Colomina i el Palmeral d’Elx: coherent i genuí? (I)

Ressenya d’un llibre important de Jordi Colomina sobre {melonar, coscollar} però {palmeral, tarongeral}

Títol del treball:

Colomina (2017): estudi d’un sufix derivatiu (-al / -ar) que no és ni «iberoromànic» ni «gal·loromànic». ¿És coherent i genuí El Palmeral d’Elx?

Abelard Saragossà (Universitat de València i Acadèmia Valenciana de la Llengua)

Resum

Ressenya d’un llibre important de Jordi Colomina (2017), elaborat per a deduir si és coherent la marginació de noms derivats valencians (carrascal, palmeral, tarongeral, §1). Per a aconseguir-ho, estudia l’actuació del llatí davant del sufix -al i la variant -ar (§2.2), i el manteniment de les dos formes del sufix (amb valors específics) en les llengües romàniques meridionals (occità i Península Ibèrica, §2.3). Eixe procés (que no és ni «iberoromànic» ni «gal·loromànic») permet replantejar la classificació del valencià-català en el conjunt romànic (§3.1). Després d’indicar pervivències del sistema llatí ({cerez-a / cerez-o} en castellà, fagetum / fageta en molts llocs, §3.3 i §3.4), i després de mostrar interferències amb -arius (campanario / campanar), Colomina assenyala l’expansió de -al / -ar per a llocs a on abunda una planta o un arbre). El valencià-català ha tendit a elaborar un sistema per a expressar el fruit, el vegetal i el camp o lloc (plantes: {fava / favera / favar}; arbres: {garrofa / garrofer / garroferal o garroferar}, §3.6). Colomina fa una classificació molt detallada dels valors de {-al / -ar} (§4), en la qual es veu la força de -ar fora de les plantes i els arbres (§4.4). La ressenya justifica per què cal començar l’estudi de {-al / -ar} en les llengües romàniques meridionals per les plantes i els arbres (§5.1), i assenyala algun factor qualitatiu que permet augmentar l’aplicació de l’estudi de Colomina (§5.2), procés que dona més força i més coherència a l’evolució valenciana (§5.4). Les conclusions classifiquen les aportacions lingüístiques del llibre de Colomina (§6.1), i ressalten que la concepció de l’autor ajunta i fusiona la ciència i l’humanisme (§6.2).

 

Paraules clau: derivació, sufixos ­{-al / -ar} i -arius, evolució llatina, classificació de les llengües romaniques, valencià-català, castellà, normativa lingüística.

 

 Índex

  1. Introducció
  2. Components centrals del llibre
    • El punt de partida (que arriba al present): el llatí
    • Reducció a tres valors: «col·lectiu, abundancial i augmentatiu»
  3. Factors centrals de l’evolució
    • Un emmarcament molt suggestiu de Colomina: el romànic meridional
    • La mirada ampla de Colomina
    • Fruits, arbres i plantes: {cerez-a / cerez-o} i {cir-era / cir-er-er}
    • Camps d’arbres: de –etum / –eta a –al / –ar
    • Interferències entre {-arium / –ar} i {-al / –ar}
    • Camps d’arbres i camps de plantes en valencià-català
  4. Selecció de dades de les 21 aplicacions de Colomina
    • Primera aplicació: llocs a on abunda una planta
    • Segona aplicació de Colomina: llocs a on abunda un arbre
    • Aplicacions secundàries de Colomina
    • La força de –ar (col·lectiu i d’abundància) fora de les plantes
    • Valor augmentatiu i col·lectiu de –al
  5. Per a augmentar l’aplicació del treball de Colomina
    • ¿Per què cal començar per les plantes i pels arbres?
    • Dos efectes poc positius del camí de Colomina
    • Dades geogràfiques i quantitatives a favor de palm-er-al
    • Sobre la vitalitat de –ar en valencià
  6. Conclusions: aportacions qualitatives de Colomina
    • Aportacions lingüístiques
    • Normativa lingüística: ciència i humanisme

 

1      Introducció

La finalitat d’este escrit és ressenyar un llibre de Jordi Colomina que té prou més importància de la que u podria pensar quan veu el títol: El sufix -al/ar amb valor col·lectiu, abundancial i augmentatiu. Un estudi de morfonologia lèxica iberoccitanoromànica (Universitat d’Alacant, 2017, 319 pàgines). Començarem la ressenya explicant la causa que ha impulsat l’autor a elaborar el llibre.

¿Per quin motiu el valencià anomena els camps de plantes amb -ar (un cebar) i els camps d’arbres amb -eral (dos tarongerals)? Eixa dualitat ¿és coherent o és heterogènia (com pareix a primera vista, -ar / -eral)? Des del punt de vista quantitatiu, figueral és la forma general del balear, del valencià i del català des de Jaume I als nostres dies (DCVB, Diccionari Català-Valencià-Balear). La forma palmeral és l’única viva segons el DCVB (que l’atribuïx al valencià i al tortosí). Eixe diccionari inclou la forma palmerar, però no posa cap citació ni l’assigna a cap lloc, absències que fan pensar en una existència marginal (si no és purament virtual). La forma tarongeral correspon al valencià i al tortosí (el DCVB l’exemplifica amb Teodor Llorente). La forma tarongerar és del balear (DCVB).

Els noms col·lectius en -al (figueral) apareixen en el DCVB; en canvi, el de Fabra (Diccionari General de la Llengua Catalana, DGLC) els exclou, actuació que dona a entendre que, per a l’autor, la terminació -eral no seria pròpia del català. Per una altra banda, el DCVB té un comportament estrany: considera figuerar com a forma secundària, i figueral com a bàsica; en canvi, posa palmerar com a forma bàsica, a pesar que no seria pròpia de cap parlar; també tracta com a forma bàsica tarongerar (balear), contra tarongeral (valencià i tortosí). El DIEC (Diccionari de la Llengua Catalana, de la Seccció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans) conté figueral com a forma secundària, i exclou palmeral i tarongeral.

En 1991, Colomina era conscient de l’actuació descrita, i no veia que exposaren causes positives els autors que apartaven les paraules derivades acabades en -eral. Quan això passa (excloure de la normativa un constituent lingüístic sense indicar la causa), sovint és perquè, sense proves, hom suposa que hi hauria una supeditació al castellà. Eixa és la sospita que tenia el lingüiste d’Alcoi: «Segurament perquè els col·lectius en -al devien considerar-se suspectes de no genuïnitat» (p. 11).

En compte de creure’s la valoració negativa, Colomina actuà científicament. Mirà com parlàvem els valencians, i deduí que la causa que explicaria les formes valencianes seria fonètica. Es fonamentava en el fet que, en el valencià de la Marina Baixa, havia trobat cap a 40 noms col·lectius que evitaven dos l seguides o dos r, com ara romer / romeral (i no romerar) i teula / teular (i no teulal). Només constatà dos excepcions (runar i blanquinal). El derivat blanquinal no està en el DNV (Diccionari Normatiu Valencià, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua) ni en el DCVB. A més, no seria una excepció si les dos síl·labes hagueren d’estar juntes (cf. peregrí ˃ pelegrí).

Al cap de 26 anys (en el 2017, després d’haver acabat el DNV, 2016), Colomina (membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua des de la fundació, 2001) ha tornat a actuar científicament: elaborant una investigació per a estudiar una norma poc clara (l’exclusió o marginació de -eral). Remarquem que els lingüistes sempre hauríem d’actuar així davant de les normes dubtoses. A més, el nostre autor no ha redactat unes notes o un article, sinó que ha publicat tot un llibre per a deduir si els noms col·lectius en -al són coherents i genuïns. En la primera pàgina (p. 11), explica com veia la problemàtica en 1991 (en síntesi, a què deu respondre l’actuació del valencià, i exclusió de -al en el diccionari de Fabra).

Esta ressenya del llibre de Colomina, a més de demostrar la importància que té, s’ha marcat l’objectiu d’ensenyar als lectors les dades que fan concloure que figueral, palmeral o tarongeral són derivacions coherents, ja que responen no solament a estructures fonètiques del valencià, sinó també derivatives i semàntiques.

Per a aconseguir-ho, la ressenya desplega quatre seccions. La primera (§2: components centrals del llibre) descriu el marc de l’obra. La segona secció (§3: factors centrals de l’evolució) té la finalitat d’exposar les dades i els valors que permeten interpretar el present. La tercera secció descriu el camí analític del nostre autor (§3: 21 aplicacions de Colomina). La quarta reflexiona per vore si és possible eixamplar les deduccions del lingüiste valencià (§5: per a augmentar l’aplicació del treball de Colomina). Finalment, hi han les conclusions (§6: aportacions qualitatives de Colomina).

El senyal «p. ics» que els lectors trobaran sovint indica en quina pàgina del llibre ressenyat es troba la informació exposada o resumida.

 

Aquesta entrada ha esta publicada en categories, Palmeral d’Elx: coherent i genuí?. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*