Normativa: des dels parlants i per als parlants

2.1       Publicació d’obres institucionals

La primera obligació d’una institució normativitzadora és establir la normativa d’una llengua, la qual és legal en l’àmbit territorial que li ha assignat la institució política que l’ha creada. En la part de l’Acadèmia (§5.2), tractarem per quin motiu les institucions normativitzadores són creades com a regla general per la màxima institució política d’un país.

Fixar una normativa demana l’elaboració d’un diccionari i d’una gramàtica. El diccionari arreplega les paraules que la institució considera que són de la llengua. Quant a la gramàtica, si està ben feta explica les estructures que la llengua té en cada part de la teoria lingüística (sintaxi, semàntica, flexió, retòrica, formació de paraules per derivació i per composició, fonètica i ortografia).

La Secció Filològica ha tardat moltes dècades a publicar un diccionari i una gramàtica, de manera que convé mirar de quina forma justifica eixa absència. Començarem per emmarcar la institució en la història.

La creació de l’Institut d’Estudis Catalans responia a un desig del Primer Congrés de la Llengua Catalana (1906), i va ser una decisió política d’Enric Prat de la Riba (1870-1917). L’autor citat fon un ideòleg (La nacionalitat catalana, 1906), u dels polítics fundadors del partit Lliga Regionalista (1901), i president de la Diputació de Barcelona (1907-1914). Amb la col·laboració del catalanisme republicà d’esquerres i dels catalans dels partits dinàstics espanyols, creà la Mancomunitat de Catalunya en 1914, la qual va ser la primera passa cap a la recuperació del poder polític propi, perdut per la força de les armes dos segles abans (en 1714).

En el primer any de ser president de la Diputació de Barcelona (1907), Prat de la Riba creà l’Institut d’Estudis Catalans, compost inicialment de quatre seccions (història, arqueologia, literatura i dret). La Secció Filològica es creà en 1911.

¿Quina activitat normativitzadora ha fet la institució al llarg del segle xx? Segons la presidenta actual (M. Teresa Cabré, 2016), les primeres obres «pròpiament institucionals» són el diccionari (1995) i la gramàtica (2016; 1b.i):

1. Obligacions de les institucions normativitzadores (a) i actuació de la Secció Filològica (b)
   1. Establir la normativa d’una llengua: elaboració d’un diccionari i d’una gramàtica.
      1. Diccionari: conté les paraules que la institució considera que són de la llengua.
      2. Gramàtica: si està ben feta, explica les estructures en cada part de la teoria lingüística.
   2. Activitat normativitzadora: les primeres obres «pròpiament institucionals» són el diccionari (1995) i la gramàtica (2016).
      1. «Va ser l’any 1995 quan va aparèixer la primera obra pròpiament institucional de l’Institut d’Estudis Catalans, el Diccionari de la llengua catalana (primera edició de 1995 i segona edició de 2007). I enguany apareix la primera gramàtica de la institució, la Gramàtica de la llengua catalana, que avui teniu a les mans.» (Cabré 2016: p. XIII).

Les paraules anteriors comporten que la Secció Filològica ha tardat 84 anys a elaborar un diccionari, 105 en el cas de la gramàtica. L’absència d’una gramàtica institucional durant un segle ha tingut un efecte pràcticament inevitable: ha creat incertitud sobre quines formes i quines construccions són normatives i quines no ho són. Com hem dit, la gramàtica i el diccionari d’una institució normativitzadora contenen la normativa. En conseqüència, si una institució no publica eixes obres no tindrem mitjans objectius per a saber quines paraules, quines formes i quines construccions són normatives i quines no ho són.

Al llarg del segle xx, eixa situació ha afavorit la propagació de creences normatives entre els correctors. Durant molts anys, hom assegurava que tal forma, tal paraula o tal construcció seria normativa o no ho seria. Les afirmacions es feien habitualment sense cap fonamentació bibliogràfica, i en general sense argumentacions. En (2b), he reproduït com ho descrivia Joan Solà en 1994.

En rigor, la Secció Filològica sí que havia publicat dos obres institucionals, però es limitaven a l’ortografia. En 1913, edità unes Normes ortogràfiques; al cap de quatre anys (en 1917), un Diccionari ortogràfic. En canvi, les obres posteriors no es publicaren a nom de la institució, sinó a nom d’un membre, Pompeu Fabra. En 1918, aparegué la Gramàtica catalana; en 1932, el Diccionari General de la Llengua Catalana; i cap a 1940 elaborà una altra gramàtica, publicada en 1956.

2. Efecte de l’absència d’obres institucionals: vaguetat sobre què és normatiu (a-b). Obres institucionals sobre l’ortografia (1913, 1917; c)
   1. Propagació de creences normatives entre els correctors.
      1. Hom assegurava que tal forma, tal paraula o tal construcció seria normativa o no ho seria, en general sense fonamentació bibliogràfica i sense argumentacions.
   2. Descripció de Solà (1994: 303):
      1. «Tantes vegades que he insistit sobre aquesta qüestió [creure que la normativa exclouria Ja no hi han entrades] i mai no m’havia pres la molèstia de consultar precisament la normativa. La raó no és altra que la vaguetat amb què durant dècades hem utilitzat tots plegats el concepte de normativa: barrejant el que diuen certs manuals amb el que s’ha més o menys propagat de sotamà entre els correctors i professors. En podríem dir la tradició escrita i oral, si no fos que en aquest llibre precisament vull intentar de clarificar uns terrenys notablement confusos, confusionaris i empipadors.»
   3. Obres institucionals sobre l’ortografia: Normes ortogràfiques (1913) i Diccionari ortogràfic (1917).
      1. Obres posteriors: a nom d’un membre, Pompeu Fabra.
      2. Gramàtica catalana (1918), Diccionari General de la Llengua Catalana (1932).

¿Per què hi hagué eixa actuació? Un membre corresponent destacat de la Secció Filològica (el dramaturg Àngel Guimerà) no acceptà les Normes ortogràfiques. Tant l’ortografia de 1913 com la de la Renaixença (que practicava Guimerà) es basaven les dos en l’ortografia medieval. Però la proposta de la Filològica (que va ser una obra col·lectiva) no sempre feia variacions clares i avantatjoses davant de l’ortografia medieval. Com ara, canviar rahó per raó és clarament positiu, ja que la a i la o no poden formar diftong. Per contra, canviar les grafies medievals fret o tart per fred i tard són propostes clares per al francés i per a l’anglés, que tenen consonants oclusives sonores en final de paraula (i també fricatives sonores i africades sonores, 3a). En contraposició, les grafies fred, tard creen problemes en català, ja que les consonants que poden ser sonores i sordes perden la sonoritat en final de paraula (3b). No cal dir que eixa propietat justifica la grafia medieval (fret, tart), que la Filològica canvià. En (3c), he reproduït un fragment de l’OIEC (2017) que mostra efectes negatius d’escriure en final de paraula les lletres que representen consonants oclusives sonores. Un altre exemple (ara, global): Iglésias (2012) constata que «els seus mateixos partidaris confessaven que no era apta per als parlants generals»; entre els noms citats, està el de l’editor de 1913, a qui corresponen les paraules reproduïdes en (3c.ii):

3. Canvi ortogràfic dubtós de la Filològica. Una diferència del català davant del francés i l’anglés
   1. Francés i anglés: tenen consonants oclusives, fricatives i africades sonores en final de paraula.
      1. francés: valide [valíd], acide [asíd], froide [fruád]; prologue [prológ], sang [sang] arabe [aráb], verbe [verb], rumb [rymb] assise [asíz]…
      2. anglés: acid [ásid] catalogue [cátalog] orb ‘esfera’ [o:b], kebab [kebáb] nose [nówz]…
   2. Català: les consonants dites perden la sonoritat:
      1. {neboda / nebot}, {lloba / llop}, {amiga / amic}, {casos / cas} (amb la mateixa grafia que {passos / pas})…
   3. Dos mostres dels efectes negatius de canviar fret, tart per fred, tard:
      1. «Per això, es diu que la grafia bàsica o corrent del so [t] és t (prescindint del fet que, en mots com fred o verd, el so [t] s’escriu d i no t), i que t se sol llegir [t] (malgrat que en atles o setmana es pronuncia [l] i [m], respectivament, o que en coent o molt es pronuncia o no segons el parlar). Les excepcions són freqüents i plantegen sovint dificultats pràctiques en l’escriptura i la lectura perquè la correspondència entre els sons i les lletres no és biunívoca.» (OIEC 2017: §2.1.1)
      2. «La reforma de l’ortografía, continguda en les Normes, presenta per a la gran majoría dels catalans dificultats serioses. L’Institut d’Estudis Catalans ha parlat, com és natural, en llenguatge científic. I són moltíssims els qui no han pogut entendre’l prou bé. D’altra part, les Normes exigeixen una aplicació intel·ligent i àdhuc tècnica, aplicació que sols poden fer amb seguretat els entesos en matèries filològiques i gramaticals. Per al millor èxit de la reforma ortogràfica és precís que’s doni feta al pùblic l’aplicació de les Normes científicament dictades» (paraules d Antoni López Benturas, editor de les normes; reproduït en Iglésias 2012).

Per a defendre la grafia tard, hom apel·la al «criteri de l’etimologia»; però, com he observat més amunt (§1.2, 7b.ii), no he vist fonamentar eixe principi; i, sobretot, no he vist delimitar-lo, absència que permet molts excessos: en qualsevol camp de la fonètica, de la flexió, de la semàntica, de la sintaxi i de la derivació, podríem apel·lar a l’actuació del llatí. Això no obstant, pareix obvi que l’objectiu de la Secció Filològica no és normativitzar el llatí, sinó el català actual, de manera que el criteri de l’etimologia hauria de tindre uns límits clars.

Com que totes les llengües romàniques han decidit conservar l’alfabet llatí i els seus usos de les lletres, el criteri de l’etimologia s’hauria de limitar a una part reduïda de l’ortografia (els dos camps dits i, parcialment, les consonants del radical, que comentarem en el paràgraf següent). Això significa que el criteri de l’etimologia no s’hauria d’aplicar a cap estructura de la fonètica, de la flexió, de la semàntica, de la sintaxi ni de la derivació.

A més, hem de tindre en compte que l’italià, el francés o el castellà (i també l’anglés) tenen centenars de grafies en què es separen de les consonants del radical llatí, casuística que també apareix en català. He posat dos exemples del castellà (la terminació vocal + z apareix en moltes paraules, 4c.i); en italià, m’he limitat a exemplificar que ha suprimit l’excepció dels noms grecs i hebreus en j (Gesù, i no Jesù, 4c.ii). En anglés, he augmentat els exemples per a començar a intuir com de significatives són les separacions de la grafia llatina (4c.iii); l’exemplificació més llarga és la del català (4c.iv). En definitiva, si el català perd la sonoritat en final de paraula en les consonants oclusives, fricatives i africades era factible mantindre les grafies clàssiques (fret, tart), sobretot en el lèxic patrimonial i en el d’ús quotidià.

4. Criteri de l’etimologia
   1. Ús sense delimitar-lo.
      1. Efecte: permet molts excessos.
      2. Objectiu de la Secció Filològica: no és el llatí, sinó el català actual.
   2. Origen del criteri: les llengües romàniques han decidit conservar l’alfabet llatí, els seus usos de les lletres i, parcialment, les consonants dels radicals.
      1. Límit: la part dita de l’ortografia.
   3. Centenars i centenars d’excepcions en les consonants del radical:
      1. Castellà: dos exemples, una paraula i una terminació: {ex altiare > exalzar > ensalzar}, {capacem > capaç > capaz}
      2. Italià: cultismes grecs i hebreus: Gesù, gerarchia, geroglifico…
      3. Anglés: {franc. casse > angl. case, grafia que també representa el descendent de casus}, {llatí habilitate > francés abilité > angl. ability}, {pass ‘a single step taken when walking or running’ > pace}, {fantasy > fancy}, {anthem ‘himne’: «Old English antemne,  from Late Latin antiphōna antiphon», Word Refference), {Sant Nicolau > Santa Claus}…
      4. Català: {thesaurus però tresor}, {cypressum però xiprer}, {ord-inem però ordr-e}, {soricariu però xoriguer}…; soplujar > aixoplugar}, {capparis > tàperes}, {esclafalls > escrafalls > escarafalls}, {en-cep-egar > ensopegar}, {clotell > clatell}, {balbucejar > embarbussar}, {maiosta > majoixa > majuixa > maduixa}, {castellà flojo > flonjo}, {francés croquignole > croquinyoli > carquinyoli}, {atifell > atuell per atuens, del castellà atuendos, ‘utensilis’}…