6      Conclusions: aportacions qualitatives de Colomina

6.1    Aportacions lingüístiques

Després del recorregut pausat que hem fet pel llibre de Jordi Colomina, és hora d’extraure conclusions. La primera és que el lingüiste d’Alcoi ha actuat com deu actuar un autor racional i competent: davant de la marginació de formes del valencià (carrascal, palmeral, tarongeral, absents les tres del DIEC, i secundàries en el DNV), no ha apel·lat a creences ni a afirmacions indemostrades. Al contrari, anant pel camí de la ciència ha desplegat una investigació amb dos objectius: descriure la realitat i intentar comprendre-la. El treball (que ha acabat en un llibre) no solament aconseguix explicar les formes valencianes. La seua mirada ampla ha arribat a més objectius dels que s’havia marcat inicialment.

En primer lloc, el lingüiste valencià ha mostrat una evolució pròpia de les llengües romàniques meridionals (l’occità i les de la Península Ibèrica): el sufix derivatiu llatí -al / -ar ha adquirit tres valors, l’augmentatiu (penyal), el d’abundància (fangal ‘lloc a on abunda el fang’) i el col·lectiu (boval ‘estable de bous, lloc que conté bous’, §2.3). Eixa primera aportació és útil per a un tema important: l’agrupació del valencià-català dins de les llengües romàniques. Hem comentat la possibilitat que no sigam ni una llengua «iberoromànica» ni «gal·loromànica», ja que a voltes estem amb els uns, a voltes amb els altres i a voltes amb ningú, panorama que implica tindre una personalitat pròpia. En la terminologia, hem agrupat el castellà, l’asturià i el gallego-protugués amb el nom (llengües romàniques) ibero-atlàntiques, el qual obri la porta a agrupar el valencià-català i l’occità amb el nom (llengües romàniques) ibero-mediterrànies. Eixa classificació (que deixa a soles el francés) respecta la idea que eixe idioma i el romanés són els que més s’han separat.

En segon lloc, l’aportació de Colomina permet fer una deducció eficaç: les característiques de les llengües romàniques meridionals són útils per a aportar proves davant dels qui afirmen sense proves que una coincidència del valencià-català amb el castellà seria un castellanisme. En el cas estudiat, la major part de l’occità fa un ús ample de la forma -al (brossal, garrigal, p. 57; favaral, fromental, vinyal, p. 76; etc.). A més hi ha alguna coincidència significativa entre el català i l’occità (com ara la paraula fotral, ‘gran quantitat de’, p. 194).

En tercer lloc, el llibre del lingüiste valencià mostra que totes les llengües romàniques tenen el sufix derivatiu -ar per la raó que prové d’una tendència fonètica del llatí (com ara la forma cañamelar del castellà, p. 58). Eixa evolució ha fet que el castellà dispose de paraules acabades en -ar que tenen un valor clarament col·lectiu. Així, la paraula costillar seria inicialment com castellar (‘territori d’un castell’ / ‘part del costat d’un animal’). Però el valor que té costillar en el castellà actual és ‘pluralitat de costelles preparades per a ser cuinades’. En el «google», he trobat 1.660.000 exemples de costillar (2019-07-27).

No he arreplegat els noms col·lectius castellans en -ar, però no són escassos ({espino / espinar}, p. 93, {limón / limonar}, p. 101, {plantón / plantonar}, p. 111, {topo / topar}, p. 125; {almeja / almejar}, colmena / colmenar}, p. 129; etc.). De les 624 paraules del castellà que estudia Colomina, 207 s’acaben en -ar (p. 208, taules 6.5 i 6.6); en les pàgines 218-220, n’hi han dotzenes (encara que caldria deduir quantes paraules expressen el valor col·lectiu o d’abundància). La conseqüència d’eixos fets és que té poc de sentit creure que, per a expressar el valor col·lectiu (o d’abundància), el castellà recorreria a -al i el català a -ar.

En quart lloc, l’estudi de Colomina permet deduir que les formes valencianes responen en general a quatre factors:

1. Formes heretades del llatí o de l’estadi llatí (espinal).
2. Formes que deriven de la tendència fonètica a evitar dos r en dos síl·labes seguides (com en peregrí > pelegrí: carrascal).
   1. El segon factor és compatible amb el primer (cf. carrascal).
3. Estructures pròpies (plantes: {tomata / tomatera / tomatar}; arbres: {garrofa / garrofer / garroferal}.
   1. L’estructura dels arbres està vinculada al segon factor (evitar dos r en dos síl·labes seguides, ara en la mateixa, -eral).
4. L’estructura de les plantes agrícoles (nom del fruit + -ar: fesolar) s’ha estés a uns altres àmbits. Llocs a on abunda:
   1. una planta silvestre (siscar, mansegar);
   2. una classe de pedra o de terra (codinar, argilar);
   3. un animal (granotar, petxinar);
   4. També pot designar un lloc per a produir materials de la construcció (teular, rajolar, algepsar);
   5. El valor descrit (4a-c) és diferent de ‘conjunt d’animals’ sense referència a un lloc (barracam, paraula viva en l’Horta). El valor predominantment col·lectiu apareix esporàdicament (bestiar, 127).

La força del model de les plantes pot canviar la terminació -al per -ar (fangal ˃ fangar, p. 172), i també pot superar la tendència fonètica a evitar dos r en dos síl·labes seguides (un runar, p. 11).

Fora de les estructures lingüístiques, hi ha una altra aportació lingüística. El recorregut de Colomina permet que es tornen comprensibles moltes paraules actuals que pareixen idiosincràtiques, com ara bancal, camal o pernil. Quan a un lector li diuen que eixes paraules deriven de banc, cama i perna (DCVB), no ho entén, ja que -al no és un sufix productiu i, per tant, diu poc als parlants (molt sovint, res). El sufix augmentatiu -al només crea, esporàdicament, alguna paraula expressiva (cadiral, carneral, dineral, fotral, fumal, p. 197).

Per una altra banda, el lingüiste d’Alcoi incorpora una quantitat increïble de consultes bibliogràfiques i d’informació, mitjans que li permeten tractar més de dos mil paraules: només un bon dialectòleg és capaç d’actuar d’eixa manera.

Hem trobat alguna actuació millorable, cosa del tot previsible: en la ciència, no existix la perfecció. Això permet que, davant d’una investigació, sempre és factible opinar que tal qüestió o tal altra es podria tractar d’una altra forma. A més, si un treball té l’envergadura del llibre que ressenyem serà fàcil fer alguna observació puntual.

 

6.2    Normativa lingüística: ciència i humanisme

El camí desplegat permet fer deduccions davant de dualitats. Els noms colomar, gallinar i conillar (p. 127-128) no responen al valor ‘lloc a on abunden els coloms’, etc. El valor que indiquen eixos tres noms és ‘lloc a on tenim (i viuen) els coloms, etc.’, el qual correspon a -er (formiguer, porquera, aguller, saler, sucrera, etc.). En el cas dels coloms, les dos formes estan prou esteses (segons el DCVB, colomer seria pròpia de «Gir., Andorra, Pallars, Ribagorça, Massalcoreig, Vendrell, Morella, Gandia, Mall»; posa tres exemples medievals; colomar correspondria a «Cerdanya, Ribagorça, Barc., Igualada, Camp de Tarr., Urgell, Ribera d’Ebre, Men., Eiv.»; un exemple medieval).

Semblantment, un paller no és un lloc a on abunda la palla, sinó el lloc a on la guardem. La forma pallar és privativa de Cullera (DCVB); en altres llengües, existix en aragonés (pallar), en castellà (pajal i pajar), en asturià i en gallego-portugués (amb la mateixa dualitat que el castellà). La proposta que apliquem permet diferenciar fangar i fanguer (fangar: lloc a on abunda el fang; fanguer: lloc que conté fang; tot és fang, com en un femer tot és fem). Eixa caracterització de -ar i -er justifica la intuïció dels parlants, per als quals un pedregar i una pedrera són conceptes prou diferents.

Realment, el treball de Colomina hauria de ser molt corrent entre els lingüistes balears, valencians i catalans: fer investigacions amb la finalitat d’aclarir problemes de la normativa i fonamentar una proposta. En canvi, eixa classe de treballs són escassos.

Despleguem la unió que hi ha, en la ciència, entre el passat, el present i el futur. L’estudi del passat permet comprendre el present, i té la finalitat de deduir per a on hauríem d’anar en el futur. Tenint en compte eixe marc, convindrem que, una volta que Colomina ha explicat el present per a entendre com actua el valencià, caldria aplicar les seues deduccions i resultats al DNV. A més, hem vist que, en una quantitat significativa d’entrades, l’actuació d’eixe diccionari respon a la creença que el català tindria -ar allà a on el castellà diu -al (com ara en el Palmeral d’Elx, el Carrascal d’Alcoi i els tarongerals de moltes comarques valencianes).

Si ajuntem el valor intern de la investigació de Colomina (§6.1) i el marc extern que acabem de descriure, convindrem que ens trobem davant d’un llibre destacable: una obra que hauria d’estar en la biblioteca de molts lingüistes.

Al costat de les actuacions davant de les paraules derivades amb -eral i -al, també seria molt positiu estudiar l’actitud davant de les variacions dels parlants quan hi han dos r en síl·labes seguides (o pròximes). Hem comentat que hi han casos en què la normativa ha actuat com toca: davant del canvi verdureria ˃ verduleria, l’ha acceptada, i figura com a forma bàsica tant en el DIEC com en el DNV. Això no obstant, si consultem el CIVAL trobarem 5 exemples de verdureria i 3 de verduleria. Això deu ser un efecte de les dècades anteriors, en les quals es malmirava verduleria, forma que s’excloïa dels diccionaris o apareixia com a secundària (com ara en el GDLC).

Un altre exemple d’eixa actuació és quan la RAE inclou pelegrino, però remet a peregrino i qualifica pelegrino com a «vulgar». L’humanisme deu buscar criteris objectius i procurar defendre les persones i les comunitats humanes. Per contra, l’actitud elitista de desqualificar les persones convé evitar-la.

Una cosa semblant ha passat en el nom de l’ocell que, en la llengua clàssica, es deia tortra. Com que hi havia la mateixa estructura que en perdre, els parlants acabaren per canviar la forma; però no suprimiren una r, sinó que posaren una o: tórtora, forma que el DCVB ja document al final del segle xv. Eixa variació millorava la paraula, però seguia tenint dos r pròximes. Finalment, els valencians i els empordanesos hem canviat una r per una l (tórtola). Però hom ha actuat com la RAE: el DCVB qualifica tórtola com a «dialectal» (terme que equival a desqualificar sense argumentar); i el DIEC i el DNV l’han exclosa. Com que les dos llengües tendixen a evitar r / r (§2.2: frater / flare / fraile), és comprensible que puguen coincidir (tórtora ˃ tórtola, com en verdureria ˃ verduleria).

Mirant-ho des de fora, es podria pensar que l’Acadèmia valenciana, la Secció Filològica i l’Acadèmia del castellà han actuat igual: en compte de considerar les estructures i les tendències de la llengua (que expliquen pelegrino en castellà, i tórtola en valencià i en empordanés), els uns deuen haver pensat que pelegrino és suspecte d’influència valenciana i catalana; i els altres hauran pensat que tórtola és una supeditació al castellà. I qui ho paga són sempre els mateixos: els parlants.

He fet les darreres reflexions perquè el mèrit que més destacaria en el llibre de Jordi Colomina és actuar d’una manera científica i alhora humanista: buscant criteris objectius (ciència) i defenent els parlants (i, per tant, les persones: humanisme). Com a lingüiste i com a valencià, li estic molt agraït. Espere que els lingüistes jóvens seguixquen el seu camí, perquè obtindrien dos beneficis: guanyarien ells com a persones; i, alhora, contribuirien a seguir construint una societat cada dia més humana i més solidària entre les persones.