2.7    ¿Com actuava la llengua escrita?

A la vista que la immensa majoria de gramàtiques no tractaven els signes d’entonació (§2.4, 5), i tenint en compte que els pocs autors que ho consideraven argumentaven molt poc, feien formulacions predominantment vagues (oracions curtes / oracions llargues) i impulsaven a no usar el signe interrogatiu al principi de l’oració (§2.5.3, §2.6), ¿què podien fer els escriptors? En primer lloc, patirien i dubtarien. I, en segon lloc, cada u actuaria com podria.

Una part dels autors assumirien com a convicció la creença En català, cal evitar el signe d’interrogació al principi de l’oració (§2.5.4, 11f). Entre els que tindrien més criteri, una part intentaria diferenciar les oracions enunciatives i les interrogatives. Mirem com descriu el tema Solà (1976: 99-103)

El nostre autor cita tres obres gramaticals del segle xx que només usen el signe del final de les preguntes: l’Ortografia catalana de Fabra (1927) i les gramàtiques de Miracle (1951) i Salvador (1959), que podrien ser seguidores del gramàtic de Barcelona. Solà (1976: 100), agut, observa que «cap d’aquests tres treballs no parla dels dits signes».

A pesar de les absències de tractament i d’impulsar a usar el signe d’interrogació només al final, Solà afirma que «no és difícil de trobar treballs en els quals s’usa sistemàticament els signes al davant i al darrera» (p. 100). Si eixa afirmació és certa, significaria que no serien escassos els autors que s’haurien guiat pel criteri de diferenciar les oracions enunciatives i les interrogatives. Entre els exemples de llibres destacables que posa, estan les Consultes de llenguatge de Calveras (1933), dos històries de Catalunya de Ferran Soldevila (1961 i 1963) i un article de Badia (de 1975).

Sobre els autors que es guien per la llargària de l’oració (i alguns pel criteri que la pregunta estiga en més d’una línia), Solà constata que són poc coherents (p. 101-102). Il·lustraré eixa característica recorrent a un bon gramàtic, Moll (1968), que hem descrit en l’apartat anterior (§2.6, 5-6).

Sabem que apel·la a la llargària, i l’exemple curt té quatre paraules (signe només al final), i el llarg en té set (signe al principi i al final). He fullejat la seua gramàtica a partir dels pronoms interrrogatius (p. 176-251), i he trobat 8 exemples, dels quals cinc tenen els signes interrogatius al principi i al final, i tres només al final. Quant al grau de coherència interna, tres exemples són incoherents, cosa que representa un 62% d’exemples coherents i un 38% d’incoherents.

1. Moll (1968): contrast entre els dos exemples posats com a oració curta (quatre paraules) i llarga (§2.6, 5-6) i els exemples trobats a partir dels pronoms interrogatius (p. 176-251)
   1. Coherents: cinc (62%), dos curts i tres llargs.
      1. «Què vols?» (p. 176)
      2. «Vols venir amb mi?» (p. 201)
      3. «¿Qui vol venir amb mi?» (p. 176)
      4. «¿Per qui treballes si no tens fills?» (p. 176)
      5. «¿Per què no em deixau parlar, ja que trobau que tenc raó?» (p. 214)
   2. Incoherents: tres (38%), dos curts i u llarg.
      1. «¿Com va per aquí?» (p. 189)
      2. «¿Saps la seu?» (tres paraules, p. 190)
      3. «Per a què serveix aquest aparell?» (p. 215).

Com que Moll no té en compte el criteri de Sanchis Guarner (les paraules interrogatives), és coherent que pose pràcticament la mateixa oració amb signe d’interrogació al principi amb una paraula interrogativa («¿Qui vol venir amb mi?», p. 176), i sense el signe quan no hi ha cap paraula interrogativa («Vols venir amb mi?», p. 201).

2. Llengua escrita del segle xx a partir de la descripció de Solà (1976)
   1. Els escriptors patirien, dubtarien i cada u actuaria com podria. Causes:
      1. La immensa majoria de gramàtiques no tractaven el tema (§2.4, 5).
      2. Les que sí: apel·len a la llargària sense explicar-la (i, sovint, sense exemplicar-la). Mencionen l’actuació del castellà (dos signes). Efecte: impulsen a usar un signe només (§2.5.3, 4; §2.6).
   2. Dos actuacions possibles:
      1. Assumir la creença a què impulsen les gramàtiques que tracten la qüestió (evitar els dos signes, §2.5.4, 11f).
      2. Diferenciar les oracions enunciatives i les interrogatives.
   3. Solà (1976: 100): «no és difícil de trobar treballs en els quals s’usa sistemàticament els signes al davant i al darrera».
      1. Entre els llibres que cita: Consultes de llenguatge de Calveras (1933), dos històries de Catalunya de Ferran Soldevila (1961 i 1963) i un article de Badia (de 1975).
   4. Sobre els autors que es guien per la llargària de l’oració, Solà constata que són poc coherents (p. 101-102).
      1. Exemplificat amb Moll (1968).

2.7    Tres gramàtiques més que tracten els signes d’entonació

Hem desplegat una incursió llarga per a completar i aprofundir l’estudi que Solà fa de Fabra. Ara, reprendrem el seu fil. Havíem dit que les gramàtiques publicades entre 1910 i 1975 no tracten en general els signes de puntuació, i que Solà troba cinc excepcions, dos de les quals són l’escrit de Fabra de 1927 (§2.5.1, 1) i la gramàtica de 1956 (§2.5.3, 4). Mirem les altres tres (Solà 1976: 94-96).

Sanchis Guarner (1950), que era un autor amb una bona personalitat, dedica, dins de l’ortografia, un capítol als «signes ortogràfics auxiliars» (§150), entre els quals posa «els signes de puntuació» i els «signes d’entonació», tots «d’ús i valor internacional». Però, quan descriu els «signes d’entonació», no exposa l’actuació del llatí i de les llengües del nord, sinó la que pensa que convé al valencià:

1. Proposta de Sanchis Guarner (1950: §150)
   1. «Els signes d’entonació són dobles, posant-se sempre al principi i al final de la frase, però els signes inicials d’interrogació i d’admiració poden ser suprimits quan l’oració comença amb un pronom o adverbi interrogatiu o amb una interjecció».

Solà diu que «el criteri és diferent». Lacreu (2017) matisa que la diferència és canviar la jerarquia: «invertix els termes, i posa l’èmfasi precisament en l’excepcionalitat de la supressió dels signes inicials». En efecte, la regla bàsica per a Sanchis Guarner és posar els signes d’entonació al principi i al final; la secundària, només al final. A més, el gramàtic valencià no recorre a la llargària per a delimitar la regla secundària, sinó a un factor objectiu: quan l’oració comença per una paraula interrogativa. També posa un criteri objectiu per a posar el signe d’exclamació només al final: quan comença per una interjecció.

No argumenta la seua proposta, però convindrem que és enginyosa i, sobretot, objectiva. Davant de la pressió a separar-se cegament del castellà, Sanchis Guarner posa la condició que al principi de l’oració interrogativa o exclamativa hi haja un senyal, siga una paraula interrogativa (Qui vindrà a l’excursió?, contra ¿Vindràs a l’excursió?), o siga una exclamació (Ah, ho has fet tu!, contra ¡Ho has fet tu!). Convé notar que l’opció per a les oracions interrogatives té problemes d’aplicació, ja que les paraules interrogatives poden aparéixer en oracions no interrogatives (Qui parla molt treballa poc).

2. Anàlisi de la proposta de Sanchis Guarner (1950): canvia la jerarquia: primer, els dos signes (¿…?)
   1. Regla bàsica: posar els signes d’entonació al principi i al final.
      1. La secundària, només al final. Mitjà objectiu:
      2. L’oració comença per una paraula interrogativa o per una interjecció.
   2. Finalitat possible: satisfer la pressió de separar-se cegament del castellà. Aplicació:
      1. Qui vindrà a l’excursió? /¿Vindràs a l’excursió?
      2. Ah, ho has fet tu! / ¡Ho has fet tu!
   3. Limitació en les oracions interrogatives: les paraules interrogatives poden aparéixer en oracions no interrogatives:
      1. Qui parla molt treballa poc.

El quart treball que tracta els signes d’interrogació és Badia (1962). Seguix la norma de Fabra (1956), però no la teoria. Dedica el capítol VIII a «l’oració», que dividix en «oració simple» i «oració composta». Fa unes classificacions complicades (segons un criteri subjectiu, que aplica «al predicat»; i l’autor mira des d’un «juí», §256). Des de la perspectiva del «juí», les oracions podrien ser «afirmatives, negatives, interrogatives i exclamatives». A les interrogatives (§264), dedica quatre pàgines, de les quals em limite a la norma:

3. En la norma, Badia (1962) seguix la proposta de Fabra (1956)
   1. «El signo de interrogación (?); éste se usa siempre al final de la oración interrogativa, mientras que la forma invertida (¿), usual en castellano al comienzo de cualquier interrogación, se reserva, en catalán, para los casos de una formulaicón interrogativa larga, suficientemente larga para impedir que el lector, al empezar su lectura, perciba que es interrogativa.» (§264.1)
      1. Cap exemple amb el signe al principi. Molts dels altres.
   2. «El signo de admiración (!); éste se usa siempre al final de la oración exclamativa, mientras que la forma invertida (¡), usual en castellano al comienzo de cualquier exclamación, se reserva, en catalán, para los casos de una exclamación larga, lo suficientemente larga como para impedir que el lector, al empezar su lectura, perciba que es exclamativa.» (§265.2, nota)

Com Fabra, ni explica el criteri de la llargària ni posa cap exemple d’oració llarga. Per contra, els lectors troben molts exemples amb només el signe del final. Entre això i la traducció al castellà dels exemples, els lectors pensen que el català usaria, com a regla general, només el signe del final de l’oració. En les oracions exclamatives, recorre pràcticament a les mateixes paraules (2b; només canvia «suficientemente larga para» per «lo suficientemente larga como para»). Com adés, no hi ha cap exemple de ¡…!, molts de …!, tots amb la traducció al castellà (amb ¡…!).

4. Anàlisi de Badia (1962)
   1. Ni explica el criteri de la llargària ni l’exemplifica.
   2. Tot: exemples amb el signe només al final, acompanyats per la traducció al castellà (sempre amb dos signes).
   3. Efecte: pensar que el català només hauria d’usar el signe del final.

El darrer exemple que troba Solà (el cinqué) és Moll (1968). En la seua gramàtica de 1937, ajunta la fonètica i l’ortografia, i es limita a les lletres i l’accentuació. En canvi, el manual de 1968 seguix un poc el camí de Sanchis Guarner: al final de la fonètica i l’ortografia, afegix una lliçó per als «signes ortogràfics secundaris», en els quals posa la lletra h, l’apòstrof, el guionet i «els signes d’admiració i d’interrogació». Ací tenim el seu tractament:

5. Proposta de Moll (1968)
   1. «El signe d’admiració s’usa només a la fi de la frase (!). Exemples: Ja n’hi ha prou!; Quina vergonya!
   2. »El signe d’interrogació pot posar-se al començament i a la fi de la frase, però en les frase molt curtes se sol usar només al final. Exemples: Vols venir o no?; ¿Pots comprendre com és possible aquest desgavell?» (§99)

Com podem comprovar, la informació i l’exemplificació és pobra. Limita els signes d’exclamació (que posa primer, 5a) al final. Posa dos exemples, molt curts els dos. En les preguntes, diu que «poden» posar-se al principi i al final, excepte que l’oració siga «molt curta». Com Fabra i Badia, no explica el criteri de la llargària, però millora l’exemplificació, ja que en posa u de cada grup. El «molt curt» té quatre paraules; el no «molt curt» en té set.

6. Anàlisi de Moll (1968)
   1. Signes d’exclamació (que van primer, 5a): només al final.
      1. Dos exemples, curts els dos.
   2. Signes d’interrogació: recorre a la llargària, que no explica tampoc. Però posa un exemple de cada cas.
      1. El «molt curt»: quatre paraules.
      2. El no «molt curt»: set.

Resumim. Dels tres autors que Solà troba fora de Fabra, u té un criteri objectiu: posar els signes al principi i al final, excepte que la interrogació comence per una paraula interrogativa, i l’exclamació comence per una interjecció. Tenint en compte que la seua gramàtica no ha transcendit ni entre els valencians (per desgràcia), és probable que la seua proposta no haja repercutit.

Els altres dos gramàtics (Badia i Moll) apliquen el criteri de la llargària, que no expliquen (com Fabra, §2.5.3, 4a.i). Badia no l’exemplifica tampoc (també com Fabra), actuació que pot fer pensar que pràcticament totes les oracions serien curtes. Moll posa dos exemples, u per a l’oració curta (quatre paraules) i l’altre per a la llarga (set paraules).

7. Resum dels tres autors estudiats
   1. Sanchis Guarner (1950): criteri objectiu.
      1. Podria no haver incidit en la llengua escrita.
   2. Badia (1962) i Moll (1968): seguixen el criteri de Fabra (llargària de l’oració, que no expliquen tampoc).
      1. Badia: cap exemple d’oració llarga. Els lectors poden pensar que pràcticament totes serien curtes.
      2. Moll: un exemple curt (quatre paraules) i u llarg (set paraules).

2.5    ¿Com veia Fabra els signes d’entonació?

2.5.1   La resposta de Fabra (1927) a Ferran Soldevila (partidari de ¿…?)

Des de 1910 fins a 1975, Solà només troba cinc treballs que tracten el tema dels signes d’entonació (p. 93-96). El primer és una Conversa filològica de Fabra, de 1927 (1). L’he transcrita tal com apareix en l’edició original (que no podia conéixer Solà en 1976):

1. Actuació de Fabra en 1927 (Conv. fil. 811, 1927; [E. B. 45]
   1. «Amb gust interrompem, per un dia, les nostres vacances per contestar a les tres preguntes que ens fa el nostre car amic Ferran Soldevila. Tocant la qüestió de l’emprament del signe d’interrogació al començament d’una proposició interrogativa, estem completament d’acord amb ell:
      1. el fet de no tenir una construcció especial per a les proposicions interrogatives, fa molt convenient l’ús d’un signe que ens adverteixi el moment en què comença la interrogació.
      2. Si, però, la proposició interrogativa és curta, això és innecessari, puix que, en aquest cas, en començar la lectura de la proposició, la vista ja copsa el signe d’interrogació final, i l’inicial esdevé superflu.
   2. »Per això creiem, com Ferran Soldevila, que tot admetent el signe d’interrogació inicial, no ens cal imitar estrictament el castellà, que empra els dos signes inicial i final àdhuc en el cas de reduir-se la interrogació a una sola paraula.
      1. Salvant aquest cas, advoquem per l’adopció del signe d’interrogació inicial, puix que amb ella es facilita enormement la lectura de les proposicions interrogatives.»

El lingüiste lleidatà remarca que l’única excepció que posa Fabra és quan l’oració només té una paraula (1b.i). Però, en la informació que no apareix en l’única edició que Solà podia consultar en 1976 (la de 1954), hi han dos dades pertinents. La primera és qui fa les preguntes a Fabra: és l’historiador Ferran Soldevila, el qual Solà posa un poc més avant (p. 100) com a exemple d’autor que recorre sistemàticament al signe d’interrogació davant de l’oració en dos històries de Catalunya (de 1961 i 1963).

Eixa dada fa preguntar-se si, en 1927, Soldevila ja pensaria així. I Fabra respon a la pregunta que hem fet: diu que està «completament d’acord amb ell» en l’afirmació que les oracions interrogatives només varien de les enunciatives en l’entonació i, per tant,  és «molt convenient l’ús d’un signe que ens adverteixi el moment en què comença la interrogació» (1a.i). Podem suposar que, enfront dels qui apel·larien a un «castellanisme» en el fet de posar el signe d’interrogació al principi de l’oració, Soldevila buscaria la confirmació de Fabra a la seua convicció. I Fabra el devia respectar en 1927, ja que interromp les vacacions per a contestar-li (1a). Cal dir que Soldevila va fer el doctorat en història en 1922, i entre 1924 i 1928 era un col·laborador assidu de la Revista de Catalunya (informació de Viquipèdia, 21-05-2019).

Ara: la qüestió que ens interessa més és com veia Fabra el nostre tema. La segona informació que no apareixia en la versió de 1954 il·lustra sobre la perspectiva que busquem: «tot admetent el signe d’interrogació inicial, no ens cal imitar estrictament el castellà» (1b). Tenim, per tant, que no podem excloure el signe interrogatiu al principi de l’oració; però no hauríem d’actuar com el castellà; i, davant d’una persona favorable al signe inicial (¿…?), li fa una objecció que pareix irrefutable: quan només hi ha una paraula, el fet de posar un signe només (al final, …?) no pot crear confusió.

Això és veritat. Però també és certa l’observació de Solà: quan llevem la generalitat (o sempre o mai), entrem en una «casuística» que porta a «l’anarquia» (§2.2, 5b). En efecte, quan hi han dos paraules també percebem el final; i sovint amb tres; etc., etc. A més, el mateix escrit de Fabra que comentem inclou eixe camí: «Si la proposició interrogativa és curta», no cal posar el símbol al principi, «puix que en començar la lectura de la proposició, la vista ja copsa el signe d’interrogació final, i l’inicial esdevé superflu» (1a.ii). «Proposició curta»: una paraula, dos, tres…

2.5.2   El Fabra moderniste (1905) i el Fabra noucentiste (1925)

Convindria fer un treball sobre com va vore Fabra el tema dels signes d’interrogació i d’exclamació al llarg de la seua vida. Abans del Noucentisme, ¿com actuava? La majoria de les Converses filològiques foren escrites entre 1920 i 1925. Però les que en l’edició de l’obra completa de Fabra van de la 841 a la 868 corresponen al període 1905-1908, de manera que són aptes per a deduir quins principis seguia el nostre autor abans del Noucentisme.

He triat les dos primeres (841 i 842), que formen el treball «Les tres preteses lleis d’escursament, de distinció y d’eufonia». En la 841, apareix el signe d’interrogació al principi tres voltes, i dos no. Quan hi han paraules interrogatives, pot aparéixer el signe (les dos preguntes de 2a.i) i pot no aparéixer (2a.ii i 2a.iv). Per una altra banda, en (2a.iii) està el signe al principi a pesar que els lectors saben que vindrà una pregunta («Però –preguntem ara nosaltres– ¿y si…»). He mirat per damunt damunt altres escrits d’aquella època (1905-1908) i he tingut la impressió que tenen la mateixa actuació que acabem de descriure: vacil·lant, no sistemàtica.

En canvi, la segona part del treball usa quasi sistemàticament el signe d’interrogació al principi, encara que només siga una paraula (2b.v: ¿Quina?), o dos (2b.i, 2b.vi, 2b.vii: dos casos seguits).

Només hi ha una excepció. El fragment de (2b.iv) conté dos preguntes seguides, i en la segona no apareix el signe interrogatiu al principi. Encara que l’adjectiu interrogatiu quin apareix dos voltes sense accent (2b.iv, 2b.v) i una amb accent (2b.vii), no és fàcil que siga un error del copiste l’absència del signe interrogatiu al principi de la segona pregunta de (2b.iv), ja que en la primera part del treball hi han dos preguntes sense el signe al principi (2a.ii i 2a.iv).

En les oracions exclamatives, només n’hi ha un exemple en la 841, sense el signe exclamatiu al principi (2c.i). En canvi, la segona part del treball conté cinc oracions exclamatives, quatre amb el signe al principi i al final. A més, u dels quatre exemple és una exclamació ben curta, i comença per una interjecció (2d.ii: ¡oh, desgracia!). El mateix fragment que conté eixa exclamació (2d.ii) és a on apareix l’exemple sense el signe al principi («y pren… precisament una e!»).

Les dades que hem trobat apunten a dos característiques: oscil·lació entre una actuació poc coherent (2a) i  tendir a usar sistemàticament els signes d’entonació al principi i al final (2b, 2d):

2. Ús dels signes d’entonació en un escrit de Fabra de 1905 («Les tres preteses lleis d’escursament, de distinció y d’eufonia», publicat com a Fil. 841 i 842)
   1. Primera part del treball (841)
      1. ¿Què es, doncs, lo que desapareix? ¿Què es lo que subsisteix?
      2. Aquesta forma única, de quina llatina prové?
      3. Però –preguntèm ara nosaltres– ¿y si ni axò tant sols fos veritat?
      4. Perque, què volen dir ab axò d’una combinació impronunciable o dificil de pronunciar?
   2. Segona part del treball (842)
      1. ¿Per què?
      2. ¿Es que el català –se pregunta un– es una invenció dels seus antics escriptors?
      3. Les seves formes, que un creu filles de transformacions fonètiques graduals y inconscients o degudes a l’analogía, ¿es que han estat establertes per mitja dotzena de lletrats?
      4. Però, adhuc admetent axò, ¿còm s’explica que’ls nostres antics escriptors no estiguessin contents ab la distinció que establia la s? O, pera expressarnos com el Sr. Nonell, quina fou la raó filosòfica de l’intercalació de la e?
      5. ¿Quina?
      6. ¿Per què?
      7. ¿Quína pren? ¿Una e?
   3. Oracions exclamatives en 841
      1. L’autor ens parla certament d’una llei de distinció… pero s’oblida de donarnosla!
   4. Oracions exclamatives en 842
      1. ¡Axí deu haver estat, puix que an ells devèm la e de ames!
      2. Però –¡oh, desgracia!– aquest ams de subjuntiu –no sabriem pas dir per quina raó filosòfica– s’allarga, també, y pren… precisament una e!
      3. ¡Doncs no, per centèssima volta!
      4. ¡Y, cosa remarcable, aquesta persona pera la qual ha calgut fer aplicació de totes tres lleis, sense exceptuar la de distinció, ens resulta idèntica a la corresponent del present del subjuntiu!

Passem ara al període del Noucentisme. ¿Com usava Fabra els signes d’entonació cap a 1927 (any de la resposta a Soldevila, §2.5.1, 1)? Del període compacte de les Converses filològiques (de 1920 a 1925), he seleccionat les vint darreres de 1925, i el resultat està en 3. Apareixen set exemples sense la interrogació inicial, totes de quatre paraules (3a.i) en avant. La de (3a.ii) ocupa més de quatre línies, i les de (3a.iv-vii) són més aïna llargues.

El signe inicial apareix dos voltes, en una interrogació parcial (amb qui, 3b.i) i en una interrogació total (3b.ii). Si ara contrastem eixes dos oracions amb les de (3a.ii) i (3a.iv-vii), haurem de pensar en la variació o «anarquia» (§2.2, 5b).

Quant a les exclamacions, els tres exemples que apareixen no contenen el signe al principi de l’exclamació, siga com siga de llarga (3c):

3. Ús dels signes d’entonació en les 20 Converses filològiques darreres de 1925 (de la 698 a la 717)
   1. Sense el signe d’interrogació inicial: set exemples.
      1. Què és el gerundi? (698)
      2. Bé, i què hi fa que, darrera l’enunciació d’un fet, allò que és simplement una conseqüència d’aquest i que ordinàriament és expressat mitjançant una proposició independent, ho expressem ara, valent-nos del gerundi espanyol, mitjançant una frase de gerundi, que ens estalvia de «tallar el període i obrir-ne un de nou»? (699)
      3. Cancerós és bo: és un derivat de càncer. Però, diuen alguns, és que càncer és català? (702)
      4. Però qui ens fa usar un mot si no sabem en bé el que significa? (713)
      5. Ara bé, a aquells catalans que conserven el raure i diuen frases com raure el pèl, raure un camp, raure una mesura curulla, no ha de repugnar-los l’admissió del rau novell? (715)
      6. I l’admissió i generalització d’aquest rau, no constituiria un obstacle a l’adopció de raure en la seva accepció primitiva, si mai aquest raure es volia reintroduir en la llengua literària? (15)
      7. Com, tractant-se d’un verb ben català i viu, baldament que poc estès, un poeta ha de renunciar a aquestes rimes? (717)
   2. Amb el signe d’interrogació inicial: dos exemples.
      1. D’aquesta traducció ¿qui entendria, sense l’original espanyol al davant, allò de «el qual no l’impideix ultra de reclamar 500 dòlars»? (701)
      2. ¿No veuen els que impugnen cancerós perquè el substantiu corresponent fóra cranc, que la llengua abunda en casos anàlegs? (702)
   3. Signe d’exclamació: mai al principi.
      1. El traductor creu que per a evitar lo basta mudar tot lo en el, així com per evitar ademés, mudar tot además en ultra, llavors lo cual resulta traduït per el qual, i además, adverbi, per un mot que és exclusivament una preposició! (701)
      2. on encara –ai las!– aquest gerundi no ha pogut, es veu, ésser bandejat del tot (704)
      3. Avui se’ns queixa un lector de La Publicitat de l’ús que àdhuc algun bon escriptor fa del mot fretura significant desig; ahir era un altre que ens denunciava un captenir-se significant amoïnar-se! (713)

1.1.3   Fabra: les paraules de 1927 i els fets de 1940

Les dades que hem obtingut sobre com actuava Fabra en 1925 (3) podem contrastar-les amb la proposta que fa en 1927 a Soldevila. A un autor que devia ser un ferm partidari de posar el signe d’interrogació al principi de l’oració (§2.5.1, 1a i 1a.i), li proposa que no hauríem d’usar el signe quan la interrogació només afecta una paraula (§2.5.1, 1b.i). Però, en les dades que hem obtingut de 1925, no hem trobat que era fora la pràctica de Fabra (§2.5.2, 3).

Tot seguit (4), descriuré l’actuació del nostre autor en la seua darrera gramàtica (redactada en 1940), i constatarem que és semblant a la de 1925. Això aconsella tindre en compte si l’objectiu de Fabra en l’escrit de 1927 (§2.5.1, 1) seria deduir un sistema general, que caldria que tots seguiren; o si la seua finalitat seria fer dubtar a Soldevila de la seua convicció, ja que la proposta que li fa no l’hem trobada en els escrits de 1925 (§2.5.2, 3), ni la trobarem en la gramàtica redactada en 1940 (4), que actua com en els escrits de 1925.

Un estudi detallat dels escrits del gramàtic de Barcelona podria mirar si la pràctica de 1925 (§2.5.2, 3) és la que tindria durant el període del Noucentisme, fins a la seua mort (4). Mirem com tracta els signes d’entonació en la seua darrera gramàtica, publicada en 1956. En el títol del punt, he posat l’any de la redacció (1940) perquè interessa tindre en compte la diferència cronològica real amb la resposta a Soldevila (1927), que és de 13 anys (entre 1927 i 1956, n’hi han 29, i Fabra ja no vivia).

El nostre autor no analitza els signes d’interrogació en l’ortografia, sinó en el lloc adequat: en la sintaxi (després d’estudiar les «proposicions subordinades i coordinades» i les «proposicions relatives»). Ací ho tenim:

4. Proposta de Fabra (1956: §111): «Proposicions interrogatives»
   1. «Les proposicions amb què es fa una pregunta són proferides amb una entonació especial, la qual es marca en l’escriptura posant a l’acabament de la proposició el signe (?).*
      1. [el símbol * remet a una nota a peu de pàgina] «La pràctica de marcar a la castellana l’entonació interrogativa, amb els dos signes (¿) i (?), aquest posat al darrera i aquell al davant de la frase interrogativa (Ex.: ¿Ha vingut a veure’l? ¿Plou?) és sols aconsellable quan aquesta és tan llarga que es corre el perill que el lector, no copsant amb la mirada el signe (?), comenci, en absència del signe (¿), a llegir-la com si fos una frase expositiva, ço és, no donant-li la deguda entonació. Però, fora d’aquest cas, és millor d’escriure (com fan ja molts) Ha vingut a veure’l? Plou? (Cp. Quin home! millor que ¡Quin home!).
   2. »Molts cops una proposició interrogativa revesteix exactament la mateixa forma que una proposició expositiva, i és la sola entonació amb qué és pronunciada que li dóna el sentit interrogatiu : Ha vingut a veure’l és una proposició expositiva; Ha vingut a veure’l? és una proposició interrogativa.
   3. »Sovint la proposició interrogativa comença amb un dels mots (dits interrogatius) qui, què, quin, on, quan, com, quant, que poden, naturalment, anar precedits d’una preposició. Ex.: Qui ha vingut? —En Joan. Amb qui anaven? —Amb en Joan. De qui parlàveu? —D’en Joan. Què vols? —El martell. Per què plora? —Per la mort del seu germà. Quin dia tornareu? —Dilluns. On són ara? —Al cinema. D’on vénen? —Del teatre. Quan arribaran? —Demà. Com se diu? —Pere. Quants dies hi estaran? —Vint o trenta dies.»

Del tractament de Fabra, Solà (1976: 94-95) es limita a la nota en peu de pàgina (4a.i); i, més que estudiar-la, la valora negativament en relació a les gramàtiques de Sanchis Guarner, Badia i Moll (que estudia abans que la proposta de Fabra): «les últimes paraules de Fabra no són tampoc més definitives» (que les propostes de Sanchis Guarner, Badia i Moll, que comentarem en §2.6). Mirem d’analitzar el tractament de Fabra (4).

La concepció de la seua darrera gramàtica té dos coincidències amb la resposta a Soldevila (§2.5.1, 1). Com en 1927, el nostre autor constata que les oracions enunciatives i les interrogatives són sovint idèntiques, excepte en l’entonació (4b, i §2.5.1, 1ai). Eixa coincidència no implicaria posar el signe d’interrogació al principi de l’oració. També com en 1927, recórrer als dos signes (¿…?) seria «marcar a la castellana» (4a.i; en 1927, «no ens cal imitar estrictament el castellà», §2.5.1, 1b).

Però, contràriament a 1927, no propugna usar els dos signes com a regla general, i limitar-se a un signe quan la pregunta consta d’una paraula (Vindràs?, §2.5.1, 1b.i). En 1940, el criteri seria usar els dos signes quan l’oració és «tan llarga que es corre el perill» d’interpretar-la malament (4a.i). Per tant, seguim trobant que la limitació a una paraula no apareix en el nostre autor: ni en 1925, ni en 1905 ni en 1940.

Si ens centrem en la proposta de 1940, trobarem dos limitacions. La primera és que Fabra no descriu què és una oració llarga i què és curta. A més, no posa cap exemple d’oració que seria llarga (4a.i). Només sabem que, per a ell, «Ha vingut a veure’l?» seria curta, ja que no li posa signe al principi.

Quant a les exclamacions, no les tracta. I, sobre eixa absència, insinua que només caldria recórrer a un signe (al final de 4a.i, trobem: «Cp. Quin home! millor que ¡Quin home!»).

5. Anàlisi de la proposta de Fabra (1956; elaborada en 1940)
   1. 1940 i 1927 (resposta a Soldevila): dos coincidències.
      1. Constata que l’enunciació i l’interrogació són sovint idèntiques, excepte en l’entonació (4b, i §2.5.1, 1ai).
      2. Recórrer als dos signes (¿…?) seria «marcar a la castellana» (4a.i; §2.5.1, 1b).
   2. Divergència amb 1927:
      1. 1927: dos signes sempre, excepte que siga una paraula (Vindràs?, §2.5.1, 1b.i).
      2. 1940: dos signes quan l’oració és «tan llarga que es corre el perill» d’interpretar-la malament (4a.i).
   3. Limitacions de la proposta de 1940:
      1. Cap descripció d’oració llarga i cap exemple
      2. Única informació: «Ha vingut a veure’l?» seria curta.
   4. Exclamacions: sense tractar-les, «millor» un signe (4a.i).

L’actuació que acabem de descriure és prou diferent de la que tenia aquell autor que, en 1906, incorporava propostes gràfiques del castellà quan eren beneficioses per a la seua llengua («la supressió d’aquells simbols [ph, th] es una simplificació utilissima, que no hem pas de mirar d’on ens ve, sinó acceptar ben joiosos. Si la devem als castellans, alegrem-nos d’haver sofert en aquest punt l’influencia de la llur ortografia», §2.2, 6).

Acabarem l’estudi de Fabra observant que hi ha un altre comportament que no fa pensar tant en una actuació positiva (què convé a l’idioma), com en un camí negatiu (apartar-se del castellà, sense mirar si la separació fa bé o fa mal a la llengua). Està en l’accent diacrític de les paraules interrogatives.

Si anem al Fabra del Modernisme, trobarem que podia accentuar-les (com mostra un exemple que hem vist més amunt, reproduït en 6a). Igual actuaven autors de la Renaixença (6a.i). En canvi, el Fabra del Noucentisme no les accentua (excepte què). Naturalment, tothom pot canviar d’opinió. Però, en la ciència, convé aportar la causa del canvi (i, en el cas concret de les paraules interrogatives, explicar el motiu de mantindre l’accent diacrític en què).

6. Accentuació de les paraules interrogatives
   1. El Fabra moderniste podia accentuar-les («¿còm s’explica que’ls nostres antics escriptors no estiguessin contents ab la distinció que establia la s?», §2.5.2, 2b.iv).
      1. Autors de la Renaixença: igual (Bofarull 1864: 121-122: «¿quánt será?, ¡qué dirán! ¡Cóm canta!»).
   2. El Fabra noucentiste: no les accentua (excepte què). Dos limitacions:
      1. No explicar la causa del canvi (ni el motiu de mantindre l’accent diacrític en què).

Més amunt (en 4c), tenim el tractament de les paraules interrogatives en la darrera gramàtica, i trobem la mateixa actuació en un escrit de 1927 dedicat justament a l’accent diacrític de les paraules interrogatives:

7. 1923: tractament de Fabra de l’accent diacrític en les paraules interrogatives ( Fil. 455, 1923 [E. B. 37])
   1. «És sabut que l’espanyol accentua gràficament els mots quien, cual, como, donde, etcètera, quan són usats com a mots interrogatius. Ex.: Hazlo como te digo, però ¿Cómo está el enfermo? La casa donde nació, però ¿Dónde estamos?
      1. »Els tipògrafs catalans, que coneixen perfectament aquesta regla ortogràfica, han tingut sempre una tendència a aplicar-la al català.
      2. »Un cop vàrem constatar amb estupefacció que, en les proves compaginades d’una obra d’un membre de l’Institut, qui, com, on, etc., interrogatius, es trobaven sistemàticament reemplaçats per quí, còm, ón, etcètera; el corrector de la impremta havent segurament cregut que era per un oblit, que calia esmenar, que les oficines de l’Institut havien deixat d’accentuar els dits mots interrogatius.
   2. »Amb la difusió del Diccionari Ortogràfic, on, no cal dir-ho, aquests mots interrogatius figuren sense accent, ens crèiem que els nostres tipògrafs ja havien renunciat definitivament a aplicar al català aquella regla espanyola. Però l’altre dia encara trobàvem en una revista, en general correctament ortografiada, quina accentuat gràficament (quína).»

En l’escrit anterior, hi han tres absències. La primera és no explicar quines raons farien inútil l’accent diacrític en català. La segona absència és no observar que Fabra havia accentuat paraules interrogatives (6a) que en 1923 no accentuava (7a.ii). Eixa segona absència permet no explicar el factor crucial: la causa de la variació (per que passa de còm a com). La tercera absència de l’escrit de 1923 és no diu que hi ha una paraula interrogativa que Fabra sí que accentuava (què). Eixa tercera absència impedix fer una operació necessària: explicar per què hauríem d’accentuar què, però no les altres paraules interrogatives.

8. Tres absències en l’escrit sobre les paraules interrogatives
   1. No explicar quines raons farien inútil l’accent diacrític en català.
   2. No observar que n’havia accentuat (6a)
      1. Efecte: no explicar la causa de la variació (per que passa de còm a com, 7a.ii).
   3. No dir que una paraula interrogativa porta accent (què).
      1. Efecte: no explicar què diferencia què de les altres paraules interrogatives.

Si mirem la llengua, trobarem que, de la mateixa manera que la paraula interrogativa què i el que enunciatiu poden aparéixer en construccions semblants (9a-b), igual passa en el cas del com interrogatiu i el com comparatiu (9c-d). El segon que de (9b.i) va entre parèntesis perquè és opcional (per bé que la llengua viva el diu regularment):

9. Les paraules interrogatives què i com contrasten amb el que enunciatiu (a-b) i el com comparatiu (c-d) en oracions semblants
   1. Ús enunciatiu: Sabia que havia caigut.
      1. Ús interrogatiu: Sabia què havia caigut.
   2. Ús enunciatiu: He vist que bé ho has fet tu, no ell.
      1. Ús exclamatiu: He vist que bé (que) ho has fet.
   3. Ús comparatiu: Ella pregunta com ho fa el teu germà = de la mateixa manera que ho fa el teu germà.
      1. Ús interrogatiu: Ella pregunta com ho fa el teu germà = de quina manera ho fa el teu germà.
   4. Ús comparatiu: Com has dit tu, eixirem demà.
      1. Ús exclamatiu: Com m’agradava de menut vore eixir el sol.

De l’escrit de Fabra de 1923 (7), ens queda per analitzar un factor: com tracta els tipògrafs. El nostre autor no els presenta d’una manera positiva: sabrien «perfectament» que el castellà les accentua (7a.i); i «tendirien a aplicar-ho al català» perquè no seguirien el Diccionari Ortogràfic, a pesar d’haver-lo difós (7b). En definitiva, costa no pensar en unes persones poc patriòtiques perquè supeditarien la seua llengua al castellà (i també poc faeneres, ja que no haurien assimilat la norma del Diccionari Ortogràfic).

En canvi, els tipògrafs devien actuar com actuaven per les mateixes raons que els autors renaixentistes, els modernistes i el mateix Fabra anterior al Noucentisme: perquè pensarien que les dos llengües actuarien actuen globalment de la mateixa manera en l’ús de les paraules interrogatives i, en conseqüència, l’accent diacrític de les paraules interrogatives també seria útil en la seua llengua.

Notem que, quan fem propostes normatives que es fonamenten en les estructures de la llengua, això mateix potencia la identificació dels parlants i l’assimilació de la norma. Per contra, si les prospotes entrebanquen el funcionament de la llengua (ara, la lectura) no serà difícil que els parlants actuen vulnerant la norma.

10. Presentació dels tipògrafs en 7 (a) i deducció sobre la normativa (b)
    1. Supeditarien la seua llengua al castellà (7b), de manera que serien poc patriòtics (i potser poc faeners: no haurien assimilat la norma del Diccionari Ortogràfic).
       1. Devien actuar com els autors precedents (Fabra inclòs): pensant que l’accent de les paraules interrogatives també és útil en la seua llengua.
    2. Una deducció sobre la normativa:
       1. Les normes fonamentades en la llengua potencien la identificació dels parlants i l’assimilació de la norma.
       2. Si entrebanquen el funcionament de la llengua (com ara la lectura), faciliten la vulneració.

1.1.4   Conclusions sobre Fabra i els signes d’entonació

Els gramàtics del castellà (llengua que té molta més producció escrita que el valencià-català entre 1700 i 1850), constaten en 1754 que el sistema llatí d’interrogació no és vàlid per a la seua llengua. Però el pes del passat els porta a vacil·lar durant segle i mig (§2.3, 1). En 1800, formulen el criteri de la llargària de l’oració; en 1857, miren si la pregunta no s’acaba en la mateixa línia. Al cap de dècades, havien comprovat que eixos criteris tenien tres efectes negatius: fer dubtar regularment a qui escriu; redactar amb moltes variacions; i fer que els lectors malinterpreten oracions.

Davant d’això, al principi del segle xx es consolida l’ús regular del signe interrogatiu al començament de les oracions. Amb una miqueta més de visió, haurien suprimit el signe d’interrogació del final de l’oració, ja que no fa cap funció comunicativa (l’entonació interrogativa pot no començar al principi de l’oració; en canvi, sempre acaba al final: En aquell moment, ¿quanta gent hi havia?). Actuant d’eixa manera, haurien arribat al mateix sistema que tenia el llatí clàssic: indicar quan comença l’entonació interrogativa (el llatí, amb enim; ara, amb ¿).

Com que nosaltres tenim el mateix sistema que el castellà (les oracions enunciatives i les interrogatives varien fonamentalment en l’entonació), la seua proposta s’escampa entre nosaltres. De fet, hem trobat gramàtics catalans que arriben a la generalització prou abans que el castellà (§2.3, 2b).

La informació en què es basa este article fa pensar que arriba una època en què el sentiment de diferenciar-se del castellà es sobreposa a la raó. No cal dir que eixa voluntat és del tot llegítima allà a on les dos llengües són diferents (i potser quan dos opcions són indistintes). En canvi, no hauríem de caure en l’error de voler diferenciar-nos del castellà fent-nos mal a nosaltres mateixos. El Fabra moderniste evitava eixa actitud en la representació de les oracions interrogatives i les exclamatives (§2.2, 6; §2.5.2, 2b i 2d). En canvi, al final prevaldria el sentiment sobre la raó: l’objectiu seria diferenciar-nos del castellà, encara que no li férem bé a la llengua (§2.5.1, 1; §2.5.2, 3; §2.5.3, 4-6 i 7-10).

El resultat és que Fabra, apartant-se del castellà, reproduïx una proposta que els gramàtics d’eixa llengua havien fet en 1800 (posar el signe al principi de l’oracio en les llargues, §2.3, 1b). Per tant, en compte d’aprendre dels errors dels altres els hauríem reproduït. He parlat en plural perquè la informació de Solà (1976) comporta que també hem practicat el segon error del castellà del segle xix (no posar el signe interrogatiu al principi de l’oració si s’acabava en la mateixa línia). Les conseqüències finals de fugir del castellà sense mirar els interessos interns de la llengua són dubtar quan escrivim, incórrer en variacions en la llengua escrita, i produir errors en els lectors.

Si a això unim que la majoria de gramàtiques del segle xx no tracten l’ús dels signes d’entonació (§2.4, 5), convindrem que els factors favorables a convertir el tema en un dogma eren potents: en català, cal evitar el signe d’interrogació al principi de l’oració.

11. Signes d’interrogació: del camí del castellà (a-b) al camí de Fabra (d-f)
    1. Gramàtics del castellà: constaten en 1754 que el sistema llatí no és vàlid per a la seua llengua (§2.3, 1).
       1. 150 anys de vacil·lacions.
       2. 1800: si l’oració és curta, només un signe, al final.
       3. 1857: si la pregunta s’acaba en la mateixa línia, un signe.
    2. Al cap de dècades, serien conscients de tres efectes negatius:
       1. Fer dubtar regularment a qui escriu; radactar amb moltes variacions; i fer que els lectors malinterpreten oracions.
       2. Cap a 1900, ús sistemàtic al començament de les oracions.
    3. Entre 1800 i 1910, expansió pel valencià-català del signe interrogatiu al principi de l’oració perquè el sistema és igual que el del castellà.
       1. Hi han gramàtics catalans que arriben a la generalització abans que el castellà (§2.3, 2b).
    4. Segona dècada del segle xx: el sentiment de diferenciar-se del castellà es sobreposaria a la raó.
       1. A evitar: diferenciar-nos del castellà fent-nos mal a nosaltres mateixos.
       2. El Fabra moderniste ho esquivava (§2.2, 6; §2.5.2, 2b i 2d), contràriament al posterior (§2.5.1, 1; §2.5.2, 3; §2.5.3, 4-6 i 7-10).
    5. Resultat: fugint del castellà, seguim el seu camí.
       1. Fabra reproduïx el primer error del castellà (11a.ii).
    6. Això més el fet que la majoria de gramàtiques del segle xx no tracten la interrogació (§2.4, 5), possibilitava la formació d’un dogma.
       1. En català, cal evitar el signe d’interrogació al principi de l’oració.

2.3    Canvis en castellà (RAE 1754) i efectes en el període 1800-1910

Hem vist més amunt que els autors balears, valencians i catalans anteriors a 1800 posaven el signe d’interrogació només al final (§2.1). El panorama comença a canviar quan la RAE constata en una ortografia de 1800 que el fet de posar només al final el signe d’interrogació té efectes negatius. Ara: per a solucionar-ho, no adopta la decisió de posar-lo també al principi. La proposta de 1800 és mirar la llargària: «quando hay periodos largos», caldria posar el signe també al principi «para que se lean con su perfecto sentido» (Solà 1976: 90). Igual actuen en les oracions exclamatives. El resultat seria molta variació, ja que cada u entén d’una manera si una oració és llarga o si no ho és.

Davant de «l’anarquia» que hi hauria, al cap de quasi un segle (en l’edició del seu diccionari de 1884) la RAE va decidir posar sistemàticament els signes d’interrogació i d’exclamació també al principi de l’oració (Lacreu 2017).

Corbera (2011) ha precisat un poc la descripció genèrica de Solà (1976). Diu que l’aparició del signe interrogatiu al principi de l’oració és en 1754. Però que durant cent cinquanta anys «no va ser més que això, una recomanació vacil·lant, que ni la mateixa Acadèmia seguia sempre». La institució consolidaria el signe al principi de l’oració ja en el segle xx. En u dels exemples que posa (una ortografia de 1857) apareix un criteri nou: que la pregunta no s’acabe en la línia («Cuando el período interrogatorio es largo, ó pasa de un renglon á otro, debe ponerse al principio la nota ó signo de interrogacion en orden inverso»).

1. RAE (1754): constata que posar només al final el signe d’interrogació té efectes negatius
   1. Criteris:
      1. 1800: actuar segons la llargària de l’oració.
      2. 1857: mirar si la pregunta no s’acaba en la mateixa línia.
   2. Durant 150 anys, només hi haurien recomanacions vacil·lants.
      1. Hi hauria molta variació.
   3. Consolidació dels dos signes: al principi del segle xx

Seguim avant. Com que en la dualitat oracions enunciatives / interrogatives el sistema lingüístic nostre és idèntic al del castellà, no és sorprenent que els autors balears, valencians i catalans també podien recórrer al signe d’interrogació davant de l’oració si consideraven que era llarga. Solà (1976: 90-92, 99) posa com a primer exemple la gramàtica de Ballot (1814: 161-162), la qual explicita el criteri: «Quant la clausula de interrrogació es llarga, se senyala al principi, posant lo senyal de interrogació al revés de esta manera (¿)». En canvi, el gramàtic de Barcelona no diu res sobre posar al principi el signe de l’exclamació. Al cap d’uns anys, Petit i Aguilar (1829) posa molt sovint el signe només al final; però també el pot posar al principi: «La primera sílaba dels Polisílabos ¿que nò pod sèr may Brèu?» (p. 26). Hi han més autors que expliciten el criteri de la llargària (amb errors): Estorch (1857), Bofarull i Blanch (1867), etc. I algun gramàtic generalitza: «Lo punt interrogant es posa al principi y fi de una frase qu’expressa una pregunta» (també en les oracions exclamatives; Pers i Ramona 1847); també actua igual Bofarull (1864: 121-122: «¿quánt será?, ¡qué dirán! ¡Cóm canta!»).

2. Gramàtics catalans que expliciten el criteri de posar el signe d’interrogació al principi si l’oració és llarga (Solà 1976: 90-92, 99)
   1. Ballot (1814: 161-162), Estorch (1857), Bofarull i Blanch (1867), etc.
   2. Algun gramàtic generalitza: Pers i Ramona (1847), Bofarull (1864: 121-122: «¿quánt será?, ¡qué dirán! ¡Cóm canta!»).

Deixant a banda les vacil·lacions que produïx la dualitat oracions llargues / no llargues, són significatius els autors que, cap a 1900, posen el signe al principi i al final (p. 97-99), com ara l’ideòleg Casas Carbó («¿Quina forma deu adoptar lo modern catalá literari?», etc., 1890), el gramàtic Jaume Nonell («I en nòstres dies ¿quina es la pronunciació d’aquèsta paraula?», etc., 1896), l’escriptor i lexicògraf Salvador Genís («¡ah!, ¡oh!», «I, en efecte, ¿a qui no plau la verdor dels camps?», etc., 1910, 1915).

3. Autors significatius que, cap a 1900, apliquen el criteri de la llargària (Solà 1976: 97-99)
   1. L’ideòleg Casas Carbó (1890), el gramàtic Jaume Nonell (1896), l’escriptor i lexicògraf Salvador Genís (1910, 1915).

La descripció de Solà sobre el segle xix i principi del xx és que els escriptors tendien a usar el signe d’interrogació també al principi (2, 3), per bé que amb vacil·lacions. I ho compara amb la situació de 1976:

4. Actuació de la llengua escrita durant el segle xix i principi del xx
   1. «Sembla que es tendia a usar-los davant i darrera, com feia ja el castellà. Però hi havia força vacil·lacions, que, en definitiva, devien respondre en part al gust o al criteri de cada autor o de cada editor. Si fa no fa, com avui.» (Solà 1976: 99)

2.4    Segle xx: en compte de millorar, empitjorem

Podríem pensar que, al llarg del segle xx, hauria millorat el tractament del segle xix. Però la realitat és la contrària. Solà (1976: 93) observa que les gramàtiques del segle xix fan tractaments poc rigorosos; però ho tracten. En canvi, en el segle xx «la gran majoria de manuals no en diuen absolutament res». En (5a), he posat els exemples que cita Solà.

5. Gramàtiques del segle xx: en compte de millorar l’actuació del xix en l’explicació dels signes d’interrogació i d’exclamació, l’empitjoren (no ho tracten)
   1. Exemples: Vallès (de 1904 a 1950), Nonell (1906), Fabra (1917: Diccionari ortogràfic; 1918: gramàtica), Marvà (1932), Jordana (1933), Calveras (1933), Miracle (1951), Salvador (1959), Moll (1962), Jané (1962), Valor (1966, 1973), Artells (1969-1971), Rafel (1969), Martí (1970), Jané (1973), Verdaguer (1974).

Notem que, no dient res en una llengua marginada socialment, no és difícil que s’escampe un prejuí (que pot acabar en una convicció negativa). En concret, si es difon la idea falsa que posar els signes d’entonació al principi de l’oració seria una actuació típica del castellà, la reacció serà pensar que el valencià-català no hauria d’actuar així. Hem passat d’aprendre del castellà (§2.2, 5-6) a fer mal a la pròpia llengua pensant que li fem bé.

6. Efecte possible de no tractar els signes d’interrogació i d’exclamació
   1. En una llengua marginada socialment, el silenci pot propiciar la formació d’un prejuí (que pot acabar en una convicció negativa).
      1. Si u creu que posar els signes al començament de l’oració és típìc del castellà, ho evitarà en la seua llengua.
   2. Contrast entre aprendre del castellà (§2.2, 5-6) i fer mal a la pròpia llengua pensant que li fem bé.

1

2      Un treball científic, de visió ampla i ètica

2.1    Origen i manteniment de posar el signe només al final

Solà comença la investigació fent una operació poc habitual en treballs de sintaxi (o que la impliquen): fer un repàs històric, en el qual ens tracta com a una llengua normal (que és la manera més eficaç de recuperar la normalitat). Apareixen obres de 1637 (Antoni Font), de 1649 (Pere Torra), de 1732 i 1752 (Carles Ros), de 1743 (Josep Ullastra, en una gramàtica), de 1762 (Antoni Portella); i moltes més obres (p. 89 i 96).

Per a resumir l’article de Solà, no seguiré el seu camí, que és inductiu (primer, descriu moltes actuacions gramaticals; després, les justifica desplegant la teoria). El resum respondrà a un camí deductiu: primer, justificarem les dos possibilitats clares que hi han (signes d’interrogació: o només al final, o al principi i al final). La teoria ocuparà dos apartats (§2.1: els signes només al final; §2.2: al principi i al final). Posteriorment, resumiré la descripció que fa Solà de la llengua escrita durant els segles xix (§2.3) i xx (§2.4).

Fins a 1800, totes les obres citades només usaven un signe (? i !), posat al final de l’oració (p. 96). Com en altres característiques ortogràfiques, la causa està en el llatí medieval (que és el creador dels signes ? i !, en el segle viii). Corbera (2011) ho tracta molt bé:

1. Creació dels signes d’interrogació i d’exclamació (Corbera 2011)
   1. «El senyal d’interrogació (?) no existeix en llatí clàssic, en el qual la interrogació és marcada per partícules a posta situades a l’inici de la frase, o per pronoms interrogatius; va aparèixer en el llatí escrit a finals del segle VIII a l’imperi de Carlemany, com un punt amb una ziga-zaga superior, segurament insinuant el moviment ascendent de la veu. Feia part d’un sistema de signes (positurae) que marcaven les inflexions melòdiques i les pauses oratòries de la veu als texts destinats a ser llegits a la litúrgia o la declamació.
   2. »El punt d’admiració (!) és encara més modern que el d’interrogació: devers el 1360 apareix en un Ars punctuandi (‘Art de la puntuació’) de l’italià Iacopo Alpoleio da Urbisaglia.
   3. »Tant el senyal d’interrogació com el d’admiració tengueren una gran difusió immediata, primer per tot el món romànic, però després també per altres àmbits culturals, i arribaren a sistemes d’escriptura molt diferents, com el xinès, l’àrab i l’hindi.»

La documentació medieval només posava el signe d’interrogació al final per la raó que exposa Solà: perquè el llatí podia posar una paraula interrogativa o «partícula» (1a) al principi de l’oració (Num veniet?, ‘¿Vindrà?’, p. 104). Això comporta que, en llatí, no hi ha perill de confusió: el constituent num ja indica que comença una pregunta.

El nostre autor seguix dient que l’alemany i l’anglés alteren l’orde sintàctic per a expressar les oracions interrogatives, i que el francés posa est-ce que al principi de l’oració interrogativa (p. 104): «Alfred ist gekommen (‘Alfred ha vingut’) i Ist Alfred kekommen? (‘¿ha vingut l’Alfred?’)»; You speak Enghish / Dou you speak English?; en francés, «Est-ce qu’Alfred est venu?». Amb eixes característiques, és comprensible que les tres llengües dites hagen seguit l’actuació del llatí: posant només al final de l’oració el signe interrogatiu (i l’exclamatiu, ja que eixes oracions actuen d’una manera semblant).

2. Origen de posar el signe d’interrogació al final i causa del manteniment (Solà 1976: 104)
   1. Llatí: podia posar un constituent al principi de l’oració per a indicar que era interrogativa (num); per tant, si apareixia un altre signe gràfic havia de ser al final de la part interrogativa.
      1. Num veniet?
   2. Alemany i anglés: canvien l’orde. Francés: afegix est-ce que.
      1. Alfred ist gekommen / Ist Alfred kekommen?
      2. You speak Enghish / Dou you speak English?
      3. Alfred est venu / Est-ce qu’Alfred est venu?

2.2    Per què al català li convé posar-lo al principi

En contrast amb les tres llengües actuals citades, Solà constata que el català només marca amb l’entonació si una oració és enunciativa o si és interrogativa (o exclamativa, p. 103 i 106), com ara en els exemples de (3b.i-iii).

No cal dir que, per a una llengua que actua així, no és positiu seguir la norma del llatí. En concret, el fet de posar el signe interrogatiu només al final fa que, llegint, apliquem l’entonació enunciativa a oracions que, per a l’emissor, són interrogatives; i, quan els lectors veuen al final de l’oració el signe interrogatiu, no tenen més remei que tornar al principi de l’oració i llegir-la amb l’entonació interrogativa per a interpretar-la adequadament. En (3b), he posat un exemple real reproduït per Solà, i en (3c) dos de Lacreu (2017):

3. Seguir el camí llatí ens produïx errors en les lectures, de manera que cal tornar a llegir l’oració (Solà 1976: 106)
   1. Oracions que només varien en l’entonació per a expressar si són enunciatives o interrogatives:
      1. I tu ho has cregut / ¿I tu ho has cregut?
      2. El president ha dimitit / El president ¿ha dimitit?
      3. Quan tornaran els teus germans… / ¿Quan tornaran els teus germans?
   2. Mostra real d’equivocar-se en la lectura (la barra indica final de vers)
      1. «Quan s’acabarà, com es fondrà la tempesta / per tornar-se saó, sol i pluja benignes?» (el mateix poema conté dos exemples més).
   3. Dos exemples de Lacreu (2017), també reals:
      1. «No el senten, Rajoy, cada dia parlant del procés, dient que el referèndum no es farà i que ens cauran les deu plagues d’Egipte damunt nostre?» (Xevi Xirgo, «Rajoy i el dia de la marmota», El Punt-Avui,16-07-2017).
      2. «Si la seguretat del ciutadà és la primera de les obligacions de tot govern, no seria peremptori distingir entre manifestants pacífics i activistes de la violència de carrer?» (Valentí Puig, «Els dilemes de seguretat», El País, 25-09-2017).

La veritat és que, tal com observà Felip Gumbau en el 2017 (§4.2), les llengües que diferencien l’enunciació i la interrogació exclusivament per l’entonació només necessiten un signe interrogatiu; però l’hauríem de posar al principi de l’oració, que és quan hem d’elevar el to per a indicar al receptor que l’oració no és enunciativa, sinó interrogativa: Vindran tots els estudiants. / ¿Vindran tots els estudiants. Recordem que el llatí posava el signe ? al final de l’oració perquè al principi tenia enim.

Solà dedica una part del seu article a descriure detalladament les oracions exclamatives, tant tonalment com sintàcticament (p. 107-108). I, quan les exclamacions són oracions, deduïx que cal indicar al principi que és exclamativa (4a). A més, el lingüiste lleidatà observa que hi han oracions que, sense cap signe al principi, poden ser llegides com a enunciatives, com a interrogatives i com a exclamatives (4b):

4. Resultat de Solà (1976) sobre les oracions exclamatives
   1. «És absolutament imprescindible d’indicar al lector si li cal entonar d’una manera o d’una altra el fragment que comença, ja que unes d’aquestes estructures (exemples 4, 8, 9, 10a, 10d, 11) són idèntiques a les estructures merament enunciatives, i unes altres (núm 5, llevat l’últim exemple, i núm. 6) són idèntiques a les interrogatives. […]
   2. »Les proposicions 4a, 8, 9, 10a i 11 poden ser enunciatives, interrogatives o admiratives: depèn del que indiqui l’escriptor.» (Solà 1976: 109)

Després de l’estudi de les oracions exclamatives, venen les conclusions del treball de Solà: hauríem de posar el signe d’interrogació i d’exclamació al principi i al final, siga l’oració llarga o siga curta, siguen cinc paraules, tres o una (en l’apartat següent, trobarem autors que no posen el signe al principi si l’oració és curta; i el posen si és llarga). La distinció oració llarga / curta (o quantitat de paraules) portaria a «l’anarquia» (5b).

Lacreu (2017) és contundent sobre el criteri de la llargària: «Tampoc sembla lògic dirimir certes qüestions a partir de raons tan fútils com la llargària de les oracions». I adopta la perspectiva dels lectors: «És més raonable valorar què resulta més útil a la nostra llengua per a facilitar la lectura dels seus usuaris —eixa, i no altra, és la funció de l’ortografia—».

Per una altra banda, el castellà (i el galaico-portugués) actuen igual: diferencien enunciació i interrogació amb l’entonació, de manera que la norma de posar el signe interrogatiu al principi de l’oració és positiva per a les tres llengües romàniques de la Península Ibèrica. En 5, hi han les darreres paraules que escriu Solà: si volem evitar «l’anarquia» i actuar d’una manera clara, hem de posar els signes que estudiem també al principi de l’oració (5b). Eixa opció respon a les estructures de la llengua (5a) i, per tant, no és cap supeditació al castellà (5c):

5. Darreres paraules de Solà (1976): al català, li interessa posar els signes al principi (a-b) i, per tant, no és una supeditació al castellà (c)
   1. «Conclusió. En català les estructures interrrogatives no presenten a penes mai cap senyal que permeti d’identificar-les des del començament.
      1. »D’estructures admiratives, n’hi han unes que sí (les que duen interjeccions), però la majoria tampoc» (p. 109).
      2. [afegix que hi han autors que, basant-se en això, posen el signe interrogatiu al principi, però no l’exclamatiu.]
   2. «Si no volem caure en l’anarquia de la casuística i hi volem guanyar indiscutiblement en claredat, el millor que podem fer és usar els signes d’interrogació i admiració al començament i al final de qualsevol fragment interrogatiu o admiratiu.
   3. »I que no es cregui ningú que això és un castellanisme. Respon, senzillament, a les característiques internes del català, com hi respon l’accentuació, la qual també es regeix per les mateixes lleis que la castellana.» (p. 109)

Quant al fet de no ser una supeditació al castellà, Solà recorda l’accentuació (5c), que hem importat d’eixe idioma perquè pensem que és un avantatge. En definitiva, el primer factor que hem de considerar és afavorir el sistema lingüístic de la pròpia llengua; i, quan el sistema siga igual en castellà i en galaico-portugués, la norma hauria de ser la mateixa. Sobre eixa actitud, podríem reproduir unes paraules de Fabra anteriors al període noucentiste:

6. El Solà de 1976 aplicava el mateix criteri que el Fabra de 1906
   1. «Que l català modern no emplea ls simbols ph, th, degut a l’influencia de l’ortografia castellana i que si l castellà hagués conservat aquells signes, segurament els empleariem ara nosaltres? Tant se val: la supressió d’aquells simbols es una simplificació utilissima, que no hem pas de mirar d’on ens ve, sinó acceptar ben joiosos. Si la devem als castellans, alegrem-nos d’haver sofert en aquest punt l’influencia de la llur ortografia, i planyem-nos que no hi hagués prosperat la reforma proposada per En Nebrija, que proscrivia tota h muda inicial.» (Fabra 1906: 189 [25])

Els signes d’interrogació: homenatge a Joan Solà

Abelard Saragossà (Universitat de València i Acadèmia Valenciana de la Llengua)

Resum

El treball estudia els signes d’interrogació (§2-§4) i fa un homenatge a Joan Solà (§1 i §5.1). Una investigació seua (de 1976) mostra que, en les llengües europees, hi han dos maneres diferents d’expressar les oracions interrogatives i les exclamatives (§2.1, §2.2), les quals impliquen dos mitjans gràfics diferents (els signes només al final de l’oració; i al principi i al final). Des d’eixa perspectiva, Solà analitza com han actuat els autors del segle xix (§2.3) i del xx (§2.4), en particular Fabra (§2.5) i els pocs gramàtics balears, valencians i catalans que tracten el tema (§2.6). Amb eixa anàlisi, Solà intenta comprendre les actuacions dels escriptors (§2.7). Conclou que al català li convé usar sempre els signes d’interrogació al principi de l’oració. En 1993, la Secció Filològica discrepa de Solà (§3.1), però no aporta arguments (qualitatius) ni tracta la qüestió en la seua gramàtica (§3.3). La gramàtica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua adopta una actitud conciliadora (§3.2). Abans de les conclusions (§5), una secció analitza efectes de la proposta de la Secció Filològica (en particular les respostes de Pla Nualart, Robert Navarro, Jaume Corbera i Josep Lacreu, §4).

Paraules clau: signes d’interrogació, signes d’exclamació, oracions interrogatives, oracions exclamatives, ortografia, entonació, normativa lingüística.

 Índex

1. Introducció
2. Un treball científic, de visió ampla i ètica
   • Origen i manteniment de posar el signe només al final
   • Per què al català li convé posar-lo al principi
   • Canvis en castellà (RAE 1754) i efectes en el període 1800-1910
   • Segle xx: en compte de millorar, empitjorem
   • ¿Com veia Fabra els signes d’entonació?
     • La resposta de Fabra (1927) a Ferran Soldevila (partidari de ¿…?)
     • El Fabra moderniste (1905) i el Fabra noucentiste (1925)
     • Fabra: les paraules de 1927 i els fets de 1940
     • Conclusions sobre Fabra i els signes d’entonació
   • Tres gramàtiques més que tracten els signes d’entonació
   • ¿Com actuava la llengua escrita?
   • Conclusions sobre el treball de Solà (1976)
3. Les institucions normativitzadores
   • La proposta de la Secció Filològica (1993)
     • Exposició i anàlisi
     • Contrast entre la Secció Filològica (1993) i Solà (1976)
   • La proposta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua
   • GIEC (2016) i OIEC (2017)
4. Efectes de la proposta de 1993 (i del silenci del 2016)
   • Professionals de la llengua a favor de ¿…?
     • De Barcelona (2010) a Palma (2011)
     • De Barcelona (2011) a València (2017)
   • Debats en internet: ¿com convéncer els jóvens?
   • Impuls cap a la dogmatització
5. Conclusions globals
   • Sobre Joan Solà
   • Sobre els signes d’interrogació

Bibliografia

1      Introducció

Mentres feia els estudis universitaris, comprí en 1984 el llibre A l’entorn de la llengua, de Joan Solà (1976), el qual conté un estudi important sobre els signes d’entonació d’interrogació i d’exclamació (p. 88-110). Vaig trobar tan clar el treball del lingüiste lleidatà, que des d’aleshores he usat els signes d’entonació al principi i al final de les oracions.

A més, com a homenatge a Solà (mort massa jove, 1940-2010), diré que ell i Gabriel Ferrater (mort encara més jove, 1922-1972) han sigut els dos lingüistes que més han influït en la formació dels pilars metodològics damunt dels quals he fet els treballs de llengua. Realment, tant l’u com l’altre m’impulsaren a conéixer i practicar la metodologia de la ciència, la qual va unida a l’ètica. Així, un article antològic del de Reus acaba amb estes paraules: «Fer-los servir [els diagrames i les fórmules pseudo-matemàtiques] perquè ens excitin la imaginació és un ús immoral» (Ferrater 1981: 68; de 1970). Deixeu-me expressar la convicció que, quant més metodològic és un autor, més ètic i més humà és.

Al llarg de la meua vida, m’han preguntat a voltes per la causa de posar el signe d’interrogació al principi de l’oració. Com ara, en l’any 2008 hi hagueren unes quantes persones que escrigueren sobre el tema en la llista d’internet Migjorn. Posteriorment, en el 2017 tornaren a aparéixer escrits, ara dins de la llista de Taula de Filologia Valenciana.

De tant en tant, també veia algun escrit a favor d’usar els signes d’interrogació al principi de l’oració (com ara u d’Albert Pla Nualart, del 2010, tres de Jaume Corbera, del 2011, i un altre de Lacreu, 2017). La veritat és que no ho acabava d’entendre: després del bon treball de Solà (1976), ¿en necessitàvem més? Més avant, trobarem per quins motius la resposta és afirmativa (§4.1).

Però, en el 2019, el sentiment de sorpresa es transformà en perplexitat. Al principi d’eixe any, em trobí graduats en filologia catalana que no solament m’acusaven de ser castellanitzador per posar el signe d’interrogació al principi de l’oració, sinó que responien als meus arguments comunicatius d’una manera dogmàtica i poc respectuosa.

Davant d’una tal actuació, pensí que convenia fer un article per a recuperar la memòria del treball de Solà i per a contribuir a erradicar uns comportaments que van contra els pilars d’una societat humanista i democràtica. Per cert, un autor humaniste i solidari amb els parlants com era Sanchis Guarner (1950) apel·lava a la «democràcia» en l’objectiu de canviar el centralisme d’un sector del Noucentisme per la coordinació entre els balears, els valencians i els catalans, que ell creia factible a través de la coordinació entre el balear Moll, el català Coromines i ell com a valencià: «la inexistència d’aqueixes consultes [entre els tres, que proposava Coromines] ha estat una de les causes principals del fracàs de les provatures de democràcia» (Coromines 2006: 87; carta de Sanchis, de 1954).

La primera secció conté les dades fonamentals del lingüiste lleidatà (§2), que he procurat completar amb aportacions posteriors i amb deduccions de material que ell no podia tindre. Tot seguit, analitzaré les propostes de les institucions normativitzadores (§3). Finalment, miraré si hi han vinculacions entre l’actuació de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (§3.1 i §3.3) i tres reaccions posteriors (treballs continuadors del de Solà, §4.1; debats d’internet, §4.2; i els comportaments poc cívics a què he al·ludit, §4.3).

Paraules d’Abelard Saragossà als qui l’esperaven en la Universitat Catalana d’Estiu del 2019

Picassent (l’Horta), 5 de maig del 2019

Amigues i amics de la Universitat Catalana d’Estiu,

El curs del 2018 sobre la grafia de les paraules compostes va ser impactant per a mi. Intel·lectualment, era un curs dur, ja que mostrava que ni la Gran Enciclopèdia Catalana ni sobretot la Secció Filològica havien comprés i assimilat les aportacions de la gramàtica de Fabra de 1956 sobre el tema, cosa que ha tingut (i té) efectes negatius sobre la grafia de les paraules compostes.

Entre els qui veníeu a cada classe i jo, crec que hi havia compenetració intel·lectual i, com a conseqüència, hi havia molta confiança entre nosaltres. Trobe que també hi havia un sentiment de satisfacció (en mi, molt gran). A més, em feia la impressió que els assistents que variaven i només venien a una classe també estaven a gust, a pesar que el contingut de cada classe demanava conéixer el contingut de les anteriors.

L’emoció que sentia culminà quan Josep Vicent Sanxis (gràcies al qual havia anat a Prada) em digué que, en una assemblea d’alumnes, havíeu demanat que repetira com a professor per al curs del 2019. A l’endemà, vaig acordar amb vosaltres que, mentres volguéreu, cada estiu faria un curs sobre un tema diferent, sempre problemàtic des del punt de vista de la normativa lingüística. Per a enguany (2019), seria sobre l’anomenat lo neutre.

Per la raó que diré, jo tenia (i tinc) molta il·lusió pel projecte d’anar cada estiu a Prada. Una part dels assistents al curs de les paraules compostes teníeu molt d’interés per la nostra normativa. De fet, em féieu preguntes sobre qüestions que no formaven part del temari (com ara si era coherent el plural qualssevol; o sobre el plural hi han, hi havien, etc., que jo usava parlant en classe sempre que el subjecte estava en plural). Teníeu molt d’interés per conéixer la nostra normativa: i, també, molt interés per millorar-la. Ara, ja estem prop d’a on volia arribar.

La passió i el compromís social són dos mitjans necessaris per a investigar. Però amb això no n’hi ha prou. La formació en la metodologia de la ciència és indispensable. I, en les meues classes, les reflexions sobre principis metodològics són habituals, les quals tenen la finalitat que els alumnes avancen per ells mateixos, sense les crosses del professor. De fet, el plaer màxim que he sentit en la meua docència de la Universitat de València és comprovar que un alumne ja no em necessitava: ja podia caminar o investigar per ell mateix (per ell mateixa, jo mateixa, tu mateixa, nosaltres mateixa: així ho diu el valencià viu, variació lingüística que no és cap barbaritat, ans al contrari).

I bé, amics de Prada, jo no solament espere fer cursos que agraden (com el de la grafia de les paraules compostes): també espere impulsar a investigar. Aspire (i espere) que u dels efectes de la nostra activitat siga que tinguen continuïtat els treballs de Joan Solà: Estudis de sintaxi catalana (1972-1973), Qüestions controvertides de sintaxi catalana (1987) i Sintaxi normativa: estat de la qüestió (1994). A més, en cada curs que farem espere que aportaré una proposta per a solucionar el problema estudiat.

Però resulta que qüestions personals m’impediran poder anar a Prada enguany (2019). Em sap molt de mal, perquè un començament tan bo com el de les paraules compostes demanava un altre curs per a mostrar que, entre tots, som capaços de mantindre la tensió, l’interés i l’emoció del 2018. Josep Vicent Sanxis i jo hem mirat si era factible fer un curs més intensiu (quatre hores de matí i quatre de vesprada); però no ha pogut ser.

L’únic que puc fer és ajornar el tema d’enguany (el lo neutre) per al 2020. També voldria dir-vos que estic a disposició per a fer cursos. Em jubilaré en setembre del 2019 no per l’edat (tindré aleshores 65 anys complits), sinó perquè no tinc prou de temps per a fer classes en la Universitat de València, ser membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i buidar els milers de pàgines sobre sintaxi, flexió, semàntica i fonètica que he elaborat durant trenta anys de docència. Però sí que podré fer cursos intensius com el de Prada. Si li interessa a algun grup de persones, estaré disponible per a fer cursos d’eixa classe en les Illes Balears, en València o en Catalunya (Sud o Nord; i també en Aragó, que  hauria d’estar amb nosaltres, i no amb el centralisme espanyol).

Deixeu-me confessar que, abans d’escriure esta carta, sentia molta tristor. En canvi, ara que l’he acabada estic ple de força i d’il·lusió pensant en el curs del 2020.

Amigues i amics, fins a l’estiu del 2020 (¡si no és que algun grup em crida per a fer un curs abans!).

Abelard Saragossà

7     Conclusions sobre l’estudi del valor quantitatiu de bé / ben

Hem arribat a una part fonamental de les investigacions: les conclusions. Són tan decisives per la raó que, llegint la introducció i les conclusions d’un treball, u es pot fer una idea sobre el contingut i el valor de la investigaicó.

Mirarem de resumir el camí llarg que hem fet durant cinc capítols, des de l’estudi de diccionaris i una mirada a més llengües (§2) fins a les gramàtiques més recents (§6). I, alhora que farem això, procurarem notar quins beneficis teòrics hem obtingut fent tres activitats: reflexionant sobre les dades empíriques de bé / ben; vinculant les reflexions a dades empíriques de paraules a primera vista diferents; i munyint-ho tot per a extraure implicacions.

Les conclusions tindran quatre seccions. Les tres primeres estan vinculades a les tres parts del treball (aportacions del DGLC, del DCVB i del DCELC, §2; estancament en les obres posteriors, §3-§4 i §6; i el desplegament d’una alternativa, §5). La quarta secció (§7.4) és divulgativa i pràctica: procurar condensar les aportacions per a deduir quina estructura convé que tinguen les entrades dels diccionaris dedicades a bé / ben i bo / bon.

7.1    Aportacions i implicacions del DGLC, el DCVB i el DECLC

L’estudi de les formes bé i ben comporta l’aclariment de tres temes. El primer és el fet que, en l’ús d’eixes dos formes, apareix una dualitat: un valor qualitatiu (Ho ha fet bé) i un valor quantitatiu (Tu bé que ho saps). Això obliga a preguntar-se si són dos paraules homònimes (una amb el valor qualitatiu, i l’altra amb el quantitatiu), o si són la mateixa paraula. Si només hi ha una paraula, hem d’explicar quin és el valor bàsic (el qualitatiu o el quantitatiu), i amb quins mitjans i amb quina finalitat hem creat el valor secundari.

El segon tema a estudiar és la variació en les llengües romàniques. El valor qualitatiu (treballar bé) és propi de totes les llengües romàniques; en canvi, el quantitatiu (Ser u ben treballador) és molt popular en unes, però no tant en altres (o no té l’acceptació social que ha tingut en francés i en valencià-català, §2.4.2).

El tercer misteri a aclarir és l’aplicació sintàctica del valor quantitatiu, ja que no és previsible: va amb una part dels constituents subordinats (qualificatius, quantitatius i circumstancials: casa ben bonica, ben poques cases, parlar ben prop d’algú); però no s’aplica als verbs ni als noms (igual que l’anglés very).

Ja  fora dels enigmes de l’àmbit romànic, la dualitat bé i ben forma part d’una particularitat del valencià-català: tindre paraules que conserven la consonant nasal -n quan van davant del nucli (bon, quin, mitjan, un) i la perden quan hi ha eixa condició (bo, qui, mitjà, u).

La conveniència d’estudiar l’ús de les formes bé i ben està en el fet que, a pesar dels problemes citats, les gramàtiques li dediquen poca atenció i la tracten amb limitacions significatives (alguna volta, amb confusions, §4.1.1, §4.2.2).

Hem començat per constatar que les paraules gramaticals es tracten tant en els diccionaris com en les gramàtiques. Per la seua missió (estudiar les paraules), els diccionaris aporten més accepcions i més detalls particulars. Per la direcció contrària, les gramàtiques (que busquen les estructures fonamentals d’una llengua en cada part de la teoria lingüística) deuen vincular el concepte que representa la paraula gramatical que estudien al camp semàntic a què pertany. Tant en els diccionaris com en les gramàtiques, haurien d’aparéixer els valors fonamentals de cada paraula estudiada. Eixe emmarcament dels diccionaris i de les gramàtiques ens ha portat, en l’estudi de la paraula ben, a analitzar diccionaris (§2) i gramàtiques (§3, §4 i §6).

En el camí que hem seguit, hem trobat aportacions i limitacions. Les limitacions són previsibles, ja que la perfecció no existix en la ciència. El factor important són les aportacions, i n’hem trobat en el DGLC (§2.1) i en el DCVB (§2.2). De fet, evitant les limitacions d’eixos dos diccionaris i sumant les aportacions hem arribat a un tractament global i complet dels usos qualitatius (dibuixar bé, treball ben fet) i dels quantitatius (torre ben alta, ben pocs, ben sovint, Bé que ho sap, §2.5).

Per una altra banda, el DCVB i el DECLC informen sobre l’antiguitat i l’amplitud geogràfica de l’ús quantitatiu de bé / ben en valencià-català. A més, la seua informació implica que bo i bé són la mateixa paraula (§2.3.1). La diferència és l’aplicació sintàctica: bo és un adjectiu qualificatiu i atributiu (com perfecte); i bé és un circumstancial de manera (com perfectament). Eixa dada comporta que (igual que perfecte i perfectament) bo i bé han de tindre la mateixa definició (bo: adequat per a una finalitat; bé: adequadament per a una finalitat).

La unió entre bé i bo també permet explicar com s’han format tres construccions diferents. Les dos primeres són dos usos expressius de bo: el qualitatiu de una bona novel·la, i el pràcticament quantitatiu de un bon grapat (§2.3.2). En tercer lloc, la vinculació entre bo i bé també ens ha permés entendre la creació de la construcció bona cosa (aplicable allà a on no arriba el bé / ben quantitatiu: als noms i als verbs, bona cosa de faena i jugar bona cosa, §2.3.3).

En contrast amb el camí positiu que acabem de descriure, hem trobat que una part de les aportacions del DGLC, del DCVB i del DECLC s’han perdut en els diccionaris posteriors (§2.4.1).

En les llengües de l’entorn, el francés ha tingut una evolució semblant a la nostra, però més potent. Per contra, les obres considerades de l’italià i del castellà tracten molt poc el valor quantitatiu de bene i bien (§2.4.2). En el cas del castellà, deu existir un cert prejuí contra l’ús quantitatiu de bien.

7.2    Tractament pobre de les gramàtiques

Les gramàtiques haurien d’extraure dels diccionaris els valors semàntics fonamentals de les paraules gramaticals, que haurien de posar dins del seu camp semàntic. Hem trobat que els manuals estudiats donen molt poca informació, tant sobre el camp semàntic com sobre els valors bàsics de les paraules gramaticals. És com si hi haguera desconnexió entre els diccionaris i les gramàtiques, en compte d’haver una unió íntima. Així, enfront d’una actuació globalment positiva en el DGLC i en el DCVB hem trobat que el conjunt de la informació que hem arreplegat en les gramàtiques analitzades és escassa (§3, §4 i §6).

Quan tracten el valor quantitatiu de bé / ben, els manuals de Fabra tenen una actuació pobra (i poc coherent, §3.1, 4; §3.2, 11; §3.3.2, 8). Certament, en les tres gramàtiques que hem estudiat apareix el ben quantitatiu. Però també és veritat que hem trobat factors que dificulten saber què ha dit el nostre autor sobre l´ús quantitatiu de bé / ben (i inclús saber a on el tracta, §3.4, 9).

Les característiques dites deuen ajudar a explicar que una part de les gramàtiques posteriors a les de Fabra no estudien els usos quantitatius de bé / ben (§4.1.1, §4.2.2). A més, hem topat amb una perplexitat: a pesar de la fama enorme de Fabra com a gramàtic, pareix que (com a mínim en la paraula que hem estudiat) hom haja tingut més en compte una gramàtica d’uns autors poc productius en el camp de la lingüística (Marvà 1932), que no els manuals de Fabra (§4.1.2, 9; §4.2.1, 3a).

Dos excepcions de la dinàmica descrita són els valencians Sanchis Guarner (1950) i Enric Valor (1973, 1977), encara que el factor decisiu no deu ser haver seguit el camí de Fabra (difícil de deduir). Tant Sanchis Guarner com Valor devien tindre en compte el valencià viu (§4.2.1, 1, 3b). En canvi, hem estudiat autors valencians que no deuen haver consultat l’actuació de Sanchis Guarner ni la de Valor, i tampoc deuen haver considerat com actua el valencià viu. Diverses obres significatives no inclouen ben en els adverbis de quantitat (§4.2.1, 3a; §4.2.2, 4, 5-11). En el 2003, vaig tractar amb una certa vehemència el valor quantitatiu de ben i el paral·lelisme que té amb l’anglés very (§5.1). Això no obstant, no conec obres que hagen seguit eixa actuació. Encara més: el ben quantitatiu també és absent de la GNV (§6.1, 3).

En les gramàtiques recents de les institucions normativitzadores (GNV 2006, GIEC 2016), hem descrit un grau elevat d’anomalies metodològiques (§6.1, 2; §6.2, 9). A més, a pesar de l’extensió que tenen eixos manual no hem trobat que facen avançar l’actuació teòrica i la descripció empírica dels precedents (sobretot les gramàtiques de Fabra i la de Sanchis Guarner). La GNV no conté l’ús quantitatiu de bé / ben (§6.1, 3), i la GIEC el presenta com a marginal sense exposar la causa (§6.3, 13). Realment, ens podríem preguntar si, en compte de tindre en compte els predecessors, seguir la llengua viva i considerar l’actuació gramatical del francés (§2.4.2, 6), hom coincidix amb l’actuació de les gramàtiques del castellà (§2.4.2, 7).

7.3    Un intent de fer avançar les aportacions dels predecessors

En la part central de l’objecte d’estudi (estudi de la paraula bé / ben), l’aportació bàsica d’este treball és explicar a través de quina evolució els parlants hauríem creat el valor quantitatiu (ben fort) a partir del qualitatiu (treballar bé, §5.3). Hem trobat uns verbs que, quan es combinen amb bé, comporten un valor específic: ‘del tot adequadament, del tot’ (bollir bé la verdura, §5.3.1, 1a). Eixe cas particular ha permés crear el valor quantitatiu de ben.

Després d’intentar deduir quin és el camí que hauria seguit el ben quantitatiu per a expandir-se (§5.3.2, 3-4; ara, exemplificat en 1b), ens hem encarat a la qüestió crucial: per quines raons interpretem ben roig com a ‘molt roig amb expressivitat’ (és el fet que ben roig = del tot roig és una construcció expressiva, que conté el valor objectiu ‘molt roig’, §5.3.2, 5). El procés expansiu del ben quantitatiu culmina en la construcció que intensifica la predicació (Tu bé que ho sabies, §5.3.3, 10):

1. Creació i creiximent del ben / bé quantitatiu
   1. Verbs que, amb bé, comporten el valor ‘del tot adequadament, del tot’ (bollir bé la verdura, §5.3.1, 1a).
      1. Valor quantitatiu (ben roig = del tot roig, §5.3.1, 2c).
   2. Transició (i-ii) i expansió del ben quantitatiu (iii-vi, 5.3.2, 3-4).
      1. Ben bollida, la verdura és més digerible.
      2. M’han servit una carn ben cuita.
      3. Estic ben tranquil.
      4. Han fet una finca ben alta.
      5. De carn, en menge ben poca.
      6. Ara, ja estem ben prop de la meta.
   3. Del tot roig comporta ‘roig amb expressivitat’ (§5.3.2, 5).
      1. Causa: del tot roig és una construcció expressiva; conté el significat objectiu ‘molt roig’.
   4. Culminació: la construcció bé que (§5.3.3, 10), que intensifica la predicació.
      1. Tu bé que ho sabies

Al costat d’explicar la llengua tal com és, també ens hem encarat a una operació més difícil: justificar per quins motius hi han aplicacions de ben que no existixen, com ara *ben tres, *ben per tu, *ben molt (§5.3.3, 8); o per quin factor el valor quantitatiu de bé / ben no va amb els verbs (§5.3.3, 9); o per quina raó és factible un secret molt ben guardat, però no una torre *molt ben alta (§5.3.3, 11).

L’alternativa s’acaba en un apèndix (§5.4): aclarir quina diferència hi ha entre N’eren deu i N’eren ben bé deu; entre Podria ser que haguera vingut i Podria ben ser que haguera vingut. Fabra va donar molta importància a una construcció irregular (ben bé),  mentres que el DCVB la va reduir a un exemple (sense accepció pròpia, §5.4.1). És una secció llarga, ja que mostra les inadequacions del DGLC i, sobretot, analitza les construccions defectuoses dels valencians que usen una locució que no dominen (§5.4.3). Des dels parlars que diuen ben bé, haurien d’aclarir si és certa la sospita a què hem arribat: ben bé seria equivalent de bé que (una intensificació de la predicació, §5.4.4, 14).

També tindria el mateix valor la construcció podria ben ser que, la qual convindria mirar si només diuen els qui poden posar ben dins de les formes analítiques d’un verb (T’han ben enganyat = Bé que t’ha enganyat, §5.4.6).

2. Més construccions estudiades
   1. Justificar per què no existixen unes certes construccions.
      1. *ben tres, *ben per tu, *ben molt (§5.3.3, 8).
      2. *Verbs + bé quantitatiu (§5.3.3, 9).
      3. un secret molt ben guardat / una torre *molt ben alta (§5.3.3, 11).
   2. Estudi de ben bé i podria ben ser que (§5.4).
      1. Són construccions irregulars, que Fabra realçà i el DCVB marginà (§5.4.1).
      2. Usos inadequats en escriptors valencians (§5.4.3).
      3. Ben bé podria ser equivalent de bé que (§5.4.4, 14).
      4. Igual en podria ben ser que (= Bé que podria ser, §5.4.6).

Per a poder analitzar adequadament les gramàtiques, hem hagut de fer aportacions fora de l’objecte d’estudi del treball. Així, per a poder entendre el concepte sintàctic «adjectius determinatius» de moltes gramàtiques hem explicat què tenen en comú els adjectius quantitatius (tant els numerals com els indefinits, tres, molts, algun) i els adjectius demostratius més l’article (§5.2, 4).

La mateixa secció ha fet una operació semàntica: caracteritzar el camp semàntic dels quantitatius indefinits, objectiu que comporta parlar del contingut semàntic de les paraules molt, poc, prou i massa (§5.2, 5-7). La delimitació del camp semàntic es completa amb la definició i distribució d’una part significativa dels adjectius quantitatius indefinits (§5.2, 8-12). Crec que convé destacar eixa part de l’alternativa, ja que definix el contingut semàntic bàsic de tretze paraules i construccions (3c.i):

3. Aportacions fora de l’objecte d’estudi (fora de bé / ben)
   1. El concepte sintàctic de moltes gramàtiquees adjectius determinatius:
      1. Quines propietats tenen en comú els adjectius quantitatius (numerals i indefinits, tres, molts, algun), els adjectius demostratius i l’article (§5.2, 4).
   2. Caracterització del camp semàntic dels quantitatius indefinits, delimitat per molt, poc, prou i massa (§5.2, 5-7).
      1. Estructura semàntica de molt, absència de quantificació explícita i poc.
      2. Estructura semàntica de prou, massa i poc.
   3. Definició i distribució de tretze quantitatius indefinits (§5.2, 8-12):
      1. molts, prou, Ø, uns, alguns, uns quants, uns pocs, algun, pocs, cap, tots, cada, qualsevol.

Acabarem les reflexions sobre els resultats obtinguts focalitzant la metodologia de la ciència. Crec que este treball és un exemple de l’afirmació que, quan no anem ben orientats, les llengües humanes pareixen una adjacència infinita de fets particulars en general poc comprensibles. En canvi, si tenim la sort d’anar ben orientats i som ordenats i constants, pareix que els enigmes siguen unes peces de dòmino posades l’una al costat de l’altra, de manera que la solució d’un enigma fa anar caent d’u en u els altres enimges. El resultat és que, d’una concatenació de perplexitats, passem a un doll de solucions.

Realment, els millors aliats del científic són la metodologia de la ciència i el compromís social, ja que les investigacions haurien de tindre com a primera finalitat millorar l’entorn social de l’investigador.

4. Reflexions sobre la metodologia de la ciència.
   1. Bona orientació + orde + constància: la solució d’un enigma en fa solucionar més.
      1. D’una concatenació de perplexitats a un doll de solucions.
      2. Mala orientació: concatenació de fets particulars estranys.
   2. Els aliats del científic: metodologia de la ciència i compromís social.
      1. Primera finalitat les investigacions: millorar l’entorn social.

7.4    Esquema estructural per a un diccionari de bé i bo

Arreplegant les aportacions i les solucions proposades per a problemes específics, acabarem el treball amb una proposta sobre bé / ben per als diccionaris. Com que la forma bàsica de la paraula és bé (quan és un circumstancial de manera, 3b), només cal justificar en quins casos pren la forma ben (3a). He separat l’ús qualitatiu (3b) i el quantitatiu (3d). Entre els dos, he posat l’ús qualitatiu particular que ha permés crear l’ús quantitatiu (3c). He indicat amb el símbol «1a» el fet que l’ús qualitatiu particular és qualitatiu.

Dins dels usos quantitatius particulars, he posat com a cas particular l’ús de bé que per a intensificar una predicació (3e, com a «2a»). Com a casos marginals, he incorporat T’han ben enganyat i Ho pots ben creure (3e.iii). Com a cas particular de la intensificació de la predicació, he considerat l’aparició d’un numeral i l’atribució nominal, casos en què és factible recórrer a la construcció general (bé que) o a ben bé (3e). La proposta de 3 es limita als valors estudiats (en concret, no he fet distincions dinsde l’ús qualitatiu, 3b):

3. Definició de bé / ben. Jerarquia dels valors estudiats (sense distincions en l’ús qualitatiu, b)
   1. adv. (ben quan va davant del nucli: davant d’un circumstancial, d’un atributiu, d’un qualificatiu i del quantitatiu poc(s)).
   2. 1. En l’ús bàsic, correspon a bo com a circumstancial de manera; d’una manera adequada (per a una finalitat, explícita o implícita). També pot ser atributiu i qualificatiu.
      1. Havem dinat bé. Treballa molt bé. L’han tractat bé. Ha estat ben tractat. Porta un cabell ben pentinat.
   3. 1a. Quan una predicació és simple de fer o només es pot fer d’una manera, bé significa d’una manera perfecta, del tot, completament.
      1. Per favor, tanca bé les finestres.
   4. 2. El segon valor qualitatiu (1a) ha permés crear un valor quantitatiu: molt (amb expressivitat inherent). Intensifica circumstancials, atributius, qualificaius i el quantitatiu poc(s)). No modifica ni noms ni verbs.
      1. Ho diu ben sovint.
      2. És ben alta, aquella torre.
      3. Hi havien ben poques persones. 
   5. 2a. També pot intensificar la predicació. L’opció més potent és posar bé que davant del verb: Són sinònims prou que i ausades que.
      1. Eixos bé que t’han enganyat.
      2. Bé que es veu des d’ací.
      3. Esporàdicament, apareix entre el temps i el participi (T’han ben enganyat)i entre el verb modal poder i l’infinitiu (Ho pots ben creure).
   6. 2b. Quan la intensificació de la predicació conté un quantificació numeral en el subjecte o en l’objecte, es pot recórrer a bé que o a ben bé. Igual passa quan l’atributiu és un nom actualitzat.
      1. Bé que n’han vingut una trentena, encara que no t’ho cregues.
      2. N’han vingut ben bé una trentena.
      3. Ella bé que és la figura de sa mare.
      4. Ella és ben bé la figura de sa mare.
   7. 3. Nom derivat: el bé i el mal.

En 4, he procurat sintetitzar les reflexions sobre bo. No he posat que pot ser atributiu (4a), ja que és una propietat atribuïble al conjunt dels qualificatius. He explicitat que l’expressivitat de fer un bon treball prové de l’expressivitat de ben alt (4c). Com que l’adjectiu seguix tenint el valor ‘adequat’, he posat «1a» (4c). El canvi de valor (de ‘adequat’ a ‘gran’) va expressat amb «2» (4d); també he indicat l’origen del valor. Dins d’eixa accepció, he introduït bona cosa (4e, com a «2a»). Com adés, no he fet distincions en l’ús qualitatiu (4b):

4. Definició de bo / bon. Jerarquia dels valors estudiats (sense distincions en l’ús qualitatiu, b)
   1. adjectiu qualificatiu (bon quan va davant del nucli).
   2. 1. Adequat (per a una finalitat, explícita o implícita).
      1. Ha fet un treball bo.
      2. Caminar és bo (per a les persones)
   3. 1a. Paral·lelament a l’ús expresiu de ben (ben alt), l’anteposició al nucli afegix expressivitat.
      1. Ha fet un bon treball.
   4. 2 Seguint el valor quantitatu de ben (ben fort), interpretem bon com a gran amb els noms que no admeten ‘adequat’.
      1. Falta un bon grapat d’arròs
      2. Ha fet malbé un bon tros de tela
   5. 2a. La construcció bona cosa s’aplica a noms i a verbs per a completar el ben qualitatiu.1
      1. Acompanyà l’arròs amb bona cosa de vi.
      2. Quan plorà bona cosa, es calmà.

Bibliografia

Acadèmia Valenciana de la Llengua → DNV, GAVL

Alarcos Llorach, Emilio (1994):  Gramática de la lengua española. Madrid, Espasa Calpe.

Badia i Margarit, Antoni M. (1962): Gramática catalana. Madrid, Gredos.

Bernat i Baldoví, Josep (1997): Obra completa. Huit volums. Ajuntament de Sueca.

Volum 1: Teatre I. Conté una «Cronologia de Bernat i Baldoví» de J. Antoni Carrasquer (p. 7-12) i un estudi de Gabriel Sansano (p. 12-22), seguit de nou obres de teatre (escrites entre 1845 i 1862), de les quals citaré Qui no té la vespra no té la festa, El virgo de Vicenteta i El vell Pollastre. Hi han dos paginacions; la de la part superior correspon a l’edició original de cada obra de teatre i, la inferior, és correlativa a tot el llibre. Cite per la paginació inferior, que és la immeditament accessible a les consultes.

Volum 5: Premsa periòdica I. Conté La Dolçaina (1844-1845) i un estudi preliminar de Josep-Lluís Ribes Ros (p. 6-22). En la part de La Dolçaina, només hi ha una paginació (a la part superior), que correspon a l’edició que Bernat i Baldoví va fer de tots els números de la revista.

Volum 8: Miscel·lània. Conté llibrets de falla i documents. Cite per la paginació inferior, que correspon a tot el llibre.

 D’ací i d’allà. Curs de valencià C2 (2018), Roger Mocholí León, Alexandre Ordaz Dengra, Josep Palomero Almela, Josep Saborit Vilar, Abelard Saragossà Alba. València, Tabarca llibres.

DCVB = A.M. Alcover i F.B. Moll  (1926-1968): Diccionari Català-Valencià-Balear. Palma de Mallorca, Ed. Moll, 10 vols.

DECLC = J. Coromines (1980-91): Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana. Barcelona. Curial. Nou volums.

DGLC = P. Fabra  (1932): Diccionari General de la Llengua Catalana. Barcelona, Edhasa.

DIEC = Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (1995): Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona/Palma/València. Edicions 62.      Segona edició, 2007.

Dizionario italiano Olivetti (2003): a cura di E. Olivetti. Olivetti Media Commnication. https://www.dizionario-italiano.it/

DNV = Diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la llengua (2014): Diccionari normatiu valencià. València, http://www.avl.gva.es/dnv.

Fabra, Pompeu  (1912): Gramática de la lengua catalana. Barcelona. L’Avenç.

Fabra, Pompeu (1918): Gramàtica catalana. Barcelona, Aqua. Use l’edició de 1981.

Fabra, Pompeu (1956): Gramàtica catalana. Barcelona, Teide.

Fullana Mira, Lluís (1915): Gramática elemental de la llengua valenciana. València, Centre de Cultura Valenciana. N’hi ha reedició facsímil, València, París-València, 1993.

Fullana Mira, Lluís (1921): Compèndi de la gramática valenciana. València, Edeta. N’hi ha reedició facsímil, València, París-València, sense data.

GAVL (2006) = Gramàtica normativa valenciana. València, Acadèmia Valenciana de la Llengua.

GDLC = Gran Diccionari de la Llengua Catalana (1998). Barcelona, Enciclopèdia Catalana.

GIEC (2016): Gramàtica de la llengua catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans, Barcelona.

GNV (2006) = Gramàtica normativa valenciana. València, Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Grande grammatica italiana de consultazione: mireu Renzi

Grevisse, Maurice  (1936) Le bon usage. Grammaire Française. Gembloux. Use l’edició de 1969, Ed. Duculot .

IIFV (2002) = Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (2002): Guia d’usos lingüístics. Aspectes gramaticals. València, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.

Institut d’Estudis Catalans → DIEC, GIEC

Jordana, Cèsar August (1933): El català i el castellà comparats, Barcelona, Editorial Barcino. Segona edició en 1968.

Lacreu, Josep  (1990): Manual d’ús de l’estàndard oral. València. Universitat de València. Use l’edició de 1992.

Marvà, Jeroni (1932): Curs superior de gramàtica catalana. Nova edició, revisada i ampliada per Eduard Artells, 1968. Barcelona, Barcino.

Mocholí León, Roger, Ordaz Dengra, Alexandre, Palomero Almela, Josep, Saborit Vilar, Josep, Saragossà Alba, Abelard (2018): D’ací i d’allà. Curs de valencià C2. València, Tabarca llibres.

Nebot, Josep (1894): Apuntes para una gramática valenciana popular. València. Reproducció facsímil de la Llibreria París-València, València, 1996.

RAE = Real Academia Española (Comisión de Gramática) (1973): Esbozo de una nueva gramática de la lengua española. Madrid, Espasa Calpe.

Reig, Eugeni S. (1997): Valencià en perill d’extinció. València. Use la segona edició (corregida i molt augmentada), 2005.

Reig, Eugeni S. (2015): El valencià de sempre. Alzira, Bromera.

Renzi, Lorenzo et alt. (1988, 1991, 1995): Grande grammatica italiana di consultazione. Bologna, Il Mulino.

Robert, Paul (1972): Dictionaire alphabétique & analogique de la langue française. Paris, S.N.L.

Salvador, Carles (1951): Gramàtica Valenciana. València, Lo Rat Penat. Use l’edició 17, de 1995, Eliseu Climent editor.

Sanchis Guarner, Manuel (1950): Gramàtica valenciana. València, Torre. N’hi ha una reedició facsímil de 1993, Barcelona, Alta Fulla, amb un estudi preliminar d’Antoni Ferrando.

Saragossà, Abelard (2007): «Sobre l’estructuració gramatical de Fabra (1956) i uns altres encerts teòrics», Entorn i vigència de l’obra de Fabra. Actes del II Col·loqui Internacional «La lingüística de Pompeu Fabra». Universitat Rovira i Virgili, Tarragona, 7-9 d’abril del 2003. (Edició a cura d’Anna Montserrat i Olga Cubells), Valls, Cossetània Edicionis, p. 261-279.

Saragossà, Abelard (2003): Gramàtica valenciana raonada i popular. Els fonaments. Gandia, CEIC Alfons el Vell. Cite per la segona edició (revisada i augmentada), València, Tabarca Llibres, 2005.

Valor, Enric (1973): Curso medio de gramática catalana referida especialmente al País Valenciano. València, Editorial Gorg.

Valor, Enric (1977): Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià. València, 3i4.

6.2   La quantificació en la GIEC (2016): anomalies metodològiques

La GIEC (2016) diu moltes més paraules que la GNV (2006), però trobarem que coincidixen en característiques significatives (com ara en canviar terminologia dels predecessors sense constatar-ho i explicar-ho, o en la freqüència de les anomalies metodològiques). En (1a), tenim les primeres paraules sobre la quantificació:

1. Primeres paraules de la GIEC. El concepte «quantificador»
   1.  «17. Els quantificadors nominals. 17.1. Introducció. Els quantificadors són elements lèxics que serveien per a mesurar entitats comptables (com tres, pocs i uns quants en tres finestres, pocs llibres i uns quants cavalls) i no comptables (com molta i prou en molta gent i prou aigua) o bé per a mesurar el grau d’una propietat o d’una situació (com molt i massa en molt atrevida i parla massa).» (p. 621)

Si usem el concepte «quantificador», caldria explicar en què consistix. I, com que en la ciència no pot haver cap noció solta, haurem de preguntar-nos a quin concepte està vinculat (des del qual l’haurem de definir). Eixa absència també apareix en la GNV (2006). L’única propietat que he vist de quantificador és que el «quantificador mesura entitats» (1a):

2. Absència en el tractament del concepte «quantificador»
   1. A quin concepte està vinculat (des del qual cal definir-lo).
      1. En la ciència, no pot haver cap concepte solt.
   2. Única propietat vista:
      1. El «quantificador mesura entitats» (5a).

La segona operació pertinent que he trobat consistix en dividir els «quantificadors» en universals (cada, tot) i no universals. Els universals «involucren la totalitat de les entitats» (p. 622). Els «no universals» es dividirien en «numerals, quantitatius i indefinits» (3b), conceptes definits en (3b.ii-iv):

3. Primera classificació del «quantificador»
   1. Universals (cada, tot) i no universals.
      1. Els universals «involucren la totalitat de les entitats» (p. 622)
   2. Els no universals:
      1. «Segons l’aportació semàntica que fan, els quantificadors no universals es classifiquen en numerals, quantitatius i indefinits.
      2. »Els quantificadors numerals indiquen una quantitat numèrica exacta (un, dos, tres);
      3. »en canvi, els indefinits expressen una quantitat d’una manera aproximada o sense especificació numèrica (alguns, diversos, cap).
      4. »Els quantitatius tenen un sentit gradual, situen en un determinat punt d’una escala de graus (molt, gens, massa) i poden establir comparació (menys, més, tant).» (p. 622)

El camí seguit implica que, en la jerarquia dels adjectius quantitatius, tot i cada serien els primers (i no els numerals i, tot seguit, molt, poc, prou i massa). En la distribució que he fet més amunt (§5.2, 9-11), he apuntat que el lloc dels quantitatius tot i cada seria el darrer (després de definir els quantitatius que expressen emfàticament absència de quantitat, cap i gens).

Quan a la divisió tripartida, la GIEC actua com la GNV: no seguix el camí simple de Fabra (1956: quantitats precises / quantitats no precises). La primera volta que cita el trio, el posa en l’orde habitual («numerals, quantitatius i indefinits», 3b.i). En canvi, en la definició posen els «indefinits» (3b.iii) davant dels «quantitatius» (3b.iv), també com la GNV.

En la definició dels numerals («indiquen una quantitat numèrica exacta», 3b.ii), sobra la paraula numèrica, ja que comporta una tautologia (el terme a definir entra en la definició).

La definició dels «indefinits» («expressen una quantitat d’una manera aproximada (alguns, diversos, cap)», 3b.iii) ¿no és aplicable també als «quantitatius» (molt, poc, prou, massa…)? Per tant, la classificació tripartida no és coherent. Com a detall, cap ¿expressa una quantitat d’una manera aproximada?

Quant als «quantitatius», la proposta té dos parts. La primera és situar «en un determinat punt d’una escala de graus» (3b.iv). Ara és quan arribem als quantitatius indefinits fonamentals de les llengües: molt, poc, prou, massa. Els lectors ¿poden comprendre la definició? La GIEC no explica en què consistix l’escala en què es posarien i, com a conseqüència, els lectors no poden entendre la definició. Recordem que, més amunt (§5.2), hem intentat descriure l’escala amb dos propietats. La primera és que tots els quantitatius indefinits excepte u (poc) indiquen una quantitat superior a la considerada normal, i només u està a la part inferior. Eixa propietat és important per a entendre per què podem dir molt pocs o massa pocs, i no *molt prou o *prou molt. La segona propietatat és considerar els extrems de l’escala (quantitat alta i quantitat  baixa) i el punt mitjà (quantitat indeterminada).

La segona part de la definició dels «quantitatius» («i poden establir comparació») ¿és adequada? Una definició ha d’exposar les propietats inherents o necessàries del concepte definit, de manera que han d’aparéixer en les manifestacions del concepte. Això implica que el verb poder no pot aparéixer en una definició, ja que comporta que la propietat no és inherent o necessària. Per tant, hem de definir els quantitatius indefinits de manera que permeten explicar els quantitatius comparatius (més i tant):

4. Anàlisi de la classificació de «quantificadors»
   1. Per a la GIEC, els primers quantitatius serien tot i cada (per davant dels numerals i els quantitatius indefinits).
      1.  ¿Podrien ser els darrers (§5.2, 9-11)?
   2. No seguix Fabra (1956: quantitats precises / quantitats no precises).
      1. Camí: «numerals, quantitatius i indefinits» (3b.i).
      2. En la definició, posa els «indefinits» (3b.iii) davant dels «quantitatius» (3b.iv).
   3. Definició dels numerals («indiquen una quantitat numèrica exacta», 3b.ii)
      1. Sobra numèrica (comporta una tautologia).
   4. Definició dels «indefinits» («expressen una quantitat d’una manera aproximada», 3b.iii).
      1. És aplicable als «quantitatius» (molt, poc, prou, massa…).
      2. La classificació tripartida no és coherent.
   5. «Quantitatius» (molt, poc, prou, massa): situarien «en un determinat punt d’una escala de graus» (3b.iv).
      1. No explica en què consistix l’escala. Efecte: no poder entendre-ho.
      2. §5.2: dos propietats. Primera: tots a la part superior, excepte poc; efecte: molt poc, massa poc…. Segona: extrems de l’escala (quantitat alta i quantitat baixa) i el punt mitjà (quantitat indeterminada).
   6. Segona part («i poden establir comparació»): sobra.
      1. Causa: la definició ha d’exposar les propietats inherents o necessàries; per tant, el verb poder no pot aparéixer.

Quan la GIEC arriba «als numerals» (§17.2, p. 626), té l’actuació previsible (i adequada): seguir en la definició que ha donat (3b.ii): «expressen una quantitat numèrica exacta». A continuació, no tracta els de la segona definició (els «indefinits», 3b.iii), sinó els «quantitatius» (§17.3, p. 641). I, ara, canvia la definició que havia donat (3b.iv). La definició que ara troben els lectors és la de (5b):

5. Segona definició dels «numerals» i dels «quantitatius»
   1. En els numerals, la GIEC es manté:
      1.  «Els numerals expressen una quantitat numèrica exacta» (§17.2, p. 626; repetició de la primera definició, 3b.ii).
   2. En els «quantitatius» és diferent:
      1. «17.3.1. Els quantitatius molt, poc, força, bastant, prou, massa i similars.
      2. »Tractem en aquest apartat algunes de les particularitats sintàctiques dels quantificadors que denoten una quantitat que no coincideix ni amb la totalitat ni amb l’absència d’elements» (§17.3.1, p. 641)

Pareix obvi que un concepte només es pot definir d’una manera. ¿És satisfactòria la definició nova dels «quantitatius» (5b)? Diria que la resposta és negativa, ja que conté una anomalia metodològica: violar el principi que una definició ha de ser positiva. Afirmar que un triangle no és un redolí no és una definició de triangle. Una definició no pot ser mai negativa, ja que sempre ha d’exposar les propietats definitòries. Però la definició que comentem (5b) és negativa.

Per una altra banda, entre «la totalitat i l’absència d’elements» ¿no caben tots els adjectius numerals i tots els quantitatius indefinits (excepte tot, cada: totalitat; i cap, gens: absència de quantitat)? Notem que, a més de fer una definició diferent, la GIEC fa una proposta que divergix del començament (els adjectius quantitatius tot i cada serien el primers, per davant dels numerals i dels quantitatius indefinits). Si ara vol definir els «quantitatius» recorrent també a «l’absència d’elements», ¿no hauria d’haver parlat al principi de tot, cada, cap i gens?

6. Un concepte només es pot definir d’una manera. Anàlisi de la segona definició dels «quantitatius» (5b)
   1. Una definició no pot ser mai negativa: ha d’exposar les propietats definitòries. Però la que comentem (3b) és negativa.
   2. A més, entre «la totalitat i l’absència d’elements» caben tots els adjectius (els numerals i els quantitatius indefinits), excepte tot, cada (totalitat) i cap, gens (absència de quantitat).
      1. Eixa proposta divergix del principi (que posa com a punt de partida tot i cada; hauria de ser tot, cada, cap i gens).

La segona definició dels «indefinits» torna a divergir de la proposada més amunt (3b.iii):

7. Segona definició dels «indefinits»: també és diferent de la primera (3b.iii)
   1. «17.4. Els indefinits. Els quantificadors indefinits no expressen quantitat de la mateixa manera que els numerals i els quantitatius, sinó que sovint assenyalen simplement existència, com algun, cert, altre, hom o uns quants, o bé inexistència, com cap, res o ningú.» (p. 646)

¿Què entén un lector reflexiu després d’haver llegit la definició anterior? Com altres definicions de la GIEC, té dos parts. Començarem per la primera («sovint assenyalen simplement existència»). Quan diem Han vingut tres persones o Han vingut moltes persones, les construccions tres persones i moltes persones ¿no «assenyalen l’existència» de persones? Això significa que la definició que comentem és aplicable no solament a una part dels «indefinits», sinó també als «quantitatius» de la GIEC i als adjectius numerals: en definitava, a quasi tots els adjectius quantitatius. Eixe resultat està unit al fet que els adjectius quantitatius «actualitzen» el nom a què estan subordinats (§5.2, 5).

Al costat d’una propietat que és aplicable als numerals i als «quantitatius» de la GIEC, la proposta que analitzem conté dos anomalies metodològiques. La primera és la paraula sovint («sovint assenyalen simplement existència»), que és igual d’incompatible amb les definicions que el verb poder. La ciència demana arribar a la generalitat.

La segona irregularitat metodològica (que està en la segona part de la definició, «sovint assenyalen simplement existència, o bé inexistència») és més greu. Entre un concepte i la seua negació (com ara blanc i no blanc), ¿hi ha alguna altra possibilitat? Diria que no. I bé, a la vista que les dos parts de la definició que comentem contenen la dualitat «existència i no existència» hauríem de pensar que és aplicable a qualsevol dada lingüística, ja que totes indiquen o bé existència o bé no existència. Hem arribat a la «pedra filosofal» de la teoria lingüística. Bromes a banda, hem analitzat una definició que no diu res, exactament com l’anterior (5-6):

8. Anàlisi de la segona definició dels «indefinits»: «la pedra filosofal»
   1. Té dos parts, com altres definicions. Anàlisi de la primera part («sovint assenyalen simplement existència»).
      1. Quan diem Han vingut tres persones o Han vingut moltes persones, ¿no «assenyalen l’existència» de persones?
      2. Resultat: és aplicable als numerals i als «quantitatius» de la GIEC.
   2. Dos anomalies metodològiques.
      1. Primera: la paraula sovint («sovint assenyalen simplement existència») és incompatible amb la generalitat de la ciència.
   3. La segona irregularitat metodològica està en la segona part de la definició:
      1. Un concepte i la seua negació (blanc i no blanc) abracen tota la realitat.
      2. La definició «sovint assenyalen simplement existència, o bé inexistència» és aplicable a qualsevol dada lingüística.
   4. La definició analitzada no diu res (com l’anterior, 5-6).

Recapitulem. ¿Què hem trobat analitzant l’actuació de la GIEC davant de la quantificació? Només ha aparegut una propietat positiva: «mesura entitats» (5a). La resta han sigut característiques negatives, tant teòriques (resumides en 9b) com metodològiques (descrites en 9c).

Davant d’eixe panorama, diria que hem de fer una deducció clara: en la part estudiada, la GIEC parla molt però diu molt poc. En conseqüència, eixa part només interessa a qui constantment es pregunta per què no extrau idees de la lectura, i mira si és per anomalies metodològiques de l’escrit que llig:

9. Característiques trobades en l’estudi de la quantificació
   1. Propietat donada: «mesura entitats» (5a).
   2. Classificació dels «quantificadors» (3): deficiències.
      1. No seguix Fabra (1956: numerals / indefinits, 4b).
      2. La definició del «indefinits» és aplicable als «quantitatius» (4d). Passa repetidament (6b, 8a)
      3. Els «quantitatius» situarien en una escala de la qual no dona cap propietat (4e).
      4. Els primers que proposa (cada i tot) podrien ser els darrers (4a).
   3. Anomalies metodològiques
      1. Usar el verb poder i el circumstancial sovint en definicions (4f, 8b).
      2. Dona dos definicions diferents de dos conceptes (5b, 7).
      3. Una definició no pot ser negativa (6a).
      4. La definició «A i no A» no diu res (8c).
      5. Presenta la quantificació sense vincular-la a un concepte més bàsic bàsic (des del qual s’hauria de definir, 6).
   4. En la part estudiada, la GIEC parla molt però diu molt poc (a).
      1. Només interessa a qui indaga si no comprén un escrit perquè conté anomalies metodològiques (b-c).

6.3    La paraula ben en la GIEC (2016)

Després del concepte quantificació i la seua classificació (§6.2), hem de mirar el camp semàntic dels quantitatius indefinits. Hem vist que la GIEC parla d’una escala sense caracteritzar-la (sense dir quin és el seu contingut, 4e). Quan el manual tracta el cor dels quantitatius indefinits (molt, poc, prou i massa), escriu les paraules següents:

10. Camp semàntic dels quantitatius indefinits. Tractament de molt, poc, prou i massa
    1. «17.3.1. Els quantitatius molt, poc, força, bastant, prou, massa i similars [títol de l’apartat, continuació de 5b]
    2. «a) Els quantificadors nominals molt, poc, força, bastant, prou i massa generalment funcionen com a especificadors de noms comptables i no comptables. […]»
    3. «b) Els quantitatius relatius prou, massa i massa poc, que indiquen un grau d’adequació a una fita suficient, excessiu o mínim segons el cas, poden anar acompanyats d’una coda encapçalada per per a (o per, segons els parlars.» (p. 641)

En la primera part (10b), el manual no parla del contingut semàntic de les paraules que cita (molt, poc…), de manera que no fa cap aportació a «l’escala». En la segona part (10c), la GIEC vol definir les paraules populars prou i massa amb els cultismes suficient i excessiu. Eixes propostes no diuen res als parlants de cultura mitjana. A més, suficient i excessiu sobren les dos si fem la descripció que vaig fer en Saragossà (2003: §2.2.7): a la vista que prou expressa una quantitat adequada («un grau d’adequació» en 10c) per a una finalitat o per a un efecte (per a una «fita» en 10c), ¿què més necessitem? La massa supera l’adequació i, per tant, en sobra. Com adés, no hem necessitat cap cultisme.

Ben mirat, ens podríem preguntar si els cultismes suficient i excessiu no són vists pels lingüistes que els usen per a definir prou i massa com a sinònims d’eixes paraules. Ara: això significa que en la definicions «prou: suficient» i «massa: excessiu» hi hauria una tautologia, que deu ser una de les anomalies metodològiques més temibles:

11. Anàlisi del tractament de molt, poc, prou i massa
    1. Primera part (10b): no parla del contingut semàntic.
       1. Efecte: no fa cap aportació a «l’escala».
    2. Segona part (10c): vol definir paraules populars (prou i massa) amb cultismes (suficient, excessiu).
       1. Les definicions «prou: suficient» i «massa: excessiu» no diuen res als lectors de cultura mitjana.
    3. A més, sobren els dos cultismes.
       1. Prou expressa una quantitat adequada («un grau d’adequació» en 10c) per a una finalitat o per a efecte (per a una «fita» en 10c). Resultat: suficient sobra.
       2. Massa supera l’adequació i, per tant, en sobra. Efecte: excessiu també sobra.
    4. Els cultismes suficient i excessiu ¿són vists pels lingüistes que els usen per a definir prou i massa com a sinònims d’eixes paraules?
       1. Conseqüència: les definicions «prou: suficient» i «massa: excessiu» serien tautològiques.

Ens queda el ben quantitatiu. Per a «ben adverbi de grau», l’index de conceptes té tres remissions (§15.3, §15.6 i §20.6.2.b). En la primera, trobem que els adjectius es poden «graduar» i, entre els exemples, apareix ben tranquil (§15.3, p. 547). La segona remissió (§15.6, p. 563) afirma que, entre «els modificadors de l’adjectiu», estan «els adverbis quantitatius (molt, poc, gens, prou, ben, etc.)». També diu que «certs adverbis de grau poden ser modificats per un altre adverbi», i entre els exemples hi ha una resposta ben poc convencional. El paràgraf informa que, «sobre els adverbis de grau i les combinacions en què poden aparéixer, vegeu el §20.6». Però, quan arribem al primer apartat d’eixa referència, no trobem ben:

12. GIEC (2016: §20.6.1: «Els adverbis quantitatius»)
    1. «Com s’ha indicat en el § 20.1.2.1c, els adverbis de grau quantitatius coincideixen formalment amb els quantificadors nominals, però, pel fet de ser adverbis, no presenten marques flexives i estan fixats en la forma que correspon al masculí singular.» (p. 811)
    2. Paraules considerades: molt, força, poc, gaire, gens, massa, prou, bastant, més, tan, tant, menys.

Si seguim llegint, en la lletra b de l’apartat següent («altres adverbis de grau»), hi ha un fragment que diu: «en certs contextos», la paraula ben «pot indicar grau»:

13. Apartat que seguix als adverbis de quantitat: «20.6.2. Altres adverbis de grau»
    1. «[…] b) En certs contextos també poden indicar grau altres elements com ara l’adverbi ben (Va eixir ben content de l’entrevista; Està ben malament; Ho vaig dir ben alt, que tots em podien sentir).» (§20.6.2.b, p. 814)

¿Com hem d’interpretar «en certs contextos»? La GIEC no ho explica. A més, en una part dels autors valencians i catalans citats fins ara (§4 i §6.1) podíem pensar que hi havia desconeixença de l’actuació de Fabra (1918, 1932, 1956). Però això no és cert ara, ja que el tercer exemple de 13 (Ho vaig dir ben alt, que tots em podien sentir) apareix en el DGLC quan descriu el valor quantitatiu de ben (ací, §2.1, 1c).

Davant d’eixe factor, ¿hauríem de pensar que, sense exposar cap raó, la Secció Filològica hauria decidit marginar una paraula que és pròpia de tota la llengua des de l’Edat Mitjana, que compartim amb el francés i ens diferencia del castellà ben considerat, que apareix en Fabra (1912, 1918, 1956), en el DGLC, en el DCVB i ¡en el mateix DIEC (10c)!?:

14. Una actuació sorprenent
    1. No hi ha desconeixença de Fabra (1918, 1956, DGLC), ja que el tercer exemple apareix en el DGLC.
    2. Sense exposar cap raó, pareix que la Secció Filològica margina una paraula que és pròpia de tota la llengua des de l’Edat Mitjana, que compartim amb el francés i ens diferencia del castellà, que apareix en Fabra (1912, 1918, 1956), en el DGLC, en el DCVB i en el mateix DIEC (10c).
    3. «bé 3 [LC] En alt grau, en grau considerable. És ben alta, aquella torre! És ben ase de no fer-ho! Era ben tard quan vas arribar. Hi havia ben poques persones, potser una trentena només. Ho vaig dir ben alt, que tots em podien sentir.» (DIEC)

Si mirem les gramàtiques de les llengües de l’entorn que hem estudiat (§2.4.2), convindrem que la GIEC (2016) no seguix el nord de Grevisse (1936: 23 remissions a bien en l’índex de conceptes, i tres pàgines per al bien quantitatiu; §2.4.2, 6). Més aïna, pareix que imita l’actuació de la Grande grammatica italiana de consultazione (§2.4.2, 10) i de la RAE (1973: §2.9.11). En definitiva, la GIEC ¿va pel camí de marginar l’ús quantitatiu de ben en la comunicació pública?

Quant a ben bé, la gramàtica té sis remissions, però la principal (§20.1.2.1g) només conté la informació que ben bé seria un «sintagma adverbial».

Al llarg d’este treball, hem fet un viatge llarg. En l’estat de la qüestió, en primer lloc hem descrit com actuen els diccionaris davant de bé / ben (i, també, per quin camí han anat més llengües, §2); en segon lloc, hem analitzat la proposta que apareix en les gramàtiques de Fabra (§3) i de més autors (§4). L’alternativa (§5) ha exposat una proposta sobre el camp semàntic de les quantitats indefinides, i sobre com s’hauria format el ben quantitatiu (ben alt) a partir del ben qualitatiu (ben elaborat).

He deixat per al final (§6) l’estudi de les gramàtiques de les institucions normativitzadores (la de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, GNV 2006; i la de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, GIEC 2016). He posat l’anàlisi d’eixes dos gramàtiques recents després de l’alternativa per dos raons conjuminades. En primer lloc, la GNV (2006) i la GIEC (2016) són unes gramàtiques que, encara que són voluminoses (especialment la GIEC), més que enriquiments a les propostes de Fabra, del Diccionari català-valencià-balear, del diccionari de Coromines o de les gramàtiques de Sanchis Guarner i Enric Valor, han aportat una quantitat elevada d’anomalies metodològiques. En segon lloc, l’alternativa (§5) conté uns mitjans teòrics que faciliten l’anàlisi de la GNV (2006) i de la GIEC (2016). La suma dels dos factors crec que justifica que l’estudi d’eixes dos gramàtiques vaja a continuació de l’alternativa.

6.1    La paraula ben en la GNV (2006)

La GNV (2006) dedica a l’estudi dels adjectius quantitatius tres capítols (18, 19 i 20). El terme històric quantitatiu ha sigut substituït per quantificador per autors actuals. La GNV usa els dos térmens per a poder transformar el trio simple {quantitatius / quantitatius numerals / quantitatius indefinits} en el quartet {quantificador / quantificadors numerals / quantificadors indefinits / quantificadors quantitatius}. Però el factor determinant no és la terminologia, sinó la definició dels conceptes. Ací tenim la informació central que he trobat:

1. Estudi dels adjectius quantitatius en tres capítols (18, 19 i 20)
   1.  «18. Els quantificadors: els numerals.
      1.  »18.1. Conceptes bàsics. Els quantificadors indiquen de forma més o menys precisa la quantitat de l’element que modifiquen, o assenyalen alguna especificació de caràcter numèric. […]
      2. »Tenint en compte les diverses possibilitats de quantificació i el grau de precisió que hi aporten, els quantificadors es classifiquen en numerals, indefinits i quantitatius.»
      3. «18.2. Classes de numerals. Els numerals indiquen quantitat o orde de manera precisa i es classifiquen segons el tipus de referència numèrica que expressen.»
   2. «19. Els quantificadors: els indefinits.
      1.  »19.1. Conceptes bàsics. Els quantificadors indefinits indiquen quantitat de manera imprecisa o aproximada, de tot a res, però sense especificar ni individualment ni en conjunt les entitats que es designen.»
   3. «20. Els quantificadors: els quantitatius.
      1.  »20.1. Conceptes bàsics. Els quantitatius expressen una quantitat com a conjunt, sense precisar-la.
      2. »20.2. Aspectes formals i sintàctics. Des d’un punt de vista morfològic, els quantitatius poden ser variables, invariables pel que fa al gènere o invariables pel que fa al gènere i al nombre:
      3. »molt, poc, tant, quant, bastant, gaire, massa, força, prou, més, menys (o manco), gens, que [i les variants flexives].

Quan un lector reflexiu acaba de llegir les paraules anteriors, ¿quantes idees ha tret? Mirem-ho. La GNV definix el concepte més general (els «quantificadors», 1a.i) amb dos propostes excloents: «indiquen de forma més o menys precisa la quantitat de l’element que modifiquen, o assenyalen alguna especificació de caràcter numèric» (1a.i). Eixa proposta incorre en una anomalia metodològica: no podem definir un concepte dient «és A, o és B»; o és A o és B, però no u dels dos.

Eixa irregularitat metodològica és un efecte de practicar el trio de què Fabra s’apartà en 1956: numerals / quantitatius / indefinits (1956: §38.f; ací, §3.3.2, 5c). En efecte, la definició A («indiquen de forma més o menys precisa la quantitat») està pensada per als «quantitatius» (valor imprecís) i per als «indefinits» (valor més imprecís). I la definició B («assenyalen alguna especificació de caràcter numèric») és per als numerals. Per una altra banda, la GNV usa en la definició B un concepte que encara no ha definit: numeral (amb la forma «especificació de caràcter numèric»).

No podem acabar l’anàlisi de la definició dels «quantificadors» (1a.i) sense observar que recorre a un concepte que encara no ha definit: en la segona definició, apareix el fragment «especificació de caràcter numèric». Hem de caracteritzar el concepte quantitat sense usar numeral, que és una de les dos concrecions de la quantitat (la definida o numeral, i la indefinida).

Com que la GNV no ha definit el concepte «quantificador» com a conseqüència de les dos anomalies metodològiques descrites, no té més remei que contatar les tres classes de quantitatius que tractarà («Tenint en compte les diverses possibilitats de quantificació i el grau de precisió que hi aporten, els quantificadors es classifiquen en numerals, indefinits i quantitatius», 1a.ii).

Introduir terminologia no és definir-la. Això no obstant, la GNV vol dividir o classificar els «quantificadors numerals» sense haver definit eixe concepte (1a.iii). Notem que, per ara, no hem trobat teoria. Només hem constatat anomalies metodològiques (per ara, quatre).

Després dels numerals, les gramàtiques estudien els «quantitatius», i deixen per al final els «indefinits». No he vist justificar eixe orde, però deu ser la convicció que molt, poc, prou i massa són les paraules fonamentals. Sense constatar-ho ni justificar-ho, la GNV canvia l’orde, i posa els «indefinits» (1b) davant dels «quantitatius» (1c).

Els «indefinits» i els «quantitatius» compartirien una propietat (els «indefinits» indicarien «quantitat de manera imprecisa o aproximada», 1b.i; els «quantitatius» «expressen una quantitat […] sense precisar-la», 1c.i). La diferència que hi hauria és que els «quantitatius» expressarien «una quantitat com a conjunt» (1c), i els «indefinits» no. Sabem que la hipotètica propietat «una quantitat com a conjunt» apareix en IIFV (2002; ací, §4.2.2, 5a), i la GNV no canvia l’actuació de l’IIFV: no explica en què consistiria «una quantitat com a conjunt». Si considerem alguns (un «indefinit») i pocs (un «quantitatiu»), pareix que hi ha un «conjunt» en Alguns ho han comprés, i un «conjunt» Pocs ho han comprés.

Si l’anàlisi que hem fet és coherent, resultaria que, en la citació de 1, hi han moltes paraules, però cap propietat definitòria dels conceptes tractats. Això justifica la torbació que sent un lector quan acaba de llegir eixa citació.

Quant al valor comunicatiu dels quantitatius indefinits, el manual constata moltes paraules (1c.iii: molt, poc, tant, quant, bastant, gaire, massa, força, prou, més, menys (o manco), gens, que); però no les definix ni busca les propietats que emmarcarien el camp semàntic que formen. Podem dir, per tant, que la GNV perd les característiques positives de Sanchis Guarner (1950: §325: definició de cada paraula; ací, §4.2.1, 1b) i de l’IIFV (2002: 131: caracterització del camp semàntic; ací, §4.2.2, 7):

2. Anomalies metodològiques en la definició dels adjectius quantitatius
   1. El terme històric quantitatiu: substituït per quantificador. Però la GNV usa els dos térmens per a mantindre {numerals / quantitatius / indefinits}:
      1. {quantificador / quantificadors numerals / quantificadors indefinits / quantificadors quantitatius}.
      2. Retrocés davant de l’aportació de Fabra (1956: 38.f).
   2. Quantificadors: fa dos propostes excloents (A, o B: «indiquen de forma més o menys precisa la quantitat de l’element que modifiquen, o assenyalen alguna especificació de caràcter numèric» (1a.i).
      1. Anomalia metodològica (un concepte «seria A, o seria B».
      2. Causa de l’anomalia: la definició A («indiquen de forma més o menys precisa la quantitat») és per als «quantitatius» (valor imprecís) i per als «indefinits» (valor més imprecís).
      3. La definició B («assenyalen alguna especificació de caràcter numèric») és per als numerals.
      4. Una altra anomalia: la GNV usa en la definició B de «quantificador» un concepte que encara no ha definit: numeral (amb la forma «especificació de caràcter numèric»).
   3. Efecte de les dos anomalies metodològiques: no definir cap concepte.
      1. Conseqüència: la GNV contata les tres classes de «quantificadors» que tractarà («Tenint en compte les diverses possibilitats de quantificació i el grau de precisió que hi aporten, els quantificadors es classifiquen en numerals, indefinits i quantitatius», 1a.ii).
   4. Introduir terminologia no és definir-la.
      1. La GNV vol dividir o classificar els «quantificadors numerals» sense haver definit eixe concepte (1a.iii).
      2. Seguim sense trobar teoria. Només anomalies metodològiques.
   5. Orde habitual: numerals + «quantitatius». Deu ser per la convicció que molt, poc, prou i massa són les paraules fonamentals.
      1. GNV canvia l’orde: posa els «indefinits» (1b) davant dels «quantitatius» (1c); ni constació ni justificació.
      2. Compartixen una propietat els «indefinits» («quantitat de manera imprecisa o aproximada», 1b.i) i els «quantitatius» («expressen una quantitat […] sense precisar-la», 1c.i).
      3. Diferència: els «quantitatius» indicarien «una quantitat com a conjunt», i els «indefinits» no.
      4. Eixa hipotètica propietat apareix en IIFV (2002; ací, §4.2.2, 5a.i). La GNV no explica en què consistiria.
      5. Si considerem alguns («indefinit») i pocs («quantitatiu») pareix que hi ha un conjunt en Alguns ho han comprés, i un conjunt en Pocs ho han comprés.
   6. Citació de 1: moltes paraules. Però, per ara, cap propietat definitòria.
   7. Camp semàntic i membres.
      1. La GNV constata moltes paraules (1c.iii: molt, poc, tant, quant, bastant, gaire, massa, força, prou, més, menys (o manco), gens, que), però no les definix ni busca les propietats que emmarcarien el camp semàntic que formen.
      2. Retrocés davant de Sanchis Guarner (1950: §325) i de l’IIFV (2002: 131):

Si mirem la llista dels quantitatius indefinits (1c.iii), no trobarem ben. Com que el capítol 20 tracta els adjectius, passarem als adverbis (capítol 27). El manual canvia la terminologia constant «adverbis de quantitat» (Fabra 1912, 1956; Marvà 1932, etc.) per «adverbis quantitatius». La GNV no constata ni justifica els canvis terminològics que fa. En el capítol dit, recorda que ja ha tractat les paraules que funcionen com a adverbis de quantitat, i en els pocs exemples que posa no apareix ben.

Davant del resultat a què hem arribat, haurem de pensar que la GNV (2006) no ha consultat la gramàtica de Sanchis Guarner (1950), ni les de Valor (1973, 1977), ni la meua (Saragossà 2003); i tampoc les de Fabra (1912, 1956). En canvi, la Guia d’usos sí que ha sigut consultada («una quantitat com a conjunt»):

3. En els adverbis de quantitat, no figura ben
   1.  GNV (2006: §27: Els adverbis; 27.6. Els adverbis quantitatius)
      1.  «Els adverbis quantitatius ja han sigut analitzats en el capítol 20. Recordem ara que els quantitatius assenyalen diferències de grau i funcionen com a adverbis quan modifiquen un verb, un adjectiu o un altre verb:
      2. »Estudia molt. / És poc menjadora. / No viu gens lluny.»
   2. No deu haver consultat Sanchis Guarner (1950), ni Valor (1973, 19779), ni Saragossà (2003). Tampoc Fabra (1912, 1956). Sí la Guia d’usos («una quantitat com a conjunt»).

Davant de la buidor teòrica, les anomalies metodològiques (abundoses), els retrocessos davant dels predecessors i els canvis de terminologia no constatats ni justificats, ¿no ens hauríem de preguntar si estem davant d’un manual adequat per a la societat valenciana?

4. Resultat: buidor teòrica, anomalies metodològiques (abundoses), retrocessos davant dels predecessors i canvis de terminologia no constatats ni justificats
   1. La GNV (2006) ¿és un manual adequat per a la societat valenciana?

Quant a ben bé, el capítol dels adverbis conté una llista llarga de «locucions adverbials de manera» (§27.3.2.f), la qual inclou ben bé, la definix com a «molt bé» i posa un exemple amb un adjectiu numeral: «ben bé molt bé Hi caben ben bé dos cotxes. No he trobat podria ben ser que ni pot ser ben que.

Començarem l’estudi de ben bé formulant preguntes. ¿Què significa i, com a conseqüència, a quines oracions es pot aplicar? L’oració N’eren ben bé trenta ¿significa N’eren cap a trenta (o, simplement, N’eren trenta)? ¿Què aporta ben bé a l’oració No sabem ben bé si responien a això? ¿Hi significa ‘exactament, amb precisió, segur’ (No sé segur si responien a això)? Un exemple semblant: No estic ben bé com estava ¿significa No estic exactament com estava? Notem que en cap de les interpretacions dites hi ha expressivitat, i la paraula ben és inherentment expressiva. A això, cal afegir que el Corpus Informatitzat del Valencià (CIVAL, de l’AVL) no constata cap ben bé en la documentació valenciana escrita abans de 1919, cosa que fa pensar que ben bé deu ser absent del valencià general.

No és òbvia tampoc la funció comunicativa de ben en podria ser que. Un exemple: ¿quin valor afegix ben si l’incorporem a l’oració Podria ser que haguera vingut (Podria ben ser que haguera vingut)?

Al costat de les inquietuds teòriques, trobarem reaccions estranyes en la normativa. Trobarem que hi han hagut dos actituds de direcció oposada: per una banda, enlairar la construcció ben bé (Fabra); per l’altra, actuar com si no existira (DCVB, §5.4.1). També sorprén una altra actuació: el fet que els escriptors valencians poden usar malament ben bé (§5.4.3).

Emmarquem la qüestió. En haver descrit el camp semàntic de les quantitats indefinides (molts, massa, uns pocs, §5.2) i amb quins mitjans i per quin camí hauríem creat el ben quantitatiu (un espectacle ben agradable) a partir del ben qualitatiu (un treball ben elaborat, §5.3), ara ens pararem a estudiar dos construccions que, a mesura que avançarem, comprovarem que són particulars (és a dir, no responen als usos quantitatius regulars de ben / bé, ‘bé del tot + expressivitat’). Són les construccions ben bé (§5.4.1-§5.4.5) i podria ben ser que… (i variants: pot ben ser que…, §5.4.6).

Els parlants que no coneixen ben bé de la llengua viva (que no són precisament una minoria: també els balears i potser una part dels catalans) ¿quin valor pensen que aporta eixa construcció a les oracions en què figura? En el cas de la construcció podria ben ser que…, ¿de quina manera enriquix ben les oracions de què forma part?

A mesura que analitzarem eixes dos construccions, trobarem que les preguntes que hem formulat no tenen una resposta simple i clara. De fet, l’estudi de ben bé (§5.4.1-§5.4.5) és més llarg que la caracterització del camp semàntic de les quantitats indefinides (§5.2) i la justificació de la formació del ben qualitatiu (§5.3). L’extensió deriva de les irregularitats que conté l’ús de la construcció ben bé (§5.4.2). L’explicació de les construccions regulars (o previsibles) és habitualment més simple, més clara i més breu que l’estudi de la formació de les construccions irregulars.

Arribarem a una proposta simple sobre el valor de ben bé: seria el mateix que té bé que, prou que, ausades que (No estic ben bé com estava = Ausades que no estic com estava, §5.4.4). Acabarem l’estudi de ben bé amb un apartat (§5.4.5) que mostra que el GDLC millorà un poc l’actuació de Fabra. El DIEC no ha incorporat eixa millora, mentres que el DNV ha tingut en compte el GDLC. A més, la proposta del DNV sobre ben bé està equilibrada entre el potenciament de Fabra i l’exclusió del DCVB.

5.4.1   La construcció ben bé: entre l’enlairament (Fabra) i l’exclusió (DCVB)

¿En quina part de la llengua es diu la construcció ben bé, des de quan existix i què significa? Si contrastem el DGLC i el DCVB, trobarem que Fabra tracta ben bé com a la tercera accepció quantitativa (§2.1, 1), a la mateixa altura que l’ús bàsic (ben alt), i també al mateix nivell que aquell ben que va entre el temps i el participi (T’ha ben enganyat). A més, posa en ben bé la mateixa quantitat d’exemples que en el ben bàsic (cinc, reproduïts baix en 2a).

En canvi, el DCVB descriu set accepcions qualitatives i cinc quantitatives (§2.2, 8), entre les quals no n’hi ha cap per a ben bé. Això no obstant, eixa construcció apareix en un exemple de l’accepció setena (que és la que marca la intersecció entre el valor qualitatiu i el quantitatiu): «Va creure que estava ben bé en camí de adobarse». Correspon a Martí Genís, que era de Vic i va escriure entre 1874 i 1925 (1b).

De les dades del DCVB, podem extraure dos deduccions. En primer lloc, la construcció ben bé podria ser recent (no constatada en la documentació del DCVB abans del final del segle xix). En segon lloc, a la vista que el DCVB tenia molt en compte l’actuació del DGLC l’exclusió de ben bé fa pensar que Moll i Sanchis Guarner divergirien de Fabra. En concret, considerarien que la construcció ben bé no seria significativa ni geogràficament ni semànticament (1c):

1. Actuació davant de ben bé: contrast entre el DGLC (que destaca ben bé, a.iv) i el DCVB (que l’exclou, iv-v)
   1. Estructura de l’entrada del DGLC (§2.1, 1): tractament paral·lel del ben bàsic (ii) i de la construcció ben bé (iv).
      1. Definició qualitativa de bé.
      2. Dos barres. Definició quantitativa de ben («en alt grau», §2.1, 1c). Cinc exemples.
      3. Dos barres. Entre el temps i el participi («del tot», T’han ben enganyat).
      4. Dos barres: «ben bé»: definició i cinc exemples (tants com en la definició quantitativa de ben).
   2. Estructura de l’entrada del DCVB (§2.2, 8): exclusió de ben bé, que apareix en un exemple de l’accepció qualitativa que transita cap al valor quantitatiu (iii-iv).
      1. Definició general de bé / ben; és qualitativa.
      2. Set accepcions qualitatives (§2.2, 8c-e) i cinc intensificadores (8f).
      3. L’accepció setena (que és un transició del valor qualitatiu al quantitatiu) és definida com a «amb perfecció» i, entre els sis exemples que posa, n’hi ha u que conté ben bé:
      4. «Va creure que estava ben bé en camí de adobarse, Genís Jul. 115».
      5. Contràriament al DGLC, no dedica cap accepció ni cap part a ben bé.
   3. Implicació: per als redactors del DCVB, la construcció ben bé ¿és recent i poc significativa (geogràficament i semànticament)?

Dels dos aspectes (el geogràfic i el semàntic), només tractaré el valor de ben bé: què significa i quin ús sintàctic hauria de tindre. Ací tenim la proposta del DGLC:

2. Definició de ben bé en el DGLC (1a.iv)
   1. «ben bé Del tot, sense faltar-hi res, pel cap baix, sense por d’exagerar.
      1. Eren ben bé trenta. 
      2. Ets ben bé l’estampa de ta mare. 
      3. En aquesta garrafa, hi caben ben bé quatre litres. 
      4. Fa ben bé deu anys d’això. 
      5. Vaig caminar ben bé deu hores.»

5.4.2   Anàlisi semàntica i sintàctica de ben bé

Fabra tracta ben bé com si fora una locució (2a). Però hauríem de mirar si és una construcció i què aporta cada constituent. Pareix obvi que el primer constituent (ben) és el ben quantitatiu. En canvi, el segon (bé) ¿és el qualitatiu o és el quantitatiu? Si fora el qualitatiu, la construcció significaria ‘ben adequadament’. Per contra, si bé tinguera el valor quantitatiu el significat de la construcció ben bé seria com la repetició d’una paraula (Ve seguit seguit = molt seguit). En eixe cas, ben bé significaria ‘molt amb expressivitat + molt amb expressivitat’. En definitiva, una intensificació expressiva exagerada.

En l’ús de la construcció ben bé, ¿quin dels dos valors hi ha, el qualitatiu o el quantitatiu? La primera definició de Fabra («del tot») apunta al quantitatiu (la intensificació expressiva exagerada), ja que per damunt de del tot no hi ha res. Per cert, la definició «del tot» també és la que Fabra assigna al ben de T’ha ben enganyat:

3. ¿Quina és l’estructura semàntica de ben bé?
   1. El primer (ben) només pot ser el quantitatiu.
   2. El valor de bé ¿és qualitatiu o és quantitatiu?
      1. Si és qualitatiu, ben bé = ‘ben adequadament’.
      2. Si és quantitatiu, hi hauria una duplicació: intensificació expressiva exagerada.
   3. Primera definició de Fabra («del tot»): apunta al quantitatiu.
      1. Assigna la mateixa definició al ben de T’ha ben enganyat.

El resultat a què hem arribat (ben bé tindria un significat quantitatiu, «del tot»), topa amb un problema. El ben quantitatiu s’aplica a qualificatius (torre ben alta), a atributius (La torre era ben alta), al quantitatiu indefinit poc (ben poques voltes) i a circumstancials (Ve ben sovint). Però no hi ha cap d’eixes possibilitats en els cinc exemples de Fabra (2a).

A més, semànticament ben bé, pareix que ben bé intensifique una quantitat numeral o definida en quatre exemples (ben bé trenta / ben bé quatre / ben bé deu / ben bé deu). Però ben no pot intensificar numerals. L’exemple restant (Ella és l’estampa de sa mare) també comporta definició o determinació (ús de l’article, l’estampa), noció que també exclou la intensificació (podem ser el mestre o no ser-ho; però no podem ser *molt el mestre).

¿Podria ser que ben bé tinguera un valor regular (la suma dels components: ‘ben adequadament’)? Eixe valor correspon a un circumstancial de manera intensificat, noció que no és aplicable tampoc als cinc exemples de Fabra. Hem arribat a un resultat sorprenent: ben bé no significa cap de les dos possibilitats que té; i sintàcticament no coincidix ni amb el bé quantitatiu (4a) ni amb el ben qualitatiu (4c). Per tant, ¿què és ben bé?

4. La construcció ben bé no té l’aplicació sintàctica del ben quantitatiu (a). Tampoc el valor quantitatiu (molt, b), ni el qualitatiu (adequadament, c)
   1. Ben quantitatiu: s’aplica a qualificatius (torre ben alta), a atributius (La torre era ben alta), al quantitatiu indefinit poc (ben poques voltes) i a circumstancials (Ve ben sovint).
      1. Els cinc exemples de Fabra no hi responen (2a).
   2. Semànticament, en quatre exemples hi han quantitats definides, que són incompatibles amb molt (ben bé trenta, etc.).
      1. L’exemple restant (Ella és l’estampa de sa mare), també exclou el valor molt.
   3. Els cinc exemples de Fabra no són tampoc compatibles amb el circumstancial de manera ‘adequadament’.
   4. Resultat: ¿què és ben bé?

Davant dels obstacles que hem trobat (en la sintaxi i en la semàntica, haurem de preguntar-nos si la construció ben bé és irregular o idiosincràtica, propietat que justificaria que el DGLC la tracte com a locució. Si eixa interpretació fora adequada, la construcció ben bé seria com una paraula simple (diferent de bé i de ben). Però eixe camí té l’exigència de dir què significa:

5. Implicació de l’anàlisi: la construcció ben bé pareix irregular (o idiosincràtica)
   1. La construcció ben bé no respon ni a l’ús qualitatiu (circumstancial de manera, 4b) ni al quantitatiu (intensificació d’un qualificatiu, un atributiu o un circumstancial de manera, 4a):
      1. Això justificaria que el DGLC tracte ben bé com a locució.
   2. Seria com una paraula simple (diferent de bé i de ben).
      1. Exigència: fixar el seu contingut semàntic

Fabra dona quatre definicions, de les quals dos pareixen homogènies: «sense faltar-hi res» és semblant a «del tot». En canvi, no he trobat què tindrien en comú «del tot» i «pel cap baix». Pel que fa al quart valor («sense por a exagerar»), no he sabut com interpretar-lo, ja que ben bé fa pensar en una exageració (tant pel valor de ben com per fer que una paraula es modifique a ella mateixa). Les observacions anteriors comporten que podríem reduir les quatre definicions de Fabra a dos: «del tot» i «pel cap baix». Mirem si eixos dos valors expliquen els exemples que posa Fabra.

El valor ‘com a mínim’ («pel cap baix») és aplicable al primer exemple: Eren com a mínim trenta persones (2a.i). En la segona oració, podem usar «del tot»: Ser u del tot (o completament) l’estampa de sa mare (2a.ii). El valor ‘com a mínim’ també és aplicable als exemples tres (En aquesta garrafa, caben com a mínim quatre litres, 2a.iii), quatre (Fa deu anys com a mínim, 2a.iv) i cinc (Vaig caminar com a mínim deu hores, 2a.v).

L’anàlisi de la definició de Fabra comporta que la locució ben bé no tindria un contingut semàntic, sinó dos valors diferents: «del tot» (o ‘completament’) i ‘com a mínim’. D’eixos dos valors, u és previsible («del tot» o completament), ja que és la font del ben quantitatiu (§5.3.1, 1a). En definitiva, eixe valor de ben bé posa la construcció al costat del ben quantitatiu. Per contra, el contingut semàntic ‘com a mínim’ (aplicable a noms amb un numeral, ben bé deu) pareix que no tinga relació ni amb el valor qualitatiu de bé / ben, ni amb el valor quantitatiu (o jo no he sabut trobar la relació).

Quant a l’aplicació de cada valor, ‘completament’ hauria de ser compatible amb els mateixos constituents que el ben quantitatiu: els qualificatius, els atributius, el quantitatiu indefinit poc i els circumstancials. Però sabem que això no és cert  (4a). El valor ‘completament’ és aplicable a l’atribució nominal definida (Ella és ben bé l’estampa de sa mare):

6. ¿Quin seria el contingut semàntic idiosincràtic de ben bé (b-c) i a què s’aplica (d)?
   1. DGLC: quatre definicions, no homogènies.
      1. «Sense faltar-hi res» és semblant a «del tot».
      2. «Sense por a exagerar»: ben bé fa pensar en una exageració (per ben i perquè una paraula es modifica a ella mateixa).
   2. Podem reduir les quatre propostes a dos valors diferents: «pel cap baix» (o com a mínim, i), i «del tot» (o completament, ii):
      1. Eren com a mínim trenta persones (els quatre exemples que contenen un nom amb un numeral, 2a.i).
      2. Ella és completament l’estampa de sa mare (2a.ii)
   3. El valor ‘completament’ és previsible (és la font del ben quantitatiu, §5.3.1, 1a).
      1. Però no té l’aplicació sintàctica del ben quantitatiu (4a).
   4. El valor ‘com a mínim’ no és previsible, i l’aplicació és a numerals (que exclouen la intensificació, ‘molt’).

Si ara tornem al DCVB, crec que podem comprendre la seua actuació. El fet de posar un exemple només i ser recent fa pensar que la construcció ben bé no deu ser antiga ni potser està molt estesa. Ara: la causa central seria teòrica: tant semànticament com sintàcticament és una construcció irregular (4-6):

7. Factors que tornen comprensible l’exclusió del DCVB (§5.4.1, 2)
   1. La construcció ben bé podria ser recent, i només d’una part de la llengua.
   2. Conté moltes irregularitats, tant sintàcticament com semànticament (4-6).

5.4.3   Aprofundiment de ben bé: ¿com l’usen els qui l’han adoptada?

Els usos descrits de ben bé (6c-d) ¿són tots els possibles? Contribuiré a respondre mirant un poc com actuem els qui no coneixem ben bé de la llengua viva. Mentres redactava l’apartat anterior, m’he preguntat si alguna volta havia recorregut a ben bé. Era conscient que, actualment, no l’use. Però no sabia si sempre havia actuat igual. L’he buscat en escrits meus, i no l’he trobat. Això significa que, durant més de quaranta anys, no he vist què podia aportar la construcció ben bé a la meua llengua personal.

Crec que eixa actuació (que era fonamentalment intuïtiva) responia a dos factors: usos de ben bé que percebia com a estranys; i aplicacions en què interpretava ben bé com a ‘aproximadament’, valor que està separat del dos continguts semàntics de bé / ben (‘adequadament’ i ‘molt amb expressivitat’). En efecte, durant dècades he interpretat malament l’aplicació de ben bé a numerals: entenia que N’eren ben bé trenta significava N’eren cap a trenta (o, simplement, N’eren trenta). Ara: si ja tenim cap a, uns, dalt o baix, si fa no fa (o la construcció sense cap matisació quantitativa), no veia l’avantatge de recórrer a una expressió els components de la qual no expressen el valor aproximatiu (o el valor objectiu).

Per a mostrar usos estranys, comentaré exemples d’un autor valencià. El CIVAL no troba cap ben bé en la documentació valenciana escrita abans de 1919. El primer escriptor en què la constata és Ernest Martínez Ferrando (1919), que és un autor que introduïx en el valencià escrit moltes característiques del català noucentiste. Després d’ell, el CIVAL troba 2026 exemples, fet que mostra que una quantitat significativa de valencianistes ha incorporat a la seua llengua personal la construcció ben bé. ¿De quina manera l’usen? Ací, em limitaré a estudiar els sis exemples de ben bé que el CIVAL constata en una obra de Martínez Ferrando de 1919 (8a).

Dels sis exemples, no n’hi ha cap en què ben bé s’aplique a quantitats numerals (En són ben bé trenta), de manera que el valor de tots els exemples hauria de ser ‘del tot, completament’. També crida l’atenció que, de sis oracions, quatre són negatives (8a.i, 8a.ii, 8a.iv i 8a.v):

8. Sis exemples de ben bé en La botiga dels llibres vells, d’Errnest Martínez Ferrando (1919). Font: CIVAL
   1. No n’hi ha cap en què ben bé s’aplique a quantitats numerals:
      1. No ho vaig sentir ben bé per tal com…
      2. …ribera del riu, sense saber ben bé on anava.
      3. Cinquanta finestretes té l’hospici […]. L’Enric les coneix ben bé.
      4. no sabem ben bé si responien a…
      5. El motiu, si vols que et diga la veritat, ben bé no el sé.
      6. «T’ho has pensat ben bé?», preguntaren repetidament els vells.
   2. De sis oracions, quatre oracions són negatives (i, a.ii, a.iv i a.v)

¿És compatible el valor expressiu ‘del tot, completament’ amb una oració negativa? Diria que eixe valor només apareix en oracions afirmatives. En oracions negatives, es limita a la negació d’una oració afirmativa dita en el discurs immediatament anterior: Tu afirmes que era ben alta, pero jo diria que no era ben alta.

I bé, ja tenim un factor que em produïa desassossec: trobar-me una construcció quantitativa expressiva en oracions en què no veia eixe valor (com ara en No ho vaig sentir ben bé, 8a).

Mirem-ho de més prop. ¿Què aporta ben bé a l’oració No ho vaig sentir ben bé? En el cas que l’objectiu siga emfatitzar bé en una oració negativa, no podem usar ben. La paraula que aporta expressivitat a una oració negativa és gens: No ho vaig sentir gens bé. Si apliquem molt o massa a bé en una oració negativa, comporta la paraula antònima de bé: No ho vaig sentir {molt bé / massa bé} significa Ho vaig sentir malament.

Tenim una altra possibilitat: expressar que, encara que hem sentit una cosa, no l’hem sentida bé del tot. Però, aleshores, recorrem a la construcció que he usat: No ho vaig sentir bé del tot. En eixa oració, no hi ha cap anomalia, i indica un valor objectiu (sense expressivitat). En canvi, l’oració No ho vaig sentir ben bé conté dos anomalies: en primer lloc, l’emissor usa una paraula expressiva (ben) en una oració no expressiva; en segon lloc, el parlant no indica el valor que l’emissor vol comunicar (sentir una cosa tirant a bé, però no bé del tot). Crec que la mateixa argumentació és aplicable als altres exemples negatius:

9. ¿És coherent usar ben bé en oracionos negatives (8a.i, 8a.ii, 8a.iv i 8a.v)?
   1. El valor expressiu ‘del tot, completament’ és propi d’oracions afirmatives. En oracions negatives, només quan neguem una afirmació prèvia:
      1. Tu afirmes que era ben alta, pero jo diria que no era ben alta.
   2. Si volem emfatitzar bé en una oració negativa, usem gens:
      1. No ho vaig sentir gens bé
   3. L’ús de molt o massa porta al valor antònim de bé:
      1. No ho vaig sentir {molt bé / massa bé} = Ho vaig sentir malament.
   4. Una altra possibilitat: hem sentit una cosa però no bé del tot:
      1. No ho vaig sentir bé del tot.
      2. Hi ha un valor objectiu, sense expressivitat.
   5. L’oració No ho vaig sentir ben bé conté dos anomalies:
      1. Hi ha una paraula expressiva (ben) en una oració no expressiva.
      2. No indica el valor que l’emissor vol comunicar (sentir una cosa tirant a bé, però no bé del tot).

Hi havia un altra factor que em xocava: el fet que una paraula es modificava a ella mateixa (ben bé). La meua intuïció només admetia la intensificació del circumstancial de manera bé amb molt (molt bé). Però, si una part de la llengua ha aplicat el ben quantitatiu al bé qualitatiu (ben bé), no hi ha res a dir. Eixa situació és la que apareix en l’oració afirmativa de Martínez Ferrando (8a.iii: Les coneixia ben bé, les finestres = les coneixia molt bé, que es pot tornar a intensificar: Les coneixia molt rebé). Notem que la construcció ben bé és ara regular (ben intensifica un circumstancial, bé; i el valor és la suma dels dos: ‘molt bé, amb expressivitat’).

Només ens queda un exemple de Martínez Ferrando per comentar, que és una oració interrogativa (¿T’ho has pensat ben bé?, 8a.vi). Diria que eixa oració és poc adequada. Si pensem que algú té el perill d’actuar precipitadament, el podem alertar: ¿T’ho has pensat? Si volem que l’objecció siga suau, incorporem bé: ¿T’ho has pensat bé? (el destinatari ha pensat, però insinuem que no ha pensat prou). En canvi, trobaria inaudites (inútilment carregades) estes oracions: ¿T’ho has pensat molt bé? i ¿T’ho has pensat molt rebé? I si ben bé és molt bé, també serà poc adequada la pregunta ¿T’ho has pensat ben bé?

Resumim. Si una oració admet el circumstancial de manera bé, és factible que els parlants intensifiquen eixe constituent amb molt o ben (A eixa persona, la conec {molt bé / ben bé}). En canvi, l’adequació discursiva fa poc recomanable la pregunta ¿T’ho has pensat ben bé?:

10. Ús coherent i regular de ben bé: quan bé és un circumstancial de manera i ben l’intensifica (‘molt bé, amb expressivitat’)
    1. Valor objectiu de conéixer:
       1. A eixa persona, la conec.
    2. Coneiximent complet: bé
       1. A eixa persona, la conec bé.
    3. Intensificació de bé amb molt o ben:
       1. A eixa persona, la conec molt bé.
       2. A eixa persona, la conec ben bé.
    4. Construcció expressiva amb el prefix reduplicatiu re-:
       1. A eixa persona, la conec molt rebé.
    5. En canvi, són poc adequades per a la comunicació (iii-v):
       1. ¿T’ho has pensat?
       2. ¿T’ho has pensat bé?
       3. ¿T’ho has pensat molt bé?
       4. ¿T’ho has pensat ben bé?
       5. ¿T’ho has pensat molt rebé?

Resumim. Dels sis exemples de Martínez Ferrando, només u és vàlid, justament aquell en què ben bé significa ‘molt adequadament’ (Les coneixia ben bé, les finestres). Eixe resultat obliga a preguntar-se si els escriptors valencians que usen ben bé ho fan amb coherència. Dins d’eixe objectiu, convé notar que, en els exemples de Martínez Ferrando, no n’hi ha cap en què ben bé a un adjectiu numeral (En són ben bé trenta). ¿Seria factible que l’escriptor valencià no haguera vinculat tampoc ben bé al valor ‘com a mínim’?

11. Dels sis exemples de Martínez Ferrando, només u és vàlid
    1. Aquell en què ben bé significa ‘molt adequadament’
       1. Les coneixia ben bé, les finestres).
       2. Els escriptors valencians que usen ben bé ¿ho fan amb coherència?
    2. Absència de ben bé amb «numeral + nom» (En són ben bé trenta).
       1. ¿Per la dificultat de vincular ben bé i ‘com a mínim’?

5.4.4   Una proposta sobre el camí expansiu de ben bé

Convindria fer una investigació sobre com usen la construcció ben bé els parlants que l’han assimilada de la llengua viva (com ara, ¿diuen conéixer-la ben bé, una cosa?, 8a.iii)? Jo, ací, em limitaré a intentar interpretar les dades que hem vist.

Si existix ben bé com a ‘molt adequadament, amb expressivitat’ (La conec ben bé), podríem interpretar-la com a mostra de la força del ben quantitatiu: en té tanta, que s’aplica a la mateixa paraula en el significat bàsic (‘adequament’).

La mateixa expressivitat de ben (i de ben bé) deu explicar que, en una part de Catalunya, tindria una expansió per fora dels usos regulars. La primera passa consistiria en donar a la construcció ben bé aquell valor que permet passar del bé qualitatiu al ben quantitatiu: ‘completament, del tot’. Eixe cas apareix en l’exemple del DCVB (§5.4.1, 1b.iv): «Va creure que estava ben bé en camí de adobarse».

En eixe procés expansiu de ben bé, l’expressivitat faria aplicar-lo als adjectius numerals. Ara: ¿què pot significar eixa aplicació (En són ben bé trenta)? L’exageració fa que ben bé trenta signifique trenta o més: com a mínim, trenta.

12. Una proposta sobre el camí expansiu de ben bé
    1. Ús regular (‘molt bé’, si existix): A eixa persona, la conec ben bé.
    2. Valor de ben bé com a ‘completament, del tot’.
       1. «Va creure que estava ben bé en camí de adobarse».
    3. Aplicació als adjectius numerals:
       1. En són ben bé trenta = En són trenta o més = En són trenta com a mínim.

Des del punt de vista de la llengua comuna, trobe que l’ús regular de ben bé és vàlid per a tota la llengua. En canvi, ens hauríem de preguntar si la dispersió semàntica dels dos usos irregulars (12b-c) afavorixen ben o, per contra, li fan mal. ¿No apunta cap a la segona possibilitat el fet que la majoria dels exemples de Martínez Ferrando siguen poc adequats (§5.4.3)?

Si tornem al tractament de Fabra (§55.4.1, 2), trobarem tres limitacions. La primera és no haver posat el valor parcialment previsible (‘del tot, completament’) davant del valor més irregular (‘com a mínim’). El primer exemple és numeral (Eren ben bé trenta), mentres que el segon conté el valor ‘del tot’ (Ets ben bé l’estampa de ta mare).

La segona limitació és haver posat quatre valors, dos dels quals sobren. La tercera és haver posat quatre exemples del valor ‘com a mínim’ (que és el més irregular), i només u de l’altre valor (que no és irregular semànticament, ‘del tot, completament’):

13. Tres limitacions en l’actuació del DGLC
    1. No haver posat el valor parcialment previsible (‘del tot, completament’) davant del valor més irregular (‘com a mínim’).
       1. Primer exemple: Eren ben bé trenta.
       2. Segon: Ets ben bé l’estampa de ta mare.
    2. Haver introduït quatre valors, dos sobrers.
    3. Haver exemplificat quatre voltes el valor ‘com a mínim’, i només una el valor ‘del tot’.

Encara que, ben mirat, potser hi ha una manera més simple d’explicar l’ús de la construcció ben bé. Tenint en compte que eixa construcció i T’ha ben enganyat són irregulars les dos (no posem circumstancials entre el temps i el participi, contràriament a l’anglés, §2.1, 6), i a la vista que T’ha ben enganyat és Bé que t’ha enganyat, la construcció ben bé ¿no tindrà el mateix valor (intensificar la predicació)? Hi ha una dada de Fabra que reforça la possibilitat: posa com a primera definició de ben bé (§5.4.1, 2a) la mateixa que dona per al ben posat entre el temps i el participi (T’ha ben enganyat, §5.4.1, 1a.iii): les dos construccions significarien «del tot». Mirem si la possibilitat indicada és aplicable als exemples de Fabra.

Començarem pels noms amb un adjectiu numeral. L’oració D’això, bé que fa deu anys intensifica la predicació fa deu anys: el fet és cert i indubtable («del tot», DGLC), de manera que l’emissor no exagera («sense por d’exagerar», DGLC). Si hi ha alguna separació, no és perquè en falta («sense faltar-hi res», DGLC), sinó perquè en sobra («pel cap baix», DGLC). Com acabem de mostrar, la intensificació de la predicació justifica les quatre definicions de Fabra. En (14b), he posat exmples del DGLC amb prou que.

La proposta feta també és aplicable a l’atribució nominal: Tu pots dir el que vullgues, però ella bé que és l’estampa de sa mare. Per cert, un mitjà molt popular del valencià per a intensificar la predicació és ausades que: Ella ¡ausades que és com sa mare! No pot negar-ho ningú:

14. Possibilitat: ben bé ¿no serà com T’ha ben enganyat (una intensificació de la predicació)?
    1. Fonaments:
       2. Les dos construccions són irregulars (§2.1, 6 per a T’ha ben enganyat).
       3. Fabra definix igual ben bé (§5.4.1, 2a) i T’ha ben enganyat (§5.4.1, 1a.iii): «del tot».
    2. Noms amb un adjectiu numeral. D’això, bé que fa deu anys.
       1. Prou que ací caben quatre litres: i cinc també.
       2. Tu no t’ho creus, però prou que n’eren trenta. 
       3. La intensificació de la predicació justifica les quatre definicions del DGLC («Del tot, sense faltar-hi res, pel cap baix, sense por d’exagerar»).
    3. Atribució nominal: Ella bé que és l’estampa de sa mare: no ho dubtes.
       1. Molt popular en valencià: Ella ¡ausades que és com sa mare! No pot negar-ho ningú.

5.4.5   Ben bé en el GDLC, el DIEC i el DNV

Com moltes altres voltes, el GDLC i el DIEC han seguit el camí del DGLC. Després del ben básic (15a), inclou el ben entre el temps i el participi (L’han ben embolicat, 15). I, com que eixe ben i el de ben bé tindrien la mateixa definició («del tot»), inclou ben bé com a accepció secundària (15b.i). La definició és la mateixa que la del DGLC, però el GDLC canvia l’exemplificació: el primer correspon a ‘del tot’ (No són ben bé iguals), el segon és el de Fabra, i al final posa dos exemples d’adjectius numerals: dos per a cada accepció (contra els quatre i u de Fabra):

15. El GDLC millora l’actuació del DGLC
    1. 3 [ ben davant adjectius, adverbis i formes verbals ] adv En alt grau, en un grau considerable (ponderant). Ho han dit ben clar. És ben llarga, aquesta carretera.
    2. 4 [ ben davant adjectius, adverbis i formes verbals ] adv 1 [ davant una forma verbal] Del tot. L’han ben embolicat. S’ho van ben creure. 
       1. 2 ben béDel tot, sense faltar-hi res, pel cap baix, sense por d’exagerar. No són ben bé iguals. Era ben bé l’estampa del diable. D’allò fa ben bé dos mesos. Hi caben ben bé tres autos.» (GDLC)

En canvi, el DIEC no incorpora les millores del GDLC. Seguix el mateix orde que Fabra, posa la mateixa definició i reproduïx els mateixos exemples:

16DIEC: com el DGLC; no incorpora les aportacions del GDLC

a. «4 [LC] Precedint un verb, especialment un participi passat, del tot. T’han ben enganyat! Ja el varen ben atrapar. T’ho ben assegurem. Ho pots ben creure.

b. »5 [LC] ben bé  adv. Del tot, sense faltar-hi res, pel cap baix, sense por d’exagerar. Eren ben bé trenta. Ets ben bé l’estampa de ta mare. En aquesta garrafa, hi caben ben bé quatre litres. Fa ben bé deu anys d’això. Vaig caminar ben bé deu hores. (DIEC)

El DNV arriba a una espècie de compromís entre el DGLC i el DCVB. Incorpora ben bé, però ho posa després d’haver tractat 32 accepcions (17b). En la definició, canvia «pel cap baix» per com a mínim, i en l’exemplificació té en compte el GDLC:

17. DNV: inclou ben bé, però cap al final, en l’accepció 33. En l’exemplificació, té en compte el GDLC
    1. bé semoventm. DRET/ECON. Bé moble que consistix en animals.
    2. ben béloc. adv. Del tot, sense que falte res, com a mínim, sense exagerar. No són ben bé iguals. Era ben bé un dimoni. D’allò fa ben bé dos anys. Hi caben ben bé tres cotxes.
    3. béns arrelsm. pl. DRET/ECON. Béns immobles.

Resumim. No cal dir que els parlants que diuen espontàniament ben bé poden seguir parlant igual. En canvi, els qui no coneixen la construcció de la llengua viva haurien d’anar alerta si la volen usar, no siga que imitant-la incórreguen en les anomalies que hem trobat en els exemples d’un autor valencià (§5.4.3, 8-11).

També és factible no incorporar la construcció  ben bé a la llengua personal dels qui no l’han apresa de la llengua viva, ja que el seu valor pareix que equival a bé que, prou que o ausades que (§5.4.4, 14).

El fet de no vincular la construcció idiosincràtica ben bé a la intensificació de la predicació ha fet que el tractament de Fabra i els que l’han seguit continga anomalies significatives (§5.4.2 i §5.4.5). Sense arribar a l’extrem del DCVB (que no conté ben bé, §5.4.1, 1b), sí que hauríem d’evitar donar-li la importància que li va donar Fabra (§5.4.1, 1a, 2). Un camí adequat seria el del DNV (17), per bé que canviant la definició. Una proposta podria ser:

18. Proposta alterntiva
    1. ben bé Emfatitza la predicació (com bé que, prou que, ausades que), sovint perquè algú dubta del fet. Encara que no t’ho cregues, n’eren ben bé trenta.

5.4.6   La construcció pot ben ser que

En contrast amb ben bé, la contrucció pot ben ser que… (o podria ben ser que…) potser té poc a dir. Ací tenim un exemple real, tret d’internet:

19. Un exemple de podria ben ser que
    1. «El professor li va confirmar i ella va fer la hipòtesi que, si era així, podria ben ser queen Matagossos fos la clau per interpretar els fets.» (https://books.google.es/books?id=pdLcBAAAQBAJ)

En valencià, no he sentit la construcció, i la causa podria ser la següent: si un parlar pot posar ben entre el temps i el participi (T’han ben enganyat), potser també pot posar-lo entre un verb modal (poder) i el verb principal. En canvi, si un parlar no té T’han ben enganyat no tindrà tampoc pot ben ser que…  Les dos contruccions tenen en comú que són una intensificació d’una predicació:

20. L’existència de podria ben ser que… ¿està unida a T’han ben enganyat? Les dos són una intensificació de la predicació
    1. T’han ben enganyat
       1. Bé que t’han enganyat / Prou que t’han enganyat
    2. Podria ben ser que Matagossos fora la clau
       1. Bé que podria ser que Matagossos fora la clau
       2. Prou que Matagossos podria ser la clau

No he vist la construcció en cap dels diccionaris estudiats. El DCVB conté, en l’entrada esser (exemplificant el valor ‘existir’, I, 1), un fragment en què ben ser està intensificat per molt: «Podria molt ben ser que un altre se li emportés, Massó Croq. 44.».

5.3    El cor del treball: del bé / ben qualitatiu al quantitatiu

En haver descrit els fonaments i l’estructuració de les quantitats indefinides, hem de focalitzar el centre d’este treball: mirar d’entendre com hem pogut crear un valor quantitatiu expressiu (una paraula ben popular) partint d’un valor qualitatiu (un dibuix ben fet).

En el camí que desplegarem, hi hauran tres parts. En primer lloc, deduirem quin és el factor que, partint d’un adverbi de manera que significa ‘adequadament’, possibilita que els parlants comencem una evolució semàntica (§5.3.1). En segon lloc, descriurem les fases específiques de l’evolució. En eixe procés, trobarem com passem d’un valor qualitatiu secundari (‘del tot adequadament’) al valor quantitatiu (‘molt amb expressivitat, §5.3.2). En tercer lloc, justificarem les restricccions, les conegudes (per quin motiu el ben quantitatiu no s’aplica ni a verbs ni a noms) i aquelles altres que fins ara no havia vist formulades (per què no podem dir *ben tres, o *ben per tu, o *ben molt, §5.3.3).

5.3.1   ¿Quin és el motor de l’evolució?

Per vore si trobem alguna claroreta en la foscor, notarem que el valor ‘adequat’ és informatiu quan una cosa o una activitat es pot fer bé o malament. No és igual fer pastissos que fer pastissos bons; no hi ha la mateixa informació en treballar la terra  i en treballar la terra bé. En canvi, tenim activitats en què bé pareix dubtós. Més amunt, hem parlat  de carn cuita (§4.2.2, 9). Quan posem un menjar a coure, no hem de fer res, de manera que al cap d’un temps o estarà cuit o no estarà cuit. En eixos casos, usar bé o ben pareix que va unit al valor de del tot: Has de coure bé la carn. Si es desfà un poc, no passa res. Un altre exemple: M’agrada la carn ben cuita: que es desfaça en la boca. Ara: no podríem negar que, en eixes oracions, ben seguix significant ‘adequadament’.

Mirem més activitats que tenen la mateixa ambivalència. Parlant de les intervencions orals d’un actor de teatre, si diem Ho té molt ben estudiat comuniquem que ha estudiat una cosa molt adequadament. Però ¿no interpretem també que ho ha estudiat tot, de cap a cap: del tot? Estudiar les intervencions orals d’un paper dramàtic comporta memoritzar-les, i l’oració que analitzem expressa que l’actor té el paper del tot memoritzat, de manera que no dubta fent el paper. Semblantment, si algú té un secret molt ben guardat, és cert que l’ha guardat d’una manera molt adequada. Però també podem interpretar que el secret està guardat completament: del tot guardat. En el cas que mirem bé una cosa, la mirem d’una manera adequada, però també podem dir que l’hem mirada de punta a punta, completament: del tot. Quan enganyem malament a algú, és senyal que ha vist l’engany (o ha sospitat) i, per tant, l’engany no s’ha produït (o no del tot). L’expressió enganyar bé comporta la negació de malament, de manera que hem enganyat adequadament: l’hem enganyat del tot.

El fet que hi hagen accions en què l’aplicació del circumstancial de manera adequadament és dubtosa explica l’actuació del DCVB. Davant de la construcció Tancar bé la porta, proposa el valor «amb perfecció» (§2.2, 8e.i). Realment, podem tancar malament un porta: quan no la tanquem del tot i, per tant, està mig tancada i mig oberta. Si una persona diu a una altra: Per favor, tanca bé les finestres, no és perquè el receptor no sàpia tancar les finestres, sinó perquè deu ser despistat o descuidat, de manera que pot no tancar-les, o tancar-les a mitges (com ara no posant el pestell). Igual passa en saber. Si u sap bé les taules de multiplicar, diem que sap dir les multiplicacions bàsiques sense dubtar: les sap del tot.

«Amb perfecció», proposa el DCVB. Però també hauria pogut dir no fragmentari, no en part, no a mitges, sinó del tot, total, completament, sencer, de cap a cap. En definitiva, bollir bé la verdura significa bollir-la del tot adequadament. Si posem la verdura en aigua i la fem bollir, estarem en el camí de l’adequació; però, si apaguem el foc a mitjan bollir, l’adequació no serà completa, no haurem completat el procés, de manera que ens haurem quedat a mitjan cocció. Això comporta que, en l’ús dels verbs anteriors, hem afegit la matisació del tot: bollir bé significa bollir del tot adequadament. O, simplement, bollir del tot.

Més avant, intentarem deduir si estem davant del motor de l’evolució. Ara, pararem l’avanç per a notar que el valor dit (‘del tot adequadament’) és el que el DCVB assigna al bé qualitatiu general: «de manera adequada a la perfecció d’una cosa» (§2.2, 8b):

1. Verbs que comporten un valor específic per a bé
   1. Hi han accions en què és dubtós aplicar el valor adequadament, siga perquè l’acció és simple o siga perquè només es pot fer d’una manera (coure una verdura, estudiar un paper, tancar una porta, guardar una cosa, saber una taula de multiplicar).
      1. En eixos casos, l’aplicació de bé (coure bé una verdura) comporta el matís que el DCVB dona per al bé qualitatiu general: «de manera adequada a la perfecció d’una cosa» (§2.2, 8b).
   2. El resultat és que les construccions dites comporten el valor ‘del tot adequadament’ (o, simplement, del tot).
      1. No ens podem quedar a mitjan procés.
      2. Hem d’arribar fins al final del procés: completar-lo, fer-lo del tot.

Per a deduir si hem trobat el primer esclavó de l’evolució, mirarem què implica, per si això permet deduir quina seria la passa següent de l’evolució. Sabem que bé significa ‘adequadament’ amb els verbs com a regla general. Però hi han verbs particulars que obliguen a introduir una matisació quantitativa (‘del tot adequadament’, o simplement ‘del tot’). Si ara apliquem ben a constituents que no admeten el valor ‘adequadament’ (ben roig), resultarà que només serà factible interpretar ben com a del tot: no podem estar ‘adequadament rojos’. Només podem estar poc rojos, molt rojos, gens rojos o rojos del tot. Partint de tindre un secret ben guardat (‘del tot adequadament guardat’, o ‘del tot guardat’), hem arribat a sostre ben alt (‘sostre alt del tot’).

Això comporta que l’evolució estaria formada per estes tres fases:

2. Les tres fases de l’evolució
   1. Primera: bé significa ‘adequadament’ amb els verbs com a regla general.
      1. Havia fet bé la planificació.
   2. Segona: verbs que obliguen a introduir una matisació (‘del tot adequadament’, o simplement ‘del tot’).
      1. Havia de procurar bollir bé la ceba (= bollir-la del tot)
   3. Aplicació de ben a constituents que no admeten el valor ‘adequadament’.
      1. Ben roig: no podem estar ‘adequadament rojos’.
      2. Només podem estar poc rojos, molt rojos, gens rojos o rojos del tot.

Certament, hem d’explicar la variació semàntica: per quins motius hem passat de ‘del tot’ a ‘molt amb expressivitat’. I també hem de pensar sobre quin seria el procés d’aparició i expansió del ben quantitatiu.

5.3.2   De ‘del tot’ a ‘molt amb expressivitat’: una proposta

Farem primer una proposta sobre el procés expansiu, i en acabant intentarem justificar la interpretació de ‘del tot’ com a ‘molt amb expressivitat’. La primera passa seria aplicar ben als participis dels verbs que demanen interpretar bé com a ‘del tot’ (1a). En primer lloc, serien atributius: Ben bollida, la verdura és més digerible (‘bollida del tot adequadament, bollida del tot’). Eixe valor està molt prop del verbal: Quan bollim bé la verdura, és més digerible.

Seguim avant. De la mateixa manera que un adjectiu qualificatiu pot funcionar en general com a atributiu, també passa al revés. Per tant, els participis dits apareixerien com a qualificatius: M’han servit una carn ben cuita:

3. Primera fase per a crear el ben quantitatiu: aplicar ben als participis dels verbs que fan interpretar-lo com a ‘del tot adequadament, del tot’ (1a)
   1. Primera passa: quan funcionen com a atributius.
      1. Ben bollida, la verdura és més digerible (‘bollida del tot adequadament, del tot’).
      2. Valor pròxim al verbal; Quan bollim bé la verdura, és més digerible.
   2. En acabant, quan apareixen en la qualificació.
      1. M’han servit una carn ben cuita (‘cuita del tot adequament, del tot’).

Fins ara, ben conserva el valor ‘del tot adequadament’. Però el concepte adequadament deixa de tindre sentit si apliquem ben a adjectius atributius i qualificatius que no deriven de verbs. I eixa passa no seria difícil de fer: qui diu La carn li agrada ben cuita ¿no pot passar a dir La carn li agrada ben crua? Però cru és un adjectiu qualificatiu simple o primitiu (és a dir, no derivat de cap verb). Posteriorment, s’escamparia per altres adjectius atributius (Estic ben tranquil) i qualificatius (Han fet una finca ben alta). Finalment, també usaríem ben amb el quantitatiu poc (Menge ben poca carn) i amb circumstancials (Posar-se ben lluny dels extremismes).

En tots els casos anteriors, no podem interpretar ben amb el valor ‘del tot adequadament’. Davant d’eixa impossibilitat, actuaríem com en el pas de ‘adequadament’ (fer bé un dibuix) a ‘del tot adequadament’ (bollir bé la verdura): passaríem de ‘del tot adequadament, del tot’ a ‘del tot’ (La carn li agrada del tot crua, etc.):

4. Aplicació de ben a adjectius no derivats (a-b) i a circumstancials (c)
   1. Increment que no pareix difícil:
      1. De La carn li agrada ben cuita a La carn li agrada ben crua.
      2. Posteriorment: Estic ben tranquil. / Han fet una finca ben alta.
   2. Aplicació al quantitatiu poc.
      1. De carn, en menge ben poca.
   3. Amb circumstancials.
      1. Ara, ja estem ben prop de la meta.
   4. No podem interpretar ben com a ‘del tot adequadament’.
      1. Actuaríem com en el pas de ‘adequadament’ (fer bé un dibuix) a ‘del tot adequadament’ (bollir bé la verdura):
   5. Resultat: de ‘del tot adequadament, del tot’ a ‘del tot’.
      1. La carn li agrada del tot crua.

Ens queda la variació semàntica (per què interpretem ‘del tot’ com a ‘molt amb expressivitat’). En eixa variació, hi han dos incògnites: no és igual del tot que molt; a més, l’ús qualitatiu de ben no conté inherentment expressivitat (treballar bé / un treball ben fet). El primer problema que resoldrem és per què interpretem del tot, completament com a quantitat.

Els constituents nominals tenen modificadors qualitatius (taula quadrada de fusta) i quantitatius (moltes taules, tres taules). Però, fora dels constituents nominals, no hi han modificadors qualitatius: només són quantitatius (i, encara, quantitatius indefinits, Saragossà 2003: §2.2.10). Ací, no puc justificar les excepcions (més aparents que reals, un color violentament roig). Seguim avant. La quantificació es torna intensificació quan el nucli no és un constituent nominal (de moltes taules a camí molt llarg, suar molt, parlar molt adequadament). Eixe quadre comporta que, quan apliquem ben a un qualificatiu, a un atributiu o a un circumstancial, només pot expressar una intensificació.

Per una altra banda, els qualificatius intensificables amb ben i els circumstancials que admeten ben no tenen delimitació o frontera. Així, un color pot ser groc, molt groc o poc groc. En canvi, un color no pot ser, objectivament, gens groc, ja que aleshores no seria groc. Semblantment, un color no pot ser groc del tot (o completament groc). Entre els colors (i entre moltes qualitats), no hi ha delimitació, sinó una transició. Les construccions amb gens i del tot (gens groc, groc del tot) són una exageració, igual que quan diem que Sara és molt i molt honrada.

Si ara passem als circumstancials que admeten ben, trobarem el mateix panorama que en els qualificatius. Podem fer una cosa sovint, molt sovint o poc sovint; però, objectivament, no la podem fer ni gens sovint (no la faríem) ni sovint del tot (en eixe cas, no pararíem de fer-la).

I bé, ara lliguem caps i munyim-ho tot. Quan diem ben groc o ben sovint, la paraula ben singifica ‘del tot’ (del tot groc, del tot sovint). Com que eixa construcció és una exageració, resulta que, en l’aplicació quantitativa, la paraula ben és inherentment expressiva. Quant al valor quantitatiu objectiu de ben és la màxima intensificació que admet el nucli: la de molt. Si ho sumem tot, tindrem que el ben quantitatiu significa ‘molt amb expressivitat’. El camí que hem seguit comporta que són poc significatius els usos exclamatius que té esporàdicament el ben qualitatiu (¡Ben pensat! = ¡Que bo que hages pensat això!, ¡que oportú!).

Convé repetir que el valor semàntic descrit comporta un enriquiment: ben no és sinònim de molt, ja que el seu contingut semàntic també té (inherentment) expressivitat:

5. Interpretació de ‘del tot’ com a ‘molt amb expressivitat’
   1. Dos incògnites:
      1. De del tot a molt.
      2. Aparició de l’expresivitat (com a valor inherent).
   2. Noms: modificadors qualificatius (taula quadrada de fusta) i quantitatius (dos taules, moltes taules). Fora dels noms, només quantitatius indefinits (Saragossà 2003: §2.2.10).
      1. La quantificació es torna intensificació quan el nucli no és un nom (molt llarg, suar molt, molt adequadament).
      2. Efecte: quan apliquem ben a un qualificatiu, a un atributiu o a un circumstancial, només pot expressar una intensificació.
   3. Qualificatius i circumstancials que admeten ben: no tenen delimitació o frontera. Efectes:
      1. Un color pot ser groc, molt groc o poc groc.
      2. Objectivament, un color no pot ser gens groc (no seria groc); i tampoc groc del tot. Eixes construccions són una exageració.
      3. Circumstancials que admeten ben: igual.
      4. Podem fer una cosa sovint, molt sovint o poc sovint; gens sovint equival a no fer-la; del tot sovint comporta no deixar de fer-la.
   4. La paraula quantitativa ben singifica ‘del tot’ (del tot groc, del tot sovint).
      1. Comporta una exageració (c.ii). Efecte: el ben quantitatiu és inherentment expressiu.
      2. La màxima intensificació que admeten és la de molt (c.i).
      3. Resultat: el ben quantitatiu significa ‘molt amb expressivitat’.
   5. Hi ha un enriquiment: ben ≠ molt.

He de confessar que la proposta que he desplegat ací no va nàixer espontàniament de mi, sinó de la lectura de Bernat i Baldoví: els exemples que trobava de bé i ben m’acostaren cap al camí que haurien seguit els parlants per a crear el bé / ben quantitatiu:

6. Origen de la proposta: reflexió davant d’exemples de Bernat i Baldoví
   1. Com a mínim que tinguera cada u el seu paper ben estudiat (v. I, p. 35)
   2. Hòmens que, ben mirats, venen a ser com este elefant (v. 5, Dolçaina.35)
   3. A fi que el secret estiga més ben guardat, publiquem-lo (v. 5, Dolçaina.188)

No cal dir que el procés descrit es pot produir en qualsevol llengua (o en qualsevol parlar). Una altra cosa és que tinga èxit social o que no en tinga. Això explica que en unes llengües el bé quantitatiu tinga molt d’ús (en valencià-català i en francés) i, en unes altres, no en tinga tant (§2.4.2).

5.3.3   Constituents que rebutgen el ben quantitatiu. Justificació de cada cas

Fins ara, hem explicat com parlem. Ara, ens encararem a una operació negativa: mirar d’entendre per quins motius no apliquem ben als adjectius numerals (no acceptaria ningú N’han portat *ben tres, de cavalls). També cal explicar què impossibilita que unim ben a una part dels circumstancials (com ara Ho ha fet *ben per tu). En tercer lloc, també hauríem de justificar quines propietats permeten subordinar ben a poc (Ha donat ben poques coses / parlar ben poc, etc.), però no als altres quantitatius indefinits (Ha donat *ben moltes coses / parlar *ben massa, etc.). En eixe camí, no cal dir que també hem d’explicar per quins motius no apliquem ben a noms (*ben cadires) ni a verbs.

Cal dir que, explicant construccions inexistents, també farem alguna deducció positiva. Així, la impossibilitat de dir Ell sabia *bona cosa que havia de vindre a les nou va unida a la causa d’haver creat la intensificació de la predicació, amb bé que (Ell bé que sabia que havia de vindre a les nou).

7. Justificació de construccions amb ben que no existixen
   1. Amb els adjectius numerals:
      1. N’han portat ben pocs, de cavalls.
      2. Però: N’han portat *ben tres, de cavalls.
   2. Amb una part dels circumstancials:
      1. Estava ben prop de mi.
      2. Però Ho ha fet *ben per tu.
   3. Amb els adjectius quantitatius indefinits, excepte poc
      1. Ha donat ben poques coses / parlar ben poc, etc.
      2. Però Ha donat *ben moltes coses / parlar *ben massa, etc.).
      3. Ha parlat ben poc
      4. Però Ha parlar *ben massa.
   4. Amb noms (i) ni amb verbs (ii). Hem creat a base de bé (iii).
      1. Moltes cadires però *ben cadires.
      2. Treballar *bé (amb el valor ‘molt’). Solució: a base de bé.
      3. Hui, ha treballat a base de bé: ni ha parat a dinar
   5. D’una construcció inexistent (ii) a justificar bé que (iv).
      1. La construcció bona cosa no és aplicable a tot verb:
      2. Ell sabia *bona cosa que havia de vindre a les nou.
      3. Construcció que hem creat: bé que.
      4. Ell bé que sabia que havia de vindre a les nou.

Començarem per l’enigma més simple. Com que ben forma part dels quantitatius indefinits (molt, prou, massa, tant, més, poc), és incompatible amb nuclis que tinguen un valor definit. Per tant, és comprensible que els numerals no admeten ben: tenen un valor definit o delimitat (o hi han tres taules o no hi han tres taules; i, en conseqüència, no és possible dir *molt tres).

Semblantment, un factor és una causa o no és una causa, sense gradació. Eixa propietat implica que els circumstancials causals no admeten ben ni en general els quantitatius indefinits (Ho ha fet *molt per tu / *ben per tu).

La tercera restricció (aplicar ben a poc –ben poc de formatge, ben poques hores–, però no a molt, prou, massa, més, tant) deriva del fet que tenim una pluralitat de quantitatius per a indicar quantitats superiors a la considerada normal, i només u per a expressar una quantitat inferior a la normal (poc); i, quan volem precisar per la part inferior, subordinem adjectius de la part superior a poc (molt poc, ben poc, massa poc, més poc, tan poc, Saragossà 2003: §2.2.7):

8. Justificació de construccions inexistents: *ben tres, *ben per tu, *ben molt
   1. Marc general: ben forma part dels quantitatius indefinits (molt, prou, massa, tant, més, poc).
      1. Efecte: és incompatible amb nuclis que tinguen un valor definit.
   2. Numerals: valor definit (o hi han tres taules o no n’hi han tres).
      1. No és possible *molt tres / *ben tres.
   3. Una part dels circumstancials. Un factor és una causa o no ho és, sense gradació:
      1. Ho ha fet *molt per tu / *ben per tu.
   4. Causa de *ben molt / massa / més… Però ben poc
      1. Quantitatius indefinits superiors (molt, ben, prou, massa, més, tant): es subordinen a l’únic inferior (poc): molt poc, ben poc, massa poc, més poc, tan poc (Saragossà 2003: §2.2.7).

Passem a la restricció més constatada: la impossibilitat de subordinar ben a noms (*ben cames) i a verbs. El ben quantitatiu té una aplicació sintàctica estranya: el trobem en constituents subordinats (qualificatius, el quantitatiu indefinit poc, atributius i circumstancials), excepte els verbs. Eixa exclusió té la finalitat d’evitar interpretacions errònies. Com que el ben quantitatiu prové de bé quan és circumstancial de manera (treballar bé), i la intensificació dels verbs va després dels verbs (Ha suat molt / Ha *molt suat), és comprensible que hajam reservat la construcció «verb + bé» per al valor bàsic de la paraula: circumstancial de manera. Comprovem-ho amb un exemple: la construcció pentinar bé només significa ‘pentinar d’una manera adequada’.

Recordem que, per a intensificar els verbs, hem creat la construcció bona cosa (suar bona cosa), estudiada més amunt (§2.3.3). També hem creat la construcció a base de bé: Hui, ha treballat a base de bé: ni ha parat a dinar.

9. Per què el valor quantitatiu de bé / ben no s’aplica als verbs
   1. Subordinem bé / ben a constituents subordinats (qualificatius, el quantitatiu indefinit poc), atributius i circumstancials. Però no als verbs.
      1. Finalitat: evitar interpretacions errònies
   2. Dos causes unides:
      1. El ben quantitatiu prové de bé quan és circumstancial de manera (treballar bé).
      2. La intensificació dels verbs va després (Ha suat molt / Ha *molt suat).
   3. Resultat: en «verb + bé», bé només és circumstancial de manera.
      1. Pentinar bé no pot significar ‘pentinar molt amb expressivitat’.
   4. Tenim dos construccions per a indicar el valor ‘molt amb expressivitat’, bona cosa (§2.3.3) i a base de bé:
      1. Hui, ha treballat a base de bé: ni ha parat a dinar

Certament, tenim verbs en què l’aplicació de bé com a circumstancials de manera és dubtosa (coure una verdura, §5.3.1, 1). En eixe cas, al costat de l’orde sintàctic regular (que implica els valors ‘del tot adequadament, del tot’: Ell sabia molt bé que havia de vindre a les nou) hem creat les construccions bé que i prou que, que solem posar davant de la predicació (com hem comentat al principi del treball, §2.1, 5): Ell bé que sabia que havia de vindre a les nou. Eixes construccions comuniquen que bé (o prou) és una intensificació de la predicació. Remarquem que, ara, no podem recórrer a bona cosa (Ell sabia *bona cosa que havia de vindre):

10. Les construccions bé que i prou que
    1. Són aplicables quan bé com a circumstancial de manera és dubtós:
       1. Coure bé una verdura, mirar bé una cosa, estudiar bé un paper, tancar bé una porta, guardar bé una cosa, saber bé una taula de multiplicar (§5.3.1, 1).
    2. Al costat de l’orde sintàctic regular (i), hem creat les construccions bé que i prou que (§2.1, 5):
       1. Ell sabia molt bé que havia de vindre a les nou (‘adequadament i també molt’).
       2. Ell bé que sabia que havia de vindre a les nou.
    3. Valor comunicatiu: bé (o prou) és una intensificació de la predicació.
       1. No bona cosa: Ell sabia *bona cosa que havia de vindre

En la justificació de construccions inexistents, hem d’explicar per què és factible dir un secret molt ben guardat, però no una torre *molt ben alta. Quan el modificador bé és un circumstancial de manera (Hem guardat bé el secret), es pot intensificar (com els modificadors no delimitats com a regla general: Hem guardat molt bé el secret). Si ara canviem el verb pel seu participi usat com a atributiu o com a qualificatiu, podem mantindre molt bé (canviat a molt ben: un secret molt ben guardat). En (11b), hi han més exemples.

En contra, quan ben és un intensificador (una torre ben alta, Vindre ben sovint) no es pot reforçar. El motiu d’eixa impossibilitat ja l’hem vist: l’únic quantitatiu indefinit que podem intensificar és poc (molt poc, ben poc…, 8d):

11. És factible un secret molt ben guardat, però no una torre *molt ben alta
    1. Ben intensificat: si ben és qualitatiu, és pot intensificar:
       1. Un circumstancial de manera (Hem guardat bé el secret) es pot intensificar (com els modificadors com a regla general: Hem guardat molt bé el secret).
       2. Pas del verb a un adjectiu atributiu o qualificatiu: un secret molt ben guardat.
    2. Més exemples.
       1. El treball que ha portat està molt ben fet.
       2. És un xicot molt {ben plantat = ben paregut = guapo, templat} = plantat d’una manera adequada.
       3. Cada u ha de tindre el seu paper molt ben estudiat.
    3. Ben intensificador
       1. Quan ben és un intensificador, no es pot reforçar.
       2. Causa: només es pot reforçar el quantitatiu de la part inferior (molt poc, massa poc, ben poc, 8d).

Per una altra banda, convé tindre en compte que qui tinga un parlar viu recorrerà més voltes a la paraula expressiva (ben). En canvi, qui siga més mesurat i contingut l’usarà més poc (o no la usarà). La informació empírica següent ho corrobora:

12. Variació en l’ús de ben segons el caràcter de cada u
    1. Carme Morales (Altea, Marina Baixa, 2013): en unes entrevistes, va trobar que els hòmens no usaven ben, contràriament a les dones. Ho explicava pel caràcter més obert i alegre de les dones que havia entrevistat. Els hòmens intensificaven amb la paraula més objectiva, molt. Exemples que va trobar en les entrevistes:
       1. Ell tenia uns ulls ben bonicos
       2. Jo, ben guapa

Acabaré recordant que, de l’ús qualitatiu de ben, prové la parella bencarat i malcarat. Bernat i Baldoví usava els dos adjectius composts:

13. Fraseologia que prové de l’ús original: bencarat i malcarat
    1. Era un home bencarat (v.5, Dolçaina.40)
       1. ‘té una cara adequada, qualitat interpretada com a bonica’
    2. Ser malcarat: ser lleig; sobretot fer mala cara perquè u està enfadat o perquè té mal geni. Exemples del DCVB:
       1. Davant dels guardes severs i malcarats, Víct. Cat., Ombr. 39.
       2. Era un dia lleig, brúfol, malcarat com un diable, Pons Com an., 106.
       3. «Guarda’t d’home malcarat i de vent acanalat».

Sobre els usos expressius de ben, opinaré que els escriptors tenen l’obligació de conéixer i integrar el valencià viu del seu entorn social. Naturalment, cada u ha de ser lliure d’escriure d’acord amb la seua personalitat. Però només podem ser lliures si coneixem la realitat i, a partir d’eixe coneiximent, triem. La formació i la llibertat estan tan unides com la dominació i el dogmatisme.

En el cas d’ara, la paraula intensificadora ben és clàssica, és general de tota la llengua actual, i està profundament arrelada en el valencià viu. Això no obstant, hi han escrits valencians que pràcticament no l’usen (i no perquè estiguen elaborats des d’un caràcter mesurat, 12). Eixa actuació va unida a les gramàtiques catalanes (§4.1.2) i les valencianes (§4.2.2, §6.2) que coincidixen amb moltes del castellà: no considerar el ben quantitatiu.

14. Els escriptors i la llengua viva del seu entorn social
    1. Respectant la seua personalitat, tenen l’obligació de conéixer-la i integrar-la: cal conéixer i triar.
       1. La formació i la llibertat estan tan unides com la dominació i el dogmatisme.
    2. La paraula ben és clàssica i general en la llengua actual, però hi han escrits valencians que no l’usen.
       1. Fet unit a les gramàtiques que no consideren ben (§4.1.2, §4.2.2, §6.2), com moltes del castellà.

En l’estat de la qüestió sobre bé / ben (§2-§4), hem trobat, en primer lloc, propostes positives en tres diccionaris (DGLC, DCVB i DECLC, §2). En segon lloc, hem vist actuacions gramaticals amb factors positius (de Fabra, §3.3.2; i de Sanchis Guarner i Enric Valor, §4.2.1). En tercer lloc, hem descrit caracteritzacions que retrocedien davant de les aportacions dels predecessors (§4.1, §4.2.2). Ara, passarem a l’alternativa.

L’objectiu central és explicar de quina manera els parlants hem creat un valor quantitatiu (torre ben alta) a partir d’un valor qualitatiu (treball ben elaborat, §5.3). Però, tenint en compte que en la ciència no hi ha res solt o deslligat, i a la vista que les gramàtiques diuen molt poc sobre el camp semàntic de les quantitats indefinides (§3), dedicarem una secció a comentar com hauríem creat els valors fonamentals, i com hauríem desplegat l’estructura dels valors quantitatius indefinits (§5.2).

El resultat serà proposar dos estructures semàntiques diferents: l’una està formada per tres adjectius (prou / massa / pocs); l’altra està integrada per estes setze paraules (o construccions):

Estructura de la quantificació indefinida dels noms comptables: 16 components

1) molts

Ho saben molts estudiants

2) prou

Ho saben prou estudiants: cap al 75%

3-5) Ø / uns / alguns

Han portat {cadires / unes cadires} / Ho saben alguns estudiants

6) uns quants

Ho saben uns quants estudiants

7-8) uns pocs / algun

Ho saben uns pocs estudiants / Ho sap algun estudiant

9) pocs

Ho saben pocs estudiants

10) no (+ cap)

No ho saben els estudiants / No ho sap cap estudiant

11-13) tots, cada, qualsevol

Ho saben tots els estudiants / Ho sap cada estudiant / Ho sap qualsevol estudiant

14-16) quants, tants, més

¿Quants estudiants han vingut? / N’han vingut {tants com ahir / més que ahir}

Crec que eixa proposta encuriosirà els lectors, ja que els manuals que han estudiat en escola probablement no diuen res sobre com estructurem els valors quantitatius indefinits. Encara cridarà més l’atenció l’observació que les paraules equivalents de prou en les llengües de l’entorn (castellà: bastante; anglés: enough; francés: assez; italià: abbastanza) actuen totes com prou en el valencià general: tenen dos valors diferents (primer: En tinc prou, d’arròs; segon: Eixe és prou raret).

Això fa preguntar-se si parlem malament els milions de valencians que no diem bastant. També caldria reflexionar si parlen incoherentment els milions de catalans que podrien dir l’oració següent de l’intel·lectual i escriptor Miquel de Palol: «En la literatura catalana, hi ha prou autors competents, fins i tot molt bons, prou de mediocres i prou porqueria» (Avui 12-04-05, p. 22). Així mateix, hauríem de preguntar-nos si parlen confusament els milions de catalans que podrien dir esta altra oració: «Aquests plurals arcaics es troben encara avui usats prou sovint en la llengua escrita» (Fabra 1918: §33). La veritat és que les dos estructures semàntiques citades són les que fan que prou (i més quantitatius indefinits) tinguen dos valors diferents (en el cas de prou, ‘quantitat adequada per a una finalitat’, En tinc prou, d’arròs; i ‘quantitat o intensitat tirant a alta’, Eixe és prou raret, i els exemples de Palol i de Fabra).

També hauria de sorprendre el fet que algun no té el mateix contingut semàntic en el singular (8) que en el plural (5), cosa que no passa ni en els noms ni en els adjectius com a regla general. Això comporta que algun és una paraula extraordinària.

Seguim avant en la justificació del contingut de l’alternativa sobre l’ús quantitatiu de ben. Davant del retrocés que s’havia produït en una part de les gramàtiques posteriors a Fabra (§4.1, §4.2.2) reaccioní en la meua gramàtica tractant la paraula quantitativa ben d’una manera emotiva (Saragossà 2003). He trobat just reproduir ací eixe tractament (§5.1), ja que no ha tingut incidència en les gramàtiques posteriors (com comprovarem més avant en l’estudi de les gramàtiques de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, §6). La part final de l’alternativa consistirà en estudiar dos construccions particulars: ben bé pot ben ser que (§5.4).

5 Alternativa. Camp semàntic i procés de creació del ben quantitatiu

5.1    Un tractament emotiu del ben quantitatiu (2003)

En Saragossà (2003), descriguí el ben quantitatiu i el vaig contrastar amb la paraula anglesa very (1b):

1. Descripció del ben quantitatiu en Saragossà (2003: §2.2.10)
   1. «Quan volem intensificar d’una manera emfàtica un adjectiu o un nom subordinat, en valencià és normal recórrer a ben (i-ii). En canvi, no sóc conscient d’haver sentit, en el valencià espontani, que la paraula ben modifique un verb (iii).
      1. He vist un lleó [ben [nucligran]]
      2. Posa’t [ben [nucliprop de mi]]
      3. T’ho pots ben creure
   2. »La paraula ben ens pot ajudar a entendre l’ús de l’adjectiu anglés very. De la mateixa manera que no podem aplicar la paraula ben a noms (Han portat [^*ben [_nuclicadires] ]/Va menjar [^*ben [_nucli formatge] ]), very actua igual: l’anglés diu a very long day (com nosaltres un dia ben llarg), però no pot dir *very chairs, com nosaltres no podem dir *ben cadires. Quan quantifiquem positivament un nom, l’anglés diu a lot of chairs i, nosaltres, moltes cadires. El matís diferencial que té ben enfront de very és que ben és emfàtic, com ja hem dit. Quan volem intensificar un adjectiu o un nom subordinat d’una manera objectiva, recorrem a molt: Demà, serà un dia molt llarg.
   3. »Tornant a l’ús de l’adjectiu ben, convé observar que la llengua escrita hauria de tindre ben en compte eixa paraula útil, ben viva en la llengua del carrer.»

També tractí bona cosa:

2. Descripció de bona cosa en (Saragossà 2003: §2.2.11)
   1. «Seguirem l’estudi dels quantitatius indefinits per una construcció que és tan popular com uns quants: bona cosa (de). Té un valor semblant al de molt. La diferència és que molt quantifica d’una manera objectiva, mentres que bona cosa incorpora la subjectivitat de l’emissor, és a dir, comporta expressivitat. S’aplica sobretot a noms (i), encara que també el podem usar amb verbs (ii). La construcció bona cosa fa, amb els noms i amb els verbs, la mateixa funció que desplega ben amb els adjectius i amb els noms subordinats. També tenim la variant cosa de no dir, que s’aplica sobretot als verbs (iii).»
      1. En el seu aniversari, li varen regalar pocs llibres, però, de discs, li’n varen regalar bona cosa (= Li varen regalar bona cosa de discs)
      2. Parlar, parla bona cosa. Però, de faena, no en fa ni brot
      3. No saps tu com s’estima el meu fill la seua moto: cosa de no dir

He d’observar que, en el 2003, no sabia que el ben quantitatiu provenia del circumstancial de manera bé. Eixa ignorància em va fer incórrer en un error: posar un exemple en què ben és qualitatiu:

3. En el 2003, no sabia que ben provenia del circumstancial de manera bé
   1. Efecte: «Eixe intensificador admet reforçaments amb molt, prou, massa:
      1.  Ximo és un xicot molt ben plantat.» (Saragossà 2003: §2.2.10)

Una persona ben plantada no és una persona que està molt plantada, sinó que està plantada d’una manera adequada. És una manera expressiva de dir que algú és atractiu. El ben qualitatiu es pot intensificar (com els modificadors qualitatius com a regla general). En canvi, el ben quantitatiu no es pot reforçar, no debades és un reforçament en ell mateix (i expressiu).

5.2    Camp semàntic de les quantitats indefinides: fonaments i estructuració

En la mateixa gramàtica, expliquí per quin motiu l’article i els adjectius demostratius s’han d’agrupar amb els quantitatius (els «adjectius determinatius» de Fabra 1912, 1918): eixes quatre paraules (el, este, eixe, aquell) comporten que el receptor coneix les entitats de què parla l’emissor i, per tant, sap quina quantificació tenen. L’exemple que vaig posar és el de (4a.i). Quant a la quantificació, practiquí el camí de Fabra (1956: §38.f: dividir-la en definida i no definida, Saragossà 2003: §2.2.1):

4. Motiu d’agrupar sintàcticament l’article i els adjectius demostratius amb els quantitatius (els «adjectius determinatius» de Fabra 1912, 1918)
   1. el, este, eixe, aquell: el receptor coneix les entitats de què parla l’emissor; per tant, sap quina quantificació hi ha.
      1.  Tres alumnes m’han donat records per a tu. La veritat és que eixos alumnes sempre m’han parlat molt bé de les teues classes (Saragossà 2003: §2.4.1)
   2. Quantificació: el camí de Fabra (1956: §38.f: dividir-la en definida i no definida, Saragossà 2003: §2.2.1).

També expliquí per què la quantificació d’un nom i l’actualització són la mateixa noció (Saragossà 2003: §2.1.3): un nom no actualitzat indica una qualitat (una bossa de mà), mentres que un nom quantificat comporta una entitat (una bossa en una mà). Com que els circumstancials de manera indiquen qualitats internes del fet expressat per l’oració, els adjectius qualificatius que indiquen qualitats internes (que són la majoria) poden ser circumstancials de manera: una fruita perfecta / portar perfectament una cosa. Quan la qualitat interna l’expressa un nom subordinat, va molt sovint sense actualització: taula de fusta = entrar de costat. Eixe panorama explica per què els noms subordinats que són circumstancials de manera van tan sovint sense actualització (com ara en els de exemples de 1a.ii). Si el nom va amb un adjectiu quantitatiu, expressa una entitat (Va entrar al teatre per un costat):

5. Quantificació = actualització (Saragossà 2003: §2.1.3)
   1. Nom no actualitzat: indica una qualitat (una bossa de mà).
      1. taula de fusta / entrar de costat.
      2. anar {a peu / a genollons / de cul / de cap / a fosques / a espentes / a rebolcons / a palpes / a rastres / a pressa…}.
      3. «Contra corrent i a palpes, sens atinar a on» (Jacint Verdaguer, AtlàntidaVI; citat en DCVB, palpes).
   2. Nom quantificat: comporta una entitat (una bossa en una mà).
      1. una bossa en una mà
      2. Va entrar al teatre per un costat

En la mateixa gramàtica, intentí estructurar el camp semàntic dels quantitatius indefinits. En essència, la proposta és la següent. Els adjectius quantitatius indefinits fonamentals serien molt, poc, prou i massa. En tenim una pluralitat que indiquen una quantitat superior a la considerada socialment normal (molt, prou, uns quants…). En canvi, només disposem d’un adjectiu quantitatiu per a expressar una quantitat inferior (poc). Quan volem precisar per la part de l’escassetat, subordinem els adjectius de la part superior a poc (Han portat molt poques cadires / Han madurat massa poques peres):

6. Estructuració (I) del camp semàntic dels quantitatius indefinits (Saragossà 2003: §2.2.7)
   1. Els fonamentals serien molt, poc, prou i massa.
   2. Pluralitat per al valor ‘quantitat superior a la considerada socialment normal’ (molt, prou, uns quants…).
      1. Només poc per a una quantitat inferior.
   3. Efecte: precisió de la part inferior subordinant a poc els de la part superior.
      1. Han portat molt poques cadires / massa poques peres…

Els indefinits formen dos estructures diferents. En la bàsica, expressem valors quantitatius, sense fer-los dependre d’un factor extern (la segona estructura està vinculada a un factor extern, com comprovarem en el paràgraf següent). Dividim la quantificació d’una entitat en tres possibilitats fonamentals: gran o alta (n’hi ha molta), mitjana (n’hi ha, una quantitat indeterminada) i baixa (n’hi ha poca). Exemple: En les selves tropicals, hi ha molta vida. En els deserts, poca. Entre els tres graus dits, es posen les altres quantitats indefinides. En descriurem tretze (9-12).

Enfront de l’estructura purament quantitativa (que consta de més de deu membres), tenim la quantificació que depén d’un factor extern. Fem la quanitificació en relació a una finalitat (o vinculada a un efecte). En eixe cas, la quantitat d’una entitat només té dos possibilitats: o és adequada, o no és adequada. Si és adequada, ni en falta ni en sobra (prou). El valor dit es completa amb els dos mencionats: sobra quantitat (massa) i en falta (poc). Exemple: Despús-ahir, teníem massa farina. Ahir, en tinguérem prou per a fer el pa. Però, hui, en tenim poca.

En la meua gramàtica, parlava de valors objectius (els purament quantitatius) i subjectius (els valors vinculats a un factor extern, que pot ser la subjectivivat de qui parla, En tinc prou, d’arròs). Ací, he suprimit eixa terminologia per dos raons: el factor extern pot ser objectiu; i, sobretot, eixa dualitat no focalitza la propietat pertinent (quantificació no vinculada a un factor extern, i quantificació en relació a un factor extern):

7. Estructuració (II) del camp semàntic dels quantitatius indefinits
   1. Dos estructures diferents.
      1. Quantificació bàsica (no supeditada a un factor extern).
      2. Quantificació secundària (feta en relació a un factor extern).
   2. La bàsica (sense vincular ni comparar):
      1. Tres possibilitats fonamentals: quantitat gran o alta (n’hi ha molta), mitjana (n’hi ha, una quantitat indeterminada) i baixa (n’hi ha poca).
      2. Entre els tres graus dits, es posen les altres quantitats indefinides.
      3. Membres: més de deu.
   3. Quantificació supeditada a una finalitat (o a un efecte): la quantitat d’una entitat és adequada, o no és adequada.
      1. Adequada (ni en falta ni en sobra): prou.
      2. Si en sobra: massa; si en falta: poc.
      3. Membres: tres (prou, massa i poc).

L’adjectiu poc intervé en l’estructura bàsica (7a) i en la secundària (7b), de manera que té dos continguts semàntics: el bàsic (quantitat baixa, sense vincular-la): En els deserts, hi ha poca vida), i el secundari (quantificació inferior a la que necessita una finalitat: Han portat poques cadires per als convidats que tenim).

El camí de poc ha facilitat que prou acabe actuant d’una manera semblant. Al costat del valor bàsic (quantitat adequada per a una finalitat: prou farina per a fer una coca), també indica el valor ‘quantitat tirant a alta’ (quan diem que algú és prou raret, expressem que és una persona rara en un grau gens escàs). La consulta de diccionaris mostraria que totes les llengües de l’entorn actuen igual: castellà (bastante), francés (assez), anglés (enough), italià (abbastanza). En realitat, també molt admet usos supeditats a un factor extern (Han portat moltes cadires per als convidats que tenim):

8. De dos valors de poc a dos valors de prou
   1. Poc intervé en les dos estructures. Efecte: dos valors.
      1. Bàsic: quantitat baixa (En els deserts, hi ha poca vida).
      2. Secundari: quantificació inferior a la necessària (Han portat poques cadires per als convidats que tenim).
   2. Prou: ha actuat igual.
      1. Bàsic: quantitat adequada per a una finalitat (prou farina per a fer una coca).
      2. Secundari: quantitat tirant a alta (algú és prou raret).
      3. Llengües de l’entorn: igual (castellà, francés, anglés i italià).
   3. També molt admet usos supeditats a un factor extern.
      1. Han portat moltes cadires per als convidats que tenim.

En una obra més recent (D’ací i d’allà, C2, Tabarca, 2018, unitat 2), he proposat com estructuraríem una part significativa dels quantitatius indefinits:

9. Quantitats superiors a les considerades socialment normals. Noms comptables
   1. Molts: grau alt.
      1. Han portat moltes cadires
   2. Prou: grau tirant a alt.
      1. Ho saben prou estudiants: cap al 75%
   3. Ø / uns / alguns: grau indeterminat; positiu.
      1. Han portat cadires (quantificació indeterminada de cadires genèriques)
      2. Han portat unes cadires (quantificació indeterminada de cadires específiques)
      3. Han portat algunes cadires (quantificació indeterminada + vaguetat)
   4. Uns quants: grau positiu baix.
      1. Han portat unes quantes cadires
   5. Uns pocs, algun: grau positiu molt baix (al voltant de la unitat).
      1. unes poques cadires / alguna cadira (quantitat molt baixa + vaguetat)
10. Quantitat inferior a la considerada socialment normal. Noms comptables
    1. Pocs: grau negatiu.
       1. En els deserts, trobem pocs sers vius
11. Absència de quantificació. Noms comptables
    1. No (+ cap): absència de quantitat.
       1. No han portat cadires / cap cadira (absència + èmfasi)
12. A l’absència de quantificació (11), caldria afegir els tres adjectius que comporten el valor contrari.
    1. Totalitat: tots, cada i qualsevol.

En l’estudi de ben, ens acostarem cap al present mirant l’actuació de manuals valencians. Hem vist (§4.1) que els autors catalans posteriors a Fabra (Marvà 1932, Badia 1962) és com si hagueren tingut poc en compte les obres del lingüiste barceloní, sobretot el seu diccionari (DGLC, 1932). Eixe mateix comportament trobarem en una part dels gramàtics valencians posteriors a Fabra (Salvador 1951, IIFV 2002).

Però, ara, hi ha un factor nou: el fet que els gramàtics més arrelats en la valencianitat (Sanchis Guarner 1950, i Valor 1973, 1977) consideraven com era el valencià usual del carrer (i, també, com era el seu propi model lingüístic). Això fa pensar que els autors valencians que no inclouen el ben quantitatiu (ben tranquil) no havien consultat les gramàtiques de Sanchis Guarner i Enric Valor (§4.2.2, 9), i tampoc havien tingut en compte com parlaven habitualment. També trobarem una confusió: parlant del ben qualitatiu (ben elaborat), posen un exemple del ben quantitatiu (§4.2.2, 10). A més, eixos tres factors negatius apareixen en una obra destinada «al món de l’ensenyament i dels mitjans de comunicació» feta per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (2002: 13).

Eixe panorama fa preguntar-se quin grau d’adequació a la realitat lingüística i quin grau de reflexió sobre el valor comunicatiu de les paraules estudiades han tingut els docents de valencià. Seria una bona investigació, que podria fer un graduat de la Facultat de Filologia o de la Facultat de Magisteri.

4.2    Manuals valencians: de Sanchis (1950) a IIFV (2002)

4.2.1   El contrast entre Sanchis Guarner (1950) i Salvador (1951)

En 1950, Sanchis Guarner publica una gramàtica escrita cap a 1940. No definix el concepte general adverbi de quantitat, però sí els seus membres. Certament, la caracterització és pobra (1b), però diria que la pitjor actuació teòrica és no dir res. Inclou ben (1b.iii), el definix com el DCVB («molt»), descriu l’ús («davant d’adjectius i adverbis») i posa exemples inequívocs (l’atributiu prim i el circumstancial tard):

1. Actuació de Sanchis Guarner (1950: §325)
   1. «Adverbis de quantitat»: 28; definix cada paraula.
      1. quant, tant, tan, molt, a muntó, a bondó, alamon, bona cosa, ben, poc, gens, una mica, no-res, no gens, més, menys, manco, almenys, tan sols, prou, bastant, massa, mig, solament, a soles, sols, només, quasi.
   2. Uns quants exemples:
      1. «molt en gran quantitat: Estudia molt.»
      2. «poc en petita quantitat: Estudia poc.
      3. «ben: sinònim de molt; s’usa només davant d’adjectius i adverbis. El xiquet està ben prim / Sopeu ben tard.»

Abans que Sanchis Guarner, Nebot (1894: 105) inclou ben en els adverbis de quantitat, i comunica d’una manera implícita que ben no tindria equivalència en castellà (2a). En canvi, Fullana no conté ben en cap de les seues gramàtiques (2b):

2. Gramàtics valencians anteriors a Sanchis (1950): també inclouen ben
   1. Nebot (1894: 105): posa {muy / molt, ben} en els adverbis de quantotat
      1. Informa d’una manera implícita que bien no s’usa en castellà com a quantitatiu.
      2. Té en compte que, enfront dels usos de muy en castellà, en valencià hi han dos paraules, molt i ben.
   2. Fullana (1915: 167) no posa ben en els adverbis de quantitat.
      1. Tampoc Fullana (1922: 70).

Al cap d’un any d’haver-se publicat la gramàtica de Sanchis Guarner, Salvador (1951) publica la seua. Però no té en compte com havia actuat Sanchis Guarner. En els adverbis de quantitat, copia literalment fragments de Marvà (1932: §214: «Són els mateixos mots que servixen d’adjectius quantitatius»; «i el numeral mig, esdevinguts tots ells invariables»). L’efecte és no considerar ben. Per contra, Valor (1973 i 1977) seguix la llista de Sanchis Guarner dels adverbis de quantitat (amb alguna variació). Conté ben amb un exemple adequat (3b). No definix els components:

3. Gramàtics valencians posteriors a Sanchis Guarner (1950)
   1. Salvador (1951: lliçó 50, §279): en els adverbis de quantitat, copia de Marvà (1932: §214), que no conté ben.
      1. «Adverbis de quantitat o de grau: Són els mateixos mots que servixen d’adjectius quantitatius (molt, poc, força, bastant, més, menys, prou, massa, quant, tant, que, gens i el numeral mig, esdevinguts tots ells invariables. Exemples: Menja molt; escriu bastant…»
   2. Valor (1973: 217-218; 1977: 189-190): inclou ben en els adverbis de quantitat, amb un exemple adequat.
      1. «Adverbis de quantitat»: seguix la llista de Sanchis Guarner (amb alguna variació), però no definix cada paraula.
      2. El campanar d’aquest poble és ben alt

4.2.2   L’IIFV (2002): absència de Sanchis Guarner i de Valor

Després de Valor (1973, 1977), fa la impressió que els autors valencians no consulten la gramàtica de Sanchis Guarner (1950) ni les de Fabra que qualifiquen ben com a adverbi de quantitat (1912, 1956). En posaré dos exemples.

Lacreu (1990) no conté ben en els «adverbis de quantitat» (§XXII). Quant a la teoria, no definix els conceptes que usa («numerals, quantitatius, indefinits»), les paraules quantitatives indefinides ni el camp semàntic que formen:

4. Lacreu (1990: XI: «Els quantitatius»; XXII: Adverbis de quantitat): absència de teoria i de ben
   1. Paraules tractades en els «quantitatius»: set:
      1. «molt / gaire», força, «prou / bastant», massa i que
   2. Adverbis de quantitat: sis:
      1. massa / molt / gaire / prou / bastant / gens

En el 2002, l’IIFV publica un llibre per als docents, caracteritza el camp semàntic dels quantitatius indefinits, i definix els conceptes quantitatius, numerals i indefinits. Ací tenim els tres conceptes quantitatius:

5. IIFV (2002, Guia d’usos lingüístics): definició dels «quantitatius, numerals i indefinits»
   1. «Els quantitatius expressen una quantitat com a conjunt. Així, es diferencien dels numerals, que indiquen una quantitat com a unitats o prenent com a base la unitat, i dels indefinits, que la indiquen d’una manera imprecisa.» (p. 130)

¿S’entén la definició anterior? L’institut interuniversitari atribuïx als «quantitatius» una propietat («expressar una quantitat com a conjunt») que també és aplicable als numerals: si diem tres taules, parlem d’un conjunt de tres taules. El fet de proposar una definició buida per als «quantitatius» permet definir els «indefinits» amb la propietat comuna dels «quantitatius» i dels «indefinits»: enfront dels numerals, indicar una quantitat no precisa. Per una altra banda, ja sabem que els adjectius numerals expressen una quantitat i, per tant, són «quantitatius».

En els adjectius numerals, l’IIFV apel·la a la unitat, que és el punt de partida: els numerals cardinals són el resultat del número u (la unitat) i l’operació de sumar. En canvi, l’institut no indica la conseqüència de fonamentar-se en la unitat: expressar quantitats precises. Eixa operació potser hauria mostrat als membres de l’IIFV que la definició dels «quantitatius» i dels «indefinits» no podia ser adequada, ja que entre quantitat precisa (els numerals) i  quantitat no precisa (els «indefinits»), no és factible cap altra possibilitat.

Podem notar que l’IIFV no considera l’actuació de Fabra (1956: §38.f), que posa algun, cert, qualsevol, cada, cadascun, tot amb els altres quantitatius indefinits (ací, §3.3.2, 5c):

6. Anàlisi de la definició dels «quantitatius, numerals i indefinits» de l’IIFV (5)
   1. La definició dels «quantitatius» («expressen una quantitat com a conjunt») també és aplicable als numerals (tres taules indica un conjunt de tres taules).
      1. A més, els numerals també indiquen una «quantitat» i, per tant, són quantitatius.
      2. Efecte: no entendre què són «els quantitatius».
   2. Els «indefinits» tindrien la propietat comuna dels «quantitatius» i dels «indefinits» (indicar una quantitat no precisa, en oposició als numerals).
      1. Efecte: no comprendre què són «els indefinits».
   3. Adjectius numerals: l’IIFV menciona la unitat, però no l’efecte (quantitats precises).
      1. Eixa propietat mostra la inadequació de les definicions dels «quantitatius» i dels «indefinits», ja que entre quantitat precisa (els numerals) i quantitat no precisa (els «indefinits») no cap cap altre concepte.
   4. No té en compte l’actuació de Fabra (1956: §38.f), que agrupa algun, cert, qualsevol, cada, cadascun, tot amb els altres quantitatius indefinits (ací, §3.3.2, 5c).

L’obra que comentem conté una novetat: descriure el camp semàntic que formarien. Fins ara, no hem trobat eixa operació en cap de les gramàtiques estudiades:

7. Descripció del camp semàntic dels quantiatius indefinits
   1. «Des d’un punt de vista semàntic, els quantitatius es poden classificar atenent a una gradació des d’una quantitat màxima cap a la quantitat nul·la, expressada de manera absoluta (molt / que / quant / força / poc / gaire / gens), comparativa (més / tant / menys) o relativa (massa / prou / bastant).» (IIFV 2002: 131)

Com que l’IIFV no definix els membres dels «quantitatius» i dels «indefinits», els docents només poden vore que molt i gens són els extrem de la «gradació». En canvi, no sabem com s’ha de distribuir les altres paraules dins de l’escala. Així, força ¿indicaria una quantitat inferior a que i quant? O poc ¿seria superior a gaire? Per una altra banda, la perspectiva relativa ¿a què és relativa? Sense explicar això, no podem entendre la perspectiva relativa (ni, com a conseqüència, l’absoluta). Finalment, per a entendre la comparació hem de dir què es compara. Al costat de les preguntes generals, també en podem fer una particular. La intuïció com a parlants vincula molt i la paraula antònima (poc), i també prou i massa. Ara: ¿no és estrany que prou i bastant siguen membres de la gradació relativa?

8. Incògnites de la gradació i les tres perspectives (relativa, absoluta i comparativa)
   1. Gradació: els extrems són molt i gens. Els altres membres ¿com es distribuïxen? Dos exemples:
      1. Força ¿seria inferior a que i quant?
      2. Poc ¿seria superior a gaire?
   2. Gradació relativa: l’IIFV no explica en relació a què és relativa.
      1. Intuïció: prou i massa s’oposen. Però ¿també forma part de la gradació relativa la paraula bastant?
   3. Gradació comparativa: cal dir què es compara.

El manual posa 13 «quantitatius» (7), entre els quals no està ben, absència que fa preguntar-se si els seus membres han consultat les gramàtiques de Sanchis Guarnes i de Valor. Això no obstant, l’obra sí que conte eixa paraula. Però està presentada com va fer Marvà (1932): com a adverbi de manera (9a.ii-iii):

9. L’IIFV (2002) no inclou l’adverbi de quantitat ben (7); sí els «adverbis de manera» bé / ben
   1. «Els adverbis bé i malament fan de complement del verb (i). Quan precedeixen una altra paraula modificant-la (ii) o es troben entre l’auxiliar haver i un participi (iii), adopten la forma ben i mal, respectivament.» (IIFV 2002: §5.4.1: «Els adverbis de manera»)
      1. No es troba bé / Això s’ha fet malament
      2. M’agrada la carn ben cuita / Això està mal fet
      3. T’ha ben enganyat / M’hi he mal acostumat

En carn ben cuita, podem aplicar el valor bàsic de la paraula ben: carn cuita d’una manera adequada. Però, mirant-ho bé, carn cuita ja comporta adequació. Qui diu l’oració M’agrada la carn ben cuita probablement vol comunicar que li agrada que la carn no solament estiga cuita, sinó ben cuita: molt cuita. La carn mal cuita difícilment agradarà a ningú. I, en tot cas, no és possible dubtar en T’ha ben enganyat.

Davant d’eixe panorama, cal preguntar-se com podem entendre que un institut universitari tracte bé i ben en els circumstancials de manera, però pose exemples en què és un adverbi de quantitat. La resposta podria ser la següent: el redactor no ha consultat la gramàtica de Sanchis Guarner ni les de Valor, però sí la de Fabra (1918), el qual incorre en l’anomalia de posar els adverbis de quantitat dins dels adverbis de manera (§3.2, 9). Una prova d’això és que l’exemple T’ha ben enganyat apareix en la font citada de Fabra. Ara: això significa que l’IIFV ha copiat l’exemple sense pensar en el significat de l’oració. Si els membres de l’IIFV ho hagueren fet, haurien trobat que ben no és un circumstancial de manera, sinó un intensificador del verb, i això potser els hauria fet adonar-se que s’havien deixat fora del manual una paraula tan popular com és el ben expressiu:

10. Anàlisi de l’actuació de l’IIFV (6)
    1. L’IIFV (2002) no consulta Sanchis Guarner (1950) ni Valor (1973, 1977).
       1. La font podria ser Fabra (1918), que col·loca els adverbis de quantitat dins dels adverbis de manera, i posa tres exemples, el segon dels quals reproduïx l’IIFV:
       2. «Era ben blanca / T’ha ben enganyat / Vés-hi ben aviat.»
    2. Els membres de l’IIFV miren la forma (bé, ben), però no el valor comunicatiu que expressa.
       1. Si hagueren complit eixa exigència teòrica, haurien vist que el manual no havia tractat, en els adverbis de quantitat, una paraula ben popular. I també haurien evitat l’error de posar un exemple quantitatiu de ben tractant el ben qualitatiu.

Resumim. L’IIFV (2002) fa una operació important: intentar caracteritzar el camp semàntic dels adjectius quantitatius indefinits (gradació absoluta / gradació relativa / gradació comparativa). Però no explica la terminologia a què recorre (8) ni definix el valor de cada quantitatiu (7). A eixes limitacions, cal afegir que, contra l’actuació de Sanchis Guarner i Enric Valor, l’IIFV no inclou la paraula ben en els 13 quantitatius indefinits que exposa (7). A més, probablement copia de Fabra (1918), però sense pensar en el valor quantitatiu de la paraula ben, de forma que posa exemples del ben quantitatiu en els adverbis de manera (9-10):

11. Resum de l’IIFV (2002)
    1. Camp semàntic dels adjectius quantitatius indefinits:
       1. Gradació absoluta / gradació relativa / gradació comparativa.
       2. No explica la terminologia (8), ni definix el valor de cada quantitatiu (7).
    2. Contràriament a Sanchis Guarner i Enric Valor, l’IIFV no posa ben en els quantitatius indefinits (7).
    3. Probablement copia de Fabra (1918), però sense pensar en el valor quantitatiu de la paraula ben. Efecte:
       1. Exemples del ben quantitatiu en els adverbis de manera (9-10).

Els successors de Fabra tenien a disposició les seues gramàtiques (1912, 1918, 1956), i també el seu diccionari (DGLC, 1932), així com el DCVB (1926-1968). Per a saber què han tret de Fabra (i del DCVB) els autors posteriors, i si han fet aportacions, estudiarem dos gramàtiques catalanes (Marvà 1932 i Badia 1962) i quatre manuals valencians (Sanchis Guarner 1950, Salvador 1951, Valor 1977 i IIFV 2002).

En els autors catalans, trobarem que ben desapareix dels adverbis de quantitat, i que tracten com a adverbi de manera (un plànol ben dibuixat) el ben quantitatiu (un espectable ben agradable). Això comporta que, en compte de seguir el camí que atribuïm a la ciència (sempre avançar), hom va arrere. I és que, en les ciències humanes, podem avançar si estudiem bé els predecessors. Però és factible retrocedir en el cas que no complim el deure de treballar assentats damunt dels muscles dels gegants que ens han precedit (un deure que és, alhora, científic i patriòtic). En els diccionaris, també hem trobat retrocessos (§2.4.1).

4.1    Una separació de Fabra: Marvà (1932) i Badia (1962)

4.1.1   La paraula ben en el «curs superior» de Marvà (1932)

En 1932, es publicà el Curs superior de gramàtica catalana, que a primera vista és simple i pedagògic. Mirem com actuà. Dins del capítol dedicat als adjectius (1g), trobem els qualificatius i els «determinatius», que contindrien els demostratius, els possessius, els numerals, els quantitatius, els indefinits, els interrogatius i els relatius:

1. Esquema de l’índex de Marvà (1932)
   1. Fonologia
   2. L’oració gramatical
   3. Categories gramaticals
   4. La conjugació
   5. Nom substantiu
   6. Article definit
   7. Adjectiu (qualificatiu i determinatiu). Els determinatius:
      1. demostratius, possessius, numerals, quantitatius, indefinits, interrogatius i relatius.
   8. Pronom
   9. Adverbis
   10. Sintaxi de l’oració complexa
   11. Conjuncions
   12. Preposicions
   13. La funció gramatical
   14. Formació de paraules
   15. Ortografia
   16. Prosòdia

Passem al tractament dels «quantitatius» i els «indefinits»:

2. Els «quantitatius» i els «indefinits» com a modificadors del nom en Marvà (1932)
   1. «Quantitatius. Els adjectius quantitatius expressen quantitat sense precisar-la. Són:
      1. quant, molt, tant i poc, de dues terminacions, així al singular com al plural; bastant i gaire, que sols tenen una terminació per al singular i una per al plural; més, menys, massa, força, que, gens i prou invariables.» (§159)
   2. «Indefinits. Els anomenats adjectius indefinits derminen el nom al qual s’ajunten, amb el mínimum de precisió. Són: un, algun, tot, mateix i cert, que tenen dues terminacions al singular i dues al plural; altre […], tal i qualsevol […], cada i […] Ambdós i sengles.» (§160)

Analitzem la teoria, que és mínima i aïllada. El fet d’indicar una quantitat no precisa (2a) només s’entén si l’oposem a la propietat definitòria dels numerals. Marvà no ho fa, i té una actuació metodològica incoherent: dividix els numerals abans de definir-los; i, quan els caracteritza (després de classificar-los), no dona la propietat definitòria («Els adjectius numerals poden ésser cardinals, ordinals, partitius i col·lectius. Els numerals cardinals anomenen simplement els nombres», §153 i §154).

La major part de les paraules dedicades a la teoria són per a la descripció de la flexió de cada paraula, com es veu en (2a; els claudàtors de 2b remeten a una informació flexiva que no he reproduït).

Si ara focalitzem el camp semàntic dels quantitatius indefinits, no trobarem res, ni tampoc sobre el contingut semàntic de cada quantitatiu indefinit:

3. Característiques de Marvà (1932)
   1. Teoria: mínima i aïllada.
      1. Quantitat no precisa: eixa propietat té valor quan mostrem l’oposició amb els numerals.
   2. Divisió dels numerals sense haver-los definit (i); els definix després de la divisió, i sense la propietat definitòria (ii):
      1. «Els adjectius numerals poden ésser cardinals, ordinals, partitius i col·lectius.
      2. »Els numerals cardinals anomenen simplement els nombres» (§153 i §154).
   3. Focus de la teoria: la flexió de cada paraula (2a; etc.).
4. Camp semàntic dels quantitatius indefinits: res.
   1. Contingut semàntic de cada quantitatiu indefinit: res.

L’absència de teoria es repetix en el tractament dels adverbis de quantitat, però ara hi ha una novetat: allà a on Fabra sempre havia inclòs ben, ara és absent:

5. Adverbis de quantitat: es repetix l’absència de teoria. Falta ben; en canvi, inclou moltes altres paraules (c)
   1. «Els principals adverbis de quantitat o de grau són els mateixos mots que serveixen d’adjectius quantitatius, i el numeral mig.» (Marvà 1932; §214)
   2. Exemplifica: quant, molt, tant, poc, bastant, gaire, més, menys, massa, força, que, gens, prou i mig.
   3. També inclou: només, sols, solament, gairebé, quasi, almenys, , un poc, una mica, un xic, no gaire, si més no

L’absència de ben en els adverbis de quantitat es completa amb el fet que, en els adverbis de manera, Marvà inclou un ben quantitatiu inequívoc (una cambra ben espaiosa) tractat com a adverbi de manera:

6. En els adverbis de manera, hi ha un exemple ben quantitatiu
   1. «Adverbis de manera. Els principals són:
   2. » bé, millor: Parla bé aquest xicot, però son germà encara parla millor.
   3. » ben (forma de bé davant l’adjectiu o l’adverbi modificat): La cambra és ben espaiosa. […]» (Marvà 1932: §211)

Això apunta que Marvà mirava la forma (bé, ben) i no el valor comunicatiu. Per una altra banda, això li dificultaria ser conscient d’una diferència entre la seua llengua i el castellà que ens ensenyaven (ben i molt contra muy).

Resumim. Mirada superficialment, en la gramàtica de Marvà fa la impressió que tot està classificat i definit, panorama que es complementa amb exercicis. Però la teoria comprensible i aplicable és escassa. No caracteritza ni el camp semàntic dels adjectius quantitatius indefinits ni els membres. En eixa situació, els exercicis consistixen en poc més que aplicar les formes que apareixen en les llistes (com ara les de 2b o 5b).

En el marc descrit, l’intensificador ben desapareix dels adverbis de quantitat (5b), fet que posteriorment passarà en més gramàtiques. En canvi, en els adverbis de manera posa un exemple del ben quantitatiu (tractat com a adverbi de manera, 6c). Eixe error (que també apareix en més obres) deu anar unit a no ser conscients de l’ús (tan popular) del ben quantitatiu:

7. Valoració de Marvà
   1. Teoria (comprensible i aplicable): escassa (2-3).
      1. No caracteritza ni el camp semàntic dels adjectius quantitatius indefinits ni els membres.
      2. Exercicis: aplicar les formes de les llistes.
   2. L’intensificador ben desapareix dels adverbis de quantitat (5b).
      1. Posteriorment, en més obres.
   3. Tracta com a adverbi de manera un exemple amb un ben quantitatiu (6c).
      1. Eixe error també apareix en més obres.

4.1.2   Badia (1962): seguix el camí de Marvà (1932)

En la gramàtica de Badia, no actuaré com en les de Fabra per a no fer tan llarg este estudi. Quan Badia (1962: §232) tracta els adverbis de quantitat, cita com a fonts les tres gramàtiques de Fabra que hem estudiat, i també la de Marvà (1932: §214) i el manual de Jordana (1933: 93-94):

8. Badia (1962): cita a Fabra, a Marvà (1932) i a Jordana (1933) com a fonts
   1. Fonts: les tres gramàtiques de Fabra (1912: 193-195; 1918: §101; 1956: §§ 38, 89), i Marvà (1932: §214-215) i Jordana (1933: 93-94).
   2. Tractament de Badia (1962: §232):
      1. «Adverbios de cantidad. Son, en primer lugar, todos los cuantitativos citados en el t. I (§128), es decir,
      2. »quant, molt, tant, poc, bastant, gaire, més, menys, força, que, gens, prou y, además, el numeral mig (§126), però hechos todos, tanto los cuantitativos com el numeral mig, invariables, como es natural tratándose de adverbios;
      3. »luego, unos cuantos adverbios cuantitativos específicos (només – sols – solament; gairebé – quasi; almenys), y algunes locuciones adverbiales de cantidad.»

Apareixen tres indicis que fan pensar que la font principal de Badia deu ser el tractament de Marvà. En primer lloc, el fragment de (6b.i) és com el de (5a). En segon lloc, si comparem la llista d’adverbis de quantitat que dóna Badia (6b.ii) amb les paraules que exemplifica Marvà (5b) trobarem que són les mateixes i que apareixen en el mateix orde. Només hi ha una diferència: massa (que Marvà posa entre menys i força) no apareix en la llista de Badia, potser per un error involuntari. En tercer lloc, després dels adverbis de quantitat que provenen de la quantificació del nom apareixen només, sols, solament, gairebé, quasi, almenys (6b.iii): les mateixes paraules i en el mateix orde que en Marvà (5c). Realment, les paraules de Badia (1962: §232) són paral·leles a les de Marvà (1932: §214).

També hi ha una prova negativa. Badia cita l’epígraf §101 de 1918, que conté tres exemples de ben: (Eran ben blanca. / T’ha ben enganyat. / Vés-hi ben aviat). De 1956, el segon que cita (el §89) inclou És ben lleig / Eren ben bé un centenar. Això no obstant, la gramàtica de Badia no conté ben, ni la construcció particular de T’ha ben enganyat, ni la construcció específica ben bé, exactament com la de Marvà (1932):

9. Indicis positius (a) i negatius (b) que fan pensar que la font principal de Badia (1962) és Marvà (1932)
   1. El fragment de (6b.i) és com el de (5a).
      1. La llista d’adverbis de quantitat que dóna Badia (6b.ii) conté les mateixes paraules i en el mateix orde. Només falta massa (entre menys i força en Marvà).
      2. Després dels adverbis de quantitat, hi han les mateixes paraules i en el mateix orde: només, sols, solament, gairebé, quasi, almenys (6b.iii i 5c)
   2. Les fonts citades de Fabra contenen ben (la de 1918, tres exemples), la construcció particular de T’ha ben enganyat i la construcció específica ben bé. La gramàtica de Badia no inclou cap dels tres constituents, com la de Marvà (1932).
      1. 1918: §101 (Eran ben blanca. / T’ha ben enganyat. / Vés-hi ben aviat).
      2. 1956: §89 (És ben lleig / Eren ben bé un centenar).

Finalment, trobem una dada que reforça el seguiment de Marvà: el fet que, en els cicumstancials de manera, també apareix el ben quantitatiu. Però, ara, no pareix que siga un error:

10. Tranctament de ben en els circumstancials de manera
    1. «Adverbios generales de modo. Los más importantes son: bé ‘bien’: ho ha fet molt bé ‘lo ha hecho muy bien’; este adverbio, delante de un adjetivo, de un participio o de otro adverbio modificado por él, toma la forma proclítica ben: és un espectacle ben agradable ‘es un espectáculo bien (o muy) agradable’; ben fet ‘bien hecho’; és ben bé ell mateix ‘es exactament él mismo’; como se puede apreciar por los pocos ejemplos transcritos, este adverbio no solo tiene el sentido de ‘bien’ (opuesto a ‘mal’), sino que a menudo posee un matiz ponderativo.» (Badia 1962 §231)

El gramàtic de Barcelona posa bé en els circumstancials de manera; però, tot seguit, diu que pot adquirir la forma ben, i no posa com a primer exemple una construcció qualitatativa (un vestit ben cosit), sinó necessàriament quantitativa (un espectable ben agradable):

11. Parlant dels circumstancials de manera (10), Badia (1962) exemplifica el ben quantitatiu
    1. Posa bé en els circumstancials de manera; però, quan diu que pot adquirir la forma ben, posa un exemple necessàriament quantitatiu (un espectable ben agradable).

Una investigació més detallada podria mirar si hi han gramàtiques catalanes que hagen seguit les gramàtiques de Marvà (1932) i de Badia (1962), i no les de Fabra (1912, 1918, 1956).

Aprofitant que Badia cita el llibre de Jordana, observaré que, en «els adverbis de manera» (p. 91) contrasta el castellà bien i el català bé i ben (en eixe orde). Tots els exemples són qualitatius: Habla bien / Parla bé / Bien hablado / Ben parlat (contra l’actuació de Marvà 1932). En canvi, quan arriba als adverbis de quantitat (p. 93-94), trobem nada, prou i menys, sols i solament, quasi, que i tant, però no ben:

12. Jordana (1933) inclou el bé / ben qualitatiu, però no el quantitatiu
    1. «Adverbis de manera» (p. 91): contrasta el castellà bien i el català bé i ben (en eixe orde):
       1. Habla bien / Parla bé / Bien hablado / Ben parlat.
    2. Adverbis de quantitat (p. 93-94): nada, prou i menys, sols i solament, quasi, que i tant. Però no ben.