Els signes d’interrogació (VI). Estudi de Solà (1976): actuació de la llengua escrita

2.7    ¿Com actuava la llengua escrita?

A la vista que la immensa majoria de gramàtiques no tractaven els signes d’entonació (§2.4, 5), i tenint en compte que els pocs autors que ho consideraven argumentaven molt poc, feien formulacions predominantment vagues (oracions curtes / oracions llargues) i impulsaven a no usar el signe interrogatiu al principi de l’oració (§2.5.3, §2.6), ¿què podien fer els escriptors? En primer lloc, patirien i dubtarien. I, en segon lloc, cada u actuaria com podria.

Una part dels autors assumirien com a convicció la creença En català, cal evitar el signe d’interrogació al principi de l’oració (§2.5.4, 11f). Entre els que tindrien més criteri, una part intentaria diferenciar les oracions enunciatives i les interrogatives. Mirem com descriu el tema Solà (1976: 99-103)

El nostre autor cita tres obres gramaticals del segle xx que només usen el signe del final de les preguntes: l’Ortografia catalana de Fabra (1927) i les gramàtiques de Miracle (1951) i Salvador (1959), que podrien ser seguidores del gramàtic de Barcelona. Solà (1976: 100), agut, observa que «cap d’aquests tres treballs no parla dels dits signes».

A pesar de les absències de tractament i d’impulsar a usar el signe d’interrogació només al final, Solà afirma que «no és difícil de trobar treballs en els quals s’usa sistemàticament els signes al davant i al darrera» (p. 100). Si eixa afirmació és certa, significaria que no serien escassos els autors que s’haurien guiat pel criteri de diferenciar les oracions enunciatives i les interrogatives. Entre els exemples de llibres destacables que posa, estan les Consultes de llenguatge de Calveras (1933), dos històries de Catalunya de Ferran Soldevila (1961 i 1963) i un article de Badia (de 1975).

Sobre els autors que es guien per la llargària de l’oració (i alguns pel criteri que la pregunta estiga en més d’una línia), Solà constata que són poc coherents (p. 101-102). Il·lustraré eixa característica recorrent a un bon gramàtic, Moll (1968), que hem descrit en l’apartat anterior (§2.6, 5-6).

Sabem que apel·la a la llargària, i l’exemple curt té quatre paraules (signe només al final), i el llarg en té set (signe al principi i al final). He fullejat la seua gramàtica a partir dels pronoms interrrogatius (p. 176-251), i he trobat 8 exemples, dels quals cinc tenen els signes interrogatius al principi i al final, i tres només al final. Quant al grau de coherència interna, tres exemples són incoherents, cosa que representa un 62% d’exemples coherents i un 38% d’incoherents.

  1. Moll (1968): contrast entre els dos exemples posats com a oració curta (quatre paraules) i llarga (§2.6, 5-6) i els exemples trobats a partir dels pronoms interrogatius (p. 176-251)
    1. Coherents: cinc (62%), dos curts i tres llargs.
      1. «Què vols?» (p. 176)
      2. «Vols venir amb mi?» (p. 201)
      3. «¿Qui vol venir amb mi?» (p. 176)
      4. «¿Per qui treballes si no tens fills?» (p. 176)
      5. «¿Per què no em deixau parlar, ja que trobau que tenc raó?» (p. 214)
    2. Incoherents: tres (38%), dos curts i u llarg.
      1. «¿Com va per aquí?» (p. 189)
      2. «¿Saps la seu?» (tres paraules, p. 190)
      3. «Per a què serveix aquest aparell?» (p. 215).

Com que Moll no té en compte el criteri de Sanchis Guarner (les paraules interrogatives), és coherent que pose pràcticament la mateixa oració amb signe d’interrogació al principi amb una paraula interrogativa («¿Qui vol venir amb mi?», p. 176), i sense el signe quan no hi ha cap paraula interrogativa («Vols venir amb mi?», p. 201).

  1. Llengua escrita del segle xx a partir de la descripció de Solà (1976)
    1. Els escriptors patirien, dubtarien i cada u actuaria com podria. Causes:
      1. La immensa majoria de gramàtiques no tractaven el tema (§2.4, 5).
      2. Les que sí: apel·len a la llargària sense explicar-la (i, sovint, sense exemplicar-la). Mencionen l’actuació del castellà (dos signes). Efecte: impulsen a usar un signe només (§2.5.3, 4; §2.6).
    2. Dos actuacions possibles:
      1. Assumir la creença a què impulsen les gramàtiques que tracten la qüestió (evitar els dos signes, §2.5.4, 11f).
      2. Diferenciar les oracions enunciatives i les interrogatives.
    3. Solà (1976: 100): «no és difícil de trobar treballs en els quals s’usa sistemàticament els signes al davant i al darrera».
      1. Entre els llibres que cita: Consultes de llenguatge de Calveras (1933), dos històries de Catalunya de Ferran Soldevila (1961 i 1963) i un article de Badia (de 1975).
    4. Sobre els autors que es guien per la llargària de l’oració, Solà constata que són poc coherents (p. 101-102).
      1. Exemplificat amb Moll (1968).

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.