Normativa: des dels parlants i per als parlants

3.3    Fruits, arbres i plantes: {cerez-a / cerez-o} i {cir-era / cir-er-er}

El llatí diferenciava entre l’arbre i el fruit recorrent al singular (pirum) i el plural (pira). Interpretant eixa dualitat com a masculí i femení, el romanés, l’italià i el castellà han mantingut el sistema (un pero / una pera}, {un castaño / una castaña}). Més exemples del castellà (p. 29-30): algarrobo, almendro, avellano, cerezo, ciruelo, granado, manzano, aceituno, naranjo. Es veu que, en les plantes, el castellà pot actuar igual (la nostra pimentonera és un pimiento en castellà; maíz és la planta i el fruit).

Hem arribat a la primera diferència significativa entre el castellà i el valencià: la inexistència entre nosaltres de la dualitat cerezo / cereza.

Colomina informa que, fora del romanés, l’italià i el castellà, les altres llengües romàniques han aplicat el sufix derivatiu -er al nom de la fruita per a crear el nom dels arbres: {figa / figuera}, {albercoc / albercoquer} (p. 31-33). És la diferència correlativa de cerezo / cereza.

A la vista que el nom llatí arbor era femení, s’explica que les formes més antigues són femenines: {figa / figuera}, {oliva / olivera}. Però les llengües romàniques han convertit eixe nom en masculí (uns arbres). La variació dita ha fet que les creacions posteriors apareguen en masculí: {albercoc / albercoquer}, {ametla / ametler}, {castanya / castanyer}, {cirera / cirerer}, {taronja / taronger} (p. 31).

En eixe marc, s’entén que parts de la llengua hagen canviat formes femenines per masculines: {garrofera / garrofer}, {pomera / pomer}, {magranera / magraner}, {olivera / oliver}, {prunera / pruner}. Com que eixa variació respon a una regularització, els usuaris del masculí no haurien de canviar (excepte que tinga importància social l’ofici de preparar olives i vendre’n: oliver). El DNV ha posat com a forma preferent garrofera, la qual en valencià és minoritària (es diu entre la Plana i l’Horta) enfront de garrofer (Maestrat i de la Ribera cap al sud, p. 34). Semblantment, els noms recents alvocater i magnolier (CIVAL) potser haurien de ser únics (el DNV no inclou alvocatera; sí magnoliera, que remet a magnolier).

En el llibre El valencià de Bernat i Baldoví (2009: §2.2, 7b), indiquí que formem quasi de la mateixa manera el nom de les plantes (amb el sufix -er(a)). L’única diferència és que triem el femení perquè el nom planta és femení: dacsera, cacauera, fesolera, xufera, tomatera, pimentonera…

 

3.4   Camps d’arbres: de -etum / -eta a -al / -ar

El llatí expressava un bosc d’un arbre amb el sufix derivatiu -etum / -eta, mitjà conservat en francés, en italià i en romanés. Així, un  bosc de fajos es diu faget en romanés, i fagetto en italià (p. 42-44); el francés ha alterat la terminació -eta fins a -aie (noiseraie, p. 45). Tant el francés com l’italià apliquen molt el descendent de -etum / -eta (p. 45). En canvi, el romanés té pocs noms col·lectius, però els que té són amb -et (p. 45).

Les llengües romàniques meridionals varen substituir -etum per -al / -ar. La conseqüència és l’existència de {faig / fajal}, {nou / nogal} (p. 42-44). Naturalment, si el radical llatí una l, el sufix adoptava -ar, com podem comprovar en coscollar o fenollar.

Colomina informa que s’han produït alguna interferència entre -al i -ar (p. 42-44). Així, el català té, al costat de nogal, la forma nogar. L’occità fa nogaret i nogareda, formes que resulten de sumar el sufix llatí -et(a) a -ar (nog-ar-et). Dos apartats més avant (§3.6), intentarem justificar com ha actuat el valencià-català (plantes: fesolar; arbres: {tarongeral / tarongerar}).

Com que els estadis lingüístics solen deixar restes, és natural que en queden de -et / -eta en les llengües romàniques meridionals, com ara faget i fageda en occità i en català, hayedo en castellà i faiedo en gallego-portugués (p. 42-43). Més avant (§5.2), sospitarem que, en el català septentrional (bisbat de Girona i Catalunya Nord), el descendent del sufix llatí -eta (una pomereda) té força.

En valencià, el topònim Pinedo (l’Horta, prop de la pinada del Saler) deu ser una formació mossàrab que aplica -etum. També pertany a eixe grup la Serra Carrasqueta (al nord de Xixona). Actualment, ho interpretem com a diminutiu, però resulta que la serra no té res de menuda. En definitiva, la Carrasqu-eta de Xixona i el Carrasc-al d’Alcoi tenen el mateix valor: bosc de carrasques.

El nostre autor ajunta i reproduïx les restes de -etum / -eta en català, tant en el lèxic general com en la toponímia (p. 45-46). Nota que, en català, -eda té més manifestacions que -et, com en occità i en francés (i contràriament al romanés, l’italià, el castellà i el gallego-portugués).

 

3.5    Interferències entre {-arium / -ar} i {-al / -ar}

Sabem que Colomina tracta més de dos mil paraules de les llengües romàniques meridionals (§2.1), i hem dit que posa l’objecte d’estudi en l’evolució del llatí i de les llengües romàniques (§3.2-§3.4). Però tot això no mostra encara fins a quin punt escruta la realitat, com comprovarem a continuació. He d’advertir que la lectura d’este apartat és difícil, però convenia incloure’l en la ressenya per a il·lustrar el detallisme del nostre autor.

El nostre autor dedica un apartat (§1.6.2) a mostrar superposicions del sufix -al i d’un sufix -ar que no era una variant de l’anterior (com en corpor-al però castell-ar). La terminació -ar que eixirà ara és un descendent del sufix precedent del nostre -er (-arium en llatí). Recordem que hem proposat que el valor inicial de -al.em seria igual que el de -er (i, per tant, igual que el de -ari-um), de manera que les interferències en llatí entre -arium i -alem no sorprenen. Mirem algun exemple de superposició entre -ar (de -arium) i -al.

Començarem per descriure la interferència mirant-la des dels valors actuals. Hem habilitat el sufix descendent de -arium (-er) per a que expresse el contenidor d’una cosa ({sal / saler}, galliner, conillera), i també l’usem per a indicar un lloc que conté una cosa (palla / paller). Ara bé, un lloc que conté una cosa (paller, femer) i un lloc a on abunda un vegetal o una matèria (palmeral, argilar) són nocions pròximes. Això explica que, al costat de paller (i formes equivalents en les altres llengües romàniques, p. 48), existix o ha existit palhar i palhal (portugués), pajar i pajal (castellà), payar (asturià), pallar (aragonés i català) i palhar (gascó, p. 45).

Si retrocedim en el temps, hem vist dades que donen suport a l’afirmació que -alem i arium tindrien la mateixa missió i el mateix valor. En conseqüència, pareix comprensible que hi haja alguna dualitat en les llengües romàniques. Davant del cultisme campanario (castellà) i la forma popular campaner (Fraga, Baix Cinca), tenim campanal (poblacions occidentals de Catalunya) i campanar (resta del valencià-català), forma que s’hauria estés enfront de campanal (p. 51). L’exemple de campanar fa pensar si no hi haurà un grup de paraules soltes en què hauria influït el sufix col·lectiu de melon-ar: un campanar és una part de les esglésies que conté campanes. Més avant, desplegarem la possibilitat indicada (influència dels melonars fora de les plantes, §4.4).

La col·lectivitat també apareix en el segon exemple que comentarem. El nom centenario / centener / centenaio (italià), etc. (amb el sufix -arium i els resultats populars, -er, –aio) té al costat centenal (occità antic) i centenar. En un centenar de cadires, hi ha una col·lectivitat pura, valor que discrepa  del que té -ar en les plantes (no hi ha el marc locatiu: lloc que conté…).

Colomina tracta 14 paraules com {campanario / campaner / campanal / campanar}, les quals deuen tindre poca importància en les nostres estructures semàntiques. Però il·lustren sobre el nostre objectiu (mostrar com d’amples són les dades empíriques que considera, i la fondària de la seua mirada).

El mateix panorama hi ha quan el lingüiste d’Alcoi comenta que el sufix llatí -al.em convivia amb la variant -il.em, la qual té alguna perduració en les llengües romàniques actuals (p. 52-53): un lloc a on abunda el fenàs és un fenile en francés, fienile en italià, fenil en llenguadocià, i henil en castellà; eixa paraula té variants en -al i -ar (fenal, fenar, henar). La dualitat -al / -il explica el català cabril («lloc on guarden el cabrum»); o la dualitat rodal (català) i rodil (castellà de Salamanca). Encara que en esta ressenya apareix una part ínfima de les dades empíriques de Colomina, probablement els lectors ja hauran sentit que l’amplària i el detall arriben a torbar.

Acabarem els comentaris sobre la dualitat formal -al / -il amb una anècdota. Els lectors valencians hauran trobat estranya i llunyana la variant -il. Però no ho és tant: és la que apareix en pernil, paraula aragonesa que hem tendit a escampar. Un pernil és la part superior d’una perna, gran i especial: la del porc o la del bou, salada i secada. La paraula interna (que perviu en parts del valencià) també és augmentativa: cuixa / cuixot. Per una altra banda, el vi blanc fet amb raïm verdil conté una altra manifestació de la variant -il (compareu raïm verd-il amb pi negr-al).

 

3.6    Camps d’arbres i camps de plantes en valencià-català

A fi de poder seguir descrivint el llibre de Colomina, convé fer una interrupció per a parlar d’arbres i de plantes, ja que el valencià que conec de l’Horta i de la Ribera no forma els noms de camps de la mateixa manera. En les plantes, afegim -ar al nom del fruit: {carxofa / carxofar}, {bajoca / bajocar}, un melonar, un cebar. També l’apliquem fora de les collites: un canyar, un matollar, un mansegar, un siscar, un brossar.

En els camps d’arbres, indicava en el llibre sobre Bernat i Baldoví (2009: §2.2, 7c) que és molt corrent usar la construcció «camp de + el nom de l’arbre» (camp de bresquilleres; en els ambients urbans, focalitzen la fruita: camp de taronges, camp de bresquilles). Eixa actuació podria ser també la del romanés. Colomina indica que té pocs noms col·lectius (p. 45), afirmació corroborada per les dades que exposa. Així, un algepsar o guixera és cariera de ghips (p. 49); o un paller és sira de paie (p. 48).

Per una altra banda, quan l’arbre és el taronger o la palmera és factible recórrer al nom hort (dins de la ciutat d’Elx, hi han molts horts; i a llauradors de l’Horta i de la Ribera he vist diferenciar entre camp i hort [=camp de tarongers]). Convindria mirar si eixe ús de hort està vinculat a tancar el camp amb parets, propietat semàntica que ve del llatí (hortus significa ‘tancat per parets’).

Però, molt usat o poc usat, la qüestió és que, al costat del mitjà sintàctic (camp d’oliveres), el valencià té un mitjà derivatiu: afegir al al radical del nom de l’arbre (fruit + er(a)): figu-er-al, garrof-er-al, tarong-er-al, pom-er-al. Per cert, el nom palm-era comporta que és un arbre que produïx palmes, tan ben treballades en Elx.

Probablement, el conjunt del valencià-català ha tendit a buscar mitjans generals per a expressar els camps d’arbres i de plantes (o masses d’arbres i de plantes). La força cap a la generalitat podria vindre de com expressem lingüísticament el nom del vegetal productor (amb el sufix derivatiu -er(a)). Cal constatar que eixe sufix no canvia en els pocs casos en què s’afegix a un radical acabat en -r: l’arbre que fa per-es és la per-era (no la *per-ela); i el que fa cirer-es és el cirer-er (no *cirer-el), si bé és cert que el valencià meridional ha suprimit la segona síl·laba àtona de ci-re-rer (> cirer).

En el balear i la major part del català, el mitjà per a arribar a la generalitat ha sigut poder aplicar el sufix derivatiu de les plantes (fesol-ar) als fruits dels arbres (taronger-ar). En el valencià i el tortosí, ha pogut més la suma de les formes històriques (figueral, palmeral, garroferal, carrascal) i la tendència fonètica d’evitar dos r en dos síl·labes seguides. Tingam en compte que, per a formar arbres, són ben escasses les paraules que tenen dos r seguides (potser només perera i cirerer). En canvi, tots els noms de camps d’arbres fan aparéixer dos r seguides si el mitjà és -ar (pomerar, bresquillerar, magranerar, etc.). El marc descrit justifica que el valencià i el tortosí hagen mantingut la terminació històrica (figu-er-al, palm-er-al, garrof-er-al) i l’hagen estés als noms nous (tarongeral, etc.). En el llibre Les nostres paraules (2008), Eugeni S. Reig ha tractat l’ús del sufix derivatiu –er-al en la nostra història.

Cal dir que, en les plantes, Colomina arreplega 12 noms en què hi ha coexistència de -ar i -al (p. 104). No són plantes cultivades, de manera que no indiquen camps, com ara un espinal (que el DCVB atribuïx a tota la llengua; però la considera secundària davant de espinar). La consulta del CIVAL fa pensar que la forma viva valenciana deu ser espinal. En canvi, espinar (documentada a partir de 1980) apareix en pocs autors. A més, la causa de reórrer a espinar podria ser creure que seria preferible a espinal. El DNV dona com a forma bàsica espinar.

Al costat de mantindre la forma que prové del llatí (espinal), en algun nom podria intervindre la fonètica: quan la darrera síl·laba del radical té una vibrant. Això passa en arrossal i arrossar (p. 75) i brossal i brossar (p. 104). La força fonètica afavorix brossal; la generalitat de -ar en les plantes impulsa cap a brossar. Colomina informa que arrossal seria del tortosí i del valencià meridional (p. 78).

En el cas de l’arròs, els llauradors de l’Horta i la Ribera que he sentit parlar solen referir-se als camps d’arròs com a camp d’arròs i com a bassa (en un diàleg sobre camps, no cal dir bassa d’arròs: una bassa només pot ser d’arròs). En el terme de Silla, el nom arrossar pot indicar el conjunt dels camps d’arròs, per bé que el nom usual per a eixe valor és la marjal (que s’oposa a l’horta).

Crec que el fet de tindre en compte la distinció entre els arbres agrícoles (un tarongeral) i les plantes (un favar) contribuïx a traure més deduccions de les dades i de les aportacions de Colomina, com comprovarem més avant (§4.2, §4.4 i §5.2).