Absència d’obres institucionals de la S. F. durant dècades: causes i efectes (I)

1         Introducció

La introducció del treball planteja 8 temes importants:

  1. ¿Per què el científic té l’obligació de tindre una ideologia i ser conseqüent?
  2. Però ¿per què la ciència deu estar separada de les ideologies?
  3. ¿En què consistix supeditar la ciència a una ideologia?
  4. ¿Per què és factible (i és poc positiu) que una institució normativitzadora depenga d’una ideologia (sobretot si és elitista)?
  5. ¿Quin procés (elemental) hi ha darrere de l’expressió «mort d’una llengua»?
  6. ¿Hi ha relació entre els criteris de la normativa que u aplica i la seua ideologia?
  7. Davant dels parlants, ¿com podem descriure l’actuació humanista, i l’essencialista i elitista?
  8. ¿Què tenen en comú els escriptors i els correctors (Joan Sales, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Albert Pla Nualart…) que han divergit de la Secció Filològica?

1.1       Marc del treball. Limitació

Este article és la primera part d’un treball que intenta deduir si predomina alguna ideologia en la Seccio Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Les altres tres parts estaran dedicades a estudiar com valora el seu manual d’ortografia (OIEC 2017), com tracta els parlants i com s’ha relacionat amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Començaré per la justificació del treball complet.

Quan les institucions normativitzadores de llengües ja estan creades (com a regla general per la màxima institució política d’un país), trien elles mateixes la renovació dels seus membres. Eixa condició té l’efecte positiu d’evitar que estiguen supeditades a les institucions polítiques. Però pot tindre una conseqüència negativa: possibilitar que, dins d’una institució, predomine una ideologia de les diverses que existixen entre els professionals d’una llengua.

Entenc com a ideologia el conjunt d’idees que una persona té sobre la vida humana, tant la individual com la social. No cal dir que és del tot ètic (i del tot desitjable) que u intente canviar els aspectes de la realitat humana que no estiguen d’acord amb la seua ideologia. Però convé raonar per quins efectes negatius volem canviar factors de la realitat; i per quins motius pensem que l’alternativa que proposem evitaria els efectes negatius. El marc descrit és aplicable a cada persona i a les comunitats de persones que compartixen un conjunt d’idees.

  1. Institucions normativitzadores de llengües: trien elles mateixes la renovació dels seus membres
    1. Efecte positiu: evitar la supeditació política.
      1. Negatiu factible: possibilitar que predomine una ideologia.
    2. Ètic (i desitjable): intentar canviar els aspectes de la realitat humana que no estiguen d’acord amb la seua ideologia.
      1. Exigència: raonar-ho.

En el camp de la ciència, pot aparéixer la ideologia, encara que hauria de ser adjacent (no interna). Si reflexionem sobre un objecte d’estudi que conté components que no ens agraden, la primera precaució és descriure l’objecte d’estudi com el percebem (no com el voldríem). A partir d’això, és com hem comentat (hauríem d’explicar per quins motius hi han factors en l’objecte d’estudi que trobem negatius; i hauríem de proposar una alternativa que, a més d’estar fonamentada, solucione deficiències de la realitat). Sempre convé escoltar, i en la ciència és obligatori. Hauríem de mirar com ens contesten uns altres científics (sobretot els qui no tenen la nostra ideologia). En canvi, no seria adequat que, quan un científic troba aspectes de la realitat en què no s’identifica, descriguera l’objecte d’estudi no tal com el percep, sinó tal com el voldria, i presentara eixa descripció com si fora la de la realitat.

  1. Ciència i ideologia: hauria de ser adjacent (no interna)
    1. Descriure l’objecte d’estudi com el percebem (no com el desitgem).
      1. Si volem canvis: com en (1b.i).
      2. Cal mirar com ens contesten uns altres científics (sobretot els qui no tenen la nostra ideologia).
    2. Inadequat: descriure l’objecte d’estudi com el voldríem, i presentar la descripció com si fora la de la realitat.

Opine que pot impulsar cap a eixe comportament el fet que un lingüiste practique l’essencialisme (l’actitud de considerar un fet humà prescindint de les persones). En la lingüística, el fet humà són les llengües, les quals només existixen gràcies als seus parlants. Quan els parlants d’un idioma el substituïxen per un altre (o per uns altres), eixe idioma deixa d’existir. Per tant, una llengua i els seus parlants són dos cares de la mateixa realitat. Eixa inseparabilitat implica que el fet de parlar sobre una llengua sense considerar com s’expressen els seus parlants és una actitud essencialista.

  1. L’essencialisme potencia l’error descrit (2b)
    1. Lingüística: el fet humà són les llengües, que només existixen gràcies als seus parlants.
      1. Quan els parlants d’un idioma el substituïxen per un altre, deixa d’existir.
    2. Efecte: parlar sobre una llengua sense considerar els parlants és una actitud essencialista.

No cal dir que no és gens fàcil estudiar si dins d’una institució normativitzadora predomina una ideologia. A més, eixe objectiu demana una investigació ampla i alhora fonda. Davant d’eixa exigència, he d’advertir des del principi que la finalitat d’este treball és molt modesta: només pretenc aportar uns pocs materials sobre la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans per si algun historiador de la llengua decidix emprendre una investigació amb més materials i amb més mitjans.

  1. Estudiar si predomina una ideologia en una institució normativitzadora: gens fàcil
    1. Demana una investigació ampla i fonda.
    2. Finalitat d’este treball: modesta; aportar uns pocs materials.

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.