Per a intervindre positivament, la Filològica tenia tres entrebancs. El primer ja el coneixem: enfront del camí més metòdic de Fabra (§10.1, 1), la institució practica un camí teòric i normatiu pobre (§10.4, 13). El segon factor que ha dificultat l’acció de la Filològica és no atribuir una funció general al guionet, contra l’actuació de Fabra (1b: «evitar una interpretació falsa»).

La unió d’eixes dos forces ha facilitat l’aparició de la tercera limitació: de les dos funcions que pot fer el guionet (ajuntar quan caldria separar: segons Fabra, pit-negre; separar quan caldria ajuntar: busca-raons), la Secció Filològica només en té en compte una (separar quan caldria ajuntar: busca-raons). La tercera limitació apareix en una citació de més amunt (§10.4, 12). Quan la institució tracta les paraules compostes amb prefix (desfer), considera el guionet (12a), així com en les paraules compostes que escrivim amb els components aglutinats (aiguamoll, 12b). En canvi, quan arriba a les paraules compostes amb els membres separats (ull de poll, les seues «locucions»), no he vist el guionet (12c). Resumim les dades bàsiques:

3. La intervenció de la Secció Filològica estava justificada
   1. Fabra indica que hi haurien usos del guionet que no estarien fonamentats en regles:
      1. «De regles per al recte ús d’aquest guionet […] no n’hi ha cap enfora de les donades […], les quals estan lluny d’agafar tots els casos en què pot ésser convenient d’usar-lo.» (Fabra 1956: §162)
   2. Tres factors dificultaven la intervenció de la Filològica. Primer:
      1. Fa un camí teòric i normatiu pobre (§10.4, 13).
   3. Segons factor:
      1. No assigna una utilitat comunicativa al guionet.
   4. Tercer factor (afavorit pels dos anteriors):
      1. Només considera una funció del guionet: separar quan caldria ajuntar (busca-raons). Font: §10.4, 12.

11.2    Anàlisi de l’actuació de la Secció Filològica

Prescindirem de la proposta de 1997 i ens centrarem en l’actual (2017). En les p. p. 114-120, l’Ortografia mostra 14 regles sobre l’ús del guionet en paraules compostes, sempre com a separacions dels components quan caldria aglutinar (3d). Per a fer-nos una idea del camí que seguix la Filològica, analitzarem el primer ús del guionet en les paraules compostes amb prefix (desfer, «els mots derivats per prefixació», 2017: §4.3.1), i el primer ús en les paraules compostes aglutinades sense prefix (aiguamoll, «els mots compostos», 2017: §4.3.2):

4. Catorze regles sobre l’ús del guionet (p. 114-120), sempre en paraules en què caldria aglutinar (3d). Paraules amb prefix: la primera excepció (4b)
   1. Les paraules compostes amb un prefix s’escriurien aglutinades (asimètric, infraroig, monosíl·lab, preromànic, proxinés, sotssecretari, Anticrist, Prepirineus). (OIEC 2017: §4.3.1.1).
   2. Però tindrien tres excepcions (p. 114-116). La primera:
      1. «En els conjunts formats per un nom o un adjectiu precedits de l’adverbi no que han assolit un alt grau de lexicalització; en aquests casos, no es comporta com un prefix»; tres exemples: pacte de no-agressió, el no-alineament (i els països no-alineats), la no-bel·ligerància […].»
      2. «Altres expressions no han assolit aquest grau de lexicalització; no manté el seu valor d’adverbi, el significat de l’expressió és el contrari del que tindria sense no i sovint porten complements. Aquestes expressions s’escriuen sense guionet: la no confessionalitat (de l’Estat), la no convertibilitat (del dòlar), la no compareixença (a una convocatòria) […].»

Sabem que la Secció Filològica no definix molts conceptes de les paraules compostes i que recorre a expressions vagues (§7.2, §9.2-§9.3), de manera que focalitzarem primer les dades empíriques. A la vista que la institució no assigna utilitat comunica al guionet (3c), aplicarem la utilitat de Fabra. ¿Quina interpretació falsa es pot fer davant de la grafia pacte de no agressió (en 4b.i, «pacte de no-agressió»)? Per cert, allà a on nosaltres tenim un aminoàcid no essencial l’anglés escriu a non-essential amino acid. ¿En què beneficia la lectura el guionet d’eixa construcció? Si adoptem la perspectiva de l’escriptura, l’aportació de a non-essential deuen ser dubtes i errors.

Per una altra banda, convé notar que la norma que comentem té la implicació següent: cada volta que hem d’escriure no davant d’un nom o d’un adjectiu, hauríem de mirar si és una paraula normal o so hi ha «un alt grau de lexicalització». ¿Actuen així les persones que han aprovat la norma de (4b)?

Passem a la teoria (4a), que conté excepcions (4b.i) i excepcions de les excepcions (4b.ii). Els lectors que vullguen seguir la regla de les excepcions a l’aglutinació reproduïda en (4b.i) ¿saben deduir quan hi ha «lexicalització» (concepte que seria diferent de «locucions»)? Si busquem eixe concepte en l’índex de la gramàtica, remet a la secció que tracta la derivació i la composició (§6.5), la qual conté quatre apartats: derivació (§6.5.1), composició (§6.5.2), «altres processos de formació de mots» (§6.5.3; inclou «truncament», «reduplicació» i «sigles i mots creuats»), i «locucions» (§6.5.4). I bé, en cap d’eixos quatre apartats he trobat la «lexicalització». Això ajuda a entendre que l’índex de conceptes no envie a l’apartat específic que tractaria el concepte, sinó al conjunt de la secció (§6.5).

L’índex de conceptes de la gramàtica conté una altra remissió a «lexicalització», posterior (a §10.4.1b). En la lectura d’eixa referència, he trobat que el manual usa el terme («No és un cas de lexicalització l’ús com a noms de formes que provenen d’infinitiu, com dinar», p. 411), però no explica en què consistix eixe hipotètic procés.

Seguim avant. El guionet apareixeria quan la «lexicalització ha assolit un alt grau». Lògicament, si u no sap què és la lexicalització, no sabrà tampoc si el grau és alt. El manual fa un aclariment: «en aquests casos, no es comporta com un prefix» (4b.i); però, a la vista que la gramàtica no definix «prefix» (ni derivatiu ni compositiu, §9.2, 5b), resultarà que l’aclariment no és aclaridor. I, finalment, tenim l’excepció de l’excepció: si la «lexicalització no és en alt grau», no apareixeria el guionet (4b.ii): la no confessionalitat de l’Estat.

Realment, convé que ens preguntem si anem pel camí de formar els lectors amb «regles clares i senzilles» i aconseguir una ortografia sistematitzada, simplificada, aclaridora al màxim  (§10.3, 4-5); o, si per contra, anem per un camí que fa creure als lectors que la seua llengua és increïblement difícil. Per cert, els membres de la Secció Filològica ¿han comprés i han assimilat les regles que comentem abans d’exigir-les als parlants? Destaquem els punts centrals:

5. El guionet segons la Filològica: anàlisi de la primera excepció en la prefixació (4b)
   1. Com que la institució no assigna utilitat comunicativa al guionet (3c), apliquem la de Fabra.
      1. ¿Quina interpretació falsa podem fer en pacte de no agressió (en compte de pacte de no-agressió, 4b.i)?
      2. Un guionet que no tenim: a non-essential amino acid.
   2. Implicació de la norma: quan escrivim «no + nom / adjectiu», mirar si és una paraula normal o si hi ha «un alt grau de lexicalització».
      1. ¿Actua així qui l’ha aprovada?
   3. Teoria: per a aplicar-la, cal saber què és «lexicalització», que deu ser diferent de les «locucions».
      1. Índex de conceptes de la gramàtica: remet a §6.5, però no el conté.
      2. Ús del guionet: quan la «lexicalització té un alt grau».
      3. Si u no sap què és la lexicalització, tampoc si el grau és alt.
      4. Aclariment fallit: «en aquests casos, no es comporta com un prefix» (4b.i); causa: la gramàtica no definix «prefix» (§9.2, 5b).
      5. Excepció de l’excepció: si la «lexicalització no és en alt grau», absència del guionet (4b.ii): la no confessionalitat de l’Estat.
   4. Eixe camí ¿forma els lectors amb «regles clares i senzilles», sistematitza, simplifica i aclarix al màxim l’ortografia (10.3, 4-5)?
      1. Membres de la Filològica: ¿han comprés i han assimilat les regles que comentem abans d’exigir-les als parlants?

Les paraules compostes amb els membres aglutinats sense prefix compositiu (aiguamoll, els «mots compostos», 6a), tindrien onze excepcions (onze casos en què hauríem de separar usant el guionet). En primer lloc, està formulada la regla general (6a); tot seguit, ve la primera excepció (6b). Quan llegiu els exemples de (6a.i), mireu si teniu algun problema de lectura. Reprendrem eixe detall en la darrera part de l’article (§11.5, 12):

6. Paraules sense prefix: la primera excepció (b)
   1. «Els mots compostos generalment s’escriuen aglutinats» quan són «compostos patrimonials, formats a partir de mots catalans: bocamoll, cama-curt […].
      1. »També quan són «compostos a la manera culta, és a dir, mots construïts amb formes prefixades, acabades generalment en o- i de vegades en i-: aeroport, anglosaxó, audiovisual, cardiovascular, catalanoaragonès, concavoconvex, cumulonimbus, electroxoc, espaciotemporal, fisicoquímic, gastroenteritis, grecollatí, hidroavió, historicoartístic, homosexual, labiodental, serbocroat, socioeconòmic, Hispanoamèrica, Indoxina; brevirostre, curvilini, estratigrafia, insecticida, lamel·libranqui, mortinatalitat, palmiforme, piscifactoria, planisferi, quadribarrat, tecnicisme, uxoricidi, viticultura.» (OIEC 2017: §4.3.2.1)
   2. Però tindrien onze excepcions (p. 117-120). La primera:
      1. «En els cardinals i ordinals compostos, entre desena i unitat, i entre unitat i els mots cents, centes (o centè, centena): vint–i–dos,tres–cents; el Nou–cents […]. Cal subratllar, però, que no duen guionet els derivats d’aquests mots, com cinccentista, noucentisme».

Si mirem la regla sobre la unió gràfica dels components (6a), no trobarem cap observació sobre l’origen immediat de l’aglutinació (és un efecte de ser una construcció irregular sintàcticament, bocamoll, lligacama; o només morfològicament, uns pocavergonyes, menjars agredolços). Eixa absència podria ser una conseqüència de considerar que les paraules compostes regulars (ull de poll, argent viu) no serien paraules compostes, sinó «locucions».

Per a la Secció Filològica, les paraules compostes s’aglutinarien en general; però tindrien excepcions. Si en la prefixació n’eren tres (4b), ara en són onze (6b). Com adés, ens limitarem a analitzar la primera (6b). Igual que en l’excepció analitzada (4b), en (6b) no hi ha tampoc justificació (¿què guanyem escrivint trenta-u però cent dos?; ¿per què  tres-cents però tres mil i tres milions?). Això no obstant, si convé explicitar els criteris per a formar els lectors (§10.3, 5c) convindrem que: a) normativitzar l’ortografia hauria de ser fer propostes que ajuden als parlants a escriure i a llegir; b) cal explicar què aporta cada norma a la comunicació. En resum:

7. El guionet segons la Filològica: anàlisi de la primera excepció en l’aglutinació sense prefix (6b)
   1. La regla de l’aglutinació (6a) no diu que va unida a ser una construcció irregular (aiguamoll; uns pocavergonyes).
      1. Causa factible: totes les paraules compostes s’aglutinarien.
      2. Les construccions regulars (ull de poll) serien «locucions».
   2. No hi ha tampoc justificació del guionet.
      1. ¿Què guanyem escrivint trenta-u però cent dos?
   3. Normes ortogràfiques: haurien d’ajudar a escriure i a llegir.
      1. Efecte: explicar què aporta cada norma a la comunicació.

Si reproduírem les onze excepcions, trobaríem alguna apel·lació a facilitar la interpretació: quan «l’aglutinació […] dificultaria […] la lectura» (caps-i-puntes, plats-i-olles, mira’m-i-no-em-toquis, (§4.3.2.2.e, p. 118; però vetesifils, §4.3.2.1.a, p. 117). Davant d’eixa apel·lació a facilitar la lectura, u es pregunta per què la Secció Filològica no ha aplicat el criteri a cada una de les excepcions. Hauria sigut una bona manera d’assegurar-se que anem pel camí d’una ortografia «per a tothom».

11.3    Marc internacional de l’ús del guionet

Per a poder interpretar més bé com ha actuat no solament la Secció Filològica sinó també Fabra, convé que posem l’ús del guionet en el marc europeu. La consulta de gramàtiques franceses (Grevisse 1936: §169) i angleses (Quirk i altres 1985: 1540-1546, 1569-1579, 1613) fa pensar que, des del final del segle xix, hi ha una tendència a reduir l’ús del guionet en les paraules compostes (a favor de l’aglutinació; en anglés, co-operate / cooperate). Es veu que hi havia hagut un augment que no responia a regles fonamentades i delimitades, i la conseqüència havia sigut una profusió negativa del guionet.

Ara: si l’increment havia sigut desordenat, es veu que la reducció també ho era. L’absència més important que he trobat és no regular de què depén que hi haja separació, soldament o ús del guionet. El primer efecte de no tindre regles generals seria  la presència de dualitats que fa pensar en actuacions heterogènies (en francés, porte-monnaie però portemanteau; en anglés, archduke però arch-fascist). El segon efecte era tindre paraules escrites de més d’una manera (en anglés, el trio {a flower pot / a flower-pot / a flowerpot}). En els Estats Units, el guionet s’usaria més poc que en el Regne Unit (psychosomatic / psycho-somatic). Les variacions també es produïen dins d’una societat (el gust o la voluntat de les cases de publicitat, o dels escriptors, o dels diccionaris, o dels manuals d’estil). Realment, si no normativitzem la part més bàsica o fonamental d’una qüestió (ara, la grafia de les paraules compostes), és poc probable que regulem bé les altres parts. Destaquem els factors bàsics:

8. Creiximent i reducció del guionet: dos processos probablement desordenats
   1. Consulta de gramàtiques franceses i angleses: des del final del segle xix, reducció del guionet (a favor de l’aglutinació).
      1. Prèviament: augment no regulat; profusió negativa.
      2. Reducció: també desordenada.
   2. L’absència més important: no regular els fonaments.
      1. Primer efecte: actuacions heterogènies.
      2. Segon: paraules escrites de més d’una manera.

El desorde que hi havia en francés i en anglés apareixia també entre nosaltres (9a), i Fabra reaccionà com el francés i l’anglés (reduint el guionet, 9b):

9. Coincidència nostra amb les llengües de l’entorn. Exemples de Fabra
   1. Fabra (1912: 271): mig-obrir, mig-partir contra mig matar, mig adormir-se, mig creure’s.
   2. Més exemples de 1912: ull-prendre, car-tenir, al cap-vespre, al cap-davall, avant-braç, argent-viu, poca-vergonya, escanya-pobres, mestre-de-cases, cel-obert, aigua-moll, cama-llarg.

11.4    Interpretació de l’actuació de la Secció Filològica

En el marc europeu descrit, hi han tres factors que podrien explicar l’actuació de la Secció Filològica. El primer és la tendència al llarg del segle xx a reduir l’ús del guionet a favor de l’aglutinació.

El segon factor és tendir a justificar poques normes, actitud que facilita seguir la moda sense mirar si afavorim la llengua o si li fem mal. Convé notar que no justificar cada norma comporta el perill de presentar les regles sense causa (o origen) ni finalitat (o destinació). Ara: una norma sense origen ni final ¿no comporta la pretensió de ser eterna? A més, eixa actuació facilita que passem de la llei fonamentada al dogma (que és inherentment inargumentat, i també amb voluntat d’eternitat).

El tercer factor que contribuïx a entendre el camí de la institució és considerar que les paraules compostes que responen a la sintaxi «ordinària» (ull de poll) serien «locucions». La conseqüència d’eixa teoria és que totes les paraules que la Filològica considera compostes s’aglutinen (tinguen prefix compositiu o no en tinguen).

Per a interpretar el camí de la institució, només ens queda lligar caps. A la vista que hom no justifica l’aglutinació (segon factor), i tenint en compte que s’aglutinen totes les paraules considerades compostes (tercer factor), pareix natural generalitzar, ja que la generalització és una exigència de la ciència. El resultat és tendir a suprimir l’ús del guionet en les paraules compostes per prefixació (reducció quantitativa forta en relació a l’ús de Fabra); i també fora (fins i tot quan no hi han paraules compostes, {és a dir / esadir}; o és dubtós que n’hi haja, {si us plau / sisplau}, cal dir que les greafies esadir i sisplau han circulat, però no figuren en l’ortografia de la Filològica). El mecanisme fa recordar la dita valenciana En ser negre (en ser una paraula composta), botifarra (aglutinació). He de dir-vos, lectors, que la ironia va destinada a mi mateix, perquè en l’article de l’any 2000 (citat en §10.6, 17) jo també anava pel camí de la reducció purament quantitativa del guionet (actitud que coneix bé una persona tan compromesa amb la nostra normativa com és Jordi Manent).

Davant del resultat a què hem arribat, convé que ens tornem a preguntar si estem davant d’una sistematització, simplificació i aclariment al màxim de l’ortografia (§10.3, 5); o si, per contra, estem davant d’una absència: no considerar que la normativa deu facilitar la comunicació lingüística (sobretot la lectura). En resum:

10. Factors que deuen explicar el camí de la Secció Filològica
    1. Primer: tendència internacional a reduir l’ús del guionet.
    2. Segon: justificar poques normes.
       1. Les regles sense causa i sense finalitat són dogmes.
       2. Factible: seguir la moda sense mirar l’interés dels parlants.
    3. Tercer: no considerar com a paraules compostes les «locucions».
       1. Efecte: totes les paraules compostes s’aglutinarien.
    4. Si no justifiquem l’aglutinació (b) i si s’aglutinaren totes les paraules compostes (c), podem generalitzar.
       1. Resultat: tendir a suprimir el guionet en la prefixació.
    5. Valoració: ¿sistematització i simplificació (10.3, 5), o no considerar la comunicació lingüística?

La proposta de la Filològica pareix científica perquè va cap a la generalització. Però no és científica per dos raons unides. En primer lloc, no considera la utilitat comunicativa, que deu presidir les regles d’aglutinació i de l’ús del guionet. En segon lloc, eixa absència fa que la Filològica actue com si l’aglutinació fóra un bé en ella mateixa. En la pròxima part, trobarem exemples que mostren que eixa actitud crea confusions i dificulta la lectura (§11.5, 11-12).

11.5    Deducció estructural de la primera utilitat bàsica del guionet

Acabarem les reflexions sobre el guionet mirant si, a partir de les propietats que ja coneixem (completant-les quan convinga), podem deduir quines són les utilitats fonamentals que té el guionet en la grafia de les paraules compostes. Sabem que a l’estadi més simple (quan no hi han irregularitats i tenim consciència de la composició) correspon la separació (ull de poll, argent viu). Certament, tenim poques paraules compostes en eixe estadi, i és poc important per a la llengua. Però és el punt de partida de l’estructura.

Si hem perdut la consciència de ser una paraula composta, en eixe cas ja no és per als parlants una paraula composta, i apliquem la grafia de les paraules simples (també). Quan conservem la consciència i és una construcció sintàctica irregular, aglutinem (desfer, {un aiguamoll, dos aiguamolls}); actuem igual quan la irregularitat només és morfològica (tractem la construcció com si fora un nom simple: un maldecap, molts maldecaps). Però la irregularitat no és prou per a aglutinar gràficament. Ha d’anar acompanyada d’alguna de les dos condicions següents. La fonamental és que la paraula composta siga pròpia de la llengua general. La grafia desfer no deu haver creat cap problema a ningú. Si la paraula composta no és d’ús general (és a dir, quan és o bé local, o bé antiga), podem aglutinar en el cas que a la primera visió de la grafia percebem que és una paraula composta i quins són els seus components (com ara en aiguamoll).

Mirem exemples de paraules que no són de tota la llengua. Si un parlant no coneix el nom de les oracions Mirava l’entrenús del mig / Tallà un entrenús ¿percep una paraula composta davant de la grafia entrenús? Quan vaig llegir eixa grafia en l’Ortografia de la Secció Filològica (p. 111), no l’entenguí (a pesar que el marc comportava que era una composta). Eixa grafia em feia pensar en pallús o parrús (una paraula no composta). Però resulta que és una paraula composta que significa «Espai o interval entre dos nusos, especialment d’una tija o d’un tronc» (DIEC). Semblantment, si veem escrit El cordur estava tranquil / Aquell dia, es sentia cordur ¿quants interpretaran que cordur és una paraula simple (com corder o tendur)? Però no és simple; és un adjectiu compost de cor i dur que significa ‘poc compassiu’ («cordur» figura en la p. 116 de l’Ortografia de la Filològica).

¿Com hem d’escriure les paraules compostes que no són de la llengua general i que qui no les coneix no interpreta com a paraules compostes si veu els components aglutinats («entrenús», «cordur»)? En este treball, hem notat que el fet de separar els components de les paraules compostes noves té efectes positius en els lectors (i no en té de negatius, No sóc anti res, És el meu ex marit, §4.4, 8). Ara, ho precisarem: no té repercussions negatives quan els lectors veuen immediatament que la primera grafia és un prefix compositiu (com passa en anti res i ex marit). Però eixa deducció no es produïx sempre, com ens permetran verificar els exemples seleccionats.

Si separem entre i nus, els lectors que no coneixen la paraula es trobarien que l’article o un adjectiu quantitatiu va seguit per una paraula que és una preposició (Estava en l’entre nus, Talla un entre nus), fet que els causaria sorpresa: ¿com haurien d’interpretar l’entre o un entre? Semblantment, en el cas d’escriure separats cor i dur (El cor dur ho aguantava bé / Aquella faena demanava un cor dur) els lectors interpretarien cor com a paraula simple (com a un nom), mentres que «cordur» és un adjectiu (un «cordur» és com un vell: algú que és vell; per tant, un «cordur» és algú que és poc compassiu; «que té el cor dur», diu el DIEC).

El camí seguit permet deduir estructuralment quina és la primera utilitat comunicativa del guionet en les paraules compostes. Convé usar eixe signe gràfic quan s’ajunten tres condicions. La primera és que la paraula composta és local (o antiga). La segona condició és que l’aglutinació gràfica faria que els qui no la coneixen no la interpreten com a composta («entrenús, cordur»). Finalment, la separació gràfica faria interpretar que el primer component d’una paraula composta seria una paraula normal o simple. Quan s’ajunten eixes tres condicions, el guionet (l’entre-nus, un cor-dur) té dos avantatges: comunica als lectors que la paraula és composta, i els diu quins són els seus components.

Cal dir que, en el fons, la utilitat comunicativa descrita no és nova: és la que va constatar Fabra («evitar una falsa interpretació», §6.1, 5). En efecte, mentres que un entrenús i un entre nus afavorixen «una falsa interpretació», la grafia entre-nus «l’evita». L’única novetat està en els exemples. Resumim-ho:

1. Primera aportació del guionet: «evitar una falsa interpretació» (Fabra, §6.1, 5)
   1. Convé usar-lo quan una paraula composta té tres propietats: és local (o antiga), l’aglutinació gràfica impulsaria a entendre-la com a simple (entrenús, cordur, i), i la separació gràfica afavoriria que interpretàrem el primer component com a una paraula normal o simple (entre nus, cor dur, ii).
      1. Mira l’entrenús del mig.
      2. El cor dur ho ha aguantava bé.
   2. Ací, el guionet (l’entre-nus, un cor-dur) té dos avantatges: comunica als lectors que la paraula és composta, i els diu quins són els seus components.

11.6    Deducció de la segona utilitat bàsica del guionet

Per a deduir la segona utilitat del guionet, començarem inductivament. Si algú m’acompanya per l’Horta, un llaurador està regant un camp i per una filtració d’un marge passa aigua al camp del costat; i si en eixe marc comunicatiu jo dic a l’acompanyant: Mira, eixe camp està sorregant-se, m’entendrà perfectament, encara que no conega el verb sorregar (paraules com somoure o sospesar li indicaran el valor de sorregar). Anem avant. Si sóc jo ara l’acompanyant i algú en alguna comarca em diu davant del mateix fet: Mira, eixe camp està sotaiguant-se, l’entendré perfectament (sotaiguar té le mateix valor que sorregar: ‘regar accidentalment una part d’un camp’). Complementàriament, si veig escrita eixa oració i el marc comunicatiu està ben descrit ho entendré també: sotaiguar no pot ser res més que la unió de sota i aiguar (per molt que el lector no conega el verb aiguar, òbviament derivat de aigua).

Els dos exemples comentats permeten deduir una propietat de les paraules compostes d’ús general: escrivint, aglutinem els components quan són curts (una síl·laba o dos, amoral, camacurt). El fet que la paraula siga coneguda i la curtària dels components evita l’aparició de problemes quan llegim les grafies aglutinades (amoral, camacurt).

Per contra, els lectors troben problemes si els components són llargs (i més si no coneixen la paraula). Quan més amunt heu trobat l’exemple cumulusnimbus  (§11.2, 6a.i) ¿no vos ha costat de llegir? La causa és que heu hagut de buscar cada una de les cinc síl·labes que té la paraula composta; i, en acabant, heu hagut de mirar quins són els components. Per contra, la grafia cúmulus-nimbus és més simple per als lectors: des del principi, sabem que hi ha una paraula composta de dos membres; la grafia també ens diu a on acaba el primer; i encara ens informa quina és la seua síl·laba tònica. Amb eixos avantatges, potser no necessitem ni llegir sencer el primer component (amb cúmul…, n’hi ha prou).

Semblantment, quan u veu espaciotemporal ha de centrar la mirada (i l’atenció) en una paraula tan llarga. La vista no pot esvarar-se per damunt de les síl·labes, sinó que les ha de buscar d’una en una, fins que puga deduir que és una paraula composta de espacio i temporal. En canvi, la grafia espàcio-temporal facilita la lectura (i la interpretació, naturalment).

Els exemples anteriors mostren la segona utilitat del guionet: facilitar la lectura quan la paraula composta és llarga (tres articles més avant, fixarem el criteri de la llargària, §14.2, 7). A més, la llargària sol anar unida a ser paraules compostes sectorials, absents de la llengua general. Per una altra banda, notarem que, implícitament, la segona aportació comunicativa del guionet està en Fabra (1956): en totes aquelles paraules compostes en què els components són llargs, en les quals recorria al guionet (com ara històrico-artístic).

En l’estudi de paraules concretes, convindria considerar la separació (com en anti res). A priori, no és una possibilitat versemblant. Quan el prefix compositu és un cultisme llarg, sovint s’acaba en una terminació estranya per a nosaltres (-o en històrico-artístic). A més, la separació podria fer pensar en un nom i un adjectiu, o en dos noms (un cúmulus nimbus). Recordem que la unió de dos noms és una classe de paraules compostes diferent (en concepte clau, la morfologia correpon al primer nom, dos conceptes clau; en els composts amb prefix, la morfologia correspon al segon component, dos moviments històrico-artístics). En síntesi:

2. Segona aportació del guionet: facilitar la lectura
   1. Paraules amb els components aglutinats: a més de ser irregulars i ser pròpies de l’ús general, els components són curts (una síl·laba o dos, amoral, camacurt; farem precisions en §14.2, 7).
   2. Quan tenen més de dos síl·labes i no són paraules de la comunicació general, l’aglutinació dificulta la lectura.
      1. Cumulusnimbus: cal buscar les síl·labes que té, quins són els components, i quina és la síl·laba tònica del primer.
   3. Per contra, el guionet facilita la lectura i la interpretació.
      1. El guionet (cúmulus-nimbus) comunica tres valors: és una paraula composta; a on acaba el primer component; quina és la seua síl·laba tònica.
      2. Potser no necessitem ni llegir sencer el primer component.
   4. Vinculació amb Fabra (1956): en les paraules compostes en què els components són llargs (com ara històrico-artístic), usava el guionet.

1.3    Síntesi final

Mirem de resumir l’article. En relació a Fabra, la Secció Filològica ha reduït quantitativament l’ús del guionet en les paraules compostes. Però, en general, els lectors no veuen que la institució es fonamente en raons comunicatives (i, molt sovint, no hi ha cap raó). Pels motius que hem exposat (§11.4, 10), la Filològica ha llevat molts usos del guionet sense seguir criteris, i el fet d’actuar a cegues difícilment podia tindre efectes positius (com hem mostrat en 11 i 12). Tot això fa dubtar que la Secció Filològica «haja contribuït a sistematitzar i simplificar» el guionet.

La proposta de Fabra té buits i algun abús del guionet; però comporta dos avantatges importants: en primer lloc, fa una proposta estructural sobre la grafia de les les paraules compostes; en segon lloc, apunta les dos utilitats del guionet, una explícitament («evitar una interpretació falsa») i l’altra implícitament (facilitar la lectura: històrico-artístic).

El camí del gramàtic de Barcelona té una exigència bàsica: posar exemples que demostren que el guionet pot «evitar una interpretació falsa». N’hem posat (11a), i hem explicitat la segona utilitat fonamental del guionet (facilitar la lectura i la interpretació, 12).

Una persona que s’interessa profundament per una normativa lingüística ha de tindre un interés fort per la teoria lingüística. Deixeu-me dir que, de jove, admirava molt l’autor dels Estudis de sintaxi catalana (1972-1973). De fet, després d’haver acabat tres cursos de filologia en la Universitat de València (1983-1986) me’n vaig anar a la Universitat de Barcelona (1987-1989) perquè volia conéixer personalment a Joan Solà (per raons diferents, també a Lluís Vicent Aracil). Una de les coses que aprenguí de Solà és que, sense teoria, no és possible solucionar problemes de la normativa.

He rememorat això perquè hem vist en l’article anterior que el camí que ha fet la Secció Filològica té uns fonaments febles en la teoria lingüística (§9), limitació que ara comprovarem que repercutix negativament en la confecció de normes sobre la grafia de les paraules compostes. A més, trobarem un retrocés: d’una concepció estructural apta per a ser compresa i assimilada (Fabra, §10.1), passem a una concepció plana (§10.4), concretada en normes que els parlants no poden comprendre ni assimilar (§10.2-§10.3). També apareixeran anomalies metodològiques (trivialitats i constatacions presentades com a normes, §10.5). Finalment, mostrarem un contrast cridaner: la Filològica fa lloances a Fabra; però en la grafia de les paraules compostes pareix que no el tinga en compte (§10.6).

Este article i el següent (§11) són el centre del treball, fet que contribuïx a explicar que són els més llargs.

10.1    Aportacions i limitacions centrals de Fabra

El darrer article mostrava que l’Ortografia de la Secció Filològica usa la terminologia de la formació de paraules (derivació, composició, afix derivatiu i prefix compositiu) sense explicar-la als lectors (§9.1). En la consulta de la gramàtica (§9.2), hem trobat dos factors centrals: indefinicions (afix derivatiu, prefix compositiu) i separacions negatives importants de Fabra (entre altres, no diferenciar entre «composts catalans» i composts no catalans; i proposar que argent viu no seria un nom compost, sinó una «locució»). Ara, ens centrarem en la regulació bàsica de les grafies de les paraules compostes, de manera que reservarem el guionet per a l’article següent (§11.1).

Recordem que Fabra incorre en alguna anomalia i en algun error (§6.2), però té una concepció estructurada global: en les paraules compostes, separem els components quan responen a una construcció sintàctica «ordinària» (ull de poll); i aglutinem quan hi han irregularitats morfològiques (aiguamoll); en les paraules compostes per prefix, també aglutinem (desfer), i en general respectem la grafia dels components (infraestructura, asimetria), contràriament a la derivació (assaonar).

La finalitat del guionet és «evitar una interpretació falsa», i és aplicable a les dos normes dites (tindria la missió d’aglutinar quan toca separar, pit-negre; i separar quan toca ajuntar, busca-raons). En total, són quatre regles fonamentals vinculades entre elles, les quals es troben en un marc decisiu: el nostre autor separa la composició pròpia i la de les altres llengües, i usa com a criteri delimitador el saber dels parlants (indigne és una paraula composta; per contra, inaudit és un nom compost en llatí, però no per a nosaltres).

Les limitacions bàsiques són tres. En primer lloc, Fabra posa els verbs derivats (endolcir) en les paraules compostes per prefixació (desfer), proposta que impedix justificar la dualitat gràfica assaonar (paraula derivada) però asimètric (paraula composta). La segona limitació és no aportar proves sobre quines confusions evitaria el guionet, de manera que és factible que el guionet siga majoritàriament sobrer. La tercera limitació és fonamentar poc l’aglutinació per irregularitats (no tracta les sintàctiques), no justificar l’aglutinació quan hi ha un prefix compositiu, i no tractar els casos en què una paraula antigament composta es grafia com a simple (també). En síntesi:

1. Grafia de les paraules compostes en Fabra (§6.1-§6.2): és global i estructural (a-c), amb alguna limitació (d-f)
   1. Separem els components quan són una construcció sintàctica «ordinària» (ull de poll).
   2. Aglutinem si contenen irregularitats morfològiques (aiguamoll).
      1. Compostes per prefixació: també aglutinem (desfer).
      2. En general, respectem la grafia dels components (infraestructura, asimetria), contràriament a la derivació (assaonar).
   3. Finalitat del guionet: «evitar una interpretació falsa».
      1. Aglutina quan toca separar (pit-negre), i separa quan caldria ajuntar (busca-raons).
   4. Primera limitació de la proposta:
      1. No separa el prefix derivatiu (endolcir) i el compositiu (desfer).
      2. Efecte: no poder justificar la dualitat assaonar / asimetria.
   5. Segona limitació:
      1. No demostra la utilitat assignada al guionet.
      2. Efecte: en les regles fonamentals, podria sobrar.
   6. Tercera limitació:
      1. Justificar poc l’aglutinació per irregularitats (aiguamoll).
      2. No justificar l’aglutinació amb prefixos (desfer).
      3. No tractar la grafia d’una paraula tornada simple (també).

Tenint com a referència el marc descrit (1), estudiarem com actua la Secció Filològica. Després d’un recorregut llarg (§1-§9), hem arribat al motiu d’haver elaborat este treball. Això justifica que estem davant de l’article amb més parts (sis, §10.1­-§10.6).

10.2    Canvis de la Filològica: de regles «per a tothom», ¿a regles per a qui?

L’Ortografia de la Filològica tracta la grafia de les paraules compostes des de dos perspectives: la normativa i la teòrica. En la Introducció, exposa «els canvis més significatius que introdueix l’ortografia catalana», i en el capítol 4 desplega les regles. Dedicarem una part a la normativa (§10.2) i una altra a les regles (§10.4-§10.5). Entremig, reproduiré objectius que es marca la Filològica (§10.3), i els contrastarem amb l’actuació que té per a comprovar si si hi ha correspondència.

«Els canvis més significatius» estan repartits en tres paràgrafs numerats amb les lletres a, b i c. En este article, analitzaré només el primer paràgraf (2), i tractaré els altres dos en l’article 12. Actuaré d’eixa manera perquè, qualitativament, el contingut dels altres dos paràgrafs aporta poc. Per tant, si ara ens limitem a estudiar el primer paràgraf arribarem més prompte a una visió general. Els lectors que vullguen aprofundir en el tema podran llegir posteriorment l’anàlisi dels altres dos paràgrafs (§12).

Ací tenim les primeres modificacions ortogràfiques:

2. «Els canvis més significatius que introdueix l’ortografia catalana (OIEC) són els següents:» [hi han tres paràgrafs, amb les lletre a, b i c; ara, només estudiarem a; els paràgrafs b i c, en §12]
   1. «a) En la grafia dels mots prefixats i compostos amb el segon formant començat per r. S’hi escriu rr quan el so de erra vibrant o forta apareix entre vocals: en els mots formats amb els prefixos a- privatiu (arrítmia) i cor- (variant de con-; correferent); en el mot erradicar i derivats, i en els compostos amb els radicals grecs raqui(o)-, reo-, rin(o)-, rinco-, riz(o)- i rodo- (cefalorraquidi, batirreòmetre, otorrinolaringòleg, catarrí, ornitorrinc, micorriza, cinorròdon) i amb les terminacions ­rràfia i -rrexi (neu- rorràfia, metrorrexi).» (OIEC 2017: 15)

En la teoria, notem que la Secció Filològica agrupa «els mots prefixats» (desfer, enrabiar) i «els compostos» (picaporta, psiquiatre, §9.3, 8). Eixa unió ¿no dóna a entendre que no és adequada la divisió tripartida de la gramàtica (derivació + «mots prefixats» + composició)? A partir d’ara, només analitzarem la normativa.

¿Quantes modificacions o canvis hi han en la citació anterior?  La resposta és: onze. En (3a-b), he agrupat els «radicals grecs» i els exemples per a facilitar la lectura de les regles.

Les onze normes de (3a-b) ¿estan estructurades? La resposta és negativa, de manera que només podem aprendre-les de memòria. Ací, apareix una característica que anirem retrobant: en la grafia de les paraules compostes, la Filològica no es fonamenta en la comprensió de regles generals, que els parlants haurien d’assimilar i aplicar. El camí és memoritzar i memoritzar.

Un lector ¿pot memoritzar i assimilar les onze regles que comentem (3a-b)? Diria que no. A més, ¿per a què hauríem d’aprendre regles la majoria de les quals no aplicaríem mai? Ben mirat, seria il·lustratiu saber, de cada cent lectors d’este article, quants han tingut la paciència de llegir la citació de 2. ¿No ens trobem en el pol oposat de l’objectiu de Fabra? D’una ortografia «per a tothom», ¿a una ortografia per a qui?

Reflexionarem ara sobre els membres de la Secció Filològica. Abans d’aprovar les modificacions de 3, ¿havien memoritzat i assimilat les onze regles (i totes les que tractarem en §12)? Si una part dels membres de la Filològica no havien aprés i assimilat les normes de 3, ¿és adequat demanar als altres coses que no ens hem demanat prèviament a nosaltres mateixos? Reduïm-ho a un quadre:

3. Anàlisi dels primers «canvis més significatius» (2)
   1. La citació conté onze regles (a + b).
      1. a- privatiu (arrítmia)
      2. cor- (variant de con-; correferent)
      3. el mot erradicar i derivats
   2. Les paraules compostes amb els radicals grecs:
      1. raqui(o)-, cefalorraquidi
      2. reo-, batirreòmetre;
      3. rin(o)-, otorrinolaringòleg, catarrí
      4. rinco-, ornitorrinc
      5. riz(o)-, micorriza
      6. rodo-, cinorròdon
      7. rràfia, neurorràfia
      8. –rrexi, metrorrexi.
   3. Les normes no estan estructurades.
      1. Efecte: cal aprendre-les de memòria.
      2. Dificultat: enorme. A més, són paraules inusuals.
      3. Eixa ortografia ¿és «per a tothom»?
   4. Primera manifestació de l’afirmació següent: la Filològica no ensenya regles generals que els parlants puguen assimilar i aplicar.
      1. El camí és memoritzar i memoritzar.
   5. Els membres de la Filològica: ¿ho havien memoritzat i assimilat?
      1. ¿Podem demanar a altri coses que no ens hem autoexigit?

10.3 Contrast entre els objectius i les regles de la Filològica

Convé que contrastem les deduccions anteriors (3) amb un objectiu pedagògic que es marca Teresa Cabré al principi del manual d’ortografia:

4. Objectiu pedagògic de Cabré: «regles clares i senzilles»
   1. «S’ha de poder ensenyar i aprendre a partir de regles clares i senzilles, sempre que sigui factible.» (Cabré, OIEC 2017: 10)

Més que l’objectiu «d’ensenyar amb regles clares i senzilles», proposaria que les normes han de ser comprensibles i aplicables (en el benentés que, per a ser comprensibles, cal haver definit els conceptes usats). En tot cas, no pareix que les onze regles de 3 siguen «clares i senzilles» (i difícilment assimilables i practicables). Cabré es cura en salut («sempre que sigui factible»). Però, si les normes són per als parlants (i no els parlants per a les normes), sempre hauria de ser possible proposar normes comprensibles i aplicables.

La Secció Filològica es marca uns objectius metodològics extraordinàriament positius: sistematitzar i simplificar l’ortografia (5a), simplificar-la i aclarir-la al màxim (5b). Si recordem una necessitat expressada en 1992 (explicitar i publicar els criteris que permeten elaborar normes ortogràfiques, 5c), tindrem la finalitat: formar els lectors:

5. Objectiu metodològic de la Secció Filològica: sistematitzar i simplificar (a-b) per a formar els lectors (c)
   1. «Les modificacions fetes [en l’ortografia] han volgut contribuir a sistematitzar i reduir l’ús del guionet a fi de simplificar l’ortografia.» (OIEC 2017: 14, Introducció)
   2. La institució treballa «amb una voluntat de simplificar i aclarir al màxim el codi ortogràfic.» (OIEC 2017: 14, Introducció)
   3. «L’ortografia es basa en uns criteris que convé fer explícits i publicar, perquè no solament han de servir en la confecció dels diccionaris, sinó també en els neologismes que es creen incessantment.» (IEC 1992: 87)

Davant d’eixos objectius tan encomiables (4-5), ens hem de preguntar si les normes de 3 sistematitzen i simplifiquen, si aclarixen al màxim. Certament, d’errors en fem tots. Però és que ara disposàvem d’un marc positiu (el de Fabra, §101, 1), el qual comprovarem a poc a poc que pràcticament és absent del manual d’ortografia de la Filològica.

Deixeu-me opinar que podríem tindre davant una manifestació de la concepció que han desplegat una part dels noucentistes i els seus hereus: en compte de centrar la normativa lingüística en les estructures fonètiques, morfològiques, semàntiques i sintàctiques que definixen la nostra llengua i la singularitzen enfront dels idiomes de l’entorn (particularment davant del castellà), no ensenyen estructures de la llengua (en general, vives), i pràcticament reduïxen l’idioma a dos factors: en primer llloc, a cultismes i més cultismes (que solen ser els mateixos o semblants en moltes llengües europees); en segon lloc, divulguen normes que els lectors no entenen («canvi i caiguda de preposicions», «lo neutre»). ¿Què tenim davant, una concepció profundament humanista i democràtica (la que vol que la normativa siga «per a tothom»), o una actitud elitista? En esquema:

6. ¿Estem davant d’una concepció d’un sector del noucentisme?
   1. No ensenyar les estructures fonètiques, morfològiques, semàntiques i sintàctiques que ens definixen i ens singularitzen (sobretot davant del castellà), en general vives.
   2. Centren la normativa en cultismes (i en normes que els lectors no entenen, «canvi i caiguda de preposicions», «lo neutre»).
   3. Pareix una actitud allunyada d’una normativa «per a tothom».

Acabarem l’anàlisi dels primers «canvis més significatius» amb una paradoxa. L’aplicació de la concepció de Fabra («composts catalans» i composts no catalans) ¿no justifica les grafies de les onze regles de (3a-b)? Si les repassem, comprovarem que no hi ha cap paraula que siga composta per als parlants (erradicar, correferent, ornitorrinc, etc.; arrítmia la comentarem en el paràgraf següent). En conseqüència, prou que els haurem d’aplicar les regles ortogràfiques de les paraules simples. Ara: això ¿no significa que les onze regles sobren totes?

Anant als detalls, hi ha una paraula poc adequada, arrítmia (una patologia). Si volem ser clars i eficaços, hauríem de canviar-la per «arrítmic» (grafia que figura en el diccionari de la Filològica; en el de l’Acadèmia, és «arítmic»). Realment, si no existix la paraula *rítmia (no apareix en els nostres diccionaris) resultarà que la a inicial de arrítmia no pot ser «el prefix a- privatiu» (3a.i). És a dir, la grafia adequada és arrítmia per la raó que és una paraula simple.

Enfront de l’aïllament de la paraula arrítmia, l’adjectiu arítmic (grafia de l’Acadèmia) és la negació de rítmic, com en la parella {simètric / asimètric}. I bé, ¿és positiu per als parlants escriure {simètric / asimètric} però {rítmic / «arrítmic»} (grafia de la Filològica)? Una tal dualitat ¿és sistemàtica i simplificadora (5a), és aclaridora al màxim (5b), o per contra impulsa a pensar que la nostra llengua és incomprensible? En síntesi:

7. Les onze regles de (3a-b) són inútils des de la concepció de Fabra
   1. Les paraules implicades no són «composts catalans», són simples.
      1. Per tant, han de tindre la grafia de les simples: erradicar, correferent, ornitorrinc…
   2. Paraula poc adequada: «arrítmia» (3a.i); causa: no existix rítmia.
      1. Paraula pertinent: «arrítmic» (DIEC; «arítmic» en DNV).
      2. La parella {rítmic / arítmic} és com {simètric / asimètric}.
   3. DIEC: {simètric / asimètric} però {rítmic / «arrítmic}.
      1. Eixa dualitat ¿és sistemàtica i simplificadora (5)?

Resumim. Els primers «canvis més significatius» es presenten d’una manera que difícilment els parlants assimilaran i practicaran, ja que han d’aprendre de memòria pràcticament la grafia de cada paraula. Això contrasta amb l’objectiu de la Filològica de fer regles «clares i senzilles» (4), «sistematitzar i simplificar» (5a), «aclarir al màxim» (5b). A més, si apliquem la delimitació de Fabra entre composició pròpia i composició en altres llengües resulta que les normes exposades es tornen inútils: com que són paraules simples, s’han d’escriure amb la grafia de les paraules simples (7a). Finalment, hi ha una heterogeneïtat: asimètric però arrítmic.

10.4    D’una proposta estructural a normes planes

Hem analitzat les primeres modificacions que ha fet la Filològica en la grafia de les paraules compostes (§10.2, 2). Ara, passarem de la normativa a la descripció de les regles. Per a facilitar l’anàlisi, emmarcarem la qüestió.

En un article anterior (§8.3, 8), hem vist que la institució agrupa la grafia de les paraules compostes amb l’apòstrof i les contraccions (capítol 4, «la grafia dels mots»), i presenta les paraules compostes amb un títol molt llarg (reproduït baix, en 8a). La part dedicada a les paraules compostes té una descripció general (que ocupa quatre pàgines, p. 111-114; va sense títol) i tres apartats per a les tres classes de paraules compostes (segons la Filològica, «mots derivats per  prefixació», «mots compostos» i «les locucions i els sintagmes  lliures»). Posem-ho en un quadre:

8. Estudi de les paraules compostes en l’Ortografia de la Filològica
   1. Títol: «L’ortografia dels mots prefixats, dels compostos i de les El guionet i l’aglutinació gràfica» (p. 111-128, §4.3)
   2. Contingut: descripció general (ocupa quatre pàgines, p. 111-114; no té títol).
   3. Tot seguit, tres apartats per als tres grups de paraules compostes:
      1. Els «mots derivats per prefixació» (§4.3.1)
      2. «Els mots compostos» (§4.3.2)
      3. «Les locucions i els sintagmes lliures» (§4.3.3).

En l’anàlisi que faré, prescindiré de les variacions terminològiques («mots prefixats» en el títol, 8a; i «mots derivats per  prefixació» en 8c.i; «locucions» en el títol, 8a; i «locucions i els sintagmes  lliures» en 8c.iii).

La formulació de les regles ortogràfiques apareix tant en la descripció general (8b) com en el tractament dels tres grups de paraules compostes (8c). En (9a), he reproduït la formulació de la descripció general:

9. Regles de la Filològica sobre la grafia de les paraules compostes: en la descripció general (8b)
   1. «Els mots derivats per prefixació i els mots compostos s’escriuen, en general, amb els components aglutinats (agramatical, contratemps, preromànic, refer, subaquàtic; centpeus, colltòrcer, maldecap ‘preocupació’, panxacontent, rentaplats),
      1. »llevat d’alguns casos (com ara no–res, ex–Iugoslàvia, vice–primer ministre; foie–gras, penya–segat, vint–i–dos, sud–est) que s’escriuen amb guionet, el qual és un signe gràfic consistent en un guió curt (-).
      2. »L’aglutinació gràfica dels compostos contrasta amb l’escriptura de les locucions, els components de les quals s’escriuen separats per espais (alts i baixos, compte corrent, decret llei, cap de setmana, blat de moro).» (p. 111)

Podem reduir l’exposició anterior a dos línies: una part de les paraules compostes («els mots derivats per prefixació i els mots compostos») s’escriuen unint els components (9a); en una altra part, els separem («les locucions», 9a.ii); en les paraules que aglutinen, hi han excepcions («llevat de», 9a.i), ja que recorren al guionet. Les tres afirmacions a què hem reduït el contingut de 9 ¿expliquen la grafia de les paraules compostes i justifiquen les normes? U té la impressió que no, però cal mostrar positivament per què no expliquen la llengua ni justifiquen les normes.

Indirectament, podríem apel·lar a la proposta feta més amunt (§10.1, 1): si la paraula composta respon a una «construcció ordinària», actuem com en eixes construccions (separant els components); en canvi, quan hi han irregularitats sintàctiques les paraules poden adoptar la fonètica i la morfologia d’una paraula simple (només una síl·laba tònica). Eixes propietats són el suport d’aglutinar gràficament. D’eixes característiques, no n’hi ha cap en les paraules anteriors (9). Això no obstant, cal repetir que hem d’actuar positivament per a demostrar que en l’actuació de la Filològica (9) no hi ha ni explicació ni justificació.

Arribarem a l’objectiu que intuïm si recordem que els lectors de l’Ortografia i de la gramàtica de la Filològica no han pogut entendre què és una paraula composta perquè la institució no ha definit els conceptes que usa (excepte locució, §9.2, 5). Per tant, els lectors només poden fer una cosa: aprendre’s de memòria com s’escriu cada paraula que la institució anomena «composta» (9a). Ara: en en eixa actuació no hi ha explicació, ni comprensió ni justificació. L’únic mitjà és memoritzar la grafia de cada paraula. Sintetitzem-ho:

10. Absència d’explicació i de justificació: només memorització de la grafia de cada paraula
    1. Exposició breu: en una part de les paraules compostes, unim els components («els mots derivats per prefixació i els mots compostos», 9a); en una altra, els separem («les locucions», 9a.ii).
    2. La institució no definix els conceptes usats en les paraules compostes (excepte locució, §9.2, 5).
       1. Efecte: aprendre’s de memòria com s’escriu cada paraula «composta» (9a).

Focalitzem ara el concepte que la Filològica definix (les «locucions»). Els cinc exemples que posa (9a.ii: alts i baixos, compte corrent, decret llei, cap de setmana, blat de moro) ¿són «locucions»? No cal dir que, si la definició els és aplicable, ho seran; i, si no, no ho seran. Sabem que la caracterització que fa la Filològica de les «locucions» és adequada (§9.2, 5c): encara que són una construcció («combinació»), el seu valor no és la suma del valor dels components. Una altra cosa és la incongruència de dir que les «locucions» no serien paraules compostes a pesar que responen a la definició (paraula composta: paraula nova formada amb paraules preexistents).

I bé, el valor de alts i baixos, compte corrent i cap de setmana ¿és la suma del valor dels components, o no ho és? Pareix obvi que el valor de cap de setmana és la suma dels components. El diccionari de la Filològica diu que una accepció del nom cap és «punta, extrem»: per tant, el cap de setmana és ‘la punta o extrem de la setmana: el final’. Eixe resultat comporta que cap de setmana no seria una «locució». L’únic factor idiosincràtic és la llargària: que, segons les hores setmanals que u treballa, cap de setmana s’aplique a dia i mig (dissabte de vesprada i diumenge), a dos dies, o a dos dies i mig (divendres de vesprada, dissabte i diumenge).

En alts i baixos, hi ha un nom en el·lipsi; però eixa realitat (que apareix en moltes construccions: Van dos a u / Ha vingut un jove, etc.) no comporta paraules compostes. En un compte corrent, els diners entren i ixen: el compte no està parat (contràriament als comptes fixos).

Quant al nom decret llei, és com vagó restaurant o concepte clau: una construcció irregular perquè hi han dos noms units sense preposició, de manera que no són una construcció sintàctica «ordinària» (Fabra) o «locució» (Secció Filològica).

Els comentaris anteriors comporten que, dels cinc exemples de «locucions» que posa la Filològica (9a.ii), l’únic exemple que representa una paraula composta és el que poa de Fabra: blat de moro (gra que ni és blat ni és moro).

Resumim. La Secció Filològica no definix cap noció bàsica de les paraules compostes, excepte locució (§9.2, 5). Però l’únic concepte que caractereitza pareix que la mateixa institució no l’entén, ja que de cinc exemples només u és adequat (blat de moro). Entre la pobresa teòrica i la inadequació dels exemples, ¿no haurem de pensar que els lectors de la seua ortografia no veuen cap explicació ni cap justificació, de manera que han de memoritzar una a una la grafia de cada paraula composta (tant si els components s’escriuen separats com si s’aglutinen)? Posem-ho en un quadre:

11. L’únic concepte que definix la Filològica, no l’aplica bé
    1. Dades:
       1. Exemples de «locucions»: alts i baixos, compte corrent, decret llei, cap de setmana, blat de moro (9a.ii:).
       2. Caracterització: «combinació» de paraules en què el valor no és la suma dels components (§9.2, 5c).
    2. Només s’aplica a un exemple (el que ve de Fabra 1956: blat de moro).
       1. cap de setmana: cap o extrem de de la setmana.
       2. alts i baixos: nom en el·lipsi (com en Van dos a u / Ha vingut un jove, etc.; no són paraules compostes).
       3. compte corrent: els diners entren en el compte i ixen: el compte no està parat.
       4. decret llei: és com vagó restaurant o concepte clau (una construcció irregular; dos noms sense preposició).
    3. Resultat de la pobresa teòrica i la inadequació de la majoria d’exemples: memoritzar la grafia de cada «locució».

Els lectors deuen tindre ganes de passar a la part següent. Però hauríem d’analitzar una altra dada (la de 12c), ja que altrament em podrien dir que no sóc objectiu. Si algun lector vol passar a §10.5, que mire al final d’esta part el quadre 13, que conté una síntesi de §10.4.

Quan u arriba al tractament de cada classe de paraules compostes, torna a trobar fonamentalment la informació de la descripció general (exposada en 9). Però, en les «locucions» (9c), hi ha una variació:

12. Tractament de cada classe de paraules compostes: repetició de la descripció general (a-b), excepte en les «locucions» (c)
    1. «Els mots derivats per prefixació. Els mots construïts amb prefixos s’escriuen sense guionet entre el prefix i el radical: amoral […].» (§4.3.1.1)
       1. Posterioment: usos del guionet (§4.3.1.2)
    2. «Els mots Els mots compostos generalment s’escriuen aglutinats […]: bocamoll […]» (§4.3.2.1)
       1. Posterioment: usos del guionet (§4.3.2.2)
    3. «Les locucions i els sintagmes Formalment, els mots compostos contrasten amb les locucions (blat de moro ‘planta’, fines herbes ‘herbes aromàtiques’, mal de cap ‘cefalàlgia’) i amb els sintagmes lliures que tenen un significat composicional (bon temps, cafè amb llet, ferro vell, mal humor), constituïts per components que s’escriuen separats per espais.
       1. »Els compostos presenten flexió a la dreta, és a dir, els morfemes flexius que expressen els trets de gènere, nombre, temps verbal, etc., es veuen afectats només en el segment final (maldecap ‘preocupació’, pl. maldecaps; […]), i aquesta cohesió morfològica dels components justifica l’aglutinació gràfica en l’escriptura dels compostos. En canvi, les locucions presenten la flexió pròpia dels sintagmes lliures.» (§4.3.3.1)

Deixant de banda «els sintagmes lliures» (la sintaxi «ordinària»de Fabra, ferro vell, que només cal tractar en la definició de paraula composta), trobem ara una justificació de l’aglutinació: no seria un efecte de perdre característiques de les primeres paraules compostes (diverses paraules i diverses síl·labes tòniques, ull de poll) i acostar-se a les característiques d’una paraula simple); seria un efecte de «presentar flexió a la dreta», la qual comportaria «cohesió morfològica» (12c.i).

La Filològica usa eixes dos característiques («flexió a la dreta» i «cohesió morfològica») per a insistir en l’afirmació que les «locucions» no serien paraules compostes. Si la institució vol que blat de moro no siga una paraula composta, l’operació que ha de fer és definir paraula composta de manera que la definició no siga aplicable a blat de moro (i també ha de dir a quina part de la teoria lingüística pertanyeria l’estudi de blat de moro).

¿No estem molt lluny del quadre simple de Fabra (paraules compostes: des del punt de vista de la sintaxi, són o bé una «construcció ordinària», o bé una construcció irregular; gràficament, eixa dualitat comporta separació i aglutinació; semànticament, totes les paraules compostes són un «conjunt sintetitzat»).

Per una altra banda, la Secció Filològica seguix posant com a «locucions» o paraules compostes exemples que són «construccions ordinàries» (o «sintagmes lliures»), de manera que no són paraules compostes. Com a tercer exemple de «locució», trobem «mal de cap ‘cefalàlgia’» (12c); això no obstant, mal de cap, mal de gola o mal de ventre són construccions que tenen com a valor la suma dels components (mal o dolor en el cap, en la gola, en el ventre). Com hem comentat en un altre article (§4.3, 5), mal de cap i maldecap són paraules diferents, tant en la semàntica (‘dolor en el cap’ contra ‘preocupació’) com en la flexió (mals de cap contra maldecaps) i en la fonètica (dos síl·labes tòniques en mal de cap, tendència a reduir-se a una en maldecap).

Mirem d’extraure les idees fonamentals d’esta part (tan llarga com algun article). Enfront de la concepció de Fabra (que exposa un conjunt de normes vinculades, de manera que formen una estructura, §10.1, 1), ara hem trobat una visió plana: normes sense vinculació. Si a això afegim que la teoria és molt escassa (§9.2, 5) i la que apareix no s’aplica bé (11), resultarà que la Filològica no explica la llengua ni justifica les normes que proposa sobre la grafia de les paraules compostes. L’efecte és que els parlants haurien d’aprendre de memòria la grafia de cada paraula composta.

Davant d’eixe panorama, convé que ens fem esta pregunta: si l’Ortografia no explica ni justifica i els lectors han de memoritzar la grafia de cada paraula composta ¿per a què val el llibre que comentem en la part estudiada? ¿No n’hi ha prou buscant la grafia en l’annex (o en un diccionari)?

A la vista de la faena que tenim davant (haver de memoritzar la grafia de cada paraula composta), ens podem preguntar si això quadra amb els objectius de la Secció Filològica (ensenyar amb «regles clares i senzilles», §10.3, 4; sistematitzar i simplificar l’ortografia, 5a; aclarir-la al màxim, 5b). En la nostra lingüística, hi ha qui s’atribuïx bones intencions. Això està bé. Però cal aportar fets que facen costat a les intencions. L’absència de proves fa ressonar en la llunyania aquella melodia italiana titulada Parole, parole, parole. En síntesi:

13. Resultat de l’anàlisi sobre la grafia de les paraules compostes
    1. Enfront de Fabra (normes vinculades, §10.1, 1), la Filològica exposa una visió plana (sense estructura).
       1. Teoria: molt escassa (§9.2, 5); la que apareix, mal aplicada (11).
    2. Efectes: ni explicació de la llengua ni justificació de les normes.
       1. Lectors: només poden aprendre’s de memòria com s’escriu cada paraula composta (amb separació o amb aglutinació).
    3. Valoració: ¿per a què val la part estudiada del llibre?
       1. A més, això ¿és ensenyar amb «regles clares i senzilles», (§10.3, 4), sistematitzar i simplificar l’ortografia (5a), i aclarir-la al màxim (5b)?

10.5    Trivialitats i més constatacions presentades com a normes

El quadre de 13 conté el resultat de l’anàlisi sense haver estudiat el conjunt del tractament de les paraules compostes. He actuat d’eixa manera per dos motius: en primer lloc, perquè hem analitzat els fonaments, i damunt d’uns fonaments inadequats no podem fer pilars i parets adequades; en segon lloc, també he actuat així pels lectors (¡només §10.4 ja té l’extensió d’un article!). Ara: si algú en vol més, pot llegir esta part, que crec que verifica la predicció metodològica (partint d’un camí erroni, no podem seguir per sendes adequades).

Més amunt (en §10.4, 9), he reproduït les paraules que tracten les dos normes bàsiques (separació gràfica o aglutinació). Eixa citació seguix de la forma següent:

14. Paraules que seguixen a les dos regles bàsiques (separació / aglutinació, §10.4, 9)
    1. «L’aglutinació gràfica pot originar combinacions gràfiques inusuals: contraatac, centreafricà, videoart, sangglaçar, antiincendis, indoeuropeu, radiooient, capplà, propparent, sotssecretari, postguerra, avanttítol.»

L’observació de 14 ¿és pertinent? Com que les paraules compostes amb aglutinació ajunten els components sense variar la grafia com a regla general, trobem la mateixa realitat que en les construccions sintàctiques: una andana (a / a), home amable (e / a), etc. Per tant, diria que estem davant d’una informació trivial.

Anem avant:

15. Continuació de 14:
    1. «En alguns compostos antics se simplifiquen en l’escriptura determinats contactes entre dues vocals iguals (aiguardent, mestrescola, nostramo, sotaiguar, Marianna, Miralcamp, Vilalta)».

Com que la Secció Filològica no dóna pràcticament teoria de la composició i no explica ni justifica, es limita a constatar dades i més dades, que els lectors haurien d’anar memoritzant d’una en una. Una altra volta, convé que mirem el grau de compatibilitat d’eixa actuació amb voler ensenyar amb «regles clares i senzilles» (§10.3, 4), amb l’objectiu de sistematitzar, simplificar i aclarir al màxim l’ortografia (5a).

De totes les paraules de (15a), crec que només aiguardent és pròpia de tota la llengua. En un altre article (§4.3, 6b.i), hem justificat la seua grafia (ardir no existix, i diem estar encés, de manera que per a molts parlants és una paraula simple).

El verb sotaiguar no sabia com interpretar-lo; l’he buscat en el diccionari de la Secció Filològica i he trobat una definició que no he comprés («L’aigua que passa per un bancal, regar (el bancal del costat)»). Siga com siga, el verb aiguar no apareix en el diccionari de la institució i, per tant, sotaiguar és una paraula simple, de manera que té la grafia que li correspon:

16. Anàlisi de 15
    1. Grafies i més grafies sense explicacions.
       1. Lectors: memoritzar la grafia de cada una.
       2. ¿Compatible amb sistematitzar i simplificar, amb aclarir al màxim (§10.1, 5)?
    2. Grafia de aiguardent i sotaiguar: no existix ardir ni aiguar (segons el DIEC).

Crec, lectors, que no val la pena seguir llegint i analitzant l’Ortografia de la Secció Filològica (excepte en el guionet, que tractarem en el pròxim article, §11.1). Certament, el seu manual inclou una quantitat increïble de paraules (cap a 10.000), de manera que hi ha un esforç empíric enorme. Però cal una teoria comprensible i aplicable per a classificar les dades empíriques (classificar-les objectivament: amb criteris explícits i aplicables). Sense això, podem anar constatant i constatant grafies de paraules, i presentar-les com si foren normes. I, qui no veu l’anomalia metodològica que hi ha en eixa actuació, pensa que la seua llengua és molt difícil.

10.6    Fabra: lloança i desconsideració

Si recordem les aportacions de Fabra (descrites en §6.1), convindrem que han desaparegut en general en l’ortografia de la Secció Filològica. En un treball meu del 2000, havia notat com de positiva era l’actuació del gramàtic de Barcelona en el tema de la grafia de les paraules compostes. Ja el títol ho destacava: «Una aportació de Fabra inadvertida: l’ortografia de les paraules compostes» (en el llibre La lingüística de Pompeu Fabra).

L’Ortografia de la Filològica lloa l’aportació de Fabra (com podem comprovar en la citació de 17b.i). La qüestió decisiva no és parlar bé d’algú, sinó seguir-lo. Seguir-lo, naturalment, en les qüestions en què ha millorat l’estudi de la llengua i la normativització. Hauria de ser obvi que, allà a on algú ha errat, cal rectificar-lo pel bé de la llengua (és a dir, pel bé dels parlants). Resumim-ho:

17. Lloar a algú és positiu; seguir-lo (en les aportacions) és indispensable
    1. Lloances:
       1. «Sens dubte, l’aportació de Pompeu Fabra a la normativització de la llengua, tant en l’àmbit ortogràfic com en el gramatical i en el lexicogràfic, fou tècnicament insuperable en el seu temps.» (p. 13).
       2. La qüestió: seguir-lo en les millores; i, quan ha errat, rectificar-lo pel bé dels parlants.
    2. Les aportacions de Fabra (§6.1) no apareixen en general en l’ortografia de la Filològica.
       1. Concepció reivindicada en «Una aportació de Fabra inadvertida: l’ortografia de les paraules compostes» (2000).

Per cert, l’obra també es lloa a ella mateixa:

18. Lloances de l’OIEC (2017) contingudes en l’obra
    1. «L’ortografia aplega en un tot coherent les modificacions i els » (p. 7; del pròleg, de Joandoménec Ros)
    2. «En la redacció d’aquesta nova ortografia, la Secció Filològica ha volgut mantenir la seva tradicional actitud de prudència en qüestions ortogràfiques i de respecte per l’ortografia fundacional.» (p. 14)
    3. «La sintonia entre la GIEC i la nova ortografia també es fa palesa en l’equilibri entre descripció i prescripció.» (p. 19)
    4. «Aquesta ortografia és el fruit d’una anàlisi sistemàtica sobre l’estat actual de l’ortografia de la llengua » (p. 19)

Recapitulem. La teoria tan escassa (§9.2-§9.3) fa que la Secció Filològica no explique la llengua (i facilita que caiga en errors). En general, la institució no justifica tampoc les normes. Per als lectors, la unió d’eixes característiques és haver de memoritzar la grafia de cada paraula composta, de manera que u es pregunta quina utilitat té el tractament de les paraules compostes desplegat en l’ortografia. A més, les aportacions de Fabra desapareixen en general. I el cas és que la seua concepció justifica no poques de les grafies que proposa la Secció Filològica (erradicar, correferent, ornitorrinc, §10.3, 7). Tot això es torna més significatiu pel fet que estem analitzant l’ortografia d’aquella institució a qui la Llei 8/1991 (3 de maig) de la Generalitat de Catalunya dóna l’autoritat en la normativa lingüística.

La meua impressió és que la Secció Filològica ha volgut establir la grafia de les paraules compostes fins al darrer exemple que ha pogut arreplegar. Però ha dedicat poca atenció als fonaments, que és la part que interessa més al públic general. Realment, eixa part és la que forma i orienta: la que permet que un parlant puga enfrontar-se a un dubte i intente resoldre’l per ell mateix. Podrà equivocar-se (com tots). Però eixa manera d’actuar fa augmentar la formació i la confiança (i és una aliada de l’autoestima i de la capacitat de ser lliure).

Estudiant la concepció de Fabra (1956), hem vist que les particularitats gràfiques de les paraules compostes depenen de les seues propietats teòriques (§6.1, 2-3). Això comporta que no podem analitzar les regles gràfiques de la Secció Filològica (§10) abans d’estudiar la teoria que exposa: eixe és l’objecte d’estudi d’este article (§9).

L’anomenada lingüística moderna recorre a molta terminologia rutilant. Convé notar que fer ciència no és usar innecessàriament terminologia nova. Un terne teòric nou només hauria d’aparéixer en tres casos: a) quan demostrem que el nom dels predecessors per a representar un concepte és inadequat, i proposem una alternativa que solucione la deficiència; b) quan, en la teoria que ens ha precedit, hi ha un buit teòric (que cal demostrar); c) quan descobrim dades empíriques noves. En els casos que la terminologia representa conceptes nous (b i c), cal definir el concepte representat pel terme teòric que incorporem. Introduir terminologia nova sense definir-la (o proposant definicions no aplicables a les dades empíriques) no és fer ciència.

En este article, apareixerà terminologia que Fabra i molts altres no usaven (locucions dins de les paraules compostes, lexicalització, «mots prefixats» referint-se a paraules no compostes, §9.1). I, sobretot, trobarem que una part elevada dels conceptes bàsics de la formació de paraules no estan definits en la gramàtica de la Secció Filològica (§9.2), fet que impedix que els lectors puguen comprendre les paraules que lligen. Per una altra banda, la terminologia nova va unida a separar-se significativament dels predecessors (§9.2, 4) i proposar classificacions heterogènies (§9.3).

9.1    Ortografia: no definix les nocions de la formació de paraules

Els lectors varen acabar l’article anterior en l’observació que, si separem en dos llibres (una gramàtica i una ortografia) dos fets units (les propietats de les paraules compostes i la seua grafia), tindrem el perill de no justificar les normes ortogràfiques que donem. A més, caldria repetir en l’ortografia la definició dels conceptes derivatius i dels compositius feta en la gramàtica a fi que els lectors puguen comprendre les normes sobre la grafia de les paraules compostes. Mirem com actua la Secció Filològica.

El manual d’ortografia titula el tractament de la grafia de les paraules compostes com a «l’ortografia dels mots prefixats, dels compostos i de les locucions» (OIEC 2017: §4.3). Les primeres paraules que escriu són les següents:

1. Primeres paraules de la OIEC (2017: §4.3) sobre les paraules compostes
   1. «Els mots derivats per prefixació i els mots compostos s’escriuen, en general, amb els components aglutinats (agramatical, contratemps, preromànic, refer, subaquàtic; centpeus, colltòrcer, maldecap ‘preocupació’, panxacontent, rentaplats)».

Com podem comprovar, la Filològica no explica els tres conceptes a què recorre (mots derivats, mots derivats per prefixació i mots compostos). Sense eixe saber, un lector no pot saber a quin grup dels que cita pertany cada exemple (com ara, ¿què és agramatical, una paraula composta, una paraula derivada o una paraula derivada per prefixació?). Com a conseqüència de no explicar els conceptes usats, haurem d’abandonar provisionalment el manual d’ortografia i passar a la gramàtica per a mirar com definix els conceptes que necessiten els lectors a fi de comprendre les regles ortogràfiques sobre les paraules compostes. En síntesi:

2. La OIEC (2017: §4.3) no definix els conceptes que usa
   1. Efecte: no saber cada exemple (com ara agramatical) a quin grup citat pertany (paraula composta, paraula derivada o paraula derivada per prefixació).
   2. Necessitat: abandonar provisionalment l’ortografia, i mirar quina teoria derivativa i compositiva conté la gramàtica.

9.2    Gramàtica: no definix els conceptes «morfològics» bàsics

En esta segona part de l’article, apareixeran anomalies significatives, les quals faran que la lectura siga difícil i pesada. Un lector pot trobar atractiu assimilar nocions quan l’esforç li aprofita per a comprendre paraules gramaticals (o construccions sintàctiques). En canvi, és molt diferent descriure anomalies, operació que no porta a entendre una part de la llengua. En esta part de l’article, només comprendrem per quins motius no es poden comprendre els fonaments de la Secció Filològica en la formació de paraules. Això significa que la resta de l’article (§9.2 i també §9.3) serà bàsicament negativa. Però hem de seguir eixe camí si volem actuar d’una manera objectiva o científica: valorar amb arguments la proposta de la institució sobre la grafia de les paraules compostes. Resumim-ho:

3. Segona part de l’article: anomalies significatives de la Secció Filològica
   1. Efecte: no entendrem constituents de la llengua.
      1. Només comprendrem per quins motius no es poden comprendre els fonaments de la institució.
   2. Causa: només analitzant com actua una obra podem valorar-la objectivament.

A fi de facilitar la lectura, dividiré l’anàlisi en dos parts: anomalies que afecten els fonaments (§9.2) i les irregularitats teòriques secundàries (§9.3). Les primeres permeten valorar el camí de la Filològica, de manera que els lectors que ja en tinguen prou poden prescindir de la lectura de les anomalies secundàries (§9.3) i passar a les regles de la institució sobre les paraules compostes (§10).

Sabem que Fabra (1956: §152) dividix la formació de paraules en dos parts (derivació: partim d’una paraula, negr(e) + or = negror; i composició: la base és més d’una paraula, ull + de + poll). En canvi, la Secció Filològica parla de sis parts: la derivació (§6.5.1), la composició (§6.5.2), el «truncament» (Cristòfol > Tòfol, §6.5.3.1), la «reduplicació» (Fa fred fred = Fa molt de fred, Anar xano-xano = Anar a poc a poc, §6.5.3.2), la «formació de sigles i mots creuats» (Organització de Nacions Unides = ONU; dispositiu intrauterí = DIU, §6.5.3.3) i les «locucions» (figuera de moro, §6.5.4).

La separació de Fabra (1956) és forta: de dos parts (derivació i composició) a sis (les dos dites, més «truncament», «reduplicació», «sigles i mots creuats», i «locucions»). Sens dubte, la lingüística ha d’estudiar cada manifestació del llenguatge, siguen les reduccions afectives de noms propis (Cristòfol > Tòfol, «truncament»), siga la intensificació recorrent a repetir una paraula (Ho hem estudiat per damunt damunt, «reduplicació») o siga la reducció del nom d’una institució a les lletres inicials (les sigles, la ONU).

Però, per a avançar en la descripció i comprensió d’una llengua, hem de separar els processos lingüístics fonamentals ({blanc + or = blancor}, {ull + de + poll = ull de poll}) i els processos marginals ({Cristòfol > Tòfol}, la ONU). A més, en Tòfol, en per damunt damunt o en la ONU no tenim la creació de paraules noves partint de paraules de la mateixa llengua (i, per tant, no estem en dades pròpies de la formació de paraules). Cristòfol i Tòfol són dos variants del mateix nom propi; repetir una paraula no és crear-ne una; i les sigles poden ser un nom propi, però no un nom comú (que és el resultat de crear paraules noves a partir de paraules preexistents de la llengua).

Qualitativament, la separació més important en relació a Fabra és considerar els noms composts que responen a «regles sintàctiques ordinàries» (Fabra) com a «locucions». Per al gramàtic de Barcelona, blat de moro o argent viu són noms composts perquè són un «conjunt sintetitzat», mentres que blat de Romania o argent fos (que tenen un valor que respon a la suma dels seus components) no ho són. En canvi, per a la Secció Filològica blat de moro o argent viu no serien noms composts, sinó «locucions» (i estarien, misteriosament, «entre la morfologia i la sintaxi», §6.5.4). Com comprovarem més avant (§11.1), el fet de considerar els noms composts sintàcticament regulars (ull de poll) com a «locucions» deu haver tingut una incidència forta en la grafia de les paraules compostes. Per una altra banda, quan reproduirem com entén les «locucions» la Filològica comprovarem que són paraules compostes (5c.ii-iii). Reduïm-ho a un quadre:

4. Separacions teòriques fortes de Fabra (1956: §152)
   1. Fabra: la formació de paraules té dos parts
      1. derivació (una paraula) + composició (més d’una).
   2. Secció Filològica: en tindria sis
      1. derivació (§6.5.1), composició (§6.5.2), «truncament» (Tòfol, §6.5.3.1), «reduplicació» (Fa fred fred, §6.5.3.2), la «formació de sigles i mots creuats» (ONU, §6.5.3.3) i «locucions» (figuera de moro, §6.5.4).
   3. La lingüística ho ha d’estudiar tot. Però:
      1. Cal separar els processos fonamentals i els marginals.
      2. A més, en Tòfol, per damunt damunt i ONU: no creem paraules noves amb paraules preexistents (i, per tant, no és derivació ni composició).
   4. La separació més important: els noms composts que responen a «regles sintàctiques ordinàries» (Fabra) no serien noms composts, sinó «locucions».
      1. Fabra: argent viu és un «conjunt sintetitzat»; argent fos (que suma el valor dels components) no és un compost.
      2. Secció Filològica: argent viu no seria un nom compost, sinó una «locució» (que estaria «entre la morfologia i la sintaxi», §6.5.4).
      3. Més avant (5c.ii-iii), mostrarem que la Filològica és poc coherent afirmant que les «locucions» no serien paraules compostes.

Si focalitzem els conceptes fonamentals, trobarem que la Secció Filològica no caracteritza nocions bàsiques. No diu quines propietats definixen els «afixos derivatius» (§10.1 de la gramàtica). Això comporta que la institució no pot separar els processos derivatius (tris-or) i els morfològics (paret-s), i potser per eixes absències teòriques inclou la derivació (i la composició) en la «morfologia» (en §2.2, hem tractat quina és l’estructura de la gramàtica de la Filològica; recordem també que, per a explicar com es forma l’oració, les gramàtiques apliquen la sintaxi, la semàntica i la morfologia; i repetim que la formació de paraules per derivació i per composició deu anar al final de la gramàtica perquè no intervé en la formació de l’oració).

La institució no exposa tampoc quines propietats tenen els prefixos compositius (que anomena prefixos, sense qualificació, §11.1 de la gramàtica). No cal dir que, sense diferenciar els afixos derivatius (a-planar) i els compositius (des-fer), no podem separar les paraules derivades amb un prefix i les paraules compostes amb un prefix. Eixa tercera absència teòrica permet que la Filològica afirme que, en la derivació, només hi haurien sufixos (blanc + or). Per tant, enrabiar no seria un verb derivat del nom ràbia (i l’afix es concretaria en un prefix per la raó que els verbs expressen pel final el temps i la concordança, ells s’enrabi-av-en). No. El verb enrabiar tindria com a primer component un «prefix» (sense qualificació: ni derivatiu ni compositiu).

En canvi, sí que caracteritza el concepte locució: és una «combinació de mots lexicalitzada que té el valor sintàctic i semàntic d’un sol mot»; «les locucions no tenen un significat plenament composicional: el seu significat no prové de la suma dels significats dels seus components, tot i que en algun cas poden resultar més o menys transparents» (§6.5.4, p. 147).

A la vista d’eixa caracterització, ens podríem preguntar si una «locució» és una paraula composta. La resposta està en la definició de paraula composta: si és la formació d’una paraula nova a partir de paraules preexistents de la mateixa llengua; i si una «locució» és una «combinació» de paraules que té «el valor sintàctic i semàntic d’un sol mot», resultarà que hem format una paraula nova i, per tant, serà una paraula composta. A pesar d’eixa coherència, la Secció Filològica decidix que figuera de moro no seria una paraula composta, sinó una «locució».

Les absències teòriques que hem descrit (resumides en 5a-b) contrasten amb l’afirmació que la gramàtica definiria regularment els conceptes que usa (citació de 5d):

5. Teminologia dels conceptes bàsics: absència de definició (a-b), excepte locució (c); la Filològica afirma que els definiria regularment (d)
   1. No caracteritza els «afixos derivatius» (§10.1 de la gramàtica).
      1. Efecte: no pot separar la derivació (tris-or) i la morfologia (paret-s).
      2. Potser per això inclou la derivació (i la composició) en la «morfologia» (ací, §2.2).
   2. No definix tampoc els prefixos compositius (que anomena prefixos, sense qualificació, §11.1 de la gramàtica).
      1. Efecte: sense diferenciar els afixos derivatius (trist-or, a-planar) i els prefixos compositius (des-fer), no podem separar les paraules derivades i les paraules compostes amb un prefix.
      2. Potser per això afirma que, en la derivació, només hi haurien sufixos (blanc + or), de manera que el verb enrabiar no seria un derivat.
   3. Locució: construcció que «té el valor sintàctic i semàntic d’un sol mot»
      1. «El seu significat no prové de la suma dels significats dels seus components, tot i que en algun cas poden resultar més o menys transparents» (§6.5.4, p. 147).
      2. Si una paraula composta és una paraula nova formada amb paraules preexistents; i si una «locució» és una «combinació» de paraules que té «el valor sintàctic i semàntic d’un sol mot», serà una paraula nova i, per tant, serà una paraula composta.
      3. A pesar d’eixa coherència, la Secció Filològica afirma que figuera de moro no seria una paraula composta, sinó una «locució».
   4. Contrast entre què hem trobat i què afirma la institució:
      1. «Els conceptes dels quals es parla en aquesta obra, és a dir, els que s’hi analitzen i descriuen, apareixen regularment definits o caracteritzats mitjançant exemples en el passatge dedicat a estudiar-los.
      2. »Si un terme es tracta en diferents paratges, es defineix o es caracteritza només en aquell que fa referència a totes les seves propietats essencials. […]
      3. »El lector sempre té l’opció d’accedir ràpidament a la definició o la caracterització dels conceptes ajudant-se amb l’índex analític.» (GIEC 2016: xxxii, Introducció)

En el punt en què ens trobem, és entenedor que l’Ortografia de la Secció Filològica  no caracteritze els conceptes que usa de la derivació i la composició (primera part de l’article, §9.1, 1-2): no ho fa perquè la gramàtica en general no ho fa tampoc. En la tercera part de l’article (§9.3), avançant en l’estudi de la gramàtica també comprendrem la terminologia estranya que apareix en l’Ortografia quan descriu les paraules compostes (en compte de recórrer a l’expressió simple les paraules compostes, parla «dels mots prefixats, dels compostos i les locucions»). En síntesi:

6. Absència de teoria i terminologia estranya en la OIEC (2017)
   1. Com que la gramàtica no definix en general els conceptes de la derivació i de la composició (5), l’ortografia no els definix tampoc (§9.1, 1-2)
   2. Terminologia estranya de la OIEC (2017):
      1. Substitució de les paraules compostes per «mots prefixats, compostos i locucions».
      2. Ho comprendrem estudiant la gramàtica en la part següent (§9.3).

Podríem dir, com a resum, que separar l’ortografia de la gramàtica demana definir els conceptes gramaticals usats en l’ortografia a fi que els lectors puguen entendre-ho sense tindre la gramàtica al costat de l’ortografia. Però l’Ortografia de la Secció Filològica no definix paraula derivada, paraula composta, afix derivatiu i prefix compositiu, probablement seguint el camí de la gramàtica (que no ho fa tampoc).

La pobresa teòrica va unida a una separació forta de Fabra en la direcció de presentar com a difícils coses simples. Així, de dos parts (derivació i composició) passem a sis (4a-c), tres de les quals no pertanyen a la formació de paraules («truncament», «reduplicació» i «sigles»). La sisena part són les «locucions» (ull de poll), que Fabra anomenava paraules compostes i apuntava per què ho eren (4d). El resultat d’eixa actuació anòmala és transformar expressions simples (la grafia de les paraules compostes) en «la grafia dels mots prefixats, dels compostos i les locucions», a on «els mots prefixats» no serien ni «compostos» ni derivats (com comprovarem a continuació, §9.3, 7).

9.3    Classificacions heterogènies

Quan construïm damunt d’una incongruència, només podem obtindre més incongruències. En conseqüència, els tres fets de: no definir conceptes fonamentals (5a-b); proposar una classificació inadequada (4b-c); i tractar les paraules compostes més simples (ull de poll) com a paraules no compostes (4d); eixos tres fets no poden augurar efectes positius. Els lectors que vullguen comprovar la predicció teòrica poden llegir esta tercera part. Els qui no, tenen en §10 com tracta la Filològica la grafia de les paraules compostes.

¿Què seria el verb enrabiar? Per a la institució, no seria una paraula derivada, però tampoc composta. I desfer no seria tampoc una paraula composta. Entre el capítol 10 de la gramàtica (la derivació) i el 12 (la composició), està el capítol 11 («la prefixació»), concepte definit així: «la prefixació és un procediment de formació de mots que consisteix en l’adjunció d’un prefix a una base». Com podem comprovar, seguixen sense aparéixer propietats definitòries del concepte prefix (no qualificat ni com a compositiu ni com a derivatiu). Entre els exemples, trobem desfer i apropar (§11.1), de manera que verbs composts (desfer) i verbs derivats (apropar) conviurien en el mateix grup.

Com que la composició es tracta en el capítol 12, hem de pensar que les paraules tractades en el capítol 11 («la prefixació») no serien compostes. Explicita eixa propietat negativa (no ser paraules compostes) la citació de (7c.i), que oposa la «prefixació» i la «composició». Finalment, hi haurien paraules «prefixades» que tant podrien dir que són paraules «compostes» com «paraules prefixades» (citació de 7c.i). Resumim-ho:

7. Enrabiar: ni derivada ni composta; desfer: no seria composta
   1. Capítol 10 de la gramàtica: derivació; 12: composició; 11: «la prefixació».
      1. Definició: «la prefixació és un procediment de formació de mots que consisteix en l’adjunció d’un prefix a una base»; entre els exemples, desfer i apropar (§11.1)
      2. Propietats definitòries de prefix: cap (5b).
      3. Junts: verbs composts (desfer) i verbs derivats (apropar).
   2. Resultat: les paraules «prefixades» no serien compostes.
   3. També hi haurien paraules que podrien ser «prefixades» o «compostes:
      1. «hi ha casos que es troben a la frontera entre la prefixació i la composició […], com en avantposar, contraatacar, entreveure o sobreentendre. El mateix passa amb […] autodefensa, extraplà, hiperespai, minifaldilla, monopatí, neoliberal, pseudoliteratura, supermercat» (§11.1).

Si hi han lectors que han arribat fins ací, deuen estar molt torbats. Per a no perdre el fil, hem de tindre en compte que, segons la Secció Filològica, hi haurien els quatre grups que he descrit en 8:

8. Deixant de banda els sis grups anomenats més amunt (4b), hi haurien:
   1. Paraules derivades (blancor, xicalla).
   2. Paraules «compostes» (picaporta, etc.).
      1. Inclourien els «compostos cultes», psiquiatre, filòsof, hidroavió, filmoteca, §12.7).
      2. ¿Què tenen en comú picaporta (b) i psiquiatre (b.i)?
   3. «Mots prefixats» (desfer, enrabiar).
      1. ¿No són profundament diferents desfer i enrabiar?
   4. Paraules que podrien ser considerades «prefixades» o «compostes» (contraatacar, autodefensa).
      1. ¿Què compartixen enrabiar (c) i contraatacar (d)?

Deixant de banda la definició dels conceptes usats, en (8b.ii), (8c.i) i (8d.i) he formulat unes preguntes per a mostrar l’heterogeneïtat de les paraules agrupades.

Certament, Fabra (1956) ajuntava els verbs derivats (aprimar, entristir) amb les paraules compostes per prefixació. Però la Filològica no soluciona eixe problema del predecessor i augmenta les classificacions heterogènies (9a); a més, hem trobat una buidor teòrica alta (9b).

Com a detall, ara podem entendre el títol enigmàtic «mots prefixats, compostos i locucions». Les paraules «prefixades» no serien compostes (9a.iii); i les «locucions» o paraules compostes de «sintaxi ordinària», tampoc (9a.ii).

Si ara passem a la normativa, convé que ens preguntem si podem regular i justificar la grafia de les paraules compostes amb eixes característiques (9a-b). En l’article següent, indagarem quina és la resposta:

9. Secció Filològica: conserva la limitació de Fabra (aprimar, entristir: paraules compostes per prefixació) i incrementa les heterogeneïtats
   1. Tres classificacions heterogènies:
      1. Anul·la la separació que feia Fabra entre «composts catalans» (innecessari i incopsable) i composts no catalans (inscriure). I considera com a compostes pquiatre (8b.i).
      2. Els noms composts de sintaxi «ordinària» (ull de poll) no serien composts, sinó «locucions» (§9.2, 4d).
      3. Tracta centenars de paraules com si no foren ni derivades ni compostes, les «prefixades» (7a-b).
   2.  Teoria:
      1. No definix els afixos derivatius (5a) ni els prefixos compositius (5b) per a poder delimitar la derivació i la composició.
   3. Detall: podem entendre el títol de l’ortografia: «mots prefixats, compostos i locucions».
      1. «mots prefixats»: no serien paraules compostes (a.iii).
      2. «Locucions» (ull de poll): tampoc serien paraules compostes (a.ii).
   4. Aplicació a la normativa.
      1. ¿És factible elaborar normes amb la base descrita (a-b)?
      2. Resposta: en §10.

Sé que la lectura d’esta part (§9.3) és molt pesada. Però no seria adequat acabar l’anàlisi sense mostrar que la gramàtica i l’ortografia tenen actuacions teòriques divergents. Hem deduït que les «locucions» de la Secció Filològica són, en la concepció de Fabra, les paraules compostes que contenen una sintaxi «ordinària» (ull de poll, argent viu). Quant als «mots prefixats» (expressió que es referix als verbs derivats i a les paraules compostes per prefix, enrabiar i desfer), no serien ni paraules derivades ni paraules compostes. Com que eixa divisió té poc de sentit perquè és negativa (¿què són, positivament, aprimar i desfer?), és comprensible que la redacció de l’Ortografia puga divergir de la gramàtica. Així, en la primera part de l’article (§9.1, 1) hem trobat que les paraules agramatical, contratemps, preromànic, refer, subaquàtic serien «derivades per prefixació». Una actuació homogènia demanava l’expressió els mots prefixats (ni derivats ni composts):

10. Divergència entre l’ortografia i la gramàtica
    1. Les paraules agramatical, contratemps, preromànic, refer, subaquàtic serien «derivades per prefixació» (9.1, 1).
    2. Actuació homogènia: demana l’expressió les paraules prefixades.

Acabarem l’anàlisi preguntant-nos si la Secció Filològica tindria la concepció del 2016 quan redactà el document de 1992 (sobre la grafia de les paraules compostes, §7.2). En aquella època, ja no aplicava la concepció de Fabra («composts catalans»: indigne; composts no catalans: inaudit, §6.1). Eixa separació de l’avantpassat comportà un escrit llarg i vague que contenia cinc regles. En canvi, el contingut real és molt simple («composts catalans»: adaptació a la nostra grafia; poliesportiu, semiesfèric; composts no catalans: no adaptació; constel·lació, megàspora, hemisfèric).

La gramàtica del 2016 també permet entendre que, encara que el document de 1992 només tracta paraules compostes, resulta que parla de «compostos i derivats» (§7.2, 2). Com que en la concepció teòrica de la institució els verbs derivats no van amb les altres paraules derivades sinó amb els noms composts amb un prefix, recorreria a usar els dos noms («compostos i derivats» en quatre regles). Però, a la vista que eixa actuació terminològica és poc adequada, en una regla només apareix «derivats» (aplicada a antiesportiu, contraespionatge, inestable, poliesportiu, teleespectador, §7.2, 2c.ii). En definitiva, si no definim els conceptes que usem (9b) i elaborem classificacions heterogènies (9a) és molt difícil no incórrer en actuacions divergents:

11. Vinculacions entre els documents dels noranta i la terminologia de la GIEC (2016)
    1. No practicar la delimitació de Fabra entre composts catalans i composts no catalans.
    2. Encara que el document de 1992 només tracta paraules compostes, parla de «compostos i derivats» (§7.2, 2).
       1. Causa factible: els verbs derivats (aprimar) no van amb les altres paraules derivades, sinó amb els noms composts amb un prefix (desfer).
       2. Però, en una regla, només apareix «derivats» (aplicada a antiesportiu, contraespionatge, inestable, poliesportiu, teleespectador) (§7.2, 2c.ii).
    3. Deducció: sense teoria (9b) i amb classificacions heterogènies (9a), és molt difícil no practicar actuacions divergents.

Davant d’un tal panorama, convé tindre en compte que no estem analitzant qualsevol ortografia ni qualsevol gramàtica, sinó les obres d’una institució pública.

Qui reflexiona dubta; i, com hem dit en un altre article, els únics que no erren són els qui no parlen (§6.1). Dubtar i errar és humà. I rectificar és de savis. Però, en este article, trobarem uns fets de la Secció Filològica que potser no estan dins dels processos cognitius indicats. En concret, en els anys 1992, 1995, 1996 i 2017 la Filològica elabora uns documents en què fa successives autorectificacions (sempre en la grafia de les paraules compostes; com ara, passa de corregnar a coregnar, i d’eixa grafia torna a corregnar). A mesura que avançarem pels articles §8 i §9, trobarem dades que fan pensar que els canvis successius en la grafia de les paraules compostes podrien ser un efecte de no treballar a partir de conceptes lingüístics definits amb claror i precisió (sobretot derivació, composició, afix derivatiu i prefix compositiu).

En este article, després de mostrar rectificacions significatives (§8.1) comprovarem que la Secció Filològica no explica per què ha publicat l’ortografia (en el 2017) separada de la gramàtica (en el 2016). Davant d’eixe buit, ens preguntarem si la causa és un apèndix de cap a 10.000 paraules, el qual ocupa tantes pàgines com l’ortografia (§8.2). També reflexionarem si l’apèndix és un símptoma de rigor. Acabarem indicant que la Filològica no tracta la grafia de les paraules compostes a on cal fer-ho (en l’estudi de les paraules compostes, com fa Fabra 1956), sinó en l’ortografia (§8.3), anomalia que no augura un tractament objectiu i estructurat del tema. Després d’haver emmarcat l’ortografia de la Filològica (§8), estudiarem la teoria que exposa (§9) i aterrarem en la regulació de la grafia de les paraules compostes (§10).

8.1    Modificacions en les paraules compostes (1992 / 1995 / 1996 / 2017)

L’article anterior (§7) mostra als lectors que un coneiximent no massa profund de les aportacions de Fabra (1956) i potser una formació poc precisa en la teoria lingüística varen possibilitar que un grup de paraules compostes que tenien una grafia en 1956 (com ara infraestructura, 1956: §154) passaren en 1972 (GEC) a una grafia diferent (infrastructura), i al cap de vint anys (1992) tornen a la grafia inicial (Secció Filològica). No cal dir que, des d’un punt de vista social, això és poc positiu. Rectificar errors del passat equival a avançar. En canvi, anul·lar les propostes d’algú (les de la GEC, infrastructura) sense indicar la causa (objectiva) de l’error fa pensar en l’ofici del matalafer (fer i desfer).

És probable que la polseguera social que s’alçà en 1992 i els anys posteriors fóra perquè l’ortografia és la part més visible de la normativa lingüística. Si la norma haguera afectat un camp sintàctic o un camp semàntic, potser no hauria tingut tanta transcendència social.

La qüestió és que, en 1995, la Secció Filològica fa modificacions ortogràfiques en les paraules compostes en dos documents diferents (IEC 1996: 22-38; 1997: 20-22); i, al cap de 22 anys, en torna a fer, una part també sobre les paraules compostes (OIEC 2017: 15-16). Realment, ¿necessitàvem tornar a modificar l’ortografia de les paraules compostes? A més, la reforma d’ara ha rectificat propostes que la Filològica havia fet en 1995, i torna a les grafies rectificades de 1995. Així, la forma arrítmic del DGLC (1932) passa a arítmic en el DIEC (1995), però en l’OIEC (2017) torna a arrítmic; semblantment, el corregnar del DGLC canvia a coregnar en 1995, i recupera la grafia rectificada (corregnar) en el 2017. En el cas del prefix ex, aglutina (exministre); però, posteriorment, apareixen efectes negatius i rectifica en diverses paraules (ex-exiliat, ex-portador, ex-xa).  Davant d’eixes variacions, el medievaliste mallorquí Albert Hauf (que admire) m’escrigué: orde + contraorde = desorde. Posem-ho en un quadre:

1. Canvis successius de la Secció Filològica en la grafia de les paraules compostes
   1. En una part, torna a les grafies rectificades:
      1. DGLC (1932): arrítmic, corregnar
      2. DIEC (1995): arítmic, coregnar
      3. OIEC (2017): arrítmic, corregnar
   2. Prefix ex:
      1. DGLC: ex-diputat, ex-ministre
      2. DIEC (1995): exdiputat, exministre
      3. OIEC (2017): exdiputat, exministre, però ex-exiliat, ex-portador, ex-xa.

No són les úniques variacions internes sobre la grafia de les paraules compostes. Així, la Filològica informa (IEC 1997: 15) que pren un acord en 1996 que «és el resultat de la revisió del document» de 1992 que hem analitzat en l’article anterior (§7.2, 2). Però no diu què ha canviat ni per quines raons ho ha fet. Això significa que, si algú vol saber-ho, ha de llegir els dos documents i mirar pacientment si per ell mateix pot deduir la informació que la institució no li ha donat. Posteriorment, la Filològica modifica en el 2017 el document modificat de 1997 (2b). No diu tampoc què ha modificat ni per què. He anat al document de 1997 i he vist tres paraules amb la grafia canviada en relació al 2017 (reproduïts en 2b.ii):

2. Més rectificacions internes sobre la grafia de les paraules compostes (1992 / 1996 / 2017)
   1. IEC (1997: 15): pren un acord en 1996 que revisa el document de 1992 estudiat més amunt (§7.2, 2).
      1. No diu què ha canviat ni per quines raons ho ha fet.
   2. OIEC (2017: 16): «Aquest can­vi [reproduït baix, en i] comporta una modificació de l’acord pres el 19 de febrer de 1996».
      1. «En els mots compostos i prefixats amb el segon formant començat per s segui­da de consonant. S’hi escriu una e epentètica quan aquest segon formant coincideix formalment i semànticament amb un mot català començat per e: angioespasme (es- pasme), arterioesclerosi (esclerosi), bioespeleologia (espeleologia), corticoesteroide (esteroide), cronoestratigrafia (estratigrafia), endoesquelet (esquelet), feldespat (espat), geoestacionari (estacionari), hidroestàtic (estàtic), termoestable (estable).»
      2. Document de 1996: arteriosclerosi, endosquelet, termostable.

En un estudi profund (com ara una tesi doctoral), caldria buscar quins són els canvis de 1995 (IEC 1997: 52-65), de 1996 (IEC 1997: 15) i del 2017 (OIEC: en la terminologia teòrica, en les normes i en la grafia de paraules).

En este estudi, dedicarem la resta de l’article a tractar la relació entre l’ortografia i la gramàtica (§8.2 i §8.3). Tot seguit, l’article 9 analitzarà la teoria de la formació de paraules en l’Ortografia (2017) i en la gramàtica (2016) de la Secció Filògica. Després de la teoria, vindran les normes generals sobre la grafia de les paraules compostes (§10) i les funcions del guionet (§11). L’Ortografia descriu «els canvis més significatius», una part dels quals seran estudiats en l’article sobre les normes (§10, en concret en §10.2-§10.3). L’article 12 analitzarà els altres. Després d’estudiar com ha introduït l’Acadèmia Valenciana de la Llengua les variacions ortogràfiques de la Filològica (§13), el treball s’acaba en l’alternativa (§14) i un resum de cada article (§15):

3. Contingut i distribució de la resta de l’estudi
   1. 8: relació entre l’ortografia i la gramàtica.
   2. 9: teoria de la formació de paraules en OIEC (2017) i GIEC (2016).
   3. 10: normes generals sobre les paraules compostes.
   4. 11: funcions del guionet
   5. 12: «els canvis més significatius» de OIC (2017).
   6. 13: l’Acadèmia Valenciana incorpora les variacions de la Secció Filològica
   7. 14: alternativa.
   8. 15: resum de cada article.

Valorem els fets descrits. Reconéixer els errors que u ha fet i rectificar-los és una virtut pròpia de savis. Però els escrits que comentem no exposen en general els errors específics ni, sobretot, les causes dels errors. Hi han variacions periòdiques (1992 / 1995 / 1996 / 2017), cada una de les quals, a partir de la primera, rectifica l’anterior. Podríem mirar si eixa cadena d’autorectificacions són una conseqüència de tres característiques que hem vist en l’article anterior: no delimitar les nostres paraules compostes (§7.2, 4a), usar expressions vagues (que no justifiquen la grafia que tenim, §7.2, 5a) i recórrer a terminologia teòrica dubtosa (§7.2, 5b). Sobre la terminologia teòrica, si mirem la primera línia de (2b.i) trobarem «els mots compostos i prefixats». Eixa expressió (que no apareix en 1992) implica que els noms composts per prefix no serien noms composts.

En la resta de l’estudi, mirarem si la possibilitat indicada es verifica. En síntesi:

4. Valoració de les modificacions (1992 / 1995 / 1996 / 2017)
   1. Reconéixer els errors i rectificar-los és de savis.
      1. Les variacions no exposen en general els errors i les causes.
   2. Una interpretació del camí seguit:
      1. No delimitar la nostra composició (§7.2, 4a).
      2. Expressions vagues (§7.2, 5a).
      3. Teoria dubtosa (§7.2, 5b).

8.2    L’ortografia (2017): separada de la gramàtica

En la resta de l’article, farem dos operacions que ens tornaran a parlar sobre el grau de coherència en el tractament de l’ortografia, particularment en la grafia de les paraules compostes. La primera qüestió que comentarem és si és positiu haver publicat l’ortografia fora de la gramàtica (§8.2). Els lectors que no tinguen interés pel tema, podem passar a la tercera part, que es pregunta si és coherent regular la grafia de les paraules compostes en l’ortografia (com fa la Secció Filològica), o si cal fer-ho en l’estudi de les paraules compostes (que és l’opció de Fabra). També deduirem què implica cada una d’eixos dos opcions (§8.3).

La proposta de la Secció Filològica potser ha tingut més repercussió social pel fet que l’ortografia no va dins de la gramàtica (2016), sinó fora, com a un llibre independent de 229 pàgines (2017). A més, la Introducció de l’Ortografia dedica dos pàgines a descriure «els canvis més significatius que introdueix» (p. 15-16).

Tenint en compte que les lletres representen sons o «fonemes» (i, per tant, l’ortografia està unida a la fonètica), ¿per quin motiu la Secció Filològica no ha actuat com tantes gramàtiques (posant l’ortografia a continuació de la fonètica)? El seu diccionari definix l’ortografia com a «branca de la gramàtica», de manera que hauria de ser una part de la gramàtica.

La Introducció de l’Ortografia informa que inicialment era una «part constitutiva» de la gramàtica, però que «es publica separada per raons justificables» (OIEC 2017: 18). Això no obstant, l’escrit no explica quines raons concretes han portat a l’extracció. Dedica més d’una pàgina a una qüestió que pareix òbvia: el fet que l’ortografia «comparteix criteris lingüístics, metodològics i expositius» amb la gramàtica.

Davant d’eixa absència d’exposar causes concretes, podem reflexionar per compte nostre. Si mirem l’índex del llibre, trobarem que, llevant els escrits inicials, l’ortografia va de la p. 23 a la 127, de manera que ocupa 105 pàgines. Després d’un índex de quadres, va un «índex d’exemples», que ocupa una extensió semblant a l’ortografia (98 pàgines). I bé, ¿s’imagina algú una gramàtica que continga una ortografia d’un centenar de pàgines, i que a continuació vaja un apèndix d’exemples que tinga la mateixa extensió? ¿No serà eixa particularitat la que ha aconsellat publicar l’ortografia fora de la gramàtica? Posem-ho en un quadre:

5. ¿Per què la Secció Filològica ha tret l’ortografia de la gramàtica?
   1. Les lletres representen sons o «fonemes».
      1. Efecte: l’ortografia està unida a la fonètica.
      2. Moltes gramàtiques: fonètica + ortografia.
      3. DIEC: l’ortografia és una «branca de la gramàtica».
   2. Inicialment, estava dins de la gramàtica.
      1. La separa «per raons justificables», però no diu quines són.
      2. Per contra, explica una obvietat: coincidències entre l’ortografia i la gramàtica.
   3. Reflexions per compte nostre.
      1. Ortografia: ocupa 105 pàgines.
      2. «Índex d’exemples»: extensió semblant (98 pàgines).
      3. En una gramàtica, seria estrany. ¿És la causa de l’extracció?

El manual informa que tots els exemples de les 98 pàgines de l’apèndix també apareixen en les 105 pàgines de l’ortografia. ¿Quants exemples hi han? Cada pàgina de l’apèndix té dos columnes de 52 línies. Això significa que l’ortografia de la Secció Filològica conté cap a 10.000 exemples (98 pàgines per 104 exemples en cada pàgina). En la ciència, és obligatori exemplificar. Però, per a il·lustrar les regles ortogràfiques d’una llengua, ¿són necessaris 10.000 exemples?

Ací, podem recordar les paraules de Lluís Marquet: si «la teoria ja és prou clara […] no s’entén perquè calen tants exemples concrets» (§7.2). Els exemples (repetim-ho) són necessaris. Però hi ha un factor previ als exemples: les normes, les quals són indispensables per a arribar a l’objectiu de Fabra (l’ortografia «ha d’esser per a tothom»). Quan un parlant té un dubte (¿com s’escriu arítmic?), no ha de consultar una llista de 10.000 paraules compostes per a resoldre’l. Un parlant necessita una regla que li diga si la grafia és arítmic o arrítmic.

Per una altra banda, si llevem de les 105 pàgines de l’ortografia l’extensió que ocupen els 10.000 exemples ¿quantes pàgines de teoria i normes quedarien? Resumim-ho:

6. Dades sobre l’índex d’exemples
   1. Els exemples de l’apèndix també apareixen en l’ortografia.
      10. En podrien ser cap a 10.000.
      11. En la ciència, exemplificar és obligatori. Però les regles ¿en necessiten tants? Si «la teoria ja és prou clara… (Marquet).
   2. Si l’ortografia és per als parlants, les normes són necessàries.
      1. Deuen solucionar els dubtes (¿arítmic o arrítmic?).
      2. A evitar: resoldre’ls consultant els 10.000 exemples.
      3. Si llevem de les 105 pàgines els 10.000 exemples, ¿quantes en quedarien (per a la teoria i les normes)?

En el pròxim article, començarem a mostrar com actua l’ortografia de la Secció Filològica. Primer, hem d’acabar d’emmarcar-la responent a la pregunta del títol de §8.3.

8.3    ¿A on cal estudiar la grafia de les paraules compostes?

Com hem dit més amunt, les lletres representen els sons (o fonemes) d’una llengua, de manera que l’ortografia és, fonamentalment, explicar quines lletres té un idioma («l’abecedari») i com s’usa cada lletra («recte ús de les lletres» en Fabra 1956). Eixa part es completa amb l’accentuació (si la llengua en té) i l’apòstrof i les contraccions (si n’hi han).

L’ortografia de la Secció Filològica respon a la concepció general: en primer lloc, les lletres (p. 23-86); tot seguit, l’accent i la dièresi (p. 87-104). Però hi ha una variació: posa l’apòstrof i les contraccions dins del títol «la grafia dels mots». Abans de descriure què conté eixe títol, comentarem en el paràgraf següent una particularitat de les ortografies de l’anglés i del francés, ja que això ens facilitarà l’anàlisi del camí que seguix la Filològica.

En l’ortografia, és habitual que les nostres gramàtiques recorreguen a l’expressió «ús de les lletres» (com hem exemplificat amb Fabra). En canvi, no sóc conscient d’haver vist que apel·len als «mots», potser perquè això seria més propi d’una llengua que tinga una ortografia tan irregular, que en compte d’explicar l’ús de cada lletra siga preferible gravar-se en la memòria la grafia de cada paraula, que deu ser la situació de l’anglés i del francés. De fet, si consultem A comprehensive grammar of the English language (1985, 1.779 pàgines) no trobarem l’ús de les lletres. Semblantment, si mirem Le bon usage. Grammaire française (1936, 1.228 pàgines) comprovarem que l’autor dedica una pàgina a «les lettres», però no dedica cap línia a l’ús de cap lletra. En síntesi:

7. Una dada estranya de l’ortografia de la Filològica: «la grafia dels mots» (capítol 4)
   1. Ortografia: explica quines lletres té un idioma («l’abecedari») i com s’usa cada una. També: accentuació, apòstrof i contraccions.
   2. OIC (2017): concepció general (lletres, accent i dièresi). Però:
      1. L’apòstrof i les contraccions van en «la grafia dels mots».
   3. Eixe títol seria adequat per a una ortografia tan irregular, que no seria útil explicar l’ús de cada lletra (anglés i francés).
      1. Efecte: les seues gramàtiques no solen tindre ortorgrafia.

Darrere del títol estrany de la Secció Filològica («la grafia dels mots»), hi ha un altre fet inaudit en les nostres gramàtiques: agrupar l’apòstrof (l’home) i les contraccions (al, del, pel) amb la grafia de les paraules compostes (ull de poll, aiguamoll, desfer). En 6, tenim el contingut del capítol dit:

8. Contingut de «la grafia dels mots» (capítol 4, p. 105-128)
   1. «L’apòstrof» (p. 105-109)
   2. «Les contraccions» (p. 110-111)
   3. «L’ortografia dels mots prefixats, dels compostos i de les locucions. El guionet i l’aglutinació gràfica» (p. 111-125).

A més de l’agrupació estranya (apòstrof + contraccions + paraules compostes), també sorprén la manera de presentar la grafia de les paraules compostes. En compte d’usar dos conceptes (grafia + paraules compostes), la Filològica n’aplica sis (6c: ortografia + mots prefixats + compostos + locucions + guionet + aglutinació gràfica). Mirem-ho de prop.

Apareixen primer uns «mots prefixats» (que els lectors no saben què són, ni si són paraules compostes). Tot seguit, vénen uns «mots compostos», fet que obliga a preguntar-se si els «mots prefixats» formen part o no formen part dels «mots compostos». No n’haurien de formar part, perquè aleshores el títol seria incoherent. En tercer lloc, trobem «les locucions». Això comporta saber per què apareixen «les locucions» al costat dels «mots compostos». En Fabra, no hi ha eixe hipotètic concepte en les paraules compostes (i potser tampoc en altres predecessors nostres). Finalment, separats per un punt i seguit trobem «el guionet i l’aglutinació gràfica». Eixa part final del títol comporta que falta una de les tres possibilitats gràfiques de les paraules compostes: la separació (ull de poll). La suma de tot dibuixa un panorama insòlit. Sintetitzem-ho:

9. Un fet simple (la grafia de les paraules compostes) es complica
   1. «La grafia dels mots»: apòstrof, contraccions i la grafia de les paraules compostes (ull de poll, aiguamoll, desfer). Formulació:
      1. «L’ortografia dels mots prefixats, dels compostos i de les locucions. El guionet i l’aglutinació gràfica».
   2. Anomalies:
      1. «Mots prefixats» (què són?; paraules compostes?).
      2. «Mots compostos»: impliquen que els «mots prefixats» no són composts.
      3. «Les locucions»: absents en Fabra (1956).
      4. «El guionet i l’aglutinació gràfica»: ¿per què no apareix la separació (ull de poll)?

Prescindint de les característiques estranyes descrites en el paràgraf anterior (i també deixant de banda el fet d’agrupar l’apòstrof i la grafia de les paraules compostes), la qüestió central és saber per quin motiu la Secció Filològica s’ha separat de les nostres gramàtiques i ha inclòs en l’ortografia l’estudi de les particularitats gràfiques de les paraules compostes. La institució no ho justifica ni en la Introducció del llibre, ni en la part titulada «la grafia dels mots». En realitat, no ho constata tampoc, com si fóra habitual que les nostres gramàtiques tractaren la grafia de les paraules compostes en l’ortografia (i no en l’estudi de les paraules compostes).

Focalitzem les nostres gramàtiques. ¿És coherent com actuen? En concret, ¿per quina raó Fabra (1956) tracta les particularitats gràfiques de les paraules compostes en l’estudi d’eixes paraules? Si repassem l’article dedicat a les set aportacions seues (§6.1), trobarem que la resposta és quasi evident: les particularitats gràfiques depenen de propietats de les paraules compostes; per tant, l’estudi de les paraules compostes i la descripció de les seues particularitats gràfiques són cares d’un mateix procés: són dos temes units per una relació de causa a efecte.

I bé, si la Secció Filològica separa l’estudi de les paraules compostes (en la gramàtica) i la descripció de les particularitats gràfiques (en l’ortografia) ¿serà perquè no justifica les normes sobre la grafia de les paraules compostes? A més, eixa separació ¿no fa sospitar si allà a on Fabra procurava sistematitzar l’estudi de les particularitats gràfiques (§6.1) ara trobarem una adjacència de normes sense connexió entre elles? En esquema:

10. La grafia de les paraules compostes ¿s’estudia en l’ortografia?
    1. La Secció Filològica ¿per què s’ha separat dels predecessors?
       1. No justifica la separació. Ni tan sols la constata.
    2. Justificació de l’actuació de Fabra (1956)
       1. Les aportacions seues (§6.1) ho mostren: les particularitats gràfiques depenen de propietats de les paraules compostes.
    3. El fet de separar dos temes units pot indicar dos absències:
       1. Que la institució no justificarà les normes gràfiques.
       2. Que trobarem normes sense lligam o estructura (enfront de la sistematització de Fabra).

Per una altra banda, hem de tindre en compte que els lectors no poden comprendre una norma sobre les paraules compostes si no saben què volen dir els conceptes paraula derivada, paraula composta, prefix derivatiu i prefix compositiu. En conseqüència, la Secció Filològica hauria de repetir en el llibre sobre l’ortografia la caracterització feta en la gramàtica si vol que els lectors de l’ortografia entenguen les normes que lligen. Destaquem-ho:

11. Necessitat de definir els conceptes implicats per a comprendre les normes
    1. Caldria repetir en l’ortografia la definició feta en la gramàtica de paraula derivada, paraula composta, prefix derivatiu i prefix compositiu.

Resumim. La Secció Filològica separa l’ortografia de la gramàtica; però, en compte d’explicar el motiu de la separació, vol justificar la vinculació amb la gramàtica. La causa real de la separació podria ser un apèndix de cap a 10.000 exemples, que té una extensió semblant a la que ocupa l’ortografia. Deixant de banda les ortografies que són extraordinàriament irregulars (l’anglesa i la francesa), l’estudi de l’ortografia té la missió d’explicar quines són les regles que determinen l’ús de cada lletra. Els exemples són necessaris, però com a exemplificació de les regles (que són el factor bàsic).

A més, la Secció Filològica lleva la grafia de les paraules compostes de l’estudi d’eixe concepte i el posa en l’ortografia. Encara que es separa dels predecessors, no ho justifica (ni ho constata). Com que eixa grafia depén de propietats de les paraules compostes, ha d’anar en la composició (com feia Fabra 1956). Ajuntant-ho tot, hem trobat indicis inquietants (potser trobarem falta d’estructurar les normes i absència de justificar-les). En els tres pròxims articles, mirarem si eixes sospites es materialitzen, o si per contra no apareixen.

¿Sabíeu que la Gran Enciclopèdia Catalana s’apartà en els anys setanta de la grafia que havia usat Fabra en moltes paraules compostes? ¿Per quin motiu una publicació tan important actuà d’eixa manera? ¿Coneixia la concepció del gramàtic (exposada en l’article anterior, §6)? En 1992, la Secció Filològica tornà a Fabra; però no digué en quin error havia incorregut la Gran Enciclopèdia Catalana (que era mirar el francés i l’anglés sense tindre en compte els interessos propis, §7.1). Eixa explicació demanava exposar quina era la concepció del lingüiste barceloní sobre la grafia de les paraules compostes. Però la Secció Filològica no ho féu. A més, desplega afirmacions que pràcticament no diuen res a causa de les vaguetats que contenen (§7.2), en contrast amb les raons clares de Fabra (per què innecessari és una paraula composta, i inaudit no ho és en català, §6.1, 7). Ens trobem davant d’un procés que arriba a l’actualitat: separar-se de la concepció que tenia Fabra de la grafia de les paraules compostes sense millorar-la, ans al contrari.

7.1    Mirar altres llengües sense considerar la pròpia

En l’article anterior (§6), els lectors han comprovat que Fabra tenia una visió global de la formació de paraules, i en particular de la grafia de les paraules compostes. A més, actuava considerant els interessos de la seua llengua davant del llatí. Ara, mostrarem que la Gran Enciclopèdia Catalana (1968-1980, GEC) i el seu diccionari (1982, GDLC) pareix que passen, de la visió global del nostre autor, a una concepció reduïda, la qual limitaria les necessitats generals dels parlants (de quina manera hem d’escriure les paraules derivades i les paraules compostes) a un tema que anomenen d’una forma que els lectors no comprenen: «mots amb S líquida inicial».

Lluís Marquet plantejà la qüestió en un article de 1972. El títol dóna a entendre que Fabra no hauria respost a les necessitats de la llengua (a «la catalanització dels mots amb S líquida inicial»). El suport a eixa afirmació seria el fet que el gramàtic de Barcelona hauria sigut incoherent grafiant troposfera però semiesfera. Això no obstant, sabem que, en el tema de les paraules compostes, Fabra es mirava la llengua des dels usuaris. Això comportava la grafia semiesfera, ja que els parlants dominem el valor de semi (semigelat) i de esfera; en canvi, no coneixem el valor de tropo, de manera que calia escriure troposfera. Les seues aportacions teòriques (descrites en l’article anterior, §6.1) van acompanyades d’exemples que mostren que, en les paraules compostes amb un prefix, unim els components sense alterar la grafia (encara que té alguna vacil·lació, ressembrar, arrítmic, etc., §6.2, 10). Més exemples: sobreexcitar, supraaxil·lar, infraestructura, infraaxil·lar, antiestètic.

El fet de no reproduir la proposta de Fabra (1956) i creure que hauria sigut incoherent comportà, en la pràctica, seguir l’actuació del francés i de l’anglés (canvi de infraestructura a infrastructura, etc.). Per a avaluar eixe camí, notarem que, en el tema que comentem, les llengües dites tenen una estructura sil·làbica diferent de la nostra (un exemple: esportiu és sportife en francés, i sporty en anglés). El resultat va ser modificar la grafia de centenars de cultismes, una part dels quals tenien transcendència social (com ara no usar poliesportiu, sinó polisportiu). Recordem que, en els primers anys de la democràcia, molts ajuntaments construïren poliesportius, i el nom que posaren a la porta és polisportiu en general.

Ací tenim un resum de l’anàlisi:

1. Anomalies de la proposta de la Gran Enciclopèdia Catalana
   1. De la proposta global de Fabra (grafia de les paraules compostes), a una visió reduïda («mots amb S líquida inicial»).
      1. A més, no apareix la concepció de Fabra.
   2. Primer efecte: li atribuïxen defectes que no té.
      1. No hauria respost a «la catalanització dels mots amb S líquida inicial».
      2. Seria incoherent troposfera però semiesfera.
   3. Segon efecte: seguir l’actuació del francés i de l’anglés.
      1. Tenen una estructura sil·làbica diferent (esportiu / {sportife, sporty}).
   4. Resultat: modificar la grafia de molts cultismes.
      1. Un exemple: no poliesportiu, sinó polisportiu.

7.2    La proposta de Fabra és substituïda per propietats vagues

La primera part de l’article és fàcil de llegir. Per contra, la segona serà molt llarga i un poc difícil. La causa és que haurem d’analitzar un document de la Secció Filològica (2) que conté un grau elevat d’anomalies (3-5). Als lectors que no els abellixca llegir l’anàlisi (o que es cansen), poden tindre en compte que el camí que recorrerem respon al títol de l’article: la institució torna a Fabra, però sense exposar la concepció que tenia el predecessor i sense dir per quins motius la modificació de la Gran Enciclopèdia Catalana no ens afavoria, ans al contrari.

Al cap de vint anys d’haver-se produït les modificacions de la Gran Enciclopèdia Catalana, la Secció Filològica aprovà en 1992 un document que anul·lava eixes variacions. Per a poder analitzar-lo bé, primer el reproduiré:

2. «Sobre la grafia dels compostos i derivats de mots que presenten etimològicament una essa inicial seguida de consonant» (IEC 1992: 87-88)
   1. «Criteris Generals
      1. »L’ortografia es basa en uns criteris que convé fer explícits i publicar, perquè no solament han de servir en la confecció dels diccionaris, sinó també en els neologismes que es creen incessantment.
   2. »S’escriuen sense e protètica:
      1. »El segon element de compostos i derivats que com a tals han penetrat en el català i hi han estat incorporats procedents del grec, del llatí o, menys freqüentment, d’altres llengües. […] Circumspecte, constel·lació, inscriure, substrat, […].
      2. »El segon element dels termes científics i tècnics, compostos i derivats, no existents com a tals ni en grec ni en llatí, però que han estat formats amb mots grecs i llatins i seguint les normes de composició d’aquestes llengües. El català adapta els compostos i derivats així formats globalment i no cadascun dels elements separadament. […] Cardiospasme, megàspora, […]
      3. »Cal tenir en compte, però, el que es diu en el darrer punt.
   3. »Mantenen la e protètica:
      1. »Els derivats i compostos els dos elements dels quals són catalans. Barbaespès, benestar, desesperança, guardaespatlles.
      2. »Els mots derivats de mots catalans mitjançant prefixos o formes prefixades d’origen culte però molt freqüents i productius en català, com anti-, in-, infra-, macro-, Antiesportiu, contraespionatge, inestable, poliesportiu, teleespectador.
      3. »Semblantment, en la terminologia tècnica i científica apareix una e protètica en compostos i derivats cultes, quan el segon element coincideix amb un mot existent en català i el primer és un prefix o una forma prefixada no aliens al català. Antiespasmòdic, infraestructura, neoescolàstica, semiesfèric –però hemisfèric (derivat d’hemisferi)–, subespècie.
   4. »Annex [set pàgines d’exemples]»

L’escrit comença molt bé (2a: «criteris generals»): remarcant la necessitat de fer públics els fonaments de les normes. Realment, una institució pública d’una societat humanista i democràtica (perdoneu per la redundància) té el deure d’actuar donant mitjans de formació a fi que les persones puguen actuar per elles mateixes.

En canvi, la resta del document (2b-c) està redactada d’una manera que els lectors no saben com interpretar. En acabant, comentarem per quines raons u no entén l’escrit de la Secció Filològica (4, 5). Però, primer, comprovarem que el contingut de les sis regles de (2) es pot dir d’una manera que, a més de ser més curta i més clara, s’aplica a totes les paraules compostes per prefixció (i no solament als «compostos i derivats de mots que presenten etimològicament una essa inicial seguida de consonant»).

Les sis regles de la Secció Filològica es limiten a dos idees simples. La primera és que les paraules compostes per prefix (siguen patrimonials, siguen cultismes o siguen neologismes) s’escriuen ajuntant els components, sense fer cap variació: reescriure, inestable, asimetria, arítmic.

La segona idea és que són paraules simples per a nosaltres aquelles paraules que són compostes en la llengua d’origen però que estan formades per components que nosaltres no coneixem (els dos o només u). Això comporta que les hem d’adaptar sense canviar la grafia dels components: inscriure, constar (no *inescriure, *conestar).  A més, a la vista que són paraules simples els haurem d’aplicar les regles ortogràfiques generals. Per tant, si la primera consonant del verb llatí eradicare és vibrant múltiple caldrà que l’adaptem com a erradicar. Destaquem-ho:

3. Idees que la Secció Filològica vol expressar (abast: totes les paraules compostes per prefixació, no solament els «compostos i derivats de mots que presenten etimològicament una essa inicial seguida de consonant»)
   1. Les paraules compostes per prefix (patrimonials, cultismes o neologismes) s’escriuen ajuntant els components.
      1. reescriure, inestable, asimetria, arítmic.
   2. Quan només són paraules compostes en la llengua d’origen perquè els parlants no coneixen el valor d’algun component, no adaptem la grafia dels membres: inscriure, constar (no *inescriure, *conestar).
      1. Com que són paraules simples per a nosaltres, els apliquem les regles generals (si la paraula llatina eradicare té una consonant vibrant múltiple, la grafia serà erradicar).

En el punt en què ens trobem, és obligatori que ens fem esta pregunta: si la realitat és simple (3a-b), ¿per quina raó la Secció Filològica la presenta d’una manera innecessàriament complicada (2)? Són dos les causes que deuen explicar l’actuació de la institució: normativa una i teòrica l’altra. El primer factor normatiu és no seguir la delimitació de Fabra: infidel és un adjectiu compost; però no ho són incògnit, inaudit, etc. perquè els parlants no coneixen el valor de cògnit, audit, etc. (article anterior, §6.1, 7). En canvi, el document que analitzem tracta com a «compostos» paraules que per a nosaltres no ho són (circumspecte, 2b.i; megàspora, 2b.ii).

Seguint en la normativa, la Filològica no seguix tampoc la concepció de Fabra. Enfront de la seua proposta sobre la grafia de les paraules compostes (que és global), la institució no se n’ix de la reducció de la Gran Enciclopèdia Catalana (els cultismes que, en la llengua d’origen, tenen una «S líquida inicial» en el segon component). La Filològica volia clarificar l’arbre que havia plantat l’Enciclopèdia («els mots amb S líquida inicial») sense tindre en compte el bosc (la grafia de les paraules compostes per prefix). La institució canvia la terminologia de Marquet de 1972 (de «S líquida inicial» a «e protètica»), però no la reducció negativa.

Ara: l’efecte més important de no seguir el camí normatiu de Fabra era un altre. Eixe efecte era no indicar que l’Enciclopèdia havia rectificat una proposta (de Fabra) perquè probablement no la coneixia; i, sobretot, no havia perfeccionat la llengua, ans al contrari (ens havia subordinat negativament al francés i a l’anglés, §7.1, 1c). Eixes dos absències permetien creure que la Secció Filològica estaria castellanitzant la llengua, ja que moltes de les grafies que proposava coincidien amb les del castellà (com ara infraestructura). En síntesi:

4. Per què la Filològica presenta com a complicades (2) idees simples (3). Primeres raons: no seguir les normes proposades per Fabra
   1. Primera separació: no seguir la delimitació de la composició (una paraula només és composta si els parlants coneixen el valor dels components; infidel contra inaudit).
      1. Considera «compostos» circumspecte (2b.i), megàspora (2b.ii).
   2. Segona separació: no aplicar la concepció global de Fabra.
      1. Efecte: vol clarificar l’arbre («els mots amb S líquida inicial») sense tindre en compte el bosc (la grafia de les paraules compostes per prefix).
   3. Resultat de les separacionis (a-b): no mostrar que l’Enciclopèdia havia rectificat a Fabra probablement sense conéixer-lo (i subordinant-nos al francés i l’anglés).
      1. Efecte final: creure que la Secció Filològica estaria castellanitzant la llengua (com ara en infraestructura).

Al costat de les anomalies normatives descrites (4), també hi han factors teòrics que impedixen entendre el document que estudiem (2). Al costat d’una terminologia fosca per als lectors («e protètica»), la Filològica parla de «compostos i derivats» en quatre regles (2b.i, 2b.ii, 2c.i, 2c.iii); però tot són paraules compostes, siga «composts catalans» (la majoria), o siga paraules compostes només en la llengua d’origen (els noms de les dos primeres regles, 2b.i-ii: circumspecte, cardiospasme). Com a detall, caldria preguntar-se per quina raó una regla es limita als «derivats» (2c.ii: antiesportiu, contraespionatge…).

Per una altra banda, ¿quina diferència hi ha entre el concepte prefix i «forma prefixada» (2c.iii, antiespasmòdic)? No podem analitzar eixos factors perquè, entre 1956 (darrera gramàtica de Fabra) i 1992 (any a què pertany el document que estudiem), la Secció Filològica no havia elaborat cap gramàtica, de manera que no podem saber com entenia quatre conceptes imprescindibles en el tema que tractem: què és una paraula derivada, què és una paraula composta, què és un prefix derivatiu, i què és una prefix compositiu.

Prescindint dels conceptes dits, l’anomalia teòrica més important del document no és la llargària, sinó apel·lar a dos mitjans vagues que, si els lectors apliquen, veuen que no porten al resultat que afirma la Filològica. El primer mitjà vague és «un prefix o una forma prefixada no aliens al català», que portaria a adaptar els components (2c.iii: infraestructura). I bé, el prefix llatí in- (que expressa interioritat) apareix en molts cultismes (inscriure, instar, incardinar, influir, induir, incrustar, etc.), de manera que podem afirmar que «no és alié al català». Però no per això els adaptem (com hem vist en els exemples).

El segon mitjà vague són els «prefixos o formes prefixades d’origen culte però molt freqüents i productius en català», que també comportarien l’adaptació (2c.ii: antiesportiu). Tenim moltes dotzenes de cultismes amb el prefix llatí con- (que indica companyia en llatí: concórrer, confederar, confabular, confluir, conjunt, etc.); per tant, seria «molt freqüent i productiu en català»; això no obstant, no els adaptem (constel·lació, i no *conestal·lació).

La vaguetat conceptual i el fet que eixos mitjans no justifiquen la grafia que tenim de les paraules compostes per prefix permeten entendre que el document de la Filològica vaja seguit d’un «annex» de set pàgines amb centenars d’exemples. Eixe és el mitjà real per a resoldre dubtes (no aplicar les normes).

Abans de sintetitzar-ho, observem que, per molt «freqüent» que siga el prefix compositiu llatí in, un parlant no sap què significa en inscriure, de manera que la paraula és simple per a nosaltres; idènticament, per «productiu» que siga el prefix compositiu llatí con-, els parlants no saben quin valor aporta a la paraula constel·lació. En definitiva, els mitjans vagues són una conseqüència de no aplicar la delimitació de Fabra:

5. Anomalies teòriques de la proposta de la Secció Filològica (1992)
   1. Mitjans que, quan els apliquem, no porten al resultat que afirma.
      1. «Un prefix o una forma prefixada no aliens al català» (2c.iii: infraestructura): in- «no és alié» i no els adaptem (inscriure, etc.).
      2. «Prefixos o formes prefixades d’origen culte però molt freqüents i productius en català» (2c.ii: antiesportiu): con- és «molt freqüent» i no els adaptem (constel·lació, etc.).
   2. Conceptes dubtosos:
      1. «Compostos i derivats» (i, 2b.ii, 2c.i, 2c.iii): tot són paraules compostes (nostres o en la llengua d’origen). Una regla: només «derivats» (2c.ii).
      2. Diferència entre prefix i «forma prefixada» (2c.iii, antiespasmòdic).
   3. Efecte de la vaguetat conceptual: un «annex» amb centenars d’exemples.

Acabarem l’anàlisi tornant al principi del document, que apel·la a «criteris» per a formar els lectors (2a). En el contingut de 2, no n’hem trobat, de «criteris» (que són els principis que usem per a deduir i fonamentar normes); i tampoc hem vist regles clares, generals i aplicables.

Ben mirat, si la Secció Filològica haguera mostrat l’actuació adequada de Fabra, difícilment haguera passat res en la societat. En canvi, les absències i les limitacions del document possibilitaren que hi haguera una polèmica forta. Ací, em limitaré a comentar que, en 1993, Lluís Marquet contestà i exposà factors objectius. Així, observà que la proposta «en molts casos no condueix a res més que a confusió i contradiccions patents». En eixa direcció, constata que el document tenia la grafia infrascrit, que és incongruent amb el camí de la Secció Filològica. En efecte, els parlants que usen infraestructura saben que infra- és l’antònim de supra- (supraestructura). En conseqüència, si infra + escrit significa ‘escrit a la part de baix’ («que signa al capdavall d’un escrit», definix el DIEC), hauria de ser infraescrit. Això no obstant, el DIEC i l’OIEC (2017: §4.3.d) mantenen la grafia infrascrit (i també el DNV). Marquet també nota el contrast entre la regla i «l’annex» de huit pàgines: si «la teoria ja és prou clara […] no s’entén perquè calen tants exemples concrets».

En l’escrit de Marquet, hi ha un factor que convé comentar, ja que és aplicable a una argumentació que s’ha fet i seguix fent-se. Retrau a la Secció Filològica que la proposta de la Gran Enciclopèdia Catalana «ha estat adoptada, de fet, a tot arreu d’una manera unànime». Per tant, podríem pensar que passar de polisportiu (GEC) a poliesportiu (Filològica) equivaldria a crear un problema a on no n’hi havia cap. Eixe punt de vista és coherent si reduïm la llengua als correctors. En efecte, entre 1980 i 1990 tots els correctors aplicaven les grafies de la Gran Enciclopèdia Catalana (els valencians inclosos).

Ara: la normativa lingüística no és, en primer lloc, per als correctors, ni tampoc per als escriptors; és per als parlants de cultura mitjana («ha d’esser per a tothom», Fabra 1906: 214 [66]). Això comporta que la dada més pertinent no és què posa en la porta dels poliesportius. El factor central de la realitat és la informació que els parlants tenen en la ment (¿com han d’escriure una paraula composta?). Si l’objectiu és que els parlants de cultura mitjana assimilen i practiquen regles (generals), les normes han de ser coherents, comprensibles, assimilables i practicables. I, quan no ho són, guanyarà la llengua si modifiquem les regles incoherents: guanyarà la llengua i, sobretot, els qui la fan existir (els parlants). Destaquem-ho:

6. La normativa: des dels parlants i per als parlants
   1. La qüestió decisiva no és que els correctors apliquen una norma, sinó saber si els parlants l’assimilen i la practiquen.
   2. Quan les normes no són coherents, comprensibles, assimilables i practicables, guanyarem si les modifiquem.

En l’any 1997, la Secció Filològica va fer una altra reforma ortogràfica de les paraules compostes, que afectava l’ús del guionet. La comentarem quan estudiarem la reforma ortogràfica actual (§11.1).

Recapitulem. Hem de mirar l’actuació de l’italià, del francés o de l’anglés. Però, si volem evitar actituds provincianes (que comporten supeditacions externes), també ens hem de mirar a nosaltres. El grau de formació en la teoria lingüística i el nivell de coneiximent de les gramàtiques de Fabra facilità la modificació errònia de la grafia de paraules compostes (de infraestructura a infrastructura, 1972). La Secció Filològica tornà en 1992 a la grafia de Fabra (infraestructura), però no va mostrar les seues raons i per quins motius la modificació de 1972 era errònia. Eixa absència possibilità que hi hagueren reaccions socials d’enfrontament, molt poc positives. A més, en compte de regles simples i clares (aglutinació gràfica del prefix compositiu a la paraula simple, 3a) la Filològica formulà regles llargues, vagues i incoherents (2).