1

2      Un treball científic, de visió ampla i ètica

2.1    Origen i manteniment de posar el signe només al final

Solà comença la investigació fent una operació poc habitual en treballs de sintaxi (o que la impliquen): fer un repàs històric, en el qual ens tracta com a una llengua normal (que és la manera més eficaç de recuperar la normalitat). Apareixen obres de 1637 (Antoni Font), de 1649 (Pere Torra), de 1732 i 1752 (Carles Ros), de 1743 (Josep Ullastra, en una gramàtica), de 1762 (Antoni Portella); i moltes més obres (p. 89 i 96).

Per a resumir l’article de Solà, no seguiré el seu camí, que és inductiu (primer, descriu moltes actuacions gramaticals; després, les justifica desplegant la teoria). El resum respondrà a un camí deductiu: primer, justificarem les dos possibilitats clares que hi han (signes d’interrogació: o només al final, o al principi i al final). La teoria ocuparà dos apartats (§2.1: els signes només al final; §2.2: al principi i al final). Posteriorment, resumiré la descripció que fa Solà de la llengua escrita durant els segles xix (§2.3) i xx (§2.4).

Fins a 1800, totes les obres citades només usaven un signe (? i !), posat al final de l’oració (p. 96). Com en altres característiques ortogràfiques, la causa està en el llatí medieval (que és el creador dels signes ? i !, en el segle viii). Corbera (2011) ho tracta molt bé:

1. Creació dels signes d’interrogació i d’exclamació (Corbera 2011)
   1. «El senyal d’interrogació (?) no existeix en llatí clàssic, en el qual la interrogació és marcada per partícules a posta situades a l’inici de la frase, o per pronoms interrogatius; va aparèixer en el llatí escrit a finals del segle VIII a l’imperi de Carlemany, com un punt amb una ziga-zaga superior, segurament insinuant el moviment ascendent de la veu. Feia part d’un sistema de signes (positurae) que marcaven les inflexions melòdiques i les pauses oratòries de la veu als texts destinats a ser llegits a la litúrgia o la declamació.
   2. »El punt d’admiració (!) és encara més modern que el d’interrogació: devers el 1360 apareix en un Ars punctuandi (‘Art de la puntuació’) de l’italià Iacopo Alpoleio da Urbisaglia.
   3. »Tant el senyal d’interrogació com el d’admiració tengueren una gran difusió immediata, primer per tot el món romànic, però després també per altres àmbits culturals, i arribaren a sistemes d’escriptura molt diferents, com el xinès, l’àrab i l’hindi.»

La documentació medieval només posava el signe d’interrogació al final per la raó que exposa Solà: perquè el llatí podia posar una paraula interrogativa o «partícula» (1a) al principi de l’oració (Num veniet?, ‘¿Vindrà?’, p. 104). Això comporta que, en llatí, no hi ha perill de confusió: el constituent num ja indica que comença una pregunta.

El nostre autor seguix dient que l’alemany i l’anglés alteren l’orde sintàctic per a expressar les oracions interrogatives, i que el francés posa est-ce que al principi de l’oració interrogativa (p. 104): «Alfred ist gekommen (‘Alfred ha vingut’) i Ist Alfred kekommen? (‘¿ha vingut l’Alfred?’)»; You speak Enghish / Dou you speak English?; en francés, «Est-ce qu’Alfred est venu?». Amb eixes característiques, és comprensible que les tres llengües dites hagen seguit l’actuació del llatí: posant només al final de l’oració el signe interrogatiu (i l’exclamatiu, ja que eixes oracions actuen d’una manera semblant).

2. Origen de posar el signe d’interrogació al final i causa del manteniment (Solà 1976: 104)
   1. Llatí: podia posar un constituent al principi de l’oració per a indicar que era interrogativa (num); per tant, si apareixia un altre signe gràfic havia de ser al final de la part interrogativa.
      1. Num veniet?
   2. Alemany i anglés: canvien l’orde. Francés: afegix est-ce que.
      1. Alfred ist gekommen / Ist Alfred kekommen?
      2. You speak Enghish / Dou you speak English?
      3. Alfred est venu / Est-ce qu’Alfred est venu?

 

2.2    Per què al català li convé posar-lo al principi

En contrast amb les tres llengües actuals citades, Solà constata que el català només marca amb l’entonació si una oració és enunciativa o si és interrogativa (o exclamativa, p. 103 i 106), com ara en els exemples de (3b.i-iii).

No cal dir que, per a una llengua que actua així, no és positiu seguir la norma del llatí. En concret, el fet de posar el signe interrogatiu només al final fa que, llegint, apliquem l’entonació enunciativa a oracions que, per a l’emissor, són interrogatives; i, quan els lectors veuen al final de l’oració el signe interrogatiu, no tenen més remei que tornar al principi de l’oració i llegir-la amb l’entonació interrogativa per a interpretar-la adequadament. En (3b), he posat un exemple real reproduït per Solà, i en (3c) dos de Lacreu (2017):

3. Seguir el camí llatí ens produïx errors en les lectures, de manera que cal tornar a llegir l’oració (Solà 1976: 106)
   1. Oracions que només varien en l’entonació per a expressar si són enunciatives o interrogatives:
      1. I tu ho has cregut / ¿I tu ho has cregut?
      2. El president ha dimitit / El president ¿ha dimitit?
      3. Quan tornaran els teus germans… / ¿Quan tornaran els teus germans?
   2. Mostra real d’equivocar-se en la lectura (la barra indica final de vers)
      1. «Quan s’acabarà, com es fondrà la tempesta / per tornar-se saó, sol i pluja benignes?» (el mateix poema conté dos exemples més).
   3. Dos exemples de Lacreu (2017), també reals:
      1. «No el senten, Rajoy, cada dia parlant del procés, dient que el referèndum no es farà i que ens cauran les deu plagues d’Egipte damunt nostre?» (Xevi Xirgo, «Rajoy i el dia de la marmota», El Punt-Avui,16-07-2017).
      2. «Si la seguretat del ciutadà és la primera de les obligacions de tot govern, no seria peremptori distingir entre manifestants pacífics i activistes de la violència de carrer?» (Valentí Puig, «Els dilemes de seguretat», El País, 25-09-2017).

La veritat és que, tal com observà Felip Gumbau en el 2017 (§4.2), les llengües que diferencien l’enunciació i la interrogació exclusivament per l’entonació només necessiten un signe interrogatiu; però l’hauríem de posar al principi de l’oració, que és quan hem d’elevar el to per a indicar al receptor que l’oració no és enunciativa, sinó interrogativa: Vindran tots els estudiants. / ¿Vindran tots els estudiants. Recordem que el llatí posava el signe ? al final de l’oració perquè al principi tenia enim.

Solà dedica una part del seu article a descriure detalladament les oracions exclamatives, tant tonalment com sintàcticament (p. 107-108). I, quan les exclamacions són oracions, deduïx que cal indicar al principi que és exclamativa (4a). A més, el lingüiste lleidatà observa que hi han oracions que, sense cap signe al principi, poden ser llegides com a enunciatives, com a interrogatives i com a exclamatives (4b):

4. Resultat de Solà (1976) sobre les oracions exclamatives
   1. «És absolutament imprescindible d’indicar al lector si li cal entonar d’una manera o d’una altra el fragment que comença, ja que unes d’aquestes estructures (exemples 4, 8, 9, 10a, 10d, 11) són idèntiques a les estructures merament enunciatives, i unes altres (núm 5, llevat l’últim exemple, i núm. 6) són idèntiques a les interrogatives. […]
   2. »Les proposicions 4a, 8, 9, 10a i 11 poden ser enunciatives, interrogatives o admiratives: depèn del que indiqui l’escriptor.» (Solà 1976: 109)

Després de l’estudi de les oracions exclamatives, venen les conclusions del treball de Solà: hauríem de posar el signe d’interrogació i d’exclamació al principi i al final, siga l’oració llarga o siga curta, siguen cinc paraules, tres o una (en l’apartat següent, trobarem autors que no posen el signe al principi si l’oració és curta; i el posen si és llarga). La distinció oració llarga / curta (o quantitat de paraules) portaria a «l’anarquia» (5b).

Lacreu (2017) és contundent sobre el criteri de la llargària: «Tampoc sembla lògic dirimir certes qüestions a partir de raons tan fútils com la llargària de les oracions». I adopta la perspectiva dels lectors: «És més raonable valorar què resulta més útil a la nostra llengua per a facilitar la lectura dels seus usuaris —eixa, i no altra, és la funció de l’ortografia—».

Per una altra banda, el castellà (i el galaico-portugués) actuen igual: diferencien enunciació i interrogació amb l’entonació, de manera que la norma de posar el signe interrogatiu al principi de l’oració és positiva per a les tres llengües romàniques de la Península Ibèrica. En 5, hi han les darreres paraules que escriu Solà: si volem evitar «l’anarquia» i actuar d’una manera clara, hem de posar els signes que estudiem també al principi de l’oració (5b). Eixa opció respon a les estructures de la llengua (5a) i, per tant, no és cap supeditació al castellà (5c):

5. Darreres paraules de Solà (1976): al català, li interessa posar els signes al principi (a-b) i, per tant, no és una supeditació al castellà (c)
   1. «Conclusió. En català les estructures interrrogatives no presenten a penes mai cap senyal que permeti d’identificar-les des del començament.
      1. »D’estructures admiratives, n’hi han unes que sí (les que duen interjeccions), però la majoria tampoc» (p. 109).
      2. [afegix que hi han autors que, basant-se en això, posen el signe interrogatiu al principi, però no l’exclamatiu.]
   2. «Si no volem caure en l’anarquia de la casuística i hi volem guanyar indiscutiblement en claredat, el millor que podem fer és usar els signes d’interrogació i admiració al començament i al final de qualsevol fragment interrogatiu o admiratiu.
   3. »I que no es cregui ningú que això és un castellanisme. Respon, senzillament, a les característiques internes del català, com hi respon l’accentuació, la qual també es regeix per les mateixes lleis que la castellana.» (p. 109)

Quant al fet de no ser una supeditació al castellà, Solà recorda l’accentuació (5c), que hem importat d’eixe idioma perquè pensem que és un avantatge. En definitiva, el primer factor que hem de considerar és afavorir el sistema lingüístic de la pròpia llengua; i, quan el sistema siga igual en castellà i en galaico-portugués, la norma hauria de ser la mateixa. Sobre eixa actitud, podríem reproduir unes paraules de Fabra anteriors al període noucentiste:

6. El Solà de 1976 aplicava el mateix criteri que el Fabra de 1906
   1. «Que l català modern no emplea ls simbols ph, th, degut a l’influencia de l’ortografia castellana i que si l castellà hagués conservat aquells signes, segurament els empleariem ara nosaltres? Tant se val: la supressió d’aquells simbols es una simplificació utilissima, que no hem pas de mirar d’on ens ve, sinó acceptar ben joiosos. Si la devem als castellans, alegrem-nos d’haver sofert en aquest punt l’influencia de la llur ortografia, i planyem-nos que no hi hagués prosperat la reforma proposada per En Nebrija, que proscrivia tota h muda inicial.» (Fabra 1906: 189 [25])