Normativa: des dels parlants i per als parlants

2.3       Causa real de l’absència: ¿per ideologies incompatibles?

Davant del panorama a què hem arribat, la pregunta és inevitable: si convenia fer una gramàtica i un diccionari més adequats, i si la Secció Filològica disposava dels mitjans, ¿per què no ho va fer? La causa podria estar en la divergència que hi havia entre la ideologia «absolutista» que imperava en una part dels autors noucentistes (§2.2, 2e), i la que tenien Moll i Sanchis Guarner, que responia a la ideologia de la Renaixença: la voluntat de coordinar lingüísticament tres pobles (el balear, el valencià i el català). A més, Moll (menorquí) i Sanchis Guarner (valencià) tenien al costat a Coromines (català). Despleguem-ho.

Moll estava unit a la Renaixença per la formació que li va donar el seu mestre i tutor, el mallorquí Antoni Maria Alcover (1862-1932). Sanchis Guarner estava vinculat a la ideologia de la Renaixença gràcies a la formació que rebé de la persona que el va criar i educar (el canonge i historiador Sanchis Sivera, 1867-1937). La coordinació de tres pobles comportava mirar-se el conjunt de la llengua des del poble a què u pertany: des del balear en el cas de Moll; i des del valencià en Sanchis Guarner.

Quant a Coromines, no compartia el centralisme que predominava en un sector del Noucentisme (com mostren les paraules de 1a, de 1954). A més, s’oposava a una concepció essencialista i elitista. Parlant d’Eduard Artells (unit a Ramon Aramon, i corrector dels llibres que editava l’IEC), diu que reduïx la normativa a «petites complicacions innecessàries» (1b); i que té una actitud «negativa i prohibitiva, mai constructiva» (1b), orientació que faria «augmentar la por exagerada que té la gent a servir-se de la nostra llengua per escrit» (1b).

La marginació social d’una llengua produïx inseguretat en els seus parlants, de manera que el primer objectiu de la docència hauria de ser combatre «la por exagerada que té la gent a servir-se de la nostra llengua per escrit» (1b). En canvi, la ideologia que descriu Coromines té l’efecte contrari: en compte de combatre-la, la fa augmentar. Segons l’etimòleg i dialectòleg, la conseqüència d’eixa ideologia sobre el model lingüístic és fer un «idioma felibrenc o brahmànic» i apartar-lo de l’interés dels jóvens (1c). La concepció descrita de la normativa era tan negativa per a ell, que afirmava que «no hi ha res més perillós».

Com hem dit, Coromines parlava d’Artells. Però les seues paraules ¿es podrien aplicar a una bona part del treball d’Aramon de 1957, en el qual acusa 30 obres d’escriptors d’aquella època de «calcar sintàcticament» el castellà?

Per una altra banda, també ens podríem preguntar si el conjunt de les característiques que descriu el lingüiste català perviuen en l’actualitat (sobretot en un sector del valencianisme, com ara en el llibre Criteris lingüístics, DGPL, 2016, que he analitzat detalladament en Saragossà 2018).

1. Oposició de Coromines a la ideologia centralista (a) i elitista (b), que reduïx la normativa a «petites complicacions innecessàries» (b) i practica una actitud «negativa i prohibitiva, mai constructiva» (b). Efecte: «augmentar la por exagerada que té la gent a servir-se de la nostra llengua per escrit» (b)
   1. «Trobo que parleu amb tanta raó com eloqüència quan us planyeu del mal que fan els qui en els escrits d’un mallorquí substitueixen tot allò que sona com a mallorquí i no barceloní, sistema funest per a la captació dels insulars i valencians a la tasca comuna.» (Coromines 2006: 236; carta a Moll, de 1954)
   2. [valoració i efectes dels articles d’Eduard Artells, deixeble de Fabra, unit a Ramon Aramon, revisor dels llibres que publicava l’IEC, 1903-1971] «S’hi tracta quasi solament de les manies més masegades i rebregades dels correctors de català. S’han dit moltes coses ineptes, d’altres d’inoportunes, quasi totes més o menys deficients o massa parcials, i algunes vegades enterament errades. Com que és l’única secció de converses de llenguatge que apareix en la nostra llengua, cal témer que el públic cregui que el gasetiller que les escriu és home d’autoritat, car parla en to de molta suficiència, i si es deixa surar aquesta impressió vindrà un dia que pot fer més mal que pedregada. A hores d’ara ja n’ha fet i en fa, sobretot per la seva actitud sempre negativa i prohibitiva, mai constructiva. Això no fa més que augmentar la por exagerada que té la gent a servir-se de la nostra llengua per escrit, per no fer faltes gramaticals o de llenguatge, i a engruixir els pretextos que molts oposen a servir-se’n en aquesta forma. No hi ha res més perillós quan ja existeix aquest estat d’esperit, que crear dificultats reals que donin agafador ferm a aquell conjunt aparatós de pretextos, i més quan el públic arriba a tenir algun indici que la gent veritablement entesa no està d’acord, o no ho està del tot, amb el grupet vociferador que té l’exclusiva de les posicions existents per a fer-se sentir: aquest estat de coses permet d’estendre una capa de legitimitat damunt aquesta massa de pretextos i de por dissimulada, que és el gran obstacle real.» (Coromines 2006: 141; carta a Sanchis, de 1962)
   3. «Ja deveu recordar que torna a haver-hi sessió de la Secció Filològica dissabte dia 25. 0 per a aquesta o per a la primera de febrer voldria que us poséssiu d’acord amb En Moll i amb mi perquè hi assistim tots tres. La d’avui s’ha gastat sencera en les acostumades menudes discussions sobre detalls sense cap interès lingüístic o filològic (que si microsolc ací, que si sulfamida allà), balafiant el nostre temps de gent entesa en altres coses, en les quals potser no tindrem mai substituts. La llengua, que només nosaltres podríem deslliurar aptament de petites complicacions innecessàries, deixarem que vagi passant, sense ajuda nostra, a 1’estat d’idioma felibrenc o brahmànic massa embullat i massa distant de la llengua parlada perquè ningú s’entretingui a apendre’l per part del jovent apressat i aqueferat que ara puja. Cal una altra sessió en què siguem tots tres per convèncer En Casacuberta i En Bohigas (al capdavall carregats de bones intencions) que cal fer una cosa o altra per accelerar.» (Coromines 2006: 178; carta a Sanchis de 1964)

La conjunció de la ideologia de Moll i de Sanchis Guarner amb l’actitud descrita de Coromines explica la voluntat de coordinar-se durant els anys 50. Coromines volia que Sanchis Guarner i Moll entraren en la Secció Filològica (2a) per a, entre els tres, canviar la concepció centralista (1a) i maníaca (1b) de la normativa. En 1954, Sanchis Guarner accepta la proposta de Coromines de fer-se consultes entre els tres i raonar sobre els temes de la normativa lingüística (2a). Encara més: ho troba una «necessitat imprescindible» (2b), i creu que l’absència de coordinació «ha estat una de les causes principals del fracàs de les provatures de democràcia» (2b.i). En una carta de 1955, el lingüiste valencià reprén el tema de «iniciar el diàleg entre els qui ens dediquem a l’estudi de la nostra benvolguda i soferta llengua» (p. 105).

2. Voluntat de coordinació entre Coromines, Sanchis i Moll (anys 50 i 60)
   1. «És evident que totes aqueixes actituds desdenyoses [contra les característiques lingüístiques del balear i del valencià] no obeeixen pas a mala voluntat sinó a deficiències d’informació, i per això és que en una carta anterior, replegant un comentari vostre als costums americans, us parlava de la conveniència d’intensificar —quasibé podria dir d’iniciar— el diàleg entre els qui ens dediquem a l’estudi de la nostra benvolguda i soferta llengua. M’he sentit personalment molt afalagat perquè em considereu digne de proposar-me col·laborar en les faenes de 1’Institut d’Estudis Catalans; no seré jo qui us pose cap condició, però tanmateix dubte molt que la vostra proposta puga prosperar.» (Coromines 2006: 105; carta de Sanchis, de 1954)
   2. En una altra carta de Sanchis Guarner de 1954 (Coromines 2006: 87): la coordinació és una «necessitat imprescindible».
      1. «La inexistència d’aqueixes consultes ha estat una de les causes principals del fracàs de les provatures de democràcia.»

Sanchis Guarner desitjava el camí que proposava Coromines, però dubtava que es poguera fer realitat («dubte molt que la vostra proposta puga prosperar», 2a). Els fets li donaren la raó. L’entrada de Sanchis Guarner i Moll en la Secció Filològica va tardar (va ser en 1961); i, ja produïda, degué ser poc efectiva. En dos cartes de 1962 i 1964, Coromines conta que, en les reunions de la Secció Filològica, Aramon (secretari general de l’IEC entre 1942 i 1989) posava al principi de l’orde del dia els detalls intranscendents a fi que les qüestions normatives importants no es tractaren (p. 140 i 143; en 1c, n’hi ha un exemple). Per una altra banda, Sanchis Guarner i Moll no podien assistir a la majoria de reunions; i, a la fi, el mateix Coromines deixà d’assistir-hi.

3. Sanchis Guarner dubtava que la proposta de Coromines prosperara (2a)
   1. Tenia raó. Aramon posa en els órdens del dia de la Filològica detalls intranscendents per a no tractar temes transcendents.
   2. Sanchis Guarner i Moll no podien assistir a la majoria de reunions; a la fi, el mateix Coromines deixà d’assistir-hi.

I bé, trobe que els factors que hem descrit en este apartat podrien justificar per què la Secció Filològica no s’encarà a la necessitat d’elaborar una gramàtica i un diccionari més complets, més objectius i més «democràtics» (terme de Sanchis Guarner, 2b.i). Fer una gramàtica que tinguera en compte la de Moll (1937), la de Sanchis Guarner (1950) i les Converses filològiques; i elaborar un diccionari que incorporara informació del Diccionari Aguiló i del DCVB implicava canviar la ideologia centralista (que es fonamentava en la gramàtica de 1918 de Fabra i en el seu diccionari). Si el trio format per Coromines, Sanchis Guarner i Moll s’haguera pogut coordinar en la Filològica i haguera convençut altres membres fins a convertir-se en majoritaris, haurien pogut plantejar la necessitat d’elaborar una gramàtica i un diccionari. Però la coordinació i la incidència no es produí, i el resultat va ser ajornar durant dècades la confecció d’obres noves.

4. Per què en els 60 i 70 no s’elaboraria ni una gramàtica ni un diccionari
   1. Tindre en compte Moll (1937), Sanchis Guarner (1950) i el DCVB implicava canviar la ideologia creada a partir de Fabra (1918) i el DGLC.
   2. Si Coromines, Sanchis Guarner i Moll s’hagueren coordinat en la Filològica i hagueren convençut altres membres, hauria sigut factible.