Colomina i el Palmeral d’Elx (VII). Algun punt millorable del llibre ressenyat.

5      Per a augmentar l’aplicació del treball de Colomina

5.1    ¿Per què cal començar per les plantes i pels arbres?

Més amunt (§4.3), ens hem preguntat com cal estudiar el sufix llatí -al / -ar en valencià-català, i hem trobat adequat l’enfocament de Colomina, que comença per les plantes i pels arbres (§4.1-§4.2). Però no hem exposat la causa d’eixa camí: ¿per què cal començar per les plantes i pels arbres? Si estudiàrem l’aplicació de –al / -ar en llatí, ¿actuaríem igual? Quan el nostre autor comença a tractar el sufix llatí no apareixen ni arbres ni plantes (p. 15-16). Per tant, hem de justificar per quin motiu, a l’hora d’estudiar les llengües romàniques meridionals, comencem per les plantes i pels arbres.

Crec que la resposta a eixa pregunta depén de quatre factors, vinculats entre ells. El primer factor és la proposta que el sufix llatí -al seria l’equivalent del nostre -er. El segon és un efecte d’això: l’equivalència comporta que -al / -ar hauria d’haver desaparegut, ja que els parlants procuren evitar la inutilitat de tindre dos sufixos derivatius amb la mateixa funció. El tercer factor és el desenllaç del conflicte: si -al / -ar no ha desaparegut, és perquè, en les llengües romàniques meridionals, ha pres el valor augmentatiu qualitatiu augmentatiu (‘gran’, penya / penyal), el valor quantitatiu augmentatiu indefinit (‘molt’, argila / argilar) i el valor quantitatiu augmentatiu definit (‘molts’, fava / favar). Mirem el quart factor: dels tres valors dits, els realment importants són els quantitatius, els quals tenen com a aplicació fonamental les plantes i els arbres: ja hem justificat quin deu ser el començament de l’estudi de -al / -ar en les llengües romàniques meridionals.

En les plantes agrícoles i en els arbres, ¿ha desplegat alguna llengua romànica meridional l’estructura a què hem tendit nosaltres ({fava / favera / favar} i {albercoc / albercoquer / albercoqueral o albercoquerar})?

El fet que les plantes i els arbres dels llauradors estiguen unides a un camp justifica que el valor del sufix derivatiu productiu és ‘territori que conté una col·lectivitat abundosa de la planta o l’arbre referit’. A partir d’eixe marc, ho hem aplicat fora dels camps (un matollar, un llestisclar) i fora dels vegetals. La primera extensió seria la vinculada a la terra, en la qual hi han classes de pedra i classes de terra, siguen comptables (un codinar) o siguen no comptables (un argilar). També seria factible focalitzar els animals que abunden en un territori (un rabosar, un granotar).

La terminació de tarong-er-al està unida a una tendència popular que ja existia en llatí i que no ha desaparegut (mirar d’evitar dos r en dos síl·labes contínues, {peregrí ˃ pelegrí}, {verdureria ˃ verduleria}). Es podria mirar si hi ha relació entre tarong-er-ar i pronunciar per-dre, procés que deu estar vinculat a cartró. És a dir, l’esforç (exitós) en una part de la llengua per a evitar la reducció de arbre > abre i recuperar arbre ¿hauria amainat la resistència a tindre dos r en dos síl·labes seguides (o en la mateixa), i això hauria facilitat el tarong-er-ar?

Fora del valor ‘territori que conté una quantitat abundosa d’una espècie (una col·lectivitat o una massa)’, el sufix derivatiu -al no deu haver desaparegut de la ment dels parlants. No és, certament, un sufix regular i productiu. Però permet crear esporàdicament noms derivats de noms que comporten el valor ‘augmentatiu’, siga en la qualitat (‘gran’, cadiral, carneral) o siga en la quantitat (‘gran quantitat de’, dineral, fotral, fumal); en eixa aplicació, només apareix la forma -al. Colomina observa que l’ús nominal de -al és expressiu (p. 194). Quan s’aplica a un adjectiu, significa ‘molt’ (meló tendral ‘classe de meló, molt tendra’).

En algun derivat (més o menys aïllat), el sufix -al / -ar comporta ‘col·lectivitat (d’un lloc)’ (centenar, bestiar ‘els mamífers d’una casa o d’una finca’, personal ‘les persones d’un lloc’).

La darrera part de l’estudi de -al / -ar haurien de ser aquelles paraules (molt nombroses) en què el parlant pot vore una paraula derivada, però no entén el valor del sufix derivatiu (com ara forn-al, o sol-ar; i molts cultismes, com ara tribuna / tribunal). Com a apèndix, podrien aparéixer les paraules que per als parlants són simples (com ara hostal), però que en un estadi del passat foren derivades (hoste / hostal).

 

5.2    Dos efectes poc positius del camí de Colomina

Moltes de les idees anteriors apareixen implícitament en el treball de Colomina, encara que no arriben a estructurar el conjunt del treball. Una conseqüència són els 21 valors (resumits parcialment en la secció anterior, §4), els quals no sempre són útils per a relacionar, estructurar i interpretar els valors derivatius que són vius i productius (o significatius).

El fet de no estructurar tot el llibre basant-se en el grau de vitalitat de cada aplicació de -al / -ar té un altre efecte poc positiu en la manera d’interpretar les quantitats. Sens dubte, la ciència ha d’explicar les quantitats, però eixa operació es fa des de la qualitat, que depén de la teoria. Si la teoria no està del tot ben orientada, les interpretacions de les quantitats no serà fàcil que siguen del tot adequades.

El nostre autor distribuïx les més de dos mil paraules que estudia per set «varietats lingüístiques»: 770 del català, 624 del castellà, etc. (p. 208). A partir d’això, extrau percentatges de paraules amb -al, amb -ar i amb les dos (amb -al i -ar, com ara fangal i fangar). El resultat és el següent: el portugués tindria un 96,5%de al, i un 7% de -ar; el castellà, 80,5% de -al i 35% de -ar; el català, 45% de -al i 73% de -ar; el gascó, 21% de -al i 86% de -ar; etc.

En l’elaboració d’eixos percentatges, no hi ha distinció entre tres grups: les paraules que per als parlants no són derivades (hostal); les que veuen que són derivades però no les entenen (en cultismes, tribuna / tribunal; i en paraules patrimonials, forn / fornal); els noms que són derivats i els entenen (dacsa / dacsar).

El fet de considerar les dades quantitatives sense els factors qualitatius comporta una interpretació poc objectiva: si el català té un73% de -ar i el castellà un 35%, això impulsarà a creure que seria preferible tarongerar a tarongeral. Per tant, les dades brutes (sense els factors qualitatius) no van a favor de les dades i les deduccions del lingüiste d’Alcoi (el sufix de palmeral és coherent i genuí), sinó en contra, ja que alimenten el prejuí que degué crear el DGLC (tarongerar seria millor que tarongeral).

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.