Colomina i el Palmeral d’Elx (V). Classificació semàntica: aplicacions bàsiques de {-al / -ar} i aplicacions secundàries

 

4     Selecció de dades de les 21 aplicacions de Colomina

4.1    Primera aplicació: llocs a on abunda una planta

La mirada ampla del nostre autor es torna a manifestar quan descriu les aplicacions del sufix -al / -ar amb els valors «col·lectiu, abundancial i augmentatiu», operació que ocupa una bona part del llibre (cap. 2-5, p. 55-200). El nostre autor descriu 21 aplicacions. En faré una descripció no solament succinta, sinó també seleccionant una part dels valors.

Les quatre primeres aplicacions que tracta són les fonamentals: a plantes i a arbres (siguen silvestres o siguen cultivats). La primera és per a «llocs on abunden plantes o arbusts silvestres». El lingüiste d’Alcoi diu que les llengües romàniques meridionals tenen moltes paraules amb eixe valor. De fet, els dedica una vintena de pàgines (p. 55-74). Els distribuïx en dos llistes: els noms que tenen dos formes (en -al i en -ar), repartits per les llengües que estudia; i els noms que només tenen una forma (siga -al o siga -ar), també sseparats per cada llengua tractada. A més, posteriorment comenta moltes paraules (sempre distribuïnt-les per llengües). Un exemple: informa què significa borró, a on es diu (en l’Horta), i a on s’usa un borronar (Formentera i Sollana, la Ribera). En les llistes que elabora i en la informació sobre centenars de paraules, hi ha una faenassa extraordinària, a l’abast de pocs lingüistes.

En els noms per a plantes, el castellà, l’astur-lleonés i el gallego-portugués es decanten per -al (el castellà càntabre, el castellà d’Amèrica, l’astur-lleonés i el gallego-portugués d’una manera quasi general, p. 55). En occità i en aragonés, hi ha equilibri entre -al i -ar. En valencià-català i en gascó, predomina -ar. Una realitat semblant descriu en les plantes cultivades (p. 75-86).

En les llistes de Colomina, els lectors veuen no poques paraules en -ar que s’expliquen fonèticament ({canyamel / canyamelar}, {fesol / fesolar}, etc.; {senill / senillar} és com {castell / castellar}, {fenoll / fenollar}, etc.). Tenint en compte això, seria factible mirar si, en la part de les plantes, hi han hagut dos tendències en les llengües romàniques meridionals: la que ha afavorit -al (del castellà cap a ponent, llengües ibero-atlàntiques) i la que ha potenciat -ar (el valencià-català, l’aragonés i l’occità).

Per una altra banda, a la vista de la força que tenen entre els llauradors els derivats en -ar aplicats a les plantes cultivades (melonars, tomatars, bajocars, carxofars, etc.) també seria possible mirar si eixa construcció s’ha estés en dos direccions. La primera seria per les plantes no cultivades: {sisca / siscar}, {mansega / mansegar}, {senill / senillar} (si no fora un heretament del llatí, sinó una creació pròpia; en el DCVB, no figura l’etimologia de senill), {bova / bovar} (bovar: forma secundària en el DNV; en el DCVB, la bàsica)… En segon lloc, els melonars també s’haurien escampat per fora dels vegetals, especialment els minerals. Desplegarem eixa expansió més avant (§4.4).

 

4.2    Segona aplicació de Colomina: llocs a on abunda un arbre

Després de les plantes, venen els arbres silvestres (p. 86-95) i els «camps d’arbres fruiters» (p. 95-103). Al meu entendre, per a interpretar més adequadament les dades que dona Colomina convindria tindre en compte quatre factors. El primer és la distinció que hem fet més amunt (§3.6: per als camps de plantes, -ar, xuf-ar; per als camps d’arbres, {-eral / -erar}, albercoqu-er-al en valencià i en tortosí, i albercoqu-er-ar en la resta del català i en balear). Així, el mateniment de la tendència fonètica que explica pelegrí, verduleria fa que en valencià i en tortosí les formes previsibles siguen cipreral, lloreral, murteral, pinyeral, etc. (p. 86-87).

En segon lloc, no serà estrany trobar -ar si el nom del camp o del lloc no deriva del fruit, sinó de l’arbre, ja que els parlants aplicarien l’opció de les plantes (fava / favar): {faig / fajar}, {savina / savinar}, {teix / teixar}, {avet / avetar}, {xop / xopar}. Òbviament, en eixe cas no hi han dos r en dos síl·labes seguides.

En tercer lloc, hem de tindre en compte els noms que tenen ar per la tendència fonètica del llatí, com ara grevol-ar.

En quart lloc, hem de considerar els noms que tenen -al des de l’estadi llatí (o llatí tardà; els equivalents de espinal, com ara {castanya / castanyal}, {nou / nogal}), sobretot si la fonètica pot haver contribuït al manteniment (com ara roural).

En definitiva, en les plantacions d’arbres intervenen més factors que en els camps de plantes agrícoles, de manera que convé tindre en compte eixa divergència (§3.6) per a acostar-nos a una interpretació més objectiva de la realitat.

 

4.3    Aplicacions secundàries de Colomina

Seguint el camí de Colomina, he opinat més amunt (§4.1) que, com a sufix viu i productiu, les plantes agrícoles (fruit + -ar) i els arbres (fruit + {-er-al / -er-ar}) són la part fonamental del sufix -ar / -al. A partir d’eixa aplicació, el nostre autor descriu 17 grups diferents. Quantitativament, hi han grups que no tenen massa membres. A més, passa sovint que els parlants sabem que hi ha paraula derivada, però no sabem quin valor aporta el sufix. Un exemple: tots coneixem el cognom aguilar, però no sabem què implica -ar. En canvi, els parlants sí que deduïxen quin valor aporta -ar en una part dels derivats d’eixos 17 grups. Així, no pareix díficil pensar que un pedregar és com un melonar: un lloc a on abunden les pedres.

L’opció dels 17 grups ¿és la més fructífera? En el cas del valencià-català, és fàcil dir quin és el començament de l’estudi de -al / -ar: les plantes i els arbres. Però no és tan fàcil argumentar com cal seguir. Colomina ha fet un gran esforç munyint pacientment 17 valors. Una possibilitat diferent és seguir l’estudi de les plantes i els arbres per tres àmbits. En primer lloc, buscaríem per la geologia i per altres camps semàntics el valor d’abundància (argilar) i el col·lectiu (pedregar), vinculats sempre a un territori (com en els camps d’arbres i de plantes). En segon lloc, focalitzaríem el valor augmentatiu (penya / penyal). En tercer lloc, deixaríem per al final aquelles paraules derivades que pareix que no aporten res (braç i braçal com a noms de recs, p. 180), o que són valors idiosincràtics ({forn / fornal ‘foc per a calfar les peces de ferro que s’han de treballar’}, {vila / vilar ‘vila xicoteta, llogaret’}, p. 179; llagrimal ‘organ que produïx les llàgrimes’, p. 131). Cal dir que, encara que el nostre autor no seguix eixe camí, el té en compte, ja que al final del seu trajecte diu en quines parts del llibre apareix el valor col·lectiu, el d’abundància i l’augmentatiu (p. 206). Com és natural, jo resumiré el camí del lingüiste d’Alcoi, de manera que comentaré una part dels 17 valors.

Colomina comença per un grup «botànic divers» (bardissa / bardissal / bardissar, p. 104-114); i seguix per «terrenys d’ús agrícola i ramader»: {banc / bancal}, {era / eral} (‘conjunt d’eres’, lleidatà), {boval ‘estable per a bous’ / bovalar ‘terra de pastura per a bous’} (p. 115-119).

Un poc més significativa és l’aplicació de -al / -ar a llocs a on abunda un animal (p. 121-125). En la llengua comuna, són poc coneguts ({àguila / aguilar}), però les dades tan abundoses del dialectòleg (que cita les poblacions a on es diu cada paraula) mostren que el -ar de melonar té (o ha tingut) vitalitat. En les creacions que constata (p. 122-123), destaca remarcablement el valencià, a parts del qual corresponen els exemples següents: {calàpet / calapatar}, {caragol / caragolar}, {cuquello ‘classe d’ocell’ / cuquellar}, {granota / granotar}, {perdiu / perdigar}, {petxina / petxinar}, {rabosa / rabosar}, {renoc ‘gripau’ / renocar}, {talpó / talponar}. L’aparició de -al és escassa (eriçó ‘classe de mamífer’ / eriçal, nom de lloc; llissa ‘classe de peix’ / llissal «mola de llisses»).

El sufix -al / -ar també es pot aplicar a animals domèstics (o domesticats, p. 126-130). En eixe ús, quan està implicat el valor locatiu hi ha interferència entre -er i -al / -ar (p. 126-127). El lloc a on tenim tancades les gallines (o els coloms) es diu gallirner (colomer) en llocs, i {gallinal / gallinar} (colomar) en uns altres.

Algun nom només té el valor col·lectiu (com centenar, §3.5): bestiar («conjunt d’animals quadrúpedes que s’aprofiten per al treball o per al consum», p. 127) conillar («ramat de conills» en uns llocs; ‘conillera’ en uns altres, p. 127), gallinal («aviram casolà», Cullera, p. 128) i gallinar («conjunt de gallines», Cocentaina,, p. 128), moscar («multitud de mosques, Torelló», p. 123). U dels exemples que posa Colomina prové d’animals, però està vinculat als llocs que conenten pedres: {cagar / cagarrites / cagarritar} (Dénia, p. 127).

És marginal el valor «regions properes a una part del cos» (llàgrima / llagrimal, p. 131-135). Aprofita per a crear noms a partir de noms, sense el valor augmentatiu. El llagrimal és la part de l’ull que produïx les llàgrimes. És un valor semblant al de -er en els arbres i plantes (cirerer, carxofera). De fet, en balear i en català existix la paraula llagrimer (DCVB). Això comporta que la parella llagrimal / llagrimer és com terral / terrer (comentada en §2.3). La diferència és que terral va unit a l’abundància, mentres que llagrimal comporta la producció.

L’aplicacio «geològica i meteorològica» destaca quantitativament (p. 137-178). Des del punt de vista qualitatiu, té una part pràcticament morta, i una altra relativament viva. Comentarem les aplicacions productives en l’apartat segúent (§4.4).

La part amb poca capacitat creativa (o potser nul·la) és aquella en què, en el passat, creàvem noms a partir d’adjectius (fondo / fondal), o expressàvem el valor augmentatiu d’un nom (p. 137-144): caminal, vial, cimal, penyal, puntal, ramal, rodal. Si el radical conté en la darrera síl·laba una consonant lateral, apareix -ar: {llind-a ­­-limine en llatí- / llindar}, {sòl / solar} (‘sòl destinat a edificar un edifici’, p. 139-140).

El valor augmentatiu reapareix en un grup posterior, titulat «altres col·lectius, abundancial i augmentatius» (p. 179-186): casal, finestral, mercadal, portal, tendal. Dins d’eixe grup, el nostre autor posa els noms derivats fumeral i fornal. Sobre fumeral, informa que la part de la casa per a on ix el fum de la llar es diu fumera en Montornés, Camp de Tarrogona, Conca de Barberà i Priorat. Per a diferenciar la filera de fum o fumera i la part de la casa, diversos parlars han creat fumeral (Collsacabra, Gandesa, Ribera d’Ebre, valencià i balear). La tercera paraula per a indicar eixa part de la casa prové del francés (ximeneia i variants). No cal dir que fum-er-al té la mateixa estructura fonètica i derivativa que palm-er-al o tarongeral.

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.