Normativa: des dels parlants i per als parlants

4.1    Professionals de la llengua a favor de ¿…?

4.1.1   De Barcelona (2010) a Palma (2011)

Comentarem tres efectes de la proposta de la Secció Filològica de 1993: respostes entre els professionals de la llengua (§4.1), debats en internet (§4.2) i impuls a defendre normes sense argumentar (§4.3).

No conec cap article de periòdic que haja defés el document de 1993 de la Secció Filològica, potser perquè dedique poc de temps a la premsa i mitjans semblants. En canvi, m’han arribat al llarg dels anys diversos articles que qüestionen la voluntat de suprimir el signe d’interrogació i d’exclamació al principi de l’oració. Eixe contrast podria estar vinculat al fet que el document de la Filològica no aporta argumentacions (necessàriament lingüístiques), de manera que u pot estar racionalment en contra, però difícilment a favor. En este apartat (§4.1), comentaré quatre articles que han insistit en la necessitat de practicar els signes d’entonació al principi de l’oració.

En el 2010, el català Albert Pla Nualart escrivia un article curt però incisiu, des del títol: «¿Està ben escrit això que he escrit?». Sense posar el signe d’interrogació al principi del títol, ho llegim com a una oració enunciativa.

En el contingut, Pla Nualart fa notar que l’oposició al signe inicial no era el resultat d’un factor lingüístic objectiu, sinó l’efecte d’haver supeditat la llengua a un prejuí («Barrejar el seu ús amb qüestions d’identitat és haver perdut el nord»). I ho justifica amb estes paraules: «Si fóssim pescadors i el poble veí descobrís un sistema de pesca millor, no copiar-lo argüint motius de tradició i identitat seria, literalment, estúpid».

Al cap d’un any, el mallorquí Jaume Corbera (2011) publicava tres articles amb informació històrica, que he incorporat a este treball (creació dels signes d’interrogació, §2.1, 1; evolució de l’Acadèmia del castellà, §2.3). També he reproduït un principi de la normativa (forma part de la interferència rebutjar constituents propis perquè coincidixen amb el castellà, §3.1.2, 7).

Corbera posa en primer lloc la comunicació: «la realitat és que el punt d’interrogació inicial (¿) (no tant el d’exclamació) és ben útil en l’escriptura catalana i facilita molt al lector la identificació de la frase interrogativa». Com a conseqüència de fer prevaldre la comunicació, el lingüiste mallorquí es posa al costat de Solà: «La proposta de Solà em pareix la millor, la més clara i més fàcil, i per això la més convenient: posar sempre els dos signes, independentment de la llargària, sempre subjectiva».

Corbera acaba recordant que «una obra tan important com la Gramàtica del català contemporani (2002) fa servir sempre els signes d’interrogació i d’admiració al començament i al final de la frase, per curta que sigui».

 

4.1.2   De Barcelona (2011) a València (2017)

En el mateix any que el lingüiste mallorquí publicava els seus articles (2011), Robert Navarro informava, en un diari barceloní molt diferent de Ara (La Vanguardia), que havia llegit malament l’oració «Estem disposats a viure d´acord amb les nostres possibilitats?» perquè no tenia el signe interrogatiu inicial, i afegix que això li passa «molt sovint».

Després de constatar errors en la comunicació, passa a la causa: «hi ha un munt de llengües que disposen d´artificis per a assenyalar des del principi que la frase en qüestió és interrogativa: el canvi en la forma verbal, la diferent col·locació de verb i de subjecte, i fins i tot una partícula pròpia (esperanto [per tant, com el llatí])». En canvi, «el català no es troba en aquesta situació». Això comporta que «no es tracta de cap imitació del castellà».

Com Pla Nualart, Robert Navarro opina que no hauríem d’incórrer en l’equivocació d’apel·lar a la identitat prescindint de les estructures de la llengua. Diu: no es tracta «de fer del català una llengua més europea prescindint d´aquest signe». Al·ludix a Solà («una opinió tan autoritzada com la de Joan Solà»), i demana una defensa del signe interrogatiu al principi de l’oració: «caldria fer una campanya a favor del signe esmentat [¿]».

Notem que cap dels tres autors comentats apel·la a la GNV (2006), a pesar que conté la normativa lingüística oficial en el territori valencià (que és la tercera part de la llengua, tant geogràficament com demogràficament). Encara que, ben mirat, eixe comportament no és estrany: si hi han professionals valencians que miren la Secció Filològica i ignoren l’Acadèmia, ¿per què l’haurien de considerar autors balears i catalans? Això no obstant, esperem que canvie eixa actitud pel bé de tots. De fet, hi han professionals catalans que ja tenen en compte com actua l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (com ara Albert Branchadell).

Al cap d’uns quants anys, serà un valencià qui parlarà sobre el tema. És molt recomanable la lectura de l’article de Josep Lacreu (2017), del qual he poat repetidament en este treball (substitució del criteri de la llargària per les necessitats dels lectors, §2.2; el canvi de jerarquia que introduïx Sanchis Guarner, §2.6; reacció de la Filològica davant de Solà, §3.1.1, 6; els lectors són centrals per a l’humanisme, §3.1.1; davant de les llengües de l’entorn, ni imitació servil ni separació pueril, §3.1.2; actuació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en la seua versió dels escrits religiosos, §3.2).

El cap de la Unitat de Recursos Lingüístics de l’Acadèmia comença reflexionant filosòficament; i, enfront del dogmatisme, expressa un desig de qui és autocrític: «benvinguts siguen els dubtes si ens ajuden a remoure les idees ancorades en la inèrcia derivada de la simple rutina de fer les coses d’una manera determinada per l’única raó que sempre s’han fet així».

Després d’un preàmbul que aplicarà posteriorment als signes d’interrogació, explica l’origen d’eixos signes, l’evolució gramatical en castellà, i de quina manera Fabra, «amb la voluntat de separar-se d’esta innovació del castellà», establí el criteri de la llargària. Davant d’eixa actuació, nota «l’enorme paradoxa» que hi ha: «per a separar-se del castellà modern recorre a les pràctiques més imprecises del castellà antic. Tot castellà, al cap i a la fi».

Com a alternativa, «cal destacar ineludiblement les aportacions de Joan Solà a este debat». I, «per a qui no sàpia qui és Joan Solà», el descriu. Tingam en compte que els articles de Lacreu tenen com a destinataris els lectors d’un periòdic de la ciutat de València, Levante. El Mercantil Valenciano (encara que potser no són escassos els llicenciats valencians en «Filologia Catalana» que no coneixen intel·lectualment el lingüiste del Segrià). Entre les característiques que Lacreu descriu de Solà, en destacaria dos: «fou un dels lingüistes més incisius del segle XX»; i, «lleidatà militant, fou dels primers membres de l’IEC que visitaren l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, amb una actitud oberta i dialogant».

Lacreu (com Pla Nualart, com Corbera, com Navarro, com jo) es proposa «recuperar les seues aportacions i intentar revitalitzar-les». L’article magnífic de Lacreu acaba homenatjant a Solà: el seu mestratge seguix incidint en el present (1a), encara que no hauríem de tirar coets (1b):

1. Solà en els nostres dies: cara i creu segons Lacreu (2017)
   1. «El magisteri de Joan Solà, afortunadament, no caigué en sac foradat. Almenys en esta qüestió, molts mitjans de comunicació han seguit les seues sàvies ensenyances. Els proporcione tot seguit una ràfega de citacions recentíssimes de diaris catalans que permeten constatar el grau d’implantació d’aquella proposta:
      1. “¿Per què no deixem de banda la teatralitat gairebé obscena de simular que tots ens avenim? […] Però, ¿i els no independentistes? ¿Veiem la tele? ¿Ningú s’atreveix a dir ni piu? ¿Por?…” (Xavier Sardà, «Crits i murmuris del procés», El Periódico de Catalunya(16-07-2017).
      2. “¿Com es menja, aquesta incongruència?”, Quim Monzó, «Importància de la tipografia que fas servir», La Vanguardia(16-07-2017).
      3. “¿L’aposta definitiva per l’excepció reforça o debilita l’independentisme?”, Josep Ramoneda, «Excepció», Ara(16-07-2017).
   2. »Però no creguen tampoc que tots els mitjans seguixen este mateix criteri:
      1. “No el senten, Rajoy, cada dia parlant del procés, dient que el referèndum no es farà i que ens cauran les deu plagues d’Egipte damunt nostre?”, escriu Xevi Xirgo en l’article «Rajoy i el dia de la marmota», El Punt-Avui(16-07-2017).
      2. “Si la seguretat del ciutadà és la primera de les obligacions de tot govern, no seria peremptori distingir entre manifestants pacífics i activistes de la violència de carrer?”, escriu Valentí Puig en «Els dilemes de seguretat», El País(25-09-2017).»

Sense caure en un triomfalisme superficial, sí que convé notar que hi ha un fet que apunta que deu ser forta la resistència a no seguir el criteri del document de la Filològica (§3.1.1, 1). És l’actuació del Llibre d’estil de la Corporació Catalana dels Mitjans Audiovisuals. Sobre el tema dels signes d’interrogació, recomana l’ús sistemàtic en els escrits «orals» (destinats a ser llegits en veu alta, 2b); i, en els altres, «quan l’oració és llarga i complexa o quan la interrogació només afecta una part de l’oració» (2c):

2. Llibre d’estil de la Corporació Catalana dels Mitjans Audiovisuals (https://www.ccma.cat/llibredestil/)
   1. «Els signes d’interrogació serveixen per marcar l’entonació de les oracions interrogatives.
   2. »En els textos orals és recomanable posar el signe d’obertura i el de tancament, encara que l’oració sigui curta, per assegurar una entonació correcta.
   3. »En els textos escrits només posem el signe d’obertura quan l’oració és llarga i complexa o quan la interrogació només afecta una part de l’oració.»

La proposta anterior (2) ¿no implica que una institució catalana pública tan important com la CCMA no seguix el «consell» de la Filològica (§3.1.1, 1c.i)? A més, ens hauríem de preguntar si hi ha algun escrit que no estiga destinat a ser llegit. El fet que siga llegit en veu alta o en silenci és insignificant: l’única diferència és que, en silenci, no veu ningú l’error. Ara: eixa reflexió comporta que les recomanacions que la CCMC fa per als escrits «orals» (2b) són aplicables al conjunt dels escrits.

Una opinió d’Albert Branchadell també fa costat a la importància quantitativa que deu tindre el signe d’interrogació al principi de les oracions. El sociolingüiste posa el «consell» de reduir el signe d’interrogació al final de l’oració com a exemple de no complir normes de la Secció Filològica (3b):

3. Descripció que fa Branchadell (2015) de l’ús dels signes interrogatius
   1. «Els nostres mitjans de comunicació desafien diàriament aquesta autoritat i no passa res. En molts afers, la Secció Filològica ha dictat una norma que els nostres mitjans simplement no compleixen.
   2. »Un exemple: la Secció insisteix que el signe d’interrogació s’escriu després (i només després) del període d’entonació interrogativa. Si fullegem els diaris en català ens adonarem que, llevat d’un, els altres no respecten mai aquesta norma o deixen fer a cada periodista o col·laborador.»

Acabaré amb una dada de signe contrari als quatre articles comentats (de Pla Nualart, Corbera, Navarro i Lacreu). He dit que no m’han arribat articles que defenguen racionalment el document de la Filològica de 1993. En canvi, sí que he vist defenses silencioses. La Viquipèdia diu en l’entrada pregunta (https://ca.wikipedia.org/wiki/Pregunta, 2019-05-19) que  «gràficament es fa notar escrivint el signe d’interrogació, en català usualment situat al final de l’oració». En les referències, apareix la gramàtica de Fabra de 1956 i la de Badia de 1994. Però no el treball de Solà (1976). En l’entrada signe d’interrogació, els lectors veuen que el tema no està clar, però el treball de Solà seguix absent.