Colomina i el Palmeral d’Elx (III). Personalitat forta: ni «iberoromànics» ni «gal·loromànics»

3      Factors centrals de l’evolució

3.1    Un emmarcament molt suggestiu de Colomina: el romànic meridional

Colomina constata que l’ús del sufix derivatiu -al / -ar amb els valors indicats (l’augmentatiu i les concrecions de l’abundància i la col·lectivitat) no és propi de totes les llengües romàniques: només ho és de les meridionals, que són l’occità i les llengües romàniques de la Península Ibèrica (p. 42). El nostre autor anomena eixe conjunt «iberoccitanoromànic».

El fet de mostrar una de les coincidències que tenim amb les altres llengües romàniques ibèriques i amb l’occità apunta a una característica significativa: quan les llengües romàniques meridionals coincidixen, el paral·lelisme entre el valencià-català i el castellà no pot ser una influència de la llengua socialment dominant, ja que el castellà no ha influït sobre l’occità.

L’operació del nostre autor (posar-nos en les llengües romàniques meridionals) forma part d’un marc molt atractiu: a voltes, coincidim amb les llengües romàniques de ponent (com en la simplificació de {he pensat una cosa / soc vingut}, {he pensat = he vingut}); a voltes, actuem igual que eixes llengües i l’occità (com en l’ús de -al); a voltes, coincidim amb les llengües del nord (occità, francés i italià; exemple: el pronom en); i, a voltes, no coincidim amb ninguna d’eixes llengües (com ara en la preposició com a, existent en anglés –as–, però no en les altres llengües romàniques).

La ressenya d’un llibre no és un lloc adequat per a donar una exemplificació de cada una de les quatre possibilitats indicades en el paràgraf anterior. Em limitaré a opinar que ens trobem davant d’un marc enormement important, ja que la verificació comportaria este resultat: no seríem ni una llengua supeditada al castellà («llengua iberoromànica»), ni una llengua que seguiria el francés («llengua gal·loromànica»). Remarquem-ho: no seríem un apèndix ni de ponent (de la llengua socialment dominant, com voldrien els castellanistes), ni de tramuntana (com pareix que voldria la francofília d’uns certs intel·lectuals).

La meua convicció és que som una llengua amb molta personalitat: com l’occità. Per tant, no seríem ni una llengua ibero-atlàntica (castellà, asturià i gallego-portugués) ni una llengua gàl·lica (francés). La veritat és que eixe resultat està unit al llibre de Jordi Colomina, com he intentat suggerir en el títol de la ressenya: «estudi d’un sufix (-al / -ar) que no és ni “iberoromànic” ni “gal·loromànic”».

 

3.2    La mirada ampla de Colomina

Sabem que l’objecte d’estudi del nostre autor és estudiar tres valors secundaris del sufix derivatiu -al / -ar (§2.3). Però, quan un autor és fructífer, no aïlla el seu camp d’estudi, sinó que fa el contrari: el relaciona amb factors externs. En el cas d’ara, Colomina fa eixa operació des de les primeres línies del llibre: des de la justificació de l’obra (p. 11).

Com hem dit al principi (§1), ens conta que, en un treball de 1991, havia constatat que la dualitat -al / -ar  apareixeria d’acord amb un factor fonètic (evitar que estiguen en síl·labes seguides dos r o dos l: arenal, i no *arenar; teular, i no *teulal). El lingüiste d’Alcoi constata que, si en la paraula no hi ha cap consonant ni vibrant ni lateral, seria -ar (dacsar, tomatar, bajocar, cacauar, canyar, estepar…); quan hi ha una r, recorreríem a la l (figueral, carrascal, arenal, palmeral, romeral); per contra, si hi ha una l apareixeria la r (fesolar, olivar, teular, argilagar, p. 11).

Davant d’eixa distribució, el nostre autor deduïx que -ar i -al són el mateix sufix, «que presenta dos variants condicionades fonèticament» (p. 11). I, per a explicar un fet local, no es tanca en la seua llengua, sinó que fa dos eixamplaments considerables (com hem vist en §2.2): en primer lloc, busca en el conjunt romànic; en segon lloc, retrocedix milers d’anys.

La perspectiva ampla del dialectòleg permet entendre per què és arenal però teular; palmeral però fenollar. Això no obstant, l’actuació del llatí no justifica canyar, estepar o cebar. Per a comprendre fets privatius nostres, Colomina dona dades sobre l’evolució entre el llatí clàssic i les llengües romàniques actuals, com mostrarem en els apartats següents.

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.