Normativa: des dels parlants i per als parlants

Després d’haver vist que la grafia de les paraules derivades no té cap secret (és com la de les paraules simples, {assolar = passar}, {enriquir = Enric}, §3.1), ara haurem de bregar si volem reduir a la raó com escrivim les paraules compostes. ¿Per s’escriu Se m’ha fet un ull de poll (i no un ulldepoll)? Inversament, ¿per què és Alqueria Aiguamolls (Faitanar, ciutat de València) i no aigua moll? ¿És coherent que mal de cap (‘dolor en el cap’) i maldecap (‘problema’) tinguen una grafia diferent? Entrem de ple, lectors, en l’objecte d’estudi central d’este treball.

Aclarirem totes les qüestions dites (i, també, per què tenim paraules que actualment són simples, però que en el passat eren compostes, com també).

Ara: convé advertir que este article no serà passejar i cantar. Per a arribar als objectius indicats, necessitarem tot un article (que no serà curt). El fet que les paraules compostes siguen inherentment irregulars (§3.2, 4) ajuda a entendre que la realitat que tenim davant és peluda. En les dos primeres parts (§4.1-§4.2), ens encararem a  la part fàcil: justificar les grafies del títol (ull de poll, aiguamoll i desfer). La part difícil són les excepcions (§4.3-§4.4).

 

4.1    Dos regles simples: ull de poll i {aiguamoll, desfer}

 

Convé repetir que estem davant d’un tema complicat, que conté una casuística diversa i amb delimitacions difuses. No és gens fàcil actuar d’una manera metòdica fins a arribar a deduir la grafia de la darrera paraula composta que pugam trobar. Per a travessar el bosc, haurem de portar bon calcer i ben lligat.

Tot això és cert. Però també és veritat que hi han dos formes d’actuar: la pròpia de la ciència i la impròpia. L’actuació adequada va dels casos bàsics als secundaris; i, en tercer lloc, tracta les particularitats. En eixe camí, poden haver qüestions que es queden sense resoldre; però seràn secundàries, o particularitats. En canvi, en els fonaments hi hauran regles generals clares. Per contra, el camí inadequat és improbable que arribe a cap regla general, ja que vol aclarir particularitats sense haver estudiat els casos generals. Avançaré que això que estic dient no es limita a constatar principis de la metodologia de la ciència. També hi ha el fet que, en la grafia de les paraules compostes, Fabra avançà pel camí de la ciència (com comprovarem dos articles més avant, §6.1). En canvi, trobarem que, mig segle més tard, la Secció Filològica vol aclarir casos particulars sense tractar les regles generals (§10).

Repetim-ho: si actuem com toca, donarem regles generals (i farem claror). Toparem amb problemes; però aniran precedits de normes generals. Per contra, si focalitzem les particularitats una de dos: o obtindrem regles inadequades, o no elaborarem regles generals; tot seran particularitats i més particularitats (sense connexió: sense estructura). L’absència de normes generals fa arribar a un resultat paradoxal: tindre excepcions sense tindre regles. No cal dir que una tal realitat és impossible en la ciència: una definició (o una regla general) pot tindre excepcions; però no poden existir excepcions sense una regla de la qual són excepció. Reduïm-ho a un esquema:

1. Dos actuacions per a deduir la grafia de les paraules compostes
   1. La pròpia de la ciència.
      1. Dels casos bàsics als secundaris; al final, les particularitats.
      2. En els fonaments, regles generals clares.
      3. Qüestions sense resoldre: secundàries, o particularitats.
      4. Fabra (1956) anà per eixe camí (§6.1).
   2. La impròpia de la ciència.
      1. Vol aclarir particularitats sense haver estudiat els casos generals.
      2. Resultat: o regles inadequades, o excepcions sense regles.
      3. La Secció Filològica va per eixa opció (§10).
   3. En la ciència, no poden existir excepcions sense una regla de la qual són excepció.

Dos articles més avant (§6.1), trobarem que Fabra (1956) treballava amb tres regles generals, una per a ull de poll, una per aiguamoll, i la tercera per a desfer. La primera norma és que les paraules compostes que no tenen cap irregularitat sintàctica s’escriuen amb els membres separats (ull de poll). La segona regla és correlativa de l’anterior: la irregularitat sintàctica impulsa a aglutinar els components (aiguamoll). Si volem evitar la terminologia teòrica, podem parlar de construccions normals o «ordinàries» (que deia Fabra, §6.1, ull de poll), i construccions estranyes (aiguamoll). Lògicament, ara hi ha subjectivitat i falta de precisió.

La tercera regla és per a les paraules compostes amb un prefix compositiu. Eixe cas també espenta cap a l’aglutinació (desfer, refer). Convé notar que la tercera regla és predictible: si l’aglutinació està vinculada a la irregularitat sintàctica, a la vista que els prefixos són irregulars (tenen el valor d’una paraula, però no poden ser un constituent d’una oració, §3.2) aniran aglutinats gràficament. En síntesi:

2. Regles ortogràfiques que trobarem en Fabra (ací, en 6.1)
   1. Primera: separació dels components (ull de poll) quan no tenen irregularitats sintàctiques.
   2. Segona: amb irregularitats, aglutinació (aiguamoll).
   3. Tercera: els prefixos compositius, també són irregulars i, per tant, s’aglutinen (desfer).

 

4.2    Justificació de les regles fonamentals de la composició

Com podem comprovar, les regles bàsiques de les paraules compostes són simples. Però hem de plantar dos objeccions: a més de l’estudi de les particularitats (que en són moltes), queda la justificació de les regles, que és un factor indispensable. Hem d’explicar, necessàriament, per què tendim a aglutinar en les irregularitats sintàctiques. Les normatives lingüístiques són un fet humà, i en els fets humans tot té una causa (i, per tant, tot és explicable). També és factible que no trobem la causa d’un procés i, davant d’eixa ignorància nostra, adoptem una convenció. Però, en eixe cas, hem d’explicitar que la norma no es basa en dades empíriques i en argumentacions, sinó en un acord o convenció.

Els factors que expliquen l’aglutinació gràfica (unida a irregularitats) estan en la fonètica i en la morfologia. Les paraules compostes de poques síl·labes (dos o tres) poden perdre síl·labes tòniques, de manera que la pronunciació s’acosta a la d’una paraula simple. Això pareix obvi en desfer i refer. I ho intuirem una miqueta (no del tot) si comparem com pronunciem l’oració Tinc màl de càp (dos síl·labes tòniques) i Este xiquet, ¡quin maldecàp que és! (només hi ha una síl·laba tònica clara).

La fonètica té al costat la morfologia, que és visible (i, per tant, és clara). Amb mala sort, podem tindre dos ulls de poll. En canvi, quan u té molts problemes pot dir que té molts maldecaps. Tenim davant dels ulls una regla: quan un nom compost fa el plural com si fóra un nom simple (maldecap / maldecaps), aglutinem els components (encara que el nom en singular no vulnere cap regla sintàctica, com en [mal + de + cap]).

Com hem pogut intuir, el fet morfològic va unit a la fonètica (si els components no són llargs, és factible tendir a fer una síl·laba tònica només, fet fonètic que va unit a fer el plural com si fóra una paraula simple). Convé observar que, en les paraules compostes, una bona normativa deu fugir d’elaborar regles que es basen en la síl·laba tònica. La causa és que molts parlants no saben dir si en una construcció només hi ha una síl·laba tònica o si n’hi ha més d’una. Per tant, convé limitar-nos als fets pràcticament obvis: els sintàctics (un cagadubtes) i els morfològics (aiguamoll, maldecaps).

Abans de passar a l’estudi de particularitats, recordem les idees bàsiques, que són simples. En la regularitat, separem els components (ull de poll); per contra, els aglutinem en dos casos: quan hi ha una irregularitat sintàctica (un vaivé), i quan la irregularitat només és morfològica (maldecaps). L’aglutinació gràfica va unida a una tendència que pot aparéixer quan la paraula composta és curta (dos síl.labes, tres): perdre una síl·laba tònica. Eixa variació fonètica sol anar unida a tractar la morfologia de la paraula composta com si fóra simple (tindre molts maldecaps):

3. Justificació de les regles (2): en la fonètica i en la morfologia
   1. Les paraules sintàcticament irregulars solen tindre la flexió de les simples (aiguamoll / aiguamolls).
      1. En eixe cas aglutinem.
   2. Les paraules compostes curtes poden perdre síl·labes tòniques.
      1. Primer efecte: s’acosten a una paraula simple (desfer, refer).
      2. Segon efecte: poden adoptar la morfologia d’un nom simple (Tindre molts maldecaps).
   3. Les normes ortogràfiques deuen fonamentar-se en la sintaxi (un cagadubtes) i en la morfologia (aiguamoll, maldecaps).
      1. Causa: la quantitat de síl·labes tòniques costa de percerbre als parlants normals i corrents.

 

4.3    Excepcions que, paradoxalment, són positives

La part de les excepcions és densa. Per a impulsar a llegir-la, començarem per dir què intentarem aconseguir:

4. Cinc objectius de §4.1
   1. En les particularitats, procurarem explicar l’existència de dos grafies diferents per a dos valors diferents: mal de cap i maldecap.
   2. Justificarem la grafia aiguardent (i no *aiguaardent), i també la paraula que acabem d’usar (en compte de *tanbé, o *tan-bé, o *tan bé).
   3. En tercer lloc, ens preguntarem per què escrivim vagó restaurant (i no *vagorestaurant).
   4. En el camí, entendrem per quins motius durant segles hem escrit Això és pera tu (i no És per a tu).
   5. Finalment, trobarem dades que fan pensar en quines situacions la grafia de ull de poll és preferible en paraules compostes per prefixació (Jo no sóc anti res / La meua ex és molt racional).

Intentarem penetrar en la selva preguntant-nos si hem d’aplicar sistemàticament les dos regles vistes (ull de poll / aiguamoll, desfer). El pensament científic impulsa a dir que sí, i això per una raó elemental: perquè les regles sense excepcions són més simples. Però és un error mirar la metodologia de la ciència sense considerar l’objecte d’estudi (ara, les paraules compostes). Els principis metodològics sempre tenen la finalitat de facilitar l’anàlisi de l’objecte d’estudi; però no el poden substituir.

Si mirem el nostre camp, la primera dificultat que té qui escriu és saber de què està davant: d’una paraula composta, o d’una construcció sintàctica normal i corrent. Per a reduir la faena de la persona que escriu, observarem que no deu buscar les construccions regulars (que són infinites), sinó només les irregulars. I, per a arribar a eixe objectiu, pot limitar-se als fets que es veuen més fàcilment (la concordança: molts maldecaps, i no molts mals de cap; aiguamoll, i no aiguamolla).

Més que demanar operacions difícils als parlants (que qui escriu busque irregularitats sintàctiques), els lingüistes hem de ser solidaris amb les persones, i una bona manera és mostrar als parlants d’una llengua que bé que dominen el seu idioma. Així, és ben normal que pronunciem d’una manera diferent Tinc moltes voltes molt de mal de cap i Tinc molts maldecaps. A un parlant, li pot costar de percebre-ho. Però ha de saber que ho diu d’una manera diferent. Quan pronunciem mal de cap (dos síl·labes tòniques), la paraula té el valor ‘dolor físic en el cap’, i només l’usem en singular. És un nom no comptable (com formatge), encara que els metges poden diferenciar diversos mals de cap segons quina siga la causa (o podem tindre un mal de cap de matí i u quan ens gitem: dos mals de cap). La construcció mal de cap no és una paraula composta, ja que el valor que té correspon a la suma dels components (en definitiva, ‘dolor en el cap’); en canvi, maldecap (només amb una síl·laba tònica) és una paraula composta, vist que té el valor d’una paraula simple (‘problema, preocupació’):

5. Delimitació entre les construccions sintàctiques i les paraules compostes
   1. Paraula composta: la irregularitat més fàcil de percebre és la concordança.
      1. aiguamoll (no aiguamolla).
      2. dos maldecaps (dos ‘problemes’; paraula composta).
   2. Construcció sintàctica: dos mals de cap (dos dolors, en temps diferents; o dos classes de dolor en el cap; no és una paraula composta).

Tornem al dubte inicial (¿cal aplicar, sense excepcions, la separació i l’aglutinació?). Hem de tindre en compte, igual com en la derivació, els parlants poden perdre la consciència que una paraula és composta. ¿Qui havia caigut que la paraula també és tan + bé? Un exemple de la construcció tan bé apareix en l’oració Tan bé que s’està ací i tu te’n vols anar. Però no escrivim Jo *tanbé ho sé (¡ni Jo tan-bé ho sé, o tan bé!). Per sort per als parlants, escrivim Jo també ho sé. I és que, contra la precipitació que critica la dita irònica valenciana En ser negre, botifarra!, resulta que, quan hem perdut la consciència que una paraula és composta, aglutinem els seus components i els apliquem les regles ortogràfiques de les paraules simples, per molt regular que siga la construcció que en el passat originà la paraula que ha deixat de ser composta per als parlants (tan alt, tan bé, tan malament són construccions regulars). Per tant, tan + bé = també (com tombar).

La pèrdua de la consciència pot ser total (també) o no completa. La paraula salfumant pot evocar a algú el fum, però no sabem sintàcticament quina construcció hi ha ni com es combinen els valors. No és tan fosca la paraula aiguardent; però la inexistència del verb ardir i el fet que usem estar encés (no estar ardent) deu explicar que, en general, siga una paraula simple per als parlants, fet que té implicacions en la grafia: l’escrivim com a paraula simple (aiguardent), i no com a composta (*aiguaardent).

Per cert, la regla que comentem (si  perdem la consciència, apliquem l’aglutinació i les regles ortogràfiques de les paraules simples) qüestiona grafies que tenim: ¿quin parlant percep per a o com a com a paraules compostes? Fa molts segles que les percebem com a simples (i per això per a s’ha reduït en una part del valencià a p’a, i en català oriental i en balear a per’, igual que com a es reduïx sovint a com en català). De fet, ni els mateixos lingüistes hem sabut explicar per ara de quina manera hem passsat dels valor de per i de a al de per a, observació aplicació a com + a = com a. La percepció de per a com a paraula simple explica que hem grafiat pera durant centúries (ja apareix en el segle xiv: «paguen un libre de cera pera laltar de sent Francesch», 1321; i perdurava al principi del xx, «pera amidar les terres», Joan Maragall, 1906; dades tretes del CIVAL).

Resumim. La regla de la separació gràfica (ull de poll) té excepcions; però són unes excepcions que, paradoxalment a primera vista, són positives per als parlants (com ara també):

6. Una paradoxa: excepcions positives per als parlants
   1. Podem perdre la consciència que una paraula és derivada o és composta
      1. Exemples: carretera (ve de carreters): també és tan + bé.
   2. Quan la perdem, apliquem l’ortografia de les simples (no *tanbé, o *tan-bé, o *tan bé), fet que simplifica l’ortografia per als parlants.
      1. Igual actuem quan la pèrdua no és total (aiguardent; no existix ardir, i usem estar encés).
   3. Explicació de pera durant segles («pera amidar les terres», Joan Maragall, 1906).

 

4.4    Un principi important: facilitar la lectura

La regla de l’aglutinació (aiguamoll, desfer) ¿també té excepcions? La resposta torna a ser positiva. En un altre article (§3.2), hem observat que són irregulars els noms composts per dos noms (vagó restaurant), ja que el segon no s’unix al primer amb una preposició (construcció regular: planta + de + el jardí). Però no aglutinem els components (no escrivim un *vagorestaurant). Si heu intentat llegir la grafia anterior, probablement l’heu trobada llarga i pesada (a pesar d’haver vist unes línies més amunt vagó restaurant). Preguntem-nos per la causa de la dificultat.

Quan llegim, no mirem totes les lletres d’una paraula. Anem mirant-ne fins que endevinem quina paraula és; en arribar a la sospita, la vista salta fins al pròxim buit gràfic i comença a llegir la paraula següent. Eixa és una de les raons que expliquen per què hi han errors de picatge que s’escapolixen de les relectures de l’autor.

Si apliquem el mecanisme de llegir a *vagorestaurant, comprovarem que ja hem resolt la incògnita. La vista comença a llegir lletres, però no endevinem quina paraula és, de manera que hem d’arribar fins al final (i potser hem de tornar cap arrere, de tan llarga que és la grafia). En canvi, quan llegim vagó restaurant mirem les quatre lletres de vagó, interpretem quina paraula és, i quan hem vist restau- potser ja en tenim prou per a endevinar la construcció.

La proposta feta comporta que la grafia que tenim (vagó restaurant) és, certament, una excepció a les regles generals de la grafia de les paraules compostes; però torna a ser una excepció positiva per als parlants (en concret, per als lectors). A més, en les paraules compostes formades per dos noms probablement no perdem cap síl·laba tònica, i el plural l’apliquem només al primer nom (dos vagons restaurant, dos conceptes clau).

Realment, la grafia de les paraules compostes demana la moderació de no ser més papistes que el papa. Constantment, un bon lingüiste ha de tindre en compte que la llengua és per a les persones. En el cas de les paraules compostes, quan l’aplicació de les regles generals de la grafia (ull de poll, aiguamoll, desfer) té efectes negatius (un *vagorestaurant) les hem d’ignorar. En el conjunt de les paraules compostes, és possible que la causa de l’efecte negatiu estiga en factors estructurals. Així, els prefixos compositius són sovint curts (des-fer, re-fer); per contra, els  components d’un nom compost no solen ser-ho  (vagó restaurant). En síntesi:

7. No apliquem les regles generals (ull de poll, aiguamoll, desfer) quan tenen efectes negatius
   1. Escrivim vagó restaurant (construcció irregular) perquè costaria d’interpretar un *vagorestaurant.
      1. Lectura: llegim lletres fins a endevinar quina paraula és.
      2. Components llargs: l’aglutació obliga a llegir-les totes.
   2. Reforç: en les paraules compostes formades per dos noms, conservem les síl·labes tòniques, i el plural el té el primer nom (dos conceptes clau).

També és factible que l’efecte negatiu vinga d’un fet puntual. Després de la penúltima modificació ortogràfica de la Secció Filològica, es va fer famós l’exemple de qui ja no és portador de sida: serà un ex portador; però no pot ser un exportador (que comporta tindre la sida i propagar-la).

Tenint en compte que les llengües són potencialment infinites i que els parlants sempre estem creant paraules noves i perdent-ne de velles, ¿no seria prudent recomanar als parlants reflexius que actuen per ells mateixos? En concret, quan trobem que una grafia aglutinada pot crear confusió en els lectors ¿no faríem bé d’aplicar la regla de ull de poll (o de vagó restaurant)? Em posaré a mi mateix com a exemple. Al cap d’un cert temps d’haver redactat un document, el vaig rellegir i m’emboliquí davant de la grafia «antirés» (que vaig llegir igual que interés). Observeu: si l’autor s’enganya, ¿què pot passar en molts lectors? La meua reacció immediata va ser canviar aquella grafia confusionària i adoptar una grafia que qualsevol lector llig bé immediatament: Jo no sóc anti res.

Convé notar que, en els nostres dies, hi ha més que separació entre el prefix compositiu ex- i el nom. En efecte, els parlants poden deixar en el·lipsi el nom, com ara en l’oració següent: La meua ex és molt racional. No cal dir que tots heu interpretat la meua ex dona.

La paraula potser nova anti res ens permet fer una deducció general. Quan una paraula la diem tots (i, per tant, la coneixem tots), l’aglutinació no crea problemes si el primer component té una síl·laba o dos (excepte que hi haja una coincidència amb una paraula simple: ex portador / exportador). Però, quan creem una paraula composta (i, per tant, és nova), l’aglutinació gràfica pot dificultar la lectura (en compte de facilitar-la). I bé, si percebem el perill diria que no hem de dubtar: anti res. Els lingüistes tenim l’obligació de potenciar la seguretat dels parlants en ells mateixos, de manera que deuen solucionar problemes confiant en ells (contra desconfiar en ells i buscar la solució en llistes interminables). A més, el camí dit afavorix la formació i la responsabilitat. Ben mirat, en l’humanisme tot són guanys (al revés que en la dominació):

8. Més factors que desaconsellen aplicar les regles generals
   1. Que la paraula composta tinga la forma d’una paraula no composta.
      1. Un exportador de sida la té i la propaga.
      2. Qui ja no és portador de sida, és un ex portador (grafia de ull de poll, o de vagó restaurant).
   2. Paraules compostes noves, poc conegudes o desconegudes dels lectors.
      1. Poden crear confusió: «antirés» es pot llegir com interés.
      2. En canvi, és inequívoca la grafia Jo no sóc anti res.
   3. A més de ser noms recents, podem elidir el segon component de ex:
      1. La meua ex és molt racional (la meua ex dona).
   4. Criteri: si qui escriu pensa que els lectors poden malinterpretar-lo, té dret a recórrer a la separació gràfica.
      1. Eixe camí afavorix la formació i la responsabilitat: tot guanys

Tragam el cor del calçot. Sobretot en les paraules noves i en les poc conegudes entres els parlants, ens convé que la grafia de les paraules compostes siga flexible (en compte de la rigidesa eterna dels dogmes). També és factible que una persona escriga ¡Quins mal de caps que tinc per la grafia de les paraules compostes! ¿És important, això? Si Fabra va tindre algun error (com comprovarem dos articles més avant, §6.2), poc significatiu hauria de ser que algú escriga mal de caps (en compte de maldecaps). Certament, el nostre model lingüístic deu potenciar mals de cap i maldecaps; però ho hauríem de fer amb humanisme, desconfiant de la repressió (que aplica la rigidesa del garrot).

Recapitulem. La grafia de les paraules compostes té una part fàcil i una part més complicada. La part simple és que separem els components quan hi ha regularitat sintàctica (ull de poll), i els aglutinem si apareix una irregularitat sintàctica (aiguamoll, desfer) o morfològica (maldecaps).

Hem procurat justificar l’aglutinació gràfica recorrent a propietats fonètiques i morfològiques (una part de les paraules compostes s’acosten cap a les paraules simples, com es veu tan bé en mals de cap –construcció sintàctica, ‘dolors en el cap’– i maldecaps –paraula composta, ‘problemes, preocupacions’–).

La part més difícil és mostrar que hi han factors que anul·len les dos regles bàsiques. Així, quan els parlants perden la consciència (del tot o en part) que una paraula és composta aglutinem (també, aiguardent). D’eixa manera, hi ha unió entre l’ortografia i el saber dels parlants.

Per una altra banda, no hem d’aglutinar quan eixa grafia dificultaria la lectura perquè els components no són curts (paraules compostes de dos noms, un vagó restaurant). També hem d’evitar l’aglutinació quan impulsa a interpretar-la malament, siga perquè la paraula és recent (anti res, contra interés), o siga perquè coincidiria amb una paraula no composta ({exportar / exportador}; prefix compositiu: {ex- + portar = ex portador}).