Els signes d’interrogació (III). Estudi de Solà (1976): l’Acadèmia del castellà

 

2.3    Canvis en castellà (RAE 1754) i efectes en el període 1800-1910

Hem vist més amunt que els autors balears, valencians i catalans anteriors a 1800 posaven el signe d’interrogació només al final (§2.1). El panorama comença a canviar quan la RAE constata en una ortografia de 1800 que el fet de posar només al final el signe d’interrogació té efectes negatius. Ara: per a solucionar-ho, no adopta la decisió de posar-lo també al principi. La proposta de 1800 és mirar la llargària: «quando hay periodos largos», caldria posar el signe també al principi «para que se lean con su perfecto sentido» (Solà 1976: 90). Igual actuen en les oracions exclamatives. El resultat seria molta variació, ja que cada u entén d’una manera si una oració és llarga o si no ho és.

Davant de «l’anarquia» que hi hauria, al cap de quasi un segle (en l’edició del seu diccionari de 1884) la RAE va decidir posar sistemàticament els signes d’interrogació i d’exclamació també al principi de l’oració (Lacreu 2017).

Corbera (2011) ha precisat un poc la descripció genèrica de Solà (1976). Diu que l’aparició del signe interrogatiu al principi de l’oració és en 1754. Però que durant cent cinquanta anys «no va ser més que això, una recomanació vacil·lant, que ni la mateixa Acadèmia seguia sempre». La institució consolidaria el signe al principi de l’oració ja en el segle xx. En u dels exemples que posa (una ortografia de 1857) apareix un criteri nou: que la pregunta no s’acabe en la línia («Cuando el período interrogatorio es largo, ó pasa de un renglon á otro, debe ponerse al principio la nota ó signo de interrogacion en orden inverso»).

  1. RAE (1754): constata que posar només al final el signe d’interrogació té efectes negatius
    1. Criteris:
      1. 1800: actuar segons la llargària de l’oració.
      2. 1857: mirar si la pregunta no s’acaba en la mateixa línia.
    2. Durant 150 anys, només hi haurien recomanacions vacil·lants.
      1. Hi hauria molta variació.
    3. Consolidació dels dos signes: al principi del segle xx

Seguim avant. Com que en la dualitat oracions enunciatives / interrogatives el sistema lingüístic nostre és idèntic al del castellà, no és sorprenent que els autors balears, valencians i catalans també podien recórrer al signe d’interrogació davant de l’oració si consideraven que era llarga. Solà (1976: 90-92, 99) posa com a primer exemple la gramàtica de Ballot (1814: 161-162), la qual explicita el criteri: «Quant la clausula de interrrogació es llarga, se senyala al principi, posant lo senyal de interrogació al revés de esta manera (¿)». En canvi, el gramàtic de Barcelona no diu res sobre posar al principi el signe de l’exclamació. Al cap d’uns anys, Petit i Aguilar (1829) posa molt sovint el signe només al final; però també el pot posar al principi: «La primera sílaba dels Polisílabos ¿que nò pod sèr may Brèu?» (p. 26). Hi han més autors que expliciten el criteri de la llargària (amb errors): Estorch (1857), Bofarull i Blanch (1867), etc. I algun gramàtic generalitza: «Lo punt interrogant es posa al principi y fi de una frase qu’expressa una pregunta» (també en les oracions exclamatives; Pers i Ramona 1847); també actua igual Bofarull (1864: 121-122: «¿quánt será?, ¡qué dirán! ¡Cóm canta!»).

  1. Gramàtics catalans que expliciten el criteri de posar el signe d’interrogació al principi si l’oració és llarga (Solà 1976: 90-92, 99)
    1. Ballot (1814: 161-162), Estorch (1857), Bofarull i Blanch (1867), etc.
    2. Algun gramàtic generalitza: Pers i Ramona (1847), Bofarull (1864: 121-122: «¿quánt será?, ¡qué dirán! ¡Cóm canta!»).

Deixant a banda les vacil·lacions que produïx la dualitat oracions llargues / no llargues, són significatius els autors que, cap a 1900, posen el signe al principi i al final (p. 97-99), com ara l’ideòleg Casas Carbó («¿Quina forma deu adoptar lo modern catalá literari?», etc., 1890), el gramàtic Jaume Nonell («I en nòstres dies ¿quina es la pronunciació d’aquèsta paraula?», etc., 1896), l’escriptor i lexicògraf Salvador Genís («¡ah!, ¡oh!», «I, en efecte, ¿a qui no plau la verdor dels camps?», etc., 1910, 1915).

  1. Autors significatius que, cap a 1900, apliquen el criteri de la llargària (Solà 1976: 97-99)
    1. L’ideòleg Casas Carbó (1890), el gramàtic Jaume Nonell (1896), l’escriptor i lexicògraf Salvador Genís (1910, 1915).

La descripció de Solà sobre el segle xix i principi del xx és que els escriptors tendien a usar el signe d’interrogació també al principi (2, 3), per bé que amb vacil·lacions. I ho compara amb la situació de 1976:

  1. Actuació de la llengua escrita durant el segle xix i principi del xx
    1. «Sembla que es tendia a usar-los davant i darrera, com feia ja el castellà. Però hi havia força vacil·lacions, que, en definitiva, devien respondre en part al gust o al criteri de cada autor o de cada editor. Si fa no fa, com avui.» (Solà 1976: 99)

 

2.4    Segle xx: en compte de millorar, empitjorem

Podríem pensar que, al llarg del segle xx, hauria millorat el tractament del segle xix. Però la realitat és la contrària. Solà (1976: 93) observa que les gramàtiques del segle xix fan tractaments poc rigorosos; però ho tracten. En canvi, en el segle xx «la gran majoria de manuals no en diuen absolutament res». En (5a), he posat els exemples que cita Solà.

  1. Gramàtiques del segle xx: en compte de millorar l’actuació del xix en l’explicació dels signes d’interrogació i d’exclamació, l’empitjoren (no ho tracten)
    1. Exemples: Vallès (de 1904 a 1950), Nonell (1906), Fabra (1917: Diccionari ortogràfic; 1918: gramàtica), Marvà (1932), Jordana (1933), Calveras (1933), Miracle (1951), Salvador (1959), Moll (1962), Jané (1962), Valor (1966, 1973), Artells (1969-1971), Rafel (1969), Martí (1970), Jané (1973), Verdaguer (1974).

Notem que, no dient res en una llengua marginada socialment, no és difícil que s’escampe un prejuí (que pot acabar en una convicció negativa). En concret, si es difon la idea falsa que posar els signes d’entonació al principi de l’oració seria una actuació típica del castellà, la reacció serà pensar que el valencià-català no hauria d’actuar així. Hem passat d’aprendre del castellà (§2.2, 5-6) a fer mal a la pròpia llengua pensant que li fem bé.

  1. Efecte possible de no tractar els signes d’interrogació i d’exclamació
    1. En una llengua marginada socialment, el silenci pot propiciar la formació d’un prejuí (que pot acabar en una convicció negativa).
      1. Si u creu que posar els signes al començament de l’oració és típìc del castellà, ho evitarà en la seua llengua.
    2. Contrast entre aprendre del castellà (§2.2, 5-6) i fer mal a la pròpia llengua pensant que li fem bé.

 

 

Aquesta entrada ha esta publicada en categories, Signes d'interrogació. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*