Colomina i el Palmeral d’Elx (VI). Aplicació de -ar fora de les plantes: argilar, cudolar, salinar, rabosar, granotar

4.4    La força de -ar (col·lectiu i d’abundància) fora de les plantes

En l’aplicació «geològica i meteorològica» (p. 137-178), la part que té més vitalitat és quan -al / -ar expressa abundància o col·lectivitat d’una cosa en un lloc. Sabem que, si el nom és no comptable, hi ha abundància d’una classe de terra (arenal, argilar); si és comptable, col·lectivitat (en general, de pedres o classes de pedres, pedregal, pedregar).

Destaquen els derivats que s’acaben en -ar , encara que en tenim en -al (calcinal, p. 151; pedregal, p.155; fangal, bassal, p. 170; bassal és del català oriental i del mallorquí). Més amunt (§4.1), hem apuntat si el predomini de -ar podria vindre d’estendre una derivació dels llauradors: aplicar el model de les plantes agrícoles (fava / favar) a classes de terra i de pedres. Realment, si un melonar és un camp de melons (i, per tant, un lloc que conté melons), un lloc que conté argila en abundància (o pedres) serà un argilar (o un pedregar).

Certament, una part elevada dels derivats que tractem (argilar, corallar, llacorellar, llosar, molar, saladar, salinar, p. 151; cantalar, cascallar, codellar, cudolar, p. 155) tenen una consonant lateral en la darrera síl·laba del radical. Però això no passa en altres paraules derivades amb -ar: algepsar, gredar, salobrar, toscar («lloc on abunda la [pedra] tosca»; topònim prop de Tortosa, DCVB), tovar (p. 151); codinar, cincar, macar, petxinar (p. 155); fangar (p. 170).

La força de -ar en plantes agrícoles (un melonar), en classes de pedres (un toscar) i en classes de terra (un argilar) explicaria que formes en -al hagen adquirit -ar: ({pedregal / pedregar}, {fangal / fangar} (fangar és l’única forma que Colomina coneix en valencià, p. 172; el DCVB posa un exemple de fangar en sant Vicent), {aigual ‘aiguamoll, marjal’, català del nord / barranc de l’Aiguar, Agullent, Vall d’Albaida, p. 171).

De la mateixa manera que en els camps de plantes hem trobat que la força de -ar li permetia conviure amb una vibrant en la penúltima síl·laba ({brossal i brossar}, {arrossal i arrossar}, §3.6), ara hi ha la mateixa situació: {pedregal / pedregar}, pedruscar, runar (el primer valor que li assigna el DNV és pedregar).

Al costat de les plantes (carxofar), les classes de terra (argilar) i de pedres (pedregar), hi han més manifestacions del valor col·lectiu d’una cosa en un  lloc. Més amunt (§4.3), hem parlat d’animals (rabosar, granotar). I el valor reapareix en grups posteriors: {fossa / fossar}, {sitja / sitjar}, {albelló / albellonar}, i les dualitats {fontanal / fontanar} (conjunt de fonts), {cabanyal / cabanyar}, {barracal / barracar} (p. 186-187). En un altre lloc (§3.5), hem comentat el numeral col·lectiu un centenar, que reapareix en la p. 192. I encara tenim els usos en què –ar s’interferix amb altres sufixos derivatius ({colomar = colomer}, p. 126, {moscar = mosquer}, p. 123, {barracar = barracam}, p. 186, cosa que explica el contrast bestiar / aviram).  Si ho sumem tot (plantes, terres, animals, un grup divers i usos interferits), no és poca cosa.

 

4.5    Valor augmentatiu i col·lectiu de -al

Colomina acaba les aplicacions de -al / -ar amb tres grups particulars (en general, només amb -al). En el primer, apareixerien els valors augmentatiu, d’abundància i col·lectiu en paraules «de caràcter popular, festiu i, de vegades, malsonant» (p. 194). Informa que el grup és nombrós en el castellà d’Amèrica, i posa també molts exemples de l’occità.

Mirem els nostres: dineral, fotral, fotregal, fumal, genial, personal, pujal, sidral. Potser són discutibles genial (que és un adjectiu derivat de geni) i sidral (un preparat químic efervescent; però també significa «desorde, confusió, rebombori», DNV); i personal és un cas particular. La propietat que ens interessa destacar és que tots els altres derivats citats indiquen ‘gran quantitat de’: en definitiva, el valor col·lectiu amb expressivitat. I l’expressem amb -al, no amb -ar.

El DIEC pren dineral com a paraula secundària, ja que remet a dinerada. Però les paraules fotral, fotregal, fumal i pujal pareixen clarament catalanes. A més, l’occità té un bon grapat de paraules d’eixe estil (Colomina en posa 11, entre les quals estan fotral i fotrassal).

Ens queda una paraula: personal com a nom. El DCVB diu que els valencians hem creat eixe derivat per a esquivar el matís despectiu de gent (El personal d’esta fàbrica és molt amable). A més d’eixa utilitat, hem de remarcar que passa com en dineral i en fotral: expressem un valor col·lectiu amb -al.

El penúltim grup de Colomina són paraules que indiquen el valor augmentatiu; tindrien la particularitat que expressarien «objectes diversos»: brocal, cadiral, carneral, cirial, coixinal… (p. 197). Podríem destacar dos creacions populars: cadiral i carneral.

El DIEC remet cadiral a cadira de braços, i el DNV el seguix. En canvi, el DCVB definix cadiral com a «cadira gran, amb braços», i exemplifica el derivat amb dos autors catalans del final del xix i del principi del xx (Narcís Oller i Miquel Llor). Diria que el camí adequat és eixe, ja que si no és gran una cadira de braços no és un cadiral. A més, cadiral té un altre valor en català: en les rescloses, indica els partidors que regulen l’entrada i l’eixida d’aigua. Eixe cadiral deu ser un partidor d’aigua (paraula dels llauradors valencians), però gran.

Quant al nom carneral, és una carnera especial: la que usen els caçadors per a posar la caça. Això comporta que no pot ser menuda.

A més de mostrar que -al pot tindre alguna creació popular moderna, convé destacar la derivació que carn-er-al, que fonèticament i derivativament és igual que la de fum-er-al, palm-er-al o tarongeral. A més, carneral deu ser una paraula catalana (no figura ni en el DCVB ni en el CIVAL).

El darrer grup de Colomina són tecnicismes: adjectius creats per químics i per biòlegs. Com que ara són creacions de laboratori al marge de la llengua viva de qualsevol època, hi ha sempre -al, encara que el radical acabe en -l (acilal, primulal, p. 198-199).

Recapitulem. Deixant de banda els tecnicismes (que no responen als valors vius de la llengua), els dos darrers grups de Colomina van al voltant del valor qualitatiu ‘gran’ (cadiral, carneral), el valor quantitatiu ‘gran quantitat de’ (dineral, fotral, fumal) i el valor quantitatiu ‘col·lectivitat’ (personal). En cap dels tres casos, hi ha implicat el concepte lloc. Podríem dir, per tant, que estem en el valor augmentatiu de penya / penyal (cadiral, dineral, fotral) i el col·lectiu pur de centenar, bestiar (personal).

 

Aquesta entrada ha esta publicada en categories, Palmeral d’Elx: coherent i genuí?. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*