Els signes d’interrogació (XII). Com convéncer els jóvens

4.2    Debats en internet: ¿com convéncer els jóvens?

El segon efecte que comentarem del document de la Filològica de 1993 és afavorir debats en internet. Un treball fonamentat i argumentat pot convéncer. En canvi, un document sobre la normativa lingüística sense arguments lingüístics difícilment serà convincent per a ningú. Però, com que el document de 1993 ve d’una de les institucions normativitzadores, és comprensible que de tant en tant hi hagen debats.

Comentaré els dos que he conegut. El primer (1) és poc novedós, ja que fa costat a indicar el principi d’una pregunta amb el signe interrogatiu. En canvi, el segon divergix de tot el camí que hem seguit, de manera que serà més interessant per als lectors.

En una llista tancada d’internet, Migjorn, intervingueren diversos membres (com ara Miquel Boronat, 24-08-2008; o Joan Mascarell, 25-08-2008). Posteriorment (en el 2011), tornà el debat. Reproduiré un escrit contundent d’Eugeni S. Reig:

  1. Eugeni S. Reig (Migjorn, 4-01-2011): a favor de ¿…?
    1. «En veure una frase interrogativa en anglés, immediatament ens n’adonem que ho és. Això no passa en valencià. En valencià la major part de les frases interrogatives són exactament igual que les afirmatives. Si no hi poses els signes d’interrogació no saps que són interrogatives i, en molts casos, quan t’adones que la frase és interrogativa has de tornar arrere i tornar-la a llegir. Açò és especialment greu quan es tracta de llegir en veu alta, de llegir en públic.
    2. »És veritat que si la frase és curta, d’un sol colp d’ull veus el final i veus el signe d’interrogació, però açò no passa si la frase és molt llarga. ¿Com de llarga? ¿Nou paraules, dotze paraules, quaranta-vuit paraules? ¿Quan una frase és llarga? Això és una cosa completament subjectiva. Unes persones diran una cosa i unes altres en diran una altra. ¿Quina regla tan absurda és eixa de “si una frase és llarga” si no sabem quan és llarga?
    3. »¿Quina regla tan arbitrària és la que diu “si por haver-hi confusió” si, de fet, pot haver-ne per a uns sí i per a uns altres no?
    4. »L’única solució racional per a la nostra llengua és posar el signe sempre al començament i al final, siga com siga la frase de llarga.»

Passem al debat que aporta novetats. La publicació de l’article de Lacreu (2017) motivà l’aparició de reflexions crítiques dins d’una altra llista tancada d’internet, la de Taula de Filologia Valenciana. Com he dit en la Introducció, jo posava sistemàticament els signes d’entonació des de 1984; però veia en no pocs jóvens una resistència forta a actuar així. Certament, la raó porta cap a la sistematicitat; però el sentiment d’una part dels jóvens es rebel·la davant de l’ús sistemàtic del signe d’interrogació al principi de les preguntes. Quan una reacció social és només un prejuí (com ara la substitució de la construcció general i regular a vegades per la regional i irregular de vegades), entenc que cal tirar al dret i afavorir la construcció regular (ara, a vegades, que és igual que a voltes, igual que Ho repetix a cada instant, en contrast amb *de voltes, Ho repetix *de cada instant).

Però, en els signes d’interrogació,  no tenia clar que fora purament un prejuí. En l’apartat anterior, hem vist que Pla Nualart i Robert Navarro indiquen que és un error recórrer a la identitat sense fonamentar-se en fets lingüístics objectius. Però, si algú ha lligat a la seua identitat la reducció del signe d’interrogació al final de l’oració, no serà fàcil que li entren en el cap les raons sobre la conveniència de posar-lo també al principi de l’oració.

Vaig exposar eixos temors als membres de Taula de Filologia i els preguntí com trobarien una norma que tinguera una excepció: no escriure el signe d’interrogació o d’exclamació quan l’oració tinguera una quantitat de paraules inferior a un límit (que caldria fixar). Tenia en compte que eixa excepció era perillosa, ja que ens podria fer repetir el camí vacil·lant del castellà entre 1754 i 1900 (§2.3, 1). Però volia saber l’opinió d’uns docents compromesos i reflexius. I la sorpresa va ser que uns quants membres de Taula ja havien pensat en eixa excepció.

Felip Gumbau (el Maestrat) explicà que, quan comencem a llegir una oració, percebem fàcilment tres paraules, de manera que l’excepció podria ser quan l’oració té com a màxim tres paraules: ¿Has vist quina hora és? però Quina hora és? Josep Saborit (la Plana) trobà eixa proposta «molt intel·ligent i lògica».

En canvi, Vicent Riera (la Safor) defengué l’actuació sistemàtica (sense cap excepció). Li objectí que eixa és la proposta de la raó, però que «una part dels nostres només es guia pel sentiment», i que «l’objectiu és mirar si és factible caminar cap a una sola actuació, encara que tinga una part poc racional».

Gumbau reblà el clau del compromís entre la raó i el sentiment. Digué: «Si fórem racionals i econòmics alhora, només escriuríem l’interrogant al principi de la interrogació; al final, n’hi hauria prou amb el punt: ¿Has fet els deures. / ¿Qui és». Afegí que no era una proposta. Només ho havia indicat per la necessitat d’arribar a un acord entre la raó i el sentiment.

Riera seguí al costat de la sistematicitat, decisió que també compartia Miquel Boronat. Però obria la porta a canviar la formulació de la llargària per l’excepció de tres paraules com a màxim.

Alexandre Ordaz (l’Horta) comentà que havia debatut el tema amb els alumnes de Magisteri, i que «algú havia parlat de posar el límit en dos o tres paraules».

Un altre alumne havia fet la mateixa proposta que Sanchis Guarner (el signe d’interrogació només al final quan hi ha una paraula interrogativa). Ordaz els observà que les paraules interrogatives apareixen en oracions no interrogatives, de  manera que hi ha confusió si no usem l’accent diacrític per a indicar que l’oració és interrogativa (2a-c). També els indicà que seria positiu l’accent diacrític en les oracions interrogatives indirectes (2d):

  1. Alexandre Ordaz: les paraules interrogatives poden aparéixer en oracions no interrogatives
    1. Qui ha fet ja la prova oral de l’assignatura? 
      1. Qui ha fet ja la prova oral de l’assignatura, només cal que presente la ressenya.
    2. Quan arribaràs a casa demà després de la faena? 
      1. Quan arribaràs a casa demà després de la faena, tindràs el sopar fet.
    3. Com heu preparat l’examen final? 
      1. Com heu preparat l’examen final, haureu de preparar també la recuperació.
    4. Necessitat d’indicar les oracions interrogatives indirectes
      1. Qui ha suspés la prova oral, és una cosa que encara no diré.
      2. Em desperte pensant quan farem la prova escrita.
      3. Com serà l’examen, per ara no ho sé.

Sintetitzem per a avançar. Des del punt de vista de la raó, no té sentit establir una excepció quan l’oració interrogativa té una paraula (o dos, o tres). A més, l’excepció podria ser opcional. Però, socialment, convindria mirar si eixa proposta podria impulsar a caminar cap a una realitat escrita no tan polaritzada.

Sobre eixe objectiu, Alaitz Zalbidea (ciutat de València) va escriure unes paraules suggestives, que ultrapassen el nostre objecte d’estudi i entren en com és l’ensenyament universitari dels «Departament de Filologia Catalana» (3b):

  1. Necessitat de superar la polarització que hi ha en la llengua escrita actual
    1. «Caldria, efectivament, arribar a una unificació amb el criteri menys ambigu possible. La suposada incorrecció dels dos signes és un dels mites més estesos entre l’alumnat, junt amb l’aprenentatge sistemàtic de la lgeminada amb els inicis col-, al-… i uns quants “ensenyaments arbitraris” més.
    2. »Em fa llàstima vore la manera amb què certes coses han sigut ensenyades a classe, la qual cosa no només ha incrementat la inseguretat a l’hora d’escriure sinó que ha fet que l’alumnat tinga una visió reduïda de la llengua.» (Alaitz Zalbidea)

La veritat és que, si tant les gramàtiques com l’ensenyament universitari explicaren les diferències profundes que tenim amb el castellà en la fonètica, en la flexió, en el lèxic gramatical i en el lèxic bàsic de la comunicació quotidiana, probablement no hi hauria ningú que ignorara les diferències que existixen i en buscara a on no n’hi han (o en buscara en «separacions puerils»). Eixe camí, a més de ser l’efecte «d’incrementar la inseguretat» i tindre «una visió reduïda de la llengua» (3b), no sol comportar millorar la llengua, ans al contrari (irregularitzar-la en el cas de de vegades; motivar males lectures en el cas dels signes d’interrogació).

 

Aquesta entrada ha esta publicada en categories, Signes d'interrogació. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Els signes d’interrogació (XII). Com convéncer els jóvens

  1. jordi diu:

    tots els meus signes d’interrogació i admiració a la incombustibilitat del xava pericial (23.7.2019_dm)

    Una llengua aixarnegada és aquell parlar pla que, a causa de la invasió que pateix en la seva comunicabilitat (en el territori, la població, els àmbits, la projecció interior i exterior) per part de la llengua de la Metròpoli, segons la jerarquia de Xarnecs a què estigui exposada -l’espanyol, de primera instància; i l’anglès, de segona, a Catalunya Sud, inclosa Andorra; i el francès, de primera instància; i l’anglès, de segona, a Catalunya Nord. Que a causa d’això esdevé un xava o paradialecte. Estrafet en xava, com a codi lingüístic es comporta i evoluciona talment un dialecte del Xarnec. Així el català mediàtic serva una relació amb l’espanyol castellà, com la hi serva l’espanyol andalús, el mexicà o l’argentí; i tots amb tots. i a través del xarnec espanyol, també amb d’altres xaves amb qui compartim la mateixa Metròpoli: el gascó secessionista de la Vath d’Aran, el portuguès secessionista de Galícia i el bascó involutiu de Bascunya Sud -el gascó escindit segles ha de l’Aragó i el bable, en més poca mesura. Aquesta homologació i òsmosi entre dialectes i paradialectes, i alhora la cohesió dels xaves al voltant d’un mateix Sobirà, enforteix el Xarnec com a garant de la comunicabilitat. Ell ens assegura la comunicació perquè és Ell qui, des de l’exercici efectiu i eficient de la presumpció de coneixement universal de la llengua de la Metròpoli, determina què és intelligible i què no ho és; què és connotat i en quin sentit, i què no ho és o en quin sentit no ho és. Què pot causar la temuda i, doncs, prevista (pre-vista, vol dir ara) estupefacció en el proïsme; i què podem dir tranquils, independentment que ens entenguin. Car si no ens entén ningú, és ell qui té un problema i a càrrec de la consciència del qual ve l’entrebanc en la fluïdesa de la comunicació en xava. Com diu la declaració de principis fundacionals de TVE3 el xava “és àgil, dinàmic i progressiu en evolució. Oposat a l’arcaisme, el dialectisme i el cultisme, perquè és el que es parla ara, i això el fa ser entenedor en tots els registres.” Qui fóra tan suïcida d’estar-se’n i voler romandre en un parlar pla, que anomeni de dret la realitat? que realitzi allò que ha de comunicar, pel fet de la comunicació mateix? Ja ho van protocolaritzar els russos de l’era soviètica al centenar(?) de llengües que aixarnega: “Valtres gaudiu de la comoditat que us siguin anomenades les coses; i amb la sola feina a fer de tipificar unes lleis d’adaptació lèxico-morfològica, ben vostrades, a tot el diccionari i gramàtica que us donem bo i fets en rus.”

    El debat sobre els signes d’interrogació i admiració inicials no és pas re més que fill d’aquest aixarnegament desacomplexat, deshinibit i sistèmic que campa en la llur anostrada classe mediàtica intellectualoide i la pericial (IEC et al.). Com destriem les frases afirmatives de les assertives? i les enunciatives de les dubitatives? i les positives de les probabilístiques? i tants altres casos en què l’estat vigent del xava catanyol no diferencia el que el to de la veu, o uns altres recursos paraverbals i no verbals, significa sense marge de dubte a l’hora de dir-ho de paraula. De tot això hom no se’n fa problema, perquè reactivament al Xarnec, el xava no troba que faci falta; solament no ho concep o ni se’n deu haver adonat. Si en comptes dels espanyols, en primera instància a la Catalunya Sud, ens aixarneguessin els alemanys, el debat fóra que com ens ho fem per a escatir què és substantiu i què no ho és; si dels primers només escriem en majúscula els que són noms propis o a l’inici de frase. Si ens aixarneguessin els xinesos, com evitaríem el caos sintàctic; si la funció gramatical de cada paraula no va lligada a una posició en l’ordre dels elements d’una mateixa frase. i com previndríem la confusió semàntica; si cada paraula l’entonem en si mateixa com vulguem a cada moment. Etcètera.

    Puix que ens aixarneguen els espanyols, i sempre per mor de la presumpció xarnega, cal que ens fem problema de per què no podem gaudir del que el provincià sent com un avantatge de l’espanyol respecte del catanyol: que tot d’una d’emprendre la lectura d’una unitat de significació puguem saber si es tracta d’una interrogació directa o no -tanmateix de l’admiració. Deu pesar massa el ‘cat’ dins el catanyol; i serà bo per a l’agilitat, la dinàmica, la progressio evolutiva i la comprensió immediata, que ens alleugerim del llast del xovinisme i ho carreguem a la dreta, així com cal. Això, atès que sense foragitar el Xarnec (sense abolir la presumpció xarnega, vol dir) qualsevol mesura de contenció que el xava no s’afermi en el rol de dialecte és garbellar aigua. És el processisme de la política lingüística: posturologia decadent -fer-se fort on es podria o s’hauria de ser feble, i ésser feble on caldria fer-se fort-; i instituciologia d’aparador -el “ja sóc aquí” den Terradelles, el “peix al cove” den Pujol -altrament dits “ja suco aquí” i “feix al cove”-; les estructures d’estat den Mas i Puigdemont, materialitzades a tancar paradeta i fer les maletes cuita-corrents camí de l’exili o la presó, a viure de fer-se el màrtir. Dit així, de clar i català, per fer-nos-en una analogia amb exemplars altament patriòtics.

    Si no es foragita el Xarnec, és impossible la publicitat i evolució d’un parlar pla que es constitueixi en relació amb si mateix mitjançant la realitat -la qual ve a existència quan ell l’anomena- i amb els bessons i els erders, que són respectivament les llengües amb qui espontàniament hi ha una paritat en drets, una reciprocitat en els fets d’aquexos drets i una equitat en el significat d’aqueixos fets de dret (la llengua d’oc o occità i el gascó en el nostre cas); i aquelles altres llengües amb qui hi pot haver això d’adés (tot altre idioma no invasiu a cap instància). Un parlar pla que s’hi constitueixi trobarà que l’expressió, oral i escrita, ja hi soluciona pel fet mateix de comunicar-s’hi els problemes haguts d’haver. Alhora que hi suggereix per on ha d’obrir nous camins d’expressivitat, oral i escrita, car és nova realitat a fer venir a existència. La llengua -el significat de l’expressió- és una incontingència i una originalitat, és a dir, una identitat. Una de les tres que, ensems amb el sexe (el significat del cos) i el jornal (el significat del dia) ens fan ser home entre els hòmens, puix que fan ser l’home entre tot altre ésser existent.

    -jordi isant

    • En la ciència, u sempre partix d’un objecte d’estudi i de què han dit els predecessors sobre eixe objecte d’estudi (com a mínim un predecessor). En el teu escrit, no he vist que digues res sobre Solà, o sobre Fabra, o sobre Sanchis Guarner, etc. etc. En conseqüència, no puc contestar al teu escrit.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*