Valencianitat activa des d’Alacant (I). Fonaments de l’obra ressenyada (§1)

Valencianitat activa (i reflexiva) des

d’Alacant: Juli Martínez Amorós

 

Resum

Ressenya del llibre La societat valenciana en l’espill lingüístic (2016), de Juli Martínez Amorós. El fonament de l’obra és buscar una sociolingüística que siga objectiva (i no derrotista, §1.2) des de l’arrelament social (fora de l’essencialisme, §1.3). Després d’explicar les nocions més generals (bilingüisme, §2.1, i relacions lingüístiques de supeditació, §2.2), el llibre proposa per quines raons ni el valencià (§3.2) ni el gallec (§3.3) han reeixit, i quines característiques haurien fet que el basc avance en Euskadi i en Navarra (§3.4). Aprofitant els dos valors de diglòssia, tracta la supeditació del valencià al model català (§4.2), i la del valencià al castellà en els anys 1983-2016 (§4.3). Descriu mesures moderades que farien que el valencià s’incorpore a la societat i deixe de ser una llengua prescindible (§4.4). La segona mitat del llibre tracta conceptes que permeten aprofundir en la comprensió de la realitat valenciana: com actua el supremacisme i impulsa cap a la substitució de la llengua supeditada (§5.2); què fan les llengües que aconseguixen superar la marginació i es recuperen (§5.3); què son els «nacionalismes d’expansió» (vinculats al supremacisme) i els «de defensa» (§6.1); i què és la dualitat «llengües i dialectes» (§6.2). El llibre supera limitacions de la sociolingüística i, correlativament, fa propostes per a millorar el valencianisme. Per tant, ens trobem davant d’un llibre que ajunta les dos cares de les bones investigacions: aportacions teòriques, i anàlisis per a millorar una societat.

Paraules clau: sociolingüística, supeditació i recuperació de llengües, història sociolingüística valenciana, valencianisme, nacionalisme, centralisme espanyol, centralisme català.

Adquirible en llibreries. També en la pàgina web: https://publicaciones.ua.es/es/catalogo/societat-valenciana-en-l-espill-linguistic-la/978-84-9717-450-3

  1. Fonaments de l’obra ressenyada
    • L’autor: centrat en ensenyar el valencià
    • L’obra: del derrotisme al compromís constructiu
    • I de l’essencialisme al compromís amb el poble valencià
  2. Llengües i relacions de supeditació
    • 1. Bilingüisme i conflictes entre grups socials
    • Cap. 2 i 3. Supeditació lingüística: de la cohesió social a la fractura
    • Cap. 4. Causa de l’existència de les llengües
  3. Cap. 5. Relacions lingüístiques dins d’Espanya
    • De castellà a «espanyol»: objectius
    • Retrocés en l’ús del valencià: causes immediates
    • Involució en l’ús del gallec: subordinació «amable»
    • Recuperació del basc: autoestima, confiança i seguretat
  4. Cap. 6. Aprofundiment: supeditació de parlars i de llengües; aplicació al valencià
    • Els rètols bilingües ¿afavorixen realment el valencià?
    • De Suïssa a la supeditació a la «llengua literària»
    • De la il·lusió inicial al «bilingüisme social passiu»
    • ¿Quina política lingüística caldria fer?
  5. Deformacions de la realitat per a dominar
    • Cap. 7. Llengües innatament superiors (i inherentment inferiors)
    • Cap. 8. Del supremacisme a la substitució lingüística
    • Cap. 9. De la marginació social a la recuperació
    • Eurocentrisme: pidgin (o crioll) i koiné
  6. Fons del llibre: nacionalismes i llengües
    • Cap. 10. «Nacionalismes d’expansió»: un llop disfressat de corder
    • Cap. 11. ¿Què és la dualitat «llengües i dialectes»?
  7. Incursió en els cognoms i conclusions
    • Cap. 12. Cognoms i noms de lloc
    • Cap. 13. Recapitulació de l’autor
    • Conclusions d’esta ressenya

 

1      Fonaments de l’obra ressenyada

1.1    L’autor: centrat en ensenyar el valencià

La finalitat d’este escrit és ressenyar una obra singular de sociolingüística: La societat valenciana en l’espill lingüístic (Universitat d’Alacant, 2016). La força que m’ha impulsat a fer-la és la mateixa que en altres ressenyes: ser una obra que, encara que és important per al valencianisme, no ha motivat debats públics, fet unit a la poca difusió que tenen els llibres d’idees en la societat valenciana. Per tant, el meu objectiu és mostrar les coses positives del treball i contribuir a la difusió i al debat.

El seu autor, Juli Martínez Amorós (Novelda, les Valls del Vinalopó, 1975) s’ha centrat en l’ensenyament del valencià. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat d’Alacant, és tècnic lingüístic del Centre d’Autoaprenentatge de Valencià d’eixa universitat, des d’a on ha elaborat o col·laborat en Va de bo! (C1, 2009), Va de bo! (C2, 2010), Manual de valencià superior (C2, 2010), Manual de valencià bàsic (2015), i la col·lecció Punt per punt (A2, B1. B2, C1 i C2, 2017-2018).

També ha escrit el Diccionari de la literatura valenciana actual (1968-2000) (2002), la novel·la Les formigues (2005), l’assaig El valor de Les Normes de Castelló (2016); i, amb Manual Parra, un llibre sobre literats valencians (Alguns dels nostres, 2006). És autor d’un bloc que té molts lectors, El Juliet (https://eljuliet.wordpress.com), en el qual destaquen les reflexions polítiques.

Durant el període 2009-2011, va ser professor de lingüística general. D’eixa activitat docent, del seu compromís social i de la seua preocupació per la pedagogia, ha eixit el llibre que hem de ressenyar.

 

1.2    L’obra: del derrotisme al compromís constructiu

El llibre actua d’una manera reflexiva i intel·ligent des de les primeres paraules. La contraportada informa que La societat valenciana en l’espill lingüístic vol contestar a dos preguntes: «què diuen les llengües quan parlen de nosaltres», i «què diem de nosaltres quan parlem de les llengües». Cal destacar que, en la segona part, l’objecte d’estudi no és la llengua, sinó els parlants: quan parlem del valencià, la qüestió que interessa més a Juli Martínez no és què diem de la llengua, sinó què diuen eixes paraules sobre qui les diu. En definitiva, l’objecte d’estudi no està en la lingüística, sinó en la sociolingüística. A més, el contingut del llibre no focalitza la sociolingüística quantitativa, sinó la qualitativa.

¿Per quin motiu Juli Martínez ha escrit el llibre? Ens ho diu en el primer paràgraf de la Introducció: l’ha elaborat perquè la sociolingüística, tal com sol ensenyar-se, aprofita per a mostrar el valencià com a una llengua dèbil; a més, planteja problemes, però no aporta solucions (realitzables, 1a). De fet, he sentit dir a docents que no donen sociolingüística en classe perquè, en compte d’atraure cap al valencià, fa fugir.

Tot eixe panorama deriva de l’essencialisme i l’elitisme, que presenta la realitat social com a degradada. Davant d’eixa perspectiva negativa, cal ser clarament positius i constructius: si els valencians seguim existint, ha de ser perquè hi han factors positius en la nostra història, i una de les missions dels historiadors (i dels sociolingüistes) és mostrar-los. Una sociolingüística derrotista no pot ser ni objectiva ni científica. El nostre autor passa del negativisme al compromís constructiu indicant que la sociolingüística deu ser útil per a entendre la societat i sentiments de les persones, per a recuperar el valor de les llengües marginades i per a «canviar els usos socials perniciosos» (1b).

  1. D’una sociolingüística negativa a una per a comprendre les persones i atraure cap a les llengües
    1. Sociolingüística que sol ensenyar-se.
      1. Aprofita «per a diagnosticar la debilitat de l’idioma, però no aporta cap teràpia mínimament esperançadora» (p. 13).
      2. Efecte: és «una etiqueta a la qual només s’associen problemes –i mai solucions» (p. 13).
    2. Sociolingüística que busca l’autor.
      1. «Quan la sociolingüística s’allunya de la càpsula teòrica i s’estén a la immensitat social, és quan ens apareix com realment és: utilíssima per a entendre’ns socialment i individualment, imprescindible per a recuperar el valor intrínsec de totes les llengües i canviar els usos socials perniciosos envers aquestes i els seus parlants.» (p. 13)

 

1.3    I de l’essencialisme al compromís amb el poble

valencià

En la Introducció, Juli Martínez fa un altre aclariment crucial: constata que hi han «llengües amb una extensió territorial i poblacional enorme, de manera que, sovint, les relacions efectives entre tots eixos parlants és mínima –si no inexistent» (p. 14-15); i, a continuació, es limita als parlants que tenen «relacions». La conseqüència de la seua perspectiva és no destacar «la comunitat lingüística» (que pot abastar una pluralitat de pobles). El pedagog de la Universitat d’Alacant es centra en la llengua que parla un poble, realitat que anomena «comunitat de parla» (2bi).

Davant d’eixa actuació, podem dir que, al nostre autor, no li interessen les llengües separades de les persones; no practica l’essencialisme (considerar les coses humanes fora de les persones); ell veu les llengües dins de les persones i en la vida dels pobles. Per tant, busca l’arrelament social i la identificació amb els parlants (actitud que s’oposa a l’elitisme).

  1. Arrelament social (que s’oposa a l’essencialisme i a l’elitisme): «comunitat lingüística» i «comunitat de parla»
    1. «Comunitat lingüística»: pot incloure una pluralitat de pobles.
    2. L’autor focalitza la «comunitat de parla» (la llengua que parla un poble).
      1. «Ens remet a un grup més reduït i homogeni, que s’identifica no només per raons de llengua, sinó també per l’autoconsciència d’una història compartida, un projecte comú o unes particularitats culturals i socials coincidents.» (p. 15)

La vinculació que el nostre autor establix entre llengua i poble explica que el seu objecte d’estudi és «la societat valenciana» (com ja diu el títol del llibre). Eixa perspectiva també contribuïx a entendre que Juli Martínez anomena el valencià com a valencià; i, quan ha de parlar del conjunt de la llengua que compartim balears, valencians i catalans, li diu «català-valencià» (apareix una vintena de voltes, p. 43, 46, etc.). A més, si hi han diferències entre el valencià i el català s’identifica amb l’actuació del valencià (i més si l’estructura valenciana és més precisa que la catalana). Una mostra d’això apareix quan parla de les paraules demostratives (p. 27). Contra els valencians alfabetitzats que s’identifiquen i practiquen el sistema dual (aquest / aquell), el pedagog de Novelda constata que el valencià té tres graus (que practica en la seua escriptura), com el gallec i el castellà espanyol (el castellà americà té dos graus, acá / allà).

Podríem dir que Juli Martínez, apartant l’essencialisme i lligant llengua i poble, busca l’arrelament social i el compromís polític. Vol que el seu llibre siga útil per a que els valencians augmentem «l’autoconsciència d’una història compartida» i elaborem «un projecte comú» (2b). De fet, al final del llibre expressa la convicció que, sense recuperació de la valencianitat, no es recobrarà l’ús social del valencià: «la recuperació del valencià ha d’anar necessàriament acompanyada d’un augment radical en l’autoestima del poble valencià, és a dir, en l’autoconsciència que els valencians som un poble d’Oriola a Vinaròs» (p. 150).

L’humanisme i l’arrelament social també expliquen que el nostre autor es mira la societat valenciana des del seu poble (Novelda) i des d’Alacant (a on treballa). A més, eixa perspectiva no solament és natural i coherent amb la seua ideologia: també és necessària. El valencianisme deu tindre molt en compte que en el Camp d’Alacant, les Valls del Vinalopó i l’Horta d’Oriola viu la tercera part de la població valenciana, i és la regió a on més processos s’han produït contra la consciència de valencianitat.

  1. Efectes de la perspectiva de Juli Martínez (2)
    1. Objecte d’estudi: «la societat valenciana» (títol del llibre).
    2. Nom de la seua llengua pròpia: valencià.
      1. Conjunt de la llengua que compartim balears, valencians i catalans: «català-valencià» (p. 43, 46, etc.; una vintena de voltes).
      2. Si hi han diferències, s’identifica amb l’actuació del valencià. Exemple teòric i pràctic: paraules demostratives (p. 27).
    3. Es mira la societat valenciana des de Novelda i Alacant.
      1. Necessari per al valencianisme: el Camp d’Alacant, les Valls del Vinalopó i l’Horta d’Oriola són la tercera part dels valencians.
      2. Regió amb més processos contra la consciència de valencianitat.
    4. Objectiu del llibre: ser útil als valencians per a augmentar «l’autoconsciència d’una història compartida» i elaborar «un projecte comú» (2b). És el marc de la recuperació del valencià:
      1. «La recuperació del valencià ha d’anar necessàriament acompanyada d’un augment radical en l’autoestima del poble valencià, és a dir, en l’autoconsciència que els valencians som un poble d’Oriola a Vinaròs» (p. 150).
Aquesta entrada ha esta publicada en categories, Valencianitat activa des d’Alacant: Juli Martínez. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*