Valencianitat activa des d’Alacant (V). Deformacions de la realitat per a dominar (§5.1-§5.2)

5      Deformacions de la realitat per a

dominar

5.1    Cap. 7. Llengües (o parlars) innatament superiors / inherentment

inferiors

Fins ara, hem comentat els sis primers capítols, que ocupen la mitat del llibre (p. 13-77). Els capítols restants (del 7 al 11) tracten conceptes que permeten aprofundir en la comprensió de la realitat valenciana. El capítol 7 reflexiona sobre les hipotètiques «llengües globals».

Hem vist que, en el món de les llengües, és factible presentar la realitat com no és (sovint, per a intentar dominar). Per a evitar alteracions de la realitat, convé tindre en compte tres bases. La primera és que cada llengua expressa la vida del poble o pobles que la parlen. Des d’eixa perspectiva, cada llengua és adequada. La segona base és que les llengües creixen quan les societats creixen. Això explica que a on més llengües hi han és a on les societats han creixcut poc (predominantment, en les selves tropicals, com ara Indonèsia o l’Amazònia). La tercera base és que, quan l’ús d’una llengua s’estén per fora del seu àmbit geogràfic i pot aspirar a ser la llengua de la humanitat, no és per raons lingüístiques, sinó per poder polític, militar, econòmic i cultural.

  1. Tres idees bàsiques sobre les llengües humanes
    1. Cada llengua expressa la vida del poble o pobles que la parlen.
      1. Des d’eixa perspectiva, cada llengua és adequada.
    2. Les llengües creixen quan les societats creixen.
      1. Poc de creiximent social: moltes llengües (com ara en les selves tropicals).
    3. Aspiració a ser la llengua de la humanitat: per poder polític, militar, econòmic i cultural.

Per a arribar a les hipotètiques «llengües globals», Juli Martínez comença per exposar la quantitat enorme de llengües humanes que hi han (sis milers, 2a), de les quals la mitat podrien desaparéixer en pocs anys (2a.ii).

  1. Sis milers de llengües, el 50% en perill de desaparéixer
    1. «Es calcula que al món es parlen entre 6.000 i 7.000 llengües.
      1. »Només en 8 estats (és a dir, demarcacions polítiques), se’n parlen més de 3.500: 832 a Papua Nova Guinea, 731 a Indonèsia, 515 a Nigèria, 400 a l’Índia, 295 a Mèxic, 286 al Camerun, 268 a Austràlia i 234 al Brasil (UNESCO, 2003).» (p. 77)
      2. «La UNESCO considera que al voltant del 50% de les llengües del món es troba en perill de desaparició.» (p. 77)

Per a facilitar l’anàlisi d’idees no certes, el nostre autor nota que el verb globalitzar significa ‘uniformar’ quan s’aplica a la forma de ser i de parlar de les persones i dels pobles (3c). Per a l’humanisme europeu, els sentiments i la raó de les persones són universals, que és una idea prou diferent de la «globalització». En eixa concepció, tota llengua és local (3a.i). El pedagog de la Universitat d’Alacant exposa clarament quins factors fan que unes quantes llengües s’hagen escampat geogràficament (3a.ii). En (3b.i), estan les onze llengües amb més parlants.

Cal destacar que, al costat del 335 milions que té l’anglés com a llengua materna (3b.i), n’hi han 1.165 milions que la tenen com a llengua segona o com a llengua estrangera (3b.ii). Eixa dada mostra com avança l’anglés cap a ser la llengua més usada en la comunicació internacional.

  1. Valors humans universals (a); tota llengua és local (i); llengües amb més parlants (b); valor de globalitzar aplicat a la cultura (c)
    1. «Això implica que el que és global és la condició humana, és a dir, la igualtat en drets i en facultats físiques o psíquiques, entre les quals hi ha la del llenguatge.
      1. »I també implica que, en cap cas, ni l’anglés, ni el castellà, ni el xinés, ni cap altre idioma són globals. Són llengües privatives d’una determinada comunitat lingüística,
      2. que s’ha expandit i ha crescut en funció no dels mèrits d’eixa llengua, sinó de la capacitat reproductora, conquistadora, militar i econòmica de les comunitats que les parlen. O, més en concret, dels nuclis de poder que han dut històricament les regnes d’eixes comunitats lingüístiques.» (p. 78; també en la p. 83)
    2. Les 11 llengües amb més parlants (i). Particularitat de l’anglés (ii).
      1. Xinés: 1.200 milions; castellà: 400; anglés 335; hindi: 260 milions; àrab: 240; portugués: 200; bengalí: 189; rus: 166; japonès: 128; lahnda (Paquistan): 90; javanés: 80; alemany: 78 (p. 80).
      2. L’anglés tindria cap a 1.500 milions (335 com a llenguqa materna, i 1.165 com a segona llengua o llengua estrangera, p. 124 nota 63). Senyal que avança cap a ser l’idioma més usat en la comunicació universal.
    3. «Globalitzar, de fet, s’utilitza com a eufemisme de uniformar, d’igualar en uns hàbits (lingüístics, alimentaris, actitudinals, de consum…).» (p. 78)

Per a acostar-se a les llengües que volen mostrar-se com a superiors, Juli Martínez nota que una part dels «nuclis de poder» (3a.ii) que han dirigit les comunitats lingüístiques que s’han estés geogràficament haurien actuat d’una forma «prepotent […] contra la perifèria conquistada, colonitzada i criollitzada», de manera que «no escatimen humiliacions contra la manera com els altres parlen la seua llengua» (4a). Hem arribat al supremacisme. Posa com a exemple el fet que les grafies del castellà ce-ci i za-zo-zu sonen se-si, sa-so-su en el 90% dels castellanoparlants; però, en els cursos internacionals, ensenyen la pronunciació del 10% (4a.i). Per cert, «reials acadèmies» (4a) conté les dos primeres paraules de la Real Academia Española.

  1. Supremacisme: els «nuclis de poder» (3a.ii) actuen d’una manera prepotent i humiliant davant de «la perifèria» d’una llengua
    1. [continuació de les paraules de 3a.ii] «En aquest sentit, potser no és sobrer explicar l’actitud prepotent que, des dels rovells d’algunes comunitats lingüístiques, emparats en reials acadèmies o en instituts la mar de ben subvencionats amb diners públics, s’emana contra la perifèria conquistada, colonitzada i criollitzada. Així, al marge d’espoliacions econòmiques, violacions dels drets humans, legislacions severes o qualsevol altre tipus d’actuació típica de la metròpolis contra les colònies, els nuclis influents d’algunes grans llengües no escatimen humiliacions contra la manera com els altres parlen la seua llengua.
      1. »Perquè, reflexionem: com hauríem de considerar, si no com a humiliació, que una llengua determinada establisca com a variable estàndard la que és pròpia d’una minoria dels seus parlants i, per tant, bandege la pròpia de la majoria? [exemple que posa: ce-ci i za-zo-zu sonen se-si, sa-so-su en el 90% dels castellanoparlants; però, en els cursos internacionals ensenyen la pronunciació del 10%.]» (p. 78-79)

El supremacisme sobre «la perifèria» d’una llengua es reproduïx davant de llengües externes. La prepotència (4) substituïx l’explicació racional d’un idioma. En compte de fonamentar-se en la història del poble o pobles que el parlen, recorren a la creació d’un mite: hi haurien llengües innatament superiors, i llengües inherentment inferiors; les superiors s’escamparien justament per ser superiors; i les altres s’arrupirien i s’arraconarien progressivament, fins a la mort natural. Els idiomes serien com les espècies animals: els uns estarien preparats per a evolucionar i perdurar; els altres, malformats, estarien predestinats a l’extinció. Hem passat del darwinisme dels animals i les plantes al darwinisme lingüístic (5a).

El nostre autor mostra que no és vàlid cap dels criteris que s’usen per a fonamentar que una llengua seria «global» (p. 79-84). Eixe resultat era previsible, ja que un mite creat per a dominar no pot tindre una base objectiva. El pedagog de Novelda tanca el tema d’una manera brillant: si hi han tantes espècies animals en perill d’extinció, no és per la seua capacitat d’adaptació al medi, sinó per l’acció humana; i, en les llengües, és igual (5c).

  1. Supremacisme: de la perifèria d’una llengua a llengües externes. Un idioma no s’explicaria per la història del poble que el parla, sinó perquè seria innatament superior (o inherentment inferior)
    1. «Els defensors de les llengües superiors desvinculen l’estat de salut de les llengües de la història que l’explica i, per contra, el vinculen amb una pretesa validesa innata de les llengües que, segons ells, hauria provocat que, amb el pas dels segles, les unes haurien anat expandint-se, mentre que les altres haurien anat arraconant-se. Aquesta línia argumental rep la denominació de darwinisme lingüístic.» (p. 79-80)
    2. Si el mite de les «llengües globals» s’ha creat per a dominar, no poden tindre una base objectiva els «criteris» usat per a deduir si una llengua seria «global».
      1. Demostració en les p. 79-84.
    3. «No és la falta d’habilitat per a adaptar-se a l’entorn la raó per la qual desapareixen hui dia espècies animals o llengües naturals. És, evidentment, l’actuació humana, desaprensiva i mancada d’escrúpols, la que ho provoca. Argüir una altra cosa no és més que simple mala fe o descomunal ignorància.» (p. 89)

Destaquem que el centralisme lingüístic (4) i l’imperialisme (5) són dos cares de la mateixa realitat: el supremacisme. Quan la dominació és interna, l’anomenem centralisme; quan és externa, imperialisme.

Mirant-ho bé, si una llengua humana destaca ha de ser per raons qualitatives. Com ara, els lectors del llibre que ressenyem veuen que l’alemany (una llengua amb pocs milions de parlants, 78; 3b) publica el 13% dels llibres del món. Eixe percentatge és més significatiu si tenim en compte que la llengua que està tornant-se mundial (l’anglés) edita el 28% dels llibres (p. 124, nota 61): l’anglés té cinc voltes més parlants que l’alemany, i es fan publicacions en anglés en països no anglòfons; però la quantitat de llibres en anglés només duplica els llibres en alemany.

En definitiva, si una llengua destaca és per les idees que s’elaboren (o s’han elaborat) en eixa llengua (com ara el grec clàssic). De jove, aprenguí del sociolingüiste Lluís Vicent Aracil que una de les maneres de ser útil al valencià era elaborar idees atractives per als destinataris, de manera que calia ser intel·lectualment rigorós i humanament profund.

  1. Supremacisme: centralisme i imperialisme (a). Importància real d’una llengua (b-c)
    1. Centralisme (4) i imperialisme (5).
      1. Dos cares del supremacisme.
    2. La importància de les llengües està en la cultura.
      1. Alemany (78 milions, 3b): el 13% dels llibres del món.
      2. Anglés (cinc voltes més parlants, i llibres en anglés en països no anglòfons): només duplica la quantitat (el 28%; p. 124, nota 61).
    3. Una llengua destaca per les idees intel·lectualment rigoroses i humanament profundes que s’elaboren (o s’han elaborat) en eixa llengua (com ara el grec clàssic).

 

5.2    Cap. 8. Del supremacisme a la substitució lingüística

El capítol 8 de L’espill lingüístic està dedicat al marc ideològic de les hipotètiques llengües superiors. Seguim, per tant, en deformacions de la realitat. Quan no hi ha supeditació a un altre idioma, l’aprenentatge de la llengua materna va unit a la formació del sentiment de pertànyer a una comunitat humana, procés que comporta adquirir una identitat social (7a). En canvi, en una situació de subordinació a una altra llengua poden ser negatius el sentiment i la identitat, de manera que eixa adversitat afavorix la substitució de la llengua materna per la dominant (7a.i).

  1. Efectes possibles de la subordinació lingüística: sentiment i identitat negatius, que afavorixen la substitució lingüística
    1. «La llengua que hem adquirit per via materna projecta cap a nosaltres, en graus diversos, uns valors identitaris i de pertinença a un grup.
      1. »En situacions de conflicte lingüístic greu, aquests valors poden minvar i, fins i tot, assolir una concepció negativa, açò és, el parlant renega tant de la identitat que li forneix la llengua, com dels sentiments de pertinença a la comunitat humana que la parla. Per tant, la relació identitària lògica entre llengua, parlant i grup s’estronca, i això pot ocórrer per diverses raons.» (p. 91)

En la dominació esbossada, el supremacisme recorre al prejuí per a impulsar i accelerar la substitució lingüística. La forma suau és fer bromes que, en realitat, busquen humiliar els parlants de la llengua supeditada (8a). I és que, per darrere d’eixe comportament, hi ha aversió contra els parlants de la llengua dominada, que es pot manifestar cruament (8a.i). Com que l’actitud descrita va contra persones (contra els parlants de la llengua dominada), seria també una manifestació de racisme (8b).

  1. Aversió del supremacisme contra els parlants de la llengua dominada (i): bromes per a humiliar-los (a). Racisme: va contra persones (b)
    1. «En aquest context, els prejudicis lingüístics esdevenen un aliat dels parlants de la llengua majoritzada –que transmeten, com una malaltia contagiosa qualsevol, als parlants de la llengua minoritzada que es troben en procés d’abandó lingüístic–. Un aliat que, en el millor dels casos, els permet bromejar sobre l’altre idioma (és a dir, humiliar-lo, vexar-lo);
      1. »i, en el pitjor dels casos, els permet vehicular el seu odi contra el diferent (contra el que consideren inferior).
    2. »Com veem, és una actitud substancialment semblant al racisme. [seguixen exemples reals, referits al valencià]» (p. 92-93)

Cal dir que, en el desplegament de l’aversió, intervenen sovint institucions públiques (és a dir, l’estat), com ara l’intent de canviar castellà per espanyol i dir contra els qui no tenen el castellà com a llengua materna: «Habla espanyol, que estamos en España» (9a). Qui té eixa ideologia es negarà a aprendre una llengua espanyola supeditada al castellà (9a.i), de manera que l’estat que potencia eixa actuació afavorix la ignorància, la qual facilita la dominació (el «ramat», 9a.ii).

  1. Intervenció d’institucions públiques en el desplegament de l’aversió
    1. «Des de les altes esferes de l’estat, s’ha apuntat una sentència que ha servit d’excusa i d’amenaça: “Habla español que estamos en España”.
      1. »I, per tant, hi havia llicència per a no aprendre i per a reduir cada volta més la vitalitat de les altres llengües.
      2. »Que les estructures d’aquest estat mal anomenat democràtic hagen impulsat i fomentat el dret a la ignorància seria certament sorprenent si no fóra perquè, com sabem, una societat ignorant és molt més fàcil de conduir i manejar, com si fóra un ramat.» (p. 96)

La incidència social de l’aversió (8-9) fa aparéixer tres efectes units. El primer és afavorir que l’ús de la llengua supeditada comporta conflictes, els quals són absents de l’idioma dominant (qui parla en eixe idioma no té problemes, 10a). Això crea inseguretat en els parlants de la llengua subordinada, i potencia el retrocés del seu ús públic (10b). Les reculades en l’ús fan que els parlants de la llengua dominada desconfien de la seua llengua (10b), i la unió de la inseguretat i la desconfiança acaben en la substitució lingüística (10c).

  1. Tres efectes de l’aversió (8-9): conflictes (a), inseguretat i desconfiança (b), i retrocés de l’ús públic de la llengua supeditada, fins a la substitució (c)
    1. «Aquesta actitud refractària a l’adquisició de la llengua de la terra d’acollida va acompanyada d’un segon comportament que és el que desencadena l’abandó lingüístic: el grup que parla la llengua d’acollida, és a dir, el grup que no ha emigrat, sent que el seu idioma es troba minoritzat en comparació amb l’altre –el preeminent, el recolzat per l’estat–. En conseqüència, van associant-hi una certa conflictivitat, detecten que usar-lo més enllà dels àmbits perfectament coneguts (la família, els amics) pot ser una font de problemes.
    2. »Aquesta incomoditat va estenent-se, va generant inseguretat respecte a la validesa de la pròpia llengua i, sobretot, provoca una percepció d’efectes letals: “si parle l’altra llengua, segur que m’entenen”. Això està en la base de la reducció d’àmbits d’ús i, de retop, de la pèrdua de la confiança cap a la llengua pròpia.
    3. »I quants parlants es mantindran fidels a la seua llengua si hi han perdut la confiança? Hi ha càlculs que apunten que, en una situació de conflicte lingüístic avançat, en què una llengua es troba en clara minorització, al voltant del 80% dels membres de cada generació abandonen la llengua. Així, no resulta complicat aventurar un futur molt poc afalagador per a la subsistència d’eixe idioma i, en necessària correlació, del poble que el parla.» (p. 96-97)

El nostre autor dedica espai a comentar l’expansió de la llengua dominant i la contracció de la supeditada. Una estaria vinculada a la «normalitat»; l’altra, a «l’excepcionalitat» (11a). El procés seria natural, sense imposicions (11a), unit a la «tradició» (11b; i també a Déu, 11b.i). Com en la propagació dels dogmes, cal repetir-ho i repetir-ho fins que la gent s’ho crega i ho trobe natural; i, aleshores, donen llibertat per a triar una llengua (11c).

  1. Expansió i contracció: «normalitat» contra «excepcionalitat» (a), sense imposicions (a), procés vinculat a la «tradició» (b; i també a Déu, i); repetició fins que la gent s’ho creu; aleshores, llibertat per a triar (c).
    1. «La minorització d’una llengua porta implícita la majorització d’una altra, la qual consolida el seu estatus preponderant gràcies al fet que és desproveïda de qualsevol percepció de conflictivitat. És a dir, la normalitat s’expressa en la llengua superior, mentre que només l’excepcionalitat és vehiculada amb la inferior. Per a arribar a aquest punt, els defensors de la llengua majoritzada tracten d’apartar-ne els comportaments impositius i, per contra, es basen per al seu propòsit en dos arguments quasi incontestables: la subtilitat i l’aptitud.» (p. 90
    2. «L’objectiu que persegueixen a tot arreu és que la percepció general siga que la seua llengua ostenta l’estatus superior, que és parlada per una infinitat de persones, que és la més apta per a una multitud de funcions i que, a més, si cal, és l’elegida per Déu per a comunicar-se amb els homes (o al revés, tant fa). I que tot això és per tradició, perquè “sempre ha sigut així”, de manera que ningú ho qüestione:
      1. »“Y no puede ser azar, no. O, si acaso lo es, dejadme esta emoción que me llena al pensar que las primeras palabras enhebradas en sentido, que puedo leer en mi lengua española, sean una oración temblorosa y humilde. El César bien dijo que el español era lengua para hablar con Dios. El primer vagido del español es extraordinario, entre los de sus hermanas. No se dirige a la tierra: con Dios habla, y no con los hombres.” [de Dámaso Alonso, 1964, poeta i filòleg destacat].» (p. 99)
    3. «Només cal repetir moltes vegades que una llengua serveix per a tot i que l’altra tan sols serveix per a parlar amb la família. I deixar que la gent trie lliurement.» (p. 99)

Juli Martínez descriu d’una manera emotiva els efectes personals i comunitaris de la substitució lingüística: els qui abandonen la llengua pròpia han de renegar de la seua identitat comunitària (12a.i); els qui la conserven acaben exiliats en la seua pròpia terra (12a.ii).

  1. Efectes personals i comunitaris de la substitució lingüística
    1. «Aquest desenllaç –l’abandó progressiu d’una llengua– és francament dramàtic per a tots els components de la comunitat lingüística minoritzada.
      1. »D’una banda, els qui decideixen abandonar la llengua pròpia (o es veuen abocats a fer-ho) estronquen el vincle identitari que tot ésser humà té cap a la llengua materna i, per tant, reneguen d’un dels elements bàsics que conformaven la seua personalitat.
      2. »De l’altra, els qui mantenen la fidelitat lingüística naden contra corrent, cada volta amb més dificultats, més pressió i més incomprensió. D’alguna manera, representen un tristíssim oxímoron: es converteixen en exiliats en la seua pròpia terra.» (p. 97-98)

 

Adquirible en llibreries. També en la pàgina web: https://publicaciones.ua.es/es/catalogo/societat-valenciana-en-l-espill-linguistic-la/978-84-9717-450-3

 

Aquesta entrada ha esta publicada en categories, Valencianitat activa des d’Alacant: Juli Martínez. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*