Els signes d’interrogació (V). Estudi de Solà (1976): Moll (1937), Sanchis Guarner (1950) i Badia (1962)

2.7    Tres gramàtiques més que tracten els signes d’entonació

Hem desplegat una incursió llarga per a completar i aprofundir l’estudi que Solà fa de Fabra. Ara, reprendrem el seu fil. Havíem dit que les gramàtiques publicades entre 1910 i 1975 no tracten en general els signes de puntuació, i que Solà troba cinc excepcions, dos de les quals són l’escrit de Fabra de 1927 (§2.5.1, 1) i la gramàtica de 1956 (§2.5.3, 4). Mirem les altres tres (Solà 1976: 94-96).

Sanchis Guarner (1950), que era un autor amb una bona personalitat, dedica, dins de l’ortografia, un capítol als «signes ortogràfics auxiliars» (§150), entre els quals posa «els signes de puntuació» i els «signes d’entonació», tots «d’ús i valor internacional». Però, quan descriu els «signes d’entonació», no exposa l’actuació del llatí i de les llengües del nord, sinó la que pensa que convé al valencià:

  1. Proposta de Sanchis Guarner (1950: §150)
    1. «Els signes d’entonació són dobles, posant-se sempre al principi i al final de la frase, però els signes inicials d’interrogació i d’admiració poden ser suprimits quan l’oració comença amb un pronom o adverbi interrogatiu o amb una interjecció».

Solà diu que «el criteri és diferent». Lacreu (2017) matisa que la diferència és canviar la jerarquia: «invertix els termes, i posa l’èmfasi precisament en l’excepcionalitat de la supressió dels signes inicials». En efecte, la regla bàsica per a Sanchis Guarner és posar els signes d’entonació al principi i al final; la secundària, només al final. A més, el gramàtic valencià no recorre a la llargària per a delimitar la regla secundària, sinó a un factor objectiu: quan l’oració comença per una paraula interrogativa. També posa un criteri objectiu per a posar el signe d’exclamació només al final: quan comença per una interjecció.

No argumenta la seua proposta, però convindrem que és enginyosa i, sobretot, objectiva. Davant de la pressió a separar-se cegament del castellà, Sanchis Guarner posa la condició que al principi de l’oració interrogativa o exclamativa hi haja un senyal, siga una paraula interrogativa (Qui vindrà a l’excursió?, contra ¿Vindràs a l’excursió?), o siga una exclamació (Ah, ho has fet tu!, contra ¡Ho has fet tu!). Convé notar que l’opció per a les oracions interrogatives té problemes d’aplicació, ja que les paraules interrogatives poden aparéixer en oracions no interrogatives (Qui parla molt treballa poc).

  1. Anàlisi de la proposta de Sanchis Guarner (1950): canvia la jerarquia: primer, els dos signes (¿…?)
    1. Regla bàsica: posar els signes d’entonació al principi i al final.
      1. La secundària, només al final. Mitjà objectiu:
      2. L’oració comença per una paraula interrogativa o per una interjecció.
    2. Finalitat possible: satisfer la pressió de separar-se cegament del castellà. Aplicació:
      1. Qui vindrà a l’excursió? /¿Vindràs a l’excursió?
      2. Ah, ho has fet tu! / ¡Ho has fet tu!
    3. Limitació en les oracions interrogatives: les paraules interrogatives poden aparéixer en oracions no interrogatives:
      1. Qui parla molt treballa poc.

El quart treball que tracta els signes d’interrogació és Badia (1962). Seguix la norma de Fabra (1956), però no la teoria. Dedica el capítol VIII a «l’oració», que dividix en «oració simple» i «oració composta». Fa unes classificacions complicades (segons un criteri subjectiu, que aplica «al predicat»; i l’autor mira des d’un «juí», §256). Des de la perspectiva del «juí», les oracions podrien ser «afirmatives, negatives, interrogatives i exclamatives». A les interrogatives (§264), dedica quatre pàgines, de les quals em limite a la norma:

  1. En la norma, Badia (1962) seguix la proposta de Fabra (1956)
    1. «El signo de interrogación (?); éste se usa siempre al final de la oración interrogativa, mientras que la forma invertida (¿), usual en castellano al comienzo de cualquier interrogación, se reserva, en catalán, para los casos de una formulaicón interrogativa larga, suficientemente larga para impedir que el lector, al empezar su lectura, perciba que es interrogativa.» (§264.1)
      1. Cap exemple amb el signe al principi. Molts dels altres.
    2. «El signo de admiración (!); éste se usa siempre al final de la oración exclamativa, mientras que la forma invertida (¡), usual en castellano al comienzo de cualquier exclamación, se reserva, en catalán, para los casos de una exclamación larga, lo suficientemente larga como para impedir que el lector, al empezar su lectura, perciba que es exclamativa.» (§265.2, nota)

Com Fabra, ni explica el criteri de la llargària ni posa cap exemple d’oració llarga. Per contra, els lectors troben molts exemples amb només el signe del final. Entre això i la traducció al castellà dels exemples, els lectors pensen que el català usaria, com a regla general, només el signe del final de l’oració. En les oracions exclamatives, recorre pràcticament a les mateixes paraules (2b; només canvia «suficientemente larga para» per «lo suficientemente larga como para»). Com adés, no hi ha cap exemple de ¡…!, molts de …!, tots amb la traducció al castellà (amb ¡…!).

  1. Anàlisi de Badia (1962)
    1. Ni explica el criteri de la llargària ni l’exemplifica.
    2. Tot: exemples amb el signe només al final, acompanyats per la traducció al castellà (sempre amb dos signes).
    3. Efecte: pensar que el català només hauria d’usar el signe del final.

El darrer exemple que troba Solà (el cinqué) és Moll (1968). En la seua gramàtica de 1937, ajunta la fonètica i l’ortografia, i es limita a les lletres i l’accentuació. En canvi, el manual de 1968 seguix un poc el camí de Sanchis Guarner: al final de la fonètica i l’ortografia, afegix una lliçó per als «signes ortogràfics secundaris», en els quals posa la lletra h, l’apòstrof, el guionet i «els signes d’admiració i d’interrogació». Ací tenim el seu tractament:

  1. Proposta de Moll (1968)
    1. «El signe d’admiració s’usa només a la fi de la frase (!). Exemples: Ja n’hi ha prou!; Quina vergonya!
    2. »El signe d’interrogació pot posar-se al començament i a la fi de la frase, però en les frase molt curtes se sol usar només al final. Exemples: Vols venir o no?; ¿Pots comprendre com és possible aquest desgavell?» (§99)

Com podem comprovar, la informació i l’exemplificació és pobra. Limita els signes d’exclamació (que posa primer, 5a) al final. Posa dos exemples, molt curts els dos. En les preguntes, diu que «poden» posar-se al principi i al final, excepte que l’oració siga «molt curta». Com Fabra i Badia, no explica el criteri de la llargària, però millora l’exemplificació, ja que en posa u de cada grup. El «molt curt» té quatre paraules; el no «molt curt» en té set.

  1. Anàlisi de Moll (1968)
    1. Signes d’exclamació (que van primer, 5a): només al final.
      1. Dos exemples, curts els dos.
    2. Signes d’interrogació: recorre a la llargària, que no explica tampoc. Però posa un exemple de cada cas.
      1. El «molt curt»: quatre paraules.
      2. El no «molt curt»: set.

Resumim. Dels tres autors que Solà troba fora de Fabra, u té un criteri objectiu: posar els signes al principi i al final, excepte que la interrogació comence per una paraula interrogativa, i l’exclamació comence per una interjecció. Tenint en compte que la seua gramàtica no ha transcendit ni entre els valencians (per desgràcia), és probable que la seua proposta no haja repercutit.

Els altres dos gramàtics (Badia i Moll) apliquen el criteri de la llargària, que no expliquen (com Fabra, §2.5.3, 4a.i). Badia no l’exemplifica tampoc (també com Fabra), actuació que pot fer pensar que pràcticament totes les oracions serien curtes. Moll posa dos exemples, u per a l’oració curta (quatre paraules) i l’altre per a la llarga (set paraules).

  1. Resum dels tres autors estudiats
    1. Sanchis Guarner (1950): criteri objectiu.
      1. Podria no haver incidit en la llengua escrita.
    2. Badia (1962) i Moll (1968): seguixen el criteri de Fabra (llargària de l’oració, que no expliquen tampoc).
      1. Badia: cap exemple d’oració llarga. Els lectors poden pensar que pràcticament totes serien curtes.
      2. Moll: un exemple curt (quatre paraules) i u llarg (set paraules).

 

Aquesta entrada ha esta publicada en categories, Signes d'interrogació. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*