Normativa: des dels parlants i per als parlants

3.1    La proposta de la Secció Filològica (1993)

3.1.1   Exposició i anàlisi

Al cap de dèsset anys de publicar Solà el seu treball (en 1993), la Secció Filològica prengué un acord sobre els signes d’entonació, publicat en IEC (1996). Està dividit en tres parts, cada una encapçalada pels números 1, 2 i 3 (en 1, són 1a, 1b i 1c):

1. «Els signes d’interrogació i d’admiració» (Secció Filològica, 1993; publicat en IEC 1996: 91-94)
   1. «1. Fins als nostres dies, la llengua catalana ha mancat d’una normativa fixa sobre l’ús dels signes d’interrogació. Ja en les primeres èpoques de difusió de l’obra gramatical de Pompeu Fabra, tothom estava d’acord que el signe d’interrogació clou el període i que, pel que fa a l’inici, el signe invertit només es pot posar, si de cas, quan l’oració interrogativa és extremament llarga i no conté cap element gramatical suggeridor del seu valor interrogatiu.
   2. »2. Darrerament, hem vist estendre’s una utilització sistemàtica de l’interrogant invertit, en oposició a allò que certament era un hàbit prou ben establert. Trobem, ara, periòdics i llibres on no hi ha cap frase interrogativa que no s’obri amb aquest signe de puntuació quasi sempre inútil, encara que sigui reduïda a un sol mot monosíl·lab. I, fins i tot, el mateix tractament reben, segurament pel gust del paral·lelisme, les frases exclamatives.
      1. Així, un tema que fins ara mancava de normativa es troba, de fet, sota la força de la pressió de l’ús que en fa un cert sector editorial, diferent de l’ús observat tradicionalment en català, la qual cosa causa confusió.
   3. »3. La Secció Filològica ha analitzat l’ús dels signes d’interrogació i d’admiració en llengües d’estructura interrogativa o exclamativa semblant a la del català (italià, occità, portugués) o diferent (francès, anglès, alemany, rus, hongarès), i ha comprovat que, amb l’excepció del castellà, és una pràctica universal l’ús exclusiu d’aquests signes al final.
      1. D’acord amb aquesta pràctica, i tenint en compte que l’absència d’una normativa clara condueix a una situació confusionària, la Secció Filològica aconsella,amb finalitat simplificadora, d’usar els signes d’interrogació i d’admiració exclusivament al final de l’oració.»

Mirem quina és la informació que conté el document reproduït. Diu dos voltes que no tindríem una norma sobre els signes d’interrogació, primer d’una forma estranya («normativa fixa»: «Fins als nostres dies, la llengua catalana ha mancat d’una normativa fixa sobre l’ús dels signes d’interrogació», 1a), i després d’una manera clara («un tema que fins ara mancava de normativa», 1b.i). Això no obstant, sabem que Fabra dedicà al tema un escrit en 1927 (§2.5.1, 1), i que també ho tractà en la gramàtica de 1956 (§2.5.3, 4).

Una altra cosa és que les normes que exposà siguen coherents entre elles, i que estiguen fonamentades o no fonamentades (o una sí i l’altra no), que siguen clares i aplicables o que no ho siguen (o una sí i l’altra no). Però eixes característiques són aplicables a tota norma (siga de Fabra o siga d’un altre autor).

2. ¿És cert que no hi havia normativa sobre les interrogacions?
   1. «Fins als nostres dies, la llengua catalana ha mancat d’una normativa fixa sobre l’ús dels signes d’interrogació» (1a).
      1. «Un tema que fins ara mancava de normativa» (1b.i).
   2. Fabra: un escrit en 1927 (§2.5.1, 1), i la gramàtica de 1956 (§2.5.3, 4).
      1. La qüestió: les dos normes que exposà ¿són coherents entre elles?
      2. ¿Estaven fonamentades i eren clares i aplicables (o una sí i l’altra no)?

La referència a la normativa va seguida per una descripció de la llengua escrita: «tothom estava d’acord que […] el signe invertit només es pot posar, si de cas, quan l’oració interrogativa és extremament llarga i no conté cap element gramatical suggeridor del seu valor interrogatiu» (1a). Des del punt de vista dels gramàtics, hem vist més amunt que Solà (1976: 93) constata que els manuals del segle xx no solen tractar el tema, i en posa molts exemples (§2.4, 5). De fet, les excepcions que troba són poques (§2.5.3 i §2.6). I bé, si un tema poc clar no el tracta quasi cap gramàtic, difícilment «tothom estarà d’acord».

A més, hem vist que Fabra fa dos propostes diferents (una en 1927; l’altra en 1940; §2.5.1, 1; §2.5.3, 4). També sabem que Sanchis Guarner en fa una que no coincidix amb cap de les dos de Fabra (§2.6, 1). Per tant, al costat del silenci de la majoria dels gramàtics resulta que els pocs que ho tracten han fet tres propostes diferents. En conseqüència, la realitat no quadra amb la descripció de la Secció Filològica (l’acord de «tothom», 1a).

Quant a les publicacions, Solà (1976: 100) afirma que «no és difícil de trobar treballs en els quals s’usa sistemàticament els signes al davant i al darrera», i en posa exemples d’autors i d’obres significatives (§2.7).

Recapitulem. ¿Són objectives les paraules que tractem («tothom» estaria d’acord que només s’ha de posar el signe interrogatiu al final, 1a)? No pareixen certes ni des del punt de vista dels gramàtics ni des de la perspectiva de les publicacions. Per una altra banda, l’afirmació que «tothom estaria d’acord» contradiu l’asseveració que no hi hauria normativa sobre els signes d’interrogació (2).

Els tres contrasts que hem descrit fan preguntar-se si estem davant d’una descripicó de la realitat tal com és, o tal com la Secció Filològica voldria que fora.

3. ¿És objectiva la descripció de la realitat (tothom estaria d’acord, 1a)?
   1. En un tema poc clar, no en parla quasi cap gramàtic (§2.4, 5); els pocs que ho fan: tres propostes diferents (§2.5.1, 1; §2.5.3, 4; §2.6, 1).
      1. Publicacions. Solà (1976: 100) afirma que «no és difícil de trobar treballs en els quals s’usa sistemàticament els signes al davant i al darrera», i en posa exemples (§2.7).
      2. L’afirmació que «tothom estaria d’acord» contradiu l’asseveració que no hi hauria normativa sobre els signes d’interrogació (2).
   2. ¿Descripció de la realitat tal com és, o tal com u voldria que fora?

Avancem en l’anàlisi de la descripció de Secció Filològica. Tothom estaria d’acord en posar el signe interrogatiu només al final; al principi, «es pot posar, si de cas, quan l’oració interrogativa és extremament llarga i no conté cap element gramatical suggeridor del seu valor interrogatiu» (1a). ¿Hem vist alguna proposta que sume la llargària i les paraules interrogatives? Hem trobat les dos propietats, però separades: Fabra apel·la a la llargària (§2.5.1, 1; §2.5.3, 4), i Sanchis Guarner es fonamena en les paraules interrogatives (§2.6, 1). En canvi la Filològica atribuïx la suma a «tothom».

Com a detall, notem que la institució substituïx la terminologia clara de Sanchis Guarner («pronom o adverbi interrogatiu») per una expressió fosca: «element gramatical suggeridor del seu valor interrogatiu». A més, recorre a expressions emfàtiques: posa si de cas al costat de es pot posar («es pot posar, si de cas»), i afegix extremament a oració llarga.

Resumim. Pareix que la Filològica seguix descrivint la realitat com voldria que fora (ara, atribuint a «tothom» una concepció que és la suma de la proposta de Fabra i la de Sanchis Guarner).

4. ¿És general la proposta de no posar el signe inicial si l’oració no és llarga i si té una paraula interrogativa (1a)?
   1. Fabra: llargària (§2.5.1, 1; §2.5.3, 4); Sanchis Guarner: paraules interrogatives (§2.6, 1). Les dos: no l’hem vista.
      1. De «pronom o adverbi interrogatiu» (Sanchis Guarner) a «element gramatical suggeridor del seu valor interrogatiu».
      2. Expressions emfàtiques: si de cas + es pot posar; oració extremament + llarga.
   2. La Filològica ¿seguix descrivint la realitat com voldria que fora?

Seguim l’anàlisi. En un món en què no hi hauria cap problema perquè «tothom estaria d’acord», arriba Joan Solà («darrerament», 1b) i hauria aconseguit que «s’estenga una utilització sistemàtica de l’interrogant invertit, en oposició a allò que certament era un hàbit prou ben establert» (1b). A més, seguirien a Solà «periòdics i llibres», i ho farien «encara que [la frase interrogativa] sigui reduïda a un sol mot monosíl·lab» (1b).

Lacreu (2017) descriu la reacció de la Secció Filològica davant del treball de Solà (1976) sobre els signes d’interrogació com a «enfrontament aspre, majúscul» (5b.i). Podríem dir que, de la pau total, hauríem passat a l’enfrontament obert, un enfrontament en què «un cert sector editorial» actuaria com a «força de la pressió de l’ús» (1b.i). Costa no pensar en una conjuració.

5. Què hauria fet Joan Solà («darrerament», 1b)
   1. En un món sense problemes («tothom d’acord»), Solà hauria fet que «s’estenga una utilització sistemàtica de l’interrogant invertit, en oposició a allò que certament era un hàbit prou ben establert» (1b).
      1. El seguirien «periòdics i llibres», «encara que [la frase interrogativa] sigui reduïda a un sol mot monosíl·lab» (1b).
   2. La Filològica davant de Solà (1976) segons Lacreu (2017):
      1. «Els seus dubtes i la seua reflexió sistemàtica el dugueren a qüestionar alguns aspectes de la doctrina tradicional de Fabra, i això li reportà agres enfrontaments amb l’IEC –en este punt concret, els ho assegure, l’enfrontament fou majúscul: puc donar-ne fe personalment–.»
   3. Resultat: una conjuració («un cert sector editorial» actuaria com a «força de la pressió de l’ús», 1b.i).

Crear problemes a on només hi hauria acord «causa confusió» (1b.i). I, per a solucionar la situació tan negativa que hauria creat Solà (que el document no cita en cap moment), la Filològica hauria «analitzat l’ús dels signes d’interrogació i d’admiració» (1c). ¿Quins factors ha trobat «l’anàlisi» de la institució, i quines implicacions i quines deduccions ha elaborat? La resposta és que no ho sabem, perquè diu que ha analitzat el tema, però no exposa l’anàlisi.

L’únic factor que aporta fa la Filològica és una constatació quantitativa: de totes les llengües del món, només el castellà posaria el signe d’interrogació al principi de l’oració (1c). Per tant, seria un error intolerable eixir-se’n del món universal i supeditar-se al castellà.

Davant de les paraules anteriors, ens podríem preguntar si els membres de la institució tenen en compte els patiments dels lectors (que són centrals per a Solà –i per a l’humanisme–). Les persones (els lectors) també són fonamentals per a Lacreu (2017), com hem vist més amunt (§2.2: «És més raonable valorar què resulta més útil a la nostra llengua per a facilitar la lectura dels seus usuaris —eixa, i no altra, és la funció de l’ortografia»).

Per una altra banda, el fet de no considerar que hi han dos maneres d’expressar les oracions interrogatives i les exclamatives (diferenciant-les de les enunciatives, i sense diferenciar-les, excepte per entonació) deu explicar que la Filològica presente com a una actuació estranya el fet de posar el signe d’exclamació al principi de les oracions exclamatives («I, fins i tot, el mateix tractament reben, segurament pel gust del paral·lelisme, les frases exclamatives», 1b).

El grau de consideració dels lectors podria explicar que la Secció Filològica afirme que la supressió del signe d’interrogació al principi de l’oració respondria a una «finalitat simplificadora» (i faria eixir-se’n d’una «situació confusionària», 1c.i). Si els lectors es confonen i han de tornar arrere per a rectificar la interpretació que havien fet, es veu que això no importa. La qüestió és «simplificar la llengua» (i dormir tranquils perquè indicaríem les oracions interrogatives i les exclamatives d’una manera diferent de com ho fa el castellà).

Seguint per eixe camí, podríem preguntar-nos si no hauríem de canviar físic per phisic (o physic). Tornaríem a actuar d’una forma diferent a la del castellà i coincident amb l’anglés i el francés (sobre això, hem reproduït unes paraules del Fabra moderniste, §2.2, 6).

6. Reacció de la Secció Filològica davant del treball de Solà (que no cita)
   1. Diu que «ha analitzat l’ús dels signes d’interrogació i d’admiració» (1c).
      1. Però no exposa l’anàlisi.
      2. Només fa una constatació quantitativa: l’única llengua que posaria el signe d’interrogació al principi de l’oració seria el castellà (1c). Per tant…
   2. Patiments dels lectors (centrals per a Solà i per a l’humanisme): no apareixen.
      1. Efecte: afirmar que no posar el primer signe d’interrogació seria una simplificació (i evitaria una «situació confusionària», 1c.i).
   3. ¿Hauríem de canviar físic per phisic (o physic)? No actuaríem com el castellà, i sí com l’anglés i el francés (§2.2, 6).

 

3.1.2   Contrast entre la Secció Filològica (1993) i Solà (1976)

L’estudi de Solà (§2) ¿es mereix la resposta que tingué de la Secció Filològica en 1993 (§3.1.1, 1)? Davant d’un treball que crea història lingüística catalana; que constata, que indaga, que deduïx; que és solidari amb els patiments dels escriptors i dels lectors; un treball d’eixes característiques és presentat per la Filològica com a poc cívic (§3.1.1, 5). A més, la institució no descriu la realitat com és, sinó com voldria que fora (§3.1.1, 3-4); fa afirmacions que no són certes (§3.1.1, 2), i diu que ha analitzat a on els lectors no veuen cap anàlisi, sinó una constatació quantitativa i una fugida cega del castellà, siga quin siga l’efecte sobre els lectors (§3.1.1, 6).

El punt en què ens trobem fa recomanable reproduir una observació intel·ligent de Jaume Corbera, elaborada precisament davant de l’actitud de la Filològica en els signes d’interrogació. El lingüiste mallorquí nota que també és una interferència el fet de renunciar a constituents propis perquè coincidixen amb els de la llengua dominant (com ara canviar tirar per llençar). Una variant d’eixa interferència ¿no és negar-se a acceptar una innovació del castellà que s’ha estés entre nosaltres perquè és positiva per a la llengua (¿No ha vingut encara?)?

Recordem que eixa propagació es produí tant en el segle xix i el llindar del xx (mireu l’actuació del Fabra moderniste, §2.5.2, 2) com en el període 1910-1976 (§2.7); sobre les dècades més recents (1976-1993), tenim la descricpió de la Filològica (§3.3.1, 1b). Pla Nualart (2010), reflexionant també sobre els signes d’interrogació, ho expressa d’una manera gràfica, que he reproduït en (7a.ii).

El comportament descrit per Corbera i Pla Nualart deriva d’una concepció pobra de la normativa lingüística: si fa no fa, comença i acaba en el castellà (en fugir del castellà), sense mirar els interessos propis. Els lingüistes d’una llengua supeditada socialment sempre deuen mirar com actua l’idioma dominant; però deuen fer-ho després d’haver estudiat el conjunt de la llengua pròpia en l’espai i en el temps: després de mirar els seus interessos (7c).

Com diu Joan Coromines (1971: 91), «en coses de llengua no hem de ser antifrancesos ni anticastellans, sinó pro-catalans a ultrança». Lacreu (2017) ho formula d’una manera magnífica: «La perspectiva adequada per a abordar els problemes ortogràfics no hauria de ser què fa el castellà, el francés o l’anglés: ni per a imitar-los servilment ni per a separar-se’n puerilment».

7. Corbera (2011): una interferència nova (a); reacció adequada (b)
   1. La interferència amb la llengua dominant també «es manifesta en el fet de ser rebutjat qualque element ben genuí de la llengua interferida només perquè tal element existeix també en la llengua interferidora».
      1. Formulació de Pla Nualart (2010):
      2. «Si fóssim pescadors i el poble veí descobrís un sistema de pesca millor, no copiar-lo argüint motius de tradició i identitat seria, literalment, estúpid.»
   2. Criteri fonamental en una llengua supeditada socialment: mirar els seus interessos considerant el conjunt de la llengua en l’espai i en el temps.
      1. Posteriorment, cal mirar l’idioma dominant.

La reacció de la Secció Filològica (dir que ha analitzat sense aportar cap anàlisi) també recomana que reproduïm una objecció de Joan Fuster a la institució (8b). Per a comprendre-la més bé, he reproduït unes paraules que havia escrit prèviament (8a):

8. Com veia Fuster els «especialistes» en llengua (a), i com valorava les normes sense fonamentació (b)
   1. «En l’estrany comportament dels especialistes, veig una sorprenent inclinació al dogmatisme, en uns, i a la frivolitat, en altres, i una mal dissimulada dosi d’irritació en tothom.» (Fuster 2000: 498; de 1970)
   2. «Personalment, solc ser molt respectuós envers l’Institut [d’Estudis Catalans], però crec que aquesta mena de “consells” o “ordres”, hauria de promulgar-los amb una justificació sòlida. Els clients d’aquella sacrosanta botiga no som menors d’edat.» (Fuster 2000: 499)

L’assagiste dividix els «especialistes» en dos grups: els «dogmàtics» i els «frívols». Els uns s’enfrontarien als problemes apel·lant a l’autoritat i la fe; els altres recorrerien a paraules que, en el millor dels casos, no tenen ni consistència ni serietat. Com que eixes dos actituds tenen en comú l’absència d’argumentació, els qui opinen d’una manera determinada no poden convéncer els qui tenen una altra opinió; i, com a conseqüència, acaben tots «irritats».

Enfront d’un panorama poc cívic, l’assagiste demana que les normes tinguen una «justificació sòlida», perquè el contrari és tractar les persones com si foren xiquets (en realitat, vassalls). Deixeu-me seguir homenatjant a Joan Solà dient que, en la meua relació amb ell, no recorde ni dogmatisme ni frivolitats.