Absència d’obres institucionals de la S. F. durant dècades: causes i efectes (III)

2.2       Causa de l’absència d’obres institucionals segons el president de l’IEC

Tornem al solc. Siga per divergències internes de la Secció Filològica o siga per una altra causa, el fet és que les gramàtiques de Fabra de 1918 i 1940 (feta pública en 1956) i el seu diccionari (1932) no es publicaren a nom de la institució (o de l’Institut d’Estudis Catalans), de manera que les obres institucionals no han aparegut fins als anys 1995 (diccionari) i 2016 (gramàtica).

Eixa absència no es tracta en la introducció de la GIEC (Cabré 2016), però sí en el pròleg. Ros (2016) explica la separació temporal entre les obres de Fabra i les de l’IEC dient que la causa no seria que la Secció Filològica hauria descuidat eixe camp (1a.ii, 1b). El motiu seria que Fabra «era un geni i un treballador incansable», de manera que «no ha estat possible posar al dia i superar» les seues obres «fins al cap de dos terços de segle (el cas del Diccionari) o gairebé un segle sencer (el cas de la Gramàtica)» (1a.i, 1b):

  1. Causa de no publicar una gramàtica i un diccionari durant un segle: explicació del president de l’IEC
    1. «No voldria obviar que en l’origen de la Gramàtica, com s’esdevé en el Diccionari [de l’IEC], hi ha l’obra ingent de Pompeu Fabra [cita la gramàtica de 1918 i el diccionari, de 1932]. Aquesta important separació temporal entre les obres cabdals de Pompeu Fabra i les corresponent de l’IEC pot tenir diferents lectures alternatives o complementàries;
      1. Fabra era un geni i un treballador incansable que, tot sol, pogué enllestir un diccionari i una gramàtica que fins al cap de dos terços de segle (el cas del Diccionari) o gairebé un segle sencer (el cas de la Gramàtica) no ha estat possible posar al dia i superar;
      2. la Secció Filològica, que és l’encarregada per l’Institut de dur a terme les obres normatives de la llengua catalana, ha estat aqueferada en altres tasques de recerca i normativització, i la Gramàtica n’ha patit les conseqüències i, per la complexitat de la tasca, s’han superat els terminis inicials que hom havia previst;
      3. confegir una obra de l’abast i la profunditat de la GIEC […] és complex […].
    2. »El lector pot estar segur que la segona de les lectures esmentades suara no s’adiu amb la realitat, mentre que Fabra era, efectivament, un geni i un gran treballador.» (Ros 2016, GIEC, p. IX-X)

¿Són objectives les paraules anteriors? El DGLC té moltes característiques positives. Però sabem que Fabra considerà poc el balear, el valencià i el català occidental. Ho va dir Badia (1962: §15.1; ací, 2a), ho repetí la Secció Filològica en 1990 (2b); ho corroborà Emili Casanova en un estudi del 2002 (2c); i la presidenta de la Secció Filològica diu que la GIEC supera a Fabra perquè «admet la variació i és composicional» (2d). Eixa afirmació comporta que el gramàtic no admetria la variació ni seria composicional. Més avant (6b), trobarem una informació de Fuster sobre Fabra que justifica la falta d’eixes característiques.

Antoni Ferrando (2006: 240-242) mostra quin centralisme tan fort imperava en l’IEC i en una part dels escriptors catalans durant els anys 40 i 50  (en 2d, n’hi ha una descripció de Joan Fuster). A més, el centralisme no era nou. En 1931, Aramon l’havia exposat d’una manera clara en un article publicat en una revista valenciana (Saragossà 2012: §2.2).

  1. El balear, el valencià i el català occidental en el DGLC (a-b). Fabra no seria composicional (c). Regionalisme i «absolutisme» de Catalunya (d)
    1. «Ya antes (§14) hemos lamentado que no se haya publicado el diccionario exhaustivo [el DCVB], que lógicament devia haver precedido el Diccionari General [el de Fabra], el cual así hubiera partido de un gran caudal de informaciones que podían aconsejar la admisión o la exclusión de voces; hay que observar que este Diccionari General se resiente de ello». (Badia 1962: §15.1)
      1. En nota: «Comp. §3, donde hacíamos constar la exclusión de la lengua literaria de buena parte del léxico occidental [el del valencià i el del català occidental].» (Badia 1962: §15.1)
    2. «És un fet que el balear i el valencià han tingut un paper més aviat minso en aquest renovellament i envigoriment si hem de jutjar per les unitats pròpies d’aquests dialectes introduïdes en el DGLC.» (IEC 1992: 81; document de 1990)
    3. El DGLC no inclou moltes paraules valencianes, balears i catalanes occidentals (Casanova 2002).
    4. «El model propi de l’Institut d’Estudis Catalans […] continua la tradició fabriana, però va una mica més enllà. Es tracta d’un model composicional que admet la variació i, doncs, que accepta el polimorfisme en la representació dels fenòmens.» (Cabré 2016: p. XIV)
    5. Concepció «absolutista» de Catalunya en els anys quaranta i cinquanta, ja existent en els trenta (Aramon 1931):
      1. «Nosaltres [els escriptors valencians] no volem mantenir una actitud dialectal, sinó oposar-nos a l’absolutisme dialectal del Principat. L’Institut podrà acceptar o no les formes valencianes; encara que no les acceptàs la cosa no tindria importància. L’Institut, com bona part de la cultura del Principat, parteix d’un partit pres regional, que és el que intentem destruir.» (Joan Fuster, 1953, reproduït en Ferrando 2006: 241)
      2. Ferrando (2006: 240-242): descripció del centralisme que imperava en l’IEC i en una part dels escriptors catalans, anys 40 i 50.
      3. En 1931, Aramon exposa clarament la concepció centralista.

En contrast amb la visió regional del DGLC, entre 1930 i 1962 es publicà el Diccionari Català-Valencià-Balear, que ompli deu volums i conté moltíssima informació, tant de tot el conjunt de la llengua viva com de la llengua històrica (des del segle XIII fins al principi del segle XX). Per tant, la Secció Filològica disposava, des de 1962, d’un bon mitjà per a solucionar les limitacions del diccionari de Fabra.

Quant a la gramàtica de 1918, és un manual de format reduït que no considera pràcticament ni la sintaxi ni la semàntica. El contingut es limita a ortografia (p. 10-20), fonètica (p. 20-32), llistes de paraules i flexió. L’ortografia i la fonètica (en eixe orde) figuren en la «introducció» de la gramàtica (3a):

  1. Capítols de la gramàtica de 1918: sense sintaxi ni semàntica
    1. Introducció p. 9-32.
      1. Inclou ortografia i fonètica (en eixe orde).
    2. Article definit, p. 33-36.
    3. Substantiu, p. 37-46.
    4. Adjectiu qualificatiu, 47-56.
    5. Pronom i adjectiu determinatiu, p. 57-96.
    6. Verb, p. 97-138.
    7. Adverbi, p. 139-156.
    8. Preposició, p. 157-176.
    9. Conjunció, p. 177-191.

El fet que el manual no continga ni sintaxi ni semàntica afavorix que apareguen sovint llistes de paraules, actuació poc útil per als lectors generals (i poc útil també per als escriptors). En (4a), n’hi ha un exemple.

  1. Llistes de paraules com a conseqüència de no tractar el contingut semàntic
    1. «PREPOSICIONS FORTES. Les principals preposicions fortes són: cap a, contra, des, devers, entre, envers, fins, malgrat, segons, sense, sobre, sota, ultra, vers. Entre les locucions prepositives són notables (ultra les esmentades en el §124): a causa de, a despit de, a excepció de, a favor de, a fi de, a força de, al costat de, al llarg de, al peu de, a sabuda de, a través de, de por de, dret a, en contra de, endret de, enmig de, en esguard de, enfront de, en lloc de, en virtut de, gràcies a, per amor de, quant a.» (Fabra 1918: §129)

L’absència de semàntica també impedix que l’autor mostre les estructures de les paraules gramaticals. Després de l’estudi de les preposicions «febles» o bàsiques (que en són poques: en, a, per; amb, sense; de), cal explicar com estructurem el camp semàntic de les preposicions locatives «fortes» (o secundàries), que consten de set parelles d’antònims (5a-b). A més, per a intuir la personalitat de la llengua podem constatar que, de 14 preposicions, 12 són diferents de les que té el castellà (5b-c).

  1. Camp semàntic de les preposicions secundàries locatives: 14, estructurades en parelles antònimes
    1. Antònims: {dins / fora}, {prop / lluny}, {davant / darrere}…
    2. De 14, 12 són diferents de les del castellà:
      1. {dins / dentro}, {prop / cerca}, {lluny / lejos}, {davant / delante}, {darrere / detrás}, {avant / adelante}, {arrere / atrás}, {dalt / arriba}, {damunt / encima}, {davall / debajo}, {amunt / arriba}, {avall / abajo}.
    3. Coincidències: {fora / fuera} i, relativament, {baix / abajo}
      1. El trio castellà {abajo / debajo / bajo} és {baix / davall / sota}.

La major part de la gramàtica de Fabra de 1918 està dedicada a la flexió. En la flexió verbal, l’autor no té en compte les necessitats dels escriptors balears ni dels valencians (i, quan cita esporàdicament formes valencianes o balears, les qualifica com a «arcaiques o dialectals», 6a, actitud que quadra amb la concepció centralista descrita més amunt, 2a-b i 2d).

En realitat, les gramàtiques de Fabra deuen estar escrites pensant només en Catalunya. Fuster atribuïa eixe àmbit geogràfic a confessions del mateix gramàtic (6b), i l’estudi dels seus manuals ho podria corroborar (com ara, només tinc consciència d’haver vist topònims catalans en Fabra 1956). A la vista d’eixa informació, no és estrany que les referències a les formes balears i valencianes siguen ben escasses en la gramàtica de 1918 (i, en general, en els seus manuals).

  1. Gramàtiques de Fabra: pensades només per a Catalunya (a). Efecte: poques referències a les formes balears i valencianes (i negatives, «arcaiques o dialectals», b)
    1. «Em consta, per testimonis presencials, que Fabra confessà més d’una vegada que si la seua gramàtica hagués estat projectada amb mires a tot el domini lingüístic hauria estat distinta de la que féu per a ús del Principat.» (Joan Fuster, 1953; reproduït en Ferrando 2006: 241)
    2. «Si no és en els paradigmes dels verbs regulars, hi deixem de consignar aquelles formes arcaiques o dialectals que sols difereixen de les del català central per les desinències a, es i en en lloc de i, is i in del present de subjuntiu (per ex.: siga, sigues, siguen) o per les desinències es, em, eu i en en lloc de is, im,  iu i in de l’imperfet de subjuntiu (per ex.: absolguesses, absolguéssem, absolguésseu, absolguessen).» (Fabra 1918: inici del capítol V)

Les limitacions de Fabra (1918) urgien a elaborar una gramàtica que presentara una descripció més completa i més objectiva del sistema lingüístic, una gramàtica que buscara la coordinació de les parts de la llengua i, correlativament, evitara la supeditació del balear, del valencià i del català occidental al català oriental. En definitiva, els mateixos objectius que calia aconseguir en l’elaboració d’un diccionari. Per una altra banda, també convenia elaborar una gramàtica per a evitar que els correctors, sense fonament bibliogràfic i sense argumentacions, escamparen creences sobre normes (§2.1, 2).

¿Hi havien mitjans per a satisfer la necessitat d’una gramàtica? La resposta és afirmativa. La Secció Filològica disposava de les Converses Filològiques de Fabra (1919-1928), que l’autor incorporà poc a la seua darrera gramàtica (1956). També tenia la gramàtica de Moll de 1937 i la de Sanchis Guarner (de 1950), que conté moltes característiques positives. Per a elaborar el diccionari, hem dit que disposàvem del monumental DCVB (1926-1968), estructurat i redactat fonamentalment per Moll i per Sanchis Guarner. I també hi havia l’anomenat Diccionari Aguiló, materials del renaixentiste mallorquí revisats i publicats per Fabra i Montoliu entre 1914 i 1934.

Eixe conjunt de fonts comporta que és poc objectiva l’afirmació de Ros (el diccionari de Fabra i la  seua gramàtica no s’haurien pogut «superar» fins a l’actualitat, 1). A més, repetim que convenia publicar una gramàtica per a delimitar què era normatiu i què no ho era, i impedir que cada corrector tinguera una idea sobre què seria la normativa lingüística.

  1. Les paraules de Ros (el DGLC i Fabra 1918 no es podrien «superar» fins a l’actualitat, 1) són poc objectives
    1. Les limitacions del DGLC (2) i de la gramàtica (3-6) urgien a elaborar una gramàtica i un diccionari més complets i més objectius.
      1. Calia buscar la coordinació de les parts de la llengua i, correlativament, evitar la supeditació del balear, del valencià i del català occidental al català oriental.
    2. També calien les obres institucionals per a evitar que els correctors propagaren creences sobre normes (§2.1, 2).
    3. A més, les fonts necessàries existien des de mitjan segle xx:
      1. El Diccionari Aguiló (1914-1934), i les aportacions del DCVB (deu volums publicats entre 1926 i 1968), estructurat i redactat bàsicament per Moll i per Sanchis Guarner.
      2. Les Converses Filològiques de Fabra (1919-28), Moll (1937) i Sanchis Guarner (1950).

Recapitulem. Encara que l’IEC va ser creat en 1907, ha tardat moltes dècades (§2.1, 1b) a publicar un diccionari (1995) i una gramàtica (2016), absència que ha enterbolit saber què és normatiu i què no ho és (§2.1, 2). Hom ha intentat llevar importància a eixa absència apel·lant al valor que tindrien la gramàtica de Fabra de 1918 i el seu diccionari (de 1932; §2.2, 1). Però eixes dos obres tenen característiques negatives per als balears, per als valencians i per als catalans occidentals (§2.2, 2, 6); a més, en la gramàtica hi han absències considerables (§2.2, 3-5).

En conseqüència, la Secció Filològica tenia raons de pes per a elaborar unes obres més completes i, sobretot, unes obres que consideraren el conjunt de la llengua i que buscaren la coordinació de les parts. A més, era possible satisfer les dos necessitats, ja que disposava de les fonts necessàries (§2.2, 7).

 

Aquesta entrada ha esta publicada en Absència de gramàtica i de diccionari de la Secció Filològica durant dècades: com ho justifica, categories. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*