Títol: Els signes d’interrogació (XIII). Impuls cap a la dogmatització

Ara, reflexionarem sobre el tercer efecte del document de 1993 de la Secció Filològica: impulsar a defendre normes sense argumentar. Una regla que no estiga fonamentada ni justificada no potencia la formació intel·lectual de la persona. Això implica que, si un jove té com a font l’escrit de la Filològica sobre els signes d’interrogació, difícil serà que actue d’una manera objectiva i constructiva. La finalitat d’este apartat és donar una mostra real d’això.

El dia 11 de març del 2019, posí el titular següent en el Facebook de Taula de Filologia Valenciana (el nom propi Mestalla és el nom del camp de fubtol del València): «Sobre les paraules gramaticals dalt i baix, i amunt i avall, ¿saben més els seguidors del Mestalla que Pomepu Fabra? Això fa pensar el darrer article de Leo Giménez». L’article referit tractava les paraules indicades.

A l’endemà (dia 12), un graduat jove no diu res sobre les paraules gramaticals; només té en compte els signes d’interrogació, i pregunta: «Saps que el signe d’interrogació davant sols es posa en castellà? Quina llengua a banda del castellà coneixes que es pose davant el signe d’interrogació?».

Jo, per respecte al jove, calle davant del fet que la interrogació del titular només afecta una part de l’oració («Sobre tal i tal paraula, ¿saben més els seguidors del Mestalla que Pompeu Fabra?»), de manera que s’interpreta malament si no posem el signe interrogatiu per a indicar quan comença l’entonació interrogativa. No dic res tampoc sobre el fet que la seua primera pregunta l’havia llegida com a oració enunciativa («Saps que el signe d’interrogació davant sols es posa en castellà?»).

Li observe que «la llengua és per a comunicar-se» i que «qui té com a primer criteri (i pràcticament únic criteri) apartar-se del castellà té molt poca vista». També li recomane que mire «què deia Joan Solà sobre el tema (i molts altres, els quals també han aclarit com actua el francés o l’anglés)». Per una altra banda, tenint en compte que hi han jóvens que tenen poca formació però desautoritzen, li indicava que «és molt fàcil no saber i pensar que els altres no saben».

La resposta del xic fon: «ni l’anglés o el francés, ni l’alemany (les llengües que conec) no ho utilitzen. Sé bé el que dic. Sols el castellà ho usa actualment». No sé si el graduat coneixia el document de la Filològica, però l’actuació és la mateixa: no mira les estructures de la llengua (la comunicació, que deia jo en la primera resposta). El jove només mira l’exterior: si el castellà és l’única llengua que usa el signe inicial, és senyal que la norma ha de ser errònia.

Com que el xicon partia de la convicció que jo no sabia com actuaven l’anglés, el francés i l’alemany, m’envia una referència bibliogràfica: «tin, per exemple: https://www.bbc.com/mundo/noticias-40643378, “Por qué el español es el único idioma que utiliza signos de interrogación (¿?) y admiración (¡!) dobles”». És un article del periòdic El Mundo, de contingut triomfaliste i panxacontent: el castellà («español» per a l’autor) és únic en el món.

Jo, cansat, li faig una observació metodològica: «les persones que tenen formació intel·lectual debaten els temes de partida (ara, el valor de dalt, baix, amunt i avalll)». Li dic que, si ell volia debatre els signes d’interrogació, ho havia de proposar, i els que hi tingueren interés participarien. Però ell insistix. Primer, m’alerta sobre un perill que jo, superficial i inexpert, no dec conéixer: «el castellanisme és un problema en llengües minoritàries de la península ibèrica, com el valencià-català-balear o altres com euskera o galleg o asturià». I, davant d’eixa ignorància meua, extrau una deducció: «Per això, et critique l’ús del signe d’interrogació a l’inici. És el mateix castellanisme “d’abaix o a baix” que planteja l’autor de l’article. Però, el teu ego no t’ho deixa vore».

Li envie els enllaços dels articles de Pla Nualart i de Corbera. També li informe que es basen en un treball de Joan Solà; i (referint-me indirectament al xicon) observe que «la gent actua com si aquell treball no s’haguera elaborat».

Resposta seua: «De veres que amb articles d’opinió (d’una minoria de lingüistes) pretens fer que canvie com escriure en una llengua sencera?». L’article del periòdic El Mundo (purament triomfaliste sobre el castellà) seria fiable. L’escrit del tècnic lingüístic del periòdic català Ara i els articles del lingüiste mallorquí Corbera no serien fiables: només serien «articles d’opinió». A més, tota la «llengua sencera» escriuria sense posar el signe d’interrogació al principi; i jo (tronat) «pretendria fer que canvie». La realitat que implica l’actuació del Llibre d’estil de la Corporació Catalana dels Mitjans Audiovisuals (§4.1.2, 2) no existiria, i tampoc la descripció dels mitjans de comunicació que fa Branchadell (§4.1.2, 3).

El jove seguia fent afirmacions sobre el signe d’interrogació inicial: «No és correcte usar-lo, opines tu, individualment, el que opines». Jo no formaria part dels qui hem seguit a Solà des de 1976; seria un cas aïllat, que actuaria contra tota la llengua dominat pel meu «ego»: perquè «et creus superior solament per ser catedràtic». Davant del meu egoisme sense mesura, el graduat m’alliçonava: «Eres un valenciano-parlant com qualsevol altre i has de respectar les normes aprovades per millors lingüistes i intel·lectuals que tu, com qualsevol altre». I, finalment, l’anatema: «és una llàstima que gent com tu estiga a l’AVL i que puga arribar a acceptar o proposar allò que vulga».

Com a detall significatiu, notem que el jove coneix l’existència de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Però no té en compte la seua gramàtica (que permet tant posar el signe interrogatiu al principi de l’oració com no posar-lo, §3.2, 4). Per a ell, la gramàtica que fixa la normativa en la legalitat valenciana deu ser com si no existira. L’autoritat és la Secció Filològica. Per tant, «no és correcte usar» el signe d’interrogació al principi de l’oració («opines tu, individualment, el que opines»).

En el punt en què ens trobem, podríem reprendre l’observació de Zalbidea (§4.2, 3): «La suposada incorrecció dels dos signes és un dels mites més estesos entre l’alumnat». També podríem tindre en compte la seua opinió sobre com s’ensenya («incrementa la inseguretat a l’hora d’escriure») i el resultat («l’alumnat té una visió reduïda de la llengua)». La suma és inseguretat i poca formació, que es poden tapar tirant cap al dogmatisme. Potser perquè en les meues classes no hi ha eixa actitud intel·lectual, el graduat s’enorgullia de no haver fet cap assignatura amb mi en la Facultat de Filologia de la Universitat de València («Sort que no he tingut professors com tu en la Universitat»).

Observant les dades que hem trobat en este apartat, crec que la pregunta és inevitable: en les universitats, ¿donem formació en la metodologia de la ciència, en les estructures lingüístiques que definixien el valencià-català davant de les llengües de l’entorn (particularment el castellà) i procurem que els alumnes estiguen units a les necessitats que tenen els parlants?

 

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*