Normativa: des dels parlants i per als parlants

2.4      Conclusions sobre l’absència d’obres institucionals

Tragam conclusions. El pròleg de la GIEC (2016) vol justificar l’absència d’una gramàtica i d’un diccionari de la Secció Filològica recorrent a un elogi (l’obra de Fabra seria tan extraordinària, que «no ha estat possible posar-la al dia i superar» fins al cap de molt de temps, §2.2, 1a.i). La realitat era que, a mitjan segle xx, la Secció Filològica tenia tres necessitats objectives per a elaborar una gramàtica i un diccionari. La primera era la representació escassa del balear, del valencià i del català occidental en el diccionari de Fabra, informació que sabem des de Badia (1962: §15.1; ací, §2.2, 2a.i). La segona necessitat estava en el fet que la gramàtica de Fabra de 1918 era pobra i estava centrada en el català oriental (§2.2, 3-5). La tercera necessitat era clarificar als escriptors i als correctors quines paraules i quines construccions eren normatives. A més, al costat de les necessitats estaven els mitjans per a satisfer-les: el Diccionari Aguiló, el DCVB, les Converses filològiques de Fabra, i les gramàtiques de Moll i de Sanchis Guarner. Per tant, era factible elaborar una gramàtica i un dicionari que pogueren ser atractius per als escriptors balears i per als valencians (i dic escriptors perquè en els anys 40 i 50 només teníem això).

1. A mitjan segle xx, hi havien tres necessitats per a elaborar un diccionari i una gramàtica
   1. Necessitats objectives:
      1. Representació escassa del balear, del valencià i del català occidental en el diccionari de Fabra; ho sabem des de Badia (1962: §15.1; ací §2.2, 2a-.i).
      2. Gramàtica de Fabra de 1918: pobra i centrada en el català oriental (§2.2, 3-5).
      3. Clarificar la normativa lingüística.
   2. Mitjans per a satisfer-la les necessitats:
      1. el Diccionari Aguiló, el DCVB, les Converses filològiques de Fabra, i les gramàtiques de Moll i de Sanchis Guarner.

La possibilitat material xocava amb un entrebanc ideològic: hi havia incompatibilitat entre la ideologia que imperava en el diccionari i les gramàtiques de Fabra, i la ideologia des de la qual s’havien fet el DCVB i les gramàtiques de Moll i de Sanchis Guarner. A un costat, teníem unes gramàtiques pensades només per a Catalunya (§2.2, 6b), teníem «l’absolutisme dialectal del Principat» (en paraules de Fuster, §2.2, 2e; en realitat, era el predomini del català oriental). A més, eixa concepció seguí després de 1939 pel camí d’un elitisme «negatiu i prohibitiu, mai constructiu» (§2.3, 1b).

A l’altre costat, teníem la voluntat «democràtica» de coordinar tres pobles (Sanchis Guarner, §2.3, 2b.i). El centralisme anava de dalt cap avall (procurar que els escriptors balears i els valencians usaren durant dècades la gramàtica de Fabra de 1918 i el seu diccionari). El camí «democràtic» va per la direcció contrària: des de baix cap amunt, des dels parlants i des de la llengua històrica (factors que arreplega el DCVB). A més, Moll i Sanchis Guarner tenien al costat a Coromines (§2.3, 2). Era un panorama molt prometedor. Però pogué més l’astúcia d’Aramon, i la ideologia d’Aramon-Artells predominaria sobre la que tenien Coromines, Sanchis Guarner i Moll.

2. Problema: incompatibilitat entre dos ideologies
   1. Gramàtiques pensades només per a Catalunya (§2.2, 6b), «l’absolutisme dialectal del Principat» (§2.2, 2e).
      1. Després de 1939, elitisme «negatiu i prohibitiu, mai constructiu» (§2.3, 1b).
      2. Camí del centralisme: de dalt cap avall (usar entre els balears i els valencians el DGLC i Fabra 1918).
   2. Voluntat «democràtica» de coordinar tres pobles (Sanchis Guarner, §2.3, 2b.i).
      1. Camí «democràtic»: des de baix cap amunt, des dels parlants i des de la llengua històrica (factors que arreplega el DCVB).
      2. Moll i Sanchis Guarner tenien al costat a Coromines (§2.3, 2).
   3. Pogué més l’astúcia d’Aramon.

En eixe marc, el manteniment de la ideologia i del model fonamenats en obres de Fabra (1918, DGLC, 1956) feia preferible dos accions complementàries: en primer lloc, no elaborar cap diccionari ni cap gramàtica; en segon lloc, procurar que el DCVB i les gramàtiques de Moll i de Sanchis Guarner foren considerades obres secundàries, locals i anormatives: com a màxim, de consulta per als “especialistes”. En el cas de Sanchis Guarner, l’objectiu s’aconseguí del tot. El mitjà va ser potenciar la gramàtica de Carles Salvador (1951), que Bonet (2000) presenta com a un manual poc coherent i poc adequat (lingüísticament, pedagògicament i socialment), enfront de les qualitats molt altes que descriu en la gramàtica de Sanchis Guarner (1950).

3. Efectes del predomini de la ideologia d’Aramon-Artells sobre la de Coromines-Sanchis-Moll
   1. No elaborar cap diccionari ni cap gramàtica;
   2. DCVB, Moll (1937) i Sanchis Guarner (1950): obres locals i anormatives.
      1. Un mitjà: potenciar la gramàtica de Salvador (1951), que Bonet (2000) troba poc coherent i poc adequada, en contrast amb la de Sanchis Guarner (1950).
   3. Escriptors balears i valencians: havien d’usar, durant dècades, Fabra (1918) i el DGLC.

En el punt en què ens trobem, convé que reprengam el principi. ¿Quina relació tenen els fets i les deduccions d’esta secció amb l’objectiu del treball (mirar si predomina una ideologia en la Secció Filològica)? Quan una institució parla del seu passat (ara, per què no ha publicat obres institucionals durant dècades), deu procurar fer-ho d’una manera objectiva (i, per tant, aplicable a la realitat, demostrable). Si l’actuació de la institució ha sigut adequada, els lectors l’admiraran. I, si en el seu comportament hi han hagut ombres, el fet de mostrar-les és una manera eficaç de procurar que no tornen a produir-se en el futur. A més, els lectors també agrairan la sinceritat, que va unida a l’honradesa. L’agrairan i, com a conseqüència, admiraran la institució que practica eixes virtuts.

En les dades que hem estudiat, no hem trobat l’actitud descrita, sinó una apel·lació a Fabra que hem intentat demostrar que no és pertinent (§2.2, 7). L’humanisme crític no amaga els errors en què ha incorregut en el passat, i els mostra quan convé fer-ho. En canvi, l’elitisme no tendix a ensenyar-los, ja que això podria clevillar la seua suposada superioritat.

Per una altra banda, si en la Secció Filològica predominara una ideologia elitista seria explicable que una part significativa dels tècnics lingüístics dels mitjans de comunicació estiguen distants de la institució (inclosos mitjans públics, com ara Catalunya Ràdio i la TV3, §1.2, 5c).

4. Relació dels fets i les deduccions de la secció amb la ideologia de la Filològica
   1. Una institució deu parlar del seu passat objectivament.
      1. Si hi han errors, convé mostrar-los per a no repetir-los.
      2. Davant de la sinceritat i l’honradesa, u sent admiració.
   2. L’elitisme no tendix a mostrar els errors del passat.
      1. Podria clevillar la seua suposada superioritat.
   3. Si en la Filològica predomina una ideologia elitista, serà explicable el distanciament d’una part significativa dels tècnics lingüístics dels mitjans de comunicació.
      1. Afecta institucions públiques (Catalunya Ràdio, la TV3, §1.2, 5c).